Sir 24,1-2.8-12; Sl 147; Ef 1,3-6.15-18; Jn 1,1-18
Celebrem el Diumenge 2n de Nadal. Què celebrem en aquest Diumenge? El mateix misteri que celebrem el dia de Nadal, i en tots aquests dies del cicle nadalenc.
El Déu de l’Evangeli, d’una perfecció total, no es mostra com un ésser transcendent, retirat en una solitud absoluta i inabordable. Ell té un Fill únic que estima com a objecte privilegiat de la seva caritat, que no dubta a enviar personalment als qui rebutgen el missatge dels profetes.
Aquesta concepció de Déu i de les seves relacions amb la humanitat és la primera revelació de l’Evangeli. La bondat de Déu no espera el primer moviment de penediment del pecador, ell el provoca. La vinguda del Regne no és altra cosa que aquesta proposta de perdó, una iniciativa de Déu a entrar en una relació amb ell. Més encara: el Fill mateix, a la manera d’un sembrador, va llançant les llavors de la Paraula de Déu.
L’Església ens proposa aquest temps de Nadal, com per Pasqua el temps pasqual, per tenir l’oportunitat de reflexionar i penetrar més profundament en el misteri de Crist, d’aquest Déu que ens estima.
El camí és obrir-nos a la saviesa de la Paraula de Déu, és endinsar-nos en la vivència de les Sagrades Escriptures. Hi ha un text bellíssim de sant Jeroni que ens exhorta d’aquesta manera: «El prat de les Escriptures és un prat esmaltat de flors policromes i totes és poden agafar... N’hi ha de totes les classes: roses, encarnades, lliris blancs, flors de colorit variat. La dificultat rau a triar. A nosaltres ens incumbeix agafar les flors que ens semblin més belles. I si tallem les roses, no ens dolgui deixar els lliris; si ens decidim pels lliris, no menyspreem les humils violetes. Tot resultarà bell i fascinant a la deliciosa terra promesa de l’ànima generosa, que hagi acceptat cansar-se una mica sobre els Llibres Sants. Res més dolç o millor que la ciència de les Escriptures».
Agafar les que ens semblin més belles, o les que considerem més necessàries per fer viu en nosaltres el misteri de Crist.
I per això res millor que girar-nos cap a aquest prat de les Escriptures que se’ns ha posat davant en la proclamació de les lectures, avui, i considerem en cada una quina paraula, quina flor necessito més per fer viu el misteri de Crist a la meva vida.
A la primera lectura se’ns ofereix una flor esplèndida: la saviesa. Aquesta ens parla de la glòria de Déu, a través de la bellesa de l’obra de la creació; la bellesa de la litúrgia... Aquí, al fil d’aquesta paraula, ens podríem preguntar si les nostres obres tenen en la nostra vida un deixant de saviesa, o necessitem contemplar més i millor les obres de Déu, en la seva creació, en el nostre temps, per adquirir aquest aroma de la saviesa divina.
A la segona lectura, jo diria que ens convida a contemplar «l’arbre de l’Amor», la comunió en l’Amor de les Tres divines Persones, un Déu que obre el seu cercle d’amor per convidar-nos a nosaltres a endinsar-nos en aquesta experiència d’amor en l’Amor. I fins i tot ens proporciona una breu oració per demanar-ho: «Il·lumineu la mirada interior del nostre cor, i concediu-nos de conèixer a quina esperança ens crideu, quines riqueses ens teniu preparades, i quina és l’herència que ens teniu destinada».
La tercera lectura, l’Evangeli, ens recorda el valor incalculable de la Paraula, de la Paraula divina, i de la paraula humana. Ens recorda que la Paraula conté una riquesa incalculable de vida, de llum. Ens parla de la paraula com una llum que il·lumina tots els homes. Que en la nostra petita paraula humana es reflecteix, cal que es reflecteixi aquesta vida i aquesta llum de la Paraula divina.
Ets al prat de les Escriptures. Tria una flor, la que creguis que et fa més falta en la teva vida: la saviesa, l’arbre de la vida, la força de vida i de llum de la Paraula.
Pren una flor, tan sols una, i tingue’n cura. I no oblidis que Crist, aquest Déu amic que s’acosta a nosaltres en el misteri de Nadal, desitja que tu siguis la seva bona olor en aquesta societat, que siguis la bona olor de Crist.
