29 de novembre del 2020

DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 63,16b-17.19b.64,2b-7; Sl 79,2ac i 3bc.15-16.18-19; 1C 1,3-9; Mc 13,33-37

Amb l’Advent iniciem un nou any litúrgic, un temps de gràcia per rememorar l’encarnació, naixement, vida, passió, mort i resurrecció de Crist, el misteri de la salvació. Un temps el de l’Advent d’espera de l’adveniment definitiu, és a dir d’esperança, i alhora de vetlla; un temps doncs per estar atents i per vetllar. Un temps de reconciliació amb Déu, amb aquell qui és el nostre Pare, el terrisser que ha modelat la nostra argila ja que som obra de les seves mans, com ens ha dit el profeta per antonomàsia de l’Advent, el profeta Isaïes. Tota la nostra vida ha de ser un temps de vetlla i d’esperança, esperant la manifestació de Jesucrist el nostre Senyor, com ens ha dit l’Apòstol.

Què esperem?

El Regne. El tret més significatiu del temps d’Advent és l’espera del Regne i del Messies que l’ha d’implementar, per això la súplica insistent per la seva vinguda.
El Messies que nosaltres esperem sabem que és aquell a qui el Pare va consagrar i va enviar al món, sabem que no és únicament un rei sinó que és el mateix Fill de Déu per naturalesa. Fill igual al Pare que el consagrà i envià al món perquè fet home esdevingués el rei definitiu no sols de la casa de Jacob sinó de tota la família humana; perquè ara és tota la humanitat la cridada a la salvació. Aquesta és doncs la vinguda del Messies que sempre anhela el poble sant de Déu, aquesta és l’esperança que centren les quatre setmanes d’Advent.

Qui esperem?

Al Crist. Aquest Messies no és altra que el Crist un Messies anunciat, esperat, que finalment ha arribat per fer realitat allò que l’Escriptura havia predit.
És també aquell que ha de venir al final dels temps. Per això vivim l’Advent amb una atenció vigilant, atents al misteri de la història i als signes dels temps, sol·lícits per preparar els camins del Senyor i aspectants a l’arribada definitiva del Regne. Aquest Regne té un rei que nasqué en una menjadora i per tron tingué una creu, per corona un grapat d’espines i per ceptre una llançada que li traspassà el costat. És Ell qui ens mantindrà ferms fins a la fi, tant sols Ell pot fer-ho, perquè quan arribi ens trobi irreprensibles. No sabem quan tornarà, si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada. Serà a l’hora menys pensada, però serà.

Per què l’esperem?

Per la nostra salvació. L’espera està íntimament relacionada amb la fe en el pla de Déu que es feu home per salvar-nos. Una fe fonamentada en la certesa de que rebrem allò que busquem si confiem en Déu. Sant Agustí ens diu que esperar significa creure en l’amor, tenir confiança en Déu i abandonar-se a Ell totalment. Creure, confiar i estimar és la manera de viure l’Advent.

Com l’esperem?

Vetllant, cal que no ens trobi dormint. No podem entendre l’Advent com a una espera inactiva. Es tracta, més aviat, d’una espera en esperança, això és, d’un esperar caminant, i d’un caminar esperant, però sempre cap a Déu. Déu ve a nosaltres a mesura que nosaltres anem cap a Ell. Déu ens dóna la seva gràcia en tant que som capaços de rebre-la, que ens obrim al seu amor.
Déu ens crida perquè nosaltres responguem.

Què significa, a més, l’Advent?

S’ho preguntava sant Joan Pau II i deia: «L’Advent és el descobriment d’una gran aspiració dels homes i dels pobles cap a la casa del Senyor. No cap a la mort i la destrucció, sinó cap a la trobada amb Ell.»

24 de novembre del 2020

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY / II

ANIVERSARI DE LA RESTAURACIÓ MONÀSTICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 14,14-19; Sl 95,10.11-12.13; Lc 21,5-11

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: No quedarà pedra sobre pedra»; l’anunci de la destrucció del temple deixà inquiets als qui escoltaven a Jesús. Totes aquelles pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven semblaven destinades a perviure pels segles dels segles. Però el temple seria destruït per darrera vegada i ja mai més reconstruït l’any 70 en ser ofegada l’enèsima revolta contra Roma. Aquest sols fou un fet puntual que no per important esdevé rellevant per a la història de la salvació. Jesús no és un fals profeta, ni un profeta de calamitats; Jesús és el qui construeix el Regne, el vertader temple on s’adora Déu en esperit i veritat. Cal que anar alerta entre tants profetes de calamitats que avui com sempre ens envolten i demanar que reconeguem al Messies i no ens deixem enganyar per falsos profetes, cal deixar-los estar i no anar amb ells.

El temple, les pedres no són allò realment important; ho són sols en tant que acullen, que fan de marc a una altre mena de pedres, a les pedres vives que composen l’Església de Crist. El temple sols és un signe, el signe de l’Església, de la comunitat, formada per les pedres vives, que són els creients, un temple espiritual amb una pedra angular que és Crist, Sols amb aquesta té sentit, es sosté, el temple viu que és Església. Amb aquell qui va dir «Puc destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies.» (Mt 26,61) perquè es referia al santuari del seu cos que morint com els nostres cossos tornà a la vida al tercer dia.

L’Església està edificada amb pedres vives i construïda tanmateix sobre una roca, una pedra que és Pere. L’Església esdevé així comunió de creients, d’aquells que professant una mateixa fe en el Déu viu i veritable, testimonien que Crist és el Fill de Déu, el Redemptor del món. Nosaltres som una d’aquestes pedres, una pedra més d’aquest gran edifici no vestit per mans d’homes, que és l’Església edificada sobre la fe de Pere i que té a Crist per pedra angular (cf. Ef 2,20). Ens ho diu el mateix apòstol Pere que som pedres vives, edificades per Déu com a temple de l’Esperit per formar una comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist (cf. Pe 2,5). I Pere sabia de que parlava, parlava d’homes amb defectes, ambicions i limitacions, amb febleses tant físiques com morals; perquè ell mateix se sabia feble. Però totes les pedres són útils per a aquesta construcció; potser cal polir-les, emmotllar-les bé sense perdre mai de vista que tenim com a pedra fonamental i clau de volta de la nostra vida al Crist.

Els temples de pedra no tenen sentit sense els vertaders temples de pedres vives. Això ho podem veure i viure aquí mateix. Aquesta casa que ens acull i que s’anà edificant al llarg de casi vuit segles, durant els quals hi hagué fams i pestes, com avui mateix tenim. Fou destruïda en gran part al llarg d’un segle i feliçment reconstruïda, un procés que ha durat també dècades. Escrivia el P, Giovanni Rosavini que a Poblet «fou destruït tot allò que foren capaç de destruir.
La resta ho feu el temps, la incúria i l’abandó durant quasi un segle.» (Comunione d’anima, pàg. 40)

Però aquest monument no recuperà el seu sentit últim i fonamental fins que un 24 de novembre, d’avui fa vuitanta anys, recuperà les pedres vives amb aquells quatre coratjosos i una mica inconscients monjos, com no podia ser d’altra manera per emprendre aquella incerta aventura; que entre admirats per la grandesa del monument i corpresos per la duresa de la postguerra, arribaren a un país desconegut, ignorants de tot. Formen part dels altres màrtirs, d’aquells que han participat dels sofriments del Crist per la paciència, pel martiri del dia a dia, potser incruent, però al cap i a la fi prova i testimoni de la fortalesa de la seva fe i confiança en el Senyor.

Quatre monjos que escoltaren al P. Abat President de la seva Congregació dir-los «Viviu dia per dia.»
(Comunione d’anima, pàg. 45-46 ) I dia per dia hem arribat de moment als vuitanta anys. No han estat fàcils, hi ha hagut de tot joies i dolors, incorporacions i marxes, unions i divisions i de tot hi haurà en el futur.

Per tot plegat en donem gràcies confiats en el Senyor, perquè aquella llavor plantada el 24 de novembre de 1940, ha anat donant fruits.

22 de novembre del 2020

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Avui, sona una música celestial: «Déu serà tot en tots». Sí, sona una música a la qual tots som convidats. Però, hem d’atansar-nos amb humilitat, reconeixent la nostra misèria i acceptant-la humilment. Ens hem d’adonar-nos de la misericòrdia que Déu té vers cadascú nosaltres.

Avui, darrer diumenge de l’any litúrgic, se’ns presenta Jesucrist com a Rei-Messies, com a jutge, com a bon pastor que destria, busca, recompta, recull, fa pasturar, du a reposar, les seves ovelles perdudes, allunyades, malaltes, grasses i robustes, les pasturarà totes amb justícia.

Avui, la música celestial sona, es fa sentir, en el nostre interior ressona: «Crist ha ressuscitat d’entre els morts. Tots viuran gràcies al Crist».

Avui, la música celestial ens interpel·la a la vida eterna. Tots hi som convidats. De fet, com a monjos, ens diu sant Benet en el pròleg de la Regla:

«El Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes santes exhortacions. Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, tal com diu l’Apòstol: No vols reconèixer que la bondat de Déu et convida a la conversió? De fet, el Senyor, sempre bo, diu: No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui» (RB, pròleg 35-38). Nosaltres, quina actitud prenem?

Avui, si la música celestial sona, tu mateix, si vols la vida eterna posat a mans plenes a desenvolupar les teves aptituds cristianes. Aptituds que ens vénen de la misericòrdia que cada cristià ha de desenvolupar durant la vida, cada dia, fins a la fi del món. Jesús tenia un cor obert que feia seus els drames dels altres (Papa Francesc, Fratelli Tutti, 84). I tu, et preocupes pels altres?

Obre el cor, per amor a Déu, obre el cor, a cadascú d’aquests germans, que passa necessitat, passa fam i set, és foraster, va despullat, és al llit malalt, és tancat a la presó, perquè ens cal veure’ls com el Crist, el rei veritable (RB, pròleg 3).

I, amb els ulls de la fe, amb els ulls de l’esperança i en definitiva amb els ulls de l’amor: donem, acollim, vestim, visitem, escoltem. Hem d’arribar a reconèixer que Déu estima cada ésser humà amb un amor infinit i que «amb això li confereix una dignitat infinita». Crist va vessar la seva sang per tots i cadascú, per la qual cosa ningú no queda fora del seu amor universal (Fratelli Tutti, 85).

Jesús mateix ens ho diu: «Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi». Has vist en l’altre el Crist?

Obre els ulls del cor i mira, és en l’altre, en el rostre que tens al davant, en qui has de posar la teva misericòrdia. Perquè Déu amb la seva compassió i immensa misericòrdia accepti la teva, la nostra, la meva misèria, ens faci justos i així puguem entrar a la vida eterna, on Déu serà tot en tots.

Avui, Jesucrist, ens crida, ens pren de la mà, ens obre la porta, ens fa passar, ens presenta al Pare, al Regne que tenia preparat des de la creació del món. Així, ens endinsarem, on sona la música celestial eternament, amb el Pare i el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

20 de novembre del 2020

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIII / ANY II

SANT OCTAVI, MÀRTIR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 10-8-11; Sl 118; Lc 19,45-48

El cercle sobre Jesús va essent cada cop més estret, els grans sace
rdots, els mestres de la llei i els dirigents del poble ja han decidit que a aquell home, que els fa tanta nosa, tant sols matant-lo el poden fer callar i l’episodi que avui ens relata l’Evangeli és la gota que ha fet vessar el vas. Jesús ha posat en qüestió el mateix temple i la seva dinàmica de sacrificis atacant als venedors de moltons i cabrits, bolcant taules i tractant-los de lladres. I és que Jesús està edificant una altra mena de temple, l’Església, una veritable casa d’oració que el té a Ell com a pedra angular i no edificada per mans d’homes sinó que és obra de Déu.

Fins i tots els grans sacerdots, els mestres de la llei i els dirigents del poble arribaran a creure que han guanyat la partida i és que ho semblava, perquè el migdia d’aquell divendres al calvari aquell home restaria sol a la creu i encerclat de burles i juguesques, prop seu tant sols hi hauria la seva mare, algunes de les dones que el seguien, no pas totes, i un sol dels apòstols prou foll d’amor pel seu mestre com per ser capaç de cometre la inconsciència de reconèixer-s’hi deixeble i amic seu enmig d’aquella derrota total, quan tota la resta dels seus amb més por que fidelitat havia fugit, l’havia traït, l’havia negat o s’havia amagat.

Però el que poc es deurien pensar aquells conspiradors que cercaven de matar a Jesús i que van acabar per aconseguir-ho, aquells grans sacerdots, mestres de la llei i dirigents del poble, és que la mort ja no té la darrera paraula i que amb la mort de Jesús Déu hi deia la seva de paraula, una paraula definitiva, una paraula de vida eterna.

Precisament per aquell home abandonat de tots, vexat i menyspreat Déu havia vingut al món per vèncer la mort i donar-nos la vida. Potser aquells conspiradors assaboriren la mort de Jesús i la trobaren dolça com la mel, però acabaria per esdevenir plena d’amargor pels seus propòsits. Perquè aquell amb qui pretenien acabar, acabaria per vèncer-los i ells acabarien baixant al país dels morts per sempre més, com diu l’escriptura «El cuc que els devora no morirà ni s’apagarà el foc que els crema. Serà un espectacle repugnant als ulls dels mortals» (Is 66,24).

Les nostres mires són a vegades tant humanes com aquella estàtua del somni de Nabucodonosor, d’aparença formidable, d’aspecte terrible, amb cap d’or, pit de plata i cuixes de bronze, però amb peus part d’argila que Déu pot fer caure amb una sola pedra despresa sense intervenció de cap mà.

De la mateixa manera els màrtirs són víctimes de l’odi a la fe, màrtirs d’ahir i d’avui, i els qui els assassinen creuen que fent-ho estan acabant amb l’Església, quan de fet el martiri és llavor de vida eterna.

Aquells grans sacerdots, mestres de la llei i dirigents del poble tot sortint del temple no sabien encara com fer-s’ho, però tenint ja el motiu per acabar amb Jesús, acabarien per trobar el moment i la manera; mentre que una part o tot aquell poble que estava pendent del que Ell deia, acabaria per girar-se-li en contra i demanar la seva mort.

Però el pla de Déu era i és sempre un altre, així com d’una cova de lladres en fa una casa d’oració, de la mort en fa vida, de la traïdoria en fa perdó, de la derrota en fa victòria, de la desesperança en fa esperança.

14 de novembre del 2020

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

«Mortem cotidie ante oculos suspectam habere» (RB IV, 47).

Ens diu sant Benet que ens cal «tenir cada dia la mort present davant dels ulls», com un dels instruments de les bones obres. Enmig d’una societat que amaga, que té por de la mort això pot sonar socialment incorrecte. Els monjos no ens delectem en la mort, però si que l’hem d’entendre en el seu sentit ple, veure-hi la victòria de Crist, per tal d’arribar-hi els ulls fits en Ell que ens obre la porta a una vida en plenitud. Així la mort apareix en el text de la Regla amb un caràcter ambivalent. D’una banda sant Benet ens parla de la mort com a tenebres (RB Pròleg,13), com a càstig per les ovelles indòcils (RB II,10), com quelcom en poder de la llengua (RB VI,5) o apostada al llindar de la delectació (RB VII,24).

«Dominus dicit: Nolo mortem peccatoris, sed convertatur et vivat». (RB Pròleg 38) 

D’altra banda la mort, forma part de la imitació i del seguiment del Crist, fet Ell obedient fins a la mort (RB VII,34). La mort no és l’objectiu, el Senyor no vol pas la mort del pecador sinó que es converteixi i que visqui (RB Pròleg,38). La mort és d’una banda fi i de l’altra fita, porta cap al no res o bé vers la vida eterna a la qual tots hem de voler arribar-hi, perquè aquest és el vertader objectiu de la nostra vida com a monjos, com a seguidors del Crist, seguir-lo per poder arribar a estar on Ell està. Hem de mirar la mort amb esperança i esperar-la amb confiança. Ens ho diu l’apòstol, els sofriments d’aquest món no són res comparats amb la felicitat de la gloria i per arribar-hi ens cal morir, alliberar-nos dels lastres d’aquesta vida on el pecat hi té un paper no pas secundari. Ens cal morir per arribar a la vertadera llibertat que no és altra que la glorificació dels fills de Déu. Ens ho diu també el quart Evangeli, per donar fruit cal que la llavor mori, si no mora el gra de blat queda sol; així si nosaltres ens aferrem als valors mundans i caducs d’aquesta vida, si no estimem més la vida vertadera que hi ha després d’aquesta, no som vertaders servidors del Crist.

«Et de Dei misericordia numquam desperare». (RB 4,74)

Déu ens ha donat una vida per a gaudir-la, on treballar i caminar vers la vida plena i vertadera. És això el que van fer tants germans nostres, tots aquells a qui avui recordem, tots aquells per als qui demanem al Senyor que els aculli al seu Regne i que allí experimentin la misericòrdia de Déu, una misericòrdia que és expressió del seu amor infinit per l’home, un amor fins a l’extrem. Preguem per ells i demanem-li al Senyor també per a nosaltres la força de la fidelitat i una esperança ferma en la seva gran misericòrdia per tal de «no anteposar res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna» (RB 72,11-12).

13 de novembre del 2020

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

«Aquesta casa ens deixa entreveure el misteri de l’Església» es diu durant la pregària de dedicació d’un temple. Celebrem avui la dedicació d’aquest temple, ho fem seguint una antiga tradició sota l’exemple de les successives dedicacions del temple de Jerusalem, la celebrada per Salomó al llarg de set dies; la de l’època d’Esdres i la purificació i dedicació del nou altar en temps de Judes Macabeu. Ho fem seguint la tradició de l’Església estesa d’orient a occident. Ho hem escoltat en la primera lectura, com el temple acollia l’arca de l’aliança i al lloc santíssim s’hi conservaven les taules de la llei, el símbol de la presència del Senyor enmig del poble que Ell mateix s’havia escollit i per aquest motiu esdevenia un lloc sant, el lloc més sant que qualsevol altre.

Ho hem cantat, aquesta és la casa de Déu i la porta del cel; perquè aquí s’hi fa present el Senyor. S’hi fa present perquè aquí se li prega, aquí l’assemblea dels fidels es reuneix en el seu nom, aquí s’hi proclama la seva Paraula i aquí, sobretot i fonamentalment, s’hi fa present mitjançant el pa i el vi de l’Eucaristia que esdevenen el seu cos i la seva sang. Aquesta certesa fa cantar al salmista que és feliç aquell qui viu a la casa del Senyor, que és feliç qui el lloa cada dia, qui sospira i es deleix pels seus atris, qui desitja un sol dia a casa seva més que mil vivint amb els injustos.

Un temple el fa sant la presència del Senyor. De manera simbòlica es fa present en la creu aquí sobre l’altar, la creu on el Crist oferí la seva vida, el seu cos, del qual havent estimat fins a l’extrem un cop mort brollaren sang i aigua. Cos, sang i aigua que sobre l’altar es transformem de nou en el seu cos i en la seva sang; un altar en el qual hi ha les relíquies dels màrtirs, que són fruit de la llavor de vida que és l’Eucaristia, perquè sense testimoni no hi ha Església.

L’Església neix de l’Eucaristia. Escrivia sant Joan Pau II que «El Misteri eucarístic –sacrifici, presència, banquet —no permet reduccions ni instrumentalitzacions; ha de ser viscut en la seva integritat, sigui durant la celebració, sigui en l’íntim col·loqui amb Jesús tot just rebut en la comunió, sigui durant l’adoració eucarística fora de la Missa. Llavors és quan es construeix fermament l’Església i s’expressa realment el que és: una, santa, catòlica i apostòlica; poble, temple i família de Déu; cos i esposa de Crist, animada per l’Esperit Sant; sagrament universal de salvació i comunió jeràrquicament estructurada.» (Ecclesia de Eucharistia, 61).

Una Església fonamentada en els dotze apòstols, les dotze columnes sobre les que s’edifica l’Església, representats aquí per les dotze creus, que il·luminant-les i guarnint-les avui honorem d’una manera particular; fou pels apòstols que la bona nova, l’Evangeli per ells proclamat s’escampà de nord a sud, de llevant fins a ponent. L’Església està sempre a l’escolta de la Paraula de Déu, que es proclama des d’aquest ambó.

Nosaltres, ens ha dit la Carta als Hebreus, ens acostem ara i aquí a Déu, al jutge de tots i a Jesús, el seu fill únic i Senyor nostre, aquell qui parlà amb la seva sang més favorablement que la d’Abel i amb ella ha signat la nova aliança.

Jesús és la salvació, la mateixa que va entrar a casa de Zaqueu i va transformar el cor d’aquell home menut i curiós que maldava per veure a Jesús enfilant-se en un sicòmor i que rebent-lo joiós a casa seva passa de pecador a creient, de guardar-se per a sí mateix les seves riqueses a compartir-les amb els pobres, de defraudar a tornar a allò defraudat a les seves víctimes; quin gran exemple a seguir avui mateix per a grans magnats, penedir-se i retornar allò que indegudament, per avarícia, que no pas per necessitat, han acumulat. I és que la salvació, Crist, tant sols ens allibera del pecat si entra en els nostres cors, com en el de Zaqueu, per fer-hi estada.

Aquesta és la salvació que acull un temple, una salvació que transforma els cors i modifica conductes, que salva ànimes i redimeix pecadors. Amb aquesta esperança, amb aquest convenciment ens hem d’acostar a la casa de Déu per veure-hi de manera efectiva i real la porta del cel.

Jesús no passa mai de llarg quan nosaltres intentem de veure’l vencent tots aquells obstacles que ens priven d’arribar-hi, quan vencent la nostra petitesa espiritual ens enfilem en l’arbre de la fe. Jesús alça els ulls, ens veu, ens mira, ens crida i si som capaços d’obrir-li joiosos les portes del nostre cor, hi entra, hi fa estada i ens converteix.

L’encontre amb el Crist passa per transformar-nos nosaltres mateixos en pedres vives del vertader temple que és l’Església, prefiguració de l’Església celestial que el té a Ell com a fonament i gran sacerdot. Tant sols aleshores podrem clamar com Jacob, també plens de temor: «que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,17)

8 de novembre del 2020

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Sv 6,12-16; Sl 62; 1Te 4,13-18; Mt 25,1-13

Hi ha un llibre deliciós que segurament heu llegit: «El Petit Príncep». És un conte que ens narra les aventures d’aquest personatge que es dedica a fer un tomb pels planetes. En el segon planeta que visita hi vivia un vanitós.

«Bon dia!, li va dir, quin barret més estrany porta vostè. —És per saludar quan m’aclamen, li va respondre el vanitós. —Desgraciadament, per aquí no hi passa mai ningú. —I què cal fer perquè caigui el barret, li va dir el Petit Príncep. Però el vanitós no el va sentir. Els vanitosos només senten les alabances. —De veritat, m’admires molt?, li va dir el vanitós. —Què vol dir admirar? Li va respondre el Petit Príncep. —Admirar vol dir reconèixer que soc l’home més guapo, el més ben vestit, el més ric i intel·ligent del planeta. El millor en tot... —Però, si estàs tot sol al planeta! —Dona’m aquest gust, admira’m malgrat tot. —T’admiro, va dir el Petit Príncep tot encongint-se d’espatlles. —Però, perquè pot interessar això? I el Petit Príncep va marxar. —Per descomptat, els grans, la gent gran, són molt rars, es va dir a si mateix durant el viatge.»

Evident. Els humans, la gent gran, som molt rars. Fixeu-vos, acabem d’escoltar la Paraula de Déu que ens deia que la saviesa mai no s’apaga, que la troben els qui la busquen; que no has de cansar-te per trobar-la, ja que està asseguda a les portes de casa, i a més que està rondant sempre buscant-nos.

Però despleguem la mirada sobre el món i la vida dels humans, sobre la nostra vida, i reconeixem que no sabem cap a on anem. Que ens falta aquesta saviesa. I cada dia anem més desorientats, més perduts, amb més foscor, més avorrits...

Però, vanitosos, molt: volem ser els millors en tot, ser més feliços, més rics, més intel·ligents... com el vanitós del conte. Volem que ens admirin...

Evident. Els grans som molt rars. Sembla que sortim de casa per la finestra, i, és clar, així no trobem aquesta saviesa que està asseguda a la porta. O ni tan sols, potser, sortim per la finestra, sinó que baixem ràpidament al soterrani per sortir a tota velocitat per la porta del garatge.

Anem amb pressa, amb molta pressa. No tenim temps; vivim en una societat sense temps. Tenim necessitat de trobar el Petit Príncep de torn que ens admiri, que ens reconegui com els millors... Treballem eficaçment per donar lloc a una nova societat: la societat de la bogeria.

Per això, tota aquesta fatiga nostra no arriba a posar pau al cor. Perquè el cor humà té altres desitjos, altres preocupacions: el cor, com hem cantat en el salm, té set. «Set de Déu, com una terra eixuta, resseca, sense una gota d’aigua». Tota aquesta fatiga de la vida de l’home, de la nostra vida, per ser reconeguts els millors, ens porta a transformar-nos en una terra seca, buida, sense una gota d’aigua, però no amb una set de Déu, sinó amb aquesta set de ser admirats com els millors. I això ens porta a la desorientació, a la crispació ... No obstant això, el cor humà no està configurat per a ser admirat i ser reconegut com el millor en tot, sinó que està configurat per contemplar la glòria, el poder, l’amor de Déu. Llavors, Déu és l’únic que pot saciar la nostra set.

Cal sortir per la porta on ens espera la saviesa que posa a les nostres mans la llum de l’Evangeli i de la Regla, per caminar amb seguretat a comprar l’oli per a la nostra torxa, i tornar de nou a casa, a recollir-nos en la quietud de casa nostra, a l’espera de l’Espòs, que no té una hora exacta anunciada, que sembla que li agrada sorprendre’ns, perquè ja heu sentit que arriba a mitjanit. Hem de tenir preparades les torxes. Té oli la teva torxa?

Enguany hi ha una bona collita d’oli. Sortim a comprar-ne mentre és de dia. Sortim per la porta. I retornem a casa nostra. A la intimitat del nostre espai interior. A esperar l’Espòs, que ve a casa nostra, a la nostra cambra, que és també la seva.

No perdem el temps buscant que ens admirin, tornem amb promptitud al recolliment de casa nostra. A agençar la nostra torxa amb una llum ben bella. Abans de mitjanit. Avivem el nostre desig de trobar-nos amb Aquell que vol saciar la nostra set. La set del nostre cor ressec, «com una terra eixuta, sense una gota d’aigua».

2 de novembre del 2020

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DEFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27a, Sl 22, 1Te 4,13-18 i Jo 12,23-28

No ens hem d’entristir davant de la mort, la tristesa davant la mort és signe de desesperança. Avui que recordem a tots els fidels difunts, als qui hem conegut i encara avui enyorem i als qui ni hem conegut ni sabem tant sols de la seva existència; veiem que la mort certament agermana, anivella, davant la mort no s’hi valen fortunes, ni títols de cap mena; davant de la mort tots som iguals. Però no pas tots la veiem i ens hi enfrontem igual. Davant la mort hi ha qui hi veu tant sols el final de tot; aleshores hi ha angoixa, desencís i por. Però els qui creiem en el Senyor, els qui confiem en Ell, tot i caure en la torbació, com es torbà el mateix Jesús davant la seva pròpia mort, tot i fer-nos basarda el traspàs, fer-nos por passar per aquest barranc tenebrós, sols podem veure-hi la porta a la vida vertadera si tenim al Senyor vora nostre.

Job estava cert de que el seu defensor vivia, que li faria costat, que els seus ulls arribarien a contemplar a Déu. Enmig de tots els seus mals i desgràcies, que el portaren al límit, la confiança, la fe li donava esperança. Si creiem que Jesús morí i ressuscità hem de creure que també Déu s’endurà amb Jesús als qui han mort en ell, ens diu l’apòstol. Aleshores si tenim la certesa de que els qui han mort en Crist ressuscitaran, no s’hi val a estar tristos davant la mort, si no podem estar-hi joiosos perquè l’enyorança pels qui han marxat ens pot, si que hem de mirar-la esperançats, confiats com hi estava Job; certs de la resurrecció guanyada per nosaltres pel Crist, com n’estava l’apòstol sant Pau.

Quina mena de creients seriem si no confiéssim en el nucli central de la fe que professem? Déu va enviar al seu propi Fill al món i aquest va patir, va morir, va davallar al país dels morts, perquè en tot volgué ser igual a nosaltres llevat del pecat; però havia vingut per vèncer la mort i ressuscitant ens ofereix la vida que és el més gran regal que Déu ens pot fer, una vida plena i que no acaba. La desesperança davant la mort és el gran pecat del món perquè vol dir que estima tant sols aquesta vida terrena i imperfecte pel pecat, una vida caduca, que tard o d’hora acabarà per perdre’s, com tota cosa mundana. La vida que Déu ens ha donat l’hem d’estimar, perquè és un regal de Déu, però no acaba pas aquí la nostra existència. Som llavor de vida i la llavor ha de caure a terra, ha de morir per poder donar molt de fruit.

Avui preguem pels nostres difunts, per tots els difunts, la fe dels quals tant sols Déu ha conegut. Ho fem potser enyoradissos, però confiats i esperançats; sabent que ni que potser les seves ànimes hagin hagut de ser d’alguna manera purificades, el Pare honora als qui es fan servidors seus; tot i que hagin estat servidors imperfectes és per a salvar-nos que Crist vingué i la seva hora és l’hora de la salvació oferta a tots. Avui preguem perquè els nostres difunts estiguin ja on el Senyor està.

Avui també hem de pensar en la nostra pròpia mort, en la nostra pròpia hora, que més tard o més prompte ens arribarà i hem de pensar-hi amb esperança, amb confiança, mirant de servir al Senyor ara i aquí de la millor manera que sapiguem, seguint-lo, perquè seguint-lo arribarem on Ell està, a la gloria a la dreta del Pare, amb els sants i preguem perquè hi estiguem en companyia de tots els difunts pels qui avui preguem.

La nostra societat amaga la mort, és la por a allò desconegut que acaba per fer-nos nosa i no volem ni tant sols veure-ho i acabem per considerar-la una excepció, una desgràcia que afecta a alguns, quan de fet ens toca a tots perquè la mort forma part indissoluble de la mateixa naturalesa humana. En el fons tenim por al no-res, a quelcom que no coneixem, que ignorem. D’aquí el rebuig a la mort perquè, en paraules del Papa Benet XVI, sentim que l’amor requereix i demana eternitat, i no es pot acceptar que la mort el destrueixi en un moment (Audiència General 2 de novembre de 2011). Però la mort no és la fi de l’amor, és tant sols la fi d’una manera d’estimar però és la porta a l’amor en plenitud perquè és la porta a la proximitat amb el Pare i Déu és amor, Déu és l’amor.

Nosaltres per la fe no desconeixem que hi ha després de la mort. Certament no ho hem experimentat personalment encara, com tants altres punts de la nostra fe. És la fe és la que ens dona esperança en la vida més enllà de la mort, la que ens mostra la mort no com a final sinó com a inici de la vida en plenitud prop del Pare.

Demanem avui confiats i esperançats que els nostres germans hagin arribat ja a la plenitud d’aquest amor, el més gran que pot existir i que nosaltres puguem gaudir-ne també quan sigui la nostra hora.

O potser no és per arribar a aquesta hora que vingueren al món els nostres difunts, que hi hem vingut també nosaltres a aquesta vida?

1 de novembre del 2020

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

Déu ens reconeix com a fills, ens ha dit l’Apòstol, i ho som. Ho som ja ara, però no ho som amb total plenitud perquè encara no s’ha manifestat com serem. La nostra meta, la nostra fita és ser semblants al Senyor i això no succeirà fins que Ell se’ns manifesti, fins que el veiem tal com és.

Avui celebrem a tots aquells que ja han adquirit aquesta condició de fills en plenitud i gaudeixen d’aquesta participació de la filiació en presència del Pare. No sabem quants són, perquè els qui han estat marcats com a servents de Déu són una multitud de la que l’Església en coneix un determinat nombre, als qui ha reconegut llurs virtuts i que a nosaltres ens serveixen d’exemple, de model, de guies. Però són molts més els qui en paraules del llibre de la Saviesa viuen eternament, pels qui el Senyor es preocupa i per això han rebut de les seves mans la noblesa com a insígnia reial i la bellesa com a diadema (Cf. Sv 5,16).

Venen de tota nacionalitat, són de totes les races i de tots els pobles i parlem moltes llengües diverses; tal com la visió de Joan ens anuncia. Ara veuen de cara al Senyor perquè el seu cor fou sincer, les seves mans han estat netes de culpa i no s’han refiat dels déus falsos, ells buscaven, cercaven al Senyor i ara els ha estat donat de veure’l tal com és. Segurament el món no els reconegué, tal com no va reconèixer al mateix Fill, perquè tal volta foren pobres en l’esperit, estaven de dol, eren humils, foren perseguits pel fet de ser justos, foren ofesos, calumniats, perseguits per causa del Crist o tenien fam i set de justícia. Però el Senyor sí que els ha reconegut perquè aquesta multitud tant gran que ningú pot comptar eren nets de cor i compassius.

És això el que ens omple de joia i d’esperança, saber que la santedat no és inabastable, que podem ser com ells que ja són amb el Senyor i per a nosaltres esdevenen així un ajut i un exemple en el nostre pelegrinatge en aquesta vida, on amb delit caminem cap al Senyor a la llum de la fe. Perquè els sants ens mostren que tots podem recórrer el camí de la nostra vida a la llum de la fe. Són sants que tenen rostres concrets, que són molt diversos; però que tenen un nexe comú, han volgut imitar la bondat de Déu.
Sovint des de la senzillesa, des de la més absoluta normalitat, sense un heroisme visible, però fou la bondat la que omplí llur vida perquè caminaven a la llum de la fe. (Cf. Benet XVI, Audiència General 13 d’abril de 2011).

La santedat és arribar a la plenitud de la vida cristiana, no vol dir realitzar coses extraordinàries, sinó voler viure en, per i com Crist. El Concili Vaticà II, ens parla de la crida universal a la santedat quan ens diu que «En els diversos gèneres de vida i ocupació, tots conreen la mateixa santedat. En efecte, tots, per l’acció de l’Esperit de Déu, seguim a Crist pobre, humil i amb la creu al coll per a merèixer tenir part en la seva glòria» (Lumen gentium, 41). Així com Crist va participar de la seva mort ara els sants participen de la seva resurrecció i són amb Ell al cel, esdevenint així intercessors davant de l’únic mitjancer que és Jesucrist (Lumen Gentium, 62).

Per viure en, per i com Crist no n’hi ha prou amb el nostre esforç, la santedat no és voluntariosa, sinó que ha d’estar sempre oberta a l’acció de l’Esperit Sant, és Ell qui ens mou vers la santedat. Tot i ser-hi cridats des del mateix moment del baptisme al llarg del camí, que és la nostra vida, Déu respecta sempre la nostra llibertat i vol que acceptem lliurement l’acció de l’Esperit i que visquem acceptant amb llibertat les exigències que comporta ser fills de Déu, deixant-nos transformar per l’acció de l’Esperit Sant, conformant la nostra voluntat a la voluntat de Déu.

Avui celebrem tots els sants, dels canonitzats i dels no canonitzats, de tots aquells que, gràcies a la victòria de Crist sobre la mort, reposen en el Senyor i dels quals nosaltres gaudim de llur presència mitjançant la comunió amb els sants, una comunió que ens dona la ferma esperança de poder imitar-los en el seu camí per poder compartir un dia la mateixa vida benaurada que ells ja gaudeixen ara, la vida eterna.

Ara han estat consolats, saciats de justícia, compadits, veuen a Déu tal com és, han obtingut la gran recompensa del seu Regne. Déu els ha reconegut com a fills en tota la plenitud del terme i per això ja s’han manifestat semblants a Ell.

Realment Déu és admirable en els seus sants, en els qui tenien posada en ell la confiança, ens els qui comprenien la veritat, i en els qui l’estimaven fidelment en aquesta vida i que són els qui ara estan al seu costat, perquè Déu dóna als seus sants la gràcia i la misericòrdia (Cf. Sv 3,9).