Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a
Avui celebrem a tots aquells que ja han adquirit aquesta condició de fills en plenitud i gaudeixen d’aquesta participació de la filiació en presència del Pare. No sabem quants són, perquè els qui han estat marcats com a servents de Déu són una multitud de la que l’Església en coneix un determinat nombre, als qui ha reconegut llurs virtuts i que a nosaltres ens serveixen d’exemple, de model, de guies. Però són molts més els qui en paraules del llibre de la Saviesa viuen eternament, pels qui el Senyor es preocupa i per això han rebut de les seves mans la noblesa com a insígnia reial i la bellesa com a diadema (Cf. Sv 5,16).
Venen de tota nacionalitat, són de totes les races i de tots els pobles i parlem moltes llengües diverses; tal com la visió de Joan ens anuncia. Ara veuen de cara al Senyor perquè el seu cor fou sincer, les seves mans han estat netes de culpa i no s’han refiat dels déus falsos, ells buscaven, cercaven al Senyor i ara els ha estat donat de veure’l tal com és. Segurament el món no els reconegué, tal com no va reconèixer al mateix Fill, perquè tal volta foren pobres en l’esperit, estaven de dol, eren humils, foren perseguits pel fet de ser justos, foren ofesos, calumniats, perseguits per causa del Crist o tenien fam i set de justícia. Però el Senyor sí que els ha reconegut perquè aquesta multitud tant gran que ningú pot comptar eren nets de cor i compassius.
És això el que ens omple de joia i d’esperança, saber que la santedat no és inabastable, que podem ser com ells que ja són amb el Senyor i per a nosaltres esdevenen així un ajut i un exemple en el nostre pelegrinatge en aquesta vida, on amb delit caminem cap al Senyor a la llum de la fe. Perquè els sants ens mostren que tots podem recórrer el camí de la nostra vida a la llum de la fe. Són sants que tenen rostres concrets, que són molt diversos; però que tenen un nexe comú, han volgut imitar la bondat de Déu. Sovint des de la senzillesa, des de la més absoluta normalitat, sense un heroisme visible, però fou la bondat la que omplí llur vida perquè caminaven a la llum de la fe. (Cf. Benet XVI, Audiència General 13 d’abril de 2011).
La santedat és arribar a la plenitud de la vida cristiana, no vol dir realitzar coses extraordinàries, sinó voler viure en, per i com Crist. El Concili Vaticà II, ens parla de la crida universal a la santedat quan ens diu que «En els diversos gèneres de vida i ocupació, tots conreen la mateixa santedat. En efecte, tots, per l’acció de l’Esperit de Déu, seguim a Crist pobre, humil i amb la creu al coll per a merèixer tenir part en la seva glòria» (Lumen gentium, 41). Així com Crist va participar de la seva mort ara els sants participen de la seva resurrecció i són amb Ell al cel, esdevenint així intercessors davant de l’únic mitjancer que és Jesucrist (Lumen Gentium, 62).
Per viure en, per i com Crist no n’hi ha prou amb el nostre esforç, la santedat no és voluntariosa, sinó que ha d’estar sempre oberta a l’acció de l’Esperit Sant, és Ell qui ens mou vers la santedat. Tot i ser-hi cridats des del mateix moment del baptisme al llarg del camí, que és la nostra vida, Déu respecta sempre la nostra llibertat i vol que acceptem lliurement l’acció de l’Esperit i que visquem acceptant amb llibertat les exigències que comporta ser fills de Déu, deixant-nos transformar per l’acció de l’Esperit Sant, conformant la nostra voluntat a la voluntat de Déu.
Avui celebrem tots els sants, dels canonitzats i dels no canonitzats, de tots aquells que, gràcies a la victòria de Crist sobre la mort, reposen en el Senyor i dels quals nosaltres gaudim de llur presència mitjançant la comunió amb els sants, una comunió que ens dona la ferma esperança de poder imitar-los en el seu camí per poder compartir un dia la mateixa vida benaurada que ells ja gaudeixen ara, la vida eterna.
Ara han estat consolats, saciats de justícia, compadits, veuen a Déu tal com és, han obtingut la gran recompensa del seu Regne. Déu els ha reconegut com a fills en tota la plenitud del terme i per això ja s’han manifestat semblants a Ell.
Realment Déu és admirable en els seus sants, en els qui tenien posada en ell la confiança, ens els qui comprenien la veritat, i en els qui l’estimaven fidelment en aquesta vida i que són els qui ara estan al seu costat, perquè Déu dóna als seus sants la gràcia i la misericòrdia (Cf. Sv 3,9).
