31 de desembre del 2016

DIA SETÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18

«Som a l’hora darrera», ens han llegit, l’hora de l’Anticrist, l’hora del discerniment de totes les coses, de totes les actituds, també les nostres davant de Jesucrist. I, en aquesta hora darrera, escoltem per segona vegada en pocs dies, una de les veritats més contundents del nostre credo: «La Paraula es va fer carn». Un Déu-Paraula, que es comunica, que es revela, que assumeix la nostra història, que camina amb nosaltres. El mot «carn» designa tot allò que forma part de la nostra realitat trencadissa, condicionada per les lleis del temps i de l’espai, contingent, és a dir, que pot ésser i no ésser, i que si és, és per aquesta Paraula que la sosté, «per la qual tot ha vingut a l’existència», i sense la qual res no seria. Amb el fil diví de la Paraula-carn Déu s’entreteixeix en el teixit de la nostra vida, de la nostra història. Misteriosament, silenciosament.

En aquesta hora darrera, i estirant aquest fil diví de la Paraula-carn, provem de desfer, amb agraïment, el que ha estat la nostra vida i la vida de la nostra comunitat durant aquest any que acomiadem. Hi hem viscut tres moments forts de benedicció, per a la nostra petita església de Poblet i per a tota l’Església, que han estat la benedicció del nostre abat, l’ordenació presbiteral d’un nou prevere al servei de la comunitat, i el primer compromís monàstic de dos germans nostres. El traspàs de dos monjos estimats, també ho ha estat un moment fort de benedicció: el pas del Senyor que ha vingut a cercar-los ha estat, per a ells i per a nosaltres, pasqua de salvació. Hem beneït també un petit oratori per als nostres malalts de la infermeria, on el Senyor se’ls fa present cada dia, en el sagrament del Pa i de la Paraula. Hem beneït, encara, un nou instrument musical al servei de la nostra pregària, per a fer-la més bella i per ajudar-nos a acordar les nostres veus i els nostres cors amb l’harmonia de cel. I els moments difícils, que també n’hem tingut, a nivell personal, familiar, comunitari, ens han ajudat a ressituar-nos correctament davant de Déu i davant dels altres. Sempre que ens apartem del projecte de Déu, sempre que amb la nostra malaptesa embullem el fil diví de la Paraula-carn en el brodat de les nostres vides i de la nostra història, se’ns demana un exercici de fe i de confiança per a fer-ne, també, al capdavall, moment de benedicció.

Aquesta nit, quan cantarem el Te Deum d’acció gràcies, agafem-nos ben fort a aquest fil diví de la Paraula-carn, que va filant el sentit diví i humà de la nostra petita existència tan preciosa als ulls de Déu. Així sigui.

29 de desembre del 2016

DIA CINQUÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1 Jn 2,3-11; Sl 95,1-2a.2b-3.5b-6 (R.: 11a); Lc 2,22-40

Avui contemplem tota l’esperança i tota la fe d’Israel resumida en dos personatges singulars, l’ancià Simeó i la profetessa Anna, que vénen a l’encontre del nen Jesús, el Messies promès. Dos personatges amb dos noms també singulars, de molta significació bíblica. Simeó vol dir «el qui hi sent tot escoltant», i Anna és «la plena de gràcia». L’escolta d’Israel, una escolta de segles i segles, de generacions i generacions, es torna gràcia en el trobament i l’acolliment que s’esdevé avui al Temple de Jerusalem, que és el lloc, no pas Betlem, on Jesús és presentat oficialment al seu poble.

Simeó, «home just i pietós», com el descriu sant Lluc, és el prototipus del qui viu segons la Llei del Senyor, conformant-hi la pròpia vida amb fidelitat sincera. Ho són també Zacaries, Elisabet, Maria i Josep. D’Anna se’ns diu que era una profetessa «dedicada nit i dia a donar culte al Senyor amb dejunis i oracions», que «mai no es movia del Temple». Si l’ancià Simeó representa la Llei, Anna representa el Culte profètic. Les paraules de la Llei es tornen profètiques, és a dir, capaces d’informar la vida del creient, quan ressonen al Temple amb la veu de la lloança.

És al bell mig d’aquesta realitat que s’esdevé l’encontre entre el Messies promès i el seu poble, l’Israel de les promeses. Un poble abocat a la mort, ja que es tracta d’un ancià que espera «anar-se’n aviat en pau» i d’una vídua, que ja no pot engendrar, però que porta, en el sac dels seus vuitanta-quatre anys, tota l’esperança i tota la fe del seu poble. I Jesús els surt a l’encontre com l’Espòs d’Israel que ve a portar nova saba a una soca envellida.

Jesús, però, ve també per provocar una confrontació, un discerniment. Perquè, davant la nova llum que apunta, com suggereix Joan en la seva epístola, la fosca es fa enrere, és a dir, tot allò que en nosaltres s’oposa al projecte d’aquest Infant, al seu manament, nou i vell alhora, és posat en qüestió, és provocat per la claredat del seu missatge: estimar o no estimar, la veritat o la mentida de la nostra vida.

I al caliu d’aquest amor que Simeó pren en braços i que Anna revifa amb la seva paraula profètica, allò que és vell es renova, la Justícia de la Llei es torna Gràcia, i l’Esperança d’Israel Promesa florida de benedicció.

Sortim, doncs, també nosaltres, a rebre l’Espòs. I de la nostra fe i de la nostra esperança, per petites que siguin, fem-ne joiós acolliment. Amén.

27 de desembre del 2016

SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Jo 1,1-4; Sl 96,1-2.5-6.11-12 (R.: 12a); Jo 20,2-8

La festa d’ahir, sant Esteve, que tenyeix amb el vermell dels màrtirs, com la de demà, les daurades estoles de la solemnitat del Nadal, ens ha estat una invitació urgent i decidida al compromís, al seguiment, al testimoniatge. Una invitació a fer del Nadal un exercici concret, lliure i responsable de raó i de justícia, paraules que hem fet ressonar en el salm interleccional. I és que la religió del Déu encarnat no podria ser viscuda altrament. La festa d’avui, que ens retorna l’or de Nadal, vol fer-nos aturar en la contemplació del misteri de la mà d’aquell que va cantar-lo més bellament i més profundament, sant Joan el Teòleg, el quart evangelista. Amb el benentès que, primer, i abans de tota contemplació, cal haver-lo seguit, aquest Déu encarnat, tot fent camí, com els pastors de Betlem, com sant Esteve amb el seu testimoniatge, com els Innocents d’ahir, d’avui i de sempre, que fan de la seva petita esperança un camí lluminós de pau i reconciliació.

«Això ja era des del principi. Nosaltres ho hem sentit, ho hem vist amb els nostres ulls, ho hem contemplat i ho hem tocat amb les nostres pròpies mans». Quatre etapes per aprofundir el misteri. Parlem-ne breument. Primera, escoltar. Com diu Pau, la nostra fe prové, o neix de l’audició de la Paraula (Rm 10,17). Per què? Perquè la primera intervenció de Déu en l’espai i el temps de la nostra història s’esdevé per mitjà de la Paraula: «Déu digué». Segona etapa, veure-hi. «Déu ho veié i era bo i bell de debò», llegim igualment a l’inici de tot (Gn 1). Una paraula per a ser vista!

Una paraula per a ser contemplada i tocada amb les mans, tercera i quarta etapa. La contemplació és el perfeccionament de la visió, és aquell ull, com diuen que tenen les àguiles —el símbol de l’evangelista Joan—, que permet copsar l’essència profunda de la realitat, el «logos», en aquest cas, que parla i viu al fons de totes les coses, com a llum i vida, fent-les bones i belles. Tocar. Un Déu per a ser tocat... i menjat! cada vegada que en fem pa a la menjadora de l’altar. I, tanmateix, tot això, en l’estranya presència de l’absència del sagrament, com en el sepulcre buit del Ressuscitat.

La menjadora de l’Infant de Betlem, com la tomba buida, és, sobretot, un reclam per a la nostra fe i una provocació per a la nostra intel·igència. Correm-hi, aquest Nadal, com els pastors a Betlem, com Maria Magdalena i els dos apòstols al sepulcre. I amb tots ells adorem, amb fe i amb intel·ligència, el qui és la glòria del Pare en l’Esperit Sant. Amén.

25 de desembre del 2016

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

La història de la salvació té en la Paraula l’origen, l’acció present i el final. Tot allò creat està en íntima relació amb la Paraula, perquè la creació és en si mateixa un acte de revelació de Déu i tota la creació porta el segell de la Paraula de Déu, perquè el Pare és creador i crea per mitjà de la Paraula. Per la Paraula el Senyor ha estès als ulls de tots els pobles el seu braç sant i d’un cap a l’altre de la terra en veure la Paraula feta carn es veu la salvació del nostre Déu.

En diverses ocasions i de moltes maneres la Paraula havia parlat als homes. Avui la Paraula, fent-se carn, ens parla en la persona del Fill, perquè Ell és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser i és seu el poder, pel qual la Paraula sosté tot l’univers. La Paraula és vida i és llum, aquella llum que la foscor ja no pot apagar. Avui hem contemplat la seva glòria, la que li pertoca com a Fill únic del Pare que l’ha omplert de gràcia i de veritat.

Avui Déu ens ha mostrat el seu rostre en la persona del Fill fet home, nosaltres que havíem perdut la semblança amb Déu, ara tenim l’oportunitat de recuperar-la perquè Déu ens ha estimat tant que ens ha donat al seu Fill únic, que fent-se home, prenent la nostra imatge, ens fa fills del Pare, de nou imatge de Déu. Admirable intercanvi, diu sant Agustí, pel qual Ell es fa carn i nosaltres esperit (cf. Sermó 121). A Déu certament ningú no l’ha vist mai, però donant-nos al Fill, fent-se la Paraula carn, podem dir com Jacob «He vist Déu cara a cara i n’he sortit amb vida.» (Gn 32,31) perquè avui «El Senyor, el nostre Déu, ens ha fet veure la seva glòria i la seva grandesa, (...) Avui hem vist que l’home pot continuar amb vida després que Déu li ha parlat.» (Dt 5,24). La Paraula ha vingut pobra i humil, en una menjadora, sense haver trobat aixopluc enlloc perquè tot i haver vingut a casa seva, els seus no l’han acollit. Saludada per uns simples pastors i anunciada pels àngels, la Paraula s’ha fet present en el món, un món que li deu l’existència i que no l’ha reconegut.

Avui Déu se’ns revela per mitjà del Fill, avui tenim la salvació més a prop perquè la Paraula ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle i ens ha mostrat la seva glòria. En el pròleg del quart Evangeli, fent una mirada enrere, un recorregut pels moments claus de la història de la salvació, la plenitud es fa present per a tothom i des de sempre. La revelació és el mateix Jesús, el qui és la Paraula s’ha atansat als homes de manera propera i definitiva, i continua apropant-se i il·luminat el món, allunyant-lo permanentment de la tenebra. La Paraula, el temps de la qual resta fora del nostre temps perquè ja existia al principi, i l’espai de la qual era Déu, té ara també per lloc la nostra humanitat. Vertaderament Jesús és el Fill que resta sempre a la casa del Pare, aquell qui ens diu «jo estic en el Pare i el Pare està en mi. Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi» (Jn 14,10-11). Estant en el Pare, Jesús és el qui ha vingut a revelar-nos l’amor de Déu a tots els homes, el seu àmbit segueix essent Déu i alhora «aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret», com diu Felip a Natanael (Jn 1,45), un home com nosaltres. Perquè per nosaltres la Paraula s’ha fet carn, per nosaltres aquell qui és el Fill de Déu s’ha fet home per tal que tots els fills d’home siguem fets fills de Déu. Prenent de nosaltres els nostres mals ens ha donat els seus béns. «En venir a nosaltres no deixà el Pare. Se n’anà d’entre nosaltres i no ens abandonà; a nosaltres tornarà i a Ell no el deixarà» (sant Agustí, Sermó 121).

Avui la Paraula, que està al costat de Déu, la Paraula que és Déu, el Creador del món, per mitjà de la qual van ser creades totes les coses, que ha acompanyat i acompanya els homes en la història amb la seva llum, es fa un entre nosaltres, planta entre nosaltres el seu tabernacle, es fa un com nosaltres. Nascut de Maria Verge, es fa veritablement home, en tot semblant a nosaltres excepte en el pecat (GS, 22).

Avui admirem la grandesa d’aquest misteri, deixant-nos embolcallar per la meravella d’aquest esdeveniment: Déu, el veritable Déu, Creador de tot, entra en el temps i l’espai de l’home, per donar-nos la seva mateixa vida. No ho fa amb l’esplendor d’un sobirà, que sotmet el món amb el seu poder, sinó amb la humilitat, la tendresa i la fragilitat d’un nen; perquè participem així de la divinitat d’aquell qui es digna a compartir la nostra condició humana.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

«Els profetes i els sacerdots anaven predicant, ja feia temps, que el Messies vindria en forma d’home com nosaltres» ens diu l’avia als Pastorets d’en Folch i Torres, i com bé diu Lucifer en la mateixa obra, on per una vegada diu veritat, «Totes les promeses fetes pels profetes s’han complert. I amb aquesta com amb altres profecies. Ja veuràs, el Messies no trigarà». El Messies no ha trigat perquè «avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor»; «alegrem-nos-en. Avui la pau ha baixat del cel.»

La salvació arriba avui a nosaltres, el Fill de Déu s’ha fet home, és el Déu amb nosaltres, el Déu fet com nosaltres, llevat del pecat. No ha vingut com alguns pensaven, ple d’honor i majestat, rodejat d’un estol d’àngels i d’arcàngels; sinó que la salvació, el Messies, ha nascut en una menjadora perquè ningú no l’ha volgut acollir, ningú no ha ofert un llit a la seva mare on pogués portar al món el Fill de Déu; Ella, a qui l’arcàngel Gabriel diu als Pastorets: «Verge immaculada! Del Senyor sou escollida i entre totes beneïda i entre totes alabada. Estrella de llum serena, dolça i casta criatura, tota blanca, tota pura, de divina gràcia plena. (...) Per mare heu estat triada, essent casta sense igual, i en vostre ventre virginal el Fill de Déu tindrà estada.»

El Messies no ha vingut a compartir res amb els poderosos, ni ha nascut a Jerusalem, la ciutat reial, sinó a la petita Betlem; perquè ha volgut venir, pobre i humil. Per alliberar els pobres, essent uns simples pastors els primers en rebre l’anunci dels àngels, davant dels quals han estat envaïts de por en ser envoltats de llum per la gloria del Senyor. Però no hem de tenir por, Jesús ha vingut per donar-nos un manament nou, el d’estimar-nos els uns als altres tal com Ell, fent-se un de nosaltres, ens ha estimat. També seran uns mags llunyans els qui vindran a adorar-lo perquè Ell ha vingut a portar la salvació arreu del món, a tots els pobles de la terra, sense distinció de llengües, races o nacions. Així s’ha revelat l’amor de Déu en Jesucrist, Déu gran i salvador nostre, que es lliurà a si mateix per nosaltres, per deixar-nos nets i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé, com ens diu l’Apòstol.

El seu naixement ens porta una gran alegria, la seva pobresa té més valor que tots els béns i tots els tresors. Quin valor més gran hi pot haver que la humilitat? Què trobaríem de més preciós? Escollint un estable i una menjadora per néixer, Jesús ens mostra que és per la humilitat que podem adquirir el regne del cel. Jesús ha nascut, ha nascut per a nosaltres. Avui l’eternitat ha entrat en el temps; pel misteri del Verb fet home, una nova llum il·lumina la nostra ànima i coneixem al Déu invisible perquè s’ha fet visible com a home per amor als homes.

Crist la llum de la llum, naixent avui com a home ens fa néixer a nosaltres a una nova vida, a una llum radicalment nova, ens fa participar de la seva divinitat. Crist vol fer-se visible en nosaltres, viure en nosaltres, treballar en nosaltres per salvar-nos amb Ell. El misteri de Nadal ens invita a fer participar a tots els homes de la llum de Crist, la gràcia rebuda de Jesucrist ens convida a anunciar l’arribada del Salvador. Avui certament ens ha nascut el Salvador, però és cada dia que hem de fer-lo present en el món que Ell, la Paraula que ara s’ha fet carn, ha creat. «Mireu la nit com és clara! Si les estrelles fan llum! Però... no sentiu?» Ens pregunta en Lluquet; «Jesús és nat a l’establia; àngels canteu joia tan gran. Piulen ocells amb alegria perquè ha nascut el Diví Infant» canta el cor dels àngels.

El Crist, el Messies, el Salvador, és en un estable, ha nascut en una menjadora; la seva llengua no parla encara però el món troba en Ell ja una resposta; desaprovant les glories d’aquest món, l’infant promès per Isaïes, que s’ha fet carn feble i fràgil, ha vingut per salvar-nos, per mostrar-nos el camí de la salvació, per ensenyar-nos a estimar els pobres, els febles, els qui pateixen, els rebutjats.

Quin misteri tan gran, Déu ha enviat el seu Fill per amor als homes i aquest s’ha fet home com nosaltres, per compartir la nostra feble humanitat. Si la humilitat ens ha estat anunciada per Déu, és perquè Déu ens vol humils a la seva presència, per poder fer néixer en nosaltres la seva gràcia. El conseller prodigiós, el Déu heroi, el Pare per sempre, el príncep de la pau, el principat del qual serà immens, la pau del qual no tindrà fi, el regne del qual serà fonamentat i sostingut des d’ara i per sempre sobre el dret i la justícia, té per senya un nen en bolquers posat en una menjadora. El seu tron és un pessebre, el seu palau una establia.

«En eixa nit memorable ha nascut el diví infant i essent Ell el rei més gran son bressol és un estable. La naixença celebrem del Jesuset benvingut (...) Per la nostra redempció ha nascut a l’establia. Gloria a l’Infant de Maria que ens porta la Salvació!»

24 de desembre del 2016

NADAL DEL SENYOR

MISSA VESPERTINA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet,
a l’oratori de la Mare de Déu dels Dolors de la infermeria
Is 62,1-5; Sl 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

El Senyor ens ha concedit la joia d’esperar amb alegria aquest Nadal i avui de viure de nou aquesta solemnitat que ens convida a encetar el misteri de la redempció. Déu s’ha fet home i fent-se home ens convida a participar de la seva divinitat. Avui el bé ha aparegut com un raig de llum i la salvació com una torxa encesa. És de la descendència de David que Déu ha promès que naixerà el Salvador. I així Jesús és ara el capdavanter, l’inici de la salvació.

Sant Mateu ens presenta una genealogia que remunta fins a Abraham per acabar presentant Maria com la Mare del Messies. Així la història de la salvació, centrada en Jesús el Messies, és quelcom inseparable del misteri de l’encarnació i de la redempció. Jesús és l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres, adorat pels pastors i els mags, el Rei dels jueus, el Redemptor presentat per l’Àngel del Senyor. Maria, desposada amb Josep en donar a llum el Salvador, dóna inici al nou Poble de Déu.

Al Messies, descendent d’Abraham, pare del poble d’Israel, David li atorga els títols que indiquen la seva dignitat i el seu lloc entre el poble escollit, els de Rei d’Israel i Fill de David. Per això l’evangelista Mateu estructura la genealogia de Jesús al voltant de David perquè vol destacar així que el Messies pertany a la seva família real, tot esmentant quatre dones estrangeres que tenen un paper fonamental dins del poble d’Israel: Tamar, Rahab, Rut i la dona d’Uries; ens presenta Maria, l’esposa de Josep, com el darrer esglaó de la història de la salvació, la verge que donarà a llum a Betlem, la ciutat de David, un descendent del profeta i rei. És de la descendència de David que Déu, tal com ho havia promès, ha donat a Israel un salvador, que és Jesús.

La genealogia que ens mostra l’Evangeli de Mateu presenta un simbolisme numèric que indica la perfecció. Són catorze generacions en tres grups, xifra que indica la plenitud del temps, és a dir, la perfecció de la humanitat i de la història acomplerta amb l’arribada de Crist, l’home perfecte. Un simbolisme amb una clara intenció teològica més que no pas històrica, i aquesta és vincular Jesús amb els avantpassats del poble escollit dipositaris de les promeses messiàniques: Abraham i David.

Les llistes de les generacions acaben amb Josep, el pare legal de Jesús i amb això n’hi ha prou per conferir a Jesús tots els drets hereditaris del llinatge del mateix David, restant així Jesús lligat familiarment al rei i profeta. L’arbre de la salvació s’arrela fermament a la casa d’Israel, el poble escollit per Déu, el poble gloriós que el Senyor tragué d’Egipte amb el poder del seu braç. Tot ha succeït perquè s’acompleixi el que el Senyor havia anunciat pel profeta, la verge ha tingut un fill, el Déu que és amb nosaltres, Jesús, el Messies, fill de David, fill d’Abraham; el Fill de Déu.

VIGÍLIA DE NADAL

MISSA DEL MATÍ

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Déu ens salva. El temps va complint-se. Ara sí Zacaries, que l’Esperit Sant no pot contenir-se més. Ara sí Zacaries, proclama, proclama la salvació que ve.

Perquè, està la societat embafada de donar culte estèril a totes les divinitats que hi surten com bolets per la nostra cultura: un culte a la imatge, a l’aparença, a la fama, al poder i als ídols que vulguis, que provoquen por, foscor i ombres de mort.

Sí, Zacaries, proclama als quatre vents que el teu infant Joan pregonarà la festa del Nadal del Senyor, pregonarà els favors de l’únic Déu que salva. Perquè el favor del Senyor s’ha desplegat: el perdó, la reconciliació, la claredat de la llum divina, l’amor de Déu ha estat vessat i ha besat tota la humanitat.

Ara, ja hem de deixar les pors que ens oprimeixen. Hem de posar-nos sota l’ombra de la llum d’aquell que ve com a Únic Salvador, Jesucrist. Nostre Senyor Jesucrist, beneït que amb la seva creu ens beneeix i ens pot salvar de nosaltres mateixos per viure la pau, la pau amb Déu i la pau amb tothom.

23 de desembre del 2016

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Déu ens salva. El temps va complint-se. Elisabet té un fill. Veïns i parents emocionats la felicitaven, això havia estat cosa del Senyor.

El do del fill, és el fruit de l’amor fidel del Senyor. Per això, aquest nom: «S’ha de dir Joan». Que vol dir: El Senyor és favorable.

El temps va complint-se en la nostra història. I, el Senyor també ens fa el seu favor. També ens envia missatgers que preparen el camí, l’encontre amb el Crist.

De vegades no ens n’adonem, però tota persona que tens al davant t’interroga, et provoca, t’interpel·la, et dóna un missatge que et qüestiona.

Et qüestiona, el teu tarannà, el teu comportament, la teva fe, el teu afecte, els teus defectes, la teva vida i com la vius.

Com la mà del Senyor era amb Joan, com a missatger, també els altres et fan de missatgers, per veure si els tractes com el Crist. Perquè en definitiva els altres et preparen el camí perquè et qüestionis la teva cultura hedonista en què vius. I així, deixant la vida acomodada puguis sortir a rebre l’Emmanuel, el Déu que és amb nosaltres, i que ve a salvar-nos en el nostre temps.

22 de desembre del 2016

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Déu ens salva. Maria n’ha fet experiència íntima i profunda, per això pot proclamar, pot ésser portaveu de les necessitats del nostre món.

Nosaltres com a peces de terrissa encara necessitem que ens perfeccionin. I, l’únic mestre en això és Déu mateix que ve i ens salva.

El camí de la perfecció passa per la humilitat. De fet, els petits, els humils i els pobres són els preferits de Déu. Els qui no estan necessitats no esperen cap salvació.

Però, els necessitats com nosaltres precisem de la humilitat per atansar-nos al coneixement de les meravelles que Déu té preparades per a els qui s’humilien, per als pobres.

Nosaltres com a descendència d’Abraham, com a descendència de Maria, vivim sota la protecció de Déu que ens dóna la vida i la mort.

Celebrem aquests dies la joia que Déu ens ha mirat. Sí, Déu ha mirat la meva petitesa, la teva petitesa i per això ve la pedra angular de l’Església, el Crist, el nostre salvador ens ve a magnificar.

21 de desembre del 2016

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

La felicitat de les dues dones és contagiosa, Elisabet i Maria són plenes de l’Esperit Sant. «Feliç tu que has cregut». Sí, feliç el qui creu. Maria ha cregut tota la promesa feta al poble d’Israel. Maria és la conclusió de tot el do de Déu a la humanitat.

Creure i ser feliç coincideixen quan hom està ple de l’Esperit sant. La nostra felicitat com a cristians està posada en la nostra fe. Per això, en aquest temps fort de la nostra redempció, la nostra joia ha d’estar posada en la nostra amistat espiritual, en el nostre amor lliurat a Déu, imitat en el Crist i donat al proïsme.

Feliç aquell qui davant dels dubtes que la vida comporta, sempre confia, te posada l’esperança en el Senyor i creu amb més força que mai quan les adversitats l’acorralen.

Davant la presència de l’Emmanuel, de «Déu que és amb nosaltres» i que ve a salvar-nos, feliç el qui s’entusiasma.

20 de desembre del 2016

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«A Déu res no li és impossible». De fet quan la vida de Déu es creua amb la vida de Maria, sembla ben difícil que tot aquest Misteri pugui realitzar-se. Déu baixa a trobar la humanitat. La por inicial dóna pas a la confiança i l’acceptació d’aquest gran Misteri.

El «sí» de Maria però, ens obre a pronunciar el nostre sí. Perquè en la nostra vida, també s’ha interposat per davant nostre un àngel. També hem estat cridats per Déu amb el nostre nom perquè acceptem la seva voluntat.

Ara bé, de vegades ens costa acceptar les increïbles proposicions de Déu. Perquè Déu vol ser amb cadascú de nosaltres, per això vol que tinguem un cor sincer i unes mans netes de culpa, com diu el salm; de fet aquest és qui pot estar-se al recinte sagrat amb Déu.

«A Déu res no li és impossible». Però, nosaltres tenim la possibilitat d’acceptar el seu Misteri o bé de rebutjar-lo. Acceptar la seva voluntat o no.

És ben cert però, que quan la voluntat de Déu i la nostra s’avenen, la pau, l’harmonia, la joia i la felicitat sobreïxen, fent de nosaltres uns autèntics servents del Senyor.

19 de desembre del 2016

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Dues escenes semblants ens trobem en les lectures d’avui. Dues parelles justes i irreprensibles davant de Déu.

I arriba l’àngel, el missatger de Déu. I d’aquelles dues dones estèrils anuncia dos fills consagrats al Senyor. D’allà on no s’esperava res germina l’amor de Déu. En naixeran uns fills que prepararan el camí perquè Déu faci estada entre el seu poble.

Tal vegada nosaltres podem ser estèrils en la nostra vida religiosa, si no prestem atenció. Per això, aquests dies se’ns demana una major confiança en l’obra de Déu sobre nosaltres.

De part nostra ens cal viure una vida de pregària, una vida amarada per Déu, perquè puguem preparar un bon lloc, perquè Déu mateix ens salvi i ens faci fructificar.

18 de desembre del 2016

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Aquests dies hi havia llocs del monestir on no arribava el senyal, no tenien cobertura d’internet. Fins i tot a l’hotel es queixaven perquè no podien treballar. Sembla que l’home s’hagi fet esclau de la tècnica.

Però bé, la qüestió és la necessitat que l’home ha tingut sempre de senyals. Senyals que veiem pels camins del nostre món i que ens orienten. Una bardissa flamejant va ser senyal de la presència de Déu per a Moisès.

El senyal de la creu per als cristians ens obre a la cobertura de la pregària. Cal un senyal, per no perdre’s aquests dies entre sopars i dinars. La cobertura de la pregària és un senyal que ens farà relativitzar les superficialitats festívoles d’aquests dies i ens farà caure en una profunda reflexió. Perquè cal reflexionar molt aquests dies.

Déu mateix ens dóna un senyal: «La noia verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres». Un fill que és Déu amb nosaltres, Misteri bell, que Déu amb tot el seu amor ens ha donat el seu Fill estimat Jesucrist.

Però, Josep com qualsevol de nosaltres, no compren el Misteri diví fins que rep el senyal de l’àngel i la cobertura que li dóna esvaeix tota por. Desperta del somni, creu i compleix la voluntat de Déu.

Nosaltres som homes de senyals, volem senyals. No n’hi ha d’altre que complir la voluntat de Déu. És a dir, ser obedients a la fe, anunciant amb la nostra vida de cristians la Bona Nova de Déu. Però de vegades, la por ens tanca al Misteri, a la llibertat lliure de fills de Déu, i ens quedem emmirallant-nos amb el nostre orgull, com a servents del mal del pecat. És el «jo» primer de tot, que ens ensenyen els anuncis publicitaris.

Maria i Josep s’han obert al Misteri, al Misteri de Déu que ve per salvar la humanitat sencera. Jesús, el Messies, és a prop si deixem la por de banda, és a tocar si complim la seva voluntat. Ve per tornar-nos a posar en l’ordre correcte, en el lloc de l’amor que ens correspon com a fills estimats de Déu. El senyal que hem de mirar és el Crist, la seva creu que ens salva i ens ressuscita per al seu servei i per al servei de tota la humanitat.

17 de desembre del 2016

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

Fa molts anys, a l’escola, ens van encarregar com a deure de classe de socials la confecció del propi arbre genealògic. Me’n recordo bé! Vàrem haver d’atabalar els pares, els avis, les tietes... el més interessant varen ser les anades a l’Ajuntament i a la Parròquia per consultar els registres. Un cop confegit, l’arbre, amb els seus requadres i les línies que els unien, em vaig adonar que tots aquells noms, de persones que, de fet, no coneixia, em concernien, m’afectaven, estaven inscrits en la meva història personal, m’omplien a mi mateix de contingut i d’identitat. Jo, senzillament, no hauria estat sense ells.

L’evangelista Mateu ens presenta Jesús enfilant també una sèrie de noms que tampoc no ens diuen massa res, però que, al capdavall, sabem que formen part de la identitat de Jesús, ens expliquen qui és ell.

Avui em fixaré en els dos extrems de la llista: Abraham i Josep. I em fixaré concretament en dos aspectes, un que tenen en comú, i un altre en què difereixen. Abraham i Josep tenen en comú la fe que neix de l’escolta de la Paraula de Déu. Una fe que els porta a deixar la pròpia identitat per tal de confegir-ne una de nova mitjançant el diàleg, fet de respecte i acolliment, amb el Senyor. Un Senyor, Déu, que els obre un nou futur tot invitant-los a sortir, a caminar: tots dos baixen a Egipte i en tornen rics de la promesa de Déu perquè, per a tots dos, la fe és acolliment del misteri diví. Abraham i Josep, en canvi, difereixen en el seu paper en aquesta genealogia: «Abraham engendrà Isaac», llegim; en canvi, «...Josep, l’espòs de Maria, de la qual fou engendrat Jesús, anomenat Messies». Josep, doncs, segons la genealogia, no engendra directament el Messies, que és engendrat —se’ns diu així, en passiu— per algú altre, de Maria. La fe d’Israel, que es va transmetent de generació en generació des d’Abraham fins a Josep, és la qui engendra el Messies, perquè Jesús, el nostre Crist, és fill de la fe d’un poble que surt i es posa a caminar obeint la Paraula de Déu. Jesús és, en aquest camí de fe, fill de Déu.

D’aquest nom, de Jesús, hem cantat en el salm responsorial, ens en valem per a beneir-nos. Us invito, germans, monjos i fidels, que rellegiu aquesta llista de noms (sant Mateu, capítol 1r), i que hi poseu també els vostres. Llegiu-los amb amor, no com un exercici de memòria del passat, sinó sentint-los vostres, com a font de benedicció també per a les vostres vides, per a les vostres famílies, per a la nostra comunitat. Que sigui aquesta per a nosaltres la gràcia i la felicitat del Nadal que avui iniciem. Amén.

8 de desembre del 2016

LA CONCEPCIÓ IMMACULADA DE SANTA MARIA VERGE

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

En entrar l’àngel a casa seva a Natzaret, Déu va concedir el seu favor a aquella noieta. Ella ha estat elegida, ha rebut ja la seva part en l’herència, ha estat destinada pel designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Ella ha estat «preservada immune de tota taca de culpa original, en el primer instant de la seva concepció, per singular gràcia i privilegi de Déu omnipotent, en atenció als mèrits de Jesucrist, salvador del gènere humà» (Ineffabilis Deus, Pius IX, 8 desembre 1854). «Aquesta noia ha deixat de banda la por i ha posat en Déu tota la seva esperança. Com pot ser això, si ella no té marit? La noia és forta en el propòsit, temprada en el silenci, prudent en la interrogació, justa en la confessió» (Sant Bernat).

Déu actua per mitjà de l’Esperit, per a Déu no hi ha res impossible. Una noia verge infantarà un fill, ha estat destinada per dur a terme aquesta tasca des del principi dels temps, forma part del pla de salvació dissenyat per Déu. Abans de néixer, Déu l’ha escollida i l’ha preparada per fer-hi estada quan sigui l’hora i ara l’àngel li diu que ha arribat l’hora. Concebuda sense el pecat de la humanitat, esdevé el tabernacle que conté la nova aliança. Aquesta noia és la dona de la fe, de la confiança, de l’esperança. Una dona hebrea que esdevé com el seu poble una dona atenta a l’escolta de la Paraula de Déu. Una noia verge que esdevé el lloc on Déu habitarà, sense perdre res de la seva humanitat. Una noia escollida per Déu per iniciar la part fonamental del camí de la salvació. Una dona irrepetible, singular, que sense deixar de ser una dona determinada esdevé la dona universal, porta de la salvació.

Ella coneix la triple dimensió de verge, esposa i mare; sense perdre’n cap, perquè essent verge concep i infanta un fill, essent mare és filla del seu fill, essent esposa engendra per obra de l’Esperit Sant. L’anunci de l’àngel és l’anticipació de la Pasqua, una teofania trinitària on s’engendra al Fill, per obra de l’Esperit Sant i per voluntat del Pare. L’àngel defineix aquesta noia com la plena de gràcia, és la salutació del Pare que li arriba per boca de l’àngel, una salutació d’un Déu que la noia, fervent creient, coneix bé. Però la voluntat que Déu vol realitzar en ella i per mitjà d’ella l’atordeix, no veu com el Fill de Déu pugui fer estada en les seves entranyes i ella, humil serventa, pugui esdevenir la mare de Déu. La resposta de l’àngel és l’acció de l’Esperit, que farà d’ella la mare del fill etern; la noia visitada per l’àngel esdevé així santuari de la Trinitat. Ella està davant del Pare com a verge amb generosa receptivitat per acollir aquell qui és amor. Esdevé mare del Verb fet carn, mare d’aquell qui és la font de l’amor, el Fill de Déu fet home. Una noia que és l’arca de l’aliança nupcial entre Déu i els homes, allí on l’etern s’uneix a la història i la canvia amb la seva radical novetat; tot per obra de l’Esperit Sant. La dona, aquesta noia, ens ha ofert el fruit de la salvació i esdevé mare de tots els redimits. El Senyor ha fet obres prodigioses en ella i per ella tots els pobles de la terra podran contemplar la salvació que anirà d’un cap a l’altre de la terra.

I el nom de la noia era Maria, aquella a qui nosaltres creiem exempta de tota màcula per un privilegi únic, preparada així per ser una mansió digna del Fill de Déu. Maria és la porta de la salvació perquè el Salvador fa estada en ella i d’ella neix. Maria la mare, la companya callada al llarg de la vida de Jesús que va guardant allò que viu en el seu cor i ho medita. Fins al calvari arribarà la mare i després de l’immens dolor serà una mare joiosa que sap que el seu fill ha complert allò que el Pare li havia encomana; el Fill ha mort i amb la seva mort ens ha donat la vida; ha ressuscitat i ressuscitant ha vençut la nostra mort.

A Natzaret Maria entra en l’escena de la història, sempre a l’escolta, i ens ensenya així que el primer pas de la nostra relació amb Déu és escoltar-lo i meditar el que ens diu. En el silenci de Natzaret Maria escolta l’àngel i accepta responsablement el riscos de la fe i perd la por. En el silenci tranquil que embolcalla la nit a Betlem la Paraula es farà home. Maria des del silenci prepara un lloc per a Jesús en la nostra història; acceptant allò que l’àngel li anuncia inicia una relació amb el Fill de Déu fet home i queda lligada per sempre a la història de la salvació com a mare, esposa i verge. Ella ha estat escollida per Déu des de la seva concepció. Quan l’àngel entrà a casa de Maria tot estava per decidir, quan l’àngel es retirà d’allí la salvació de la humanitat estava embastada. «Maria s’aixeca per ajudar-nos, corre a salvar-nos, ens obre la porta de l’esperança. S’aixeca per la fe, corre per la devoció i obre pel consentiment» (cf. Sant Bernat, Homilia 4,8-9: Opera Omnia, Edició Cistercenca, 4).

4 de desembre del 2016

DIUMENGE II D’ADVENT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 11,1-10; Sl 71; Rm 15,4-9;  Mt 3,1-12

Estimats germans i germanes,

Ens agraden les bones notícies perquè necessitem una mica d’optimisme i d’alegria. Estem a les portes del Nadal: s’engalanen els carrers, les tendes ofereixen articles meravellosos i fan el seu agost en ple hivern, petits i grans gaudim d’un temps màgic, les famílies es reuneixen... Els cristians, a més, tornem a rebre la millor notícia: Déu s’ha fet un de nosaltres i es fa present a la nostra vida per sempre!

La nostra societat s’està acostumant a prescindir de Déu: hi ha conseqüències, en veiem els resultats. La nostra vida tan atrafegada, amb calendaris que no deixen ni respirar, ens dóna excuses per dir-nos que no cal reflexionar ni pregar perquè no és productiu. Per altra banda, s’ha creat la cultura de l’oci perquè no som màquines sinó éssers humans. Durant aquest llarg pont podrem contemplar millor la natura, llegir, i gaudir de més temps amb la família o els amics. Donem gràcies a Déu per tot, però especialment per les lectures d’aquest segon diumenge d’Advent, tan riques en contingut i plenes d’esperança.

Les imatges que ens presenta Isaïes tenen una força impressionant. La soca tallada traurà un rebrot, naixerà un plançó de les seves arrels. Un tronc envellit, del qual tothom fa estelles o es llençat al foc, reprèn una nova vida jove i esperançada. Com el començament d’una nova primavera. Germans, no estem en un carrer sense sortida: se’ns ofereixen noves oportunitats, som perdonats sempre, l’amor ens salva. Escriu sant Pau: «Déu ens encoratja i ens conforta. Així, en moments de prova i de crisi mantenim l’esperança». Joan Baptista insisteix en la conversió. Convertir-se vol dir deixar-se conduir per Déu pel llarg desert de la vida, alliberant-se de mica en mica de la seducció de les constants temptacions. Ens cal obrir rutes, aplanar camins, per anar a l’encontre de Jesucrist, que ve a nosaltres: ve en la pregària i en els sagraments, ve quan algú ens demana el nostre temps i el nostre ajut, ve quan meditem l’Evangeli i quan sentim la necessitat de Déu. Cal escoltar les veus que criden en el nostre desert. No ens podem conformar amb la realitat, ens cal millorar-la, ens cal estimar més i no judicar per les aparences. Això és possible quan l’Esperit de Déu està en nosaltres: «esperit de saviesa i d’enteniment, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i de reverència del Senyor», segons Isaïes.

Pot resultar xocant la segona imatge d’Isaïes, la dels animals que conviuen encara que siguin incompatibles. Ens vol dir que el més fort i poderós renunciï al domini sobre el més feble per situar-se en un pla d’igualtat, abandonant prejudicis i interessos. La conversió és personal, però es fa en l’àmbit comunitari i social. Les nostres actituds tenen repercussió en el grup. Diu la segona lectura: «Ben avinguts de cor i de llavis... accepteu-vos els uns als altres, com el Crist us ha acceptat». Tan en l’ordre internacional com en el social, i també en el familiar, hi ha molt de camí per fer. El canvi d’estil de vida a que estem invitats suposa estar més units a Déu. Seguint sant Pau, els fruits de l’Esperit de Déu en nosaltres són evidents: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, i domini d’un mateix. D’aquesta manera podrem millorar la nostra relació amb els altres, essent més dialogants, tolerants i acollidors. L’Evangeli ens fa una invitació provocadora: «Demostreu amb fets que us voleu convertir». Aleshores si que podrem dir que preparem el Nadal, o sigui, que afavorim i expressem la vinguda de Déu a les nostres vides. Jesús ens invita al veritable amor i a posar-lo en pràctica. Estem cridats, doncs, a gastar les nostres energies, desplegant-les en projectes concrets al servei dels altres. El salm manifesta el nostre desig: «...que abundi la pau!»

Tant de bo ens deixéssim instruir per les Sagrades Escriptures! «La força i el consol que elles ens donen ens ajuden a mantenir la nostra esperança», escriu sant Pau. La bona notícia que escoltem avui ens presenta un programa dinàmic i renovador. Que aquesta Eucaristia ens hi ajudi!

3 de desembre del 2016

DISSABTE DE LA SETMANA I D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

Sant Francesc Xavier
Aniversari de la benedicció abacial del P. Abat Octavi Vilà (2015)
Is 30,19-21.23-26; Sl 146,1-2.3-4.5-6; Mt 9,35-10,1.6-8

«El camí és aquest, segueix-lo». Israel ha emprès el camí de retorn de l’exili, un camí de conversió que porta a la renovació de llur naturalesa, de la de tot el poble; perquè Déu ha alliberat el seu poble i no pas individualitats. També Crist vencent la mort i transfigurant la condició humana de tal manera que llur naturalesa ha quedat transformada, ens mostra el camí. Un camí a fer com a poble. Si al poble de Déu de l’Antic Testament s’hi pertanyia per raons genètiques, al Poble de Déu, aquell qui acull la plenitud de la revelació, s’hi pertany en virtut de la promesa rebuda en la fe i segellada pel baptisme.

El camí vers el Regne de Déu, revelat en Jesucrist, ha de ser predicat i anunciat, amb gratuïtat i acomplint la missió encarregada pel Senyor; com Ell feu. Jesús viu atent a les necessitats dels qui es creuen amb ell pels camins, mira a les multituds i mira a les persones i en sent compassió. La seva no és una misericòrdia passatgera; és la manera com Ell mira la comunitat i les persones; és la seva manera misericordiosa, d’acomplir el servei que li ha estat encomanat, el de predicar el Regne. Fruit de la misericòrdia i del servei, tria dotze dels seus deixebles per donar-los autoritat, però no per emprar-la per seguir llur pròpia voluntat sinó per fer el bé, expulsant esperits malignes i guarint de tota malaltia. Aquesta és la font de l’autoritat en l’Església, la misericòrdia de Jesús, la mirada compassiva de Jesús; un servei que s’ha d’exercir de franc com de franc Jesús ens ha donat l’Església.

Podem córrer el risc de creure que acomplint determinades pràctiques, ajustant el nostre comportament a unes normes, vivim la nostra fe en plenitud. Poden ser efectivament mitjans pel vertader fi; però la nostra tasca és manifestar el Regne, treballar gratuïtament per infondre una nova vida. Guarint malalts, és a dir alliberant-nos del dolor i de l’angoixa de la duresa de la vida diària. Ressuscitant morts, despertant de nou l’amor a la vida, la confiança en Déu, la voluntat de lluitar. Purificant leprosos, purificant la nostra societat de la mentida, de la hipocresia i del convencionalisme; cercant de viure amb veritat, senzillesa i honradesa. Traient dimonis, alliberant-nos de les banalitats que ens esclavitzen i perverteixen. En definitiva, alliberant l’home perquè allí on hi ha llibertat hi ha Déu.

Crist ens crida a un camí de conversió, a nosaltres ens crida a caminar en comunitat i ens crida a una missió concreta, a cadascun ens confia una tasca a fer. Segur que no estem pas mai preparats per a desenvolupar-la, que per la nostra migradesa de recursos, allò que se’ns encomana se’ns fa feixuc i difícil. Sols la confiança en Déu, en la seva infinita misericòrdia i en la condescendència dels germans, ens pot fer superar l’angoixa i el neguit. Per això és tant important el paper de la comunitat. Tots estem junts en un mateix vaixell que ens ha de dur al port de la vida eterna.

Això ho podem aconseguir, ens diu sant Benet, avançant-nos a honorar-nos els uns als altres; suportant-nos amb una gran paciència les nostres febleses, tant físiques com morals; obeint-nos amb emulació els uns als altres; no cercant allò que ens sembli útil a nosaltres sinó allò que ho sigui per a tots; practicant desinteressadament la caritat fraterna; tement Déu amb amor. Seguint exemples com el de sant Francesc Xavier, per tal que, no anteposant res absolutament al Crist, ens dugui tots junts a la vida eterna.

1 de desembre del 2016

DIJOUS DE LA SETMANA I D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

Missa anual pels difunts de la Germandat de Poblet
Monestir de Valldonzella
Is 26,1-6; Sl 117,1 i 8-9.19-21.25-27a; Mt 7,21.24-27

L’Advent és el temps de l’esperança; cada any recordem la vinguda del Fill de Déu fet home, nascut com un infant, per tal de portar a terme la redempció de la humanitat.

Déu ha vingut als homes perquè ens estima i vol el millor per nosaltres. Ho vol en tant que humanitat, que col•lectivitat; però també ho vol per a cadascun de nosaltres. Per això hi ha també una vinguda particular que pels qui confiem en Ell és sempre motiu d’esperança, esperança que ens guardarà en pau. La fe és confiança, no pas una confiança cega, sinó una confiança volguda i desitjada. Creiem que Déu és la roca eterna, que ens ha enviat al seu Fill per fer-nos partícips de la resurrecció, Ell que va compartir la nostra mort.

Hi ha una cosa certa i és que el Senyor vindrà a la fi dels temps, n’hi ha una altra de ben incerta i és quan vindrà; també per a tots nosaltres hi ha la certesa de la vinguda personal. No hi ha res més cert que la mort, i amb tot, tampoc no hi ha res més incert que la seva hora. Per poder vèncer aquesta incertesa ens cal confiar en el Senyor, edificar aquesta confiança sobre la roca de la nostra fe.

Com ens diu el salm més val emparar-se en Senyor que posar confiança en els homes, en les coses caduques, insegures, incertes. Si edifiquem la nostra confiança sobre la roca de la fe podrem aguantar els embats de les onades dels egoismes, dels materialismes i de tot allò que és fugisser i sols té una projecció terrenal. Avui, ara i aquí, fem una professió de fe, un acte de confiança en el Senyor. Sabem que els nostres germans que ens han deixat han mort a aquesta vida però confiem esperançats en que el Senyor els ha ofert una vida que no acaba, on no hi ha ni sofriment, ni plors, ni angoixes; on tot és pau i felicitat perquè el Senyor és allí enmig d’ells. Certament no ens podem ni imaginar com pot ser tot això, sols sabem que Crist ens ha obert les portes de la vida eterna, ens ha ofert el títol de fills de Déu i fent-ho ens ha fet germans seus i fills del Pare. Un Pare que és per damunt de tot amor i un germà que es va lliurar fins a l’extrem per l’amor.

Els nostres germans que enyorem, els encomanem esperançats al Senyor. No els recordem sols com un acte de nostàlgia, sinó que és un acte de fe, un acte d’esperança. Si Crist es va fer home i va vèncer la mort fou per compartir la seva resurrecció amb tots els seus germans, amb nosaltres. L’home quan mor deixa una família, trista i enyoradissa de la seva presència; però la nostra fe, fonamentada sobrer la roca de Crist, ens diu que pregant estem en comunió amb ells. Demanem al Senyor que els hagi agregat a la família celestial i que per a ells l’advent de l’esperança hagi tingut ja un Nadal, un naixement a la vertadera vida que és fruit de la resurrecció. Preguem pels nostres germans, encomanem-los a Déu però no amb tristesa sinó amb fe, confiança i esperança. El Senyor ja ha vingut a ells, l’amor hi ha entrat per fer-hi estada.

24 de novembre del 2016

MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. JORDI M. BOU I SIMÓ

Homilia predicada pel Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1-23-27a, Sl 121, 2Co 5,1.6-10; Jo 5,24-29

El monjo dedica tota la seva vida a cercar Déu. És aquell qui creu fonamentadament que el Senyor l’ha cridat a aprofundir aquest camí que tot cristià fa i per això viu en una comunitat de cercadors on l’objectiu és avançar cada dia més fins a trobar Déu. Així reflecteix la seva crida el P. Jordi en uns seus versos:

«Vostra veu avui em crida.
Senyor! Què voleu de mi?
Endins el cor l’he sentida.
Déu meu sempre us vull seguir.»

Però el camí del monjo no arriba a la meta sinó a la fi de la seva vida quan pot dir com Job «Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, i no els d’un altre». El nostre germà entrà a formar part d’aquesta comunitat en els primers anys de la seva refundació, amb aquells quatre monjos italians que avui fa setanta-sis anys tingueren la gosadia, en una època difícil i convulsa, de tornar la vida monàstica cistercenca a Poblet, després de cent-cinc anys d’abandó. Tots havíem sentit dels seus llavis el relat de la seva arribada a Poblet, quasi d’amagat dels pares i saltant la petita muralla que el circumda per unir-se a la incipient comunitat. Va saltar els murs i els merlets cofoi d’alegria per anar a la casa del Senyor, per lloar-hi el nom del Senyor; una lloança que durant anys acompanyaria des de l’orgue o composant ell mateix diverses peces de l’ofici diví. Però el nostre germà, com nosaltres mateixos, no arribava encara a la vertadera i perdurable casa de Déu. Vivia, com diu l’Apòstol, com emigrant, lluny encara del Senyor, creient però sense veure’l i no ambicionava altra cosa que, arribada la seva hora, sortir del seu cos mortal per anar a viure, en plenitud, amb el Senyor. Així ho expressava:

«Verge Maria, no ens deixis ja més
d’aquesta terra esclaus.
Dóna’ns la mà, la dolçor del teu bes
i el goig dels ulls verd-blaus.

»Mon pobre cos es cansa d’esperar,
no tardis no, Maria,
i trenca les cadenes del fossar
i atreu-me, Mare mia.

»Estira’m del món, Maria,
i treu-me de sa foscor.
Tu ets l’àguila que em guia
directament a l’Amor.»

El nostre germà compareix ara davant el tribunal de Crist, allà on cadascun de nosaltres rebrem el que ens correspondrà segons el bé o el mal que haurem fet vivint en el cos mortal. Per això ens hem reunit avui, per demanar al Senyor que sigui benèvol amb el nostre germà, que li tingui en compte que va dedicar la seva vida a cercar-lo i que el va estimar per damunt de tot oferint-li tot el seu ésser i la seva lloança; i si, humà com era, en res va faltar, que li atorgui el perdó i li permeti de posar els seus peus al llindar de la Jerusalem celestial, entrant a formar part de la comunitat dels sants juntament amb aquells que aquí l’acolliren i l’han precedit en el senyal de la fe, aquells qui el reberen en aquesta comunitat monàstica que fou la seva. El nostre germà no es presenta davant del Senyor amb les mans buides. Ell va escoltar la Paraula del Senyor i va creure en Ell, preguem perquè senti ara la veu del Fill de Déu i visqui a la presència del Pare que és la font de tota vida i pugui dir com escrivia:

«Feliç, perquè em trobaré deslliurat
dels grills d’aquest país.
Feliç, perquè un dia, ressuscitat,
obtindré el Paradís...»

Que Maria, mare i verge, que el nostre germà va estimar apassionadament sigui ara per a ell mitjancera de totes les gràcies i de la seva mà pugui arribar davant del Pare per participar del convit celestial. Ha mort un monjo a aquesta vida caduca, demanem al Senyor que hagi nascut de nou a aquella vida que no te fi, a la vida de la gloria eterna, allí on la presència del Senyor ho omple tot de llum.

El nostre germà ha passat mesos de malaltia, d’afebliment de les seves forces, ha estat una preparació per trobar-se davant del Senyor. Sentim que ha lliurat un bon combat, que s’ha mantingut fidel i que n’ha sortit vencedor. Ara demanem que visqui en plenitud, que tot el que ha viscut i ha donat, que la tota la seva experiència de vida humana i monàstica no es perdi, que l’amor perduri en ell i l’ompli com ens omple el seu record, el seu testimoni de treball, de pregària, d’amor i de tendresa. La vida humana és un camí que cal recórrer tot sencer per arribar a la meta, el camí del nostre germà ha estat llarg. Ha gaudit del regal de Déu que és aquesta vida. Déu ens ha fet aquest gran regal de la vida, un regal que volem conservar i del qual hem de treure tot el suc possible. Però sols hi ha una vida que és eterna, que és per sempre i aquesta és el vertader i més meravellós regal de Déu, aquella vida que no acaba, que és plenitud i amor.

Maria fou per al nostre germà Jordi un far, un exemple a seguir, un model a predicar. Encomanem el nostre germà a Maria a qui escrivia:

«Què m’importa el que és no-res!
Si et tinc a tu, o Maria!
Ben ferm en ton coll suspès,
de l’Amor tan sols viuria.»

El P. Jordi va sentir la crida del Senyor a cercar-lo més profundament, va dedicar-li tota la vida per lloar-lo, però aquesta vida sols era un tast de la vertadera vida que avui demanem al Senyor li hagi concedit. Preguem perquè el nostre germà comenci a viure avui amb plenitud. Perquè la fe en la immortalitat i en la resurrecció és la fe en Déu, que per nosaltres es fa concret en Crist; la nostra esperança es fa concreta en la fe en Crist que, fent-se home, igual a nosaltres, llevat del pecat, compartí amb nosaltres la mort per fer-nos partícips de la seva resurrecció i donar-nos així la vida vertadera per la qual el nostre germà Jordi es delia quan escrivia:

«Ja s’apropa la bona hora
que al blau cel podré volar.
Jorn feliç, ja ets a la vora
que em duràs El Més Enllà...»

20 de novembre del 2016

Diumenge darrer de durant l’any / SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle C)

ONOMÀSTIC DEL P. ABAT I 25 ANYS DE PROFESSIÓ DEL P. MATIES PRADES

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2S 5,1-3, Sl 121,1-2.4-5, Col 1,12-20 i Lc 23,35-43

Formem part del Regne de la llum, del Regne del Fill de Déu. Crist és el nou David que pastura el seu poble del qual és sobirà. Un regne però ben atípic on la creu esdevé el seu centre. Al calvari hi ha tres creus, tres homes clavats en elles, sense cap altra esperança aparent que la mort els arribi aviat estalviant-los sofriments. Al seu voltant solitud i burles i sobre una de les creus un rètol on diu que hi han penjat el rei dels jueus. Un dels crucificats certament tenia força seguidors però ara el cor dels seus deixebles ha pactat amb el fracàs i l’han deixat sol. El panorama no pot ser més desolador, però malgrat totes les aparences allí s’està establint el regne de Déu, el nou rei té per tron una creu, per corona unes espines i per ceptre uns claus. Fins i tot un dels qui han crucificat al seu costat se’n burla però en l’altra aquell infeliç abandonat li desperta el desig de la salvació, el sap innocent, que no ha fet cap mal, i per damunt de tot el reconeix rei, amb poder per convocar-lo al seu regne on no hi haurà ni creus, ni claus, ni burles. El bon lladre demana a Jesús un lloc al seu regne i Crist li assegura el paradís.

Caminar vers el Regne de Déu és fer un camí cap a l’esperança, un camí cap a la plenitud, cap al paradís; un camí que es fa cada dia. Deia el Papa Francesc que el Regne de Déu és com una mare que creix i fecunda, que es dóna a si mateixa perquè els seus fills tinguin a casa l’aliment a taula i una cambra reservada. La novetat del missatge de Crist és que Déu s’ha fet proper, que ja regna entre nosaltres. Allí on arriba Jesús, l’Esperit creador porta vida i d’aquesta manera, Jesús vol revelar el rostre del veritable Déu, del Déu proper, ple de misericòrdia per cada ésser humà; és el Déu que ens dóna vida en abundància, la seva mateixa vida. El regne de Déu és, per tant, la vida que venç la mort, la llum de la veritat que dissipa les tenebres de la ignorància i de la mentida.

El regne és un regne de veritat, Jesús diu «Jo sóc la veritat» (Jn 14,6), una veritat que ha de regnar en la nostra voluntat, en el nostre cor i en la nostra societat. És un regne de vida, Ell ens diu «Jo sóc la vida. Jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin a desdir» (Jn 10,10). Un regne de santedat on imperi la fidelitat, el compromís, la convivència, i la solidaritat. Un regne de gràcia i de justícia amb una millor distribució dels béns que Déu ha lliurat a tota la humanitat i no sols a uns quants. Un regne d’amor i de pau fruit de la justícia, on la misericòrdia i la fidelitat es troben, i la justícia i la pau van de la mà. Crist ve a anunciar la pau, una pau sense fi, conseqüència del regne de la veritat i de la vida, del regne de la gràcia i la justícia, de l’amor i de la Pau.

Quan en l’oració dominical demanem que vingui el regne, demanem que Crist es faci present, viure en l’amor de Crist. Demanem viure en llibertat, la llibertat de Déu que és fer la seva voluntat. Demanem la plenitud de béns, de tots aquells que realment sacien l’existència, que sols Déu pot omplir. Demanar el regne es demanar viure en l’amor de Déu i fer-ne als altres partícips.

El monjo és qui cerca el Regne, qui dedica la seva vida a cercar i a demanar el Regne i a fer-lo present en la nostra societat. Avui celebrem el vint-i-cinquè aniversari de la professió monàstica del nostre germà Maties. Donem-ne gràcies a Déu que l’ha fet servidor i missatger del Regne i demanem al Senyor que el beneeixi i li doni forces per seguir aquest camí des de la vida monàstica fins a arribar a la meta amb generositat i puresa de cor.

19 de novembre del 2016

DISSABTE XXXIII DEL TEMPS DE DURANT L’ANY (II)

RECÉS DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,4-12, Sl 143,1.2.9-10 i Lc 20,27-40

Déu és un Déu de vius, que estima la vida, que ens fa participar de la vida en plenitud. El Fill de Déu es féu carn, es féu un home igual que nosaltres, llevat del pecat, per poder compartir la nostra humanitat i compartint-la fer-nos també partícips de la seva filiació divina i de la seva resurrecció. Així ens fa dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i ja no podrem morir mai més, perquè en participar de la resurrecció, serem fets fills de Déu. Estem a les acaballes de l’any litúrgic, el temps en el qual l’església ens proposa els textos que fan referència a la mort, a la fi dels temps. Tot l’any litúrgic és una catequesi cristiana, perquè al llarg de l’any recorrem la vida i la mort i tenim l’encarnació, el naixement, la passió, mort i resurrecció de Jesús com a centre. Per això és important que ens preparem a viure el temps d’advent que encetarem la setmana vinent com un vertader temps d’espera, de joiosa espera, sabedors que fem memòria que el Fill de Déu es fa home per participar de la nostra humanitat, dels nostres sofriments, de les nostres joies i vencent la mort ens la fa vèncer a nosaltres també.

Si el Fill de Déu es fa home és també perquè en cada home i dona el reconeguem. Molt especialment en aquells que pateixen les desigualtats i les crueltats de la nostra societat. Ell està darrere de cada refugiat, de cada desnonat, de cada dona maltractada, de cada víctima de la nostra societat i també en cada botxí, en cada opressor, en cada maltractador. El que ens falta es descobrir la seva imatge en els que sofreixen i en els qui fan o fem sofrir, trobar-la en nosaltres mateixos per poder convertir el nostre cor, treure a la nostra imatge divina el rovell de la maldat i de l’egoisme per poder acostar-nos a la seva imatge. L’Església ens convida cada any a fer el recorregut de la fe, a recordar que naixem i que morim, com ho féu Jesús també; però sobretot a tenir present que Ell, que va ressuscitar d’entre els morts i va vèncer la mort, ens ha fet un gran regal, el més gran que mai hom podia somiar; la vida eterna, aquella que no acaba, on no hi ha ni plor ni dolor, on la imatge de Déu ho omple tot de joia, pau i felicitat.

Ell ve i cada any recordem en el temps d’advent que Jesús ve, que va venir i que vindrà a cadascun de nosaltres per fer-hi estada. El temps d’advent és el temps d’endreçar la nostra casa interior per tenir-la a punt, neta d’egoismes, maldats i superficialitats. Fent dissabte i obrint de bat a bat la porta del nostre cor perquè quan arribi hi pugui entrar, recuperant la imatge divina que en crear-nos el Pare ens va donar. Aprofitem avui de manera especial aquest dia de recés per preparar-nos a la seva vinguda, per endreçar al nostra llar interior perquè quan Ell arribi la trobi amb la taula ben parada i a punt pel gran banquet. Que ens hi ajudi Maria, mare d’esperança.

17 de novembre del 2016

DIJOUS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (II)

CLOENDA DEL 75è ANIVERSARI
DE LA RESTAURACIÓ MONÀSTICA DE POBLET

TROBADA DE LES COMUNITATS CISTERCENQUES
DE LA CONGREGACIÓ DE LA CORONA D’ARAGÓ

Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol
Missa de la Mare de Déu, Santa Maria Verge, Temple del Senyor
Ap 5,1-10: Sl 149,1-2.3-4.5-6a i 9b (R.: Ap 5,10) Lc 19,41-44

Benvolguts tots, germans i germanes en el Senyor,

Ens trobem aquí aplegats per celebrar l’eucaristia en la clausura del 75è aniversari del retorn dels monjos al Monestir de Poblet. L’eucaristia és sempre una acció de gràcies, i avui de manera especial.

Han passat 76 anys des d’aquell 24 de novembre de 1940, que s’esqueia en diumenge —«l’últim després de Pentecosta», com s’anomenaven abans de la reforma litúrgica els diumenges de durant l’any—, que va tenir lloc la solemne presa de possessió del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet per part dels monjos cistercencs.

Com diu la crònica d’aquell dia, «a les 11 del matí va tenir lloc la cerimònia religiosa. Sortint de la casa del Patronat, la comunitat, precedida pel P. Prior amb la creu alçada, es dirigia a l’església per cantar a Déu un himne d’acció de gràcies per haver aconseguit tal fi. Acompanyaren els quatre monjos restauradors i moltes autoritats civils i religioses, així com molts altres amics de l’Orde, admiradors i amants del monestir de Poblet».

La crònica del monestir continua dient que «és difícil descriure la viva emoció que omplia el cor de tots els presents —monjos, autoritats i fidels—, així com també la suggestiva bellesa de la cerimònia simple i austera. L’acte, l’ambient, tot contribuïa a solemnitzar aquest fet històric, mentre els records afluïen a la memòria. Semblava que aquelles pedres mudes, després de tants anys fossin improvisadament envaïdes d’un nou alè vivificant, i els ulls ensopits de les voltes gòtiques de l’església i del claustre es reanimaven de bell nou».

Estem celebrant la missa votiva de Santa Maria Verge, Temple del Senyor. Tots nosaltres, com diu sant Pau als de Corint, «no sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? […] Perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres» (1Co 3,16-17).

Però la Mare de Déu és un temple sant per raons singulars: fou un temple veritable pel fet de portar dins les seves entranyes el Fill de Déu, quan guardava la paraula en el seu cor, quan estimava el Crist amb un amor ardent observant fidelment el que li deien, el Fill i el Pare, d’acord amb la promesa del Senyor, i van entrar en Maria i hi van fer estada (cf. Jn 14, 23). A ella també l’anomenem Tabernacle on hi ha Déu i no serà somogut; casa del Senyor que Déu ha omplert amb la seva presència, casa d’or, palau reial, ciutat santa, arca de l’aliança que conté l’Autor de la nova Llei.

Mai no ens cansarem de lloar Maria, sota la qual el Monestir de Poblet ha caminat durant aquests 76 anys, i per la gràcia de Déu i la vostra fidelitat continuarà oferint al Senyor els fruits d’una vida monàstica: un carisma que, segons sant Benet, és cercar Déu, sota una Regla, sota un Abat i en una comunitat concreta. Aquesta cerca de Déu que caracteritza la vostra vocació es persegueix per mitjà del seguiment de Crist, al qual res no s’ha d’anteposar. És aquest cercar Déu, quærere Deum, seguint les petjades del Crist, rostre concret del Pare.

Llegim aquests dies el llibre de l’Apocalipsi i avui s’escenifica molt bé l’entrada en escena de Crist. Davant la pregunta sobre ¿qui obrirà els segells del llibre de la història? ¿qui serà capaç d’interpretar-lo?, la resposta apunta al «lleó de Judà» que ha vençut, «el fill de David». El vident descobreix llavors davant el tron un Anyell com degollat, però que ara viu i està dempeus. A aquest Anyell, Crist Jesús, el triomfador de la mort, se li dóna el llibre perquè l’obri, i llavors els quatre éssers i els ancians li reten homenatge entonant himnes de glòria.

Com abans he dit, tota la vostra vida en els monestirs és cercar Déu, i el trobeu en Jesucrist. Crist és el centre de tota la litúrgia. De la del cel i de la de la terra. Ell és el Sacerdot, el Mestre, la Paraula, el Cantor, l’Orant i el Temple. Ell dóna sentit a la història: obre els segells del llibre que resulta misteriós per als altres.

Units a Crist preguem i lloem el Pare i li elevem les nostres súpliques, que concloem sempre dient «per Crist nostre Senyor». Units a ell, som també nosaltres mediadors i sacerdots: «Has fet d’ells una dinastia sacerdotal.» Avui podem cantar amb més sentit l’aclamació del Sant i les súpliques en què anomenem Crist «Anyell de Déu». En el moment en què se’ns convida a participar de l’eucaristia, anticipació del «banquet de noces de l’Anyell», se’ns diu: «Mireu l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món.»

Jesús va plorar una vegada per la mort del seu amic Llàtzer. Avui ens ho descriu Lluc plorant per Jerusalem, preveient la seva ruïna. Després del llarg camí des de Galilea a la capital, en comptes de prorrompre en cants de goig —«Quina alegria quan em van dir, anem a la casa del Senyor!»—, a Jesús li salten les llàgrimes.

La seva ciutat preferida «tant de bo hagués conegut on es troba la seva felicitat, però els seus ulls no són capaços de veure-ho», i no sap que s’acosta una gran desgràcia: la destrucció que, en efecte, van fer les tropes de Vespasià i Titus l’any 70. Segurament que Jesús també devia plorar per la situació del nostre món; però potser avui també podem pensar si cadascun de nosaltres li estem corresponent com Jesús voldria, o si l’estem defraudant. En aquest any jubilar, encara que ja hem tancat les portes a les diòcesis, queda encara oberta la porta a Roma i per tant estem encara en l’Any Jubilar de la Misericòrdia, i el Déu misericordiós ens omplirà de pau i d’alegria si humilment acudim a ell.

Els vostres monestirs són llocs de misericòrdia per la vostra proverbial hospitalitat, per la vostra mirada d’amor, perquè si esteu arrelats en l’amor a Déu s’aconsegueix abraçar a tot home, sense cap excepció: Honorare omnes homines, ‘honorar tots els homes’, així s’expressa sant Benet, demostrant amb això una gran atenció al valor de cada home com a persona.

Com vaig fer en aquella trobada a Santes Creus ara ja fa onze anys, m’encomano de manera especial a tots aquells sants i santes cistercencs que avui des del cel ens observen. Em refereixo a aquells milers de monjos i monges cistercencs que al llarg d’aquests vuit segles s’han santificat en els vostres monestirs, amb una vida de silenci, de treball i de pregària. Que Déu beneeixi abundosament totes les comunitats aquí presents. També ho demano per a tots aquells que us estimem i apreciem la vostra vocació. Continuem pregant per tota l’Església, molt units al papa Francesc.

Que la Mare de Déu aculli la nostra pregària i la nostra alegria i la porti al seu Fill Jesucrist, Déu i Senyor nostre. Amén.

15 de novembre del 2016

TOTS ELS SANTS I SANTES QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 61,9-11; Sl 99; Jn 15,1-8

Vivim el present pensant en el futur perquè avui ens preocupa el demà. ¿Com serà el futur del món i de l’Església? Les noticies de l’actualitat poden fer-nos caure en el descoratjament. Conflictes i injustícies de tota mena...! Per altra banda, la bondat i la santedat no tenen secció fixa als periòdics. Però, gràcies a Déu, hi ha persones bones i santes. Elles construeixen un futur millor.

Avui els monjos celebrem la festa de tots els sants i santes que han viscut l’espiritualitat de la Regla de sant Benet. La festa que celebrem em fa recordar un text del Concili Vaticà II: «Tots els cristians, de qualsevol classe i condició, estem cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de l’amor» (LG 40). Els camins de la santedat són diversos i adequats a la vocació de cadascú. En la família, en la societat, al lloc de treball, al monestir... tots podem créixer com a persones i com a cristians.

Si llegim la vida dels sants, veiem com han practicat les virtuts persones de carn i ossos com nosaltres. S’han abandonat als braços de Déu i han perdut la por, malgrat els seus pecats i limitacions. Els sants són gent bona, senzilla, amable, solidaria, realista, optimista, lluitadora... que s’han enamorat de Jesucrist, que continuen creient en la bondat de les persones, i que lluiten per la justícia i per la dignitat de la vida. Els sants poden obrir-nos els ulls a la realitat de Déu. Creure en Déu comporta escoltar-lo. La pregària confiada i constant ajuda a que la seva petjada quedi gravada en nosaltres. Fa falta una freqüent lectura de les Sagrades Escriptures. Cal pregar amb la Bíblia a les mans. Així, podem donar «molt de fruit».

¿Què ens diuen les lectures que acabem d’escoltar? Segons la primera, «la seva posteritat, la seva descendència, serà coneguda entre els pobles». Els monjos d’ara som la descendència dels sants que avui recordem. Els sants fan resplendir en les tenebres la Llum de Crist, i brillen com un signe d’esperança. És una gran responsabilitat per a nosaltres, monjos, acceptar els nous reptes en un món en que hem d’anar a contracorrent. L’Evangeli ens diu que si estem units a Crist com les sarments al cep, tindrem Vida i la podrem compartir. Si confiem en Ell, mirarem el futur amb il•lusió i esperança. Ens cal, doncs, ser testimonis valents i coherents de la fe i de l’amor. Si no és així, perdem el temps.

¿Quin és l’humil servei d’una comunitat monàstica? Que els monjos visquem una unió total amb Déu, una espiritualitat profunda i una vida comunitària fraternal. Avui us demanem, als qui heu vingut a la Missa del monestir, que pregueu per nosaltres, els monjos. Perquè siguem una descendència digna dels sants monjos. I perquè us puguem oferir, malgrat les nostres limitacions i imperfeccions, allò que volem donar: pregària continua, acollida cordial, afecte incondicional, i les portes del monestir obertes.

«¡Que n’és de bo el Senyor! Perdura eternament el seu amor, és fidel per sempre».

14 de novembre del 2016

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

La mort per a qualsevol home o dona és una realitat que el porta davant del misteri quan no de la incertesa. Pel cristià, gràcies a la fe, la mort dóna un sentit de plenitud a la vida i la sostrau de ser una situació absurda com ho seria sense esperar l’alliberament d’una vida caduca. Els monjos sabem que sant Benet ens demana tenir cada dia la mort present davant els ulls (RB 4,47). Què ha de ser la mort doncs per a un monjo? Si l’objectiu de la nostra vida és cercar Crist i de fet no el podem trobar de manera plena sinó sent dignes de veure la claror de la seva mirada, aleshores, com per Pau, si per a nosaltres viure és Crist morir ens ha de ser un guany.

No hi ha ningú que planyi el gra de blat que quan cau a terra mor; perquè si mor és llavor d’una vida totalment nova i esplendent, que dóna molt de fruit. Talment la nostra vida de recerca no té sentit sense fixar-nos la meta d’arribar un dia a la seva presència. Un camí cap a Crist que fem individualment i que fem també en comunitat vers la vida eterna. Un guany personal i un guany comunitari. Som anelles d’un cadena de cercadors de Crist, algunes d’elles han estat d’or, d’altres, de ferro, que s’han rovellat al servei de les seves comunitats tot i considerar-se sovint motiu de vergonya i de confusió. Han anat transmetent la vida monàstica perquè han estat grans de blat que morint han donat molt de fruit.

Déu ens ha fet néixer a l’esperança gràcies a la resurrecció de Crist d’entre els morts. Aquesta és la fe que inspira i sosté cada dia de la vida del monjo, i li dona un sentit pasqual, donant així una continuïtat entre la nostra vida present i la futura. En ambdues, el centre és Crist, en la primera cercant-lo i contemplant-lo en el misteri; en la segona essent presents davant d’Ell, veient la claror de la seva mirada.

Els monjos també morim, però hem de morir esperançats i confiats, perquè darrere la mort hi ha Crist, l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit. «Tant de bo aconseguim un dia allò que esperem de la gran munificència i de la benignitat del nostre Déu» (sant Gregori de Nazianz, sermó 7). I avui preguem pels nostres germans, per les anelles que ens han precedit en la vida monàstica sota el guiatge de sant Benet, que el Senyor els concedeixi haver passat de la petitesa a la grandesa, de l’exigüitat a la sublimitat, de la mortalitat a la immortalitat, de terrenals a celestials; que sepultats en Crist ara hagin ressuscitat amb Ell, com a cohereus de Crist i fills de Déu que som.

13 de novembre del 2016

DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle C)

BENEDICCIÓ DE L’ORATORI DE LA INFERMERIA DE POBLET
SOTA EL TÍTOL DE LA MARE DE DÉU DELS DOLORS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,19-20a, Sl 97,5-6.7-9b.9cd, 2Te 3,7-12 i Lc 21,5-19

Tot i que el camí de la vida no sigui fàcil ni planer ni gloriós, confiem estar sempre en mans de Déu, encara que el mateix Jesús ja ens anuncia que la vida està plena de dificultats i de lluites. Tot i la duresa del camí ens hem de centrar en allò essencial, assumir que les nostres pobres forces no ens permeten suportar-ho tot, però comptem amb l’ajut de Déu, sabem que ni un sol dels nostres cabells no es perdrà.

La nostra vida té temps diferents, a voltes arriben les dificultats i aleshores no ha de ser el temps de les lamentacions, de la nostàlgia o del desànim. El que Jesús ens diu és que el temps de dificultats és el moment de donar testimoni, que la crida que ens va fer Jesús a cadascú de nosaltres té en la dificultat l’oportunitat de mostrar un estil de vida cristià pacient i tenaç que ens ajudi a respondre als petits i grans reptes de cada dia. Jesús anuncia una fi que no te pressa per arribar, la història de la humanitat i la nostra pròpia història es pot anar allargant, amb problemes i dificultats que ens porten a moments de dubte i de torbació, de pors i de crisis.

Jesús no vol que visquem encongits, ens convida a viure en plenitud, amb lucidesa i responsabilitat la nostra pròpia història. Crist ens demana perseverança i paciència; ambdues ens poden fer més suportables les tribulacions, amb ànim seré, confiats en un Déu pacient i fort que ens estima, que no ens abandona, que ens cuida amb tendresa i amor compassiu. La paciència del qui creu arrela en el Déu amic de la vida, malgrat les injustícies i els cops que ens doni la vida, malgrat el sofriment absurd o inútil. Déu continua sempre vigilant la seva obra i cal que en Ell posem la nostra esperança.

En el sofriment podem descobrir una particular força que ens acosti interiorment a Crist, arribant a ser homes completament nous. Trobant una nova dimensió de tota la vida i de la vocació, fruit d’una particular conversió i cooperació amb la gràcia del Redemptor crucificat. El mateix Crist és qui actua enmig dels sofriments humans per mitjà del seu Esperit. Crist, mitjançant el seu propi sofriment salvífic, es troba molt a prop de tot sofriment humà, i pot actuar des del seu interior amb el poder del seu Esperit, del seu Esperit Consolador.

Avui celebrem per primer cop l’eucaristia en aquest oratori, no és un temple de pedres magnífiques, ni hi ha grans ofrenes decoratives. L’hem bastit amb bona voluntat i amor perquè l’amor de Déu es faci aquí realitat, presència real, entre vosaltres, enmig vostre, quan en aquesta etapa de la vostra vida no podeu acompanyar-nos en les celebracions comunitàries. La comunitat us estima, sou una part molt important i valuosa de la nostra comunitat i volem acompanyar-vos ara i aquí en aquesta modesta capella per compartir cada dia amb vosaltres la joia de la presencia de Crist enmig nostre, enmig dels nostres sofriments i angoixes grans o petites de cada dia.

LA DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

«Avui s’ha salvat aquesta casa». La casa del petit Zaqueu ha esdevingut casa de Déu i porta de la salvació. També aquest temple, del qual recordem avui la dedicació, i que fou edificat per mans d’homes carreu a carreu, és la casa de Déu; perquè aquí Ell es fa present quan dos o tres s’hi reuneixen en el seu nom; quan aquí es proclama la seva paraula Ell hi és, i és aquí on el pa i el vi es transformen en el seu cos i la seva sang dels quals participem.

El temple és la nova arca de la aliança plena de la gloria del Senyor, aquell lloc pel qual el salmista sospira i es deleix; el lloc on vol lloar Déu cada dia i els atris del qual prefereix a haver de conviure amb la injustícia. Aquesta casa fou construïda per acollir al Déu que és vida, i és imatge del vertader temple. Com n’és també figura l’Església de Crist que peregrina a la terra formada per homes i dones, creats a imatge de Déu, que són les veritables pedres vives que l’edifiquen. L’Església comença sobre la terra, pren una forma visible sobre la terra en el poble de Déu que prefigura l’església celestial. Som nosaltres el vertader temple, les pedres vives, que hem estat edificats per Déu com a temple de l’Esperit Sant per formar una comunitat santa (cf. 1Pe 2,5).

Enfilats a l’arbre de les nostres falses il·lusions, agafats a les branques dels nostres egoismes, el Senyor ens veu i ens diu «baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva, dins el teu cor». Déu fent-se home ha entrat en la humanitat, ha entrat en cadascun de nosaltres, entra en l’etern present de Déu, i ens converteix si l’acollim amb alegria. Perquè Déu se’ns ha revelat i s’ha lliurat en Crist per ser Déu amb els homes. S’ha revelat en la Paraula, en la seva humanitat i en la seva Església; son les tres formes de la seva manifestació i lliurament als homes. Crist és la vertadera pedra angular, aquella que rebutjaren els constructors i que ara corona l’edifici, la que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l’Església.

Ell és la Paraula, feta carn, la presència de Déu entre els homes, i d’Ell rep l’Església la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L’Església no té sentit ni consistència per si mateixa, sense el fonament de Crist; per això està cridada a ser signe i instrument seu; estem cridats a ser pedres vives perquè Ell és la roca sobre la qual es fonamenta la nostra fe. Estem davant de Déu, però no hi estem sols; la nostra fe personal en Déu es possible i se sosté en el nosaltres de l’Església en tot lloc i tot moment; perquè la nostra fe personal es catòlica, participa d’una fe comunitària. L’Església és cos de Crist i recolzats en aquesta fe, podem mostrar al món el rostre de Déu, que és un rostre d’amor i l’únic que pot respondre a l’anhel de plenitud de l’home.

Aquesta és la nostra gran tasca, mostrar a tots que Déu és Déu de pau i no de violència, Déu de llibertat i no de coacció, Déu de concòrdia i no de discòrdia; perquè Ell és amor. Acollim-lo, enfilem-nos a l’arbre per poder veure’l i quan ens miri i ens cridi baixem de pressa joiosos i acollim-lo al nostre cor; aleshores la salvació haurà entrat a casa nostra.

9 de novembre del 2016

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

La resurrecció de Jesús ens il·lumina tota la història humana. La nostra fe en la resurrecció ens fa comprendre el sentit de les Escriptures.

El santuari, el temple, el lloc de culte és Jesús mateix. I Jesús mateix davant del Temple de Jerusalem ens obre el sentit de les Escriptures quan foragita moltons i vedells, taules, monedes i coloms, perquè «la casa del meu Pare no és un mercat».

Nosaltres, cadascú de nosaltres, també formem part del temple que és el cos de l’Església. Avui units en la pregària litúrgica amb la Basílica de sant Joan del Laterà, la catedral de Roma, fem festa perquè som cos de l’Església universal.

I en particular, a cadascú de nosaltres com a Temple de l’Esperit Sant, Jesús ens invita a foragitar del nostre cor moltons i vedells, taules, monedes i coloms, perquè el nostre temple no sigui un mercat.

La purificació del nostre temple, del nostre cor, ha de ser permanent. I en la mesura que ens anem purificant per la pràctica de les virtuts, i reconciliant amb tothom, anirem consolidant l’Església de Crist.

6 de novembre del 2016

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia pronunciada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

A l’ésser humà si fa no fa, l’empeny un desig vehement d’habitar en una llum inaccessible. Vol habitar els confins de la seva existència, saber què hi ha després d’aquesta vida. Ara com abans la mort sempre és un interrogant.

Però, les mateixes paraules de Jesús ens il·luminen en la fe cristiana, en el món venidor i en la resurrecció dels morts: «Déu no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen».

Sí, per a Déu tots viuen. La fe ens conforta a viure agomboiats per la misericòrdia que Déu ha tingut amb nosaltres, ens ha concedit un consol etern i una bona esperança.

El misteri de la vida i el misteri de la mort s’entrellacen en el misteri de l’esperança.

La vida ens ha estat donada com a regal. I amb la llibertat de fills de Déu la podem viure amb confiança o amb neguit. Ara bé, davant la mort l’esperança cristiana ens obre la porta a la resurrecció.

Els set germans i la seva mare tenen posat el cor en Déu i en el seu amor, per això creuen en la resurrecció.

Vida i mort es presenten davant de nosaltres i l’esperança repunta entre la vida i la mort, amb la fe i l’amor. Som fills de Déu i per això tenim part en la resurrecció que vindrà després de la nostra caduca vida, per no morir mai més, i poder saciar-nos per sempre més de la contemplació de Déu.

Cal desvetllar-se, perquè la nostra vida està teixida per a contemplar. Però, no per a mirar qualsevol cosa, sinó per a viure a la presència de Déu i desitjar saciar-s’hi de Déu.

La nostra vocació és la d’invocar Déu: demanant justícia, demanant per tots els més necessitats, els més sofrents, desemparats, abandonats, els més descartats de la nostra societat.

El qui confia, el qui es desviu pels altres, el qui té l’esperança posada en Déu, sap que contemplarà la glòria de Déu.

El cor es desfarà i es gastarà sí. Però, viurà donant vida a desdir. Sap que malgrat la mort, Déu que no és Déu de morts, sinó de vius, l’acollirà en el seu Regne. La mort serà el camí cap a la resurrecció, cap a la vida per sempre. On podrem cantar per sempre més: «Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n, Senyor».

2 de novembre del 2016

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 4,7-15; Rm 6,3-9; Jo 14,1-6

Tant cert com que venim a aquest món és que un dia, més tard o més d’hora, d’una manera o d’una altra, el deixarem. Tot el que en aquesta vida hagin estat els nostres lligams deixaran de ser-ho. De ben segur pocs deuen ser els homes que no s’han preguntat mai què hi ha després d’aquesta vida, si tot acaba aquí o si és sols la porta de la vertadera vida. Per als creients tampoc hi ha certeses sensibles, és per la fe i la confiança en Déu que estem certs que creats a imatge seva i redimits per Crist hem estat fets partícips de la seva resurrecció. «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» diu l’apòstol Tomàs. Jesús és el camí, el mitjà per arribar al Pare, és l’arbre de la vida, aquell de qui els homes rebem la immortalitat. «Els camins del Senyor són camins rectes, camins bonics, camins fressats, camins planers. Rectes sense desviacions perquè menen a la vida; bonics sense brutícia perquè ensenyen la puresa; fressats per una multitud perquè tothom ja ha entrat en la xarxa de Crist; planers i sense dificultats perquè porten dolcesa» (Sermó 21 de Sant Bernat), ens diu sant Bernat. Crist, el Fill de Déu fet home, és immortalitat, relació d’amor amb el Pare i l’Esperit i per tant és vida i dóna vida.

La carta als Romans ens fa visible la relació indissoluble entre fe i vida, entre baptisme i participació en la mort i la resurrecció de Crist. Crist ens obre la possibilitat de participar de la seva resurrecció, de poder emprendre una nova existència, semblant a la de Crist ressuscitat. Participant de la mort amb Crist participem també de la seva resurrecció. D’aquella vida on la mort ja no té cap poder sobre la vida vertadera. Com ens diu el llibre de la Saviesa no sabem adonar-nos d’aquesta veritat, que Déu dóna el favor i la gràcia de la vida veritable a la casa del Pare.

Pel do de la fe estem certs i confiats en l’eterna misericòrdia de Déu, creiem que Crist ens ha preparat l’estada al cel, que ens convida a anar viure a casa seva. La nostra és una fe esperançada, que ens permet creure que la vida és més forta que la mort, perquè creiem en aquell que viu per sempre, en el vencedor de la mort que ens fa participar de la seva vida: aleshores la mort esdevé llavor d’esperança. Podem dir com Pau «per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany» (Fl 1,21).

La fe dels cristians està abocada vers la vida, creiem en un Déu de vius, d’una vida en tota la seva dimensió terrena i eterna; tot i ser enfosquida pel sofriment, la vida és sempre un do de Déu perquè on hi ha vida hi ha presència de Déu. Si pel baptisme hem estat sepultats en la mort de Crist, pel baptisme hem mort a l’home vell i hem estat empeltats a l’home nou. Fets fills amb el Fill, Déu ens crida a participar de la seva realitat divina; ens fa fills seus i ens obre així les portes de la plenitud i de la resurrecció. «Si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor» (Rm 14,8), escriu l’apòstol.

Crist és l’aigua fresca, la pau segura, la meta de l’espera i l’esperança dels homes. La vida i la mort de Crist signifiquen que Déu mateix ha baixat al país dels morts per a treure’ns-hi i donar-nos vida. «El regne de Déu és concedit, promès, rebut. És concedit en la predestinació, promès en la vocació, mostrat en la justificació i rebut en la glorificació (...) En la predestinació es manifesta la gràcia; en la vocació, la potència; en la justificació, l’alegria; en l’exaltació, la gloria» (Sermó 21 de Sant Bernat).

Fora de les dimensions d’espai i temps se’ns escapa la comprensió de les coses. El nostre és un temps ben humà i el temps de Déu és un altre. Sabem que naixem i tan cert com això sabem que hem de morir, però s’escapa a la nostra comprensió com serà la vida vertadera; aquesta pregunta esdevé la més gran incògnita de la nostra vida. Els creients la responem enfortits per la nostra fe. Sabem que Crist, fent-se home, ha portat el nostre temps a la plenitud, la vida es viu ara per Jesús, en l’amor que transforma el temps en eternitat. Una nova vida que certament està fora de la nostra experiència i en la qual creiem pel do de la fe. Els nostres cors s’asserenen perquè confiem en Déu, confiem en Crist. Crist tornarà per a prendre’ns a casa seva, perquè arribem al Pare per mitjà d’ell. Avui preguem perquè tots els qui ens han precedit en aquesta vida, la fe dels quals sols Déu ha conegut, hagin arribat ja a l’estança que tenien preparada.

1 de novembre del 2016

TOTS-SANTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a

Gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. Així són els qui vénen de la gran tribulació i han rentat els seus vestits amb la sang de l’anyell i els han quedat blancs, i així les seves ànimes han estat purificades per la mort i resurrecció de Crist. El seu cor ha estat sincer i tenen les mans netes de culpa; la seva recompensa ha estat gran i són semblants a Déu i ara el veuen cara a cara, tal com és.

La crida a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat s’adreça a tots (LG 40). Per assolir-la cal esmerçar-hi energies, cadascun segons la mesura dels dons rebuts; cal seguir les petjades del mestre, ser reflex de la seva imatge per als altres i obeir, com Ell féu, la voluntat del Pare, consagrant-se amb tota l’ànima a la glòria de Déu i al servei del proïsme (LG 40). Són cridats a la santedat, són elegits per a la santedat els qui estan de dol, els humils, els compassius, els perseguits, els ofesos i els calumniats per causa de Jesús. Tots ells, són els nets de cor cridats a la santedat, independentment de races, pobles, llengües i credos. Ells han passat una gran tribulació però ara han estat purificats fins a ser purs tal com Jesucrist és pur.

Les benaurances ens fan present ara i aquí el Regne que Jesús, vencent la mort amb la seva resurrecció, ha fet realitat allunyant de l’home el pecat i la mort. Un regne nou que transforma el qui l’acull per la força de la resurrecció de Crist. El sermó de la muntanya és un text que ens interpel·la, ens interroga i alhora ens estimula per a l’autocrítica i per a superar-nos. Tenim al davant un text tal vegada incòmode, que ens pot provocar neguit perquè potser ens veiem feliços i consolats, farts i satisfets o tal volta som nosaltres els qui perseguim, ofenem, calumniem i, per tant, no tenim el cor net. L’Evangeli d’avui ens posa al davant el programa de la vida del cristià, de la forma més clara, ens ensenya el que ha de ser la nostra vida, el que ha estat la vida de tants i tants sants que de forma anònima han imitat Crist, pobre i humil, aquells que han vist que l’única i vertadera felicitat sols pot venir de Déu i del compliment de la seva voluntat, que és estimar-lo a Ell i estimar els altres com a nosaltres mateixos. La vocació a la santedat és universal, com universal és el programa de les benaurances. Un programa constructiu i joiós, que ens proposa un món més lliure, més igualitari, més fraternal. Però l’accent del sermó de la muntanya no és tant el seu contingut, que ja és per si mateix molt important, com el seu objectiu que no és altre que l’assoliment del regne. Participant de la mort i resurrecció de Crist entrem a formar part del regne, on tot és consol, compassió, justícia i netedat de cor; aquesta és la recompensa dels justos, la de ser fills de Déu en plenitud.

Les benaurances no són sols una revelació de Jesús als seus deixebles o fins i tot a la gent que l’escoltava; són el fruit de l’experiència de fe del mateix Jesús. Ell vivia les benaurances i aquestes li donaven la certesa i la força necessàries per vèncer tota hostilitat. Perquè Jesús és l’home de les benaurances; Ell és el pobre, el qui està de dol, el qui té fam i set de justícia, el perseguit, l’ofès i el calumniat, perquè està en cada home i cada dona que pateix les tribulacions d’aquesta vida. On hi ha sofriment hi és Crist, el net de cor. Les benaurances no són un text utòpic o doctrinal, són l’experiència vital d’un home, del Fill de Déu fet home com nosaltres llevat del pecat. Per això el camí que ens proposa és el missatge més humà, més universal que els creients podem oferir al món. No som potser tants els qui cerquem el regne, però tot aquell qui vulgui portar endavant una vida digna d’aquest nom té en les benaurances la llum que il·lumina el seu camí. La salvació definitiva la trobarem, si la trobem, si som capaços de guanyar-nos-la, en el regne, allí on l’han trobada ja els justos de tots els temps; però el camí que hi porta comença aquí a la terra. Tots som convidats a caminar-hi i a avançar i a tastar així el que serà compartir la manifestació plena de Déu, veure’l cara a cara tal com és.

«Que sigui sincera la lloança que donem amb la nostra boca als sants i no els lloem amb els llavis i els ofenguem amb els fets. Els lloem vertaderament si procurem imitar-los (...) Que res no impedeixi el nostre caminar, ni la desídia, ni la pusil·lanimitat, ni una duresa poc prudent del treball. Contra la desídia tinguem presents els exemples dels sants. Contra la duresa del treball que ens aclapara, tinguem la confiança que sols la gràcia de Déu ens pot salvar. Contra la pusil·lanimitat mirem l’auxili de Déu i la constant pregària de tots els sants per nosaltres. (...) No ens cal sinó demanar al Senyor que pel mèrit de tots els seus sants ens ajudi als qui ara lluitem i ens coroni amb ell amb la felicitat eterna» (Elred de Rievall, Sermó 27 en la festivitat de Tots els Sants, 22-23).

18 d’octubre del 2016

SANT LLUC, EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2Tm 4,10-17b; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Lc 10,1-9

Festegem avui sant Lluc, «el metge estimat», «l’únic que s’ha quedat amb mi» (Col 4,14 i 2 Tm 4,11), el company de Pau, al qual s’atribueix el tercer dels anomenats evangelis sinòptics. Sinòptic vol dir quelcom que es pot mirar o llegir conjuntament. Si posem en tres columnes els tres evangelis, Marc, Mateu i Lluc, en podrem fer una lectura conjunta i comparativa, sinòptica. Els estudiosos del Nou Testament creuen que Mateu i Lluc van escriure els seus evangelis tenint al costat d’una banda l’evangeli de Marc, i de l’altra un recull, avui desaparegut, de paraules i dites de Jesús. I, a més, cadascú va completar el seu relat amb material de collita pròpia o amb tradicions pertanyents a les respectives comunitats. Potser, furgant en aquest material, podrem trobar quelcom específicament propi del relat de Lluc, quelcom que sigui per a nosaltres evangeli, missatge joiós.

Ens fixarem en una paraula, estimada pel nostre evangelista, i que darrerament està molt de moda, tant, que potser l’hem gastada una mica. Un mot que en llatí es va traduir per misericordia, que, ben mirat, significa poca cosa per a l’home i la dona contemporanis —té, si més no, un to pejoratiu—, fins al punt que les nostres traduccions catalanes dels leccionaris de la missa la van ometre deliberadament. En realitat Lluc fa servir el verb corresponent a aquesta paraula, el verb compadir-se, o entendrir-se, que remet a un terme grec difícil de traduir: splagnizomai, i que significa literalment la compassió (el moviment) de les entranyes. A l’evangeli surten tres personatges als quals Lluc aplica aquest verb: Jesús davant el fill mort de la vídua de Naïm (Lc 7,13), el samarità davant l’home malferit i espoliat pels lladres (Lc 10,33) i finalment el pare de la paràbola davant el fill que torna (Lc 15,20). L’escriptor sagrat aplica a tres personatges masculins un verb d’àmbit semàntic femení, que designa les entranyes maternes, allò que sent una dona pel seu fill just en la part del seu cos que el va portar durant nou mesos. Però encara és més transgressor. Aquestes entranyes femenines, maternes, són les del mateix Déu: «per les entranyes (viscera, en llatí) de la compassió del nostre Déu ens ha visitat un sol que ve del cel», cantem en el Benedictus (Lc 1,78). El bon pare, el samarità i Jesús mateix són icona vivent de la tendresa de Déu, una tendresa concreta, que ateny la humanitat perduda en el fill malgastador, espoliada en el caminant que baixava de Jerusalem a Jericó, morta en el fill de la vídua; i el nucli de la bona notícia és, segons Lluc, aquest moviment del cor de Déu, aquest atènyer amb la seva tendresa l’home i la dona concrets.

És aquí que es troben els nostres camins amb els de Déu, com cantàvem en el salm: «Són camins de bondat, els del Senyor, les seves obres són obres d’amor» (Sl 144,17). I per això, perquè des de la nostra petitesa, des de la nostra misèria, com Maria, ens deixem atènyer per la pietat i per l’amor del Déu altíssim, plens d’exultació, magnifiquem el seu nom de generació en generació. Amén.

16 d’octubre del 2016

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ex 17,8-13; Sl 120; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8

«Quan el Fill de l’home vindrà, ¿trobarà fe a la terra?»

Tenint en compte el menyspreu que hi ha envers les institucions, i entre elles també l’Església, sembla que la resposta seria negativa. No manquen ocasions en què sents a dir: a l’església ja només hi ha gent gran, les parròquies són buides, els monestirs no tenen vocacions ... Així és. Però també és cert que la fe no és una institució, on acudim com altres van per exemple, al bar o al casino per fer la partida de guinyot amb els amics habituals, però quan falta algú la partida s’espatlla; i avorrits prenen una tassa de cafè i se n’entornen cap a casa.

Hi ha injustícies tan fragants com aquesta que conta l’Evangeli, o encara més punyents, en aquesta societat cada dia més desesperançada. També dintre de l’Església.

Però succeeix que la fe és una cosa més seriosa; així ens ho explicava en una de les seves encícliques el Papa Benet XVI: «No es comença a ser cristià, a tenir fe per una decisió ètica o una gran idea, sinó per una trobada amb un esdeveniment, amb una Persona que dóna un nou horitzó a la nostra vida. D’una trobada amb Jesucrist». I segueix dient el Papa Benet: «Pau recorda als cristians d’Efes que abans de la seva trobada amb Crist no tenien en el món “ni esperança ni Déu” (Ef 2,12)».

Ens hem trobat amb Crist?

Potser alguns pensaran o diran en veu baixa: Però quines coses diu el P. Alegre! Si som batejats per l’Església, vivim en un monestir la nostra vocació monàstica, hem fet una opció per la vida religiosa, anem a missa els diumenges, complim les nostres obligacions ... quines obligacions?

Trobar-nos cada dia amb Crist, per revifar la nostra fe, és la principal obligació d’un cristià. Perquè ens pot passar a la vida de fe com en la de tants matrimonis que descuiden viure cada dia la seducció de l’amor, i així vénen les crisis dels 5 anys, dels 20 o dels 40, o si m’apureu, només en acabar el viatge de nuvis.

Cada dia necessitem viure la seducció de Déu, deixar que Crist ens sedueixi, com va seduir els seus deixebles pels camins de Palestina. Però el que llavors era una trobada amb la presència humana de Jesús, avui aquesta presència se’ns fa real a través de l’Escriptura. Així ho suggereix sant Pau al seu deixeble Timoteu. Ho heu escoltat a la segona lectura: «Persevera en la doctrina que t’han ensenyat, recordant que les Escriptures que t’han ensenyat tenen el poder de donar-te la saviesa que et porta a la salvació».

Recordes la Paraula de Déu? Tens viva, com en carn viva, la teva relació amb la persona de Crist? Busques cada dia deixar-te seduir per ell?

Encara afegeix sant Pau: «Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home sigui madur i estigui a punt per a tota obra bona».

Quatre verbs molt importants, necessaris per a deixar-se seduir per Jesucrist: «ensenyar». «Qui ignora les Escriptures ignora Crist» diu sant Jeroni. Necessitem deixar-nos ensenyar per elles en un contacte assidu, íntim. El segon verb: «convèncer», o sigui no es tracta d’un aprenentatge de memòria, sinó d’obrir el cor a la Paraula de Crist, de manera que la fem nostra. El tercer verb, «corregir», perquè és evident que tots tenim necessitat de ser corregits per la saviesa de la Paraula de Déu i ser educats per ella. «Educar» doncs seria el quart verb. La paraula educar vol dir treure des de dins, treure a la llum. O sigui que la capacitat per a la fe, per a la vida d’amor tots la tenim a dins, però hem de deixar que la Paraula de Crist faci la seva obra en nosaltres i ens porti a la maduresa. Que consisteix a passar fent el bé, perquè no hi hagi crisi de fe en la nostra vida.

Però veient el dur panorama del nostre temps, la superficialitat de la nostra vida de fe em pregunto si poden ser veritat aquelles paraules del filòsof Kierkegaard: «Estaré a soles amb la Paraula de Déu, per escoltar el que és una carta d’amor de part de Déu... Però vaig a fer-te una confessió: jo no m’atreveixo encara a estar absolutament sol amb la Paraula, en una solitud en què cap il·lusió s’interposi. I permeteu-me afegir: encara no he trobat l’home que tingui el coratge i la sinceritat de romandre a soles amb la Paraula de Déu. A soles amb la Paraula de Déu! Després d’obrir el llibre, el primer passatge que cau sota els meus ulls s’apodera de mi i em dóna pressa; és com si el mateix Déu em preguntés: Ho has posat en pràctica això? I jo tinc por i evito el seu qüestionament prosseguint en la meva lectura i passant curiosament a un altre assumpte».