Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 12,1-11; Sl 33, 2-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19
Les lectures d'aquesta solemnitat dels sants Apòstols Pere i Pau ens situen en tres escenaris molt diferents.
El primer escenari, diria que és un escenari eclesial. Poc després de la vinguda de l'Esperit Sant en la Pentecosta, quan es van configurant les primeres comunitats de l'Església, i quan els creients han fet i fan l'experiència de la presència de la força de Déu enmig d'ells, comença la persecució contra els cristians, i sobretot contra els seus dirigents, els Apòstols. Entre les mesures més fortes hi ha la detenció de Pere amb la intenció d'executar-lo, la qual cosa ja ens descobreix el paper important que tenia Pere en aquestes primeres comunitats.
Pere roman a la presó en espera de ser executat. La comunitat eclesial prega amb insistència per ell. L'última paraula d'aquest episodi la té Déu: és una paraula d'alliberament.
El segon escenari té un matís més personal, però també en relació amb la presó, i una altra execució: la de Pau. Efectivament, Pau està empresonat a Roma, pressentint ja la seva sortida d'aquest món, i ens deixa el que deu ser ben bé el seu testament.
Recorda primer el passat: «Després de lluitar en aquest noble combat, i acabada la cursa, em mantinc fidel». Es planteja amb serenitat i pau el seu futur: «I ara ja tinc reservada la corona que m'he guanyat». Però no es planteja de cara a aquest futur imminent els mèrits fets pel seu treball evangelitzador, sinó que més aviat mira agraït el que ha rebut de Déu: «El Senyor m'assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l'evangeli. Déu m'ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà». Un bon exemple per a nosaltres, que encara, a l'hora de pensar en la corona final, comptem els nostres mèrits, i no els dons que rebem de Déu, i que ens donen la capacitat de viure la fe com un testimoni de vida.
El tercer escenari són els camps de Cesarea de Filip. Caminant potser per entre els prats verds de primavera, envoltats d'un paisatge on tot parla de vida i esperança. Caminant sense presses, i gaudint els deixebles de la conversa del Mestre, que els va instruint sobre el Regne, mentre es troben allunyats de les multituds. Els deixebles ja fa un cert temps que van amb ell i han tingut l'oportunitat de rebre el seu ensenyament, i també de contemplar gestos en Jesús que els descobreixen la profunditat de la seva persona, com una crida a posar la fe en ell. Un ensenyament i uns gestos, dels quals també havien estat fets partícips molta altra gent de pobles i ciutats de Palestina.
En aquest escenari, doncs, Jesús els planteja una petita enquesta, amb dues preguntes:
1a. Qui diu la gent que sóc jo? Escoltada la resposta, sembla no donar-li massa importància, ja que passa sense més comentari a la següent pregunta:
2a. I vosaltres, qui dieu que sóc jo? I aquí sí que s'atura davant la resposta de Pere, per subratllar-ne la fondària i la projecció de futur. La font de la resposta resideix en el mateix Déu. I aquesta acollida del do de Déu per part de Pere els projecta també cap a un horitzó eclesial.
Aquestes dues preguntes són també de rabiosa actualitat. I ens adonem de seguida que les respostes, al cap de vint segles de vida de l'Església, s'assemblen molt.
El que diu la gent sobre Jesucrist avui continua sent d'allò més divers, en tots els sentits. Perquè el testimoni i l'ensenyament de la persona de Jesucrist estan subjectes a les més diverses opinions. Ja va ser anunciat com un signe de contradicció per l'ancià Simeó (Lc 2). Moltes d'aquestes respostes neixen a partir del testimoni que donem els cristians en la nostra vida, a partir de la nostra resposta a la segona de les preguntes:
I nosaltres, qui diem que és Crist?
Diu l'Escriptura: «Ningú no pot dir: "Jesús és el Senyor" si no el mou l'Esperit Sant». Després necessitem tenir una vida interior que ens permeti escoltar la vibració d'aquest Esperit de Crist dins nostre. Ell és qui ens revela veritablement qui és Crist. Perquè la resposta pot ser correcta com ho és en principi en Pere, però a continuació Pere donarà mostres que aquesta resposta encertada en principi, com nascuda d'una revelació del Pare, necessitarà d'un aprofundiment que ha de ser dut a terme per l'Esperit de Jesús en el cor dels deixebles. Per això Pere, a continuació, voldrà dissuadir Jesús de la seva Passió, i encara després el negarà. I caldrà la vinguda de l'Esperit per Pentecosta per madurar plenament en la fe en Jesús.
La nostra resposta pot ser vàlida en un pla de coneixement històric o literari de Jesús, però no n'hi ha prou. La resposta ha de venir d'una aposta diària per la persona i el missatge de Jesús...
Per això hauríem de tenir molt en compte el segon escenari. El de Pau, i descobrir si es realitza en nosaltres allò de què ell, gran apassionat per Crist, dóna testimoni: «He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe»; i si vivim aquesta realitat com un do preciós de Déu, que ens ajuda en tot moment, i ens deslliura de tot mal.
29 de juny del 2011
26 de juny del 2011
Diumenge segon després de Pentecosta: EL COS I LA SANG DE CRIST (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dt 8,2-3.14.16; Sl 147,12-15.19-20; 1Co 10,16-17; Jn 6,51-59
El calze de la benedicció que nosaltres beneïm, ens uneix a tots? Doncs, no. Potser no som del tot conscients del que és una benedicció. Aquestes paraules de la segona lectura, de sant Pau, m'han recordat un fet succeït en una residència de disminuïts: «Un sacerdot es preparava per presidir una oració comunitària quan va entrar la Joana, una disminuïda, i li va demanar una benedicció. El sacerdot, d'una manera quasi automàtica, va traçar amb el polze sobre el seu front el senyal de la creu. La Joana, en lloc d'agrair-li-ho, va protestar dient: —No, així no té valor. No és una veritable benedicció. El sacerdot, adonant-se del ritualisme de la seva benedicció, li va dir: —Disculpa'm, et donaré una benedicció autèntica quan estiguem reunits per a la pregària. Després de la pregària comunitària el capellà digué a tot el grup: —La Joana m'ha demanat una benedicció especial. Jo crec que la necessita ara. Quan acabà de dir això, sense saber realment el que volia la Joana, aquesta es va aixecar i va avançar cap el capellà. El va envoltar amb els seus braços i va recolzar el seu cap en el seu pit. Sense pensar-ho, el capellà la va cobrir amb les àmples mànigues de la seva túnica, fins a fer-la gairebé desaparèixer entre els plecs de la seva roba. I llavors, li va dir: —Joana, vull que sàpigues que ets una filla estimada de Déu. Ets preciosa als seus ulls. El teu meravellós somriure, la teva bondat amb totes les persones de la casa i totes les coses bones que fas, ens fan veure la meravellosa persona que ets. Sé que et sents una mica deprimida aquests dies i que hi ha una tristesa en el teu cor, però vull que recordis qui ets: una persona molt especial, profundament estimada per Déu i per totes les persones que estan amb tu. Quan va acabar, la Joana va aixecar el seu cap i el mirà amb un somriure que li inundava tota la cara, i que li va fer saber que havia rebut la benedicció».
El calze i el pa de la benedicció de Déu. El pa i el calze amb els quals Déu ens beneeix, ens fa persones noves. Ens afirma en la nostra condició de persones estimades per Déu. I ens posa en el camí de ser homes nous que, units a Crist, l'Home nou, som una Humanitat nova. Però aquesta benedicció de l'Eucaristia és una benedicció de sagristia? És a dir, un gest ritual, ràpid, que no arriba a deixar una empremta en la nostra vida? O és una benedicció rebuda en la reunió de la comunitat per celebrar el memorial del Senyor. Ens deixem abraçar per Déu, embolcallar en la seva àmplia túnica d'amor? Ens atrevim a reposar el nostre cap en el seu pit, i escoltar les seves paraules de benedicció?
La resposta depèn de nosaltres.
L'Eucaristia és el foc de Déu, el foc que va fer exclamar a Jesús: «He vingut a calar foc a la terra i com desitjo veure-la cremar». L'Eucaristia anunciada en l'alliberament de l'esclavitud d'Egipte, en la presència permanent de Déu amb el seu poble en la travessia del desert; presència manifestada en la columna de foc. Un foc que no va arribar a encendre's en molts israelites que es van oblidar de les obres de Déu, i van quedar oblidats en les sorres del desert. L'Eucaristia és el foc de Déu enmig nostre. Perquè Déu és amor, un amor que s'ha vessat en els nostres cors per l'Esperit que se'ns ha donat. Un foc que alimentem amb el pa viu de l'Eucaristia. L'Eucaristia és la veritable benedicció de Déu que ens alimenta i ens renova i ens fa criatures noves. Criatures noves. Humanitat nova. Però, mengem aquest pa de vida, i bevem d'aquest calze de salvació?
Perquè «menjar la carn del Fill de l'home i beure la seva sang és tenir vida». Més encara, «és tenir vida eterna», segons que ens ensenya Jesús. Que encara afegeix: «I jo el ressuscitaré al darrer dia». «Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». És a dir es crea una amistat nova amb el Crist.
Ara bé, arribats aquí, hi ha un punt que no acabo d'entendre: Si menjo el pa de vida, si menjo la carn i bec la sang del Senyor, i en virtut d'això gaudeixo de la seva amistat, i Crist de la meva, llavors jo tinc una veritable intimitat amb Ell. Però això, considero que és el mateix que succeeix amb cadascun de vosaltres que assistiu amb mi a aquesta celebració de l'Eucaristia, de l'amor d'un Déu que se'ns dóna fins a l'extrem. Fins aquí sembla que tot és lògic, normal.
Ara bé, el que és fosc per a mi, és que si jo tinc una amistat, una intimitat amb Crist que m'estima fins a la mort, i està en mi, i aquest mateix Crist fa el mateix amb tu que m'estàs escoltant, o que estàs celebrant el mateix amor en l'Eucaristia, i encara en la mateixa Eucaristia, com puc passar sense parlar amb tu, o com puc negar-me a donar-te la pau... No estarem trossejant el Crist? O potser és que com que el Crist és tan immens, en ser Déu, tots en rebrem un bocinet?
O potser celebrem massa Eucaristies, sense reflexionar en el gran Misteri d'amor que es fa present entre nosaltres. I llavors ens podem perdre la Benedicció de Déu.
Dt 8,2-3.14.16; Sl 147,12-15.19-20; 1Co 10,16-17; Jn 6,51-59
El calze de la benedicció que nosaltres beneïm, ens uneix a tots? Doncs, no. Potser no som del tot conscients del que és una benedicció. Aquestes paraules de la segona lectura, de sant Pau, m'han recordat un fet succeït en una residència de disminuïts: «Un sacerdot es preparava per presidir una oració comunitària quan va entrar la Joana, una disminuïda, i li va demanar una benedicció. El sacerdot, d'una manera quasi automàtica, va traçar amb el polze sobre el seu front el senyal de la creu. La Joana, en lloc d'agrair-li-ho, va protestar dient: —No, així no té valor. No és una veritable benedicció. El sacerdot, adonant-se del ritualisme de la seva benedicció, li va dir: —Disculpa'm, et donaré una benedicció autèntica quan estiguem reunits per a la pregària. Després de la pregària comunitària el capellà digué a tot el grup: —La Joana m'ha demanat una benedicció especial. Jo crec que la necessita ara. Quan acabà de dir això, sense saber realment el que volia la Joana, aquesta es va aixecar i va avançar cap el capellà. El va envoltar amb els seus braços i va recolzar el seu cap en el seu pit. Sense pensar-ho, el capellà la va cobrir amb les àmples mànigues de la seva túnica, fins a fer-la gairebé desaparèixer entre els plecs de la seva roba. I llavors, li va dir: —Joana, vull que sàpigues que ets una filla estimada de Déu. Ets preciosa als seus ulls. El teu meravellós somriure, la teva bondat amb totes les persones de la casa i totes les coses bones que fas, ens fan veure la meravellosa persona que ets. Sé que et sents una mica deprimida aquests dies i que hi ha una tristesa en el teu cor, però vull que recordis qui ets: una persona molt especial, profundament estimada per Déu i per totes les persones que estan amb tu. Quan va acabar, la Joana va aixecar el seu cap i el mirà amb un somriure que li inundava tota la cara, i que li va fer saber que havia rebut la benedicció».
El calze i el pa de la benedicció de Déu. El pa i el calze amb els quals Déu ens beneeix, ens fa persones noves. Ens afirma en la nostra condició de persones estimades per Déu. I ens posa en el camí de ser homes nous que, units a Crist, l'Home nou, som una Humanitat nova. Però aquesta benedicció de l'Eucaristia és una benedicció de sagristia? És a dir, un gest ritual, ràpid, que no arriba a deixar una empremta en la nostra vida? O és una benedicció rebuda en la reunió de la comunitat per celebrar el memorial del Senyor. Ens deixem abraçar per Déu, embolcallar en la seva àmplia túnica d'amor? Ens atrevim a reposar el nostre cap en el seu pit, i escoltar les seves paraules de benedicció?
La resposta depèn de nosaltres.
L'Eucaristia és el foc de Déu, el foc que va fer exclamar a Jesús: «He vingut a calar foc a la terra i com desitjo veure-la cremar». L'Eucaristia anunciada en l'alliberament de l'esclavitud d'Egipte, en la presència permanent de Déu amb el seu poble en la travessia del desert; presència manifestada en la columna de foc. Un foc que no va arribar a encendre's en molts israelites que es van oblidar de les obres de Déu, i van quedar oblidats en les sorres del desert. L'Eucaristia és el foc de Déu enmig nostre. Perquè Déu és amor, un amor que s'ha vessat en els nostres cors per l'Esperit que se'ns ha donat. Un foc que alimentem amb el pa viu de l'Eucaristia. L'Eucaristia és la veritable benedicció de Déu que ens alimenta i ens renova i ens fa criatures noves. Criatures noves. Humanitat nova. Però, mengem aquest pa de vida, i bevem d'aquest calze de salvació?
Perquè «menjar la carn del Fill de l'home i beure la seva sang és tenir vida». Més encara, «és tenir vida eterna», segons que ens ensenya Jesús. Que encara afegeix: «I jo el ressuscitaré al darrer dia». «Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». És a dir es crea una amistat nova amb el Crist.
Ara bé, arribats aquí, hi ha un punt que no acabo d'entendre: Si menjo el pa de vida, si menjo la carn i bec la sang del Senyor, i en virtut d'això gaudeixo de la seva amistat, i Crist de la meva, llavors jo tinc una veritable intimitat amb Ell. Però això, considero que és el mateix que succeeix amb cadascun de vosaltres que assistiu amb mi a aquesta celebració de l'Eucaristia, de l'amor d'un Déu que se'ns dóna fins a l'extrem. Fins aquí sembla que tot és lògic, normal.
Ara bé, el que és fosc per a mi, és que si jo tinc una amistat, una intimitat amb Crist que m'estima fins a la mort, i està en mi, i aquest mateix Crist fa el mateix amb tu que m'estàs escoltant, o que estàs celebrant el mateix amor en l'Eucaristia, i encara en la mateixa Eucaristia, com puc passar sense parlar amb tu, o com puc negar-me a donar-te la pau... No estarem trossejant el Crist? O potser és que com que el Crist és tan immens, en ser Déu, tots en rebrem un bocinet?
O potser celebrem massa Eucaristies, sense reflexionar en el gran Misteri d'amor que es fa present entre nosaltres. I llavors ens podem perdre la Benedicció de Déu.
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Solemnitat del Cos i la Sang de Crist
Comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ciril d'Alexandria, bisbe
Déu Pare dóna la vida a totes les coses per mitjà del Fill en l'Esperit Sant. ¿Com podia tenir novament accés a la incorruptibilitat l'home, que era a la terra i estava sotmès a la mort? Calia que la carn condemnada a mort esdevingués participant de la potència vivificadora que hi ha en Déu. I la potència vivificadora de Déu Pare és la seva Paraula, és el Fill únic. Per això ens l'ha enviat com a Salvador i Redemptor. Va néixer d'una dona segons la carn i d'ella va prendre un cos, per tal d'estar empeltat en nosaltres mitjançant una unió indissoluble i de fer-nos inaccessibles a la mort. Es va revestir de la nostra carn per obrir, a la nostra carn caiguda en la corrupció, una ruta vers la incorruptibilitat en ressuscitar-la d'entre els morts.
No refusis de creure això que dic. Al contrari, accepta amb confiança les meves paraules i acull uns exemples humils com a demostració del que et dic: Si tires un bocí de pa dins el vi, dins de l'oli o dins de qualsevol altre líquid, el trobaràs impregnat de les seves qualitats; si poses un ferro en contacte amb el foc, ben aviat quedarà ple de la seva energia i, encara que per la seva naturalesa no sigui res més que ferro, quedarà ple de la virtut del foc. Així, doncs, el qui és la Paraula vivificant de Déu, en unir-se a la carn que es va fer seva d'una manera que només ell coneix, l'ha feta portadora de vida. Ell ha dit, efectivament: «Us ho dic amb tota veritat, el qui creu en mi té vida eterna. Jo sóc el pa de vida». I, encara: «Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. El pa que jo donaré és la meva carn. Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres». Per tant, en menjar la carn del Crist, que és el Salvador de tots, i en beure la seva sang, tenim la vida en nosaltres, esdevenim una sola cosa amb ell, nosaltres estem en ell i el tenim, a ell, en nosaltres.
Sacramentum caritatis, del papa Benet XVI (9-10)
La missió per a la qual Jesús ha vingut entre nosaltres arriba al seu compliment en el misteri pasqual. Des de dalt de la creu, on ho atreu tot cap a ell, abans de «lliurar l'esperit» diu: «Tot s'ha complert». En el misteri de la seva obediència fins a la mort, i una mort de creu, s'ha complert l'Aliança nova i eterna. La llibertat de Déu i la llibertat de l'home s'han trobat definitivament en la seva carn crucificada, en un pacte indissoluble i vàlid per sempre. També el pecat de l'home ha estat expiat, una vegada per totes, pel Fill de Déu. Com ja he tingut oportunitat de dir: «En la seva mort en la creu es realitza aquest posar-se Déu contra si mateix, en lliurar-se per donar nova vida a l'home i salvar-lo: això és amor en la seva forma més radical». En el misteri pasqual s'ha realitzat veritablement el nostre alliberament del mal i de la mort. En la institució de l'Eucaristia, Jesús mateix va parlar de l'«Aliança nova i eterna», segellada amb la seva sang vessada. Aquesta meta última de la seva missió era ja força evident al començament de la seva vida pública. En efecte, quan a la vora del Jordà Joan Baptista veu venir Jesús, exclama: «Mireu l'Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món». És significatiu que la mateixa expressió es repeteixi cada vegada que celebrem la santa Missa, amb la invitació del prevere a apropar-nos a combregar: «Mireu l'Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats a la seva taula.» Jesús és el veritable anyell pasqual que s'ha ofert espontàniament ell mateix en sacrifici per nosaltres, realitzant així l'aliança nova i eterna. L'Eucaristia conté per ella mateixa aquesta novetat radical, que se'ns proposa de nou a cada celebració.
D'aquesta manera arribem a la reflexió sobre la institució de l'Eucaristia en el sant sopar. Es va esdevenir en el context d'un sopar ritual amb què es commemorava l'esdeveniment fonamental del poble d'Israel: l'alliberament de l'esclavatge d'Egipte.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada Alícia,
«Em dius que l'homilia del Dijous Sant et va ajudar a viure l'Eucaristia més a fons. I que necessites que algú t'obri una mica el cor per ser una cristiana més autèntica». Que algú ens obri el cor a tots, per ser, tots, cristians més autèntics. Totalment d'acord. El problema és obrir el cor, perquè entri en el joc de la vida la immensa capacitat d'amor que té el nostre cor.
Aquesta obertura del cor està supeditada a dues mirades. Una mirada al cor de qui va estimar fins a l'extrem, i ens va donar la recomanació aquella de «com jo us he estimat així heu d'estimar-vos vosaltres». Una mirada al cor de Crist que és la imatge humana de Déu, un Crist penjat, per amor, a la Creu, com escriu Unamuno:
«... obertura,
Tu ets de Déu, i qui per Tu el mira
mor de veure't, a la fi, d'amor es mor,
i morint d'amor vida recobra,
vida que mai no mor.»
I una altra mirada a la vida, a la teva vida i la vida que t'envolta. Submergir-nos en la vida, com s'hi va submergir Crist. Submergir-nos sense una altra defensa que l'amor. Celebrem l'amor quan tenim amor al cor, per posar-hi pressió. L'amor ple no sap guardar, sinó que busca la vida, no el viure, perquè l'amor ja és viure, sinó la vida concreta que ens envolta, per propagar més vida. Per això la celebració de l'amor en l'Eucaristia és un temps per contemplar en els signes de la celebració, i des de la nostra fe en Crist, l'amor fins a l'extrem del nostre Crist. Un Crist que s'ha fet «nostre», i nosaltres ens fem «seus» prolongant el seu amor fins a les inquietuds de la vida.
L'Eucaristia és el memorial que ens ha deixat Crist per submergir-nos i defallir en aquesta tempesta d'amor que és Crist.
Hem d'estimar Crist com ho fa l'Amic a l'Amat: «Trobà l'Amic un home que moria sense amor. Plorà l'Amic la deshonor que l'Amat prenia per la mort d'aquell home que moria sense amor. I pregunta a aquell home per què moria sense amor; I ell respongué que per tal como no hi havia ningú que li hagués donat coneixença d'amor ni que l'hagués nodrit per esser amador. I per això l'Amic sospirà tot plorant, I digué: —Ah, devoció! ¿Quan sereu més gran, per tal que la culpa sigui més petita i que el meu Amat tingui molts fervents i ardits lloadors i amadors, que no vacil·lin a lloar els seus honraments?»
Alícia, si mirem la vida i mirem el Crist, podem arribar a enamorar-nos. Una abraçada,
+ P. Abat
24 de juny del 2011
EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 49,1-6; Sl 138,1-3.13-15; Ac 13, 22-26; Lc 1,57-66.80
«Sant Joan és un gran sant. I, si no, mireu, quina nit més plena de meravelles! Els focs! El foc és la primera meravella: aquesta llum, aquesta ardència, que s'encomana i tot ho torna brill... Com més velles, i arrossegades, i brutes sien les coses, més de pressa se'ls encomana el brillar, més afanyoses semblen de cremar, més pura és la flama. Quina cosa més estranya és això del foc: Que tot es pugui fer brillantor de seguida... però tornant a res... i que doni tanta alegria el veure-ho! Potser és un pressentiment de la transfiguració espiritual de totes les coses. El foc, el foc, tot es pot tornar brill i calor; tot es pot tornar en esperit i amor.. Quina gràcia que Déu us ha donat, sant Joan, per haver sentit venir Jesucrist primer que tothom. Per això cada any quan torneu a l'altre cap de Nadal —sou el Nadal de l'estiu, quan encara viu tot el que ha de morir abans que vingui l'altre— ompliu el món de pressentiment. I al primer foc que s'encén, totes les coses comencen a moure's de l'un món a l'altre, tocant-se tremoloses, sentint-se sense coneixer-se.» (Joan Maragall, el Nadal de sant Joan)
«Va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.» Així s'afirma de Joan Baptista a l'evangeli. Al desert, on es troba amb el foc de Déu. Com li va passar a Moisès, quan se li apareix l'àngel del Senyor en una flama enmig de la bardissa. Com li passa a Isaïes quan tremola a les portes del santuari, en contemplar com tot estava omplert del foc i del fum diví. Com li passa a Osees: «Jo el seduiré, el portaré al desert i li parlaré al cor». I així, després, la seva paraula de foc cridarà el poble a viure la justícia... Joan fa aquesta experiència única en el desert on es deixa modelar pel foc de l'Esperit diví. I serà la veu de Déu. La veu, el foc de Déu que comença a cremar en el desert, i cridarà a la conversió per preparar els camins del Messies.
«T'he fet llum». Es diu del profeta Isaïes: «És massa poc que siguis el meu servent per fer tornar els supervivents d'Israel; t'he fet llum de tots els pobles, perquè la meva salvació arribi d'un cap a l'altre de la terra. Abans de néixer Déu diu el seu nom, fa de la seva boca una espasa». I farà la terrible experiència del buit de Déu, de la inutilitat de la seva vida, que serà a la fi rebutjada. I aquesta paraula, aquesta experiència es repetirà amb el Baptista. És que no pensaria Joan en aquestes paraules d'Isaïes: «M'he cansat en va, he consumit les meves forces per no res...»? Ja que acaba la seva vida a la presó i preguntant i enviant emissaris a Jesús, per preguntar si era ell el qui havia de venir. I Crist viurà també aquest abandó de Déu: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» I no ens passa també a nosaltres? És que potser no sentiu de vegades el buit de Déu?
Però la nostra fe ens assegura de la certesa de la paraula del profeta: «De fet el Senyor sosté la nostra causa, el nostre Déu ens guarda la recompensa».
«Omple el món de pressentiment ... El pressentiment d'una transfiguració de totes les coses, de les persones sobretot. Tot pot canviar-se en llum i calor, en esperit i amor».
Tot comença per la crida a la conversió. Un baptisme de conversió, un submergir-nos en una realitat nova que comença per una preparació del cor. Perquè el cor serà la terra bona, on es pot escoltar aquest missatge de salvació.
«Baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva.» El Mestre repeteix sense descans en la nostra ànima aquestes paraules. El salmista ens suggereix la presència d'aquest hoste a la nostra vida: «Vós heu creat el meu interior, m'heu teixit en les entranyes de la mare». Déu treballa en el nostre cor. Recordeu aquelles paraules de Jesús?: «El meu Pare sempre treballa, i jo també treballo». Doncs, aquesta obra de Déu en la nostra vida és l'obra de Déu en el nostre cor, en el nostre interior.
«Baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva.» En què consisteix aquest baixar? És la baixada al cor, baixada a què convida Joan com a preparació a la vinguda de l'altre, aquell del qual no es considera digne de deslligar les sandàlies. És la crida a la conversió, a tornar al cor per viure l'experiència de la presència de Crist.
Convertir-se. Baixar cada dia més profundament, en el nostre abisme interior. Que no és un abandonament de les coses exteriors sinó un despreniment de tot allò que no és Déu.
Aprofitem aquest «Nadal d'estiu» per penetrar en el misteri de Déu que se'ns obre mitjançant el testimoni de Joan Baptista, que ens convida a ser simplement una veu. Una veu que neix d'una experiència de desert, que ens porta ser amics i íntims de Déu.
Is 49,1-6; Sl 138,1-3.13-15; Ac 13, 22-26; Lc 1,57-66.80
«Sant Joan és un gran sant. I, si no, mireu, quina nit més plena de meravelles! Els focs! El foc és la primera meravella: aquesta llum, aquesta ardència, que s'encomana i tot ho torna brill... Com més velles, i arrossegades, i brutes sien les coses, més de pressa se'ls encomana el brillar, més afanyoses semblen de cremar, més pura és la flama. Quina cosa més estranya és això del foc: Que tot es pugui fer brillantor de seguida... però tornant a res... i que doni tanta alegria el veure-ho! Potser és un pressentiment de la transfiguració espiritual de totes les coses. El foc, el foc, tot es pot tornar brill i calor; tot es pot tornar en esperit i amor.. Quina gràcia que Déu us ha donat, sant Joan, per haver sentit venir Jesucrist primer que tothom. Per això cada any quan torneu a l'altre cap de Nadal —sou el Nadal de l'estiu, quan encara viu tot el que ha de morir abans que vingui l'altre— ompliu el món de pressentiment. I al primer foc que s'encén, totes les coses comencen a moure's de l'un món a l'altre, tocant-se tremoloses, sentint-se sense coneixer-se.» (Joan Maragall, el Nadal de sant Joan)
«Va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.» Així s'afirma de Joan Baptista a l'evangeli. Al desert, on es troba amb el foc de Déu. Com li va passar a Moisès, quan se li apareix l'àngel del Senyor en una flama enmig de la bardissa. Com li passa a Isaïes quan tremola a les portes del santuari, en contemplar com tot estava omplert del foc i del fum diví. Com li passa a Osees: «Jo el seduiré, el portaré al desert i li parlaré al cor». I així, després, la seva paraula de foc cridarà el poble a viure la justícia... Joan fa aquesta experiència única en el desert on es deixa modelar pel foc de l'Esperit diví. I serà la veu de Déu. La veu, el foc de Déu que comença a cremar en el desert, i cridarà a la conversió per preparar els camins del Messies.
«T'he fet llum». Es diu del profeta Isaïes: «És massa poc que siguis el meu servent per fer tornar els supervivents d'Israel; t'he fet llum de tots els pobles, perquè la meva salvació arribi d'un cap a l'altre de la terra. Abans de néixer Déu diu el seu nom, fa de la seva boca una espasa». I farà la terrible experiència del buit de Déu, de la inutilitat de la seva vida, que serà a la fi rebutjada. I aquesta paraula, aquesta experiència es repetirà amb el Baptista. És que no pensaria Joan en aquestes paraules d'Isaïes: «M'he cansat en va, he consumit les meves forces per no res...»? Ja que acaba la seva vida a la presó i preguntant i enviant emissaris a Jesús, per preguntar si era ell el qui havia de venir. I Crist viurà també aquest abandó de Déu: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» I no ens passa també a nosaltres? És que potser no sentiu de vegades el buit de Déu?
Però la nostra fe ens assegura de la certesa de la paraula del profeta: «De fet el Senyor sosté la nostra causa, el nostre Déu ens guarda la recompensa».
«Omple el món de pressentiment ... El pressentiment d'una transfiguració de totes les coses, de les persones sobretot. Tot pot canviar-se en llum i calor, en esperit i amor».
Tot comença per la crida a la conversió. Un baptisme de conversió, un submergir-nos en una realitat nova que comença per una preparació del cor. Perquè el cor serà la terra bona, on es pot escoltar aquest missatge de salvació.
«Baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva.» El Mestre repeteix sense descans en la nostra ànima aquestes paraules. El salmista ens suggereix la presència d'aquest hoste a la nostra vida: «Vós heu creat el meu interior, m'heu teixit en les entranyes de la mare». Déu treballa en el nostre cor. Recordeu aquelles paraules de Jesús?: «El meu Pare sempre treballa, i jo també treballo». Doncs, aquesta obra de Déu en la nostra vida és l'obra de Déu en el nostre cor, en el nostre interior.
«Baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva.» En què consisteix aquest baixar? És la baixada al cor, baixada a què convida Joan com a preparació a la vinguda de l'altre, aquell del qual no es considera digne de deslligar les sandàlies. És la crida a la conversió, a tornar al cor per viure l'experiència de la presència de Crist.
Convertir-se. Baixar cada dia més profundament, en el nostre abisme interior. Que no és un abandonament de les coses exteriors sinó un despreniment de tot allò que no és Déu.
Aprofitem aquest «Nadal d'estiu» per penetrar en el misteri de Déu que se'ns obre mitjançant el testimoni de Joan Baptista, que ens convida a ser simplement una veu. Una veu que neix d'una experiència de desert, que ens porta ser amics i íntims de Déu.
21 de juny del 2011
DIMARTS DE LA SETMANA XII DURANT L'ANY (I)
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Gn 13,2.5-18; Sl 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5 (R.:1a); Mt 7,6.12-14
La primera vegada que vaig visitar Poblet, cap als anys vuitanta, amb un grup dels escolapis d'Igualada, recordo que fra Marc ens va aplegar tots en la penombra de l'atri de l'abat Copons, i amb un gest teatral, ràpid, va obrir la bella porta del segle XIII que dóna entrada al claustre. No he oblidat la impressió d'aquell pas simbòlic i alhora real, de la penombra a la llum, del tancament a l'obertura. Suposo que és el que es proposava el nostre guia. Els qui som ací, en aquest cor, hem fet l'experiència del que ha suposat per a la nostra vida travessar-la d'una manera, diguem definitiva, aquesta porta, el dia del nostre ingrés al monestir.
Avui Jesús ens parla d'una porta que cal travessar per accedir a la vida. Cal afanyar-se per entrar-hi, i només s'hi pot passar d'un a un. Aquesta porta estreta deu ser, traduint la imatge de Jesús a un llenguatge més actual, el sentit, el desllorigador de la nostra existència. Els qui es queden a fora són aquells la vida dels quals ha resultat fallida, com un producte caducat que es llença, com la sal fada deixada al carrer perquè tothom la trepitgi. La imatge és dura: «La porta de la perdició és ampla i el camí és espaiós: per això molts hi entren. Però la porta de la vida és petita, i el camí, estret: per això pocs hi troben». És el cas de les cinc verges ximpletes del mateix evangeli de Mateu: «Us asseguro que no us conec».
«Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles —diu Jesús. Els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges». Jesús és la porta. És el camí i la porta del Regne, ell que ha vingut com a missatger d'aquest Regne de veritat i de vida. És una porta estreta, com ho és el pal vertical de la creu, però s'eixampla en l'abraçada amorosa del Crucificat que ens atreu tots cap a ell, cap a la Porta, en majúscula.
«Vaig veure una porta oberta en el cel» proclama el vident de l'Apocalipsi. I el salmista: «Senyor, qui podrà estar-se a casa vostra?» «Pocs hi troben», deia Jesús. Demanem-li a un que «hi va trobar», sant Lluís Gonzaga, que ens ajudi «a trobar-hi», i afanyem-nos a entrar-hi, germans i germanes, per a cantar la glòria de Déu. Amén.
Gn 13,2.5-18; Sl 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5 (R.:1a); Mt 7,6.12-14
La primera vegada que vaig visitar Poblet, cap als anys vuitanta, amb un grup dels escolapis d'Igualada, recordo que fra Marc ens va aplegar tots en la penombra de l'atri de l'abat Copons, i amb un gest teatral, ràpid, va obrir la bella porta del segle XIII que dóna entrada al claustre. No he oblidat la impressió d'aquell pas simbòlic i alhora real, de la penombra a la llum, del tancament a l'obertura. Suposo que és el que es proposava el nostre guia. Els qui som ací, en aquest cor, hem fet l'experiència del que ha suposat per a la nostra vida travessar-la d'una manera, diguem definitiva, aquesta porta, el dia del nostre ingrés al monestir.
Avui Jesús ens parla d'una porta que cal travessar per accedir a la vida. Cal afanyar-se per entrar-hi, i només s'hi pot passar d'un a un. Aquesta porta estreta deu ser, traduint la imatge de Jesús a un llenguatge més actual, el sentit, el desllorigador de la nostra existència. Els qui es queden a fora són aquells la vida dels quals ha resultat fallida, com un producte caducat que es llença, com la sal fada deixada al carrer perquè tothom la trepitgi. La imatge és dura: «La porta de la perdició és ampla i el camí és espaiós: per això molts hi entren. Però la porta de la vida és petita, i el camí, estret: per això pocs hi troben». És el cas de les cinc verges ximpletes del mateix evangeli de Mateu: «Us asseguro que no us conec».
«Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles —diu Jesús. Els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges». Jesús és la porta. És el camí i la porta del Regne, ell que ha vingut com a missatger d'aquest Regne de veritat i de vida. És una porta estreta, com ho és el pal vertical de la creu, però s'eixampla en l'abraçada amorosa del Crucificat que ens atreu tots cap a ell, cap a la Porta, en majúscula.
«Vaig veure una porta oberta en el cel» proclama el vident de l'Apocalipsi. I el salmista: «Senyor, qui podrà estar-se a casa vostra?» «Pocs hi troben», deia Jesús. Demanem-li a un que «hi va trobar», sant Lluís Gonzaga, que ens ajudi «a trobar-hi», i afanyem-nos a entrar-hi, germans i germanes, per a cantar la glòria de Déu. Amén.
19 de juny del 2011
Diumenge primer després de Pentecosta: LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 34,4-6.8-9; Dn 3,52-56; 2Co 13,11-13; Jn 3,16-18
En comentar avui la Paraula de Déu que acabem d'escoltar, us podria parlar sobre tres versions de la Trinitat que poden donar-se, o, potser millor, que es donen:
1) Jo sóc ateu, declarava en una publicació recent una persona jove. La meva trinitat són els Beatles, els Rolling Stones, i Bob Dylan... Un ateu que utilitza paraules rituals.
2) Llegia un escrit d'un autor cristià: la trinitat de l'home d'avui, els tres pilars sobre els quals recolza la vida de molts són: el poder, els diners i el sexe... Tampoc manquen les referències rituals, cuasi litúrgiques en aquest terreny.
3) Una tercera versió és la que preveu una obra artística, una preciosa obra de terracota. Us la descric: era un conjunt que representava a un home famèlic. Una figura a la dreta estava inclinada sobre el cap de l'home en trànsit de morir, besant-li el cap, i agafant-lo per darrere, per les aixelles, en actitud d'aixecar-lo. Una altra figura d'home a l'esquerra, agenollat als peus d'aquest home en angoixes de mort. I la figura d'un colom a la part superior com envoltant tota l'obra en un mantell i vessant com unes llengües de foc... Aquesta seria la tercera versió de la Trinitat. Però permeteu una breu reflexió que se'm va ocórrer, contemplant aquesta obra de terracota:
Vivim un temps difícil, estrany, en el qual l'home és el centre, després d'empènyer el Creador a un segon pla. En aquesta obra d'art l'home està també al centre. Però ja ho heu sentit: un home en angoixes de mort, desmaiat, en figura esquelètica. Però aquest home sembla que no és l'home del nostre temps, d'aquesta societat orgullosa, autònoma, que creu no necessitar a Déu. L'home d'aquesta obra de terracota és un home vestit de misèria i debilitat. A primera vista sembla també que Déu estigui en un segon pla, com en la nostra societat. Però apareix clar el missatge de l'artista: és l'home qui es troba al centre, però l'home feble, acollit per un Déu misericordiós que el cobreix amb la seva besada de tendresa, i el vol redreçar amb el seu amor de Pare.
És l'home envoltat pertot arreu per Déu, un Déu que es posa al seu costat. Als peus, el Fill s'inclina cap a l'home, li abraça els peus, els cobreix de besades, els renta. No podem oblidar les seves paraules: «No he vingut a ser servit, sinó a servir».
I per sobre de l'home, l'Esperit Sant, en forma de colom, com una gran flama de foc que davalla de dalt sobre l'home, a qui vol inundar d'amor i habitar en ell. Per Déu, l'home està al centre. Déu s'agenolla davant l'home i desitja que aquest home col·loqui Déu al centre de la seva vida.
Que n'és de bo, què n'és de bell, poder trobar-se en el cor d'un Déu així.
La Paraula de Déu que hem escoltat suggereix aquesta obra de bellesa de terracota: El Senyor baixà en el núvol i es va quedar allí, i Moisès va pronunciar el nom de Déu. El Senyor va passar davant d'Ell proclamant: «Senyor, Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor». «Déu no va enviar el seu Fill al món per condemnar el món, sinó perquè se salvi gràcies a ell».
El Misteri de Déu s'ha manifestat, s'ha vessat en tota la seva riquesa d'amor sobre la maldat, sobre l'home, sobre cadascuna de les seves criatures, ja que a cada un de nosaltres ens coneix pel nostre nom, i ens crida pel nostre nom. Però en aquesta societat són molts els qui se senten dominats en la seva vida pels seus falsos dogmes trinitaris. Dogmes que cobreixen de misèria i debilitat la criatura humana en si mateixa i en les seves relacions amb els germans.
La Paraula de Déu ens marca un camí per a adquirir consciència d'aquest Misteri de Déu que és la font de tota la creació, de tota la nostra vida espiritual, de tota la nostra esperança: «Estigueu contents, refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts». És una invitació seriosa que l'home posi un accent especial molt concret en les seves relacions humanes. És una actitud bàsica necessària. I després diu amb tota claredat: «I el Déu de l'amor i de la pau serà amb vosaltres».
Busquem doncs aquesta casa, on refugiar-nos, on adquirir fortalesa i saviesa per a la vida. La casa de Déu, el Misteri diví... La Trinitat és la nostra llar, la nostra casa pairal, la llar paterna d'on no hem de sortir mai. Per això diu Jesús: «Estigueu amb mi».
Cal endinsar-se cada vegada més en l'Ésser diví, mitjançant el recolliment. Tenir la mirada fixa en el seu cor, viure on ell viu, en la unitat de l'amor, ser, per dir-ho així, la seva pròpia ombra.
Hem de seguir cada dia el nostre camí —l'anorreament de Déu, córrer cap a la perfecció (Fl 3,12)—, baixar cada dia pel camí abismal de l'amor, amb una confiança plena de amor. «Un abisme crida un altre abisme» (Sl 41). És aquí en el més profund del nostre ésser on s'efectua aquest diví trobament, on l'abisme del nostre esser, de la nostra misèria es trobarà enfront de l'abisme de la misericòrdia, de la immensitat de Déu.
Ex 34,4-6.8-9; Dn 3,52-56; 2Co 13,11-13; Jn 3,16-18
En comentar avui la Paraula de Déu que acabem d'escoltar, us podria parlar sobre tres versions de la Trinitat que poden donar-se, o, potser millor, que es donen:
1) Jo sóc ateu, declarava en una publicació recent una persona jove. La meva trinitat són els Beatles, els Rolling Stones, i Bob Dylan... Un ateu que utilitza paraules rituals.
2) Llegia un escrit d'un autor cristià: la trinitat de l'home d'avui, els tres pilars sobre els quals recolza la vida de molts són: el poder, els diners i el sexe... Tampoc manquen les referències rituals, cuasi litúrgiques en aquest terreny.
3) Una tercera versió és la que preveu una obra artística, una preciosa obra de terracota. Us la descric: era un conjunt que representava a un home famèlic. Una figura a la dreta estava inclinada sobre el cap de l'home en trànsit de morir, besant-li el cap, i agafant-lo per darrere, per les aixelles, en actitud d'aixecar-lo. Una altra figura d'home a l'esquerra, agenollat als peus d'aquest home en angoixes de mort. I la figura d'un colom a la part superior com envoltant tota l'obra en un mantell i vessant com unes llengües de foc... Aquesta seria la tercera versió de la Trinitat. Però permeteu una breu reflexió que se'm va ocórrer, contemplant aquesta obra de terracota:
Vivim un temps difícil, estrany, en el qual l'home és el centre, després d'empènyer el Creador a un segon pla. En aquesta obra d'art l'home està també al centre. Però ja ho heu sentit: un home en angoixes de mort, desmaiat, en figura esquelètica. Però aquest home sembla que no és l'home del nostre temps, d'aquesta societat orgullosa, autònoma, que creu no necessitar a Déu. L'home d'aquesta obra de terracota és un home vestit de misèria i debilitat. A primera vista sembla també que Déu estigui en un segon pla, com en la nostra societat. Però apareix clar el missatge de l'artista: és l'home qui es troba al centre, però l'home feble, acollit per un Déu misericordiós que el cobreix amb la seva besada de tendresa, i el vol redreçar amb el seu amor de Pare.
És l'home envoltat pertot arreu per Déu, un Déu que es posa al seu costat. Als peus, el Fill s'inclina cap a l'home, li abraça els peus, els cobreix de besades, els renta. No podem oblidar les seves paraules: «No he vingut a ser servit, sinó a servir».
I per sobre de l'home, l'Esperit Sant, en forma de colom, com una gran flama de foc que davalla de dalt sobre l'home, a qui vol inundar d'amor i habitar en ell. Per Déu, l'home està al centre. Déu s'agenolla davant l'home i desitja que aquest home col·loqui Déu al centre de la seva vida.
Que n'és de bo, què n'és de bell, poder trobar-se en el cor d'un Déu així.
La Paraula de Déu que hem escoltat suggereix aquesta obra de bellesa de terracota: El Senyor baixà en el núvol i es va quedar allí, i Moisès va pronunciar el nom de Déu. El Senyor va passar davant d'Ell proclamant: «Senyor, Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor». «Déu no va enviar el seu Fill al món per condemnar el món, sinó perquè se salvi gràcies a ell».
El Misteri de Déu s'ha manifestat, s'ha vessat en tota la seva riquesa d'amor sobre la maldat, sobre l'home, sobre cadascuna de les seves criatures, ja que a cada un de nosaltres ens coneix pel nostre nom, i ens crida pel nostre nom. Però en aquesta societat són molts els qui se senten dominats en la seva vida pels seus falsos dogmes trinitaris. Dogmes que cobreixen de misèria i debilitat la criatura humana en si mateixa i en les seves relacions amb els germans.
La Paraula de Déu ens marca un camí per a adquirir consciència d'aquest Misteri de Déu que és la font de tota la creació, de tota la nostra vida espiritual, de tota la nostra esperança: «Estigueu contents, refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts». És una invitació seriosa que l'home posi un accent especial molt concret en les seves relacions humanes. És una actitud bàsica necessària. I després diu amb tota claredat: «I el Déu de l'amor i de la pau serà amb vosaltres».
Busquem doncs aquesta casa, on refugiar-nos, on adquirir fortalesa i saviesa per a la vida. La casa de Déu, el Misteri diví... La Trinitat és la nostra llar, la nostra casa pairal, la llar paterna d'on no hem de sortir mai. Per això diu Jesús: «Estigueu amb mi».
Cal endinsar-se cada vegada més en l'Ésser diví, mitjançant el recolliment. Tenir la mirada fixa en el seu cor, viure on ell viu, en la unitat de l'amor, ser, per dir-ho així, la seva pròpia ombra.
Hem de seguir cada dia el nostre camí —l'anorreament de Déu, córrer cap a la perfecció (Fl 3,12)—, baixar cada dia pel camí abismal de l'amor, amb una confiança plena de amor. «Un abisme crida un altre abisme» (Sl 41). És aquí en el més profund del nostre ésser on s'efectua aquest diví trobament, on l'abisme del nostre esser, de la nostra misèria es trobarà enfront de l'abisme de la misericòrdia, de la immensitat de Déu.
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge després de Pentecosta: La Santíssima Trinitat
De la introducció al tractat sobre la fe, de sant Gregori d'Elvira, bisbe
La «saviesa» que nosaltres coneixem no és la «d'aquest món», que serà destruïda, sinó la que ve de Déu, la qual ens fa entendre que el Verb de Déu és Déu, en dir: «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell».
Em sorprèn que algú ho hagi pogut entendre així, com si neguéssim la persona pròpia del Verb, que és el Fill, a qui, en tants llocs, presentem com a Fill veritable nascut del Pare veritable, engendrat, no pas creat.
Perquè he parlat d'un sol Déu, pensen alguns que he negat les persones. I també han interpretat semblantment això altre que he escrit: «Nosaltres diem Pare i Fill de manera que afirmem un únic Déu en aquestes persones i noms». I també: «Pare i Fill, encara que són dos noms, en l'essència i en la substància són una mateixa cosa. I quan em refereixo al Pare i al Fill, afirmo la unitat del llinatge».
D'altra banda, ¿qui entre els catòlics ignora que el Pare és veritablement Pare, el Fill veritablement Fill, i l'Esperit Sant veritablement Esperit Sant? Com diu el Senyor mateix als seus apòstols: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant».
Aquesta és la perfecta Trinitat que existeix en la unitat —que per això confessem— d'una sola substància. Ja que no introduïm divisió en Déu segons la condició que escau als cossos materials, sinó segons el poder de la naturalesa divina, i no solament creiem que existeixen veritablement les persones que indiquen els noms, sinó que en testimoniem també la unitat en la divinitat.
A més, l'anomenem Pare i Fill a la manera catòlica, i per tant no podem ni hem de dir que es tracta de dos déus. No perquè el Fill de Déu no sigui Déu; ben al contrari, és Déu veritable nascut del Déu veritable, sinó perquè sabem que el Fill de Déu no prové de ningú més sinó del propi i únic Pare, i per això diem que hi ha un sol Déu. Això és el que ens han transmès els profetes i els apòstols, i el que el Senyor mateix ens va ensenyar quan digué: «Jo i el Pare som u»: «u» —com he dit—, per indicar la unitat de la divinitat; «som» ho atribueix, tanmateix, a les persones. I diu també l'Apòstol: «Però per a nosaltres hi ha un sol Déu, el Pare, de qui tot prové i cap al qual caminem, i hi ha un sol Senyor, Jesucrist, pel qual tot existeix i també nosaltres existim. Ara bé, no tothom té aquest coneixement».
Dels sermons de Joan Tauler
És absolutament impossible a tota intel·ligència de comprendre com la unitat alta i essencial de Déu és unitat simple pel que fa a l'essència, i triple pel que fa a les Persones. Semblantment, és impossible de comprendre com es distingeixen les Persones, com el Pare engendra el Fill, com el Fill procedeix del Pare i, amb tot, roman en ell —és en conèixer-se ell mateix que el Pare pronuncia la seva Paraula eterna—, i com, del coneixement que surt d'ell, brolla un torrent d'amor inexpressable que és l'Esperit Sant.
Hem de considerar, però, aquesta Trinitat en nosaltres; hem d'adonar-nos de com som realment fets a la seva imatge, perquè en l'estat natural de l'ànima trobem la imatge mateixa de Déu. Aquesta imatge és en allò més íntim, més secret, més profund de l'ànima; allí on l'ànima té Déu essencialment, d'una manera real i substancial. És allí on Déu actua, és allí on expandeix el seu ésser, és allí on frueix d'ell mateix. I ningú no pot separar Déu d'aquest fons, de la mateixa manera que no es pot separar Déu d'ell mateix. L'ànima, doncs, posseeix per gràcia, en el més profund d'ella mateixa, tot allò que Déu té per naturalesa.
Nostre Senyor en dóna testimoniatge quan diu: «El Regne de Déu és dins vostre». Només és a l'interior, en la part més profunda, per damunt de tota l'activitat de les facultats. En aquesta profunditat, el Pare del cel engendra el seu Fill únic, en la mirada d'una eternitat sempre nova, en la resplendor inexpressable d'ell mateix. Si algú vol fer-ne l'experiència, que es giri cap a l'interior, molt per damunt de tota l'activitat de totes les seves facultats exteriors i interiors, per damunt de les imatges i de tot el que li hagi vingut de fora. Que se submergeixi i es retiri al fons. Aleshores ve el poder del Pare, i el Pare crida l'home en ell mateix per mitjà del seu Fill únic. I així com el Fill neix del Pare i torna cap al Pare, semblantment l'home també neix, en el Fill, del Pare, i torna cap al Pare en el Fill, fent-se u amb ell. L'Esperit Sant s'expandeix aleshores en una caritat i en una joia inexpressables i desbordants que inunden i penetren el fons de l'home. Aquí es troba el testimoniatge veritable: «L'Esperit Sant testimonia al nostre Esperit que som fills de Déu».
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada Maria Lluïsa,
He recordat unes frases recollides en un llibre sobre J.S. Bach, de la seva esposa Anna Magdalena, quan llegeixo «la teva estrella» d'aquest mes: la tendresa.
«Cada vegada que el veia el meu cor bategava amb tanta força, que m'impedia parlar». «A nosaltres ens deixava mirar el seu cor que era el més bonic que ha bategat en aquest món».
Són unes frases entre moltes altres, mitjançant les quals expressa amb profunda tendresa i amor, la seva admiració per ell. Quin món immens de tendresa, de sensibilitat delicada!
Avui tenim necessitat d'aquesta delicadesa, d'aquesta tendresa en les relacions humanes. Vivim aquestes setmanes en ple desvetllament de la primavera: vida nova, aromes nous, pluges que reguen generosament la terra, renovats colors de tots els matisos... D'altra banda les ones de la política i la vida social porten uns altres aromes molt diversos. I neixen vents d'inquietud i preocupació ...
La creació ens parla d'un ambient de sensibilitat i de tendresa. La vida de la societat més aviat ens parla en una altra direcció. Però no és fàcil aturar i canviar aquest ritme en la nostra societat, i ajudar a posar una altra melodia. Rilke escriu aquests versos: «M'encanta sentir com les coses canten. Les toqueu: es tornen mudes i rígides, vosaltres em mateu totes les coses».
Matem les coses amb la nostra penosa manipulació. I configurats al final amb un cor dur, fins matem les persones. Rebaixem la persona a la consideració d'objecte, i al final la tractem com a una cosa més. La persona és molt més que una cosa, molt més que un objecte que busco quan m'interessa.
Cal despertar l'home en el que té de més genuí. Despertar les seves fonts de bondat, de tendresa... en una paraula, desvetllar l'Esperit Sant que habita en el fons del nostre ésser. Un Sant Pare escriu que «aquest Esperit arriba a poc a poc, suaument, s'experimenta com a finíssima fragància. Raigs de llum i coneixement, ve a salvar, a curar, a aconsellar, a enfortir, a consolar, a il·luminar».
Hem de deixar que les coses i les persones ens parlin; escoltar el seu cant, romandre distants, però amb una distància contemplativa que ens ajudi a descobrir les fonts de vida amagades en elles. Potser ens ajudarà a això posar un altre ritme més lent en la nostra vida. Cercar més la bellesa i la bondat, de les coses i de les persones, del nostre entorn. Però primer hem de ser conscients que aquest ritme que portem i que la melodia que ens envolta, ens fan mal, ens impedeixen ser nosaltres mateixos.
Tu, com a dona, tens alguna porta oberta de més que altres no tenen. Aprofita-la. Una abraçada,
+ P. Abat
17 de juny del 2011
DIVENDRES DE LA SETMANA XII DURANT L'ANY
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Des del bon començament de la missa es deixa sentir una súplica al Senyor, que diu: «No em deixeu abandonat, Déu meu, salvador meu» (cant d'entrada). I és la súplica de l'home que té experiència de la pròpia debilitat, de la seva limitació i del seu pecat; i és la súplica també de tot cristià, que dedueix del seu propi fracàs una convicció cada cop major de la seva dependència absoluta amb respecte a Déu, ja que «sense [Ell] no pot res la nostra feblesa» (col·lecta). Però, l'optimisme mai abandona a qui se sap redimit per Crist, perquè espera d'Ell la gràcia de que «no ens manqui aquesta [seva] ajuda, ni en el cos ni en l'esperit» (oració sobre les ofrenes), i troba en la taula eucarística un aliment que li restaura dia rere dia les seves forces. [La missa d'avui l'oferim pel Sant Pare, a fi que Déu li doni encert en el govern de l'Església].
La primera lectura escoltada ha estat de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint [11, 18. 21b-30], que ha posat en relleu «la preocupació [que ha hagut de tenir l'apòstol] per totes les comunitats de creients» (verset 28). I és que primer Pau ha fet la seva pròpia apologia, enumerant els seus títols, i després els seus treballs, i els seus sofriments, i els seus perills que ha tingut d'afrontar durant tot el seu ministeri i, a més de tot això, s'ha tingut de preocupar especialment per totes les comunitats de creients (28). I això, perquè persecució i feblesa són els signes més autèntics de l'apostolicitat, ja que desposseeixen encara més del valor del ministeri de l'apòstol i deixen tot el lloc a la gràcia de Déu.
El salm responsorial escollit era el 33 [2-3. 4-5. 6-7 (R.: cf. 18b)], que ens ha parlat de l'escola de la veritable saviesa. I és que Jesucrist, Saviesa de Déu, ens invita a fer-nos deixebles seus, dient-nos: «Veniu i escolteu-me». I si seguim el seu camí estret, no ens assegura pas que no patirem, sinó que Ell serà a prop dels cors que sofreixen. I que podrem, a més, tastar que n'és de bo el Senyor.
I l'evangeli era de sant Mateu [6, 19-23], que ens ha remarcat l'orientació de la pròpia vida, ja que «on hi tenim el tresor, hi tindrem el cor» (verset 21). I és que si l'ull posa l'atenció sobre molts objectes, no pot fer decidir el cos a obrar en un sentit. I si el deixeble disposa de diversos tresors, mai no podrà escollir i orientar la seva vida. La simplicitat, al contrari, invita a reconèixer en tot la presència del Senyor i a no desitjar res que no serveixi per a la comunió amb Ell. Amén.
Des del bon començament de la missa es deixa sentir una súplica al Senyor, que diu: «No em deixeu abandonat, Déu meu, salvador meu» (cant d'entrada). I és la súplica de l'home que té experiència de la pròpia debilitat, de la seva limitació i del seu pecat; i és la súplica també de tot cristià, que dedueix del seu propi fracàs una convicció cada cop major de la seva dependència absoluta amb respecte a Déu, ja que «sense [Ell] no pot res la nostra feblesa» (col·lecta). Però, l'optimisme mai abandona a qui se sap redimit per Crist, perquè espera d'Ell la gràcia de que «no ens manqui aquesta [seva] ajuda, ni en el cos ni en l'esperit» (oració sobre les ofrenes), i troba en la taula eucarística un aliment que li restaura dia rere dia les seves forces. [La missa d'avui l'oferim pel Sant Pare, a fi que Déu li doni encert en el govern de l'Església].
La primera lectura escoltada ha estat de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint [11, 18. 21b-30], que ha posat en relleu «la preocupació [que ha hagut de tenir l'apòstol] per totes les comunitats de creients» (verset 28). I és que primer Pau ha fet la seva pròpia apologia, enumerant els seus títols, i després els seus treballs, i els seus sofriments, i els seus perills que ha tingut d'afrontar durant tot el seu ministeri i, a més de tot això, s'ha tingut de preocupar especialment per totes les comunitats de creients (28). I això, perquè persecució i feblesa són els signes més autèntics de l'apostolicitat, ja que desposseeixen encara més del valor del ministeri de l'apòstol i deixen tot el lloc a la gràcia de Déu.
El salm responsorial escollit era el 33 [2-3. 4-5. 6-7 (R.: cf. 18b)], que ens ha parlat de l'escola de la veritable saviesa. I és que Jesucrist, Saviesa de Déu, ens invita a fer-nos deixebles seus, dient-nos: «Veniu i escolteu-me». I si seguim el seu camí estret, no ens assegura pas que no patirem, sinó que Ell serà a prop dels cors que sofreixen. I que podrem, a més, tastar que n'és de bo el Senyor.
I l'evangeli era de sant Mateu [6, 19-23], que ens ha remarcat l'orientació de la pròpia vida, ja que «on hi tenim el tresor, hi tindrem el cor» (verset 21). I és que si l'ull posa l'atenció sobre molts objectes, no pot fer decidir el cos a obrar en un sentit. I si el deixeble disposa de diversos tresors, mai no podrà escollir i orientar la seva vida. La simplicitat, al contrari, invita a reconèixer en tot la presència del Senyor i a no desitjar res que no serveixi per a la comunió amb Ell. Amén.
15 de juny del 2011
DIMECRES DE LA SETMANA XI DURANT L'ANY (I)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
2Co 9,6-11; Sl 111; Mt 6,1-6.16-18
Volem esperar la recompensa? Volem esperar la recompensa del nostre Pare del cel? Per això, avui preguem pels nostres germans difunts. Nosaltres volem que els qui ens han precedit tinguin la recompensa del cel.
Nosaltres però, ens hem de fixar en les prescripcions que Jesús ens assenyala avui: les bones obres, l'almoina, l'ajuda en definitiva vers els altres, la pregària i el dejuni. Són prescripcions del poble jueu. Però, Jesús ens mostra la novetat de la pràctica religiosa.
Res de visible. Ni tan sols la humilitat s'ha de fer visible: «que la mà esquera no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi en secret», «tancat amb pany i clau i prega el teu Pare», «que la gent no sàpiga que dejunes». Res de visible.
Volem esperar la recompensa? Jesús ens invita a aprendre a ser invisibles. Cal fer el bé, donar ajuda al necessitat, pregar, dejunar de moltes coses; però tot s'ha de fer sense fer-ho visible. Qui t'ho ha de recompensar: «veu tot el que és secret».
Ens interessa més que ho vegi Déu, que no els homes. La recompensa dels homes és molt fàcil d'obtenir-la; però, és caduca. La recompensa de Déu és més costosa; però, és eterna.
Els qui ens han precedit ja estan en possessió de la recompensa. Si més no, preguem per aquesta intenció avui. Nosaltres també la volem aconseguir.
2Co 9,6-11; Sl 111; Mt 6,1-6.16-18
Volem esperar la recompensa? Volem esperar la recompensa del nostre Pare del cel? Per això, avui preguem pels nostres germans difunts. Nosaltres volem que els qui ens han precedit tinguin la recompensa del cel.
Nosaltres però, ens hem de fixar en les prescripcions que Jesús ens assenyala avui: les bones obres, l'almoina, l'ajuda en definitiva vers els altres, la pregària i el dejuni. Són prescripcions del poble jueu. Però, Jesús ens mostra la novetat de la pràctica religiosa.
Res de visible. Ni tan sols la humilitat s'ha de fer visible: «que la mà esquera no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi en secret», «tancat amb pany i clau i prega el teu Pare», «que la gent no sàpiga que dejunes». Res de visible.
Volem esperar la recompensa? Jesús ens invita a aprendre a ser invisibles. Cal fer el bé, donar ajuda al necessitat, pregar, dejunar de moltes coses; però tot s'ha de fer sense fer-ho visible. Qui t'ho ha de recompensar: «veu tot el que és secret».
Ens interessa més que ho vegi Déu, que no els homes. La recompensa dels homes és molt fàcil d'obtenir-la; però, és caduca. La recompensa de Déu és més costosa; però, és eterna.
Els qui ens han precedit ja estan en possessió de la recompensa. Si més no, preguem per aquesta intenció avui. Nosaltres també la volem aconseguir.
12 de juny del 2011
DIUMENGE DE PENTECOSTA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2,1-11; Sl 103; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20,19-23
«L'Esperit Sant, encara que és únic, i amb una sola manera de ser, i indivisible, reparteix a cadascú la gràcia que vol. I així com un tronc sec que rep aigua, germina, de la mateixa manera l'ànima pecadora que, per la penitència, es fa digna de l'Esperit Sant, lleva fruits de santedat. Arriba a poc a poc, suaument, se l'experimenta com a finíssima fragància, el seu jou no pot ser més lleuger. Fulgurants raigs de llum i de coneixement anuncien la seva vinguda. S'acosta amb els sentiments entranyables d'un autèntic protector: ja que ve a salvar, a curar, a ensenyar, a aconsellar, a enfortir, a consolar, a il·luminar l'ànima, primer de qui el rep, després mitjançant aquest, les dels altres» (sant Ciril de Jerusalem).
És l'Esperit de Crist, que havia dit als seus deixebles: «Us convé que me'n vagi, perquè així vindrà el Defensor, que us guiarà a la veritat completa». La seva presència produeix efectes diversos en la nostra vida; les conseqüències de la seva vinguda són importants, tant per a la nostra vida personal, com per als altres amb els quals convivim.
Ja ho diu el sant pare: «és únic, indivisible, però amb efectes molt diversos». L'Esperit és el llaç amorós que uneix el Pare i el Fill. És clar que és un factor d'unitat, de permanent reconciliació en el si de la Trinitat. Però la força i la intensitat de l'amor reconciliat no poden mantenir-se en una unitat permanent i es vessen, exploten amb força en dons diversos que es reparteixen, primer fora d'aquest misteri principal i únic de la Trinitat, i després en el misteri de la relació de les criatures, sobretot de la criatura humana.
Així ho veiem en l'obra de l'Encarnació. «La connotació de Maria com a Mare de Déu remet a la totalitat del misteri trinitari. L'ombra de l'Esperit que cobreix Maria i realitza el miracle de la concepció virginal, mostra com entre el Pare que engendra el Fill en l'eternitat, i el Fill engendrat en el temps i en l'eternitat hi ha un vincle d'unitat, que és obertura l'altre, l'Esperit de "comunió" i "èxtasi" de Déu. Això ens indica que el Déu cristià no és solitud, sinó relació, no és llunyania del món, sinó relació» (Bruno Forte, «María, icono del Misterio», p. 215).
La història de Jesús no es pot entendre sense l'acció de l'Esperit, com tampoc no es pot entendre sense el Déu a qui Ell anomenava Pare. Una història que mostra aquest Jesús impulsat per l'Esperit que passa entre els homes fent el bé, guarint, alliberant... La unitat amorosa d'un Déu que ens ha estimat primer es desborda en el do d'un servei que porta, amb la força de l'Esperit, l'amor fins a l'extrem.
Jesús, mitjançant el seu servei amorós, aglutinarà entorn de la seva persona els seus deixebles, que s'obriran a la veritat completa quan la vinguda de l'Esperit Sant els porti al coneixement del misteri diví, el misteri trinitari. La vida d'aquesta primera comunitat, com ens ho descriu el llibre dels Fets, neix i es desenvolupa amb la força de l'Esperit Sant, que vessa el seu foc sobre jueus devots de totes les nacions de la terra.
Una nova diversificació dels dons de Déu sobre els membres del nou poble de Déu, l'Església, que suscitarà en aquests membres un esforç permanent de servei i comunió, sota l'impuls de l'Esperit Sant.
Aquesta solemnitat de la Pentecosta ens ofereix l'inestimable do de comprendre que tot, en relació a la vida divina, és u i divers. Unitat i diversitat que neix del mateix misteri diví. «Els dons que rebem són diversos, però l'Esperit que els distribueix és un de sol; són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim; són diversos els miracles, però tots són obra d'un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres».
Dues paraules que ens costa comprendre i acceptar en la vida humana, i fins i tot en una comunitat religiosa. Dues paraules que van enllaçades i es complementen en la gran riquesa de vida que tenen dintre. Dues paraules que van íntimament unides a la recepció dels dons de l'Esperit, que reparteix aquests dons segons la fe dels seus servents, com cantem en la Seqüència; l'esforç d'una resposta que neix d'aquesta fe, el fruit és l'amor, un amor que ens porta al servei, i un servei que ens dóna com a fruit preciós la pau. Aquesta pau que el Ressuscitat transmet en la seva repetició de la salutació quan ve als seus.
La fragància de la nostra vida ha de ser aquesta pau, el nostre cor pacificat. Això ens demana tenir una permanent actitud d'escolta. Per percebre primer aquest Esperit que arriba a poc a poc, i suaument, que ve «a ensenyar, a aconsellar, a enfortir, a consolar, a il·luminar l'ànima». Per això si volem que ens il·lumini i ens dirigeixi la saviesa i la força de l'Esperit, hem de tenir cada dia ben oberta l'oïda, per escoltar-lo, i amb la seva llum ser després llum i consol per als altres.
El filòsof Berdiáyev diu: «L'home es defineix com una persona lliure, amb uns principis espirituals i ètics. Obreu com si escoltéssiu la crida de Déu, com si estiguéssiu convençuts a cooperar en la seva obra; i feu-ho amb un acte lliure i creador».
Però jo crec que no hem de dir obra «com si» ja que de fet hem estat cridats a actuar com a cooperadors seus. I ho som quan ens deixem portar per l'Esperit Sant, que ens porta per camins d'unitat i diversitat en els quals tenim l'oportunitat de gaudir d'una veritable i profunda pau.
Ac 2,1-11; Sl 103; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20,19-23
«L'Esperit Sant, encara que és únic, i amb una sola manera de ser, i indivisible, reparteix a cadascú la gràcia que vol. I així com un tronc sec que rep aigua, germina, de la mateixa manera l'ànima pecadora que, per la penitència, es fa digna de l'Esperit Sant, lleva fruits de santedat. Arriba a poc a poc, suaument, se l'experimenta com a finíssima fragància, el seu jou no pot ser més lleuger. Fulgurants raigs de llum i de coneixement anuncien la seva vinguda. S'acosta amb els sentiments entranyables d'un autèntic protector: ja que ve a salvar, a curar, a ensenyar, a aconsellar, a enfortir, a consolar, a il·luminar l'ànima, primer de qui el rep, després mitjançant aquest, les dels altres» (sant Ciril de Jerusalem).
És l'Esperit de Crist, que havia dit als seus deixebles: «Us convé que me'n vagi, perquè així vindrà el Defensor, que us guiarà a la veritat completa». La seva presència produeix efectes diversos en la nostra vida; les conseqüències de la seva vinguda són importants, tant per a la nostra vida personal, com per als altres amb els quals convivim.
Ja ho diu el sant pare: «és únic, indivisible, però amb efectes molt diversos». L'Esperit és el llaç amorós que uneix el Pare i el Fill. És clar que és un factor d'unitat, de permanent reconciliació en el si de la Trinitat. Però la força i la intensitat de l'amor reconciliat no poden mantenir-se en una unitat permanent i es vessen, exploten amb força en dons diversos que es reparteixen, primer fora d'aquest misteri principal i únic de la Trinitat, i després en el misteri de la relació de les criatures, sobretot de la criatura humana.
Així ho veiem en l'obra de l'Encarnació. «La connotació de Maria com a Mare de Déu remet a la totalitat del misteri trinitari. L'ombra de l'Esperit que cobreix Maria i realitza el miracle de la concepció virginal, mostra com entre el Pare que engendra el Fill en l'eternitat, i el Fill engendrat en el temps i en l'eternitat hi ha un vincle d'unitat, que és obertura l'altre, l'Esperit de "comunió" i "èxtasi" de Déu. Això ens indica que el Déu cristià no és solitud, sinó relació, no és llunyania del món, sinó relació» (Bruno Forte, «María, icono del Misterio», p. 215).
La història de Jesús no es pot entendre sense l'acció de l'Esperit, com tampoc no es pot entendre sense el Déu a qui Ell anomenava Pare. Una història que mostra aquest Jesús impulsat per l'Esperit que passa entre els homes fent el bé, guarint, alliberant... La unitat amorosa d'un Déu que ens ha estimat primer es desborda en el do d'un servei que porta, amb la força de l'Esperit, l'amor fins a l'extrem.
Jesús, mitjançant el seu servei amorós, aglutinarà entorn de la seva persona els seus deixebles, que s'obriran a la veritat completa quan la vinguda de l'Esperit Sant els porti al coneixement del misteri diví, el misteri trinitari. La vida d'aquesta primera comunitat, com ens ho descriu el llibre dels Fets, neix i es desenvolupa amb la força de l'Esperit Sant, que vessa el seu foc sobre jueus devots de totes les nacions de la terra.
Una nova diversificació dels dons de Déu sobre els membres del nou poble de Déu, l'Església, que suscitarà en aquests membres un esforç permanent de servei i comunió, sota l'impuls de l'Esperit Sant.
Aquesta solemnitat de la Pentecosta ens ofereix l'inestimable do de comprendre que tot, en relació a la vida divina, és u i divers. Unitat i diversitat que neix del mateix misteri diví. «Els dons que rebem són diversos, però l'Esperit que els distribueix és un de sol; són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim; són diversos els miracles, però tots són obra d'un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres».
Dues paraules que ens costa comprendre i acceptar en la vida humana, i fins i tot en una comunitat religiosa. Dues paraules que van enllaçades i es complementen en la gran riquesa de vida que tenen dintre. Dues paraules que van íntimament unides a la recepció dels dons de l'Esperit, que reparteix aquests dons segons la fe dels seus servents, com cantem en la Seqüència; l'esforç d'una resposta que neix d'aquesta fe, el fruit és l'amor, un amor que ens porta al servei, i un servei que ens dóna com a fruit preciós la pau. Aquesta pau que el Ressuscitat transmet en la seva repetició de la salutació quan ve als seus.
La fragància de la nostra vida ha de ser aquesta pau, el nostre cor pacificat. Això ens demana tenir una permanent actitud d'escolta. Per percebre primer aquest Esperit que arriba a poc a poc, i suaument, que ve «a ensenyar, a aconsellar, a enfortir, a consolar, a il·luminar l'ànima». Per això si volem que ens il·lumini i ens dirigeixi la saviesa i la força de l'Esperit, hem de tenir cada dia ben oberta l'oïda, per escoltar-lo, i amb la seva llum ser després llum i consol per als altres.
El filòsof Berdiáyev diu: «L'home es defineix com una persona lliure, amb uns principis espirituals i ètics. Obreu com si escoltéssiu la crida de Déu, com si estiguéssiu convençuts a cooperar en la seva obra; i feu-ho amb un acte lliure i creador».
Però jo crec que no hem de dir obra «com si» ja que de fet hem estat cridats a actuar com a cooperadors seus. I ho som quan ens deixem portar per l'Esperit Sant, que ens porta per camins d'unitat i diversitat en els quals tenim l'oportunitat de gaudir d'una veritable i profunda pau.
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge de Pentecosta
Dels sermons de sant Lleó el Gran, papa
No en dubtem, germans estimats: quan l'Esperit Sant, el dia de la Pentecosta, omplí els deixebles del Senyor, no fou pas un inici en el do de l'Esperit, sinó que fou una abundància que s'adjuntà a altres manifestacions: els patriarques i els profetes, els sacerdots i tots els sants que visqueren en el temps antic, tots foren nodrits pel mateix Esperit santificador: sense aquesta gràcia, mai no hauria estat instituït cap ritu, ni cap misteri hauria estat celebrat: la virtut dels carismes sempre ha estat la mateixa, encara que hagi estat diversa la mesura dels dons.
Els mateixos sants apòstols, abans de la Passió del Senyor, no es veien pas privats de l'Esperit Sant, com tampoc aquesta virtut no era absent de les obres del nostre Salvador. I quan donava als deixebles el poder de guarir les malalties i de treure els dimonis, els donava certament la força de l'Esperit Sant.
Tots els qui havien cregut en el Senyor Jesús posseïen l'Esperit Sant, i els apòstols havien rebut la potestat de perdonar els pecats quan, després de la resurrecció, el Senyor havia alenat damunt d'ells tot dient-los: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó». Però la perfecció que havien de rebre els deixebles exigia una gràcia més alta i una efusió més abundosa, per tal de poder rebre allò que encara no els havia estat donat i per tal de posseir més excel·lentment allò que ja havien rebut. Per això el Senyor els deia: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi».
Un cop els apòstols foren omplerts de l'Esperit Sant, això ho començaren a voler amb més d'ardor i ho pogueren fer amb més d'eficàcia, tot passant del coneixement dels preceptes al sofriment efectiu dels turments: sense témer davant la tempesta, foren capaços d'esclafar amb els peus afermats en la fe les fúries del món, i tot menyspreant la mort, es veieren en cor de dur a totes les nacions l'evangeli de la veritat.
Dels tractats a l'evangeli segons sant Joan, de sant Agustí, bisbe
Ha despuntat per a nosaltres, germans, aquest dia joiós en què la santa Església resplendeix als ulls dels creients i inflama els cors de tots els fidels! Avui celebrem el dia en què el Senyor ressuscitat, glorificat i exaltat a la dreta del Pare per la seva ascensió al cel, va enviar-nos l'Esperit Sant. Hem llegit, efectivament, a l'evangeli: «Si algú té set, que vingui a mi, i que begui. Com diu l'Escriptura, naixeran rius d'aigua viva de l'interior del qui creu en mi». I l'evangelista hi afegeix: «Deia això referint-se a l'Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell. Llavors encara no havia vingut l'Esperit, perquè Jesús encara no havia estat glorificat».
L'Esperit, com un vent que s'enduu el boll separant-lo del gra, purificà els cors dels apòstols de tota impuresa de la carn; aquell foc cremà en ells el fenc de l'antiga concupiscència. Les diverses llengües en què parlaven, després de quedar plens de l'Esperit Sant, preanunciaven l'Església futura que hauria de parlar també en les llengües de tots els pobles del món. Com sabem, després del diluvi, l'orgull humà havia construït una torre altíssima amb la pretensió d'enfrontar-se al Senyor, el seu Déu, i la humanitat s'havia fet mereixedora de restar dividida en llengües diverses, de manera que cada poble parlés un llenguatge propi i no fos comprès per un altre. Ara, en canvi, la humil pietat dels creients ha aplegat la dispersió d'aquestes llengües en la unitat de l'Església per tal que allò que la discòrdia havia dividit fos reconciliat per la caritat: així, els membres dispersos de tot el llinatge humà, com membres d'un únic cos, s'han incorporat indissolublement a llur únic cap, que és el Crist, gràcies a la força i al foc de l'amor, en la unitat del seu cos sagrat.
Per això hem de considerar exclosos del do de l'Esperit Sant tots els qui no estimen la gràcia de la pau i han trencat els vincles de la unitat i de la comunió. Encara que es trobin ací, reunits en aquest dia solemne amb tots nosaltres, encara que escoltin la promesa de la vinguda de l'Esperit Sant, es troben inexorablement abocats a la condemna i no obtindran el premi. ¿De què serveix escoltar amb les orelles allò que el cor no vol retenir? ¿De què els serveix, repeteixo, celebrar la vinguda d'aquell del qual odien la llum?
LA CARTA DE L'ABAT
Benvolguda Pilar,
M'explicaves fa un temps que havies agafat un «virus espiritual» bastant fort que et va descompondre la ment, el cor, els nervis i tot l'ésser... Evidentment, vivim uns temps en què apareixen amb molta freqüència virus de tota mena que descomponen la vida humana. Virus i bacteris fins i tot als cogombres que porten la descomposició a les relacions entre els pobles. I no falten virus que provoquen descomposició fins en la vida de la mateixa Església.
Potser he recordat aquesta carta teva en llegir la Paraula de Déu de la propera festa de Pentecosta: «Els dons que rebem són diversos, però l'Esperit que els distribueix és un de sol. Hi ha diversos serveis, però tots servim un mateix Senyor. Diversos miracles, però tots els obra el mateix Déu». Excepte «el miracle diari» dels humans que ens entossudim a trencar, a trossejar, trepitjar unes bones relacions.
Considero que hi ha dues paraules mútuament implicades que hauríem de preservar: UNITAT i DIVERSITAT. Estic convençut que ens falta saviesa per aconseguir-ho. Qui té el poder exigeix unitat. Tot ha d'estar controlat. Submissió, no hi ha d'haver veus discordants. Tots hem de representar el paper que se'ns concedeix, que se'ns indica en la representació d'aquest teatre del món.
Qui està en la diversitat, exigeix llibertat, tolerància, respecte. El divers vol ser «ell mateix», afirmar el seu «jo». Hi ha virus de la unitat i de la diversitat que són mortífers, que descomponen ment, nervis, cor.
Hauríem d'aprendre dels bons pintors que fan obra artística bella. L'artista sap que la seva obra serà bella si hi ha una intel·ligent combinació sobre la tela: idea, color, llum, ombres... L'artista és l'artífex d'una obra bella, però sempre que respecti la diversitat, una sàvia combinació d'elements diferents. Els colors donen lloc a aquesta bellesa quan hi ha una encertada i artística combinació. Només que aquí caldria subratllar la particularitat que els «colors humans» tenen una independència pel que fa a l'artista. Ja seria bonic que «el color vermell» per exemple, o el que fos pogués compartir, amb qui l'utilitza i aplica en la tela, criteris per a un encert més en la creació de bellesa.
Jo crec que això és possible, i desitjable, en la vida humana. Tenim al nostre abast fer una obra més bella. N'hi ha prou que l'ÚNIC no es consideri únic. I que el DIVERS només es contempli com divers i sabent que per la seva mateixa naturalesa està cridat a tenir una sàvia composició, una encertada i humana relació. Serà per això que al llarg de la història humana hem progressat tant a nivell tecnològic, i tan poc a nivell moral i ètic, i fins i tot religiós?
Pilar, hem de guardar-nos dels virus, i de manera especial dels espirituals. Una abraçada,
+ P. Abat
11 de juny del 2011
DISSABTE DE LA SETMANA VII DEL TEMPS PASQUAL
Sant Bernabé, apòstol
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 11,21b-26;13,1-3; Sl 97; Jn 21,20-25
Estimats germans,
En els versets immediatament anteriors a l'Evangeli que acabem d'escoltat, Jesús indica a Pere com donaria glòria a Déu amb el sacrifici de la seva vida. Llavors Pere pregunta quin camí seguirà Joan. La tendència a comparar encara continua. El Senyor ens crida a seguir-lo, però cada vida és diferent. Els camins poden ser paral·lels, però mai iguals. Fixem-nos bé amb els personatges de la primera lectura. Bernabé va donar la cara per Pau davant els apòstols. Va confiar en ell perquè segurament la pregària li va donar capacitat de discerniment. El nom de Bernabé vol dir «el qui consola». És capaç de consolar qui sap comprendre perquè no jutja i s'allibera de prejudicis. La vida cristiana implica humilitat i humanitat. Tot arranca de la pregunta de Jesús: «m'estimes?»
Bernabé va col·laborar amb Pau, donant tots dos glòria a Déu amb la generositat de les seves vides. No ens podem resignar a una vida cristiana mediocre, cal anar a fons i descobrir que el Pare nostre, de tots, ens vol units com els apòstols el dia de la Pentecosta. Demà ho celebrarem. Jesús demana al Pare que ens doni el seu Esperit perquè ens mantingui ben units. Vol que siguem u, a imatge de la mateixa Trinitat.
La unió és el signe de la presència de l'Esperit de Déu enmig nostre. Déu es troba bé enmig dels qui s'estimen. Els qui s'estimen accepten Déu perquè en el seu cor eixamplat hi ha lloc per a Ell. Però cal dir que unitat no significa uniformitat. Cadascú de nosaltres és únic i irrepetible. Hem de viure, estimar, cercar, i donar glòria a Déu essent nosaltres mateixos, amb les nostres qualitats i defectes, i amb la nostra personalitat. Però en el cor tots portem, hem de portar, el mateix Esperit de Déu, que és Amor. L'amor és l'única força capaç de trencar els prejudicis, d'anar-nos apropant respectant les diferències. A la desitjada unió no s'arriba miraculosament; és progressiva i demana renúncies. Hem de saber perdre alguna vegada. Guanyem la partida final quan deixem que Déu mogui les fitxes.
Més enllà de les diferencies, hi ha una fonamental comunió perquè Déu és Pare de tots. Preguem perquè la Pasqua, centrada durant set setmanes en la nova vida de Crist i en el do del seu Esperit, produeixi en nosaltres el fruit de la unitat. Tal com diu la Pregària Eucarística II, «supliquem humilment que l'Esperit Sant uneixi en un sol cos els qui participem del Cos i de la Sang de Crist». Demanem a Déu que els qui estem units entorn d'un mateix altar visquem també units per una mateixa caritat.
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 11,21b-26;13,1-3; Sl 97; Jn 21,20-25
Estimats germans,
En els versets immediatament anteriors a l'Evangeli que acabem d'escoltat, Jesús indica a Pere com donaria glòria a Déu amb el sacrifici de la seva vida. Llavors Pere pregunta quin camí seguirà Joan. La tendència a comparar encara continua. El Senyor ens crida a seguir-lo, però cada vida és diferent. Els camins poden ser paral·lels, però mai iguals. Fixem-nos bé amb els personatges de la primera lectura. Bernabé va donar la cara per Pau davant els apòstols. Va confiar en ell perquè segurament la pregària li va donar capacitat de discerniment. El nom de Bernabé vol dir «el qui consola». És capaç de consolar qui sap comprendre perquè no jutja i s'allibera de prejudicis. La vida cristiana implica humilitat i humanitat. Tot arranca de la pregunta de Jesús: «m'estimes?»
Bernabé va col·laborar amb Pau, donant tots dos glòria a Déu amb la generositat de les seves vides. No ens podem resignar a una vida cristiana mediocre, cal anar a fons i descobrir que el Pare nostre, de tots, ens vol units com els apòstols el dia de la Pentecosta. Demà ho celebrarem. Jesús demana al Pare que ens doni el seu Esperit perquè ens mantingui ben units. Vol que siguem u, a imatge de la mateixa Trinitat.
La unió és el signe de la presència de l'Esperit de Déu enmig nostre. Déu es troba bé enmig dels qui s'estimen. Els qui s'estimen accepten Déu perquè en el seu cor eixamplat hi ha lloc per a Ell. Però cal dir que unitat no significa uniformitat. Cadascú de nosaltres és únic i irrepetible. Hem de viure, estimar, cercar, i donar glòria a Déu essent nosaltres mateixos, amb les nostres qualitats i defectes, i amb la nostra personalitat. Però en el cor tots portem, hem de portar, el mateix Esperit de Déu, que és Amor. L'amor és l'única força capaç de trencar els prejudicis, d'anar-nos apropant respectant les diferències. A la desitjada unió no s'arriba miraculosament; és progressiva i demana renúncies. Hem de saber perdre alguna vegada. Guanyem la partida final quan deixem que Déu mogui les fitxes.
Més enllà de les diferencies, hi ha una fonamental comunió perquè Déu és Pare de tots. Preguem perquè la Pasqua, centrada durant set setmanes en la nova vida de Crist i en el do del seu Esperit, produeixi en nosaltres el fruit de la unitat. Tal com diu la Pregària Eucarística II, «supliquem humilment que l'Esperit Sant uneixi en un sol cos els qui participem del Cos i de la Sang de Crist». Demanem a Déu que els qui estem units entorn d'un mateix altar visquem també units per una mateixa caritat.
9 de juny del 2011
DIJOUS DE LA SETMANA VII DEL TEMPS PASQUAL
Sant Efrem, diaca i doctor de l'Església
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
La gràcia que anem a sol·licitar de Déu «confiadament» (cant d'entrada) és el do de l'Esperit Sant, que Jesús va prometre als seus deixebles abans d'abandonar-los (cant de comunió). I és que l'Esperit, que és el llaç d'unió entre el Pare i el Fill, és també el que ens uneix a nosaltres amb el Pare i el Fill. I en procedir del Déu creador, és l'únic que pot crear-nos de nou a fi que «ens faci pensar tal com us és plaent i ens faci viure d'acord amb la vostra voluntat» (col.lecta). Però, com sigui que l'Esperit Sant és l'envia't del Fill, Crist és qui ens disposa per a la seva vinguda. I ho fa per mitjà de l'Eucaristia, obrint-nos «a fi que puguem arribar a fruir plenament dels dons de l'Esperit» (postcomunió). Avui fem memòria a la missa del diaca sant Efrem, que posà els fonaments de l'escola teològica a Edessa (l'actual Turquia), on morí l'any 373. Efrem és ensems un místic –la qual contemplació procedeix d'una ascesi rigurosa-, un doctor centrat igualment en la alta doctrina com en la catequesi del poble, i un poeta a qui l'Església de llengua siríaca va anomenar «l'arpa de l'Esperit Sant». La producció d'Efrem és considerable, però posada sempre al servei de la catequesi. Baix la forma d'himnes i homilies rimades, el diaca de Nísibe i Edessa segueix ensenyant el poble, segons un mètode que es presta a la memorització. La poètica d'Efrem, d'inspiració més aviat semítica, s'aparta un xic de l'occidental, per les seves metàfores i hipèrboles, tot i que la seva obra està transida d'una finíssima inspiració d'amor a Crist i a la Verge mare de Déu.
La primera lectura ha estat dels Fets dels Apòstols [22, 30; 23, 6-11], on Pau és encoratjat a donar també testimoni de Crist a Roma (cf. verset 11). I és que Pau, que era a Jerusalem, compareix davant del Sanedrí i defensa la pròpia causa amb habilitat i èxit. I escolta del Senyor que li diu que serà a Roma, on, a partir d'ara, deurà donar testimoni d'Ell.
El salm responsorial era el 15 [1-2 i 5. 7-8. 9-10. 11 (R.: 1)] que ens ha dit: Fora ídols! Ja que no tindràs cap altre Déu fora de mi. I si de debò no anteposes res a la meva amistat, jo seré –ens diu Déu- la teva joia i la teva festa.
I l'evangeli era de sant Joan [17, 20-26], que ens ha insistit, en què els qui creuran en Ell, "siguin plenament u" (verset 23). I és que després d'haver pregat pels seus deixebles, Jesús ho fa ara pels qui creuran en Ell, a fi que siguin "u" com el Pare i Ell són "u". Perquè semblant unitat serà per al món el senyal de què Jesús és realment l'envia't del Pare. Amén. Al·leluia.
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
La gràcia que anem a sol·licitar de Déu «confiadament» (cant d'entrada) és el do de l'Esperit Sant, que Jesús va prometre als seus deixebles abans d'abandonar-los (cant de comunió). I és que l'Esperit, que és el llaç d'unió entre el Pare i el Fill, és també el que ens uneix a nosaltres amb el Pare i el Fill. I en procedir del Déu creador, és l'únic que pot crear-nos de nou a fi que «ens faci pensar tal com us és plaent i ens faci viure d'acord amb la vostra voluntat» (col.lecta). Però, com sigui que l'Esperit Sant és l'envia't del Fill, Crist és qui ens disposa per a la seva vinguda. I ho fa per mitjà de l'Eucaristia, obrint-nos «a fi que puguem arribar a fruir plenament dels dons de l'Esperit» (postcomunió). Avui fem memòria a la missa del diaca sant Efrem, que posà els fonaments de l'escola teològica a Edessa (l'actual Turquia), on morí l'any 373. Efrem és ensems un místic –la qual contemplació procedeix d'una ascesi rigurosa-, un doctor centrat igualment en la alta doctrina com en la catequesi del poble, i un poeta a qui l'Església de llengua siríaca va anomenar «l'arpa de l'Esperit Sant». La producció d'Efrem és considerable, però posada sempre al servei de la catequesi. Baix la forma d'himnes i homilies rimades, el diaca de Nísibe i Edessa segueix ensenyant el poble, segons un mètode que es presta a la memorització. La poètica d'Efrem, d'inspiració més aviat semítica, s'aparta un xic de l'occidental, per les seves metàfores i hipèrboles, tot i que la seva obra està transida d'una finíssima inspiració d'amor a Crist i a la Verge mare de Déu.
La primera lectura ha estat dels Fets dels Apòstols [22, 30; 23, 6-11], on Pau és encoratjat a donar també testimoni de Crist a Roma (cf. verset 11). I és que Pau, que era a Jerusalem, compareix davant del Sanedrí i defensa la pròpia causa amb habilitat i èxit. I escolta del Senyor que li diu que serà a Roma, on, a partir d'ara, deurà donar testimoni d'Ell.
El salm responsorial era el 15 [1-2 i 5. 7-8. 9-10. 11 (R.: 1)] que ens ha dit: Fora ídols! Ja que no tindràs cap altre Déu fora de mi. I si de debò no anteposes res a la meva amistat, jo seré –ens diu Déu- la teva joia i la teva festa.
I l'evangeli era de sant Joan [17, 20-26], que ens ha insistit, en què els qui creuran en Ell, "siguin plenament u" (verset 23). I és que després d'haver pregat pels seus deixebles, Jesús ho fa ara pels qui creuran en Ell, a fi que siguin "u" com el Pare i Ell són "u". Perquè semblant unitat serà per al món el senyal de què Jesús és realment l'envia't del Pare. Amén. Al·leluia.
8 de juny del 2011
DIMECRES DE LA SETMANA VII DEL TEMPS PASQUAL
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ac 20,28-38; Sl 67; Jn 17,11b-19
Pau s'acomiada amb unes paraules de Jesús: «Fa més feliç donar que rebre». Pau ens exhorta a viure, desfent-nos la vida per als altres.
Jesús amb la pregària al Pare, s'acomiada dels deixebles abans de la seva Passió: «Pare Sant, guardeu els que vós m'heu donat, perquè siguin u com ho som nosaltres». Jesús prega perquè siguem consagrats en la veritat. Una consagració que ens ve de la unió entre tots nosaltres creients com som. Unió que pren el model de la unió del Pare i del Fill, amb l'Esperit Sant.
Davant la fe ens cal aquesta unió. Perquè no hi ha dubte que davant la fe tenim l'amenaça del món de la incredulitat, la falsedat que obstaculitzen la veritat: la Paraula de Déu que hem rebut.
No som del món, com Jesús no és del món. Però, estem en el món i la nostra tasca està en el món, com Jesús ens ha deixat en herència la seva tasca en el món.
La nostra comunitat propaga la llum de Crist. Allà on es trobi en la mesura en que una comunitat cristiana viu la unitat, aquesta serà testimoni de Crist.
No som del món. Però, què hem de fer? No podem fugir del món, no podem desentendre'ns del món, sinó més bé entendre'l en la nostra pregària, en la nostra ajuda, en la nostra fe, posant llum on hi ha foscor, desfent-nos la vida per als altres.
Tot això és la tasca de la nostra vida. La vida del cristià és donar la vida pels altres, vivint amb la confiança que no estem mai sols. L'Esperit del Senyor ve a nosaltres i ens ajuda.
Ac 20,28-38; Sl 67; Jn 17,11b-19
Pau s'acomiada amb unes paraules de Jesús: «Fa més feliç donar que rebre». Pau ens exhorta a viure, desfent-nos la vida per als altres.
Jesús amb la pregària al Pare, s'acomiada dels deixebles abans de la seva Passió: «Pare Sant, guardeu els que vós m'heu donat, perquè siguin u com ho som nosaltres». Jesús prega perquè siguem consagrats en la veritat. Una consagració que ens ve de la unió entre tots nosaltres creients com som. Unió que pren el model de la unió del Pare i del Fill, amb l'Esperit Sant.
Davant la fe ens cal aquesta unió. Perquè no hi ha dubte que davant la fe tenim l'amenaça del món de la incredulitat, la falsedat que obstaculitzen la veritat: la Paraula de Déu que hem rebut.
No som del món, com Jesús no és del món. Però, estem en el món i la nostra tasca està en el món, com Jesús ens ha deixat en herència la seva tasca en el món.
La nostra comunitat propaga la llum de Crist. Allà on es trobi en la mesura en que una comunitat cristiana viu la unitat, aquesta serà testimoni de Crist.
No som del món. Però, què hem de fer? No podem fugir del món, no podem desentendre'ns del món, sinó més bé entendre'l en la nostra pregària, en la nostra ajuda, en la nostra fe, posant llum on hi ha foscor, desfent-nos la vida per als altres.
Tot això és la tasca de la nostra vida. La vida del cristià és donar la vida pels altres, vivint amb la confiança que no estem mai sols. L'Esperit del Senyor ve a nosaltres i ens ajuda.
7 de juny del 2011
DIMARTS DE LA SETMANA VII DEL TEMPS PASQUAL
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 20,17-27; Sl 67,10-11.20-21 (R.: 33a); Jo 17,1-11a
Aquests dies anem desgranant les estrofes del salm 67, que és el salm de l'Ascensió, un salm molt antic i misteriós, en alguns punts difícil d'interpretar, que canta la victòria i el triomf de Déu i l'imagina com una ascensió, com una processó triomfal «des del Sinaí al lloc sagrat». Podem continuar l'exercici d'imaginació que fa el salm, i posar-nos nosaltres mateixos en aquesta processó triomfal, en aquest seguici del Crist que, amb una humanitat com la nostra, és endut al cel. Sobretot si recordem aquella altra processó triomfal, però marcada per un cel ple d'amenaces, amb què iniciàvem la Setmana Santa.
L'estrofa del salm que hem cantat avui és plena de confort i d'esperança: «Beneït sigui el Senyor dia rera dia; és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre. Per a nosaltres és el Déu que salva, que pot rescatar de la mort». L'enyorança que sentim per la partença del Senyor —fins i tot les melodies que cantem aquests dies ho són plenes d'enyorança!— se'ns fa dolça i quieta amb el regal d'aquestes paraules: saber que Déu ens porta. Hi hem pensat? Déu ens porta, al seu cor, a les seves mans... porta la nostra història, els nostres camins. Ens porta cap a l'horitzó del sentit i de la plenitud que hi ha més enllà del núvol que ens ha amagat per un moment el Senyor de la glòria, Jesús, el nostre germà, en el qual Déu se'ns ha fet salvació per a rescat de la mort.
Un Déu que ja no és com era abans de l'Encarnació, perquè des d'ara, al si de la Santa Trinitat, el Verb hi és amb la nostra humanitat, amb la nostra història. Perquè que Déu porti la nostra història i la nostra vida vol dir que les fa seves, les assumeix, fins al punt d'introduir-les al més recòndit del seu misteri d'amor.
L'enyorança per la partença del Senyor, ens deixa també davant la perspectiva terrible del seu retorn gloriós al final d'aquesta història que ell porta amb amor. Per això uns invito a reprendre aquella pregària esperançada del «Dies irae» que cantàvem abans de l'Advent: «Recordare, Iesu pie, quod sum causa tuae viae: ne me perdas illa die. Quaerens me, sedisti lassus, redemisti Crucem passus: tantus labor non sit cassus. Bon Jesús, record us sia que per mi fóreu en via: no em damneu pas aquell dia. Sèieu las, de tant seguir-me; patint creu, vau redimir-me: no en va sia, i per punir-me». Amén, al·leluia.
Ac 20,17-27; Sl 67,10-11.20-21 (R.: 33a); Jo 17,1-11a
Aquests dies anem desgranant les estrofes del salm 67, que és el salm de l'Ascensió, un salm molt antic i misteriós, en alguns punts difícil d'interpretar, que canta la victòria i el triomf de Déu i l'imagina com una ascensió, com una processó triomfal «des del Sinaí al lloc sagrat». Podem continuar l'exercici d'imaginació que fa el salm, i posar-nos nosaltres mateixos en aquesta processó triomfal, en aquest seguici del Crist que, amb una humanitat com la nostra, és endut al cel. Sobretot si recordem aquella altra processó triomfal, però marcada per un cel ple d'amenaces, amb què iniciàvem la Setmana Santa.
L'estrofa del salm que hem cantat avui és plena de confort i d'esperança: «Beneït sigui el Senyor dia rera dia; és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre. Per a nosaltres és el Déu que salva, que pot rescatar de la mort». L'enyorança que sentim per la partença del Senyor —fins i tot les melodies que cantem aquests dies ho són plenes d'enyorança!— se'ns fa dolça i quieta amb el regal d'aquestes paraules: saber que Déu ens porta. Hi hem pensat? Déu ens porta, al seu cor, a les seves mans... porta la nostra història, els nostres camins. Ens porta cap a l'horitzó del sentit i de la plenitud que hi ha més enllà del núvol que ens ha amagat per un moment el Senyor de la glòria, Jesús, el nostre germà, en el qual Déu se'ns ha fet salvació per a rescat de la mort.
Un Déu que ja no és com era abans de l'Encarnació, perquè des d'ara, al si de la Santa Trinitat, el Verb hi és amb la nostra humanitat, amb la nostra història. Perquè que Déu porti la nostra història i la nostra vida vol dir que les fa seves, les assumeix, fins al punt d'introduir-les al més recòndit del seu misteri d'amor.
L'enyorança per la partença del Senyor, ens deixa també davant la perspectiva terrible del seu retorn gloriós al final d'aquesta història que ell porta amb amor. Per això uns invito a reprendre aquella pregària esperançada del «Dies irae» que cantàvem abans de l'Advent: «Recordare, Iesu pie, quod sum causa tuae viae: ne me perdas illa die. Quaerens me, sedisti lassus, redemisti Crucem passus: tantus labor non sit cassus. Bon Jesús, record us sia que per mi fóreu en via: no em damneu pas aquell dia. Sèieu las, de tant seguir-me; patint creu, vau redimir-me: no en va sia, i per punir-me». Amén, al·leluia.
5 de juny del 2011
ASCENSIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Mt 28,16-20
«"¡SENYOR, sobirà nostre, que n'és de gloriós, el vostre nom, per tota la terra!". Ja que la vostra magnificència va ser elevada més amunt del cel (cf. Sl 8,2-3) perquè sapiguem clarament que l'Encarnació del Senyor i la seva Ascensió de la terra al cel, que celebrem avui, van omplir el món del coneixement de Déu. Perquè mentre estava sobre la terra, la majoria comprenien molt poc sobre la magnificència de la seva glòria. Però ja que va ascendir visiblement al cel, satisfent, com convenia, la voluntat del seu Pare, la creació sencera va quedar plena d'admiració i de coneixement, contemplant el Senyor de totes les coses ascendint o essent assumida. Va ser elevat o exaltat per sobre de tots els cels, segons la profecia en tant que home, però va pujar en tant que Déu: "Déu puja enmig d'aclamacions, al so dels corns puja el Senyor" (Sl 46,6). El Déu gloriós no es va encarnar per enganyar la imaginació de la seva criatura, sinó per destruir per sempre, per mitjà de la participació en la nostra naturalesa, l'hàbit del mal sembrat en ella per la serp. De manera que és l'hàbit del mal, no la naturalesa, el que l'Encarnació del Verb va alterar, perquè ens despullés del record del mal i ens revestís de la caritat de Déu» (Diàdoc de Fotice).
L'Encarnació del Senyor i la seva Ascensió omplen el món del coneixement de Déu. La terra, el món de la creació, havia capit ben poc la magnificència de la seva glòria! El Senyor la posa de manifest amb aquesta coronació de la Pasqua, que és el Misteri de l'Ascensió, motiu de goig profundíssim, perquè ens assegura la nostra pròpia victòria, ja que estem cridats a seguir el camí de Crist, el nostre Cap.
Encara els va donar unes últimes instruccions, sobre la missió que havien de dur a terme en el món: acabar de configurar el nou poble de Déu. Jesús havia estat enviat a aplegar les ovelles perdudes de la casa d'Israel. Els deixebles són enviats a tots els pobles, per dur a terme la configuració d'un poble sense fronteres, al servei del Regne de Déu. «Com el Pare m'ha enviat a mi, així us envio jo; —els diu Jesús— feu deixebles de tots els pobles».
Després de l'adoctrinament, doncs, i d'enviar-los amb una missió al món, puja al cel i seu a la dreta de Déu. Crist és aquell «cap d'or fi» del qual parla l'Escriptura en la visió de l'estàtua del profeta Daniel, aquell cap «a qui s'ha concedit el regne i el poder, el domini i la glòria, a qui s'ha donat poder sobre els homes allà on visquin, sobre les bèsties salvatges i els ocells, per a regnar per damunt de tots ells» (Dn 2,37).
I aquest poder es transmet a través del seu cos, que és l'Església. Que no és un poder de domini, sinó de servei. Com ho va ser el servei de Crist revestit de la nostra naturalesa humana: un passar fent el bé, guarint, consolant, oferint un signe ben visible de l'amor del Pare. Aquest servei és el que està cridat a realitzar l'Església, que seria el «regne de plata de l'Escriptura» —seguint encara la visió de Daniel—, menys poderós, ja que aquest cos seu ens té a nosaltres com a membres, homes dominats encara pel mal, el pecat, que necessita ser destruït per revestir-nos de la caritat de Déu.
Per això Pau demana a Déu, i nosaltres amb ell, que Déu ens doni un esperit de saviesa i de revelació, per conèixer aquest «cap d'or fi, aquest Crist gloriós», del qual hem de donar testimoni fins als confins del món.
Ell, tal com ens ha promès, és amb nosaltres cada dia, per il·luminar els ulls del nostre cor amb la llum i la saviesa del seu Esperit, per donar esperança a uns regnes de ferro i de fang, regnes d'aquest món, allunyats del cap d'or fi.
Ens assegura que estarà amb nosaltres fins a la fi del món. D'això no en tenim cap dubte, però som nosaltres, cadascun de nosaltres, els qui hem de tenir aquesta certesa de la seva presència, millor encara, d'una experiència viva. Perquè som el seu cos, i a través d'aquest Cos ha d'arribar la seva vida, la vida que renova la nostra naturalesa humana amb la força, amb l'energia del seu Esperit. Així, doncs, servidors del Crist gloriós, servidors de l'amor. Amb tot encert deia santa Teresa de Lisieux, descobrint la seva vocació en l'Església, que ella havia de ser l'amor en el cor de l'Església. Aquesta és la tasca nostra de monjos: ser testimonis vius de l'Amor. També és, amb un altre matís important, la tasca de tot cristià: servidors de l'amor, en una societat que més que servir, aixafa i mata l'amor, per a suscitar crispació, violència i mort. D'aquesta manera ens trobem en aquesta societat com un regne de ferro i fang, dividit, enfrontat, sense pau.
Jesús els envia amb una doble missió: anunciar la bona notícia de l'Evangeli, i batejar, reunint la gent en un sol poble. També nosaltres tenim una doble tasca: lluitar contra el nostre pecat, acceptant el domini, el senyoriu de Crist, del seu Esperit en el nostre cor, i oferir el testimoni de l'Esperit d'amor i de pau, de Jesús ressuscitat, com una invitació a sumar-se a la glorificació de Déu, en el mateix Jesucrist.
Aquest servei de l'amor, aquest servei de l'Esperit d'amor rebut com a preciosa herència del Ressuscitat, sempre serà un servei de la reconciliació, ja que no va ser altra la motivació que impulsà el mateix Déu a assumir la nostra fràgil condició humana.
Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Mt 28,16-20
«"¡SENYOR, sobirà nostre, que n'és de gloriós, el vostre nom, per tota la terra!". Ja que la vostra magnificència va ser elevada més amunt del cel (cf. Sl 8,2-3) perquè sapiguem clarament que l'Encarnació del Senyor i la seva Ascensió de la terra al cel, que celebrem avui, van omplir el món del coneixement de Déu. Perquè mentre estava sobre la terra, la majoria comprenien molt poc sobre la magnificència de la seva glòria. Però ja que va ascendir visiblement al cel, satisfent, com convenia, la voluntat del seu Pare, la creació sencera va quedar plena d'admiració i de coneixement, contemplant el Senyor de totes les coses ascendint o essent assumida. Va ser elevat o exaltat per sobre de tots els cels, segons la profecia en tant que home, però va pujar en tant que Déu: "Déu puja enmig d'aclamacions, al so dels corns puja el Senyor" (Sl 46,6). El Déu gloriós no es va encarnar per enganyar la imaginació de la seva criatura, sinó per destruir per sempre, per mitjà de la participació en la nostra naturalesa, l'hàbit del mal sembrat en ella per la serp. De manera que és l'hàbit del mal, no la naturalesa, el que l'Encarnació del Verb va alterar, perquè ens despullés del record del mal i ens revestís de la caritat de Déu» (Diàdoc de Fotice).
L'Encarnació del Senyor i la seva Ascensió omplen el món del coneixement de Déu. La terra, el món de la creació, havia capit ben poc la magnificència de la seva glòria! El Senyor la posa de manifest amb aquesta coronació de la Pasqua, que és el Misteri de l'Ascensió, motiu de goig profundíssim, perquè ens assegura la nostra pròpia victòria, ja que estem cridats a seguir el camí de Crist, el nostre Cap.
Encara els va donar unes últimes instruccions, sobre la missió que havien de dur a terme en el món: acabar de configurar el nou poble de Déu. Jesús havia estat enviat a aplegar les ovelles perdudes de la casa d'Israel. Els deixebles són enviats a tots els pobles, per dur a terme la configuració d'un poble sense fronteres, al servei del Regne de Déu. «Com el Pare m'ha enviat a mi, així us envio jo; —els diu Jesús— feu deixebles de tots els pobles».
Després de l'adoctrinament, doncs, i d'enviar-los amb una missió al món, puja al cel i seu a la dreta de Déu. Crist és aquell «cap d'or fi» del qual parla l'Escriptura en la visió de l'estàtua del profeta Daniel, aquell cap «a qui s'ha concedit el regne i el poder, el domini i la glòria, a qui s'ha donat poder sobre els homes allà on visquin, sobre les bèsties salvatges i els ocells, per a regnar per damunt de tots ells» (Dn 2,37).
I aquest poder es transmet a través del seu cos, que és l'Església. Que no és un poder de domini, sinó de servei. Com ho va ser el servei de Crist revestit de la nostra naturalesa humana: un passar fent el bé, guarint, consolant, oferint un signe ben visible de l'amor del Pare. Aquest servei és el que està cridat a realitzar l'Església, que seria el «regne de plata de l'Escriptura» —seguint encara la visió de Daniel—, menys poderós, ja que aquest cos seu ens té a nosaltres com a membres, homes dominats encara pel mal, el pecat, que necessita ser destruït per revestir-nos de la caritat de Déu.
Per això Pau demana a Déu, i nosaltres amb ell, que Déu ens doni un esperit de saviesa i de revelació, per conèixer aquest «cap d'or fi, aquest Crist gloriós», del qual hem de donar testimoni fins als confins del món.
Ell, tal com ens ha promès, és amb nosaltres cada dia, per il·luminar els ulls del nostre cor amb la llum i la saviesa del seu Esperit, per donar esperança a uns regnes de ferro i de fang, regnes d'aquest món, allunyats del cap d'or fi.
Ens assegura que estarà amb nosaltres fins a la fi del món. D'això no en tenim cap dubte, però som nosaltres, cadascun de nosaltres, els qui hem de tenir aquesta certesa de la seva presència, millor encara, d'una experiència viva. Perquè som el seu cos, i a través d'aquest Cos ha d'arribar la seva vida, la vida que renova la nostra naturalesa humana amb la força, amb l'energia del seu Esperit. Així, doncs, servidors del Crist gloriós, servidors de l'amor. Amb tot encert deia santa Teresa de Lisieux, descobrint la seva vocació en l'Església, que ella havia de ser l'amor en el cor de l'Església. Aquesta és la tasca nostra de monjos: ser testimonis vius de l'Amor. També és, amb un altre matís important, la tasca de tot cristià: servidors de l'amor, en una societat que més que servir, aixafa i mata l'amor, per a suscitar crispació, violència i mort. D'aquesta manera ens trobem en aquesta societat com un regne de ferro i fang, dividit, enfrontat, sense pau.
Jesús els envia amb una doble missió: anunciar la bona notícia de l'Evangeli, i batejar, reunint la gent en un sol poble. També nosaltres tenim una doble tasca: lluitar contra el nostre pecat, acceptant el domini, el senyoriu de Crist, del seu Esperit en el nostre cor, i oferir el testimoni de l'Esperit d'amor i de pau, de Jesús ressuscitat, com una invitació a sumar-se a la glorificació de Déu, en el mateix Jesucrist.
Aquest servei de l'amor, aquest servei de l'Esperit d'amor rebut com a preciosa herència del Ressuscitat, sempre serà un servei de la reconciliació, ja que no va ser altra la motivació que impulsà el mateix Déu a assumir la nostra fràgil condició humana.
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 7è de Pasqua: L'Ascensió del Senyor
D'una exhortació antiga de la litúrgia mossàrab
Vulgueu, germans estimats, deixar el feix dels vostres pensaments massa terrestres, alçar ben alt el vostre esperit i emprendre el vol vers les regions celestials. Seguiu amb els ulls del cor la humanitat que el Crist ha volgut prendre, i que ara és exaltada fins al punt més alt del cel. L'objecte de la nostra contemplació no és altre que Jesucrist, nostre Senyor. Ell és el qui canvia la humilitat de la nostra condició de la terra amb la noblesa de la ciutadania celestial. Ens cal, certament, una vista penetrant per a poder considerar el lloc on hem de seguir-lo.
Avui, el nostre Salvador, després d'haver pres la nostra carn, retorna al tron de la divinitat. Avui ha presentat al Pare aquella humanitat que havia lliurat als sofriments. I exalta a dalt del cel aquella humanitat que a la terra havia pres la condició d'esclau. Avui entra a la glòria aquell que havia experimentat la mort i el sepulcre. I aquell que, per vèncer la mort, ens ha enriquit amb el do de la seva pròpia mort, ara, per l'exemple de la seva resurrecció, ens obre a l'esperança de la vida.
Avui retorna al Pare aquell qui havia estat enviat pel Pare, sense perdre la igualtat que tenia amb ell. Avui retorna al cel aquell qui, en abandonar-lo, no havia pas estat privat de l'honor dels esperits celestials. Avui aquell que és una sola cosa amb el Pare ha entrat al cel amb la nostra humanitat.
Implorem, doncs, d'aquest Pare, en nom del seu Fill, el nostre Salvador, el do del seu Esperit, la gràcia de l'eterna benaurança, l'ascensió vers la ciutat joiosa, el progrés de la veritable fe, l'anorreament de les nostres infidelitats.
Estiguem-ne segurs: ell que ens ha cercat quan érem esgarriats, bé ens escoltarà ara en la glòria. Es farà semblant als qui som seus, ell que quan érem estrangers no ens va pas faltar. Ens prodigarà els seus favors, als qui creiem en ell, ja que ens atorgà la seva assistència quan encara l'havíem de conèixer. No ens deixarà pas orfes, ell que donà la dignitat de fills als qui per natura li érem enemics. Ens concedirà el que li demanem amb confiança, ell que ens ha promès l'Esperit de santedat. Amén.
Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe, sobre l'Evangeli segons sant Mateu (90,2-4)
«En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren cap a Galilea. En veure'l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren». Aquesta és, em sembla, la darrera aparició de Jesús a Galilea. És ara que els envia a batejar. I si és cert, com acabem de sentir, que alguns van dubtar, admirem la sinceritat dels evangelistes que, ni en el darrer moment, no ens amaguen els seus defectes. Tanmateix, fins i tot els qui van dubtar, hem de suposar que, en veure el Crist, quedaren fortificats en la seva fe.
¿I què els diu, Jesús, als seus apòstols? «Déu m'ha donat plena autoritat al cel i a la terra». Mirem com els parla, tal com solia, amb termes humans, perquè no havien rebut encara l'Esperit Sant que els permetria d'enlairar-se per damunt de les realitats humanes. «Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat». El que ell havia manat, això és, els seus ensenyaments i els seus preceptes.
Després, com que la tasca que els confiava era realment molt gran, els diu per encoratjar-los: «"Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món". I no solament amb vosaltres, sinó amb tots els qui després de vosaltres i gràcies a vosaltres creuran en mi». Com que els apòstols no podrien durar fins a la consumació dels segles, el Senyor parla als seus fidels com a un sol cos. Sembla que els digui: «No us excuseu amb les dificultats de la tasca que us encomano, perquè sóc amb vosaltres per ajudar-vos en tot.
»En canvi, com ja us ho he dit tantes vegades, els béns que posseireu en herència en el món venidor no tindran fi». Així, doncs, enfortint-los i encoratjant-los amb el record del darrer dia, els envia a realitzar llur missió. Dia certament desitjable per a tots els qui viuen practicant les bones obres! Dia certament espantós per als qui viuen enfonsats en el pecat! No ens acontentem, però, de témer i d'estremir-nos: mirem més aviat de convertir-nos, ara que encara hi som a temps. Si volem desempallegar-nos de la maldat, podem. Mols ho feren abans que fos instaurat el temps de la gràcia; molt més, doncs, ho podrem fer nosaltres després de la gràcia.
LA CARTA DE L'ABAT
Benvolgut Miguel,
És molt densa la teva carta de primavera. Porta, com la primavera, una profunda càrrega de vida. Una vida que no es pot contenir i al final explota per molts punts. Com un pensament del poeta Joan Maragall que m'entusiasma: «Quan la branca de l'ametller no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundants brolla una flor com a expressió meravellosa».
Això és bellesa, Miquel. La bellesa és una de les paraules que ens parlen més i millor de Déu. Quan l'home porta a dintre una força profunda de vida, s'obre en una eclosió primaveral. I la vida ens envolta per fora i per dins. Diria més: la vida ens acarona, com la remor d'unes aigües que es trenquen en les pedres d'un llit proper. La vida és tendresa, delicadesa... en la seva font més genuïna; però els humans, amb menys humanitat de la deguda, fem aquesta vida dura, difícil i fins desbordant d'angoixa. Aquesta vida l'estem torturant per fora, amb les presses, amb el cor insensible, amb la ceguesa creixent per als valors... I creix la desorientació en l'home d'avui, creix la desesperança... No és aquest el camí de la vida autèntica, no et sembla, Miquel?
Em transmets uns pensaments preciosos de Tolstoi que t'han deixat una profunda empremta: que estimava tant la vida, com amb una violència gairebé de enamorat. Ebri de felicitat, i, no obstant això, de dissort a la vegada. Es va passar la vida volent la pau i la felicitat interior, va creure trobar-la en la fe. «La fe, escriu, és la força de la vida. Sense fe no es pot viure. Els conceptes religiosos han estat elaborats en el més profund del pensament humà... En les respostes donades per la fe està continguda la saviesa més profunda de la humanitat».
Però la fe no és un concepte, una idea. Unamuno escriu sobre això: «Hi ha tot un món entre la idea de Déu i Déu mateix, però a Déu només ens hi porta la fe, i la fe, és a dir la substància del que esperem és, en el fons, la desesperació d'haver de morir».
I diu això comentant el text d'Èxode 33,20, on se'ns diu que Moisès vol veure Déu i aquest li respon: «ningú no pot veure'm i continuar vivint». I dirà Unamuno: «Què m'importa morir, i morir enterament per haver vist Déu, si haver vist Déu cara a cara, haver sentit la seva presència, vol dir haver entrat en Déu, haver-se convertit en Déu mateix». No creus que aquestes paraules tenen una lluentor especial? Per a mi són apassionants: entrar en el misteri de l'amor, «arribar —com diu un dels nostres teòlegs cistercencs— a no poder voler res més que el que Déu vol».
Aquí tenim la passió de la vida, la passió per la vida, enfrontar-se a aquest horitzó de desesperació. Dirà també Unamuno: «la vida de la desesperació acceptada és la vida espiritual més intensa i més íntima, és la vida divina. La redempció del dolor està en aquest dolor».
Va ser l'actitud de Crist a Getsemaní demanant que s'allunyés aquell calze..., però va beure el calze i exclamà com a final: «Tot s'ha complert». Era el gest de pau final de qui s'abandona, després de la lluita i la tensió a les mans del Pare.
Aquesta és la fe, aquests són els camins per on transita qui viu realment la seva fe. Però la vida de fe molts creients no és un afrontar amb aquesta passió, amb aquesta força, amb aquesta esperança, tanta desesperança. És una fe més aviat tèbia, una fe a manera de cafè descafeïnat, que fa amorfs, passius, avorrits, o tebis.
Miquel, estem cridats a ser una branca plena de vida per dins. Una abraçada,
+ P. Abat
1 de juny del 2011
DIMECRES DE LA SETMANA VI DEL TEMPS PASQUAL
Sant Justí, màrtir
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Sant Justí és un laic, la qual doctrina frueix de bona autoritat dins de l'Església, perquè no va arribar a la fe, sinó després d'un llarg recorregut intel·lectual; i que és, sobretot, per la seva obertura i la transparència de la seva ànima. Són totes elles altres tantes raons que ens en fan un ésser admirablement proper a nosaltres. Nasqué a Neàpolis (avui Nablus, a Samaria, a la Cisjordània), d'una família pagana, a començament del segle II. Atret des de jove per la filosofia, va recórrer les diverses escoles del pensament grec abans de trobar Crist. Després fixà la seva residència a Efes, i més tard a Roma, on fundà una escola. Fou en aquest moment, vers l'any 150, quan va escriure el seu Diàleg amb Trifó i les seves dues Apologies, la primera d'elles adreçada a l'emperador Antoní. En els dits escrits s'hi troba la més antiga descripció de la celebració del baptisme i de la missa dominical. Era un home recte i fraternal, el qual fou denunciat com a cristià per un filòsof rival. El relat de la seva compareixença davant del jutge, junt amb altres sis cristians —d'ells, cinc homes i una dona—, constitueixen una de les més belles pàgines dels Actes dels Màrtirs. Justí respongué al jutge, que parlava de manera irònica dient-li si pensava que realment aniria al cel, sinó que li diu: «No és que m'ho imagini, és que ho sé, n'estic del tot cert». Els set acusats foren condemnats a ser decapitats, cosa que s'esqueié vers l'any 165, en temps de Marc Aureli, l'emperador també filòsof.
Les lectures són del temps pasqual. La primera era dels Fets dels Apòstols [17, 15. 22-18, 1], quan l'apòstol Pau centre el seu discurs en què «us vinc a anunciar aquest Déu desconegut que vosaltres ja venereu sense coneix-se'l» (verset 23). Era a Atenes, a l'ocasió d'un sermó ben preparat, quan Pau parla a l'Areòpag: i tracta sobre el coneixement del vertader Déu; però, així que al final toca el tema del judici i la resurrecció de Crist, els oients, imbuïts per la mentalitat ambiental inaccessible a semblants doctrines, s'aparten d'ell amb burles. Amb tot, no tot es perd, ja que hi ha uns convertits, i la llavor cristiana queda ben assentada.
El salm responsorial escollit era el 148 [1-2. 11-12. 13. 14], que ve a ser com una missa sobre el món, ja que s'ofereix a Déu la lloança que puja de la creació i de l'evolució.
I l'evangeli era de sant Joan [16, 12-15], on se'ns recalca que «l'Esperit de la veritat [ens] guiarà cap el coneixement de la veritat sencera» (verset 13). I és que Jesús posa de relleu una de les funcions de l'Esperit Sant: la de guiar els deixebles fins «a la veritat sencera», completant així l'ensenyament donat per Crist i fent-nos posar a plena llum que la fe en Crist comporta la confessió de la seva divinitat, però que aquesta fe, a més, és necessàriament trinitària. Amén.
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Sant Justí és un laic, la qual doctrina frueix de bona autoritat dins de l'Església, perquè no va arribar a la fe, sinó després d'un llarg recorregut intel·lectual; i que és, sobretot, per la seva obertura i la transparència de la seva ànima. Són totes elles altres tantes raons que ens en fan un ésser admirablement proper a nosaltres. Nasqué a Neàpolis (avui Nablus, a Samaria, a la Cisjordània), d'una família pagana, a començament del segle II. Atret des de jove per la filosofia, va recórrer les diverses escoles del pensament grec abans de trobar Crist. Després fixà la seva residència a Efes, i més tard a Roma, on fundà una escola. Fou en aquest moment, vers l'any 150, quan va escriure el seu Diàleg amb Trifó i les seves dues Apologies, la primera d'elles adreçada a l'emperador Antoní. En els dits escrits s'hi troba la més antiga descripció de la celebració del baptisme i de la missa dominical. Era un home recte i fraternal, el qual fou denunciat com a cristià per un filòsof rival. El relat de la seva compareixença davant del jutge, junt amb altres sis cristians —d'ells, cinc homes i una dona—, constitueixen una de les més belles pàgines dels Actes dels Màrtirs. Justí respongué al jutge, que parlava de manera irònica dient-li si pensava que realment aniria al cel, sinó que li diu: «No és que m'ho imagini, és que ho sé, n'estic del tot cert». Els set acusats foren condemnats a ser decapitats, cosa que s'esqueié vers l'any 165, en temps de Marc Aureli, l'emperador també filòsof.
Les lectures són del temps pasqual. La primera era dels Fets dels Apòstols [17, 15. 22-18, 1], quan l'apòstol Pau centre el seu discurs en què «us vinc a anunciar aquest Déu desconegut que vosaltres ja venereu sense coneix-se'l» (verset 23). Era a Atenes, a l'ocasió d'un sermó ben preparat, quan Pau parla a l'Areòpag: i tracta sobre el coneixement del vertader Déu; però, així que al final toca el tema del judici i la resurrecció de Crist, els oients, imbuïts per la mentalitat ambiental inaccessible a semblants doctrines, s'aparten d'ell amb burles. Amb tot, no tot es perd, ja que hi ha uns convertits, i la llavor cristiana queda ben assentada.
El salm responsorial escollit era el 148 [1-2. 11-12. 13. 14], que ve a ser com una missa sobre el món, ja que s'ofereix a Déu la lloança que puja de la creació i de l'evolució.
I l'evangeli era de sant Joan [16, 12-15], on se'ns recalca que «l'Esperit de la veritat [ens] guiarà cap el coneixement de la veritat sencera» (verset 13). I és que Jesús posa de relleu una de les funcions de l'Esperit Sant: la de guiar els deixebles fins «a la veritat sencera», completant així l'ensenyament donat per Crist i fent-nos posar a plena llum que la fe en Crist comporta la confessió de la seva divinitat, però que aquesta fe, a més, és necessàriament trinitària. Amén.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
