24 de novembre del 2013

JESUCRIST REI DE L’UNIVERS (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
2Sa 5,1-3; Sl 121; Col 1,12-20; Lc 23,35-43

Estimats germans i germanes:

Si llegíssim per primera vegada l’Evangeli d’avui podria semblar-nos una niciesa o un absurd. El Rei sense palau, ni ceptre ni corona d’or, ni vestidures reials. El Rei clavat a la creu, despullat, coronat d’espines, una canya és el seu ceptre. On són les multituds d’abans cercant aliments i favors? I els seus amics? Una escena repetida al llarg dels temps: de l’arbre caigut tots fan llenya. Tots els personatges que apareixen en l’escena tenen la mirada posada en Jesús. Se’n riuen i se’n mofen d’Ell: fracassat, abatut, sol, ni tal sols és humana la seva presència. Jesús queda callat, però no baixa de la creu. Què seria de nosaltres si Jesús, l’Enviat de Déu, el Mestre, el Bon Pastor, busqués la seva pròpia salvació, escapant d’aquesta creu que l’uneix per sempre a tots els crucificats de la història? Què seria de nosaltres sense la seva mirada des de la creu? Suportaríem la nostra pròpia creu?

Només l’anomenat bon lladre intueix en el seu company de tortura un misteri que no comprèn, el contempla amb confiança i fe. Converteix les burles i menyspreus dels altres en una pregària impressionant, extraordinària: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». Creu en la llum que desprèn la persona del Crist, la lluminositat reial i real que li obre els ulls a l’esperança perquè s’ha sentit estimat per Ell: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís». Meravellós diàleg de penediment i de misericòrdia! Benet XVI al començar l’Any de la Fe va citar la carta al Hebreus (12,2): «Tinguem la mirada fixa en Jesucrist, el capdavanter de la fe i el qui la porta a plenitud». La plenitud de l’amor i de la misericòrdia!

La reialesa de Jesús va des de despullar-se de la seva dignitat de Déu, de renunciar als privilegis del món; fins a la grandesa de la seva Encarnació, del seu Amor crucificat i de la seva Presència en l’Eucaristia. Crist és Rei de tot el món perquè «Déu volgué que residís en Ell la plenitud de tot el que existeix» (segona lectura).

Quin paradís esperem i quan? El paradís de la Presència de Déu ja aquí i ara, que ens estimula a cercar el «Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau» (prefaci de la Missa d’avui). Fem present el Regne de Déu quan lluitem contra el pecat, la injustícia, la prepotència, l’orgull, les divisions i rivalitats. Algunes vegades ho superem amb goig i pau; altes, amb sofriment i fracàs. Per acompanyar-nos per aquest camí, Déu s’ha fet de la nostra família, «ós dels nostres óssos i carn de la nostra carn» (primera lectura). Així, segons el salm 22, ni quan passem per barrancs tenebrosos no tenim por de res perquè el tenim al nostre costat, i ens guia per camins segurs.

Avui recordem el retorn dels monjos a Poblet per recomençar la vida monàstica aquí, el 24 de novembre de 1940; ara fa 73 anys. Avui celebrem també la cloenda de l’Any de la fe. Oportuna coincidència per agrair la seva gran fe! El seu coratge i fortalesa, el seu exemple i el de tants altres monjos que ens han precedit; els germans de comunitat que fan camí amb nosaltres... són una llum que ens condueix i acompanya. Preguem també per les persones bones i generoses que són llum en els nostres somnis i realitats: el seu exemple ens estimula a ser forts en la fe, confiats en l’esperança i constants en la caritat. Tinguem pau i confiança! L’apòstol Pau ens diu: «Doneu gràcies al Pare, que us ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant, en el Regne de la Llum».

13 de novembre del 2013

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10

«Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor. Ple de goig i amb tot el cor aclamo el Déu que m'és vida».

Aquest és un salm de pelegrinatge, de qui s'ha posat en camí cap al santuari de Jerusalem, cap a la casa de Déu. I aquesta casa ets tu mateix.
El desig, la impaciència caracteritza qui emprèn un viatge per trobar una persona estimada. Per trobar-se, també amb si mateixa. Sant Joan de la Creu diria: «amb ànsies d'amor inflamada».
El que desencadena l'entusiasme, la dolçor, l'alegria del salmista no és tant la casa del Senyor com Aquell que habita a la casa. És el desig de Déu, és la passió per Déu. Veritablement els versos d'aquest salm ens poden portar a escapar de la rutina en la nostra recerca de Déu. A viure amb més força el desig de Déu. Sant Agustí en un preciós comentari a aquest salm escriu: «Com a objecte del seu desig només els queda Déu. Ja no estimen la terra, perquè estimen el qui va fer el cel i la terra. Estimen i encara no estan amb ell. El seu desig es perllonga per créixer, creix per donar cabuda. Ja que no és poca cosa el que ha de donar Déu a qui desitja, ni és poc el que s'ha d'esforçar per donar cabuda a tan gran bé. Déu no dóna quelcom d'allò que ell ha fet, sinó que es dóna ell mateix, que ho va fer tot. Per donar cabuda a Déu esforça't; el que has de posseir per sempre, desitja-ho molt de temps».
Trobem paraules molt expressives en aquest salm: la meva ànima es consumeix, és a dir defalleix. El salmista revifa el seu amor, se sent envaït d'una set gairebé física de Déu, que és «deu d'aigua viva» (Jr 17,13).

Aquests versos del salmista recorden altres paraules de l'Escriptura:

«Que em besi amb besos de la seva boca».
«El meu estimat és meu i jo de meu estimat».
«Estic malalta d'amor».
«Em vas seduir, Senyor i em vaig deixar seduir».
«Quina alegria quan em van dir: anem a la casa del Senyor».
«M'estimo més un dia als vostres atris que mil a casa meva».

El salmista fa una opció radical. Per Déu trenca amb els déus falsos i amb la saviesa del món. Decideix viure segons l'esperit de la Llei del Senyor, orientar els seus passos cap a Déu. Mil dies són els nostres. Un dia és el de Déu. Els nostres dies, sense Déu, són buits, roden sense consistència, s'esfumen sense sentit. La presència de Déu és el que dóna valor infinit a un sol dia passat amb el Senyor. Com ensenya Pau: «Tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor: Per ell m'he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a ell, i de viure unit a ell» (Fl 3,7 i s.).

Celebrem la festa de la dedicació d'aquest temple, de la seva consagració a Déu. Però la veritable consagració és la nostra com ens recorda sant Bernat: «esteu consagrats a Déu que us va triar i us ha pres en propietat. Quin bon negoci, el vostre, germans! Heu invertit totes les vostres riqueses del món per passar al domini del Creador i arribar a posseir a Aquell que és patrimoni i riquesa dels seus. Feliç el poble que té el Senyor per Déu! Quan es va consagrar aquesta casa per al Senyor, es va fer per a nosaltres: els presents, els qui han servit i els qui serviran el Senyor en el curs dels segles».

Ja veieu que sant Bernat no se'n va per les branques. Porta el foc de Déu en el seu cor i apunta directament al nostre cor, desvetllant interrogants a la llum de la Paraula de Déu. Per qui se'ls vulgui plantejar, és clar:

«Ens sentim propietat de Déu?»
«Si tinguéssim 10, 20, 40 anys menys, canviaríem de negoci?»
«¿Inverteixes tot el teu capital aquí, o tens una comptabilitat “B” o paral·lela?»

Aquest temple fou dedicat i consagrat perquè nosaltres arribem a viure i dir des del cor aquest salm:

«Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor. Ple de goig i amb tot el cor aclamo el Déu que m'és vida... Feliç el qui viu a casa vostra lloant-vos cada dia».

Però mai farem aquest salm vida nostra si no ens fan mal les paraules de sant Pau: «Per ell m'he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a ell, i de viure unit a ell» (Fl 3,7 i s.).

Mira: Crist passa cada dia per aquí. Es fa presència viva. Potser necessites enfilar-te a l'arbre com Zaqueu.

10 de novembre del 2013

DIUMENGE XXXII DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
2M 7,1-2.9-14; Sl 16,1.5-6.8b.15 (R.: 15); 2Te 2,16-3,5; Lc 20,27-38

Germans,

El camí llarg i lent de la revelació el veiem clarament reflectit en la creença en la resurrecció dels morts. Durant segles la mentalitat bíblica s'imaginava una regió subterrània on anaven a parar tots els difunts, independentment de la seva condició o de la seva conducta moral. De la persona que ha mort es diu que ha anat «a reunir-se amb els seus pares». Aquest lloc rep habitualment el nom de «país dels morts» –en hebreu «sheol»-, i se situa a l'abisme. Era considerat un lloc sense retorn, de solitud, d'absència de Déu i dels homes.

A mida que el Poble de Déu anà fent història a través de vicissituds de tota mena: invasions, persecucions i exilis, prengué cada cop més consciència d'una nova existència de vida després de la mort, fins a l'afirmació clara i convençuda de la resurrecció a una vida eterna, testimoniada, per primera vegada en l'Antic Testament, en el fragment del segon llibre dels Macabeus que hem escoltat en la primera lectura, fragment que, per altra banda, vol posar en relleu l'heroisme edificant d'una mare i set fills que, per fidelitat a la fe dels pares, són sotmesos a uns suplicis horripilants suportats amb una valentia que ens deixa astorats, i més tractant-se d'uns adolescents. Per tal de situar-nos millor en el temps hem de precisar que es tracta d'un text tardà, de mitjan segle II abans de Crist, corresponent a l'època de la invasió grega en la qual el poble jueu veié profundament trepitjats tots els seus drets i la seva dignitat nacional.

L'elecció d'aquest text per a la litúrgia d'aquest diumenge s'explica per la seva relació amb la qüestió sobre la resurrecció dels morts que un grup de saduceus exposa, no sense cinisme, a Jesús.

Abans que tot cal que centrem l'escena evangèlica en el seu context. Jesús es troba a Jerusalem, on hi ha entrat triomfalment fa pocs dies. La ciutat santa serà l'escenari de l'última etapa del seu ministeri i el lloc del seu martiri, en el sentit ple de la paraula, és a dir, del seu testimoniatge en defensa de la veritat i del Regne de Déu. Jesús està ensenyant en el temple, després que hi hagué provocat una autèntica revolució traient els venedors i escampant les taules dels canvistes. Aquest acte «terrorista» de Jesús fou tan escandalós als ulls dels saduceus, que resolgueren treure-se'l de sobre fent-lo morir. Els saduceus eren els grans sacerdots i els dirigents del poble. Ells eren els qui controlaven el comerç del temple que havia anat prenent proporcions desorbitades omplint els atris i les esplanades sense deixar lloc per a una intimitat per a la pregària, motiu de la indignació de Jesús. L'esperit materialista dels saduceus no podia tolerar una intromissió d'un profeta i miracler galileu que, a més de desmuntar-los el negoci, els ha deixats fets uns draps davant de tot el poble. Però, astuts com són, volen aconseguir els seus propòsits assassins posant-li paranys que posin Jesús en evidència per tal de poder-lo acusar o bé amb la intenció de desqualificar el seu ensenyament.

Els saduceus no admetien cap més autoritat religiosa que la de Moisès, i, per tant, es limitaven a llegir els cinc primers llibres de la Bíblia, o sigui, el Pentateuc. Negaven la resurrecció, la providència divina i l'existència d'àngels o d'esperits, en oposició als fariseus, que professaven i defensaven aquestes creences. D'aquí ve que l'escena de l'evangeli d'avui vulgui ser un desafiament descarat a la doctrina de Jesús. Qui és més gran, Moisès o ell? Moisès no parla de la resurrecció dels morts, per tant, si Jesús ensenya l'existència d'una vida més enllà de la mort, està posant-se francament per damunt de Moisès, actitud pretensiosa als seus ulls, ja que Moisès fou un confident de Déu, mentre que l'autoritat de Jesús la consideren suspecta donat que no guarda la Llei, tal com moltes vegades han afirmat ells mateixos.

La qüestió a la que aquests saduceus sotmeten a Jesús, a més de ridícula i absurda, no és més que un cas hipotètic d'una ortodòxia legal estricta. En el seu magí retorçat, però, s'hi amaga un parany malèvol. La situació que li plantegen -pensen ells- haurà de posar el Mestre entre espasa i paret perquè lògicament no té solució factible. La seva concepció d'una possible vida després de la mort és purament materialista, semblant a la de la terra, amb les mateixes necessitats i comportaments d'aquí baix. Jesús els capgira el seu panorama imaginari i els transporta a una visió més sublim de la realitat ultraterrena. En la vida eterna no tindrà sentit el matrimoni perquè ja no hi haurà necessitat d'engendraments. Els qui seran considerats dignes d'accedir-hi tindran un cos espiritual, i, per tant, seran com els àngels i fruiran d'una eterna comunió amb Déu, perquè seran fills de Déu. Jesús, però, amb una ironia molt subtil, els deixa bocabadats quan esmenta justament Moisès, de qui ells es consideren seguidors, quan en la bardissa que no es consumia afirma que el Senyor és Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob, és a dir, Déu de vius, donat que aquests tres patriarques foren molt anteriors a Moisès. Tota una lliçó magistral que els va deixar confosos.

Aquest evangeli d'avui no ha perdut actualitat ja que encara hi ha molt d'esperit saduceu en nosaltres pel fet que vivim més centrats en les realitats que toquem i vivim cada dia sense un interès viu pel que ens espera després de la mort. Fa pocs dies hem celebrat el dia dels fidels difunts, i per a molts, només haurà consistit en un record nostàlgic manifestat en una visita al cementiri portant flors als familiars difunts, i qui sap si s'hauran recordat de pregar pel seu repòs etern, cosa més important que tots els ornaments que s'exhibeixen aquests dies en les tombes i els nínxols dels cementiris. Pregar pels difunts és el millor obsequi perfumat que podem oferir-los i el que més els convé. Ens costa de creure que el Senyor sigui un Déu de vius i no de morts, i que el més important no és viure molts anys en aquesta terra, sinó gaudir de l'eterna felicitat amb Déu i els seus sants. Aquest és el nostre destí. La nostra existència terrena la tenim com un do que hem d'agrair, no com un dret a exigir. Déu ens ha donat la vida i ens la reclamarà quan ell vulgui, en el moment indicat per a cadascú de nosaltres. Mirem, doncs, de ser dignes de tenir un lloc en el món que vindrà fent de la nostra vida una ofrena agradable al Pare. Que ens hi ajudi la participació conscient en aquesta eucaristia en la qual Jesús Ressuscitat ens comunica generosament la seva vida invencible i immortal.

9 de novembre del 2013

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Benvolguts tots en el Senyor,

La litúrgia d'avui és per la Dedicació de la Basílica de sant Joan del Laterà. Sant Joan del Laterà és la Catedral del Papa: el Vaticà és el seu lloc de residència, però la seva seu, o catedral (nom que prové de «càtedra», d'on fa el bisbe els seus ensenyaments), com a Bisbe de Roma que és, la té al Laterà. Va ser erigida per l'emperador Constantí vers l'any 330, i aquesta basílica s'ha desenvolupat al llarg de 17 segles. Entre aquests, és bo de recordar les nits pasquals dels segles IV i Vè, quan els romans es convertiren a milers, i rebien el baptisme i la confirmació en el conegut baptisteri del Laterà, i celebraven l'Eucaristia pasqual a l'interior de la Basílica. Avui en dia, el Papa hi celebra, en aquesta seva catedral, la missa del Dijous Sant, a la tarda, on renova el gest de Crist de rentar els peus als seus deixebles. El successor de Pere —el Papa— és ensems de Bisbe de Roma, i el Bisbe de l'Església catòlica i universal, ja que, ambdós ministeris, són inseparables. Per això, totes les esglésies de ritu llatí, o romà, escampades per tot el món, tenen com a cosa pròpia celebrar el misteri de la única església de Crist, en la festa de la Dedicació de la seva Catedral de Roma, «mare de totes les esglésies».

Per això, la missa d'avui és dedicada al temple cristià. Els temples cristians, anomenats esglésies [nom que prové d'on es reunien, o es retrobaven, els cristians], són signes materials de la mateixa Església, la societat formada per tots els fidels cristians, els quals són com pedres vives i escollides amb què Déu va construint el gran temple espiritual anomenat la Jerusalem celestial. I és que, ja en aquesta vida, cada cristià que viu en gràcia és un temple de Déu, car en ell habita l'Esperit Sant. D'aquí que sant Pau deia: «El temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres». La qual advertència ens avisa de com hem de respectar i procurar la netedat de les nostres ànimes mirant de no profanar-hi la presència de Déu. Però el temple de Déu per excel·lència és el mateix Jesús, en el qual habita la plenitud de la Divinitat. Perquè Ell és la presència de Déu enmig nostre. I en Ell Déu Pare ens ha parlat i en Ell escolta les nostres pregàries.

Quan Jesús tragué els animals fora del temple i escampà la moneda dels canvistes, els jueus li preguntaren: «Quin senyal ens dónes que t'autoritzi a fer això». I Ell els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». I es referia al seu cos, que era el Santuari de Déu. Quan després varen destruir el seu cos amb les tortures i la mort, Ell efectivament va reconstruir-lo el dia tercer ressuscitant esvelt i gloriós. Aquest Jesús ressuscitat és per sempre més el Temple diví, on nosaltres trobarem Déu, i on Déu ens parla i ens escolta.

Estimem, doncs, els nostres temples materials, contribuint a la seva dignitat i pulcritud, sabedors que simbolitzen la comunitat cristiana, edifici espiritual que té per fonament i per corona el Jesús ressuscitat. Amén.

2 de novembre del 2013

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Job 19,1.23-27 ; Sl 24; Fl 3,20-21 ; Jn 14,1-6

«Som ciutadans del cel...», però vivim aquí a la terra.

Som ciutadans del cel... i tenim, tots, el sentiment, el desig de viure sempre, de romandre. Però vivim l'experiència d'aquí a la terra, que és l'experiència de la nostra fragilitat, de la nostra finitud, i això ens porta a lligar la nostra vida a les coses d'aquí baix, a tenir cura del nostre cos, a atresorar, el que sigui, per tal de fer-nos amb una seguretat.

«Som ciutadans del cel...», però vivim la tensió dels interessos de la terra. I així anem o vivim amb desequilibri, amb confusió.

Potser hem de recordar la paraula de Jesús que acabem d'escoltar: «No perdeu la calma, que els vostre cors s'asserenin. Creieu en Déu, confieu també en mi». No perdre la calma, la pau del cor que ens permeti ser conscients que tenim aquí una ciutadania temporal, una vida, l'experiència de la qual és de transformació creixent i que per la seva mateixa naturalesa ens va obrint a una dimensió transcendent, a una dimensió més enllà de nosaltres mateixos. Ens va obrint, en definitiva, a una altra ciutadania .

La vida aquí és un camí, anem passant per successives etapes de la vida humana. Unes etapes que en l'aspecte material ens imposa la mateixa naturalesa, però en la vida de la persona hi ha un altre vessant: l'espiritual, i aquí cal la col•laboració de la nostra persona. El camí espiritual també es contempla com una sèrie de diverses etapes, i aquí entra en joc el nostre esforç i la nostra voluntat, per anar preparant la nostra incorporació a la ciutadania del cel.

En aquest esforç hem de tenir una esperança: l'esperança del Salvador, Jesucrist, ja que ell és l'artífex de la nostra transformació, del pas de ser ciutadans de la ciutat terrenal al la ciutat celestial. Ell mateix s'ha fet camí. «Si ell no s'hagués fet camí aniríem extraviats sempre. Es va fer camí per on anar. No et diré: Busca el camí. El camí és el qui ve a tu. Aixeca't i camina». (S. Agustí, Sermó 141)

L'home és camí cap a la plenitud, cap a Déu. Això ho han dit totes les filosofies i religions. Però el cristianisme hi afegeix: Déu és camí cap a l'home. Déu s'ha obert camí per la història, que l'home ha forjat per arribar fins on ell està.

L'home veu a on ha d'anar però no té els mitjans per arribar-hi. Desitgem arribar a la perpètua estabilitat, a l'Existència mateixa, a la plenitud. Però hi ha pel mig el mar d'aquest segle, que és per on caminem. Ens adonem del terme del nostre viatge; però molts no saben ni tan sols cap a on van. Perquè hi poguéssim anar, va venir aquell cap al qual volem anar.

«La veritable divinitat de Jesucrist s'acredita en el seu viatge a terra estranya, en què ell, el Senyor, es va convertir en servent. S'esdevingué en la glòria del Déu veritable que el Fill etern, obedient al seu Pare, es va lliurar i humiliar fins a fer-se germà de l'home». (K. Barth) I per mitjà d'aquesta solidaritat ens obrí el camí de la nostra transformació, i configurà el nostre pobre cos mortal al seu cos gloriós.

Aquest és el camí de la vida. I no puc deixar de recordar la bella paraula de la Regla: «Quina cosa més dolça per a nosaltres que aquesta veu del Senyor que ens invita? Mireu com el Senyor en la seva bondat ens mostra el camí de la vida». (Pròleg 20)

El poeta ens convida a submergir-nos en aquest camí de la vida quan ens diu: «deixa que la vida vagi passant i porti el que hagi de portar. Creu-me, la vida sempre té raó». (Rilke, Cartes a un jove poeta)

Però la vida tendeix a la seva plena realització, a la plenitud. Per a nosaltres el problema rau a connectar aquesta vida i la seva tendència a una vida de plenitud. Per això és tan important trobar aquest corrent de vida, aquest camí que ens projecti cap a la plenitud, que un home com nosaltres, en el nostre llenguatge humà ens digui: «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida».

Veritablement, quan tenim el perill molt real que els nostres cors s'endureixin com la roca en aquesta ciutat terrenal hauríem de fer nostre el desig de Job: «Tant de bo que les meves paraules quedessin inscrites a la roca». A la roca del nostre cor.

1 de novembre del 2013

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-6; 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12

«Mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus..., però encara no s'ha manifestat com serem».

A nosaltres mateixos ens falta una consciència més gran de la nostra condició de fills. Això vol dir que necessitem créixer en l'amor. Els fills són fruit de l'amor i han de créixer en l'amor. L'amor manifesta el cor de Déu, que ens estima com a fills seus, però els fills es reconeixen en viure aquest amor del Pare. Aquest amor que ens ha manifestat mitjançant Jesucrist. I Jesucrist ens ha donat el seu Esperit per créixer en l'amor, per créixer en la nostra consciència que som fills del Pare. Tenim doncs una capacitat gran per estimar, perquè dins nostre tenim l'Esperit de Crist, que és la font de l'amor, de tot amor.

Un pensador ha escrit: «L'amor és la més universal, la més formidable i la més misteriosa de les energies còsmiques. És possible que la Humanitat continuï vivint i creixent sense interrogar-se francament sobre el que deixa perdre de veritat i de força a través del seu increïble poder d'estimar?» (Teilhard)

Doncs és possible. Estem perdent força d'estimar. Estem perdent consciència d'aquesta capacitat d'energia de vida, de llum, d'amor que tenim dins nostre. Cadascun de nosaltres podria preguntar-se sobre com en la nostra vida concreta ens allunyem d'aquesta força d'energia de vida, de llum, d'amor, que portem ben arrelada en el nostre espai interior. És aquesta força de l'amor que vol ajudar-nos a desvetllar, jo ho crec així, el papa Francesc. En aquesta línia de pensament m'han cridat l'atenció unes paraules del seu diàleg amb un periodista no creient.

«—Vostè en què creu? Li diu el Papa.
»—Jo crec en l'Ésser, del teixit del qual sorgeixen les formes, els éssers, li respon el periodista.
»—I jo crec en Déu, li respon el Papa. No en un Déu catòlic, ja que no hi ha un Déu catòlic. Hi ha Déu. I crec en Jesucrist que és l'encarnació de Déu. Però Déu és el Pare, és la llum i és el Creador. Aquest és el meu Ésser. Li sembla que estem molt allunyats? I afegeix encara el Papa: —Déu és llum que il·lumina les tenebres, encara que no les dissol, i dins de cadascun de nosaltres hi ha una espurna d'aquesta llum divina. Constatem que en la societat i el món en què vivim l'egoisme hi creix més que l'amor pels altres, i els homes de bona voluntat han d'actuar, cadascun amb la seva força i capacitat per aconseguir que l'amor cap als altres augmenti fins a igualar i probablement superar l'amor per si mateixos.»

«Mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare», ens recorda la Paraula. I això no ho obliden els sants. Els sants que són aquells en els quals l'amor creix més que l'egoisme. Els sants són aquells que són conscients d'aquesta espurna de llum que Déu ha posat amb el seu Esperit en el nostre cor. La qüestió està en com fem créixer aquesta espurna divina en la nostra vida. Jo crec que la lliçó que hem d'aprendre, o repassar constantment, és el Sermó de la Muntanya, que ens torna a recordar l'evangeli d'avui. Escriu sant Bernat: «La lectura de l'evangeli i el Sermó del Senyor us han ensenyat millor que ningú com imitar els sants. Teniu davant vostre l'escala per la qual ha pujat el cor dels Sants que avui festegem».

La Paraula de Déu, avui les benaurances, és per a nosaltres aquesta escala que ens il·lumina, si l'acollim i la guardem en el cor, per créixer en l'amor, perquè creixi en tots nosaltres el desig de l'Amor, el desig de Déu, perquè se'ns manifesti Crist que és la nostra vida, i que ens manifestem nosaltres amb ell, revestits de glòria.

En aquesta lliçó de les benaurances hi ha unes paraules claus perquè l'espurna divina del nostre cor creixi i es converteixi en un foc gran: la pobresa, la paciència, la fam, la justícia, la misericòrdia, la netedat, la pau...

En el fons és una invitació a estar disponibles a l'Amor del Pare, i després disponibles per viure l'amor cap als germans.

«Mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare ... I encara no s'ha manifestat en plenitud». No podem descansar fins a trobar Déu. Aquest és el veritable camí de la vida. Solament en aquesta recerca de Déu es pacificarà el nostre cor.