27 de desembre del 2019

SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1Jo 1,1-4; Sl 96; Jo 20,2-8

Joan ho ha sentit, ho ha vist amb els seus propis ulls, ho ha contemplat i ho ha tocat amb les seves pròpies mans. Ell ha fet experiència de la Paraula feta carn, la Paraula de la vida, manifestada en i per Jesucrist; Joan ho ha vist i n’ha donat testimoni.

Deixeble de primera hora, cridat amb Simó, anomenat, Pere, amb Andreu i Jaume, hi anà i veié. Joan és situat com l’autor del quart Evangeli; el deixeble estimat; aquell qui compartí amb el cercle més íntim i proper a Jesús, el tast de la gloria eterna en la transfiguració; l’agonia de Getsemaní a les portes mateixes de la passió i mort; aquell qui tot reposant el seu cap al pit de Jesús, gest de màxima intimitat amb el mestre, sabé abans que ningú el nom del qui l’havia de trair. Aquell qui no l’abandonà pas i restà als peus mateixos de la creu on rebé a Maria com a mare i rebent-la ell, la rebé l’Església, la rebérem tots nosaltres. Però per damunt de tot és aquell qui aquell matí de diumenge veié i cregué.

El deixeble estimat és un personatge central, no tant sols perquè seguí a Crist des de primera hora, sinó perquè aquell primer dia de la setmana, ell que havia vist morir a Jesús a la creu, ell que segurament l’acompanyà al sepulcre entre adolorit i desconcertat; anà amb Pere, arribà primer al sepulcre, veié des de fora per finalment entrar dins del sepulcre, i aleshores quan Pere sol veié, ell «ho veié i cregué». Ell possiblement un dels deixebles cridats davant Joan Baptista; aquell que no era la llum i venia solament a donar-ne testimoni; escoltà la veu de Jesús dir-los «veniu i ho veureu» i aquell diumenge «ho veié i cregué». El deixeble estimat apareix com el primer dels deixebles que creu, qui el reconeix quan s’apareix als seus vora el llac de Tiberíades, i el qui esdevé testimoni privilegiat amb la missió de transmetre la seva experiència, tot i reconèixer que el que ell pugui deixar escrit és sols el seu testimoni, una mínima part de la vida de Jesús; per mitjà d’ell la presència de Jesús arriba a nosaltres. Perquè el seu goig no es limità a veure-ho i a viure-ho, el seu goig complet ve per compartir aquesta seva experiència mitjançant el seu Evangeli i les seves cartes. La fe sense ser testimoniada, no és res, es morta. Tot just encetat el temps nadalenc la litúrgia ens presenta la realitat, a voltes desconcertant, del misteri de la redempció.

Ahir recordàvem a Esteve el protomàrtir, el primer en donar testimoni amb llur vida de la seva fe en Crist, un martiri del qual Pau en fou testimoni i aquell qui serà el més gran evangelitzador, aprovava aleshores la mort d’Esteve, perquè el seu cor no havia estat tocat encara per Crist i no havia caigut del seu error. Demà seran uns altres màrtirs, uns infants del tot innocents, que ni tant sols eren coneixedors de l’existència de Jesús i malgrat tot foren víctimes de l’odi d’un rei que volgué evitar fos com fos que la salvació arribés a tota la humanitat. Avui és Joan, el deixeble estimat, aquell qui en donà testimoni perquè coneguem que Jesús és el Messies, i sabent que el seu testimoni és digne de crèdit creguem i creient tinguem vida en el nom de Crist. Joan és el testimoni d’allò que ha contemplat: el Pare ha enviat el seu Fill com a salvador del món.

25 de desembre del 2019

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Slm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

Déu ens ha parlat en la persona del Fill, aquell qui és hereu de tot, per mitjà del qual es creà el món, aquell qui és resplendor de la seva glòria i empremta del seu mateix ésser, el qui sosté l’univers amb el poder de la seva paraula. La Paraula que sempre ha estat amb Déu i ha estat sempre Déu, aquella per la qual tot ha vingut a l’existència i res del que existeix no seria possible sense ella; ha vingut a nosaltres. El quart evangelista, totes les lectures d’avui, ens conviden a admirar la nova creació. Ara, en aquests dies que són els darrers, arriba aquell qui ens porta la salvació, la definitiva salvació.

Déu no ha abandonat mai la creació a la seva sort, com ens diu la Carta als Cristians Hebreus; en diverses ocasions i de moltes maneres ha parlat als pares per boca dels profetes. Però ara, avui ho recordem i celebrem, la Paraula per la que ha vingut tota existència, la Paraula força creadora de Déu, s’ha fet part de la creació, s’ha fet carn, per tal de salvar-nos. Fer-se carn vol dir assumir les nostres febleses, la nostra mortalitat; sols ha estat preservat del pecat perquè és Déu. Si la Paraula s’ha fet carn és per tal d’acomplir una missió, si ha posat entre nosaltres la seva tenda, és per a habitar en plenitud enmig nostre. Aquesta plena humanitat és la tenda de la nova aliança, el lloc i les circumstàncies concretes en les que Déu es fa present enmig nostre.

Ha vingut a casa seva, aquell qui ja era present en el món des de sempre i a qui el món li deu l’existència; però no ha estat acollit pels seus; tot i que Joan vingué per ser testimoni de la llum i l’anuncià; el món no l’ha volgut reconèixer. És el gran misteri de l’encarnació del Verb de Déu; l’encarnació de la Paraula que dona una nova i definitiva dimensió a la creació i alhora enceta la nova aliança. Una etapa de plenitud destinada a que puguem rebre gràcia sobre gràcia.

La tendresa dels relats del naixement de Jesús, fill de Maria, fill de Déu; adquireixen en el quart Evangeli una profunditat que els fa diferents. És la grandesa del misteri de la salvació expressat de maneres diverses; Déu Pare ha enviat al seu Fill per fer-se home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat; nascut de dona per salvar a la humanitat, nascut d’una verge per a morir i tot ressuscitant vèncer definitivament la mort.

Crist, la Paraula feta carn, esdevé la plenitud de la revelació. A Déu ningú no l’ha vist mai; és pel seu Fill únic, que és vertaderament Déu i vertaderament home i que està en el si del Pare, pel qui podem conèixer al Pare perquè és el Fill qui l’ha revelat. Després del pecat la mirada de l’home s’entelà, però Déu no l’abandonà. La revelació que començà en Moisès a qui Déu la donà la Llei; ara arriba a la seva plenitud fonamenta en la gràcia i la veritat que ens han vingut per Jesucrist.

Obrint-nos i acceptant la Paraula, esdevenim fills i filles de Déu. No per mèrits propis, ni per ser part d’un poble concret; sinó per la fe, pel fet de confiar i creure que Déu, en la seva bondat, ens accepta i ens acull. Déu que no vol restar lluny de nosaltres, no hi ha estat mai; ara per la Paraula ve més a prop nostre i es fa present enmig nostre en la persona de Jesús, la Paraula feta carn, el Fill de Déu fet home per salvar a l’home.

Déu per la Paraula ha creat d’una manera admirable la dignitat de la naturalesa humana y per la mateixa Paraula l’ha restaurada de manera encara més admirable. Avui brilla una nova llum.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

Una gran llum omple aquesta nit, una llum resplendeix enmig de la tenebror; hi ha un gran goig, una alegria immensa perquè el jou que ens pesava, la barra que ens sotmetia l’espatlla, l’agulló que ens arriava ha estat trossejat. Ha arribat el conseller prodigiós, el Déu heroi, el príncep de pau, el pare per sempre; el seu regne és immens, en ell la pau no tindrà fi; perquè tot el seu reialme es fonamenta en el dret i la justícia.

Però aquest nou rei per al tron de David no ha nascut en un palau, ha vingut al món en una establia; no té l’escalf d’una gran llar de foc, sinó el simple alè d’un bou i una mula; no l’assisteixen una cort de servidors i de llevadores; tan sols una mare esgotada pel part i un home bo, just i temorós de Déu; el seu bressol no és de fusta treballada, sinó una simple menjadora; no l’embolcallen llençols de lli sinó més aviat l’aspror del sac; no té per reposar el seu caparró coixins amb brodats de punta, per tot arreu hi ha sols palla; no han vingut a retre-li homenatge els grans prohoms del país, sinó una colla de pastors que es malguanyen la vida vetllant els ramats al ras de la nit, fent una feina que ningú altre vol fer. La seva mare, verge i mare alhora, i llur espòs que l’acompanya, ni tant sols han pogut trobar un recer millor que aquest, fet per a aixoplugar el bestiar de la rosada i dels perills de la nit; perquè ningú no els ha acollit, totes les portes a les que han trucat se’ls han tancat.

Però en aquesta senzillesa, en aquesta pobresa, s’hi amaga la grandesa de l’amor de Déu. El Fill de Déu ha vingut al món per a compartir la nostra humanitat, no pas per a gaudir dels privilegis dels rics i dels poderosos que més que a ningú li pertocarien; sinó per a participar de les privacions dels més desafavorits. En aquest infant s’ha revelat l’amor de Déu i ha vingut per a viure una vida de justícia i de pietat fins a l’extrem de lliurar-se Ell mateix com a rescat de la humanitat de l’esclavatge de les nostres culpes.

Ben aviat el Fill de Déu fet home ha sabut el que és la pobresa, la privació, la persecució, l’exili. Les seves senyes anunciades per l’àngel als pastors, no podien ser més simples, un nen en bolquers posat en una menjadora; com escriu sant Agustí, Déu posat en el pessebre s’ha convertit per a nosaltres en aliment de vida eterna.

La tendresa a voltes infantil i un xic ingènua dels nostres pessebres, com ens recorda el Papa Francesc en la seva darrera Carta Apostòlica Admirabile signum sobre el significat i el valor del pessebre, ens mostra el contrast entre la foscor que acompanyava aquella nit santa, imatge de la humanitat que caminava a les fosques, i la llum que de sobte envoltà als pastors, tanta que s’esglaiaren i que és anunci de la salvació. Si la fusta de la menjadora és prefiguració de l’arbre de la creu, el símbol de la llum en aquesta nit de Nadal ens anuncia la llum de la nit de Pasqua, la llum de la vida que venç la mort; perquè avui aquesta vida en comunió amb Déu es comença a entreveure en aquest infant tot just nat, indefens, tremolós i ploraner, al qui uns pastors, esglaiats per l’anunci d’un àngel han vingut a retre homenatge.

La multitud d’exèrcits celestials no ha vingut pas a marcar el pas com les botes dels soldats imperials per atemorir a ningú. Aquest Salvador, que és el Messies, el Senyor, no ve pas amb voluntat d’imposar-se, ni encara menys de fer-ho per la força. Si ho hagués fet així, si la nostra salvació hagués vingut imposada, de res no hauria servit. Crist no ha vingut a vèncer, sinó a convèncer. És així, humil en un pessebre com ve Déu a salvar-nos, a demanar-nos que abandonem la impietat i els desigs mundans, aquesta és l’obra del zel del Senyor de l’univers.

Són tantes les famílies que avui mateix ens poden recordar aquesta de Jesús, Josep i Maria; són els desnonats, els famolencs, els perseguits, els refugiats, els malalts, les dones maltractades, els infants no nats, les famílies desestructurades, els empresonats, les víctimes de mil i una dependència que ens envolten i en els que ens costa de veure-hi al mateix Crist.

No tinguem por a aquesta gran alegria, no tinguem por a mirar al nostre voltant per reconèixer aquí i allà al Fill de Déu fet home, fet humanitat. Darrera del relat del naixement de Jesús, darrera l’aparent tendresa ingènua dels nostres pessebres s’hi amaga la grandesa del misteri de la salvació. «La manera d’actuar de Déu gairebé atordeix, perquè sembla impossible que Ell renunciï a la seva glòria per a fer-se home com nosaltres.» (Admirabile signum, 8). S’hi fa per salvar-nos, s’hi fa perquè en cada home reconeguem la imatge de Déu.

En aquesta nit santa ha resplendit la claror de la llum veritable, aquella a la que som convidats a apropar-nos pel Fill de Déu fet home, igual en tot a nosaltres, llevat del pecat. Ell ens convida a fruir-ne al cel per sempre més, d’aquest goig que avui ens porta.

24 de desembre del 2019

NADAL DEL SENYOR

MISSA VESPERTINA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 62,1-5; Sl 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

Com un raig de llum i una torxa encesa és per a la humanitat el Salvador, Jesús, de la descendència de David. La referència de Jesús com a fill de David és present al llarg de tot el Nou Testament, l’apòstol Pau ho remarca a la Carta als Cristians de Roma i a la Segona Carta a Timoteu, Jesús és descendent de David, del seu llinatge. Respon així a la promesa feta als Pares i als profetes, que d’aquesta nissaga havia de néixer el Salvador.

Així l’Evangeli d’avui posa l’accent en aquesta ascendència, no és tracta d’una mera narració, és resultat d’una intencionalitat en la recerca per vincular a Jesús amb la història del poble d’Israel. Una història en la que hi ha de tot, perquè Jesús assumint la nostra humanitat, en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, ve a salvar a tots els homes i la seva pròpia genealogia representa i presenta la pluralitat del llinatge humà. Partint d’Abraham, el nostre Pare en la fe, i acabant en Josep, hi trobem reis, prostitutes, homes justos i pecadors; a tots ha estat donat un Salvador que és Jesús, la corona magnífica a les mans del Senyor, la diadema reial a les mans de Déu.

Aquesta ascendència ens porta a centrar l’atenció en Josep, l’home just i bo, que acceptant la voluntat de Déu acull a Maria i al fill que aquesta porta a les seves entranyes tot i ser verge, Josep l’acull tot i sabent que aquest fill ha estat engendrat per obra de l’Esperit Sant, tot i sabent que li ha estat encomanada la missió de salvar dels pecats al seu poble, al poble escollit per Déu des de sempre, al poble d’Israel. Jesús, el Fill de Déu, no defuig la misèria humana, l’assumeix per combatre-la i vèncer-la des de dins mateix, des de la nostra limitada humanitat.

Déu s’ha apropat tant a l’home que Ell mateix s’ha fet home en Jesús, el Déu amb nosaltres, ha vingut a compartir les nostres ombres per transformar-les el llum; la nostra mort per convertir-la en vertadera vida per la seva resurrecció. La Paraula, el verb de Déu, el Fill unigènit i únic del Pare, fill de l’home, ha vingut per compartir la seva filiació divina amb tots nosaltres. S’ha encarnat en un poble concret, en un llinatge determinat, tal com deien les Escriptures; per fer arribar la seva salvació a tota la humanitat. A uns homes concrets i a tots el qui creguin en Déu, el poble reunit per un baptisme de conversió, com ens diu l’Apòstol.

D’aquesta manera ha vingut al món en Messies; d’aquesta manera s’acompleix en Ell pla de Déu, el pla de la salvació. El somni del poble d’Israel s’ha acomplert, i com Josep es despertà tota la humanitat es desperta del malson del pecat perquè ens ha arribat la salvació.

Acollim amb joia al Fill unigènit de Déu perquè un dia, quan vingui com a jutge, el puguem contemplar amb confiança. Celebrem amb esperit ben prompte el seu primer adveniment, que és el principi de la nostra redempció i demanem-li que en el seu darrer adveniment siguem salvats per obra de la seva gràcia.

22 de desembre del 2019

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 7,10-14, Salm 23,1-2.3-4ab.5-6, Rm 1,1-7i Mt 1,18-24

Josep hi pensava. La vida d’aquella parella de Natzaret que havia estat promesa en matrimoni, pels seus pares seguint el costum dels jueus, s’havia trastocat del tot quan un àngel entrà a l’estança on estava la noia i li havia anunciat que tindria un fill sense intervenció humana. Ella havia estat temptada per la por, s’havia torbat, s’havia preguntat com seria tot allò i finalment s’havia confiat a la voluntat de Déu. Ell però en haver-se’n assabentat, encara hi donava tombs, veia que allò no podia anar de cap manera, que no podia acceptar de fer-se càrrec d’un fill que no era seu. La cerimònia del matrimoni que consistia en el canvi de casa per part de la núvia a la del seu espòs, o a la casa del pare d’aquest; no podia doncs dur-se a terme. Josep no podia prendre a Maria a casa seva. Però essent com era un home just i bo, li sabia alhora molt greu perjudicar a la noia i estava decidit a repudiar-la en secret per no desacreditar-la davant la gent. De tant donar-hi tombs Josep acabà per adormir-se i així endormiscat rebé, com Jacob, la visió d’un àngel i temptat també per la por, la por a prendre aquella dona com a esposa; escoltà la veu de l’àngel que li deia que el que li havien dit és cert i que tot succeeix perquè s’acompleixi el que diuen les Escriptures.

Un altre home també s’havia adormint, segons relata el llibre del Gènesi, i dormint Adam Déu li tragué una costella de la qual creà la dona, creà la possibilitat de que home i dona s’unissin i es reproduïssin, creà la humanitat. Ara tot dormint Josep, Déu obre la porta a la salvació d’aquesta humanitat que s’ha allunyat de Déu, un àngel li rebel·la que Maria ha concebut per obra de l’Esperit Sant a aquell que salvarà dels pecats el seu poble, aquell a qui anomenaran Jesús, que vol dir salvador.

Déu ha entrat en la història humana i de quina manera, desconcertant, torbant a una parella de Natzaret que feia plans de casament. Encara els costa de creure, d’imaginar-se que aquell el cor del qual ja batega en el ventre de la mare verge, és el Fill de Déu que pel llinatge humà, el de Josep, participarà del llinatge de David; però per l’Esperit serà el Fill poderós de Déu que ressuscitarà d’entre els morts; com ens diu l’Apòstol. Déu ha fet aquell senyal prodigiós que havia anunciat el profeta Isaïes, aquell qui davallant a les profunditats del país dels morts pujarà al cel, naixerà d’aquella noia, serà l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres.

El Senyor, el rei de la gloria, entra en la història humana a partir de Maria i de Josep; Déu els ha cridat a aquesta noble missió, criar al seu Fill. Déu entra en la història de la humanitat i ho fa per quedar-s’hi, hi entrà en el mateix moment en que Josep es despertà i acomplí el que l’àngel li havia manat i es desposà amb Maria. No pot ser més simple, una parella tindrà un fill; no pot ser més grandiós el Fill de Déu naixerà d’una verge i habitarà entre nosaltres. Maria i Josep han conegut per l’anunci de l’àngel l’encarnació de Jesucrist; aquell qui conduirà a la humanitat per la seva passió i la seva creu a la glòria de la resurrecció.

Maria i Josep han estat convidats per Déu a rebre, a prendre al seu Fill, el salvador, el Déu que és amb nosaltres. Sant Jeroni es pregunta per què Crist és concebut d’una verge casada i no d’una simple verge. I respon que per tres raons: la primera, perquè per la genealogia de Josep se sabés l’origen de Maria; la segona, perquè els jueus no apedreguessin Maria per adúltera; i la tercera, perquè en fugir a Egipte tingués en Josep qui la consolés. En el fons l’àngel tot obrint-li els ulls a Josep al pla de Déu el convidà a prendre a Maria i al seu fill, a acollir-los, a mantenir-los, el convidà, al cap i a la fi, a estimar-los. El Fill de Déu serà acollit per l’amor maternal de Maria i el paternal de Josep; difícil missió la seva, fer de pare sense ser-ho del qui és Fill de Déu.

Descobrim la voluntat de Déu de diferents formes. A través de la meditació de la Paraula, a través dels enviats, en el cas de Josep dels àngels, que ens ajuden a descobrir el significat dels fets, el sentit de l’Escriptura perquè han estat destinats a anunciar la bona nova de Déu. Josep va arribar a percebre el significat del que li estava succeint a Maria a través d’un somni. En el somni un àngel es va servir de la paraula per a aclarir com s’havia encarnat la Paraula en el sí virginal de Maria. És l’acció de l’Esperit Sant que actua. Quan per a Maria tot es va asserenar, exclamà: «Heus ací l’esclava del Senyor, que es faci en mi segons la vostra Paraula». Quan per a Josep tot va quedar una mica més clar, va actuar, prenent a Maria com la seva esposa, i anant a viure junts. Gràcies a la bonhomia de Josep, Maria no va ser apedregada i Jesús va continuar vivint en les seves entranyes.

L’Emmanuel és a punt d’arribar, totes les peces que calien per acomplir el pla de la salvació s’han anat col·locant i encaixant al seu lloc. Ara nosaltres sortim al rebre’l amb cor sincer.

21 de desembre del 2019

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ct 2,8-14 o bé So 3,14-18a; Sl 32,2-3.11-12.20-21 (R.: 1a i 3a); Lc 1,39-45

Χαῖρε Μαρία κεχαριτωμένη,
ὁ Κύριος μετά σοῦ,
Ἐυλογημένη σὺ ἐν γυναιξὶ,
καὶ εὐλογημένος ὁ καρπὸς τῆς κοιλίας σοῦ Ἰησούς

A la finestra de la capella de la nostra infermeria, al vidre, hi ha escrites en català les paraules de l’avemaria: «Déu vos salve, Maria, plena de gràcia. El Senyor és amb vós. Beneïda sou vós entre totes les dones, i beneït és el fruit del vostre ventre, Jesús» (Lc 1,28.42). Des de fa dos mil anys aquestes paraules acompanyen el batec del món. Molts de nosaltres hi hem après a reconèixer la veu de la nostra mare, hi hem après també la nostra llengua, la llengua de la terra, i el llenguatge del cel. Perquè està feta amb paraules del cel i amb paraules de la terra, amb el mot d’un àngel missatger de Déu i amb el verb d’una dona creient d’Israel. Al centre, covada per l’Esperit de tota fecunditat, Santa Maria, a la qual va dedicada aquesta oració.

L’Àngel anuncia la joia, la joia del Messies que ve ja a visitar el seu poble. Χαῖρε, alegra’t! I de la joia, la joia de Déu, en brolla la font de la gràcia, perquè en grec, gràcia (Χάρις) i joia (Χαρὰ) comparteixen la mateixa arrel, la mateixa paraula: κεχαριτωμένη, plena de gràcia. A mi m’agrada més: feta joiosa. I per què? Perquè el Senyor és amb tu. El Κύριος, el Sant d’Israel és amb tu. Aquí la preposició grega μετά, que traduïm per amb, amb tu, té un sentit fort, vol dir el Senyor està de la teva part, per tu, amb tu. I, de quina manera, germans! El Senyor és amb nosaltres fins a la fi del món, per sempre, l’Emmanuel.

Elisabet, plena de la mateixa joia de l’Esperit, proclama Maria beneïda. La gràcia dita per l’àngel, és rellegida en clau de benedicció per una dona també embarassada, també beneïda, perquè Maria ha estat objecte d’una bona Paraula de part del Senyor, una Paraula que li madura en el ventre com a fruit beneït de la gràcia i de la joia. El fruit beneït en el ventre de Maria és el Cep veritable, al qual nosaltres som empeltats per l’acció de la mateixa gràcia, a fi que donem fruit, com a sarments en el cep, i siguem causa de benedicció per al món.

Germans, avui s’uneixen el llenguatge del cel i el llenguatge de la terra en una sola pregària. Ave Maria! Perquè avui es fa realitat el salm: «La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la justícia i la pau. La fidelitat germinarà de la terra i la justícia guaitarà des del cel. El Senyor donarà el bé i la nostra terra donarà el seu fruit» (Sl 85,11-13). En l’abraçada d’aquestes dues dones d’Israel, Maria i Elisabet, és com si Déu abracés la nostra feblesa i ens agombolés als braços de la seva misericòrdia. Estiguem-ne joiosos i fem-ne benenedicció per als altres, mentre esperem el Nadal amb la cançó de l’Ave Maria. Amén.

19 de desembre del 2019

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Jt 13,2-7.24-25a; Sl 70,3-4a.5-6ab.16-17 (R.: 8a); Lc 1,5-25

Déu s’ha recordat: Zacaries. Déu ha promès: Elisabet. Déu ha concedit el seu favor: Joan. Lluc comença el seu evangeli amb tres noms plens de significat, i ho fa al temple de Jerusalem, en el marc d’una solemne litúrgia sacerdotal, entre càntics i núvols d’encens i la pregària expectant del poble. És en la pregària, segons Lluc, que Déu es fa el trobadís amb el poble, i, de fet, ens vol fer llegir tota la història de Jesús, que es disposa a escriure, en clau litúrgica, començant i acabant el seu relat al temple de Jerusalem (Lc 24,52-53).

En aquest marc litúrgic de pregària i de benedicció vull meditar breument la col·lecta de la missa, que és, ben mirat, l’oració per a tot el dia en aquesta fèria major d’Advent. «Oh Déu, per la maternitat de la Verge heu revelat al món aquell qui és l’esplendor de la vostra glòria; concediu-nos de venerar el misteri de l’encarnació amb una fe ben plena i de celebrar-lo sempre en esperit i en veritat». L’oració comença amb una afirmació de fe, tot rellegint el Credo: Déu, a través del consentiment creient d’una dona que accedeix, de verge, a esdevenir mare, posa en la carn de la nostra humanitat el seu segell, l’empremta de la seva mateixa glòria. Jesús és esplendor de la glòria, de la realitat de Déu, per la maternitat de Maria, a través de la qual assumeix allò nostre, la nostra carn, per a fer-s’ho seu tot fent-se nostre. Déu s’ha valgut d’una paradoxa: la maternitat d’una verge! L’antífona del Benedictus que hem cantat a Laudes expressava poèticament el mateix contingut de fe: «Sortirà com el sol el Salvador del món, baixarà al si de la Verge com sobre l’herbei, al·leluia», evocant, potser, un bell episodi de la vida de Gedeó (Jt 6,39-40). I què demana, l’oració? No pas res de poca importància. Demanem en primer lloc de poder venerar sempre el misteri de l’encarnació. Venerar significa molt més que acollir quelcom racionalment, entendre-ho. Venerar aquest misteri vol dir posar-hi a disposició tot el nostre ésser. Amb una fe ben plena. El consentiment de la fe dona plenitud a tota la nostra capacitat d’entendre i de pensar. I, en segon lloc, demanem de poder celebrar aquest misteri. Això és, contemplar-ne i fruir-ne la joia i la bellesa en el marc de la litúrgia, posant-lo, com diu el salm 136, «al capdamunt de la nostra alegria». Celebrar-lo, encara, en esperit i en veritat, per tal que la celebració esdevingui vida, informi la nostra vida, la transfiguri i la purifiqui. Misteri, celebració i vida.

Davant el misteri, fem silenci, germans i germanes. Però no per incredulitat, sinó com a penyora de saviesa i d’humilitat, perquè, indòcils com som aprenguem els sentiments dels justos, i ens disposem a acollir el Senyor en el record agraït de la seva promesa. Amén.

17 de desembre del 2019

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu» (Mt 21,31). Fa just un any, comentant la Genealogia de Jesús, us vaig parlar de la figura del rei Josies com a tipus del Crist. Avui us parlaré de la prostituta Rahab, una altra de les protagonistes d’aquest evangeli: «Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab». Rahab, fem-ne recordança, era una prostituta de Jericó que va amagar a casa seva els exploradors enviats per Josuè per preparar la conquesta de la Terra Promesa. Els Pares han vist en aquesta dona i en la seva casa una figura de l’Església com a arca salvadora de la humanitat. De fet, recordem-ho també, els amaga sota un munt de tija de lli, una imatge que evoca poderosament l’arca de Noè, i evoca també el cistell de papir per on l’infantó Moisès fou salvat de les aigües del Nil: el gest valent i acollidor d’aquesta dona li valdrà la salvació quan Jericó sigui destruïda. Els exploradors li imposen només una condició: ha de senyalar casa seva amb un cordó escarlata, penjat de la mateixa finestra per on els havia fet escapar. També els Pares han vist ací una relació amb la sang que marcava les portes dels hebreus a Egipte per estalviar-los de l’exterminador, i una prefiguració de la sang salvadora de Nostre Senyor Jesucrist, que brilla cada dia, sacramentalment, en els nostres llavis, que són la finestra de la fe, quan ens acostem a l’altar.

«Les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu». Rahab, amb el seu gest, amb el seu capteniment, va començar a passar al davant en aquest camí. I era com si ens estirés a tots nosaltres. Ens estirava amb el seu coratge, amb la seva fe, la fe que es torna memòria de la gesta salvadora de Déu en el passat i s’obre a la confiança en el futur: «Ho hem sabut ... el Senyor, el vostre Déu, és realment Déu dalt al cel i aquí baix a la terra ... Doneu-me un senyal segur que estalviareu la meva família» (Js 2,11.13).

Comencem el camí de Nadal, el camí del Regne, i les prostitutes i els publicans ens hi passen al davant: Leví-Mateu, Zaqueu, la dona pecadora als peus de Jesús, Rahab, i tants i tantes que no sabem: «Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que és just, i no el vau creure; en canvi, els publicans i les prostitutes sí que el van creure». Posem-nos, doncs a la fila d’aquesta llarga corrua de creients. Molts d’ells ni ho sabien, potser. Però amb la seva fe i la seva esperança anaven preparant el camí del Messies d’Israel. La fe que es fa camí i que, des de la creu, es torna cordó escarlata, sang refulgent, per on ens enfilem i conquerim el Regne. S’hi va agafar el bon lladre, s’hi agafa l’Església, s’hi agafen tants sofrents i descoratjats al voltant nostre que no tindran pessebre ni llums de Nadal; ens hi agafarem nosaltres, al cor de la Nit Santa, quan l’evangeli de la Genealogia se’ns tornarà cançó de bressol, la música més dolça i més meravellosa que mai l’Esperit hagi inspirat. Que així sigui.

8 de desembre del 2019

IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9; Lc 1,26-38

La Verge Maria en la seva creació i en la infusió en el cos, fou plena de la gràcia de l’Esperit sant i preservada del pecat original, així ho diu l’any 1661 el Breu Sollicitudo omnium eclesiarum del Papa Alexandre VII, que ve a confirmar la doctrina establerta pels seus predecessors Sixte IV, Pau V i Gregori XV. La concepció immaculada de la Verge Maria és un dogma proclamat finalment pel Papa Pius IX el 1854 amb la butlla Inefabilis Deus, que tancava segles de debat, a vegades no pas fàcil. El nostre sant Bernat, per exemple, expressava als canonges de Lió que si ve cal honorar a la Mare de nostre Senyor, cal ponderació, honorant la integritat de la seva humanitat, la seva vida santa i així admirant-la a ella, admirar al fill.

Com explicar que Maria estava predestinada a acollir en el seu ventre virginal al Fill de Déu fet home? Com expressar que Déu l’havia elegit i l’havia preparat per a ser l’arca de la nova aliança? La nova Eva no podia ser inferior a la primera Eva; perquè d’ella havia de néixer el nou Adam, aquell qui revertiria la situació de la humanitat retornant-la a la proximitat amb Déu. Maria, tota pulcra i perfecte, reuneix en ella tota la santedat que Déu vol per a la humanitat, preservada per Déu del pecat, en ser concebuda immaculada i de la corrupció del seu cos en ser assumpta al cel en cos i ànima. Per això fou preservada immune de tota taca des de la seva mateixa concepció, un do del Pare en atenció als mèrits de Crist, Jesús, Salvador del món.

Tot això, la història de la nostra salvació, passa per Natzaret, per aquella noia promesa a un descendent de David, anomenat Josep. Maria no té por, es torba, pensa per què li diuen aquestes coses, però es confia a la voluntat de Déu expressada per l’àngel. Tota la vida de Maria és una vida de confiança, de servei i d’espera atenta; primer espera sense saber ben bé que està esperant l’encontre amb aquell enviat que li comunicarà la seva missió per la qual ha estat destinada des de sempre. Després espera entre confiada i neguitosa que aquell qui porta al seu ventre virginal neixi i finalment espera entre sorpresa, adolorida i expectant com es farà realitat allò que el seu fill ha vingut a fer; sap que serà gran i que l’anomenaran Fill de l’Altíssim, que Déu li donarà el tron de David i que serà rei del poble d’Israel; però no sap pas com s’esdevindrà tot això; segurament serà de manera tan misteriosa per a ella com la seva concepció.

Maria és la viva imatge de l’espera de l’adveniment del Salvador i com Crist es posà al servei del poble jueu per mantenir la veracitat de Deu, com ens diu l’apòstol, ella es posa al servei de Crist per a servir així a tota la humanitat. Maria ha sentit la veu de Déu que li porta l’àngel, però si Eva va sentir por perquè sabia que estava en fals davant de Déu, Maria perd la por per convertir-la en confiança perquè ella és la que està plenament d’acord en Jesucrist, i va avançant en la peregrinació de la fe, fidel fins a la unió amb el seu Fill als peus de la creu. En paraules de sant Bernat gràcies a ella tota mortalitat emergí a la vida.

L’anunciació a Maria inicià la plenitud dels temps, tot allò que Déu havia anat anunciant per mitjà dels profetes començà a fer-se realitat, Déu es feu carn en el ventre virginal de Maria. Per completar l’inici de l’obra de la salvació cal la col·laboració de la humanitat; així com la humanitat s’allunyà de Déu per la seva ambició per esdevenir divina; així Déu s’apropa a l’home per l’encarnació i Maria esdevé així la humil porta de la redempció.

En aquella casa de Natzaret es jugà el futur de la nostra salvació, Maria digué sí, tot i torbar-se, tot i tenir un xic de por, tot i no saber com podria ser tot això si ella no tenia marit encara. El pla de Déu passava per Maria, el Senyor era amb ella i el seu sí, el seu fiat, és el sí de tota la humanitat.

Quin millor exemple d’esperança que Maria per a aquest temps d’Advent, que ella ens ajudi a mantenir l’esperança, ella que per a nosaltres monjos és exemple de pregària, de pobresa, d’humilitat, de silenci, d’acolliment, en definitiva de servei confiat.

«Aprenguem d’Ella, dona de l’Advent, a viure els gestos quotidians amb un esperit nou, amb el sentiment d’una espera profunda, que només la vinguda de Déu pot omplir.» (Benet XVI).

30 de novembre del 2019

SANT ANDREU, APOSTOL

RECÉS D’ADVENT DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 10,9-18; Sl 18,2-3.4-5; Mt 4,18-22

A la vora del llac de Galilea hi ha dos germans feinejant amb les xarxes, capficats amb la pesca i les seves cabòries se n’adonen que de sobte tenen al seu costat algú que en haver-los vist, els mira i els convida a anar amb Ell i canviar peixos per homes en la seva pesca. Un xic més enllà dos altres germans de la barca estant, repassant les xarxes, són també cridats per aquell home; ells de nou deixant barca i pare marxen amb Ell. L’evangelista Mateu inicia el seu relat sobre la vida pública de Jesús passant de l’escenari del desert on hi ha Joan, a la verdor i la bellesa de la riba del llac; Jesús ha anat de Natzaret a Cafarnaüm; al seu pas tot reverdeix, tot neix a una nova vida. Així, a la vora del llac, de l’aigua, la vida de Pere, Andreu, Jaume i Joan canvia, s’incorporen a una aventura, neixen de nou; com tots nosaltres per l’aigua del baptisme. La raó d’aquest canvi és Jesús que mira, que crida; que crida de dos en dos perquè la fe és per compartir-la, per viure-la en comunitat, en família, en Església.

Aquells pescadors descobriran tot seguint-lo que dels qui creuen en Ell i el segueixen cap no serà defraudat. Aquells homes, potser sense adonar-se’n del tot, han vist en Jesús al Senyor; aquell de qui ara ni poden imaginar que el Pare el ressuscitarà d’entre els morts per a la nostra salvació i que seran ells, ja pescadors d’homes, els enviats a predicar-lo, els cridats a rebre l’Esperit i fer que molts en sentin parlar, els encarregats de fer que molts hi creguin i creient-hi l’invoquin i invocant-lo se salvin; tan se val el seu origen, raça o llengua.

En Jesús Déu ha deixat de ser un ésser a voltes llunyà, s’ha fet home, es mou en el món, és algú que mira, que cerca, que crida a anar amb Ell, a creure en Ell. En trobar a Jesús en el camí de la seva vida, la fe ha entrat en el cor dels primers apòstols, la tenen als llavis i dels seus llavis s’escamparà a tota la terra, fins als límits del món.

A les portes de l’Advent nosaltres, com els apòstols, estem sovint capficats en les nostres xarxes i barques particulars;  potser la nostra activitat diària ens impedeix de veure que Jesús ens mira, que s’ha aturat al nostre costat i tot mirant-nos ens crida. Ens crida a esperar-lo de nou aquest any, a viure de nou el seu adveniment amb l’esperança i la joia de saber que si l’invoquem, si l’esperem serem salvats.

Ens crida a reconèixer-lo, perquè sempre està vora nostre, en el rostre dels nostres germans, en el d’aquells qui pateixen, en el d’aquells quin són rebutjats i ignorats per la nostra societat, en el d’aquells qui es juguen la pell per una vida més digne; en el d’aquells a qui la malaltia, la pèrdua de la llibertat o la llunyania de la llar els fa rostres, imatges del Crist. Mentre l’esperem cal que ens esmercem en reconèixer-lo en l’altre, que si l’hem sentit predicar, el portem al cor i als llavis.

Com sant Andreu, la festa del qual celebrem avui, el germà de Simó, anomenat Pere, a qui l’evangelista Joan ens mostra com a deixeble de Joan Baptista. Un home doncs que cercava la presència del Senyor, un home de fe i d'esperança; que va seguir a Jesús, i no sols el va seguir de prop, sinó que va gaudir de la seva intimitat. Aquell que abans que res atent als altres va indicar-li a Jesús la presència d'un noi que tenia cinc pans d'ordi i dos peixos, que creia poc per a tanta gent, sense adonar-se’n que fins hi tot en sobraria; sense saber que després compartiria la taula del pa de vida al darrer sopar. Aquell qui, atent a la vinguda del Regne, preguntà quan seria la destrucció de Jerusalem i la fi dels temps, sense saber que tenia el qui és la vertadera vida vora seu; essent després testimoni de la seva resurrecció. Aquell qui, atent a evangelitzar, amb Felip fan d'intèrprets i mediadors dels grecs davant Jesús perquè la crida és servei, Jesús el cridà a seguir-lo i a servir-lo en els altres.

En paraules del Papa Benet: «Que l'apòstol Andreu ens ensenyi a seguir a Jesús amb promptitud, a parlar amb entusiasme d’Ell amb tots aquells amb els quals ens trobem, i, sobretot, a conrear amb Ell una relació d'autèntica familiaritat, conscients que només en Ell podem trobar el sentit últim de la nostra vida i de la nostra mort.» (Benet XVI, 14 de juny de 2006).

Que aquesta voluntat ens mogui, com a l’apòstol sant Andreu, a viure aquest temps d’Advent que aquest vespre iniciarem, amatents, amb esperança renovada i la certesa de que Jesús ve a salvar-nos i a habitar als nostres cors.

20 de novembre del 2019

DIMECRES DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

SANTS OCTAVI, ADVENTOR I SOLUTOR, MÀRTIRS

2M 7,1.20-31; Sl 16,1.5-6.8 i 15; Lc 19,11-28

Poc es pensaven aquells subalterns, dels quals ens parla Jesús en l’Evangeli de sant Lluc, que aquell noble cridat a regir un regne, tornaria tant aviat. Quan tornà investit amb la dignitat reial, passà comptes i fins i tot feu executar als qui no l’havien volgut com a rei. Així passarà també amb la mort i el judici, no podem predir pas quan ens arribarà, ni com serà. Per això Jesús ens convida a estar preparats, a estar a punt, sempre a punt; tenint al dia els comptes d’allò que ens ha donat, per si ens en demana raó el dia menys pensat.

La fe que rebem pel baptisme no és per deixar-la tal i com ens la van confiar, l’hem de fer treballar, de fer fructificar, de fer rendir; per això el Senyor ens l’ha donat. Hem d’anar avançant en el camí de la nostra vida de cristians, de la nostra vida monàstica. Podem tenir la temptació de guardar-nos la fe embolicada en un mocador; no es tracta pas d’això, els nostres passos, no abandonant mai els camins prescrits, han d’avançar segurs per les rutes del Senyor. Sense por, segurs de que Ell és el creador del món, el que ens ha modelat abans de néixer. És aquesta la fe que tenien aquells set germans que moriren a mans d’un rei injust i despietat; però malgrat turments, amenaces i temptacions, no van trair la seva fe perquè l’havien administrat fidelment. Com aquella mare coratjosa que sabia molt bé que més important que la vida terrena, que haver-los portat a les seves estranyes, haver-los alletat i haver-los criat, era la fe que els havia transmès en aquell Déu que es compadeix del seus. Ell sap com ens ha fet a cadascun de nosaltres, Ell sap com som realment i sols a Ell podem confiar-nos perquè ens retorni l’alè i la vida, aquella vida vertadera que tant sols podem obtenir per la seva compassió.

En aquest món ens poden temptar la riquesa, les amistats fugisseres, els reconeixements, el poder i tantes altres coses. Però si mirem al cel i a la terra i ens n’adonem que és Déu qui ho ha fet tot, que ho ha fet del no res i que també nosaltres hem estat fets igualment del no res per aquell que existeix des de sempre i existirà sempre, que ha creat totes les coses per la seva bondat; aleshores no hem de tenir por i hem d’afanyar-nos a fer fructificar la nostra fe, no hem de deixar que la llavor sembrada per Déu en nosaltres pel baptisme sucumbeixi a les males herbes del poder, la riquesa i la vida caduca.

Segurs d’això, certs de que la nostra no és una esperança vana, sinó fonamentada en Crist, hem d’avançar seguint-lo a Ell, al qui no hem d’anteposar mai res, de la misericòrdia del qual no hem de desesperar mai, seguir-lo vers la Jerusalem celestial on tenim l’esperança certa de que si l’hem invocat amb sinceritat, Ell ens respondrà i aleshores quan ens desvetllem del son de la mort el podrem contemplar fins a saciar-nos.

Aquesta és la fe tant ben administrada dels màrtirs, com sant Octavi i els seus companys Aventor i Solutor considerats els primers màrtirs de Torí, pertanyents a la llegendària legió tebana i martiritzats al segle III per no voler renunciar a la seva fe, com aquell set joves. D’ells escriví sant Màxim de Tori: «El màrtir no sofreix només per a ell mateix, sinó també pels seus conciutadans. Amb el seu patiment guanya per a ell el premi; als conciutadans els ofereix l’exemple; per a ell obté el repòs, per als seus conciutadans la salvació. Amb el seu exemple vam aprendre a creure en Crist, vam aprendre a cercar la vida eterna en la humiliació, vam aprendre a no tenir por a la mort. Vegeu, doncs, el què devem als màrtirs!» (Sermó 12 de la passió dels sants Octavi, Aventor i Solutor de Torí.)

Per això va venir Crist al món, per això el Pare va enviar al seu Fill, tot i que l’home havia rebutjat tantes vegades la seva aliança, quan arribà la plenitud dels temps el Fill va morir per nosaltres i per nosaltres va ressuscitar. Aquesta vida nostra, aquí a la terra és passatgera, l’hem de viure com un caminar vers Crist, com Crist caminava per arribar a Jerusalem. Aquest camí l’hem de fer sense por, amb els ulls fits en la meta, sabent ben bé que som creatures de Déu, creats per Déu a imatge seva, que Ell ens ha donat la fe que nosaltres avançant vers Ell hem de fer fructificar i si ens ho demana testimoniar.

17 de novembre del 2019

DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Ens ve de grat? Ens abelleix? Estem desitjosos? «Ve el Senyor a judicar amb raó tots els pobles». Estem preparats per al dia del Senyor?

Al cristià la litúrgia li proposa exàmens parcials abans de l’examen final, que serà el dia de la nostra mort i el judici, quan serem tal com som realment davant Déu.

«Ve el Senyor a judicar amb raó tots els pobles». Però, ens ho creiem? Perquè hauríem d’estar preparats. Hem de pensar que l’hora de l’examen final no la sabem, però d’exàmens parcials, n’anem fent al llarg de l’any. En aquest examen parcial, l’Eucaristia, amb les seves lectures, ens obre a discernir la nostra essència cristiana.

Avui el profeta ens presenta el judici: el càstig per als orgullosos, injustos que han obrat el mal; la salvació per als qui veneren el Senyor.

L’apòstol ens assenyala que hem d’escarrassar-nos treballant nit i dia en pau per guanyar-nos el pa que mengem. No cap en la concepció del cristià ser un desvagat.
Jesús ens convida a estar alerta per no emmirallar-nos en la bellesa d’aquest món materialista, com també a no deixar-nos caure en enganys pels profetes de desventures, perquè de desgràcies naturals, violències, terratrèmols, fams i pestes hi ha per tot arreu sempre.

Ara bé, el cristià, el qui creu veritablement en Crist no pot tenir por, cap por, perquè Jesús ens defensa sempre. Sols hem de confiar, posar la nostra fe, la nostra esperança, el nostre amor en Déu, en el seu Fill, Jesús, el nostre salvador.

De part nostra, hauríem d’estar desitjosos per donar testimoni de la nostra fe. Si creiem en Jesucrist, ens abellirà viure aquesta avaluació continua del nostre constant testimoni.

De grat, acceptarem passar pel menyspreu, l’odi, o fins i tot el martiri. Jesús, des d’ara ens adverteix: «Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida».

Podem estar provats en aquest camí de la vida concreta que tenim, però el que interessa és guanyar la vida eterna, la nostra vida per sempre. Per això, mentre estem en aquest món, tot i les dificultats que tenim, hem de treballar, hem de donar testimoni de Jesús, el Fill de Déu, en qui creiem, servint-lo amb felicitat, servint-lo en el proïsme, en cadascú dels nostres germans.

Fins i tot, desenganxant-nos de tot el que ens aferra a la terra, podrem viure amb molta més llibertat la nostra felicitat en el servei quotidià comunitari, amb la joia d’anar atansant-nos pas a pas al dia de Senyor, és a dir, al nostre examen final i a l’obertura a la vida eterna que és el nostre guany per sempre, el guany del cristià.

14 de novembre del 2019

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23; Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18; Jo 12,23-28

«Tenir cada dia la mort present davant els ulls» (RB 4,47) ens recomana sant Benet a la Regla. Aquest record, si vertaderament servim Déu sota la Regla de sant Benet, no ha de ser pas un record angoixant, sinó seré, confiat i esperançat. El Pare va enviar al seu Fill per fer-se home com nosaltres, llevat del pecat, per morir com nosaltres i morint ressuscità i ressuscitant guanyà per a tots nosaltres la vida vertadera. Per Crist som fets fills de Déu, i si som fills també som hereus, hereus de Déu i hereus amb Crist; com ens diu l’apòstol. L’herència és la vida plena, aleshores els sofriments del món present, la mort mateixa, no és res comparada amb la felicitat de la glòria.

Si això tot cristià, tot creient ho ha de tenir clar, quan més nosaltres monjos; és d’aquesta manera que hem de tenir la mort present davant dels ulls cada dia, no pas per angoixar-nos, ni per atemorir-nos, sinó per confiar-nos a la compassió i la benignitat de Déu, d’aquell qui salva els justos i s’apiada dels fidels. Ens ho diu l’evangelista sant Joan, el gra de blat ha de morir per donar molt de fruit, és per això pel que hem vingut al món. No ens ha de fer por la mort, no hem de témer la mort; sant Benet ens en parla com de la meta, la porta a la vida eterna, perquè tota la nostra existència terrenal no és sinó un camí a recórrer cap a aquest objectiu. Un objectiu que és arribar a l’amor de Déu, com diu sant Bernat: «Si es tem a Déu és perquè tot ho pot amb el seu poder, i aquest temor és autèntic si es creu que res resta ocult a la seva saviesa. Si s’estima a Déu és perquè és l’amor, i aquest amor és sincer perquè és la veritat i l’eternitat.»

Al monestir fem experiència de la mort, mentre la societat sovint l’amaga, nosaltres seguim vivint-la com quelcom d’habitual. La mort dels nostres germans de comunitat, amb els qui hem compartit un tram més o menys llarg de la vida monàstica, sovint ens alliçona i ens dona serenitat. Certament la mort de cadascú és individual, una experiència única i irrepetible; però potser veure com alguns dels nostres germans l’han assumit al peu del canó del servei a la comunitat fins al final; com d’altres s’han confiat al Senyor durant una llarga malaltia i a la fi li han demanat insistentment que vingués a alliberar-los; també aquells als qui els hi ha costat d’assumir la pèrdua de forces i trobar-se a la fi del camí; cap d’ells no desesperà mai de la misericòrdia de Déu. Totes aquestes experiències dels nostres germans ens ajuden a viure l’experiència de la mort, a tenir-la davant dels ulls cada dia.

Avui els tenim a tots a ells ben presents perquè de tots hem après una lliçó o altre. Els encomanem al Senyor perquè hagin trobat la pau, que havent estat servidors del Senyor i haver-lo seguit, ara puguin veure la claror de la seva mirada, que estiguin on Ell està i el Pare els honori. Que el Pare s’hagi apiadat d’ells i l’amor per ells duri per sempre. Confiem en Déu, tot encomanant-li als nostres germans difunts, encomanem-nos-hi també nosaltres perquè quan sigui l’hora, com ells emprenguem una nova vida, plena, eterna i veritable de la mà d’aquell qui és el camí, la veritat i la vida.

13 de novembre del 2019

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24; Lc 19,1-10

Celebrem avui la dedicació d’aquest temple, que per voluntat del Papa sant Joan XXIII és basílica menor. Un temple l’austera bellesa del qual impressiona, que acull les restes de vuit reis d’Aragó i Comtes de Barcelona i algunes de les seves esposes, les de dos abats generals del nostre Orde i la de molts altres; un temple visitat cada any per milers de persones. Però el que el fa temple no és res de tot això, ni l’art, ni les despulles aquí servades, ni els qui venen a visitar-lo. Aquest és un temple perquè aquí s’hi aplega una comunitat cinc cops al dia; prop de quatre hores cada dia, any rere any. Aquest és un temple perquè aquí s’hi lloa al Senyor durant generacions monàstiques al llarg de quasi nou segles. Certament deixà de ser-ho una mica més de cent anys, però gràcies a Déu ha retrobat la seva funció, el seu sentit. Aquest és un temple perquè aquí ens hi reunim en el nom del Senyor, hi proclamem la seva Paraula, Crist s’hi fa present en el pa i el vi durant l’Eucaristia i per tot això intentem fer-lo present en la nostra vida.

No, els temples no ho són per la seva arquitectura, per més bella que sigui, ho són per les pedres vives que l’omplen de vida i li donen sentit. És per aquest temple pel que es deleix i sospira el salmista, en el que anhela de viure un sol dia als seus atris. És aquesta la vertadera muntanya de Sió, la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial. La salvació és Crist, Ell és el mitjancer de la nova aliança; Crist és el fundador, l’origen i el fonament de l’Església. Cap altre fonament no serveix més que Jesucrist, sols amb Ell com a pedra angular tenim sentit nosaltres com a carreus d’aquesta Església de pedres vives. Déu té un rostre, un nom; Déu s’ha fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, s’ha fet carn i aquí es fa pa i vi, es lliura de nou a nosaltres en el seu memorial. Com el temple de Jerusalem que tant sols tingué sentit quan el núvol de glòria del Senyor l’omplí, aquest temple sols té ple sentit com a lloc de trobada de Déu amb l’home. Com la casa de Zaqueu que sols se salvà quan Jesús hi entrà i entrant-hi ho feu també en el cor d’aquell publicà defraudador i corrupte. Aquí, al temple, l’home es troba amb Déu i Déu amb l’home, sols així esdevé casa de Déu i porta del cel.

La nostra és una fe encarnada, feta carn, perquè Déu es feu carn per a nosaltres. El Fill que és l’únic fonament, la roca que ens salva i que habita en aquest temple, s’hi fa present quan nosaltres el celebrem, el lloem i el proclamem. Crist és la salvació que entrà a casa de Zaqueu; la seva és l’hora que anuncia l’adoració de Déu en Esperit i en veritat, com anuncià a la samaritana. Ell és alguna cosa més gran que l’antic temple, per Ell nosaltres som temple de Déu en el qual habita l’Esperit, pedres vives edificades per Déu com a temple de l’Esperit. Però no som encara el temple definitiu, som prefiguració d’aquell temple celestial, allí on no es veu cap temple, perquè el temple és el mateix Senyor.

Pedres, tombes o retaules són objectes al servei del temple, al servei de Crist, al servei de la seva lloança. I tot plegat sols adquireix el seu vertader sentit quan entra al nostre cor i el converteix de cor de pedra en cor de carn. Celebrem avui la festa de la casa del Senyor, del temple de Déu. El temple veritable som nosaltres, ho som, com diu sant Bernat, per la seva gràcia, no pas pels nostres mèrits. Si volem celebrar amb alegria la dedicació del temple, no hem de destruir ni malmetre ni embrutar el que Déu hi ha edificat en nosaltres, amb les nostres males obres. Hem de fer-ho disposant les nostres ànimes de la mateixa manera com desitgem trobar disposada l’església quan venim a ella, en paraules de Cesari d’Arlés, neta, endreçada i a punt.

Preguem al Senyor que ens ajudi a que en aquesta casa visible que ens ha permès d’aixecar, hi celebrem un culte digne i construint aquell temple que som nosaltres arribem un dia a la plenitud de la redempció, a la Jerusalem celestial.

10 de novembre del 2019

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2Ma 7,1-2.9-14; Sl 16; 2Te 2,16-3,5; Lc 20,27-38

Imagino que molts de vosaltres heu tingut aquesta experiència: després d’un dia laboriós, heu tingut un somni profund a la nit, al matí us heu despertat descansats, sentint el vostre cos renovat, àgil, amb ganes de viure; obriu la finestra i trobeu un dia radiant, i us neix el desig d’abraçar el món, començant, d’aquesta manera, una nova i feliç jornada.

Això m’ha suggerit el salm que acabem de cantar: «Quan em desvetlli us contemplaré fins a saciar-me’n». Cal despertar, cal desvetllar-se des de la profunditat...

I ara em podríeu respondre: ja estem desperts... Però el salm ens parla d’un altre desvetllar més profund.

Aquest salm 16 ens parla d’una amistat gustada, experimentada, amb Déu, que omple el cor d’alegria. Qui canta el salm es presenta davant Déu amb un esperit tranquil, serè, ple de confiança, davant d’un Déu personal i íntim. Hi ha com una mena de joc entre el «jo» del salmista (que podem ser cadascú de nosaltres) i el tu de Déu que ens respon. El salmista que parla i suplica i Déu que s’inclina i s’abaixa. Aquest Déu que s’ha rebaixat fins a arribar en el seu amor extrem fins a la Creu, per fer possible que nosaltres aprenguem la seva lliçó d’amor, de manera que arribem a desvetllar aquest mateix amor en nosaltres i puguem realment saciar-nos contemplant el seu rostre.

Fins aquí van arribar els set germans macabeus de la primera lectura. En ells s’ha desvetllat amb força i generositat el seu amor, i donen la seva vida com a testimoni de la seva fe. Donar la vida com a testimoni d’amor és el camí per vèncer la mort com ho va fer Crist, com tants homes i dones que al llarg dels segles així ho han viscut.

Però això ens demana estar oberts a la Paraula de Déu, com diu sant Pau en la carta als cristians de Tessalònica; que aquesta Paraula sigui en el teu interior quelcom «viu i eficaç, més penetrant que una espasa, que arriba a destriar la unió de l’ànima i esperit ... que jutja els teus sentiments i pensaments del cor», és a dir que tota la teva vida estigui nua, oberta a l’aigua viva de la Paraula. Com ensenya la carta als Hebreus (cf. 4,12).

L’evangeli no es pot quedar al nivell dels sentits externs. Ara, escoltem, i d’aquí a unes hores tot queda en l’oblit. Cal escoltar amb els sentits interiors, els espirituals, ja que tenim dues classes de sentits com ensenya sant Gregori de Nissa: corporals i espirituals.

Un ensenyament que completa Orígenes quan escriu: «Crist és l’objecte de cada sentit de l’ànima. Crist és veritable llum per il·luminar els ulls de l’ànima; Paraula per a ser escoltada; pa de vida per a ser gustat; oli de nard perquè l’ànima es deleixi amb l’aroma del Verb de Déu. Un Verb fet carn perquè puguem captar la seva Paraula de vida. No anem a Crist pel moviment del cos, sinó per l’afecte de cor
I aquest Verb de Déu ha supeditat la seva vida a l’amor, i per això venç la mort i ens obre a nosaltres la sendera de la resurrecció, porta oberta a una vida permanent, eterna».

Ens costa de creure, perquè l’amor no està profundament arrelat en el nostre cor. No hem après l’ensenyament de Crist.

Estem acostumats a dir que hi hauria d’haver amor, i així donem a entendre que no n’hi ha. Sabem que és una obligació d’estimar, que els homes tenim el manament d’estimar-nos, però no ho fem. D’aquí deduïm que el món està tan malament perquè hi ha en ell una manca d’amor i culpem els altres d’aquesta manca d’amor.

Estem creats i estructurats per viure l’amor; la nostra vida està estructurada per viure més enllà del temps, en l’eternitat, a la qual ens obre la Resurrecció, però aquesta se’ns concedeix quan vivim la vida dominats per l’amor, perquè l’amor venç la mort. I avui cada dia és més difícil de comprendre aquesta relació de vida i amor.

Em comentava fa uns dies una senyora, ja àvia: tinc 2 fills i ja he anat a 5 casaments.

Això s’acostuma a dir: buscar un nou amor. Més aviat busquem objectes d’amor, com infants que volen una joguina i aviat es cansen d’ella i demanen un altra. L’amor es troba buscant el cor de l’altre, però la recerca comença en el teu cor. Caldrà que l’Evangeli no se’t quedi en els sentits externs. Deixa que penetri fins als sentits interiors.

Necessitem despertar del nostre somni, un somni cada vegada més poblat de malsons...

«Quan em desvetlli us contemplaré fins a saciar-me’n».

9 de novembre del 2019

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22

Les lectures que hem proclamat ens porten a fer alguna reflexió sobre l’Església, sobre el misteri d’aquesta realitat que, potser de tan connatural se’ns escapa, però en la qual vivim indefugiblement la nostra pertinença a Jesucrist.

Ezequiel imagina, des del caos i la foscor de l’exili, una ciutat bella i radiant, de mesures perfectes, ordenada i esplendorosa, regada per un riu saludable i vivificant. És la nova Jerusalem, evocada aquí, com farà també el llibre de la Revelació de sant Joan, com una utopia, com el no lloc del Regne, el Regne de Déu que no es pot identificar amb res del que existeix, per això és utòpic, però que ensems ens és present i ens ve a trobar com la nostra realitat més profunda: «el Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,21). Des de l’exili, de tot exili, ens és lícit imaginar, somniar i esperar aquesta bella ciutat. Des de l’exili del nostre camí pel desert de la vida quotidiana —forasters com som—, de la nostra limitació, i de la nostra esperança, ens és lícit imaginar l’Església com aquella llar bella i perfecta on serem acollits, on som, de fet, acollits, per Déu.

La litúrgia, avui, per imaginar i per cantar l’església, ens ofereix en-cara un altre text preciós com a complement de la profecia d’Ezequiel, el salm 45. És el salm que canta la bellesa, la fecunditat i la inexpugnabilitat de la ciutat de Déu. «Déu hi és al mig» (enmig de la ciutat), diu, segurament referint-se al temple, i és ben bé així, fins i tot retòricament: entremig del salm 45 i del salm 47, que canta també la ciutat de Déu, tenim el salm 46, que canta la joia i la grandesa del Senyor, Rei de tot l’univers: «Aplaudiu, tots els pobles del món, aclameu Déu amb entusiasme».

Pareu esment a la gosadia del salm i de la mateixa profecia d’Ezequiel: Jerusalem, en realitat, no en té de riu, situada com està en un paratge més aviat desèrtic. Jerusalem té un torrent miserable, el Cedró, i, per a beure, ha de recollir l’aigua en cisternes. Per això la Jerusalem del salm 45, tal com la canta el salm, té tanta força profètica i poètica per evocar la realitat més joiosa que es pugui imaginar: Déu enmig nostre, Déu, la nostra alegria, és amb nosaltres, i hi és amb la fecunditat i la bellesa que tenen les ciutats travessades per un riu, que és sempre un símbol de vida i de salvació. El riu, encara, a diferència del mar, caòtic, impossible de contenir, evoca en el salm el cosmos, l’ordre, la bellesa i l’alegria, en tant que fa de mirall de la bellesa mateixa de la ciutat.

L’Església, doncs, és la font, de la qual bevem l’aigua viva del Crist, el seu Esperit, en els sagraments que brollen com un riu del seu altar, de les cinc deus de les ferides glorioses del Senyor Crucificat i Ressuscitat. I l’Església és una ciutat, bella i ordenada, on naixem i creixem com a ciutadans d’aquella Pàtria ideal que té per llei l’evangeli de l’amor. Agraïm-la, doncs, l’Església, amb els seus murs i les seves places, «ciutat ben construïda, conjunt harmoniós» (Sl 121,3), i mirem també d’ordenar la ciutat terrenal i la nostra vida. I pensem avui en aquella ciutat, Roma, que ens és mare i cap, en la seva Església que ens presideix en la caritat, ella, amb el seu bisbe. Preguem perquè esdevingui font desbordant de caritat i d’alegria per a totes les esglésies, per a tot el món. Amén.

3 de novembre del 2019

DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 11,23-12,2; Sl 144,1-2.8-9.10-11.13cd-14; 2Te 1,11-2,2 i Lc 19,1-10

Jesús va de pas per Jericó, la ciutat de les palmeres; aquella les muralles de la quan s’esfondraren sense ariets ni màquines de guerra, tant sols a toc de trompetes, en temps de Josué. Una ciutat rica on Jesús ja ha curat un cec de naixement, Bartimeu, que sabent que Jesús passava vora seu començà a cridar-lo demanant-li pietat i Jesús veient aquella fe li tornà la vista. Jericó és un lloc de pas per Jesús, tant que fins i tot en la paràbola del bon samarità Jesús situa al protagonista baixant de Jerusalem a Jericó. Una ciutat doncs on Jesús era conegut i també Zaqueu, un publicà ric i cobrador d’impostos, n’ha sentit a parlar. La curiositat el fa sortir al carrer per veure qui era aquell de qui explicaven tantes coses, aquell qui feia prodigis; per a arribar a Jesús n’hem d’haver sentit parlar i voler conèixer-lo. Abans que res Zaqueu coneix pels altres, després vol conèixer per sí mateix. Però arribar fins a Jesús no és fàcil, una gentada el rodeja, tanta que Zaqueu, petit d’estatura, no pot arribar a veure’l i s’ha d’enfilar en un arbre. La figura de Jesús sovint queda amagada rere la gent, la humanitat impedeix de veure’l amb nitidesa i cal córrer, enfilar-se per poder arribar a observar-lo.

Zaqueu no ho tenia pas fàcil, habitant d’una ciutat porta de la terra promesa i amb no massa bona fama al llarg de la història d’Israel, un home ric quan Jesús ha dit que és difícil que un ric entri al Regne del cel i petit d’estatura, és a dir amb unes mires mundanes, materials i esquifides. Però precisament a qui Jesús ha vingut a buscar no és pas als grans sacerdots i als levites, sinó a les ovelles perdudes de la casa d’Israel, ha vingut a salvar allò que s’havia perdut. I Zaqueu estava perdut, enmig d’una gentada, però perdut. Així estant el Senyor li mou el cor fent-lo córrer i enfilar-se i quan Zaqueu està preparat és quan Jesús aixeca la vista el veu i li anuncia que anirà a casa seva.

Zaqueu ha vist a Jesús, aquest li ha parlat, ha anat a casa seva, s’assegut a taula amb ell i han compartit el plat. Però Jesús ha anat més enllà, ha entrat en el cor d’aquell pecador i l’ha convertit; Zaqueu en veure a Jesús al camí, l’ha vist també en els pobres i en aquells a qui havia defraudat. Malvist pels jueus, Zaqueu era però un home afortunat, ben posicionat socialment, ric, ben vist pel poder de Romà pel qui recaptava impostos; però tenint-ho tot, no tenia res i tant sols quan formula el seu desig de desprendre’s de la meitat dels seus béns i de restituir el quatre cents per cent del que ha defraudat, adquireix allò que val molt més que qualsevol altra cosa, la salvació que ha entrat a casa seva i al seu cor, per això està tant content.

Quan Jesús ens mira i ens parla hem d’anar per feina; com Pere, Jaume, Joan i Andreu vora el llac de Tiberíades, com Zaqueu a Jericó; no sigui que donem mitja volta com el jove ric, que complia tota la llei però fou incapaç d’anar més enllà; en canvi Zaqueu que ho incomplia tot fou capaç de canviar el seu cor de pedra per un cor de carn.

Nosaltres, com Zaqueu, sovint tenim dificultats per veure a Jesús; el món, els valors de la societat que ens envolta ens impedeixen de veure’l amb nitidesa. Poder, diner, èxit social; apareixen com a falsos ídols i per veure-hi amb claredat ens hem d’enfilar, mirar per damunt de tot això, i aleshores potser el veiem amb més claredat. Zaqueu reunia les condicions per a ser salvat: ric, veí d’una ciutat sovint malvista com a exemple de domini, malversador i opressor dels seus conciutadans als qui havia defraudat. És a aquests als qui ha vingut Jesús a salvar, Jesús ha fet l’opció preferencial pels pecadors, i se serveix d’allò mateix amb que han pecat perquè s’allunyin del mal i creguin en Ell, com ens diu el llibre de la Saviesa. Els mateixos diners que Zaqueu ha defraudat i acumulat són el mitjà per a la seva salvació. La fe ha inspirat a Zaqueu aquestes bones obres, que el fan digne de la seva vocació cristiana i així Jesús és glorificat en Zaqueu i Zaqueu en Jesús, com ens diu l’apòstol. Zaqueu ha acollit al Senyor a casa seva, a la seva taula i al seu cor i ja res per a ell pot ser igual, Zaqueu s’ha convertit de pecador en just.

Així arriba la salvació, Jesús passa vora nostre, però cal que fem un esforç per reconèixer-lo, per veure’l. Corrent, pujant a un arbre; es a dir reconeixent-lo en els altres, superant tot allò que ens impedeix de veure’l, tot allò que ens empresona, i quan ens mira, quan ens parla actuar amb conseqüència. Zaqueu s’ha esmerçat i s’ha vist recompensat; Jesús també s’ha vist recompensat perquè ha portat la salvació a aquella casa i a aquell home que s’havia perdut, que vivia perdut enmig del món. Certament tots els qui ho veieren criticaren a Jesús que s’havia atrevit a visitar un pecador; no havien entès res; potser el seguien, segurament l’escoltaven però no entenien de que anava la salvació. La salvació va de pecadors, d’ovelles perdudes i de conversió dels cors. Allò que sembla impossible als ulls dels homes, Jesús ho fa possible;

Zaqueu canvia una riquesa material, per una riquesa espiritual; Zaqueu acull a Jesús a casa seva i Jesús acull a Zaqueu al seu regne. La salvació és possible fins i tot quan no sembla possible.

2 de novembre del 2019

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 4,7-15; Sl 26; Rm 6,3-9 i Jo 14,1-6

Pel baptisme hem estat incorporats al Crist, una doble incorporació perquè pel baptisme participem d’una mort semblant a la seva i també de la seva resurrecció; de la mort i de la vida; la nostra humanitat mor a la creu i la nostra vida plena neix al sepulcre al matí del dissabte. Per això la mort no podem tenir-la sinó que per un guany; perquè per la mort som plantats vora Crist per renéixer, per viure amb Crist. Això ho sabem, forma part de la nostra fe, però el dubte, el desconeixement sobre com serà ens fa dir com Tomàs «Senyor, si ni tant sols sabem on aneu, Com podem saber quin camí hi porta?» La mort representa per a nosaltres un misteri insondable en el que no hi ha certituds, fora de la fe i la confiança en aquell qui és el camí, la veritat i la vida; l’únic camí per arribar al Pare.

Avui recordem als nostres germans difunts, a tots els difunts perquè el nostre record sovint no va més enllà dels nostres pares o avis, dels qui hem conegut o tingut notícia; però són moltes més generacions; ens sentim en comunió amb tots ells. Certament se’ns fa difícil expressar-ho d’una manera clara, perquè davant la mort cal superar la incertesa, davant d’allò que no sabem ben bé com va, ens cal deixar-nos en mans de Crist, que els nostres cors s’asserenin i confiem plenament en Crist i en el Pare. La vida eterna, la vida vertadera i plena en la que hem nascut pel baptisme i que ens ha ofert Crist, va molt més enllà del que puguem imaginar, veure i experimentar, ara i aquí.

Sovint davant la mort d’un ésser estimat diem que no ha mort, que el seu record és viu en nosaltres per sempre, i pot ser cert, però aquest viure o sobreviure en el nostre record no és pas la vida eterna, perquè també nosaltres som finits i amb nosaltres els nostres records. La fe ens diu que la mort no té cap poder sobre Crist i per Ell tampoc sobre nosaltres. El que realment importa és que Déu es complagui de la nostra vida mortal sabent que ens estima, que Ell sempre ens estima. Sovint, com ens diu el llibre de la Saviesa no ho entenem, no sabem adonar-nos d’aquesta veritat i no veiem clar com Déu dona als sants el favor i la gràcia i ve a visitar als seus elegits. Tot allò que no veiem ens provoca neguit, i aquest neguit no pot ser superat per altre cosa que per la fe i la confiança en aquell qui ha vingut a preparar-nos l’estada a la casa del Pare, en aquella on hi ha lloc per a tots; confiats en que Ell vindrà per prendre’ns amb Ell, per viure allà on Ell viu.

La celebració d’avui ens pot resultar enyoradissa, trobem a faltar als qui en un moment o altre de la nostra vida han compartit una part del camí d’aquesta amb nosaltres i ara ja no són en aquest món, perquè ja no són d’aquest món. Avui, recordant als nostres difunts, preguem per ells i perquè el Pare un dia, més o menys proper però que ens arribarà en un moment o altre, ens associï a nosaltres a ells; demanem al Pare que ells hagin arribat al lloc de la llum i de la pau i en nosaltres augmenti l’esperança i la confiança que un dia també serem desvinculats del pecat i morint amb Crist viurem també amb Ell. Ens ha de quedar ben clar, com diu l’apòstol; que la mort, viscuda amb confiança, havent lliurat un bon combat, havent conservat la fe un cop acabada la cursa; és llavor de vida eterna. En paraules de sant Hilari bisbe: «som sembrats en misèria, perquè ressuscitem en glòria; som sembrats en mortalitat, perquè ressuscitem en immortalitat.» (Del Tractat de sant Hilari sobre els Salms, salm 15.)

Confiem en Déu, confiem en Crist i tot encomanant-li als nostres germans difunts, encomanem-nos-hi també nosaltres perquè quan sigui l’hora, com ells emprenguem una nova vida, plena, eterna i veritable de la mà d’aquell qui és el camí, la veritat i la vida.

1 de novembre del 2019

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a

Qui són i d’on venen els sants? Sols el Senyor ho sap realment. Ells són els qui tenen el cor sincer i les mans sense culpa, els qui busquen al Senyor per veure’l de cara. L’Església reconeix oficialment molts sants, però la santedat, el nombre dels justos abasta totes les nacionalitats, races, pobles i llengües. L’Església ens proposa avui la celebració de tots aquells que ja gaudeixen de la gloria, de la proximitat del Pare, de la mirada de Déu. Aquets són els sants, els qui ja han arribat a la gloria eterna. Venen de la gran tribulació, ens diu el llibre de l’Apocalipsi, han passat la prova de la vida, potser el món no els ha reconegut, com ens diu la primera carta de sant Joan, però això no és important, el realment important és que per a ells Déu se’ls ha manifestat i els ha fet semblants a Ell, el veuen tal com és i han estat purificats tal com Jesucrist és pur.

Els sants no són perfectes, no ho són als ulls dels homes; perquè sovint són aquells que han estat de dol, han tingut fam i set de justícia, han estat perseguits i calumniats per causa d’Ell; però en el fons del seu cor eren nets, van voler posar pau i no discòrdia, van ser humils i van compadir-se dels altres. Els sants, els cridats a compartir la gloria del Pare no són homes i dones perfectes, sols Déu ho és, ells, com nosaltres han pecat al llarg de la seva vida, però no han perdut mai la confiança en la misericòrdia de Déu i a la fi del seu camí terrenal han merescut de ser acollits pel Pare. Els sants, són per això, la nostra esperança; la mostra de que la vida no és un absurd, perquè aquell qui creu i viu per a Crist viu eternament amb Ell.

Són molts els sants, tants que ni es poden comptar perquè tots som cridats a la santedat; n’hi ha de rics, pocs, i de pobres, molts més; de savis i de senzills; de religiosos i de pares i mares de família, avis i nets; els qui ho han donat tot als altres i els qui s’han donat del tot a Crist. Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som certament, tal com ens diu sant Joan. Ho som perquè Déu va enviar el seu fill, fet home igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per a renovar-nos la condició de fills de Déu, per a recuperar la imatge perduda de Déu que hi ha en nosaltres, aquella que el pecat enterboleix. Per això l’encarnació, passió, mort i resurrecció de Jesucrist canvia radicalment la vida humana. Ell guanyà per a nosaltres la vida eterna, una vida que no acabarà mai. Solem dir que tant cert és que l’home neix com que ha de morir; cert però no del tot; per la fe sabem que en néixer a la vida humana naixem alhora a una vida eterna, a una vida plena i vertadera a la que es passa per la mort, com el mateix Crist hi va passar. Morir ens és un guany, diu sant Pau, perquè morir és la condició indispensable per a néixer a la vida en Crist. No, no som pas els més infeliços dels éssers a causa de la mort, som els més afortunats perquè la immensa misericòrdia del Pare ens espera en la nova vida. Els sants, tants sants que ni es poden comptar, ja gaudeixen de la seva mirada clara i profunda, amorosa i acollidora; no és pas pels seus mèrits, que sens dubte tenien, sinó per la gran bondat de Déu que ara ja gaudeixen de llur gloria. Nosaltres també, procurant de viure com a vertaders fills de Déu, ens acollim a la seva misericòrdia perquè quan sigui l’hora el Pare ens rebi en el seu regne.

Avui unim la litúrgia celestial amb la terrenal, la dels vius i la dels morts, que són morts a la finitud però nascuts a la infinitud. La passió, mort i resurrecció de Crist no ha estat en va, és la nova creació, la d’una vida vertadera, plena i eterna de la que alguns germans i germanes nostres ja gaudeixen. Jesús va donar una nova dimensió a la vida humana, ara els humils posseeixen, els qui ploraven tenen consol; els qui tenien fam i set han estat saciats i els qui foren compassius, els qui posaven pau i van ser perseguits, veuen Déu que els reconeix com a fills seus, obtenen el regne i reben la recompensa al cel. La santedat no demana coses extraordinàries, sinó la senzillesa de la vida de cada dia, viscuda en i per a Crist. Quants sants de la porta del costat, en expressió del Papa Francesc, gaudeixen ja de la gloria eterna; potser n’hem conegut alguns, potser molts. També a nosaltres Jesús ens crida a una vida de pensament, desitjos, decisions i accions vers Crist. Som afortunats, Déu ens ha enviat al seu Fill i aquest morint ha vençut la nostra mort i ressuscitant ens ha guanyat la vida. Cal però que nosaltres, com feren els sants, ens obrim a la gràcia de Déu, reconeixent-nos humilment pecadors, deixant actuar la gràcia als nostres cors i el nostre cansament i afeixugament trobarà en el Senyor el bon repòs.

Per a ser sants, cal viure el dia a dia com el visqué Crist, no cal tancar els ulls i posar cara de sant, com també diu el Papa Francesc, sinó viure amb amor i testimoniar a Crist en el dia a dia, ara i aquí és on estem cridats a convertir-nos en sants. Vivint amb alegria la donació i el ministeri; estimant i cuidant la família; complint amb honestedat i eficiència el nostre treball i oferint-lo al servei dels germans; en qualsevol lloc es pot ser sant si ens obrim a la gràcia que treballa en nosaltres i ens porta a la santedat. Convertint-nos en signes visibles de l’amor de Déu i de la seva presència al costat dels altres, vivint com a deixebles del Crist; com ho feren els sants que ens són un ajut i un exemple.

29 de setembre del 2019

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

On és l’abisme? És a dir, la fosa immensa que ens separa. Hi ha un abisme entre el cel i la terra, hi ha un abisme entre el cel i l’infern. Hi ha un abisme entre els homes rics i pobres, els qui ho tenen tot i els no els manca de tot. La mort fa el triatge, separa el bé del mal i mai més ja no es pot barrejar.

Amb aquesta paràbola de l’home ric i del pobre Llàtzer, Jesús ens dona un toc d’atenció. Nosaltres encara tenim aquests dies de treva, ens són donats aquests dies perquè ens convertim, ens convertim seriosament.

Som dels vividors, tranquils, que no ens fa cap pena el desastre de les tribus d’immigrants, que van deixant la vida, cercant una dignitat de vida? Som dels qui surem com l’oli per damunt del bé i del mal? Passem olímpicament dels altres, germans nostres, fills d’un mateix Pare?

Jesús et toca: Pensa, medita, discerneix, que si et sents cristià en l’altre, en el necessitat, pobre, desvalgut, afamat i desgraciat, hi és Crist.

Ens cal una conversió profunda del cor, del cor calcificat al cor obert que flueix vida. Ens cal lluitar en la fe, diu sant Pau, en el noble combat de la fe, per guanyar no riqueses enganyoses i fugisseres, com el poder, l’honor i la glòria mundana, sinó una cosa molt més valuosa: la mateixa vida, la vida eterna.

Per això, ens cal ser practicants de la justícia, de la pietat, de la fe, de l’amor, de la paciència, de la mansuetud. De fet si som cristians és per a la vida eterna que hem estat cridats, convocats, exhortats.

La mort la tenim molt a prop. Encara que no volem saber-ne res, sempre la tenim al davant. Jesús ens ensenya la necessitat de convertir-nos a ell. Ja que després de la mort, ja no hi ha temps, el destí final del qui ha fet el bé i del qui ha fet el mal és completament oposat i definitiu.

El pobre Llàtzer és al sí d’Abraham, pare del poble d’Israel, com a símbol en definitiva del sí de Déu que ens acull com a Pare. Així, el ric vividor des del lloc de turments, demana ser refrescat per Llàtzer, demana fins i tot que ja que ell no té remei, Llàtzer vagi a avisar els seus germans.

Però, ja hi ha Moisès i els Profetes, ja hi ha la paraula de Déu que ha de ser la guia, la regla de vida. A nosaltres l’evangeli de Jesús ens ha de guiar pas a pas, dia rere dia, en la nostra actitud davant la vida.

Què ens cal? Escoltar.

Perquè, no hem d’esperar que se’ns manifestin esdeveniments prodigiosos, sinó que, més bé, ens cal fer un bon temps de silenci, per purificar el nostre cor, per poder escoltar ben bé en l’orella del cor la paraula de Déu i posar-la en pràctica.

Pràctica sí, perquè els cristians no podem ser teòrics. Hem de ser pràctics, no podem passar, no podem desentendre’ns de l’altre, perquè l’altre és la clau, sí, la clau que ens obrirà sempre la porta de la vida, la vida per sempre, la vida eterna amb Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.

22 de setembre del 2019

DIUMENGE XXV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Am 8,4-7; Sl 112; 1Tim 2,1-8; Lc 16,1-13

«Escolteu aquesta paraula». Així comença el profeta Amós la primera lectura. Una crida d’atenció al seu poble que està de festa, però que no té el cor a la festa, ja que estan dient: «Quan passarà la festa de la lluna, per poder vendre els queviures?, quan haurà passat el dissabte per obrir els graners?»

És que és un poble poc amant de la festa i ho és més del comerç, i d’una vida de treball? No ho sembla així. Observeu el que pensen: «Passada la festa vendrem el gra amb unes mesures més petites i cobrarem més de l’establert. Farem trampes amb les balances, vendrem el gra barrejat amb el rebuig, comprarem amb un parell de sandàlies el pobre».

En temps de festa estan maquinant aquestes injustícies. Amb premeditació i traïdoria.

Ja veieu, en temps d’Amós no hi havia ni defensa del consumidor, ni data de caducitat en els aliments, ni defensor del poble o sindicats autèntics que defensessin el pobre.

L’únic defensor serà Déu. Que els diu per mitjà del profeta Amós: «juro per la glòria de Jacob que no oblidaré mai tot això».

I no ho oblida, certament, ja que aquesta serà la gran i permanent advertència de tots els profetes: una crida al poble, sobre tots als dirigents perquè practiquin la justícia. Un subratllar permanent la injustícia dels responsables del poble. Però aquesta és una predicació que no té, que mai ha tingut, bona premsa. Així els va anar als profetes: són perseguits, i molts d’ells morts.

Però, veritablement, Déu no oblida la injustícia, i es farà present enmig del seu poble, a través de Jesucrist, el Just. Ve, no a treure la llei sinó a dur-la a la perfecció, i ens mostra la veritable saviesa de la vida, encara no apresa del tot, fins i tot pel poble creient, perquè ja heu sentit l’evangeli d’avui, la severa advertència de Jesucrist: «Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i dels diners».

Sentint aquest ensenyament de Jesús, diu l’evangeli a continuació que els fariseus, que són amics dels diners es burlaven d’ell. Però Jesús els contesta: vosaltres feu veure que sou irreprotxables, però Déu coneix els vostres cors; i allò que és admirable entre els homes, és detestable als ulls de Déu.

Parlarà Jesús en aquesta línia del «diner injust», o de les «riqueses injustes». Sembla que no coneix un «diner net». La riquesa d’aquells poderosos és injusta perquè ha estat pastada de manera injusta i perquè la gaudeixen sense compartir-la amb els pobres i famolencs. Lluc ha conservat aquestes paraules de Jesús: «Jo us dic: guanyeu-vos amics amb el diner injust perquè quan us manqui, us rebin a les estances eternes».

Mitjançant aquest ensenyament ve a dir als rics: feu servir vostra riquesa injusta en ajudar els pobres; guanyeu-vos la seva amistat compartint amb ells els vostres béns; ells seran els vostres amics i, quan en l’hora de la mort els diners no us serveixi de res, ells us acolliran a la casa del Pare.

Que podria expressar d’una altra manera: la millor forma de «blanquejar» els diners injustos davant Déu és compartir-lo amb els pobres.

Però aquest ensenyament de Jesús és dur i difícil d’acceptar en una societat on encara hi trampes en les balances, i tota la resta de corrupcions a què feia al·lusió Amós. És dur i difícil d’acceptar en una societat on, pràcticament, tots els dies venen notícies al voltant de la corrupció i dels vaivens d’una economia que posa en perill la pau i la bona relació entre els pobles.

Així que us recordo la invitació de l’apòstol Pau a la segona lectura: «feu a Déu oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena. Pregar així és bo i agradable a Déu».

Escolta la Paraula, ella amaga la saviesa de Déu, acolliu aquesta saviesa, guardeu-la al cor, porteu-la a la vida.

15 de setembre del 2019

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ex 32,7-11.13-14; Sl 50; 1Tm 1,12-17; Lc 15,1-32

Les paràboles de la misericòrdia de Déu

Estimats germans i germanes,

En aquestes tres paràboles contemplem l’amor misericordiós de Déu. No caldria cap comentari perquè Jesús ho diu tot molt clarament: ens ha mostrat el rostre de Déu que parla d’acolliment i de perdó, però també de respecte i paciència envers l’ésser humà. En la nostra vida intercanviem constantment els dos extrems en que ens movem: la mort pel pecat i la Vida per la Gràcia. Ho veiem en la ovella perduda i en els dos germans, l’un que s’ha perdut i l’altre que mai s’ha trobat.

La tercera paràbola no vol descriure el procés d’una conversió, sinó la sorprenent reacció del pare quan torna el fill. Ens apartem de “la casa del pare”, és a dir de Déu, perquè ens resulta difícil, incòmode, i se’ns escapa dels nostres càlculs. ¡Pobres de nosaltres!: pretenem pensar en un Déu a la nostra mentalitat i adaptar-lo a la nostra mida. Volem que vagi apuntant els nostre mèrits per tal de rebre les recompenses. I, naturalment, volem que no ens demani coses difícils. Jesús, però, ve a arrancar-nos de les mans aquesta caricatura que tenim de Déu, i ens parla d’un Déu Pare. Quan diem que Déu és infinit, no ens adonem que potser infinit vol dir incomprensible. Més que de dubtes, jo parlaria d’un enlluernament que ens encega. Podem abandonar la recerca, però arribem si ens mantenim en la tossuderia de la fidelitat. Cal contemplar, agraïts, la realitat manifestada per Jesús: Déu és Pare, Déu és Amor.

Contemplem Déu sempre dispost a sorprendre’ns, sempre imprevisible i diferent, sempre Pare. Podem comprendre-ho acompanyats per Santa Teresa de l’Infant Jesús. Ella va dir abans de morir: «tot és Gràcia», que és una manera de dir que «tot és Amor». De vegades ens quedem reduïts en un cercle estret, tancats en els nostre propis límits, però Jesús ve per conduir-nos a la immensitat del Déu que ens fa lliures. Altres vegades deixem de creure en l’amor, però allí en el silenci i la foscor podem escoltar la veu del Senyor que ens crida a l’esperança. Si vivim un moment interior de màxima pobresa, si no veiem ni comprenem res... aquest res també és un moment de Gràcia, perquè el Senyor ens prepara un moment o un temps de Gràcia especial. Considerem un altre cas: quan falta la fe. L’anhel de creure és aleshores l’única expressió de la fe. Estimats germans: «Tot és Gràcia» perquè Déu és el nostre Pare i ens espera, i quan tornem a Ell no cal explicar-li res perquè el seu Amor de tendresa maternal només vol estimar-nos. «Tot és Gràcia» perquè Jesús, Bon Pastor, ve a cercar-nos i ens diu: «hi haurà més alegria per un sol pecador convertit, que no per noranta-nou justos, que no tenen necessitat de convertir-se».

L’escriptor francès Georges Bernanos, va més enllà i escriu:«Tot és Gràcia, TOT ÉS MIRACLE». Sant Pau diu, a la segona lectura, que ell «blasfemava, perseguia i injuriava». Un passat que fou del tot cancel·lat per la Misericòrdia de Déu, per la creu de Crist. «Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer». Déu va demostrar en Pau «tota la grandesa de la seva paciència». El miracle de l’Amor va manifestant-se cada dia de la forma més inesperada i sorprenent. «Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen». Si la maduresa espiritual implica trencar amb moltes seguretats i obrir-se a l’aventura, és veritat també que no podem començar a ser homes i dones com cal si no hem tastat abans el sofriment. El camí sol ser dur; fet d’abnegació, de renuncies i de venciment propi. I experimentem el miracle, no un miracle acompanyat de música i a primera pàgina, sinó un miracle tan humil que no ho sembla, però que és meravellós pels efectes de la Gràcia de Déu en nosaltres: en Jesús esdevenim forts i valents; en Ell tenim la salvació i l’esperança. Quan tornem a «casa nostra» per la conversió, el Pare se’ns tira al coll, ens besa i ens perdona; i Jesús ens prepara el Banquet de l’Eucaristia. Es produeix el gran miracle quan descobrim que l’únic que compta és l’Amor.

14 de setembre del 2019

EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Nm 21,4b-9; Sl 77,1-2.34-35.36-37.38 i Jo 3,13-17

Stat Crux dum volvitur orbis, la Creu roman mentre la terra gira, diu el bell lema cartoixà. És allí on Jesús és l’obedient al Pare fins a acceptar la mort i una mort de creu. Ens hem acostumat tant a visualitzar, a conviure amb la creu, que correm el perill de perdre el sentit darrer i fonamental que té per a nosaltres els creients. La creu significa la dura experiència de mort per part d’aquell que ha baixat del cel per estimar-nos fins a l’extrem i donar-nos la vida. La foscor, la por dels deixebles al capvespre del Divendres Sant quan l’han vist condemnat a mort i executat a la creu, suplici reservat als esclaus i als pitjors enemics de l’imperi; no podia sinó portar-los a la desesperança.

Sols essent enlairat el Fill de l’home, tal com Moisès havia enlairat la serp de coure al desert per guarir al poble castigat per la seva infidelitat; sols donant aquesta prova d’amor fins a l’extrem, Déu podia oferir-nos la salvació perquè el Fill s’ha fet un com nosaltres, igual que nosaltres llevat del pecat, així ha patit i ha mort com nosaltres. El pas de la fe desencisada del Divendres Sant a la fe joiosa del Diumenge de Pasqua, passa per la creu, necessita de la creu; sols ella li dona sentit a allò que és escàndol per als jueus i absurd o bogeria pels als grecs, en paraules de l’Apòstol. El nostre Salvador, Déu fet home va ser clavat a la creu i des de llavors aquest instrument d’oprobi, aquesta fusta de mort, ha esdevingut, més que cap altre símbol, senyera d’alliberament i de salvació, arbre de la vida. Com deia el Papa Benet a Lourdes l’any 2008 «El senyal de la Creu és d’alguna manera el compendi de la nostra fe, perquè ens diu com ens ha estimat Déu; ens diu que, en el món, hi ha un amor més fort que la mort, més fort que les nostres febleses i pecats» (14 de setembre de 2008).

Potser avui hi ha qui empra esforços per eliminar aquest símbol dels cims de les muntanyes o de la vora dels camins, però això no el farà desaparèixer pas dels nostres cors ni oblidar-la. Mentre hi ha qui voldria amagar la creu, els creients hi hem de descobrir de nou el profund sentit d’aquest signe; en ell podem contemplar-hi a Jesús, l’innocent, clavat per la nostra salvació, per fer morir el nostres pecats. De la creu estant, del cos de Crist brolla sang i aigua; de la creu estant Crist ens confia Maria com a mare; de la creu neix la força de l’Església. Contemplant la creu podrem tenir l’energia suficient per testimoniar, amb la nostra vida i amb la nostra esperança, un missatge que és per a tota la humanitat. Com deia el Papa Benet XVI en aquella seva visita a Lourdes el 14 de setembre de 2008: «Girem la nostra mirada cap a Crist. Ell ens farà lliures per a estimar com Ell ens estima i per a construir un món reconciliat. Perquè, amb la creu, Jesús va carregar el pes de tots els sofriments i injustícies de la nostra humanitat.» (14 de setembre de 2008). Stat Crux dum volvitur orbis, la creu roman, sols la creu roman mentre tot gira i canvia, roman com a símbol de la nostra salvació, símbol de l’amor immens de Déu per la humanitat, un amor fins a l’extrem ofert als qui creuen en Ell.

8 de setembre del 2019

NAIXEMENT DE LA BENAURADA VERGE MARIA

25 ANYS DE PROFESSIÓ MONÀSTICA DEL P. FRANCESC MARTÍNEZ-SORIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mi 5,1-4a; Sl 12,6ab.6cd; Rm 8,28-30 i Mt 1,1-25

Els orígens de Jesús són certament llunyans, des dels temps eterns, com ens diu el profeta Miquees, perquè Ell és des de sempre, engendrat abans de tota la creació. Amb Jesús, pel Fill, Déu entra en la història humana, perquè Déu ho disposa sempre tot en bé dels qui l’estimen, en bé dels qui crida per disposició seva, com ens diu l’apòstol; ell ens coneix des de sempre i ens ha destinat a ser imatges vives del seu Fill, Jesucrist nostre Senyor. Imatges vives de Déu però alhora enterbolides pel pecat. El misteri de Crist, el misteri de la salvació, la nostra redempció no s’entén sense Maria, passa per Maria i en ella troba la seva perfecte realització; concebuda neta de pecat per a preparar-la com a arca de la nova aliança se’ns mostra com a model a imitar, ja que per ella ens ha vingut la salvació. La genealogia de Jesús que ens presenta l’evangelista sant Mateu és una cadena on no totes les anelles són irreprensibles, n’hi ha d’or, de plata i més d’una rovellada pel pecat, perquè Déu entra en l’autèntica i vertadera història de la humanitat, plena de clarors i de foscors per tal d’il·luminar-la definitivament; perquè Ell, el Crist, és la llum que apunta en la fosca. En l’encarnació acció divina i acció humana s’uneixen; Déu es fa carn, Maria l’acull i n’esdevé mare; invisibilitat i visibilitat es fan una sola cosa en Jesús, el Crist, Déu vertader i home perfecte.

Avui que celebrem la nativitat de la sempre Verge Maria, nou mesos després de celebrar la seva concepció immaculada, ens hem de preguntar que és Maria per a nosaltres. Sabem per la fe que és la Mare de Déu, sempre verge, mare de l’Església i per tant mare nostra; perquè ella participa de l’obra de la redempció i de santificació d’aquell qui és l’únic mitjancer, Crist, Jesús el seu fill. Maria ha de ser per a nosaltres el model de seguiment perfecte de Crist, model molt especialment per al monjo.

Avui estimat P. Francesc s’acompleixen 25 anys de la seva professió solemne, de la seva segona professió solemne, després d’una primera com a escolapi l’any 1961. Seixanta tres anys de religiós, des d’aquella primera professió a Moià, cinquanta set de prevere i ara vint-i-cinc de monjo cistercenc. És el moment de mirar un xic enrere per a veure el camí recorregut, certament, però sobretot per mirar endavant, de mirar cap a Crist que és el nostre objectiu com a monjos i com a cristians. La nostra vida no es completarà sinó arribem a veure la claror de la seva mirada. Avui estimat P. Francesc, ple de goig i sobretot de respecte confirmarà la seva santa professió, confiat en el futur que és Crist, en la seva immensa misericòrdia. Qui millor que Maria pot ser la nostra ajuda en aquest noble objectiu d’arribar a Crist, qui millor que ella que va portar en les seves entranyes al Salvador del món, que el va criar, que el va educar, important aquesta seva tasca, i que el va acompanyar fins a la creu; aquesta creu més gran o més petita que tots en un moment o altre de la nostra vida hem de compartir amb Crist.

Maria és per a nosaltres model d’obediència, ella que acceptà la voluntat de Déu manifestada per l’arcàngel en l’anunciació. Maria és per a nosaltres model de castedat, verge abans, durant i després del part, però alhora la dona més fecunda de la terra per ser fruit de les seves entranyes el Salvador del món. Maria és per a nosaltres model d’estabilitat, sempre al costat de Jesús a Natzaret, a Cana o a Jerusalem, al peu de la creu quan Jesús ens la dona per mare.  Maria és per a nosaltres model de pobresa, la més humil de les serventes i alhora la més afortunada.

Emmirallant-nos en Maria allò que sembla impossible d’assolir esdevé possible, perquè fou la força de l’amor la que la mogué, la fe la que l’ajudà i la confiança la que l’enfortí en la tribulació.

Ens diu sant Bernat: «Tu, siguis qui siguis si et sens arrastrat pel corrent d’aquest món, nàufrag en la tempesta, sense estrep a la terra ferma, no apartis la teva vista del resplendor d’aquest estel si no vols enfonsar-te sota les aigües. Si s’aixequen els vents de les temptacions, si et sents arrastrat contra les roques de l’abatiment, mira l’estrella, invoca a Maria.»

La nostra vida és certament com una barca enmig de la mar a mercè de les onades de la dificultat i dels corrents de l’adversitat que la fan trontollar i amenacen en fer-la naufragar. Però un estel sempre brilla per poder veure el rumb cap al port de la salvació que és Crist i aquest estel del mar és Maria.

Ella que fou per a nosaltres l’inici de la salvació ens mostra sempre el port segur on cercar recer davant l’huracà del pecat, i l’únic port segur és Crist. Si per ella i en ella tot es va acomplir, tal com el Senyor havia anunciat al profeta,  per ella Déu se’ns fa proper, Déu és realment amb nosaltres.

Que per intercessió de la benaurada i sempre verge Maria, el Senyor beneeixi i acompanyi al nostre germà Francesc i pugui seguir corrent amb el cor eixamplat pel camí dels manaments fins arribar al port de salvació eterna i a tots nosaltres també.

2 de setembre del 2019

SANTS BERNAT, MONJO DE POBLET, MARIA I GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Sl 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

«Un germà trairà un altre», les paraules de Jesús als apòstols s’acompleixen en els màrtirs que avui recordem i celebrem, Bernat, Maria i Gràcia, morts a mans del seu germà.

Bernat nasqué al món a l’alqueria de Pintarrafes, a la vall de Carlet, com a Ahmet Ibn al-Mansur, segon dels fills del cap dels pobles que allí residien. Ho tenia tot; despert, dotat per l’estudi, havia rebut una formació molt per sobre dels altres joves de la seva època; ho tenia tot però de fet no tenia res. Essent un home inquiet, desitjós de conèixer noves terres, altres cultures, volia viure amb intensitat. Però fins i tot ell, algú avesat a viatjar, estava perdut, de fet es perdé en els boscos vora el monestir de Poblet i perdent-se en el garbuix de les seves vanes il·lusions es trobà definitivament amb Crist i al-Mansur esdevingué Bernat.

Bernat nasqué de bell nou en Crist pel baptisme a Poblet on havia trobat Déu i una comunitat on seguir-lo sota la Regla de sant Benet. Però de nou ho deixà tot, una vida estable, perquè Déu li tenia reservada encara una altra missió, engendrar en la fe a les seves germanes Maria i Gràcia; l’havia escollit per sembrar la llavor de Déu en terres musulmanes. No era una tasca fàcil, de fet li costaria la vida, però el Senyor li havia confiat de ser evangelitzador. No el deixà sol, tenia a Déu per protector, quan contra d’ell van tramar enganys i calumnies, quan es girà al seu voltant i veia que ningú no l’ajudava; podia creure’s perdut. Però allò que espanta a la gent a ell no l’espantà, guardant neta la seva consciencia, donant testimoni amb serenor i respecte de la seva esperança, tot i que als ulls dels altres semblava que queia a l’entranya més fonda del país dels morts, Déu era amb ell, era el seu salvador i el seu ajut i la fe la seva força.

A Alzira Bernat nasqué de nou pel martiri ara a aquella vida que és eterna i que és vida vertadera. La mort dels màrtirs és llavor de cristians, certament. Així quan el 6 de desembre de 1242 el rei Jaume I arribava a aquelles terres, la fe ja havia estat sembrada. Calia cercar les brases de la fe de Bernat, Maria i Gràcia per encendre de nou el foc de la presència de Déu en aquelles terres; perquè la fe que es fonamenta en els màrtirs és una fe sòlida, abrandada, provada com l’or al gresol.

Els màrtirs són els qui tenen posada la confiança en el Senyor, comprenen la veritat i estant al seu costat. Per això Déu els elegeix, reben la gràcia i la misericòrdia, tenen l’esperança segura de la immortalitat i troben la pau. Són missatgers de pau perquè el Senyor ha estat a favor d’ells. Deia sant Pau VI que «l’home contemporani escolta més a gust als qui donen testimoniatge que als qui ensenyen, o si escolten als qui ensenyen, és perquè donen testimoniatge» (Pau VI, Discurs als membres del Consilium de Laicis, 2 octubre 1974); escolta als qui davant els tribunals, Déu els dona la força necessària, sense caldre’s preocupar pel que han de dir, ni de com dir-ho; perquè per la seva boca parla l’Esperit. El màrtir és aquell sempre a punt per a donar la resposta definitiva, per a ser testimoni de la veritat amb llur vida. Aquell qui sofrint per haver obrat el bé obté la gloria no tant sols per a ell sinó per a tot aquell qui en ell s’emmiralla i arrela.

«El màrtir és el suprem testimoniatge de la veritat de la fe; designa un testimoniatge que arriba fins a la mort. El màrtir dóna testimoniatge de Crist, mort i ressuscitat, al qual està unit per la caritat. Dóna testimoniatge de la veritat de la fe i de la doctrina cristiana. Suporta la mort mitjançant un acte de fortalesa.» (CEC 2473). El màrtir ens fa present d’una banda la injustícia, l’abús d’autoritat i la crueltat, el dolor, la misèria i la maldat humana; però sobretot ens fa present la fortalesa de la fe que ni la mort pot vèncer, una fe que és llavor de vida en Crist, de vida eterna. El martiri és un drama però és per damunt de tot un acte d’amor i de fidelitat a Crist; un exemple, un testimoniatge, un missatge als homes d’ahir, d’avui i de demà. El martiri és llavor de fe.

Bernat vingué al món a Carlet, deixà el món i nasqué a la fe a Poblet i es guanyà la vida eterna a Alzira. Aquest any s’acompleixen seixanta del pelegrinatge dels fidels d’Alzira i Carlet a Poblet, testimonis vius de que la llavor d’aquells sants màrtirs segueix donant fruits enmig d’un món cada cop més escèptic, però que tot i que no n’és conscient necessita a Déu, té set de Déu. Que els sants màrtirs Bernat, Maria i Gràcia ens il·luminin i envigoreixin la nostra fe en Crist.