26 d’agost del 2012

LA VEU DELS PARES


TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 31è durant l'any (Cicle B)

Del comentari a l'evangeli segons sant Joan, de sant Ciril d'Alexandria, bisbe
«L'Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res». Cap cosa creada no donarà mai la vida; al contrari, és ella que reclama algú per donar-la-hi. Però si examineu atentament el misteri de l'encarnació i si compreneu bé qui és el qui habita en aquesta carn, admetreu del tot que pot donar la vida, àdhuc si en general, la carn, per ella mateixa, no serveix de res. Pel fet que està unida al Verb vivificant, ella esdevé al seu torn plenament vivificant; el més fort, el Verb, dóna força a la carn; mentre que la carn no imposa la seva pròpia naturalesa al qui no és mai vençut. La carn, per important que sigui per a donar la vida, arriba a fer-ho perquè porta en ella el Verb vivificant. Aquest cos pertany a aquell que és vida per naturalesa, i no a cap d'aquests homes fets de terra dels quals podem dir amb raó: La carn no serveix de res. No és pas de la carn de Pau, de Pere o de qualsevol altre que esperem la vida; només la podrà donar, amb exclusió de tota carn, la carn del Crist Salvador nostre, en el qual «habita corporalment tota la plenitud de la divinitat».

Heus aquí, doncs, el que el Senyor vol dir en les paraules que hem citat: «Mirant el fons del vostre pensament, veig que m'acuseu sense motiu d'haver dit que el meu cos fet de terra donava naturalment la vida; no és de cap manera el que us volia dir: la meva explicació només es referia a l'Esperit diví i a la vida eterna. No és pas la naturalesa de la carn la qui dóna l'Esperit vivificant; és per virtut de l'Esperit que el Cos dóna vida. «Les paraules que jo us he dit són Esperit», és a dir, espirituals i relatives a aquell que és per naturalesa la vida». El seu designi, parlant d'aquesta manera, no és pas de rebaixar la seva pròpia carn, sinó d'ensenyar-nos la veritat. És ell qui ha fet del seu cos una font de vida en regenerar-lo per comunicar-li la seva pròpia força. ¿Com s'esdevé, això? La raó no ho pot imaginar, la llengua no ho pot dir, però cal adorar en silenci, amb una fe que sobrepassa l'enteniment.

LA CARTA DE L'ABAT


Estimada Maria Lluïsa,

Avui he llegit a l'evangeli aquestes paraules que diumenge escoltaran també molts creients: «L'esperit és el qui dóna la vida, la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida».

I penso en la nostra vida, per preguntar-me si la nostra és la mateixa vida de la qual ens parla Jesucrist. La nostra acostuma a estar agitada per mil pensaments, desitjos amb una forta dosi de contradicció, frustracions, esperances. Un onatge en un mar embravit. Vivim la vida a la superfície, i això vol dir viure amb una amplitud de consciència molt fina, massa prima, o poc profunda.

Per fer aquest camí o viatge de la vida ens cal aquella saviesa d'un Pare del Desert: «Un dia un viatger va demanar al mestre una paraula de saviesa que el guiés en el seu viatge. El mestre va accedir cortesament, i encara que aquell dia era un dia dedicat al silenci, va demanar un full de paper i va escriure una única paraula: “consciència”. “Consciència”?, va dir perplex el viatger. Veritablement, és massa breu, ¿no podries desenvolupar-ho una mica? Llavors, el mestre va prendre el paper i va escriure: “consciència, consciència, consciència”. Però, què vol dir aquesta paraula?, va insistir el viatger. El mestre va prendre una altra vegada el foli i va escriure, de manera clara i ferma: “consciència, consciència, consciència, significa: consciència”».

La consciència del sagrat manté unit el nostre univers, la manca de consciència i de sentit l'està destruint. Avui necessitem pujar al terrat com em comentes a la teva carta: «pujar al terrat quan comença a clarejar. El silenci de l'albada aquí és de gran bellesa. Com t'ho explicaria! No hi ha paraules. És un silenci que omple l'ànima i el cos. Estremeix».

Quan comença a clarejar. Quan apunta de nou el ritme d'un dia nou, d'una vida nova, necessitem pujar al terrat i viure l'experiència del silenci. Només el silenci pot ser paraula. No hi ha paraules. Només hauria de ser aquest silenci que acull amorosament la vida que neix nova amb una nova albada. Un silenci que faci més profunda la nostra consciència. Que ens posi en el camí de la saviesa.

Les nostres paraules són pobres, neixen de desitjos, d'inquietuds superficials. La paraula és un suport fonamental per a la relació humana. Després, les nostres relacions humanes també són, generalment, pobres, febles, de poca consistència. Cal pujar al terrat quan comença a clarejar. Encara no ha aparegut la llum del sol, però el silenci de alba previ va a recollir la paraula nova d'un nou dia.

En aquest camí de la vida crec que hem de canviar el ritme, i buscar aquell ritme que ens permeti créixer en una consciència més profunda. És la saviesa que ens pot guiar en el nostre viatge.

Maria Lluïsa, continua assídua a les albades del terrat. Una abraçada,

+ P. Abat

20 d’agost del 2012

SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L'ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sv 7, 7-10.15-16; Sl 62, 2-9; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

Bernat «parla Bíblia» al llarg de tots els seus escrits amb unes 31.000 cites i al·lusions. Quelcom difícil de comprendre, però suficient per fer estimar i conèixer el seu «joc bíblic», i la Bíblia mateixa. Bernat estava convençut que només Déu parla bé de Déu. Per això primer crida amb Samuel: «Parla, Senyor, el teu servent escolta», i havent «rebut diverses vegades les visites del Verb», i convençut que el text: «en ell vivim, ens movem i som» és veritat, no pot deixar de parlar. I ho fa a la manera de l'Escriptura, que utilitza les nostres paraules, per dir la saviesa oculta en el misteri, que s'insinua en els nostres cors.

I quin és el camí del monjo sinó «pregar Déu per demanar aquesta saviesa oculta, invocar-la. La prefereixo a ceptres i trons, a la riquesa i pedres precioses. Me l'estimo més que la salut i a la boniquesa». Bernat parla Bíblia, perquè, veritablement, per a ell el primer és aquesta saviesa de la qual ens parla la lectura d'aquesta celebració. I per això Bernat «va parlar assenyadament i amb una manera digna dels dons rebuts d'ell» a través de la seva Paraula.

Hauríem d'atendre la invitació que ens fa Bernat mitjançant les paraules de Filipencs: «Sigueu imitadors meus, i fixeu-vos en els que viuen segons el model que teniu en mi». Aquesta imitació no és gaire fàcil. Perquè avui tenim, o bé el Déu de la creu o el déu del ventre. I això suposa estar fent, de manera permanent, un discerniment en els detalls concrets de la nostra vida a fi de decidir quina és la nostra opció: el Déu de la Creu, el Déu de l'amor fins a l'extrem, el Déu que dóna la vida, que la serveix fins a l'última gota, o el déu del ventre, de l'apetència de tota cosa grollera.

La nostra societat té plantejada aquesta tensió, aquesta lluita aferrissada, entre la creu i el ventre, entre l'espiritual i el material, entre la vida i la mort. No es veu clara una opció per la creu. Més aviat el contrari.

Els mitjans de comunicació reflecteixen en ocasions repetides el creixement de l'esclavitud en aquesta societat, en una societat on un nombre reduït va creixent en la seva riquesa mentre una massa esclavitzada creix en nombre i en menyspreu a la dignitat humana. La mateixa Europa, que l'activitat de Bernat i els seus monestirs tant van ajudar a formar-se i a consolidar-se, vol oblidar la referència a Déu. De ben segur per deixar-se arrossegar per la temptació del ventre, del benestar que no es pot suportar i que cal retallar, ens diuen. Però la realitat és una retallada per a la massa, però no per a la minoria privilegiada.

No hi pot haver vida sinó quan es viu per l'altre; no es pot construir vida autèntica, sinó quan posem en l'horitzó l'altre, els altres, sobretot els més febles.

Per això Bernat és tan eloqüent en les seves Cartes: «Ningú no viu per a ell mateix, sinó per al qui va morir per ell. Per a qui he de viure més honrosament que per a ell?, ja que jo no viuria si no fos per la seva mort. Però jo el serveixo voluntàriament perquè l'amor dóna llibertat. A això us animo amb tot el meu ésser: serviu amb aquest amor que foragita tot temor, no sent els treballs, ni es fixa en els mèrits, no exigeix el premi, i, no obstant això, és el que més ens apressa. Cap terror ens inquieta tant, cap premi ens estimula així, cap justícia ens exigeix d'aquesta manera. Que aquest amor us uneixi a mi inseparablement, us faci pensar en mi sovint, molt especialment en els moments de pregària». (Carta 143)

L'amor dóna llibertat. Per això exclamarà amb força en el Comentari al Càntic dels càntics: «L'amor es basta per si sol. No requereix un altre motiu. Estimo perquè estimo. Gran cosa és l'amor. Quan Déu estima l'únic que vol és ser estimat: si ell estima és perquè nosaltres l'estimem a ell. Potser no pot ser estimat el que és l'Amor en persona?» (Sermó 83)

Això és el que hem de viure com a monjos si volem ser llum en aquest món. Si volem ser sal... És el que hem de viure i és el que hem d'ensenyar amb la nostra vida. Si ho fem així serem grans al Regne del cel. Si no ho fem, no sé el que serem en el Regne, però el que és segur és que aquí serem uns mediocres. I avui dia la mediocritat, en tots els nivells i terrenys, fa venir ganes de vomitar. Ho diu fins i tot l'Apocalipsi.

15 d’agost del 2012

L'ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU


Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1Co 15,20-26; Lc 1,39-56

«Ella, ara, la seva figura entendridora,
s'ajuntarà als nous benaurats
i imperceptiblement, llum amb llum, es posarà entre ells.
I s'esdevingué un silenci d'admiració.

Mira: com una mata d'espígol
ha reposat aquí per un moment,
perquè en endavant la terra retingui la seva olor,
dipositada en els plecs d'un drap exquisit.
Tot allò mortal (ho sents?), tot allò dolent
s'adorm per la seva fragància».

(R.M.Rilke)

Al cel «s'esdevingué un silenci d'admiració». A la terra, un aroma exquisit, com d'espígol, tot esperant que aquesta fragància es vessi en la immortalitat. Al cel un silenci d'admiració, a la terra un aroma exquisit com d'espígol.

En aquest misteri de Santa Maria contemplem una visió optimista sobre la condició humana. Com una preciosa plasmació del pensament de sant Ireneu: «la glòria de Déu és que l'home visqui».

Escriu sant Bernat: «el nostre meravellós artista no desfà el que està tan destrossat, prefereix refer-ho de nou. De l'antic Adam en va plasmar un altre de nou, i Eva la va transformar en Maria».

La victòria de Crist sobre la mort amb la seva Resurrecció, és un signe de la seva victòria sobre el pecat, que resplendeix plenament en Maria i ens obre a nosaltres l'esperança de la vida.

«La "biografia total" de Maria s'inscriu en la "biografia total" del Crist. I així és com en Maria resplendeix el projecte diví sobre la criatura humana: la dignitat de l'home apareix plenament il·luminada en aquest destí suprem realitzat ja en la Verge Mare». (B. Forte)

Però aquest destí gloriós no ens estalvia la lluita, com ens suggereix l'Apocalipsi.

«Després de la tempesta ve la calma» diu el refrany. Que ens serveix per a la vida espiritual, com al·licient per afrontar aquesta tempesta formidable de la qual ens parla l'Apocalipsi: «esclataren llamps i trons i la terra tremolava, i va caure una gran pedregada». I en el fragor de la tempesta apareix una figura portentosa en el cel: «una dona que tenia el sol per vestit, amb la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles. I cridava afligida pels dolors del part».

Un infantament en què també estem ficats nosaltres, com escriu sant Pau: «Fins ara tot l'univers creat gemega i sofreix dolors de part» (Rm 8,22).

En aquesta lluita, en aquest part, per néixer a una vida nova, contemplem santa Maria i la contemplem embolcallada pel sol, com en un mantell de llum, en el sol de la llum i saviesa divina que li arriba al cor a través de la Paraula, que guarda i canta en el seu Magníficat, en visitar Elisabet.

Però aquest destí gloriós no ens estalvia la lluita, com ens suggereix l'Apocalipsi.

La contemplem també amb la lluna sota els peus. La lluna considerada com a símbol de niciesa, pels seus canvis continus, i que representa també l'Església, ja que rep la llum d'un altre astre. «El neci canvia com la lluna, i el savi és constant com el sol» (Sir 27,12). El sol sempre té foc i resplendor, la lluna, en canvi, només té una resplendor incerta i voluble, ja que sempre està canviant. Veritablement, podem dir que Maria té la lluna sota els peus, encara que d'una manera molt diferent.

Aquest misteri que celebrem avui amb tota l'Església, és un misteri profundament arrelat en el cor de l'home, que vol viure sempre, romandre, ser immortal. Per això se'ns convida a continuar aquesta lluita de la dona amb el drac. Invitació a una lluita per la vida. Una lluita on cal apostar per l'home i per la seva dignitat, sobretot en aquest temps que habitualment és ultratjada i menyspreada aquesta dignitat.

El drac continua assetjant la dona, per devorar l'infant que ha de néixer. El drac, els molts i ferotges dracs d'aquesta societat estan ben disposats a devorar l'home, tot menyspreant Déu que l'ha creat. Potser necessitem també fugir al desert per replantejar la lluita per la dignitat humana.

Potser necessitem un silenci d'admiració, per estimar, agrair i respondre a Déu per tot el que fa per l'home.

Potser necessitem també en aquesta societat en què caminem amb falta d'alè, on correm massa, fins a viure malament, potser necessitem aspirar l'aroma de l'espígol per percebre aquí a la terra, en els plecs de tot l'humà, l'aroma d'immortalitat amagada, i que estem cridats a despertar.

«Ara és l'hora de la salvació del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu Regne».

Aspirem l'aroma de l'espígol en els plecs d'aquesta terra, i fem un silenci d'admiració.

12 d’agost del 2012

DIUMENGE XIX DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
1Re 19,4-8; Sl 33; Ef 4,30-5,2; Jn 6,41-51

Aixeca't, alça't, prepara les estovalles ben planxades i emmidonades. Para la taula i posa-hi tot el que calgui, el pa i el vi. Tiba, perquè no quedi cap arruga, ni tibantors al cor, perquè temperat soni l'harmònic batec de la vida que vivim.

«El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món». «Qui menja aquest pa, viurà per sempre». Això esdevé ara ací, és l'Eucaristia que celebrem avui diumenge. Tots nosaltres som atrets pel Pare. En comunió amb tota l'Església, en comunió amb tota la creació, escoltem la Paraula que esdevé presència del Senyor. Paraula que unida amb l'Eucaristia esdevé acció. S'activa i s'actualitza la presència de Déu Pare, Fill i Esperit Sant enmig del seu poble.

«Aixeca't i menja, que tens molt de camí a fer». I, el nostre camí de cristians, de monjos, ens hi obliga a prendre l'aliment de vida perquè tinguem forces per continuar el nostre camí que Déu ens ha donat per fer.

Déu, t'ha ensenyat un camí perquè el descobreixis, el passegis i el visquis amb plenitud. Amb l'ensenyament del Pare saps que de la manera de viure material cal passar a l'interès per viure de l'esperit. El desig per Déu això és el camí de la vida.
Jesús, el Fill de Déu ens ha donat el seu propi cos com aliment perquè puguem viure i fer el camí de la voluntat de Déu. La nostra vida no és nostra, és de Déu.

En la mesura que ens alimentem de Déu, amb la lectura, amb la meditació de la seva Paraula i amb el seu nodriment a l'Eucaristia, deixats tots els nostres caminets egoistes, viurem estimant, com el Crist ens estima. Viurem el camí de la voluntat de Déu.

Déu ens ha marcat amb l'Esperit Sant. Lluny la dolenteria doncs, perquè aparegui la compassió, la bondat i el perdó dels uns pels altres. I, ja que reconeixem que som perdonats per Déu en Crist, vivim estimant.

Tu que estàs dormint sota la teva pròpia ginestera, espavila't, desperta't, menja, no ja l'aliment humà, sinó el diví, Crist mateix. Creu i viu per sempre la voluntat de Déu.

Caminen doncs per arribar no ja a l'Horeb, a la muntanya de Déu, sinó a Déu mateix. No és un àngel el qui et toca, mentre dorms és Déu mateix qui es deixa tocar per tu. Atansa't. Tasta'l!

5 d’agost del 2012

DIUMENGE XVIII DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ex 16,2-4.12-15; Salm 77; Ef 4,17.20-24; Jn 6,24-35

Estimats germans i germanes,

En moments difícils, que per a molts són dolorosos, ens preguntem: Déu es preocupa de nosaltres? Què podem esperar de Jesús? «No heu de treballar per un menjar que es fa malbé». Tots tenim necessitats. Els qui tenen la vida assegurada tenen el perill de convertir els diners en déus de paper i de no treballar per un món més just i humà. Els més necessitats tenen el perill de sentir-se fracassats i de preocupar-se només en sobreviure. En la lectura meditativa del l'Evangeli podem escoltar el crit del Senyor: «No busqueu els tresors de la terra. reuniu tresors al cel». Aquests tresors són la solidaritat i la generositat fruits de l'amor, la pau conseqüència de la justícia, la confiança en Déu que ens fa sortir dels nostres interessos egoistes. Que l'objectiu de les nostres activitats no sigui solament guanyar el pa, sinó l'amor als altres, el servei generós, la confiança en Déu i el progrés en la vida espiritual.

L'evangeli que hem escoltat presenta un diàleg de gran interès entre Jesús i la gentada que el seguia. El dia anterior han compartit amb Jesús un menjar sorprenent i gratuït. Han menjar fins a assaciar-se. Ara el busquen perquè tornen a tenir fam. Van al seu interès. Sense aliment no podem viure. Jesús es preocupa que tots en tinguin, que hi hagi justícia. Els cristians demanem al Pare el pa de cada dia, i hem de procurar que tots en tinguin. Som cos i ànima: la nostra maduració personal implica tenir cura de les dues realitats, no només de la primera. Jesús ens torna a sorprendre: «Treballeu pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna». Vol, doncs, despertar en nosaltres una fam diferent. Aquella fam i set de vida, que, de manera natural, hi ha en cada ésser humà: famolenc i assedegat de justícia, de llibertat, de pau, de veritat. El mateix desig i la mateixa fam ens porten a lluitar per aconseguir-lo. I, encara que no es faci possible, el mateix noble combat, segons S. Pau, és en si mateix una conquesta i una satisfacció.

Déu no ens té abandonats. Jesús es presenta com aquest Pa que ens ve del Pare del Cel per donar vida al món. Al relat de les temptacions de Jesús se'ns diu: «L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu». Tendim a buscar el camí fàcil i materialista, oblidant l'estil de vida que ensenya Jesús. Cal lluitar contra les visions de la vida que ens fan ser esclaus del diner, del posseir, del consum. No només de pa material viu l'home, ni només del treball, ni del diner no necessari. La persona vol estimar i ser estimada, tant a nivell familiar com social. El nostre cos necessita l'aliment, però el nostre esperit necessita omplir els nostres anhels d'amor i de transcendència.

Deixem, germans, de somniar, com els israelites del llibre de l'Èxode, en el passat. Quan caminem pel nostre desert quedem sorpresos sovint pels fets inexplicables que contemplem i diem, com aquells pelegrins: «¿Què és això?» Amb els ulls de la fe i de l'amor ho comprenem: «Això és el Pa que el Senyor us dóna per aliment». Déu ens prepara un aliment per renovar-nos les forces: ens ha enviat el seu propi Fill com a Salvador i Mestre, Vida i Paraula. Ens cal, doncs, desitjar aquest pa de Vida. El mateix desig d'aliment autèntic ens encaminarà vers Ell, donador generós dels dons millors

Podem acabar amb un segon diàleg, relacionant ara la segona lectura amb l'Evangeli. «¿Què hem de fer per obrar com Déu vol?» La pregunta de tots els temps i la resposta plena de saviesa: «Deixeu la vostra antiga manera de viure. que es renovi el vostre esperit i tota la vostra manera de pensar. porteu una vida justa, bona i santa de veritat». Senyor, ara que estem en la doble taula de la Paraula i de l'Eucaristia, ens omple de goig sentir-vos: «Jo sóc el Pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set». I nosaltres, que sabem que el pa compartit és el millor, diem plens de fe i d'esperança algunes vegades, i altres amb fe vacil·lant: «Senyor, doneu-nos sempre aquest Pa».