28 de març del 2016

MISSA EXEQUIAL DEL P. FRANCESC TULLA I PUJOL

Dilluns dins l’Octava de Pasqua

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,14. 22b-33; Sl 15; Mt 28,8-15

Déu ha alliberat Jesús dels llaços de la mort, per això els nostres cossos poden reposar confiats. La mort es presenta davant els nostres ulls com un gran misteri, i sovint ens porta a la por, a l’angoixa i sobretot a la tristesa, en perdre aquells que han compartit una part del camí de la vida amb nosaltres. Però estem certs que ressuscitant, Crist ens ha alliberat de la mort. Això ho hem viscut aquests dies amb intensitat, és el centre de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció de Crist. Jesucrist es féu com un home qualsevol, patí i morí i així assumí plenament, llevat del pecat, la nostra humanitat; en ressuscitar ens fa participar del tot de la condició de fills de Déu. Això ho creiem i ho professem i és això el que el nostre germà Francesc, el nostre estimat pare Tulla, ha viscut aquests dies en plenitud.

Jesús li ha sortit al pas dient-li, com a les dones: «Déu vos guard», en la matinada del Divendres Sant, i amb Ell ha compartit la mort del divendres i també la sepultura del dissabte. Ara preguem perquè pugui compartir el goig del matí de Pasqua en la glòria eterna, aquell primer dia de la setmana que mai no acaba. Hem estat testimonis de la seva mort, una mort tranquil·la, serena, conscient i esperançada. El nostre germà ha lliurat un bon combat, ha acabat la cursa, ha conservat la fe. Morir una matinada de Divendres Sant, mentre recordem l’agonia de Jesús a Getsemaní, és un signe d’esperança, de confiança en la plena participació en la resurrecció de Crist.

El traspàs del nostre germà Francesc ens porta en primer lloc a un sentiment de gratitud. Donem avui gràcies a Déu, gràcies pel regal d’aquells que ens han precedit i preparat el camí de la vida monàstica. Aquells que com el pare Francesc Tulla en el clos d’aquest monestir han dedicat la seva vida a la recerca de Crist i a l’amor als germans; amb una entrega total, amb una eficàcia difícilment superable i amb un treball perllongat i amatent que ha anat escampant amb els qui el tractaven la bona olor de Crist.

Un segon sentiment és el de compromís, compromís amb els qui ens han anat al davant en aquesta casa, molt especialment els qui ho han fet els darrers setanta-cinc anys i que han restaurat, refermat i consolidat la vida d’aquest cenobi. La nostra tasca és ara, amb l’ajut de Déu, mantenir i eixamplar amb fidelitat aquesta comunitat que tants esforços ha costat reconstruir espiritualment i materialment.

Un tercer sentiment és de joia, joia per una vida plena, viscuda amb convenciment, treballada dia a dia amb esforç i que tants fruits ha donat en bé d’aquesta casa.

Un darrer sentiment és el d’esperança, esperança que Crist l’aculli a la seva glòria i li tingui en compte els béns que al llarg de la seva vida li ha anat presentant. Que no l’abandoni enmig dels morts i, ensenyant-li el camí que porta a la vida vertadera, pugui tenir joia i festa a desdir a la presència del Senyor.

Creure en Crist ressuscitat és saber escoltar avui des del més profund del nostre ésser aquestes paraules: «No tingueu por». No tinguem por a la mort, perquè Crist ressuscitat viu ara d’una manera nova, infonent en nosaltres la seva força, impulsant les nostres vides cap a la plenitud final, aquella plenitud que demanem a Déu que concedeixi al nostre germà Francesc. Celebrem la Pasqua creient que Crist és viu ara i que porta la nostra pobra vida vers el darrer destí, la participació de la filiació divina; creient que Ell és el primer d’entre els morts i en Ell s’inicia la nostra resurrecció, se’ns obre la porta de la vida perdurable, aquella en la qual no hi ha ni dolor, ni mals, ni terme. No és la mort la qui té la darrera paraula, és Déu que ens farà conèixer la vida en plenitud, que ara i aquí no podem viure. La resurrecció de Crist és font i estímul per apartar la tristesa i omplir-nos d’esperança. No estem sols, no caminem esmaperduts, la vida és molt més que aquesta vida, aquí tan sols hem encetat la veritable vida. Aquells qui aquí han viscut amb generositat, compromesos amb els altres, estimant, fent el bé, no moren cap a la foscor, el buit, el no-res; confiats en l’amor de Déu la seva vida va més enllà quan aquesta d’aquí cau derrotada per la mort. Crist, vencent la mort, ens ha obert les portes de l’eternitat.

Deia el P. Tulla en una de les seves darreres homilies: «Ell és, per tant, l’únic que pot calmar efectivament el nostre plor davant la tragèdia de la mort i de les desventures de la nostra existència. Confiem-hi, doncs, en Jesús, mentre som en aquest món de dolors, on nosaltres, dins els límits de la nostra escassa capacitat, hem de mirar d’eixugar també les llàgrimes que puguem, ben segurs que, en aquell Regne dels cels que ens va prometre, on a tots ens hi espera, Ell per sempre calmarà les nostres penes i ens darà la vida joiosa i perdurable.»

Aquest temps pasqual ens convida a dir amb sant Hipòlit: «Oh misteriosa sobreabundància de la gràcia! Oh solemnitat espiritual! Oh Pasqua divina que davalla del cel a la terra i de la terra s’eleva al cel! Oh Pasqua nova, resplendor dels llums, claror virginal de les llànties! Per això ja no s’apaguen les llànties de les ànimes, perquè per un efecte diví i espiritual és visible en tothom el foc de la gràcia, alimentat pel cos, l’esperit i l’oli de Crist.»

Demanem avui que el nostre germà Francesc, el nostre estimat pare Tulla, que en aquesta vida celebrà i cregué en la resurrecció del Senyor, renovat ara pel seu Esperit, ressusciti amb Crist en la llum de la vida veritable.

Gràcies pare Tulla pel vostre testimoni, que Déu us guardi als seu costat per sempre més; gràcies Senyor per deixar-nos compartir amb el nostre germà una part del camí que sols en vós acaba. Crist realment ha ressuscitat i ens ha donat la vida veritable.

27 de març del 2016

DIUMENGE DE PASQUA

LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR
Missa del Dia de Pasqua

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9

És el primer dia de la setmana, han posat fa tres dies Jesús al sepulcre i una dona, quan encara és fosc, hi va. La llum no s’ha fet encara; Maria Magdalena va al sepulcre, i entre la foscor veu la pedra retirada de l’entrada, esverada se’n va a trobar els apòstols. Cerca Jesús en la tenebra i el cerca al sepulcre. No sap encara que la mort ha estat vençuda per la vida. Ha vist un signe i n’ha tret una conclusió ràpida, han pres el cos. Maria Magdalena ha descobert la resurrecció però encara no l’ha entès, amb tot, ella és el primer testimoni de la resurrecció i serà la primera en veure’l. Ara però ja és missatgera del primer anunci de la resurrecció, és ella qui ho anuncia primer que ningú.

Alertats per Maria Magdalena, Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, hi van corrents junts, ambdós veuen el mateix però sols un dels deixebles veu i creu. Tots dos han sentit la paraula de Jesús, han vist els seus miracles, han menjat i begut amb ell; però sols un dels deixebles veu, i veient creu. Pere entra al sepulcre i el mira amb detall, hi veu el llençol aplanat i el mocador que li havien posat al cap encara al mateix lloc, però el cos de Jesús no el veu. Havent descobert la resurrecció, Pere tampoc no l’ha entès encara. L’altre deixeble primer ha vist, després ha entrat i aleshores ha cregut. Fins llavors no havia entès que Jesús, tal com anunciaven les Escriptures, havia de ressuscitar d’entre els morts. Ha passat de la realitat que se li fa present a una altra de més amagada, la de la fe, una fe encara fosca perquè la fe no és una possessió estable, garantida; sinó l’inici d’un camí vers el Senyor que cal aprofundir dia a dia, pas a pas. Davant del sepulcre buit, el deixeble estimat ja apareix com el qui primer creu, no és tan sols qui anà amb Pere, arribà primer al sepulcre buit i veié des de fora per finalment entrar dins, és per damunt de tot qui «ho veié i cregué».

El sepulcre buit no parla per ell mateix, cal mirar-lo amb els ulls de la fe; la resurrecció no és quelcom evident, és una certesa que es rep com un do, un regal de Déu. Maria Magdalena, Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, abans de creure en el ressuscitat, passen pel neguit de veure la tomba buida. Però un cop fan experiència de la resurrecció, ja no tornaran a ser els mateixos, la trobada amb Jesús glorificat, aquell qui havia estat crucificat i ara viu, els transformarà de cap a peus. Els homes podem destruir la vida, ho fem sovint, massa sovint; però davant la mort no estem ni sols ni perduts. Déu és la vida, no és un Déu de morts sinó de vius. La darrera paraula no l’han tingut ni Pilat, ni els gran sacerdots, ni els clams d’uns quants, l’ha tingut Déu. Creure en el ressuscitat és tenir aquella fe que ens sosté per dins i ens fa més forts, creure en el ressuscitat és caminar vora d’Ell, dia a dia, pas a pas.

Acostem-nos al sepulcre amb la promptitud de Maria Magdalena, amb la meticulositat de Pere, amb la fe del deixeble estimat. El Senyor ens farà el do de la fe. Si Jesús viu, ja en tenim prou.

DIUMENGE DE PASQUA

LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR
Vetlla Pasqual en la Nit Santa (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Lc 24,1-12

Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea, seguiren el seu cos fins al sepulcre, el van veure i veieren també com hi dipositaven Jesús. Observaren el repòs del dissabte i esperaren el diumenge per tornar-hi i acabar el que havien deixat per fer, preparar el cos per a la sepultura. Jesús ha acceptat el camí de la mort fins al final, un camí aparentment amarg, sense més esperança que un sepulcre ple. Les dones cerquen un mort però no el troben, perquè no poden buscar aquell qui viu entre els morts. El sepulcre és buit.

Aquest és el primer i més evident signe de la resurrecció; aquell cos mort a la creu que elles havien vist dipositar, no és al lloc on l’havien deixat. Heus aquí una evidència. Les dones es pregunten quina en pot ser la causa, i la resposta els ve per la fe; dos homes amb vestits resplendents els anuncien el que no han sabut interpretar, tot i que el mateix Jesús els ho havia anunciat: Crist ha ressuscitat. És el primer signe, i les que n’han estat testimonis no són cregudes pels apòstols, a ells això els sembla una quimera. Pere inicia el primer el camí particular vers la fe en la resurrecció de Crist; corre al sepulcre, el veu buit i, com abans que ell les dones, es pregunta que ha pogut succeir. Les dones i Pere han vist, però encara no han cregut, fan el primer pas en el camí de la fe i la vida de fe es fonamenta en l’amor. Ara es pregunten sense descartar cap hipòtesi ni humana ni transcendent davant la tomba que singularment és buida, el cos no hi és i el llençol està ben plegat.

Durant quaranta dies el ressuscitat s’apareixerà, parlarà i menjarà amb els seus; però això serà després que hauran vist i cregut. Crist ressuscitat no és com Llàtzer, un retornat a la vida mortal; no és un fantasma que pertany al regne dels morts; els encontres amb el Ressuscitat no són unes experiències místiques. La resurrecció és un esdeveniment dins de la història que trenca amb l’àmbit històric i va molt més enllà. No és un esdeveniment històric com ho han estat el naixement de Jesús, els seus miracles, la seva predicació, la seva passió i la seva mort; és quelcom completament nou. Amb la resurrecció de Crist la vida de l’ésser humà s’obre a una nova dimensió, Jesús pertany ara del tot a l’esfera divina i eterna, en cos i ànima.

Aquesta nit és diferent de totes les altres nits. Perquè si una nit el Fill de Déu fet home nasqué com un infant, avui, aquesta nit, que sempre és present, mai passat, ni futur; aquesta nit, escoltant la Paraula i participant del misteri de la tomba buida, tenim part en la victòria de Crist sobre la mort i el dret a poder viure amb Ell en Déu. Aquesta és la nit que s’ha fet tota claror com el dia. Ni Abraham, ni Moisès, ni cap dels profetes veieren això, la victòria de la vida sobre la mort. Ara tots hem passat amb Crist i per Crist de la mort a la vida. Si escoltem els testimonis amb el cor i l’orella atenta i ens obrim als signes amb els quals Crist dóna fe d’ells i de si mateix, aleshores, sols aleshores veurem i creurem. Correm com les dones i Pere vers el sepulcre, portem-hi els aromes de la compassió, de la discreció i de l’amor, sols aleshores el trobarem buit i cercarem aquell qui viu.

Perquè Ell és la resurrecció i la vida, els qui creiem en Ell, encara que morim, viurem, i tots aquells que vivim i creiem en Ell, no morirem mai més. Ell realment ha ressuscitat. Ho creiem, això?

25 de març del 2016

DIVENDRES SANT

LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Jesús s’adreça a Déu, el Pare, i Déu l’escolta; però nosaltres sovint sols veiem un home castigat, assotat, humiliat, la sort del qual no preocupa ningú, que ha estat abandonat per tots i per Déu. Però és gràcies a aquest abaixament que ens ha fet justos i Déu mateix l’ha exalçat. Aquesta és la gran contradicció als nostres ulls humans de la passió i mort de Jesús, el misteri de la creu; per acomplir la seva missió Jesús pateix, i patint comparteix plenament la nostra condició humana, mai no li podrem retreure que es va guardar gelosament la seva igualtat amb Déu sinó que es va fer com un home qualsevol.

El relat del quart Evangeli ens presenta un Jesús plenament conductor dels esdeveniments, és Ell qui porta la iniciativa; és Ell qui surt a l’encontre dels qui van a cercar-lo, és Ell qui decideix que els seus deixebles marxin, és Ell qui mana guardar l’espasa a Pere, és Ell qui recrimina al guarda del summe sacerdot perquè li pega, és Ell qui interroga a Pilat sobre d’on ve el que li diu, és Ell qui confia la seva mare al deixeble estimat, és Ell qui es declara rei i testimoni de la veritat i és Ell qui conclou que tot s’ha acomplert. Perquè el sofriment i la humiliació ocupen un segon pla mentre que la vertadera reialesa de Jesús esdevé central amb el títol messiànic de rei dels jueus. La mort de Jesús apareix envoltada d’un sentiment de plenitud, és el moment culminant del pla de Déu, la manifestació de la seva glòria. El moment intens en què Jesús lliura el seu esperit, el moment de l’anada al Pare, de la glorificació que ha anat anunciant al llarg de la seva vida terrena, mentre del seu costat brolla sang i aigua, símbols de l’Esperit promès, prefiguracions del baptisme i de l’Eucaristia, i als peus de la creu hi ha la mare i el deixeble estimat, que prefiguren la comunitat cristiana.

«Qui busqueu?» (Jn 18,4), pregunta Jesús als qui van a agafar-lo; el mateix que havia preguntat a Andreu en seguir-lo quan Joan Baptista l’havia reconegut com l’anyell de Déu. Ara busquen Jesús per matar-lo, perquè la seva paraula no té lloc dins del seu cor, perquè ha dit la veritat que ha sentit de Déu. Han sortit ha buscar un malfactor, i han trobat, sense reconèixer-la, la veritat de la qual Joan ja va donar testimoni, la veritat que ens fa lliures. I la veritat què és? pregunta Pilat. La veritat és Ell, que és camí, veritat i vida, però per reconèixer-la cal l’Esperit, que ens condueix cap a la veritat sencera.

Jesús ens diu que ha arribat la seva hora. L’hora del glorificar el Fill, per tal que el Fill glorifiqui el Pare. L’hora de la seva mort, del seu empresonament, del trasbals, de la torbació i de la prova. L’hora de passar d’aquest món al Pare, ara és l’hora de la glorificació. Tota la vida de Jesús situada en aquesta clau de volta que és la seva mort entesa com a glorificació per a Ell i com a salvació per a nosaltres; així amb la mort vencerà la mort. La mort que ha presidit tota la seva vida i ara assoleix el caràcter de punt culminant. Ell ha dit: «Sé d’on vinc i on vaig. Però vosaltres no sabeu d’on vinc ni on vaig.» perquè «vosaltres judiqueu amb criteris purament humans» (Jn 8,14). I la glorificació del Fill de l’home no respon a criteris humans sinó al pla de Déu.

Els qui busquen un malfactor troben el qui respon «Jo sóc» (Jn 18,5), és a dir, Déu, ja que aquest —«Jo sóc»— és el títol diví per excel·lència. Troben aquell que és proclamat a la creu com a rei per Pilat, davant el rebuig del seu poble; però el seu reialme no és d’aquest món. Aquell que ha estat vestit amb una túnica sense costura, com una vestimenta sacerdotal; però el seu és un sacerdoci nou. Aquell que ha confiat la seva mare, la nova Eva, al deixeble estimat; Maria, la dona que a Canà no havia reconegut que l’hora encara no havia arribat, ara al peu de la creu rep el títol de mare del deixeble estimat, és a dir de tot cristià perquè la seva és una nova Església.

Tot ha culminat, tot allò que el Pare li havia confiat i l’Escriptura havia anunciat. Ara resta el dolor, la set, el silenci, la injustícia; però la llavor no ha mort en va, l’arbre de la creu germinarà el tercer dia i donarà fruit abundant, un fruit que s’escamparà per tota la terra.

24 de març del 2016

DIJOUS SANT

MISSA VESPERTINA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Ha arribat l’hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare, l’hora de retornar al Pare per acomplir la missió redemptora per la qual el Fill de Déu es féu home. Estem al darrer sopar, Jesús trenca amb allò establert, l’acció de Jesús no respon a cap ritual pràctic, el seu és un gest fruit d’una decisió lliure, vol expressar amb un llenguatge ben expressiu, el llenguatge dels gestos, l’acompliment de la profecia en Ell acomplerta, i el seu significat va més enllà de l’acció realitzada, expressa la identitat de Jesús com el qui es lliura pels altres, el qui serveix; un servei fruit de l’amor que és la conclusió, el missatge, el resum de tota l’acció de Jesús, el mestre i Senyor com fan bé d’anomenar-lo i que ara assumeix el paper de servent.

Jesús ha volgut que els dotze comparteixin amb Ell un sol pa i un sol calze. Un sopar que no prendrà tot el seu sentit fins al diumenge al matí quan el sepulcre apareixerà buit. Arribada l’hora, en un gest sorprenent, Jesús actua com el servent, Ell que seu a taula, que presideix l’àpat, que ha donat als seus deixebles les instruccions per preparar el sopar, decideix actuar com qui serveix i, fent-ho, trenca normes i convencions. Un gest que encaixa amb una vida concebuda com a servei i humilitat, per això el quart Evangeli ens el presenta com a quelcom que revela la comprensió més íntima i profunda de Jesús, la manifestació del seu amor.

Però ara els seus no entenen això que fa, ho entendran després; tot i que el missatge és clar, Ell ha donat exemple i l’ha donat perquè fem com Ell ha fet. Jesús ha fet de la seva vida una vida de servei als altres i ara, arribada l’hora, paraules i fets formen un tot inseparable. La benedicció i l’acció de gràcies precedeixen la partició del pa i l’oferiment de la copa; tot té un sentit de donació personal. La donació de la seva vida que prefigura la universalitat de la salvació per a tots aquells que mengin i beguin de la font de salvació.

I un gest de servei s’uneix a aquesta nova aliança i caracteritza el darrer sopar, un gest de Jesús sobtat, sorprenent i significatiu; un gest central, paradigmàtic de tota la seva vida. Així Jesús mostra com ha entès la seva missió, com entén la seva mort, com un compartir el seu amor servint. Una donació i un servei que expliquen la vida de Jesús i ens projecten cap al banquet del Regne. Són fruit de l’amor, de la caritat, de la misericòrdia; del seu amor fins a l’extrem. Essent gran, essent el Fill de Déu, es fa servidor, servint mor, morint ressuscitarà. Ens ha donat exemple perquè nosaltres ho fem tal com Ell ens ho ha fet. El Senyor ens neteja amb la força del seu amor, un amor fins a l’extrem.

Rentar-nos els peus els uns als altres significa sobretot perdonar-nos permanentment, tornar a començar junts sempre de nou, encara que ens pugui semblar inútil. Significa perdonar-nos els uns als altres suportant mútuament les flaqueses dels altres i acceptant que els altres suportin les nostres; compartint la força de la paraula de Déu i participant i fent participar de l’amor de Déu, un amor fins a l’extrem. És el manament nou que ens dóna el Senyor: Que ens estimem els uns al altres tal com Ell ens ha estimat, que fem tal com Ell ens ha fet, que seguim el seu exemple. Rebent el cos i la sang de Crist compartim la seva mort i resurrecció, imitant el seu gest de servei participem de la seva salvació.

20 de març del 2016

DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Lc 19,28-40; Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

«Jo em comporto amb vosaltres com el qui serveix». Aquell a qui el Pare ha donat una llengua de mestre, aquell a qui ha parlat a cau d’orella, que no s’ha resistit, ni s’ha fet enrere, que no s’ha guardat gelosament la seva igualtat amb Déu, que s’ha fet semblant als homes i ha acceptat la mort i una mort de creu, és el qui ha vingut a servir i a servir fins a l’extrem. Tot està en mans de Jesús: la nostra salvació, la nostra redempció. Jesús ha instaurat la nova aliança amb els seus, fins i tot amb aquell que sap que l’ha de trair, amb aquells que han perseverat en els moments de prova i que ara, arribada l’hora, han compartit un lloc a la taula del Regne i la mateixa reialesa amb Ell. Tots hauran de passar la prova, defalliran, el negaran, però a la fi, penedits, enfortiran els seus germans, envigoriran l’Església de Jesús perquè Ell els ha de menester. Abans que tot, havent compartit el pa i el vi, el seu cos i la seva sang amb els seus, Jesús prega i s’angoixa amb tanta intensitat que la seva suor és com gotes de sang i la seva, és una angoixa de mort tan gran que el Pare li envia el confort d’un àngel mentre Jesús prega encara més intensament.

Els seus, els qui fins ara han perseverat, primer s’adormen de tristor, després volen atacar els qui vénen a agafar-lo amb l’espasa però a la fi es dispersen, el deixen sol, el neguen i la por guanya els seus ànims. Jesús, el servidor que Déu exalçarà, prega en la solitud, i com Maria en l’anunciació rep la visita d’un àngel. El text de l’evangelista Lluc ens presenta aquesta escena amb molta força i plasticitat, ens presenta Jesús al límit del sofriment que pot aguantar un esser humà, tant de sofriment que la suor sembla gotes de sang i davant del seu sofriment el Pare li envia un àngel per confortar-lo. Lluc, que ens presenta Jesús pregant després del seu baptisme, pregant quan les multituds el cerquen per fer-lo rei, pregant abans d’escollir els dotze, pregant en la transfiguració, ens mostra Jesús pregant en el moment definitiu, arribada la seva hora; Jesús prega fins i tot a la creu demanant al Pare el perdó pels seus botxins.

Jesús prega per passar de l’anunci a la realitat, per acceptar el pla de Déu, del seu Pare, per donar el seu fiat com Maria la seva mare el va donar i així es pugui acomplir la nostra salvació. Si un àngel anuncià a Maria l’encarnació del Fill de Déu un altre àngel ajuda i conforta al Fill de Déu fet home davant el cimal de la nostra salvació. Si Maria es contorbà i donà el seu sí, Jesús s’angoixa i accepta el seu destí; en ambdós casos de la seva acceptació depèn la nostra salvació.

L’angoixa de Jesús acaba amb l’acceptació final; no és la victòria de Déu sobre l’home, no és la claudicació de la humanitat davant de la divinitat; és la victòria de la vertadera humanitat, de l’home com a criatura de Déu. Jesús, acceptant definitivament la voluntat de Déu, ens obre les portes de la vida eterna. No és una acceptació passiva, no és lliura al que li vulguin fer; és una acceptació positiva, voluntària, activa; Jesús va a l’encontre dels qui el cerquen per matar-lo i això significa que l’esperança és més forta que l’angoixa. És la lluita portada fins al límit amb confiança en la força del projecte de Déu, en la força de la crida, de l’amor i del perdó. Jesús arriba a la convicció que la seva missió no és absurda, té un sentit, el gran sentit de culminar la història de la salvació. Jesús prega encara a la creu, quan la solitud total es mostra més crua que mai, en l’inici de la glorificació quan Jesús se sent sol de nou, però confiat en el Pare, a qui confia el seu darrer alè de vida. És l’anunciada salvació que arriba per a tots; per al lladre penedit que penja de la creu vora Jesús, per a Simó de Cirene que, a desgrat, s’ha carregat la creu del Salvador; també arriba, tot i que no la reconeguin, per als qui han bramat per la seva mort i pels qui l’han consentida i els qui l’han decidida. Arriba per als seus, que han fugit esporuguits. Arriba sobretot per a aquelles dones que, fidels l’han seguit fins al sepulcre, i han vist com hi dipositaven el cos; perquè Ell els ha de menester a tots.

Ara el sepulcre resta trist, silenciós, solitari, aquest serà el lloc on de nou un àngel anunciarà la victòria de la vida sobre la mort. Ara hi ha lloc per al temor, però aquest temor va seguit de la caritat que, sepultada amb Crist, és enterrada amb Crist, i ressuscitarà amb Crist. Fem camí vers la Pasqua compartint amb els germans el centre del misteri de la salvació: la passió, mort i resurrecció de Crist, el nostre Salvador.

19 de març del 2016

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2 S 7,4-5.12-14.16; Sl 88; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

Sant Germà de Constantinoble, un Pare de l’Església del segle VII, té una bellíssima homilia sobre l’Anunciació a Maria on intercala uns diàlegs entre Maria i l’àngel, i després entre Maria i Josep, probablement recitats per diverses persones. Realment una versió molt moderna d’homilia.

Primer, un diàleg entre l’àngel i Maria que es resisteix a creure’l, i després entre Maria i Josep que transcorre així:

Maria: En els profetes està escrit: es donarà un llibre segellat a un home que sap llegir i dirà: No puc llegir-lo. Em sembla, Josep, que aquesta profecia es refereix a tu.

Josep: Oh Maria, denuncia públicament el qui ha posat paranys contra la meva casa, m’ha deshonrat; no sigui que jo vingui a ser objecte de burla a Israel.

Un Josep que es mostra molt desconfiat i en ocasions dur en les respostes a Maria, la qual va persuadint Josep.

Maria: Que gran i joiós és aquest dia en el qual ha obrat en mi meravelles el Totpoderós, el seu nom és sant i la seva misericòrdia s’estén de generació en generació.

El diàleg de Maria amb l’àngel es fonamenta en el relat evangèlic. El diàleg amb Josep és més lliure, té el seu fonament, més que en el relat de l’Anunciació, en un raonament més a nivell dels problemes humans que l’Encarnació de Déu estava a punt de provocar en la vida de sant Josep.

I això pot ser molt interessant per a la nostra vida de fe. Contemplem les dificultats de sant Josep per assumir amb totes les conseqüències l’Encarnació de Déu en la vida humana. Nosaltres ens podem fer una idea sobre la intervenció de Déu en la vida de la humanitat, o ens podem acostumar al que ha dut a terme Déu en la història i viure-ho ja com la rutina d’alguna cosa sabuda.

L’Esperit de Déu bufa on vol i com vol. L’acció de Déu sempre és sorprenent. Els pensaments de Déu són diferents dels nostres... els seus camins no són els nostres. Ell ha vingut per ser el nostre camí, però som nosaltres els qui hem d’incorporar-nos al seu camí. I això no sempre és fàcil. Els veiem en les altres dues persones que la litúrgia presenta en relació a la persona de sant Josep.

No va ser fàcil el camí per a David. Avui es mostra agraït a Déu, li vol construir un temple. Déu s’hi nega. David, que va tenir seriosos problemes en la seva relació amb Déu i no sempre actuà amb fidelitat, mentre que Déu sí que va ser fidel amb ell, i per això li promet una descendència que durarà sempre.

No va ser fàcil el camí per a Abraham. Aquest va rebre la promesa d’una descendència en virtut de la seva fe, quan no tenia fills, i quan va tenir un fill, Déu el posà a prova demanant-li el sacrifici del seu fill. Veritablement, com escriu sant Pau als romans, va esperar contra tota esperança i va creure fermament que Déu el faria pare d’una multitud de pobles. Va haver de ser bastant dur el trajecte o la vivència de la seva fe en Déu.

El que percebem clar al llarg de la història de la salvació és que Déu cerca l’home, la seva amistat, aquella amistat que es va trencar al principi dels temps. Que aquesta història de Déu amb l’home mostra la veritat d’aquells versos del Càntic: «Jo sóc per al meu Estimat objecte del seu desig» (7,11).

El nostre Estimat se’ns manifesta a través del seu Esperit que bufa com vol i on vol. Sant Josep escoltà les paraules de Maria i tingué el silenci apropiat per discernir la presència de l’Esperit; així, també nosaltres tenim necessitat de viure la nostra fe oberts a l’escolta de Déu, a l’escolta d’allò que avui vol dir-nos Déu en aquests temps tan turbulents.

Aquest silenci i discreció de sant Josep que potser començaria amb una actitud desconfiada, dura o de retret, va deixar sempre una obertura a la llum. I mai no el va cobrir totalment la nit, i així va poder ser l’acollidor i guardià de la Llum que ve a il·luminar tots els homes. I en tota aquesta història breu de sant Josep jo crec que tenim tres paraules que hem de guardar bé en el nostre espai interior: escolta, silenci, discreció. La resta vindrà de més a més.

I acabarà sant Germà aquesta bella homilia amb aquestes paraules de Maria: «Que gran i joiós és aquest dia, en el qual ha obrat en mi meravelles el Totpoderós, el seu nom és sant i la seva misericòrdia s’estén de generació en generació sobre els qui el temen».

13 de març del 2016

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Is 43,16-21; Salm 125; Fl 3,8-14; Jn 8,1-11

La Paraula de Déu en aquest Diumenge 5è de Quaresma no és per als nostàlgics, per als qui acostumen a dir, o a pensar, que qualsevol temps passat va ser millor. Ho diu molt directament la Paraula que s’ha proclamat: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer alguna cosa nova que ja comença a néixer. ¿No us n’adoneu?»

Són molts els qui no se n’adonen, sempre estan en una altra part de la realitat. Somiant adormits, i en desvetllar-se comproven que viuen en un altre món. O no volen reconèixer que no hi ha autenticitat en el món o en l’ambient on es mouen. Els han canviat l’època, o se l’han canviat a si mateixos, pel seu propi interès egoista.

Sant Agustí va ser un temps d’aquests, a jutjar pel que escriu ell mateix: «Tard us vaig estimar bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar. Vós estàveu dins meu i jo estava fora i allà us buscava. I em llançava a les coses belles que vós heu creat. Vós estàveu amb mi i jo no estava amb vós. Em vau cridar. Em vau cridar i vau trencar la meva sordesa. Us vaig gustar, i ara tinc fam de vós». (Confessions L,X,27,38)

Heu gustat Déu? En teniu fam i set, de Déu? Potser us convé dirigir-li la mateixa pregària d’quest Pare de l’Església: «Oh veritat! Vós dirigiu a tot arreu tots els qui pregunten per vós, i responeu a tots alhora, encara que us preguntin coses diferents. Responeu amb claredat, però no tots ho entenen amb claredat. Tots us pregunten el que volen, però no sempre escolten i senten el que volen. El qui millor compleix la vostra voluntat és el qui no es preocupa tant de sentir de vós el que ell vol escoltar, com de voler fer el que sent de vós». (Confessions L,X,37)

I vosaltres, pregunteu a Déu?, buscant de saciar la vostra fam i la set?

Però, mireu com se sadolla aquesta fam i aquesta set. Ens ho diu sant Pau: «Tots els avantatges que jo pogués tenir els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Tot ho considero com a escòries a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporar-me a Ell, per assolir la justícia que prové de creure en Crist. El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció. Aquest poder és el poder del seu amor».

I en el camí cap a la creu i la Pasqua de Resurrecció, Crist se’ns dóna a conèixer en un amor que dóna vida. Mireu com manifesta el seu amor a l’evangeli, dient-nos que la persona no ha d’estar sotmesa al caprici o interès dels homes, dels poderosos, o dels corruptes, sinó que la norma, la llei, ha d’estar al servei de la persona. Els poderosos d’aquest món sempre tenen recursos i força per sotmetre-ho tot al seu propi interès egoista. En una societat correctament organitzada són importants les normes, les lleis, sobretot per ajudar a una millor protecció dels febles, dels més desfavorits. Malauradament, sovint, no tenim aquesta experiència. Sembla que tot s’inclina per afavorir el fort, el poderós d’aquest món. En teniu un exemple en la crisi econòmica que estem vivint aquests anys. La crisi l’han patit els més pobres. Els altres han multiplicat les seves riqueses. Cada vegada importa menys el valor de la persona.

No és això el que contemplem en la persona i actuació de Jesús. Jesucrist mostra sempre una profunda sensibilitat per la persona. Sensibilitat, tendresa, compassió, una acollida plena d’amor a la persona, però sempre sense renunciar a recordar la veritat de la vida, i el camí que està cridat a viure cadascú.

Però tornant a recordar el nostre camí quaresmal cap a la festa de la nostra Pasqua: «No recordeu els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer alguna cosa nova. ¿No us n’adoneu?»