31 de gener del 2010

DIUMENGE IV DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Jr 1,4-5.17-19; Sl 70; 1Co 12,31-13,13; Lc 4,21-30

Germanes, germans,

Continuem amb l'escena d'aquell dissabte a la sinagoga de Natzaret, escena que l'evangelista Lluc presenta com el programa inaugural de la missió de Jesús. El fragment evangèlic d'avui junt amb el del diumenge passat vénen a ser, doncs, com una síntesi de la missió que Jesús portarà a terme al llarg dels seus tres anys escassos d'activitat pública per terres de Palestina. L'escena apareix amb una barreja d'admiració, de suspens i de tensió. Jesús s'acaba d'identificar amb el passatge messiànic del profeta Isaïes: portar la Bona Nova als desvalguts, anunciar la llibertat als captius, tornar la vista als cecs i la llibertat als oprimits. I sobretot, proclamar l'any de gràcia del Senyor. El programa missioner de Jesús té, doncs, com a consigna l'alliberament de l'home, de tot l'home, essent els signes guaridors un anunci i promesa de l'alliberament més radical, l'alliberament del pecat.

Lluc aprofita també aquest moment inaugural per exposar els elements propis de la seva teologia. Així, el terme ‘avui', tan característic del tercer evangelista, indica la novetat de la salvació aportada per Jesús que ja ha començat amb la presència del Messies Salvador en la nostra història. En l'evangeli que hem escoltat ho hem sentit en boca de Jesús mateix: "Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d'aquestes paraules de l'Escriptura". Les referències són encara nombroses en aquest sentit: recordeu per exemple l'anunci de l'àngel als pastors: "Avui us ha nascut un Salvador..."; o bé la conversió de Zaqueu: "Avui ha arribat la salvació en aquesta casa", i també la promesa de Jesús al bon lladre des de la creu: "Avui seràs amb mi al Paradís", i encara podríem afegir-hi tres cites més.

L'escena d'avui pren un aire fortament tens quan Jesús assegura als qui l'escolten que no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal. I per demostrar-los-ho els recorda els casos d'Elies i Eliseu, profetes enviats en favor de persones estrangeres, una viuda de Sarepta de Sidó, el primer, i Naaman, un leprós de Síria, el segon, per indicar que la salvació no està circumscrita al poble d'Israel, amb la qual cosa Jesús vol deixar ben clara la universalitat de la salvació, tema que Lluc desenvoluparà amplament en el seu llibre dels Fets dels Apòstols. En el context de la sinagoga de Natzaret, però, les referències relatades per Jesús seran interpretades com una impertinent provocació que aquell auditori no podrà tolerar venint de la boca d'aquell convilatà seu, tractat amb un cert menyspreu com ‘el fill de Josep'. Finalment, l'escena acaba amb una reacció exasperant dels natzarens que àdhuc s'avenen a voler estimbar Jesús des d'un cingle de la muntanya, intent homicida que serà com el preludi de la seva passió i mort. Malgrat tot, Jesús s'esmuny entre la multitud perquè encara no havia arribat la seva hora, com diria sant Joan.

La taula de la Paraula d'avui s'enriqueix encara més amb el sublim elogi de l'amor que glossa sant Pau en la primera carta als corintis. L'apòstol posa l'amor per damunt de tots els carismes i la seva descripció de les qualitats de l'amor marca l'ideal i les exigències d'un amor que no passarà mai. Un amor com aquest no s'improvisa. És el fruit d'una tenaç lluita contra les tendències naturals que combaten dins nostre: l'enveja, l'egoisme, la irritació o la venjança, tot allò que ens replega sobre nosaltres mateixos i empetiteix la nostra humanitat fins a esdevenir raquítica i deforme. L'amor autèntic obre ponts i crea lligams creatius i fecunds. Un amor així està per damunt de tota la malícia que intenti assetjar-lo. Per això no s'alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, no té en compte el mal, ni perd la confiança, l'esperança, la paciència. Pau està fent una descripció d'un amor sens dubte heroic i que només en Déu pot tenir la seva font, i és que Déu ens estima així, amb un amor totalment comprensiu, amatent i sol·lícit. L'amor de Déu és com el foc, un foc inextingible, però que escalfa sense consumir.

Germans, hem de convèncer-nos que només l'amor ens fa persones, ja que únicament l'amor ens fa créixer i ens fa autèntics. I és que l'amor té la seva seu en la veritat, tal com ens ha explicat el papa Benet XVI en la seva darrera encíclica, Caritas in veritate, perquè únicament la veritat és digna de ser estimada. Per això, mentre fem la veritat aprenem a estimar i tot estimant anem esdevenint més verídics, més autèntics.

DIUMENGE IV DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Jr 1,4-5.17-19; Sl 70,1-6.15.17; 1Co 12,31-13,13; Lc 4,21-30

Reflexió: No tinguis por d'ells, si no, seria jo, qui te'n faria tenir

Déu crida el profeta Jeremies. La vocació és important en la vida de tota persona. És el que dóna sentit a tota la seva existència. Sense un discerniment ben fet de la vocació, la persona pot experimentar tota la seva vida com un fracàs personal. Quan es viu amb claredat la vocació, hom viu una profunda experiència interior on es "confonen" el diví i l'humà. Una estreta intimitat, difícil d'expressar. Es viu una experiència profunda. I això basta. Jeremies se sap coneixedor de Déu al mateix temps que conegut per ell. Coneixement que és amor. En l'àmbit bíblic es coneix amb el cor. Aquest coneixement amorós fa que la vida es visqui amb un lliurament total a Déu. Això no sempre és fàcil. Es tracta de confiar en Déu. Alhora un se sent cridat a una vida no sempre compresa per l'entorn; un se sent cridat a viure una vida en ambients, sobretot avui dia, contraris ja no solament al fet religiós, sinó fins i tot al més mínim nivell de profunditat i de sentit.

Sense arribar al nivell d'una vida consagrada a Déu en una vida religiosa, sinó simplement com a creient, avui no és gens fàcil viure el testimoniatge religiós, i de vegades ni tan sols el testimoniatge d'uns valors humans. Cal tenir molta personalitat i una fe profunda, per "donar la cara" en aquesta societat, on de vegades tot juga en contra de la vida de fe: els valors humans i socials que dominen, i amb freqüència fins i tot el testimoniatge d'una Església institucional, actuen com una força del tot contrària. D'aquesta manera es va estenent el "cristià anònim": es tracta d'un creient que viu la fe en el seu interior, que la posa en pràctica en la seva vida normal, però que no la tradueix en una presència creient enmig del seu ambient.

Llavors es fa realitat l'aspecte negatiu d'aquest pensament del llibre de Jeremies: No tinguis por d'ells, si no, seria jo, qui te'n faria tenir. Hi ha por, o respecte... o el que sigui. La qüestió és el creixement de cristians que "consumeixen" actes religiosos en determinats moments de la seva vida, però són incapaços de donar la cara en els seus ambients per defensar o proclamar la seva fe, o de vegades fins i tot uns valors cristians, que prèviament caldria considerar-los com valors humans. D'aquesta forma perd força el nostre testimoniatge i ens va embolcallant el testimoniatge i la força d'una societat increient, que fa perdre el sentit de moltes coses, fins i tot de la mateixa vida.

Paraula

«Jo et faré costat per alliberar-te...». Déu ens crida a ser instruments seus, com a Jeremies, però ens assegura la seva presència com a ajuda, saviesa, força, vida... Però apostar per Déu és apostar per nosaltres mateixos, és apostar per l'home. Falta en gran mesura, en la vida dels homes, i dels mateixos cristians una idea més fidel i autèntica sobre Déu. D'un Déu amor.

«Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes, el do de profecia, i tots els secrets,… si no tinc amor no sóc res…». Déu és amor. L'amor és allò que dóna valor i sentit a tot el que fem. Ja tenim, doncs, pistes molt interessants per fer-nos una idea d'un Déu que, en crear-nos, s'ha compromès de manera especial amb l'home.

«L'amor és pacient, és bondadós, no té enveja, no duu comptes del mal...». El capítol 13 de la primera carta als Corintis és una de les pàgines més belles de la Bíblia. Una pàgina per meditar, pràcticament, paraula per paraula. L'amor posa en joc tota la persona, de cap a peus. L'amor fa que es manifesti en nosaltres la imatge de Déu que duem impresa.

«Tot ho suporta, no perd mai la confiança, la paciència...». El perdó és allò de més bell en l'amor: la relació amb el perdó. El perdó és un dels camins millors per manifestar l'amor. Déu ha elegit aquest camí també. Ell és sempre el primer a perdonar.

«Tots els qui eren a la sinagoga, indignats, es posaren dempeus, i el dugueren cap a un cingle per estimbar-lo...». Jesús anuncia a la sinagoga un món nou, però els del seu poble sembla que no estan per novetats. Què ens ha de dir aquest, el fill del fuster?... D'altra banda volen espectacle: algun dels miracles que ha fet a Cafarnaüm... Així que Jesús es va allunyant d'ells.

Saviesa sobre la Paraula

«En l'ànima el motor de tots els moviments és l'amor. Qui estima no canvia, no es desvia. Per un camí únic i dret avança cap a l'objectiu desitjat, sense desviar-se; un dia arribarà al seu objectiu... El que fa indecisos no és el si o el no, sinó la recerca d'un camí més curt, i més adaptat a les meves forces, cap a l'objectiu que, exclusivament i amb fermesa, persegueixo. La força de l'amor, no la torben ni el foc ni l'espasa, ni cap mena de perill. La saborosa possessió de les seves delícies dóna pau i serenitat». (Guillem de Saint Thierry, Sobre el Càntic, Cant 1, 4, 60)

«Trobà l'Amic un home que moria sense amor. Plorà l'Amic la deshonor que l'Amat prenia per la mort d'aquell home que moria sense amor. I pregunta a aquell home per què moria sense amor; I ell respongué que per tal como no hi havia ningú que li hagués donat coneixença d'amor ni que l'hagués nodrit per esser amador. I per això l'Amic sospirà tot plorant, I digué: —Ah, devoció! ¿Quan sereu més gran, per tal que la culpa sigui més petita i que el meu Amat tingui molts fervents i ardits lloadors i amadors, que no vacil·lin a lloar els seus honraments?» (Ramon Llull, 209)

29 de gener del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA III DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
2 S 11,1-4a.5-10a.13-17; Sl 50; Mc 4,26-34

La sembra, el gra i la terra. Llavor transgènica, manipulada genèticament o no manipulada. David sembra una llavor transgènica, de bona aparença per fora, però per dintre no té gust. David que és rei, per què no ha d'aconseguir tot el que es presenta al seu abast? David aconsegueix tot el que vol: s'apropia de Bet-sabé i se'n desfà d'Uries. La llavor que sembra David és una llavor transgènica, una llavor manipulada genèticament.

Jesús sembra en canvi una altra llavor, Jesús sembra el gra ver, no qualsevol gra transgènic que ara n'hi estem tan sadollats. Jesús sembra amb paraules i fets la llavor de la veritat. Sembra amb paraules i fets en la nostra terra, en la nostra vida íntima, en la nostra pròpia història.

De la sembra el gra, el gra del Regne de Déu és molt més que bo i no pot donar altra cosa que del bo el millor. Ens pot semblar rústec, aspre al tacte per fora, difícil en principi, però una vegada descobrim l'interior tot és gust de debò. La llavor del Regne que sembra Jesús no és transgènica, no està manipulada, ni es pot manipular, altrament ja no seria la llavor de Jesús.

La terra amarada deixarà penetrar la llavor com a do. La terra seca la rebutjarà, serà refractària a tota llavor del Regne. La terra, nosaltres no podem estar adormits, altrament es pot podrir el gra sense traure'ns res. A la nostra terra, al nostre interior més íntim, estem amarats per deixar que actuï la llavor del Regne?

O bé, estem ressecs i hi som refractaris? Tal vegada ens fa més gràcia la llavor transgènica de David? Si! No? Pensem-hi.

Si estem més inclinats a l'actitud de David, salmegem: «Contra vós, contra vós sol he pecat, i he fet el que és dolent als vostres ulls». Salmegem amb gust, perquè així amararem la nostra terra resseca del nostre interior més íntim i prepararem el camp per a que hi germini el Regne de Déu en nosaltres.

28 de gener del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA III DURANT L'ANY (II)

Dia 28 de gener: Sant Tomàs d'Aquino
Homilia predicada per fra Lluís Solà
2Sa 7,18-19; Sl 131,1-2.3-5.11.12.13-14 (R.: Lc 1,32b); Mc 4,21-25

«No hi ha res amagat que tard o d'hora no hagi de ser descobert, ni res d'obscur que tard o d'hora no hagi de ser entès». No hauríem pogut triar una paraula evangèlica més adient per a glossar la figura del sant que avui commemorem. Del Déu que se'ns ha comunicat mitjançant la paraula, el logos, obrint-nos així la porta d'accés al seu misteri, se'n pot parlar, se n'ha de poder parlar raonablement, se l'ha de poder enraonar. Aquesta era la confiança de sant Tomàs d'Aquino, que el va empènyer a posar la seva intel·ligència al servei de la Veritat, col·locant així ben alt el llum de la fe.

Sant Elred, que celebràvem fa poc, des de la seva fonda experiència espiritual monàstica, o sant Tomàs, des de la seva recerca intel·lectual lúcida i agosarada, ens surten a l'encontre amb l'imperatiu de fer dialogar la fe amb la cultura i el pensament que ens envolta. Avui tendim a refugiar-nos en el tòpic que la cultura ambient és materialista i la nostra societat indiferent i, plens de por, ens arraulim en la seguretat dels nostres sistemes teològics, canònics, morals… en la cofurna confortable de les nostres capelletes. També el tomisme arribaria a ser una gàbia, una gàbia d'or, meravellosa, però una gàbia, al capdavall! Ens excusem en la constatació negativa de la realitat i eludim l'esforç de fer dialogar la nostra fe amb tot el que ens envolta, amb les expectatives dels homes i dones d'avui. Per a fer dialogar la fe, primer cal pensar-la. I per a pensar-la, primer cal saber escoltar: «Mireu com escolteu!», ens adverteix Jesús a l'Evangeli.

Cada vegada que llegim l'Escriptura, comencem ja a posar els fonaments d'aquest diàleg. Mirem, doncs, com ens hi posem, «perquè als qui tenen, Déu els donarà encara més, però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda». Que Déu, doncs, «ens concedeixi d'aprofitar-nos dels ensenyaments de sant Tomàs i d'imitar les seves obres», sabent com sabem que la veritat es verifica en la caritat.

26 de gener del 2010

SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 44,1.10-15; Sl 149,1-6.9; He 11,1-2.8-16; Mc 10,24-30

«Nosaltres, els primers fundadors d'aquesta Església cistercenca, volem, amb el present escrit, manifestar als nostres successors els orígens canònics del nostre monestir i amb quina autoritat fou erigit, i quin va ser el seu tenor de vida; a fi que, divulgada sincerament la veritat del fet, estimin i guardin amb perseverança el lloc i l'observança de la santa Regla que nosaltres allí, per la gràcia de Déu, hem començat; preguin per nosaltres que hem suportat el pes i l'ardor de la jornada; s'esforcin amb afany pel camí estret que la Regla assenyala; fins que, deixada la càrrega de la carn, descansin feliçment en el sant repòs». (Carta de caritat, Pròleg)

Sant Bernat escriu en el pròleg a l'Antifonari cistercenc: «Entre les diverses aspiracions que han estimulat el zel dels nostres Pares, els fundadors de l'Orde cistercenc, n'hi ha una en la qual han viscut molts desvetllaments i afecte: l'assoliment d'una més perfecta autenticitat en el cant de les divines lloances».

Aquest és l'ensenyament de la història: la recerca d'autenticitat en el cant, en la Regla. Diu el Concili Vaticà II que «la vida religiosa és un lliurament total al servei de Déu summament estimat, en un lliurament que crea en ell una especial relació amb el servei i la glòria de Déu» (LG 44). I encara subratllarà: «seguir el Crist segons l'evangeli, com a norma suprema» (PC 2).

Autenticitat, Regla, seguir Crist... Tot això ens suggereix la necessitat que tenim de confrontar la nostra vida amb la nostra història, els nostres fundadors, la Paraula de Déu...

A la lectura de l'Eclesiàstic hem escoltat: «Els seus fills segueixen fidels a l'aliança i també els seus néts gràcies a ells...». No sé si som néts o rebesnéts... però sí fills, en el sentit que les particularitats del nostre orde, de la nostra vida religiosa, provénen d'aquests sants, Robert, Alberic i Esteve, que recordem i celebrem en aquest dia, i a través d'ells aixequem la nostra lloança a Déu, font i origen de totes les criatures.

Què vol dir que els seus fills segueixen fidels a l'aliança? Que hi ha quelcom que roman d'aquests Pares Fundadors que avui celebrem, que van començar una obra que ha deixat una petjada en la història, que van suportar el pes i l'ardor de la jornada, buscant en el cant i en la vivència de la Regla una més gran autenticitat.

En la proclamació de la Paraula també hem escoltat que «l'esperança no s'acaba, que els seus béns perduren, que la seva heretat ha passat als néts, que es continua parlant de la seva saviesa...».

Però ells parlen també d'un començament de la jornada. I al llarg de la jornada sabem que el sol no brilla igual. La llum del matí té uns matisos diferents dels de la tarda. Vivim de manera diferent una albada d'un capvespre. Ens podem entusiasmar amb els jocs de la llum a l'horitzó. Però no la vivim igual a les 7 del matí que a les 7 de la tarda. Al llarg de la jornada acumulem l'experiència d'un gran nombre d'experiències molt diverses. Si sortim al matí amb pluja segurament que agafem el paraigua o l'impermeable; si després el dia ens ofereix un sol radiant, ens traiem la roba... Anem canviant i situant-nos d'acord a aquesta successió de les hores del dia. En la vida espiritual passa quelcom de semblant. Al llarg de la jornada hi ha canvis, variacions... I a nivell institucional també, encara que en aquest terreny de la Institució ja no és tan fàcil agafar o deixar el paraigua, posar-se o treure's la roba.

L'Eclesiàstic també deia: «El seu record roman entre nosaltres». Però és un record viu?

La Declaració de l'Orde ens diu que «les futures generacions cistercenques tindran el dret i el deure de buscar formes més aptes i millors de vida monàstica, tal com ho van fer els fundadors del Cister en el segle XII, i les generacions posteriors. Som, doncs, seguidors de debò dels Pares fundadors del "Nou Monestir", si no deixem de buscar els camins i les maneres que ens permetin de viure la nostra vocació cada vegada més plenament, segons la voluntat de Déu».

Després la Declaració ens parlarà de les fonts: Evangeli, Magisteri, Regla, Tradicions... Les fonts són les mateixes, però passen per terres i paratges que van adquirint un rostre nou, però que encara necessiten aquestes mateixes aigües per ser fecundats.

Tot això demana la resposta d'una fe valenta, ferma, decidida... Però aquest valor, fermesa i decisió tenen les seves arrels i es viuen en l'àmbit de l'espai interior. Ja hem escoltat com «Abraham va sortir i no sabia on anava». Però confiat en la Paraula de Déu, en la seva Promesa, caminava segur, amb una fermesa interior que era també per al camí. Avui —ho deia recentment en una entrevista als mitjans un personatge important— el món no sap cap a on es dirigeix. Camina sense llum.

Ens creiem capaços d'il·luminar el món? És a dir: la llum que tu tens ara a la teva vida, creus que pot donar llum, sentit, vida als homes d'avui? Tenim la flexibilitat necessària per oferir una llum d'albada? I la mateixa per a l'hoste que ve al migdia? Tenim llum per al pelegrí que camina quan està declinant la tarda?

Aquesta festa a mi em dóna la certesa que tenim una llum per a la societat i als homes d'avui. Però també em pregunto si la tinc convenientment col·locada sobre el canelobre. I també em miro les botes, per veure si estan en condicions de sortir a viure l'aventura del camí.

25 de gener del 2010

LA CONVERSIÓ DE SANT PAU

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 9,1-22; Sl 116; Mc 16,15-18

Estimats germans:

Seria estimulant si féssim l'experiència de compartir les històries de la nostra vocació: "Déu sorprèn! Jesús té un gran sentit de l'humor! Les coincidències no són casualitats!".

I què en direm del relat de la conversió de Pau i del seu procés vocacional? Quedem admirats davant de l'elecció sorprenent de Crist, de la resposta inesperada de Pau, i de la acollida confiada de la comunitat cristiana de Damasc. Els camins del Senyor no són els nostres. La seva llibertat i amor contrasta amb les nostres actituds, sovint interessades. Quina és la voluntat de Déu? Quina és la nostra voluntat? Jesús escull als qui nosaltres rebutjaríem. Déu no veu la façana, sinó el fons del cor. La força de Déu vol capgirar la nostra vida. El seu Amor pot convertir-nos en un cant de lloança que perdura. Una comunitat plena de l'Esperit, com la de Damasc, acull sense preguntes ni condicions, confiant en el Senyor i en la dignitat de les persones. "Saule, germà meu, Jesús, el Senyor, m'envia perquè recobris la vista i quedis ple de l'Esperit Sant". Déu no es fixa en la matrícula del nostre cotxe. Més bé ens repara el motor i posa a la nostra disposició la energia necessària per continuar endavant en la nostra vocació.

Germans, estem cridats a predicar a tothom la Bona Nova de l'Evangeli. Jesús ens invita a estimar la vida amb tot el que hi ha: a veure-la amb els seus ulls, transformada per la seva Paraula i el seu Amor. Si parlem moltes vegades de que la nostra societat s'aparta de Déu, hauríem de preguntar-nos sobre la nostra responsabilitat. Déu continua parlant, però sembla que la seva veu ressoni només al silenci del desert. Per això cal anar al desert del nostre interior per purificar-lo i, així, poder escoltar aquesta veu, que no ens promet cap paradís material sinó una gran joia espiritual, una esperança que no s'acaba, una força renovada per continuar lluitant. En el silenci del nostre desert trobem la Presència que ens acarona i conforta; i que ens ajuda a replantejar-nos la nostra vocació, renovada per la conversió quotidiana. El silenci interior és la música de la pregària. La pregària pacifica el nostre cor i fa escoltar la veu de Jesús que invita a la conversió i a la seva taula. La Taula de l'Eucaristia és la manifestació del seu Amor. Jesús no ens deixa sols. Tan de bo la seva companyia i les seves Paraules obrin els nostres cors a una vida més humana i solidària!

Fem-nos avui la pregunta de Pau: "Què haig de fer, Senyor?". O amb altres paraules: Com haig de viure, Senyor?

24 de gener del 2010

DIUMENGE III DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ne 8,2-6.8-10; Sl 18,8-10.15; 1Co 12,12-30; Lc 1,1-4; 4,14-21

Reflexió: Llegien el llibre de la Llei de Déu i n'exposaven el sentit

«Tot el poble escoltava atentament… El poble alçà les mans i respongué: Amén, amén…». Tenim aquí un exemple senzill d'un exercici de «lectio divina», descrit en el llibre del profeta Nehemies. El poble escolta la Paraula de Déu, el Llibre de la Llei, que és llegit i explicat; després el poble respon amb l'assentiment de l'amén, és a dir, el propòsit d'assumir aquesta Paraula i viure-la. La «lectio divina» és això: un guiar-nos a l'encontre del Senyor. A l'Antic Testament era l'encontre amb la Paraula del Senyor, i respondre amb fidelitat en la vida de cada dia. En el Nou Testament serà l'encontre amb el Ressuscitat. Aquest encontre no és la garantia de mantenir sempre la presència d'Aquell que busquem. Així ens diu Orígenes: «Déu m'és testimoni que he vist moltes vegades l'Espòs acostar-se a mi i estar amb mi. Però d'improvís s'allunyava i jo no aconseguia trobar aquell que buscava. Seguia, no obstant això, desitjant la seva tornada i ell tornava ara i adés».

Però també és certa la veritat permanent de l'encontre. En aquest sentit escriu Hugo de sant Victor: «Quan ve, l'Espòs es recrea amb l'esposa, li parla, el duu a recordar els dons que li ha atorgat i li infon un dolç i íntim afecte, de manera que no oblidi els dons que d'ell ha rebut i recordi aquell que els hi ha donat. Sí, en efecte, l'Espòs parla a l'esposa, no pot evitar parlar sinó d'amor».

La «lectio divina» ens ajuda a buscar en l'Escriptura l'aliment que sustenta la nostra vida espiritual i la faci avançar en el camí de la perfecció; per això sant Jeroni acostumava a «meditar» en la llei del Senyor de dia i de nit, i gustar en les Sagrades Escriptures el pa del cel i «el mannà celestial, que conté tota delícia».

Tota interpretació de les Escriptures es funda en el seu sentit literal; acceptat el sentit literal, sant Jeroni busca sentits més profunds per a alimentar el seu esperit amb un menjar escollit; aconsella no parar-se tan sols en el sentit literal, sinó buscar en el més profund el sentit diví.

Paraula

«Avui és un dia consagrat al Senyor. No us entristiu ni ploreu...». Un dia viscut per al Senyor. No ha d'haver motiu de pena, de dolor. Menys per les nostres infidelitats, ja que al celebrar aquest dia, desperta en nosaltres la consciència que la bondat i l'amor de Déu són més grans que el nostre pecat i la nostra infidelitat.

«El goig del Senyor serà la vostra força...». El goig del Senyor no és una mera alegria superficial, sinó que és la seva presència mateixa en la nostra vida, en el nostre espai interior. I aquesta presència reverteix en una força major en la nostra vida. Una fortalesa i una saviesa que ens fan enfrontar a la vida amb una major seguretat en nosaltres mateixos.

«Tots els membres del cos a pesar de ser molts, formen un sol cos. Així és també Crist». Però això ens demana un servei de reconciliació. És a dir que el que és veritat en Crist, en nosaltres ha de ser un treball perquè aparegui aquesta unitat de tots els membres en la nostra existència. L'Esperit de Crist ens assisteix, però no ens dispensa d'un treball de reconciliació.

«Déu ha disposat el cos de tal manera que dona més honor als membres que més en necessiten…». És a dir que a l'hora de treballar la unitat del cos, devem una consideració més gran envers aquells membres més febles. És fàcil ésser conscients que com el mateix Déu s'ha anorreat, s'ha rebaixat, precisament com a principi primer cal tenir en compte de no perdre en cap moment la solidaritat amb els membres més petits, més pobres...

Saviesa sobre la Paraula

«Tal com passa amb el cos humà, el cristià ha de ser conegut com a cristià en tot el seu ésser; ha de testimoniar, tenint-los com a distintius de la seva vida, tots aquells béns que existeixen en Crist. Perquè, si d'una banda ets tal com ho exigeix el nom de cristià, però d'una altra t'inclines a fer el contrari, no faràs altra cosa que dividir-te, fent d'enemic de tu mateix, donant lloc en tu entre la virtut i el vici tal guerra civil que de cap manera podràs estar en pau ni reconciliat amb tu mateix. Ja que com diu l'Apòstol: quin acord hi pot haver entre la llum i les tenebres?». (Gregori Nissè, Sobre la vocació cristiana)

«Insensibilitat és mort de tot sentiment en cos i ànima. És resultat de llarga malaltia i negligència. Insensibilitat és negligència habitual. És pensament endurit, obstinat. És filla de presumpció, impediment de fervor, dogal que mata l'entusiasme, ignorància del penediment, porta de la desesperació, mare de l'oblit, el fill del qual és la pèrdua del temor de Déu, un esperit mort». (Joan Clímac, Escala espiritual)

21 de gener del 2010

SANT FRUCTUÓS, BISBE, I SANT AUGURI I SANT EULOGI, DIAQUES I MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Celebrem la festa dels coneguts sant Fructuós, bisbe, i els seus diaques, Auguri i Eulogi, amb actes autèntiques i considerats com els primers màrtirs de l'Espanya cristiana (l'any 259). Sant Agustí, junt amb el poeta Aureli Prudenci, són els panegiristes del seu martiri, ocorregut en la persecució dels emperadors Valerià i Galiè. En arribar a Tarragona el cònsol Emilià amb la consigna d'eliminar, no ja el poble creient, sinó els seus caps rectors, en el cas que no s'avinguessin a l'acceptació del culte politeístic, i units tots tres en una mateixa confessió, tot i els intents del cònsol de dissociar a ambdós diaques del seu pastor, tots tres foren condemnats a la foguera on serien "més abrandats per l'amor de Crist que per les flames del foc" (cant d'entrada). I a un cristià que li demanava que pregués per ell quan es trobés amb el Senyor, Fructuós li va respondre amb la frase lapidària que bé coneixem, de què "convé que jo doni la vida per l'Església, estesa d'Orient fins a Occident" (cf. col·lecta). Així, trencades per les flames les seves lligadures de les mans i posats en creu, segellaren amb la seva sang el camí del Rei dels Màrtirs.

La primera lectura ha estat treta de la carta als cristians hebreus [10, 32-36] per la frase de "vau sostenir tantes lluites i sofriments" (verset 32). I és que els receptors d'aquesta carta han de suportar moltes proves. Per això, l'autor procura mantenir-los (35) en llur fidelitat (39) recordant-los l'itinerari de fe que ja duen recorregut (32-34). Perquè, que en fora, d'il·lògic, cedir davant d'aquestes proves després d'haver lluitat tota la vida per obtenir la recompensa!

El salm responsorial escollit ha esta el 125, que ens ha fet despertar d'un malson. I és que ni nosaltres mateixos no ens ho crèiem, que el Senyor hagués canviat tan radicalment en bé la nostra sort —de la captivitat a la llibertat—: ens semblava somniar. El mal és quan ens pensem estar desperts i encara estem somniant. Sobretot si el somni és gaire afalagador, costa despertar-se.

La lectura de l'evangeli era de sant Joan [17, 11b-19], en que, els que creuen en Crist esdevenen "consagrats" (verset 19) en Ell, doncs la veritat de l'home està lligada a una dependència de filiació. Però una consagració semblant no separa dels homes, no retira del món (15); ni tan sols té sentit si no és quan els cristians es veuen "enviats" al món (18), igual que ho fou el mateix Crist. Consagració i missió són les dues cares d'una mateixa realitat. Però, pertanyent a Crist, els cristians s'atreuen necessàriament "l'odi" (14), puix que la fidelitat a la paraula de Déu (14) no correspon absolutament a la reacció espontània de l'home pecador. Amén.

17 de gener del 2010

DIUMENGE II DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Is 62,1-5; Sl 95,1-3.7-10; 1Co 12,4-11; Jn 2,1-12

Reflexió: concediu la pau als nostres temps

Aquest pensament de l'oració-col·lecta d'avui està en el cor de totes les criatures. D'altra banda és fàcil veure que la criatura humana té aquí una de les seves frustracions històriques més grans. Ja que al llarg de la història de la humanitat, es pot observar que li ha suposat una tasca àrdua, molt àrdua, arribar a aquesta pau. Una pau que una vegada assolida, immediatament s'ha vist amenaçada per la corresponent violència.

L'apòstol sant Jaume parla en la seva Carta de l'esperit de litigis i baralles que domina el món: «Desitgeu coses que no posseïu; arribeu a matar per allò que anheleu, però no ho podeu aconseguir; lluiteu i us baralleu. Ara bé, si no posseïu, és perquè no demaneu com cal. Demaneu i no rebeu perquè ho feu amb malícia, amb la intenció de malgastar-ho tot en plaers... (Jm 4,1s).

El món és, essencialment, lluita conflicte, divisió. Perquè el món tingui pau seria necessari que els homes renunciessin al seu egoisme, i no podem estar en pau amb uns altres si no ho estem amb nosaltres mateixos. I no podem estar en pau amb nosaltres mateixos si no estem disposats a fer els sacrificis que exigeix la pau, sobretot, en primer lloc, a renunciar al nostre propi jo, i buscant el nostre ésser en l'altre, en els altres, i sobretot en Crist.

Crist és qui ens porta la pau que el món no pot donar. Diu el profeta: «Quan diguin pau, pau», vindrà sobre ells la violència i la guerra... La pau que porta Crist no és una pau d'un «ordre tirànic»; la pau que porta Crist no suprimeix les diferències, sinó que promou la fecunda col·laboració. La pau no consisteix en un home, un partit o una nació, que aixafen o dominen als altres. La pau existeix on els homes que poden ser enemics, són amics en raó dels sacrificis que fan per a trobar-se a un nivell més alt, on les diferències que existeixen entre ells ja són causa de conflicte.

Paraula

«El teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la nuvia». El profeta és conscient de l'escepticisme del seu poble, interessat solament pels diners, el benestar... però com un altre Jeremies o un altre Pau sent la necessitat d'anunciar-li la Bona Notícia de la Paraula, l'amor de Déu per ell, un Déu que vindrà al seu poble per parlar-li en la seva mateixa naturalesa i en el seu mateix llenguatge. Un Déu que es fa íntim amb l'home, com ho són marit i muller.

«El dons que rebem són diversos, però l'Esperit que els distribueix és un de sol; són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor; els miracles són diversos, però tots són obra d'un sol Déu...». La unitat en la diversitat. És evident la diversitat en els dons, capacitats... de cadascun; és evident la diversitat personal en la vida humana. Però no ha de dur-nos fins al punt de separar-nos o més encara: enfrontar-nos. Perquè és més fort el que uneix que el que separa. El creient, ha de ser un agent viu al servei de la unitat, de la reconciliació. Una reconciliació que ha de respectar sempre i fomentar la diversitat i animar a posar-la a servei de la comunió.

«La mare de Jesús li diu: No tenen vi». Maria està sempre atenta a les nostres mancances més petites. És una veu de confiança, d'esperança.

«Maria diu als qui servien: Feu tot el que Ell us digui». Maria sap trobar la resposta per als nostres problemes. Fins els més insignificants, però que poden ser causa d'una alegria profunda. La intervenció de Maria sembla que vol avançar «l'Hora» del seu Fill. Aquest terme és de gran importància en l'evangeli de Joan: és el moment suprem en què Jesús realitzarà la seva missió redemptora.

«Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren Ell». Déu es manifesta en aquest signe de Canà als deixebles. Aquest signe despertarà la fe dels deixebles. El signe de Déu es completa amb la resposta de la fe dels deixebles.

Saviesa sobre la Paraula

«Heu de glorificar Crist en tot. També Ell us va glorificar. No vull donar-vos ordres, com si jo fos algú. Ja que encara que em trobi encadenat pel nom de Crist, no he arribat encara a ell en la perfecció. Ara és quan començo a ser el seu deixeble, i per això us parlo com a condeixebles meus que sou. Jo sóc qui necessitava les vostres paraules, el vostre aguant, la vostra comprensió, per sentir-me fort en la fe. Però la caritat no em deixa passar en silenci les vostres coses. Per això m'avanço a exhortar-vos perquè estigueu units en la Paraula de Déu. Així com Jesucrist, la nostra vida inseparable, és la Paraula del Pare, així els nostres bisbes, distribuïts al llarg i ample de la terra, es recolzen en la paraula de Jesucrist». (Sant Ignasi d'Antioquia, Carta als Efesis)

«El miracle de nostre Senyor de la conversió de l'aigua en vi no és una meravella als ulls dels qui saben que ho ha fet Déu. El qui, en ocasió de les noces, va fer el vi en sis àmfores, aquelles que va manar omplissin d'aigua, és el mateix que cada any fa el mateix en les vinyes. Allò que els servidors van tirar dins les àmfores fou convertit en vi per l'acció del Senyor. Aquesta mateixa acció converteix en vi allò que els núvols deixen caure. Això no ens admira, perquè succeeix cada any, i per la freqüència ha deixat de ser admirable, i, no obstant això, és més digne de reflexió que el que va fer amb les àmfores d'aigua. Qui és el qui pensa detingudament en les obres de Déu, per les quals regeix i governa tot el món, i no es meravella de sorpresa, i queda com aixafat pel pes aclaparador de tants miracles?...». (Sant Agustí, Sobre l'Evangeli de Joan, 8,2)

16 de gener del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA I DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
1Sa 9,1-4.10b.17-19;10,1a; Sl 20,2-3.4-5.6-7 (R.: 2a); Mc 2,13-17

La unció del rei Saül ens porta a comentar el salm 20, triat com a resposta a la 1a lectura. És un salm de David, i ens pinta com un retrat del Messies.

El Messies és el qui s'alegra de la victòria del Senyor, diu el salm. El Messies no fa res al marge del Senyor, ja que actua a la terra en nom seu, com el seu lloctinent o vicari. Un altre tret important que ens descobreix el salm és que el Messies és el portador de les benediccions de Déu per al seu poble, per al món. El beneït per Déu és portador de benedicció: «sempre es valdran del teu nom per beneir».

Però sobretot el Messies és el garant de l'adveniment del regne de Déu en el món. El veritable rei no és ell, sinó el Senyor, Déu. Per això en el nostre salm, com en el 44, i en tants altres salms messiànics, es parla dels enemics, i de la victòria del Messies —en realitat la victòria de Déu— sobre els enemics, és a dir, sobre tot allò que obstaculitza la implantació del regne de Déu.

Quines conclusions en podem treure? No som nosaltres, ni tan sols l'església, els qui hem d'implantar el regne de Déu. El projecte de Déu, és Ell, Déu, i solament Ell, encara que comptant amb la nostra disponibilitat, qui l'ha de fer reeixir. L'església, doncs, es guardarà prou d'identificar el projecte de l'evangeli amb qualsevol ideari polític. Una altra conclusió: el Messies que surt victoriós dels enemics, que lluita contra les estructures del mal, és el Messies compromès amb els pobres i els humils. És el Messies sacsejat avui per l'escàndol del sofriment de les víctimes d'Haití, un escàndol per a Déu mateix, ja que qüestiona seriosament la seva bonesa i la bonesa de la Creació. És el Messies que seu a taula amb els publicans i els pecadors, identificat amb els marginats de la societat i de l'església benestant.

Demanem al Messies, Crist, que ens faci partícips de la seva benaurança sobre el món, i que ens doni la seva capacitat d'apropar-nos amb respecte i amb amor a tota realitat humana per a vessar-hi l'oli suavíssim de la seva benedicció. Demanem-li sobretot que ens ajudi a fer de l'església la taula dels pobres oberta a tothom.

14 de gener del 2010

DIJOUS DE LA SETMANA I DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Sa 4,1-11; Sl 43; Mc 1,40-45

Estimats germans,

L'Arca de l'Aliança, símbol de la presència de Déu entre el poble, va ser capturada per l'enemic i caigueren molts soldats en el combat. Havien posat la confiança en l'Arca com si fos un amulet màgic, com una pòlissa d'assegurança. Sovint ens fixem massa en els símbols, en les mediacions. Déu és més que tot això. Tot depèn de la trobada personal amb Ell, de la nostra capacitat d'escoltar les seves Paraules i els seus Silencis. També depèn si sabem desfer-nos dels embolcalls de colors d'una fe immadura; i si ens arrelem en Crist, la Roca incommovible, l'Únic que ens salva. Però s'espera de nosaltres una resposta decidida i compromesa en la lluita: no contra els filisteus, els enemics exteriors; sinó contra l'enemic interior, el nostre «ego», que no ens deixa fer el que deuríem i que dóna tanta guerra.

Per progressar en la fe, moltes vegades haurem de dir, com el salmista: «Per què ens amagueu la mirada, i oblideu el dolor que ens oprimeix?». És tracta de la pregària més intensa, la del qui tot ho espera, perquè ja no li queda res. Com el leprós de l'Evangeli. Aquest home no es va resignar a la seva sort. Va trencar les normes legals i es va aproximar a Jesús. Intueix que d'aquesta trobada en depèn tot i no la vol desaprofitar. «Si vols, em pots purificar». És un exemple molt clar de la pregària breu i pura, que aconsella Sant Benet. L'actitud del leprós ens invita, com a persones i com a comunitat, a posar davant Déu els anhels, preocupacions i esperances del nostre cor: sense por, amb realisme, amb humilitat, amb agraïment anticipat perquè confiem. L'encontre amb Jesús guareix i ens fa capaços de guarir i d'acollir els altres. Com ho hem de fer? Pregant, pregant molt, pregant sense parar. «Senyor, concediu-nos de veure el que hem de fer i doneu-nos la força per portar-ho a terme», segons l'oració col·lecta pròpia d'aquesta setmana primera de durant l'any.

Podem convertir en pregària de petició una afirmació, que acabo de llegir, d'un dramaturg alemany del s. XX, Bertolt Brecht, que confiava en les capacitats de l'ésser humà: «En la vida quotidiana sempre hi ha quelcom d'inexplicable. Descobriu-lo!. Qualsevol cosa insignificant o normal ens pot commoure». Crist ens guareix i salva, però encara no hem arribat a totes les conseqüències de la nostra salvació. És tracta del treball interior, amagat als ulls dels altres; i de l'activitat exterior de cada dia, sovint insignificant, i que tenen un punt de partença i alhora d'arribada: l'Eucaristia.

12 de gener del 2010

SANT ELRED DE RIEVAULX, ABAT

Commemoració dels 900 anys del seu naixement
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
1Sa 1,9-20; Mc 1,21-28

Sant Elred escriu: «L'amistat és l'expressió més sagrada de la caritat. De l'amor».

Recordeu les paraules de Jesús en els moments principals de la seva vida: «A vosaltres ja no us dic servents..., us he dit amics; us he dic amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare». (Jn 15,15)

L'amistat, l'expressió més sagrada de l'amor. És la relació d'amor, l'amistat que viu el Fill amb el Pare. L'amistat espiritual que permet viure una comunicació veritablement profunda. I per això mateix poder actuar i parlar amb una autoritat com cap altre no ho havia fet abans. Un actuar i un parlar que es projecten en la persona de Jesús com un bé per a tots els homes.

Elred de Rievaulx, protagonista important en la vida monàstica, en la vida del Cister, aportarà la vivència, l'experiència i la doctrina de l'amistat espiritual, i que, juntament amb la vivència de l'amor serà proverbial en la vida de Cister. Per això Elred escriurà: Per això Elred escriurà: «Quant a la perfecció no veig res en els preceptes de l'evangeli o dels Apòstols, res en els escrits dels pares o dels antics monjos que no s'adequï perfectament amb el que es professa a l'Orde...». (Speculum Caritatis, 1,II,7)

Però a més, Elred aporta detalls d'una psicologia profunda i sobretot la perfecció d'una caritat més humana i alhora més sobrenatural.

Per això un comentarista seu escriu: «Jo crec que una comunitat monàstica complirà la seva finalitat i assolirà el seu propòsit tan sols en la mesura que sigui un lloc d'autèntica humanització per a les persones que la formen i per a aquelles que s'acosten a ella, perquè la qualitat i la intensitat de l'experiència espiritual que aquesta comunitat pot oferir depèn de forma directa de la qualitat i de la intensitat del seu nivell d'humanització. L'amistat com una estructura personal i interna, i com a àmbit de relació amb els altres, és un factor humanitzador de primer ordre.(Lluis Solà)

Percebem aquesta dimensió profunda ja al començament del seu tractat sobre l'amistat:

«1. ELRED: Aquí estem tu (Ivo) i jo, i confio que també Crist es trobi amb nosaltres. Ara ningú ens molesta, ningú pot interrompre els nostres col·loquis amistosos; cap veu ni tumult arriba a aquesta agradable solitud. Així, doncs, caríssim: obre el teu cor i murmura el que vulguis a les oïdes del teu amic; no siguem ingrats a aquest lloc, temps i oci.

»2. Ja que, fa uns moments, quan em trobava envoltat de molts germans, i tots parlaven alhora preguntant, discutint, interessant-se cadascú per temes de les Escriptures, dels costums, vicis o virtuts, tu eres l'únic a callar. De vegades aixecaves el cap, disposat a dir quelcom; però semblava que la paraula se t'apagava en els llavis i tornaves a inclinar el cap en silenci. Altres vegades t'apartaves una estona de nosaltres i tornaves poc desprès amb la tristesa en el rostre. Tot això em feia comprendre que per a expressar els pensaments de la teva ment et desagradava el públic i preferies la intimitat.

»3. IVO: Així és en efecte, i m'alegro molt en comprovar que et preocupes del teu fill, i que l'esperit de caritat t'ha obert el meu esperit i les aspiracions de la meva ànima».

El diàleg, la confidència íntima, és el clima que ens suggereix Elred. Però perquè en aquest clima es fa més factible la presència de l'Amic. O de l'Amat. I és llavors quan creix en nosaltres la capacitat per a una relació espiritual fecunda. És el diàleg que viu Anna a Siló i obté de Déu el do de la maternitat. És el diàleg permanent de Crist amb el Pare, la comunió estreta que fa a Crist parlar amb una autoritat que engendra vida i entusiasme en els seus oients.

I conscients de la bondat de la Paraula que hem escoltat en les lectures, i de la bondat monàstica que tenim en Elred per a la nostra vida tornem a recordar davant el Senyor la nostra súplica del principi: «Senyor, vós que li concedíreu el do de fer-se tot a tots, concediu-nos de saber donar-nos per al bé dels germans, edificant la unitat de l'esperit amb els llaços de la pau».

10 de gener del 2010

EL BAPTISME DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Is 40,1-5.9-11; Sl 103,1-2a.2b-4.24-25.27-28.29-30;
Tt 2,11-14; 3,4-7; Lc 3,15-16,21-22

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

Som a la festa del Baptisme del Senyor i a l'acabament del temps de Nadal. Durant aquest temps de Nadal hem contemplat Jesús, el diví Nadó i Fill de Déu, com a nascut feble com un de nosaltres a Betlem, i com s'ha manifestat a la gent normal com eren els pastors i els mags. En aquell petit Infant, nosaltres hi hem reconegut amb goig la presència de Déu-Fill que va venir a compartir la nostra mateixa vida i, en fer-se un de nosaltres, ens ha salvat i ens ha merescut la reconciliació amb Déu-Pare trencada pel pecat, i la vida eterna.

Jesús va ser pujat i educat com els altres nois del seu poble. I fou un jove com els altres. Segons la tradició, va exercir l'ofici d'artesà-fuster; tot segons els costums d'aquell país i d'aquells temps. Per allà el trenta anys, i un cop acabada la seva «vida oculta» a Natzaret, tornem a contemplar Jesús, però el contemplem fet ja una persona adulta, disposat a començar la missió evangelitzadora que el Pare li encomana. I el contemplem també quan va anar, com altres dels seus paisans, a rebre el baptisme de Joan, el penitent i predicador del Jordà. Jesús fou també batejat per sant Joan i, mentre pregava, s'obrí el Cel i baixà cap a Ell l'Esperit Sant en figura corporal, com de colom, i una veu digué des del Cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut». Amb aquestes paraules, Déu-Pare ens presentava Jesús com el seu Fill, pel què, en aquell moment, va començar la missió salvadora de Jesús com a Messies de Déu.

L'Esperit Sant s'havia posat sobre d'Ell per donar a entendre que era ple de l'Esperit de Déu, i era l'Ungit de Divinitat. Enviat per Déu per a fer-nos saber el seu amor i els seus designis de bondat sobre nosaltres, per donar-nos lliçons de bon comportament, per redimir-nos del pecat amb, i per obra, del «misteri pasqual» de la seva «mort en creu» i «resurrecció», i per fer-nos saber la nostra destinació a una vida feliç, al Cel, a la casa del Pare, on Ell ens hi invita d'anar-hi, on ens hi espera, i on ens hi té un lloc preparat.

A nosaltres ens cal ara fer-nos deixebles fervents de Jesús, d'acoblar-nos al seu voltant, d'escoltar fidelment i posar en pràctica els seus ensenyaments, i fer-ho duent a terme una vida cristiana ben sentida i ben viscuda, i continuar així la seva missió d'escampar arreu de la terra la seva obra evangelitzadora i la «bona olor de Crist» en el món.

Que Déu ens hi ajudi amb la seva gràcia i benifets, i ens hi empenyi a dur-ho a terme feliçment. Que així sigui! Amén.

Diumenge 3r de Nadal: EL BAPTISME DEL SENYOR (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Is 42,1-4.6-7; Sl 28,1-4.9-10; Ac 10,34-38; Lc 3,15-16.21-22

Reflexió: En el Baptisme Déu revela que Crist és el seu Fill

El Baptisme constitueix amb la Confirmació i l'Eucaristia els sagraments de la iniciació cristiana. Amb ells es posen els fonaments de tota vida cristiana. Amb el baptisme comencem a participar de la naturalesa divina. I comencem també a créixer en una vida sobrenatural. És un creixement que té una certa relació amb el creixement de la vida natural, mitjançant el qual anem progressant en la vida espiritual. A més, per mitjà del Baptisme, som regenerats com a fills de Déu, fets membres de Crist i incorporats a la seva Església. El baptisme restaura en l'home la imatge de Déu, a la semblança de la qual ha estat creat. Tertulià escriu: «L'home torna a l'amistat de Déu tornant-se semblant a aquest primer home que havia estat creat a la imatge de Déu».

En la litúrgia de la Vigília Pasqual, quan es beneeix l'aigua baptismal es fa memòria dels grans esdeveniments de la història de la salvació, que prefiguraven ja el misteri del baptisme. Totes les prefiguracions de l'Antiga Aliança culminen en Crist Jesús. Aquest comença la seva vida pública a partir del seu baptisme per Joan Baptista. Després de la Resurrecció confiarà aquesta missió als apòstols.

Nostre Senyor es va sotmetre voluntàriament al baptisme de Joan, destinat als pecadors, per «complir tota justícia». Aquest gest és una expressió del seu anorreament. L'Esperit que es movia sobre les aigües en la primera creació, també ara davalla sobre Crist com a preludi de la nova Creació, i el Pare manifesta Jesús com «el seu Fill estimat».

En la seva Pasqua, Crist obre a tots els homes les fonts del baptisme. La sang i l'aigua que van brollar del costat traspassat de Jesús crucificat són figures del Baptisme i de l'Eucaristia. Des d'aleshores és possible «néixer de l'aigua i de l'Esperit per entrar en el Regne de Déu» (Jn 3,5). Sant Ambròs escriu: «Considera on ets batejat, d'on ve el Baptisme: de la creu del Crist, de la mort del Crist. Aquí hi ha tot el misteri: Ell va patir per tu. En ell ets rescatat, en Ell ets salvat» (De Sacramentis 2,6)

Paraula

«Això diu el Senyor: Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió. He posat en ell el meu Esperit». I aquest servent que en encarnar-se es rebaixa, inicia amb el baptisme la seva vida pública; amb aquest gest del baptisme que és un gest de conversió, de rebaixar-se. Com molts altres del poble acut al Baptista a rebre aquest baptisme principi d'un camí, per dir-ho d'alguna manera, de «conversió de Déu» a l'home, perquè l'home faci un camí de «conversió a Déu».

«Perquè porti el dret, … no vacil·larà fins a implantar el dret en la terra». És la trajectòria de Jesús entre els homes. Ell, el Just, crida a ser justs, a implantar la justícia.

«Ara veig de veritat que Déu no fa diferències: acull tothom que creu en Ell i fa el bé». El temor de Déu duu a viure, a practicar els valors pels quals aposta Déu, segons contemplem en la persona del seu Fill, el Verb encarnat.

«I Jesús insisteix... Joan deia: Jo sóc qui ha de ser batejat per tu». Pere, en la segona lectura, que recull el primer discurs després de la Pentecosta, resumeix precisament la trajectòria de Jesús entre els homes.

«Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo. Ell us batejarà amb Esperit Sant i amb foc». Lamentablement són molts els creients que no són conscients de ser temple de l'Esperit Sant, per la qual cosa es perd una gran part de la tensió que estem cridats a viure des del baptisme per a perllongar en la humanitat l'obra de Jesucrist. I si no som conscients de l'Esperit, poc podem saber d'aquest foc de Déu que ha de moure tota la nostra existència. Ens podem quedar, i així passa en molts, en «cristians descafeïnats».

Saviesa sobre la Paraula

«Crist es fa batejar; davallem amb Ell, per pujar amb Ell. Joan s'hi nega. Li diu la llum al Sol, la veu a la Paraula, l'amic a l'Espòs, el més gran d'entre els nascuts de dona al Primogènit de tota la creació, el qui havia saltat de goig en el si matern al qui havia estat ja adorat quan encara hi sojornava, el qui era i hauria de ser precursor, al qui havia aparegut i apareixerà, li diu: Jo sóc qui ha de ser batejat per tu; i caldria afegir: i per la causa teva. Honorem avui nosaltres, per la nostra banda, el baptisme de Crist, i celebrem amb tota honestedat la seva festa. Tant de bo estigueu ja purificats, i us purifiqueu de nou!». (Sant Gregori Nazianzè, Sermons)

«El Senyor, en efecte, no tenia cap pecat per a fer-se perdonar, ni buscava un mitjà per a renéixer espiritualment. Va voler, no obstant això, ser batejat, com havia volgut rebre la circumcisió, i que s'oferís per ell una víctima de purificació, a fi que, nascut d'una dona, com diu l'Apòstol, estigués també sotmès a la Llei, ja que no havia vingut per abolir-la, sinó per complir-la, i, complint-la, dur-la a la seva plenitud que és Crist, per a la justificació de tot creient». (Sant Lleó Gran, Carta 16)

9 de gener del 2010

NADAL: Dia 9 de gener

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Ens trobem novament avui —dia 9 de gener— amb els temes fonamentals del temps de Nadal, junt a una discreta evocació de la Verge Maria, en parlar del «Fill nascut d'una dona» (cant d'entrada). I de l'admirable intercanvi que hi ha pel qual «la nostra condició humana s'uneix a la seva divinitat» (col·lecta). El que tot això suposa per a nosaltres és un «do», la gràcia primera, a la que s'uneixen moltes altres (cant de comunió); però que és també l'objecte de la nostra esperança. Com a membres de Crist que som per obra del nostre baptisme, no ens és suficient la nostra vida tota per a prendre consciència de que «som de Déu», i que «Déu està en nosaltres» (lectura primera). I hem de proclamar la gran veritat messiànica de que Jesús és el Fill de Déu (l'evangeli). En això per tant consisteix la seva pròpia Epifania per a cada un de nosaltres.

La primera lectura era de la primera carta de sant Joan [4, 11-18], on se'ns ha remarcat, que «si ens estimem, Déu està en nosaltres» (verset 12). I és que sant Joan recalca el llaç indissoluble que hi ha entre veritat i caritat. I el camí per a la possessió de Déu, garantit per la presència del seu Esperit, consisteix precisament en proclamar que Jesús és el Fill de Déu i creure en l'amor de Déu, manifestant així en canvi el nostre propi amor envers els nostres germans.

El salm responsorial escollit ha estat el 71, una pregària per a la vinguda del Messies, el qual regnat no tindrà límits ni en l'espai ni en el temps, i resar-lo suposa treballar per a la justícia, que és la que prepara el Regne.

I el fragment de l'evangeli era de sant Marc [6, 45-52], que ens ha parlat de com «els deixebles veieren caminar Jesús sobre l'aigua» (verset 49). També el caminar sobre les aigües suposa una manifestació messiànica de Jesús respecte dels seus deixebles. Aquests, en no comprendre encara el sentit de la multiplicació dels pans, s'omplen de terror al principi, i més tard es sobresalten d'estupor davant del misteri de la persona del seu Mestre. Amén.

7 de gener del 2010

NADAL: Dia 7 de gener

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
1Jn 3,22-4,6; Sl 2; Mt 4,12-17.23-25

Som en el temps de l'acompliment. «S'havia de complir allò del profeta: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum».

Jesús s'ha manifestat ahir com a nen, avui adult se'ns manifesta amb paraules i gestos, predicant i guarint.

«Convertiu-vos!».

Jesús és exigent, ens exigeix una conversió, un canvi de sentit en la marxa de la nostra vida. Jesús ens exigeix un canvi de sentit perquè el Regne del cel és a prop. La presència de Déu transforma la realitat. La presència de Déu és a tocar en la persona de Jesús, en les seves paraules i en les seves obres poderoses.

En la nostra vida quotidiana, en cada dia i cada moment Jesús ens exigeix un canvi de sentit, una conversió.

«Si complim els seus manaments, ell està en nosaltres i nosaltres en ell», ens diu la primera carta de sant Joan.

Som en el temps de l'acompliment. Jesús es manifesta exigent amb les paraules que predica i amb els fets. Exigència que hem de tenir en compte, cadascú de nosaltres en el nostre actuar quotidià, en les paraules i en els gestos, en el que diem i fem, per poder passar de viure a les fosques a viure a la llum de l'esplendor de la veritat, per poder ser veritablement de Déu.

6 de gener del 2010

L'EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 712.7-13; Ef 3,2-3.5-6; Mt 2,1-12

«La Verge mig reia, i la bona gent
trobaren-la bella;
mig reia la Verge, i els Reis d'Orient
per la nit seguien l'estrella
que els duia a ponent…
al Misteri».
(Joan Maragall, Nadal)

L'estrella ens duu al Misteri. La teva estrella, l'estrella ens duu a cadascun de nosaltres al Misteri. La festa d'Epifania és la festa de Nadal. La festa de Nadal és la fi del trajecte de Déu fins al nostre temps, la nostra humanitat. Epifania, començament d'un nou viatge pels camins del món. Nadal és transbord de l'eternitat al temps. Epifania, transbord al tren que s'atura a totes les estacions. Déu vol manifestar-se a tots els homes, vol que la llum de la seva estrella guiï i orienti fins l'última de les seves criatures.

La solemnitat que avui celebrem ens manifesta un Déu que es revela en la història com a llum del món, per guiar i introduir per fi la humanitat en la terra promesa, on regnen la llibertat, la justícia i la pau.

«Arriba la teva llum, i sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra. Els pobles s'acosten a la teva llum, busquen la claror de la teva albada, l'albada de Déu». Canten la grandesa del Senyor. Canta que Ell clarejarà en tu. Però canta des del cor.

Ens diu Benet XVI que el Concili Vaticà II es va sentir «impulsat a anunciar a la humanitat el Crist, com a llum del món. Que en el cor de l'Església va brollar amb força, suscitat per l'Esperit Sant, el desig d'una nova epifania de Crist en el món, un món que roda vertiginosament cap a una civilització global». I el Papa es fa i ens fa unes preguntes: «En quin sentit, avui, Crist és encara "lumen gentium", llum dels pobles? en quin punt roman aquest itinerari universal dels pobles cap a ell? resta en camí de progrés o de reculada?».

Nadal és el camí de Déu cap a nosaltres. Epifania, el camí o la peregrinació de Déu cap a tota la humanitat, perquè els homes, la humanitat es posi en camí cap a Déu. Com diu la carta de Pau als Efesis: «Des d'ara, per l'evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos, i comparteixen la mateixa promesa».

Però el fet que tots plegats formem un «veïnatge universal» ja no és tan clar. Més aviat la consciència que tenim és d'enfrontament de races, pobles i nacions. No apareix clar aquest amor universal que brolla de la font divina, del seu enviat Jesucrist. Som catòlics. La paraula catòlic vol dir universal. On està aquesta universalitat? Quan en ocasions neguem la pau al qui està al nostre costat. A nivell d'Església hi ha divisió per les nostres idees, per les nostres discriminacions. Ens falta un amor universal i sense fronteres, sense prejudicis, capaç d'obrir-se a tots i cadascun dels pobles i persones. I aquesta divisió baixa fins i tot fins al nivell de comunitats, de famílies... I aquí no pensem solament en el veí, sinó que hauríem de preocupar-nos, des d'ara, de com rentem la nostra pròpia roba bruta. Ens hauríem de preguntar com caminar cap a una fraternitat més àmplia i universal, com treballar per una unitat i reconciliació més profunda a casa nostra. Per quina raó la fe no ens fa més universals? per quina raó la fe no ens fa més evangèlics, més allunyats del judici i més donats a la contemplació.

L'evangeli ens parla del relat dels Mags, de l'atracció del Nadó de Betlem. Al cor de la nit segueixen l'estrella que els duu fins al Misteri. El Misteri que ens sobrepassa, que ens atreu per eixamplar el nostre cor, el nostre horitzó i encaminar-nos per senderes de col·laboració i solidaritat.

Avui l'home sembla que treballa bé per fer-se "incapaç de Déu". I se li va assecant el cor. Ben sec. Com els pernils de Terol. Aquest enduriment i sequedat és un gran perill per a l'home modern. Es perden nivells de contemplació. Baixem esglaons solament per collir de terra "coses útils", "articles de consum"... No hem de baixar esglaons, sinó que hem de seguir l'estrella en la nit... cap al Misteri. Per despertar la nostra capacitat d'adoració, contemplant la bondat d'un Déu amor i essent agraïts a la generositat d'un Déu que ha vingut a casa nostra, col·laborant amb el nostre servei en la seva obra de reconciliació universal. Aquest és el millor regal que podem oferir a Déu, que sempre va davant nostra en la generositat dels seus dons.

5 de gener del 2010

NADAL: Dia 5 de gener

Homilia predicada per fra Lluís Solà
1Jo 3,11-21; Sl 99,2.3.4.5 (R.: 2a); Jo 1,43-45

Durant l'Advent hem acompanyat les verges prudents en el seguici nupcial fins a l'atri de la casa de l'Espòs. Ara ja som a la sala de les noces. Encetàvem el Nadal amb aquella bella antífona: «Quan surti el sol a l'horitzó veureu el Rei dels reis que surt del Pare com un espòs de la seva cambra», amb ressons del salm 18, especialment indicat per a la meditació de Nadal. L'església, encara, ens fa llegir el Càntic dels càntics, a Matines, aquests dies, un llibre que els nostres germans jueus llegeixen per Pasqua. És igual: Nadal i Pasqua ens renoven cada any el misteri de les noces de Déu amb la humanitat, de les noces del Crist amb el seu poble, de les noces de Jesús, l'Amic, amb cadascun de nosaltres. Va bé repensar el Nadal sota aquesta clau nupcial tan profunda i tan suggeridora, perquè la nostra sensibilitat tendeix a reduir aquest temps litúrgic a l'anècdota de «l'infant en bolquers ajagut en una menjadora». I aquest infant en bolquers que captivava els pastors és signe, sagrament d'una realitat molt gran, esbalaïdora: Déu de tornaboda amb la humanitat!

Ben mirat, l'evangeli d'avui el podem llegir sota la mateixa clau. Joan ens fa assistir, després del pròleg solemníssim, a un mogut anar i venir de gent entorn de Jesús, en un seguici que culmina a la taula de les noces de Canà! Avui presenciem la trobada simbòlica de Jesús, el Crist, l'Espòs d'Israel, amb el seu poble, amb Israel, representat pel nostre Natanael, un «israelita de debò». La figuera, que sovint en aquest relat llegim amb registre humorístic, ens porta ressons del Càntic dels càntics: «Despunta el fruit verd de la figuera, les vinyes florides escampen perfum. Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine!» (Ct 2,3). És Jesús que crida Natanael, l'Espòs que crida l'esposa.

Jesús ve per Nadal i ens crida. És Déu que ve a fer les noces amb la humanitat: «O admirable intercanvi!». Nadal —l'epifania del Jordà— és el misteri d'aquest cel obert amb els àngels pujant i baixant sobre el Fill de l'home, el Rei, el Messies d'Israel, el Fill de la complaença del Pare. «O admirable intercanvi»: l'Espòs muda l'aigua en vi, l'Espòs muda la nostra timidesa en fe robusta, la nostra tristesa en joia, els rivets del nostre dol en el perfum de la vinya florida i de la festa: la figuera que cobria la nuesa del vell Adam, ara ja no és motiu de vergonya, sinó d'alegria pel retrobament.

3 de gener del 2010

DIUMENGE II DE NADAL (C)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Sir 24,1-4.12-16; Sl 147,12-15.19-20; Ef 1,3-6.15-18; Jn 1,1-18

En un dels tresors del s. XII que conservem a Catalunya, el frontal d'Avià, hi ha representada, entre d'altres, l'escena del naixement del Senyor. Aquesta escena, que els monjos hem reproduït en el llibre de Matines, col·loca al centre l'infant Jesús tot just nat, embolcallat amb llençols dins d'un pessebre; al seu costat, la Mare de Déu, sant Josep, el bou i la mula que dirigeixen el seu esguard vers l'infant amb una mirada serena, pacificada, plena d'admiració per allò que els seus ulls contemplen. Aquesta mirada, aquest mateix esguard, és el que avui, en aquest segon diumenge de Nadal, l'Església ens proposa en la taula de la Paraula que ha estat proclamada.

Ens hem preparat durant l'Advent seguint la veu d'aquell que Déu envià per donar testimoni de la Llum; hem celebrat solemnement, plens de goig i de joia, el naixement d'aquell qui té en ell la Vida i és la Llum dels homes; avui ens toca, com en l'escena del frontal d'Avià, mirar admirant: amb l'ànima més asserenada, deixada una mica de banda l'agitació de la festa, sense però abandonar l'estupefacció d'aquest meravellós intercanvi, podem degustar tranquil·lament, com qui paladeja confits, el sabor veritable que té el Nadal per nosaltres.

Aquesta mirada capaç de degustar copsa admirada dues coses: l'epifania de Déu en la carn; la nostra filiació divina en el Fill.

«Déu, ningú no l'ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l'ha revelat». Aquella Paraula que era amb Déu i que era Déu, que ja existia al principi; aquella Paraula que en el silenci de la nit deixà els trons reials; ha plantat el seu tabernacle enmig nostre fent-se primer infant per nosaltres per poder esdevenir paraula humana per nosaltres; fent-se fragilitat per nosaltres per poder esdevenir fortalesa per nosaltres; fent-se temporalitat per nosaltres per poder esdevenir porta de l'eternitat per nosaltres. En la infantesa, en la fragilitat, en la temporalitat, precisament en tot això, contemplem la seva glòria, aquella «que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat». I és així com la humanitat d'un infant revela i és manifestació plena d'Aquell qui és la inefable i inaferrable font de la divinitat. La mirada de l'Església, com la dels personatges del naixement d'Avià, contempla en la fragilitat de l'infant, el rostre mateix de Déu, la seva pròpia revelació, la seva epifania. Per això al cor de l'Església hi reposa sempre l'alegria i la joia, fruit de la certesa del Déu-amb-nosaltres.

La gloria que contemplem en l'infant és, doncs, la de la seva divinitat, el pes de tot el seu ésser Déu, del seu ésser Paraula existent des del principi, del seu ésser Vida i Llum; el pes de la seva plenitud. Però, «de l'abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia»: de la seva plenitud, nosaltres en rebem el do de la filiació. La Paraula no només s'ha fet home per manifestar el Pare als homes sinó per invitar-los a viure de la seva comunió d'amor intradiví; per oferir-nos el do d'esdevenir fills en ell mateix. Un do que li ha estat donat per a nosaltres pel Pare, ja que el Pare, «per amor, ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat». Crist, esdevingut rostre humà de Déu, ens mostra en aquest mateix rostre què significa haver estat elegits en ell pel Pare «abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls». El rostre humà de Déu és el conjunt de «benediccions espirituals amb què el Pare de nostre Senyor Jesucrist ens ha beneït en Crist». El rostre humà de Déu és una invitació a esdevenir fills en el Fill. Per això, aquesta filiació divina ens ve de l'acollida d'aquest infant per la fe.

No diguis que tu no pots; que el teu pecat te n'allunya; que el teu egoisme et tanca; que per la teva sensualitat ets rebutjat. No treguis supèrbiament per excusa la teva indignitat. Acosta't al Crist, contempla admirat i admirant el meravellós misteri del Déu fet home per nosaltres. Contempla'l i la teva mirada s'asserenarà; acosta-t'hi i el teu cor es pacificarà; apropa-t'hi i la teva pobresa esdevindrà la teva més gran riquesa; prega-li i la teva paraula es dulcificarà; rep-lo a casa teva i, no en dubtis, la justícia hi regnarà.

Fem, doncs, germans i germanes com el bou i la mula del frontal d'Avià, inclinem el nostre cap vers el Senyor, mirem admirant el misteri, deixem-nos transformar per la mirada del Déu fet home per tal que també en nosaltres resplendeixi el rostre amable del Crist, aquell rostre amb què Déu ens veu a cada un de nosaltres des de tota l'eternitat.

1 de gener del 2010

SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Nm 6,22-27; Sl 66,2-8; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21

El Senyor digué a Moisès: Beneïu el poble d'Israel amb aquestes paraules: "Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s'apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau"…

Henri Nouwen ens conta una experiència personal del poder d'una benedicció en la seva comunitat: «Em preparava per a presidir un temps d'oració a la meva comunitat i s'apropà una disminuïda, Joana, i em va dir: —Henri, pots donar-me una benedicció? Vaig respondre gairebé de manera automàtica, traçant sobre el seu front el senyal de la creu. Però, en lloc d'agrair-m'ho, va protestar amb vehemència: —No, així no té valor; no és una veritable benedicció. —Perdó, ho sento —li vaig dir— quan estiguem reunits en la comunitat per a l'oració, et donaré una benedicció autèntica. Quan va arribar aquest moment vaig dir: —La Joana m'ha demanat una benedicció. Ella sent que la necessita ara. Llavors, espontàniament, la Joana es va aixecar, em va envoltar amb els seus braços i reposà el seu cap en el meu pit. La vaig cobrir amb els plecs de les meves mànigues i li vaig dir: —Joana, vull que sàpigues que ets una filla estimada de Déu. Ets preciosa als seus ulls. El teu meravellós somriure, la teva bondat envers els de casa, ens fan veure la meravellosa persona que ets. Una persona especial, profundament estimada per Déu. Quan vaig acabar de parlar em va mirar amb un somriure que inundava tot el seu rostre.»

Beneir, és parlar bé, dir coses bones d'algú. Beneir algú és l'afirmació més significativa que podem fer a una persona; és més que una paraula d'estima o de lloança. La benedicció crea allò que diu.

Al llibre dels Nombres veiem com Déu convida Moisès a fer sobre el poble una benedicció. Després, el poble s'anima a invocar Déu. Déu torna a beneir-los com a resposta. I el poble viu com una segona creació.

Déu ens ha beneït de manera singular mitjançant Santa Maria. Ella, la plena de gràcia, que acostumava a guardar la paraula en el cor. Guardava la paraula de Déu, com la dona beneïda per Ell que era, plena a vessar de la seva gràcia. La benedicció divina portarà la pau divina també al seu cor: la segona persona de la Trinitat. El Verb de Déu, per qui totes les coses has estat creades, beneïdes; el Verb de Déu que, finalment, es revesteix de la nostra naturalesa i ens ve a través de Maria com la nostra pau. Crist és la nostra pau (Ef 2,14).

Maria, és una nova Judit que duu la salvació al seu poble, i aquest poble reconeix l'obra que Déu ha fet a través d'ella i l'exalta. Així també el poble cristià al llarg dels segles ha demanat les benediccions de Déu, i les ha rebudes a través de Santa Maria.

I el poble creient, al llarg dels segles, s'ha acostat a ella amb el desig de rebre la seva benedicció, amb la seguretat que aquesta benedicció, que espera trobar en ella, li portarà la pau. És el que ens suggereix sant Bernat en convidar-nos a dirigir-nos a ella: Maria és l'estrella radiant, la llum de la qual es difon per tot el món, es propaga per tota la terra, abriga no tant els cossos com els esperits, envigoreix les virtuts i extingeix els vicis. És l'estrella més brillant i més bella. No apartis la teva vista de la resplendor d'aquesta estrella si no vols submergir-te sota les aigües; si et veus arrossegat contra les roques de l'abatiment, mira l'estrella, invoca Maria... Si t'assalta el perill, l'angoixa o el dubte recorre a Maria, invoca Maria. Que mai es tanqui la teva boca al nom de Maria, que no sigui absent del teu cor, que no oblidis l'exemple de la seva vida, així podràs comptar amb la seva intercessió i amb la seva benedicció. (A lloança de la Verge Mare, Hom. 2).

O també és el que ens suggereix la pregària atribuïda a sant Bernat: Recordeu-vos... mai no s'ha sentit dir que Maria hagi desatès ningú dels qui hi han acudit.

De Maria ens ve la Pau; ella és Reina de la pau, com diem a les lletanies. La pau que ens ve d'ella és la pau de Crist. És Crist mateix.

Però aquesta pau, diu T. Merton, no és una formula d'evasió individual, egoista. No hi pot haver pau en el cor de l'home que busca la pau per a ell sol. Per trobar la veritable pau en Crist hem de desitjar que uns altres tinguin la pau i estar disposats a sacrificar part de la nostra pau i de la nostra felicitat, amb la finalitat que uns altres tinguin pau i siguin feliços.

I això ens duu a tenir en compte la persona. Cal avui dia aquesta valoració, aquesta atenció concreta a la persona, a escoltar-la, a preocupar-nos per ella. És també el que suggeria Benet XVI en el seu missatge per al dia mundial de la pau de l'any 2007: La persona humana, cor de la pau. Estic convençut que respectant la persona es promou la pau i que construint la pau es posen les bases per a un autèntic humanisme integral. Així és com es prepara un futur serè per a les noves generacions.

Som conscients que cada dia celebrem l'Eucaristia, l'amor de Déu per nosaltres, l'amor que ens salva, que ens renova, i que cada dia l'acabem rebent la benedicció de Déu? Estiguem segurs que Déu no dóna benediccions rutinàries, com marcar una creu al nostre front, sinó que en cada nova celebració ens cobreix amb el seu mantell, per dir-nos el molt que ens estima. En tot cas la rutina serà cosa nostra.