14 de setembre del 2008

L'EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Diumenge XXIV durant l'any

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Nm 21, 4b-9; Fl 2, 6-11; Jo 3, 13-17

Si el Cristianisme és un missatge d’amor,
per què hem de celebrar la festa de la creu, que és un instrument de tortura?

Estimats germans i germanes,

Jesucrist ha volgut manifestar-nos la seva solidaritat amb el dolor humà, tot compartint-lo per tal de guarir-nos. Jesús ens revela a la creu un Déu que pateix amb nosaltres, que penetra el nostre dolor i el transforma. Els seus braços oberts són una invitació a superar les nostres creus, perquè ens acull amb la seva misericòrdia i perdó. Els seus braços oberts són, també, una invitació a sentir-nos solidaris amb els altres, obrint-nos al seu dolor i alliberant-los pel nostre amor i comprensió. Davant de l’espectacle del mal i del dolor en el món, hi ha persones que cauen en la desesperació i deixen de creure en Déu. Però altres persones, a les quals els repugnen igualment la maldat i el sofriment, troben en el Crist crucificat la força per solidaritzar-se amb els qui sofreixen i per intentar construir un món més humà.

Jesús ens invita a prendre la nostra pròpia creu i a seguir-lo. Ens resulta difícil acceptar la nostra creu, és a dir: la tendència insistent al pecat, el conjunt de defectes que ja ens coneixem tan bé, les incomprensions, els records negatius del passat, les pors del present, les inseguretats del futur, els complexos que ens condicionen, la manca d’amor que ens deixa insatisfets. Jesús ens va ensenyar amb paraules i amb fets, i també en el silenci de la creu, que hem d’estimar els enemics, fer el bé als qui no ens estimen, pregar per aquells que ens ofenen, fer als altres allò que volem que ells ens facin. Cal llegir sovint el «Sermó de la muntanya», als capítols 5, 6 i 7 de Mateu. Si reflexionem les propostes de Jesús, ens adonem que hem de ser valents, evitant de justificar les nostre febleses, indecisions i infidelitats.

El signe de la creu continua essent contradictori, com el misteri del dolor. Està comprovat que qui no sofreix resta immadur; qui refusa el sofriment, es rebel·la i no troba la pau; però qui l’accepta, amb paciència i serenor, s’uneix a Déu i es santifica. El sofriment de Jesús a la creu no ve a justificar cap sofriment, però li dóna un altre sentit. En la creu, Jesús ens salva perquè ens dóna el seu amor, i el seu amor es capaç de convertir-nos i de canviar el nostre cor. En la creu, Jesús ens il·lumina perquè, malgrat el seu sofriment, no va deixar d’estimar ni de perdonar. Crist, penjat a la creu, ens va obrir un nou camí, on són possibles els sentiments nobles i les accions generoses.

Per tot això, la creu de Jesucrist —us ho confesso— provoca en mi un sentiment d’amor i d’admiració. Quan contemplo Jesús, amb les braços oberts a la creu, em sento estimat incondicionalment, la meva creu perd pes i importància, i miro d’una altra manera als altres. Vaig descobrint que per guarir les nostres ferides cal contemplar les de Crist. Si l’acceptació de la nostra creu de cada dia ens fa més humans, si ens uneix més a Jesucrist i ens ajuda a estimar els altres... vol dir que hem comprès el seu sentit més profund. La creu esdevé, doncs, signe d’amor i de reconciliació; i, per tant, de fe i d’esperança. Avui celebrem, en paraules de l’antífona al Càntic de Maria de Vespres, «la victòria de Crist» i «el triomf dels sants».

Durant aquesta setmana hem escoltat un fragment de la carta de sant Jaume: «Sempre que passeu proves, siguin quines siguin, tingueu-vos per molt feliços: heu de saber que, superant la prova, els creients us refermeu en la constància. I la constància ha de dur les obres a bon terme» (Jm 1, 2-4). Les paraules d’aquesta homilia també volen donar esperança —perdoneu-me si no ho aconsegueixo. Quan superem el túnel negre de la prova, ens espera la Llum que tot ho il·lumina: així, podem contemplar l’alegria dels nets de cor, l’esforç d’aquells que no poden superar les seves limitacions, la bellesa del perdó, les possibilitats d’aquells en qui ningú creu, l’amor que no s’apaga encara que ho sembli, el goig de voler estimar i de sentir-nos estimats.

A l’Eucaristia, memorial del sacrifici de Jesucrist a la creu, Ell ens fa participar del seu Cos i de la seva Sang, per tal de donar-nos força per a seguir amb joia, esperança i agraïment el nostre camí de cristians.

8 de setembre del 2008

EL NAIXEMENT DE SANTA MARIA, VERGE

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Mi 5, 2-5; Sl 12, 6; Rm 8, 28-30; Mt 1, 1-16. 18-23

En el segle V existia a Jerusalem un santuari marià, al costat de les restes de la piscina Probàtica. Hi ha també, en aquest lloc, restes d’una basílica bizantina i unes criptes excavades a la roca que, segons la tradició, van formar part del que es considera la casa natal de la Verge.

En aquesta venerable Església sembla que sant Joan Damascè va pronunciar el seu bell sermó sobre la Nativitat de Maria. Una valuosa peça oratòria que ens mostra l’eloqüència i la devoció mariana del Damascè. El naixement de la Verge és considerat pel Sants Pares bizantins com el començament dels misteris de la salvació, i per això el celebren a l’inici del seu any litúrgic, el primer mes del qual és el setembre. I l’any litúrgic bizantí es clou amb la festa de la Dormició, a l’agost.

Joan Damascè acaba el seu sermó amb aquesta vibrant salutació:

Salve, oh Probàtica, sacratíssim santuari de la Mare de Déu!
Salve, oh Probàtica, casa paterna de la Reina!
Salve, oh Probàtica, en temps passats pleta d’ovelles de Joaquim, i ara Església, que ets com un cel per al ramat espiritual de Crist. Tu no reps ara un àngel que ve amb un ministeri (com a la Probàtica), sinó l’Àngel del gran consell (Is 9, 6) que ha descendit silenciosament com una pluja de bondat, i que ha restablert tota la naturalesa malalta… Salve, oh Probàtica, que la teva gràcia augmenti encara més!

L’entusiasme d’aquest Sant Pare és també una invitació per a nosaltres. Avui, quan celebrem la Nativitat de Santa Maria, que la nostra salutació no sigui una mera paraula, sinó un desig més viu d’estar a prop d’ella. Acompanyar-la, i que ens acompanyi. Que, en saludar-la, ens sentim acollits per ella. Que, en saludar-la, ens deixem moure per l’entusiasme i la devoció, com ho van fer tants Pares al llarg dels segles: sant Andreu de Creta, sant Bernat, sant Amadeu de Lausana, sant Joan Crisòstom …

A Maria no hi podem acudir amb una salutació freda. No podem, ni ho hem de fer. Ella va estar sempre oberta al foc de Déu, al foc de la seva Paraula, com també ens assenyala sant Joan Damascè, quan escriu:

Tu desitges alimentar-te amb les paraules divines i créixer com olivera fecunda a la casa de Déu, (Sl 52, 10) com un arbre plantat a la vora dels corrents d’aigua (Sal 1, 3) de l’Esperit, com un arbre de vida que, en el temps preestablert per Déu, ha produït el seu fruit (Ap 22, 2), o sigui Déu encarnat, vida eterna de totes les criatures.

Desitjar vivament alimentar-nos de la Paraula divina. Com ella. Un aliment que després donarà el seu fruit per a tots els homes: Crist, Déu encarnat, vida eterna. És l’homenatge més gran, la nostra millor devoció que podem oferir a Santa Maria.

Maria la contemplem dintre d’una llarga tradició, al llarg de la qual la Paraula de Déu va realitzant la configuració del seu poble, amb el qual duu a terme una Aliança. Al llarg de tots els segles d’aquesta tradició, com veiem en la genealogia que hem escoltat a l’evangeli, l’home no sempre és fidel. El poble viu i camina amb daltabaixos. Però Déu es manté fidel. Déu continua cridant. I esperant. I, simultàniament, oferint la seva gràcia. Diu bé l’Escriptura: La paciència de Déu és la nostra salvació. Déu vol la reconciliació amb tots els homes. I espera pacientment que els nostres camins i els nostres pensaments es vagin orientant cap als seus, i d’aquesta manera puguem anar vivint ja des d’ara aquesta salvació de Déu. Aquesta paciència divina tindrà a la fi la resposta més fidel en la humil serventa que serà Maria, la humil oient de la seva Paraula.

Salteu de goig, muntanyes, criatures de naturalesa racional que desitgeu els cims de la contemplació espiritual. Ha sorgit esplendorosa la muntanya del Senyor, que supera totes les serralades i els turons, o sigui, que està per sobre dels àngels i dels homes, i de la qual s’ha dignat a desprendre’s corporalment, sense intervenció de mà d’home, la pedra angular, Crist, que és una sola persona i que uneix el que està separat: la divinitat i la humanitat, els àngels i els homes, els gentils i l’Israel segons la carn, que s’unifiquen en l’Israel segons l’esperit.

Aquest goig el fa possible l’acceptació per part de Maria del missatge diví, per donar lloc a la reconciliació dels homes amb Déu, així com a la reconciliació dels homes entre si. No hi pot haver, en efecte, veritable reconciliació de l’home amb Déu, sinó n’hi ha alhora entre els homes.

Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, als qui estimen Déu tot els serveix per al bé, ens ensenya Pau. El bo i el dolent, els problemes i les dificultats, els obstacles de tota mena … l’amor ho sap aprofitar tot, tot, per al bé. Altrament ja no seria amor.

Avui el Verb de Déu, creador de l’univers, ha compost un llibre nou, que el Pare ha emès des del seu cor i que ha estat escrit amb el càlam o llengua divina de l’Esperit.

Necessitem llegir aquest llibre, meditar-lo molt, guardar el seu missatge en el cor, i deixar que el mateix Esperit de Déu vagi reescrivint el misteri diví en nosaltres.

7 de setembre del 2008

DIUMENGE XXIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Ez 33, 7-9; Sl 94; Rm 13, 8-10; Mt 18, 15-20

Germans i germanes,

Els temes que ens proposa l’evangeli d’avui són el de la correcció fraterna, difícil i delicada a l’hora de posar-la en pràctica i que malgrat tot el Senyor ens demana de fer-la i ens ensenya la manera de portar-la a terme, l’autoritat de lligar i de deslligar concedida a l’Església i que Jesús ja havia concedit a Pere amb motiu de la seva confessió messiànica, i finalment, la importància i el poder de la pregària feta en comú.

El fragment de l’evangeli que hem escoltat correspon a una part del quart bloc de discursos amb què sant Mateu estructura el seu evangeli. Prèviament ha parlat de l’atenció als nens i als febles, dels qui són causa d’escàndol i dels qui estan en perill de perdre’s. L’escena catequètica d’avui té com a auditori el grup íntim dels deixebles en la petita casa de Cafarnaüm. Jesús els alliçona pastoralment de cara a com hauran d’actuar en cada comunitat eclesial concreta. Com a exemple els proposa el cas d’un membre de la comunitat que es posa en actitud de pecador públic, un cas que fa incompatible la permanència d’un determinat membre en la comunitat eclesial. Per tant, es tracta d’una situació realment greu i escandalosa. L’evangeli indica un procediment semblant, bé que més suavitzat, que el que seguien altres associacions contemporànies d’Israel: començar per una entrevista personal, de cor a cor. Després, en el cas que el germà culpable no entrés en raó, insistir amb la mateixa correcció davant un cert nombre de testimonis, i si encara s’obstinava en la seva mala conducta, recórrer a l’arbitratge de tota la comunitat en la qual s’hagi produït l’escàndol. En el cas extrem que fins i tot arribava a menysprear la reprensió de la comunitat, aleshores, que sigui excomunicat de la mateixa com un membre aliè, és a dir, com un pagà o un publicà. Malgrat la dràstica sentència final, sempre li queda oberta la porta, a aquest membre reticent, amb la condició que reconegui la seva culpa i es converteixi sincerament demanant perdó davant la comunitat cristiana.

La regla de sant Benet, que dedica dotze capítols al codi penal, o sigui la sisena part de la mateixa regla, té uns capítols que els monjos tenim ben presents en aquest moment i que retraten perfectament aquesta perícopa evangèlica. Es tracta concretament dels capítols vint-i-set i vint-i-vuit. El primer parla de la sol·licitud que ha de tenir l’abat envers els excomunicats, i el segon, sobre els qui, després de corregits sovint, no volen esmenar-se. Sant Benet es fa ressò de l’ensenyament de Jesús i l’aplica al cas d’un germà culpable, exclòs temporalment de la comunitat. El nostre Pare Fundador preveu l’excomunió per als germans que cometen faltes greus per tal que, privats de la relació amb els membres de la comunitat, s’adonin de com necessiten dels germans pel seu equilibri psicològic i moral. D’aquesta manera l’excomunió esdevé com una mena de teràpia que ajuda el germà malalt a revisar la seva conducta així com a enyorar de retrobar-se de nou amb els seus germans. I per tal d’aconseguir la guarició del germà excomunicat, sant Benet aplica els mateixos procediments indicats en l’ensenyament de Jesús, fins arribar, en el cas extrem que el culpable no es retractés, a la sanció definitiva, que el sant legislador anomena el ferro de l’amputació, és a dir, l’expulsió del membre del monestir, que l’abat portarà a terme, no fos cas –afegeix sant Benet- que una ovella malalta contagiés tot el ramat. Però aquesta mesura definitiva serà el resultat d’una llarga i pacient negociació amb el germà culpable.

L’evangeli d’avui, doncs, ens proposa el difícil tema de la correcció fraterna. Sense arribar, però, al cas extrem de l’excomunió, al llarg de la nostra experiència i vida de fe ens podem trobar amb situacions i persones que demanin una intervenció decidida per tal de convèncer-los del seu error, sempre amb la intenció de voler el seu bé i el de la comunitat. Es necessita coratge, tacte i oportunitat per afrontar el problema amb garantia d’èxit. Coratge, perquè es tracta de fer veure a algú que no actua correctament i que el seu comportament fins i tot perjudica la vida de la comunitat, cosa que l’individu culpable tal vegada ignora o no ho vol assumir. Certament, és una labor delicada de discerniment per part de la persona que hagi de negociar seriosament amb el germà que va errat. Cal que els seus arguments es fonamentin en la veritat i que ell mateix tingui prou autoritat moral per convèncer el germà malalt del seu error. Tacte i prudència, perquè es tracta de condemnar el pecat però d’estimar el pecador, i els mitjans a emprar per a aconseguir-ho s’han de basar simultàniament en el respecte i en l’amor. Santa Teresina deia que els problemes no s’han de combatre mai frontalment, sinó per sobre o per sota, i aquesta pot ser una forma intel·ligent d’atacar el mal sense que el malfactor es posi tens i d’aquesta manera pugui esdevenir més receptiu i vulnerable a les exhortacions convincents que se li proposin. I finalment oportunitat, perquè l’avinentesa del moment i les circumstàncies pot facilitar la tasca del canvi de conducta del transgressor. S’ha de deixar passar temps perquè el qui va errat reflexioni serenament i vagi adonant-se de la gravetat de la situació que hagi pogut provocar amb el seu mal comportament.

Vet aquí, germans i germanes, com podem portar a terme aquella obra de misericòrdia espiritual de corregir el qui va errat. Però no oblidéssim mai que també nosaltres podem ser objecte de reprensió i correcció. Que quan ens toqui a nosaltres, doncs, siguem prou humils per rendir-nos sincerament a l’evidència i agrair la intervenció dels qui ens corregeixen pel nostre bé i pel bé del grup. D’aquesta manera aprendrem a estimar la veritat i ens deixarem afaiçonar per ella i pels qui tenen el deure onerós de vetllar per la pau i la concòrdia entre tots.

Jesús ens invita encara a ser assidus a la pregària comunitària i a viure-la amb fe convençuts que el Pare del cel ens concedirà sempre el que li demanem perquè la pregària feta en comú té la garantia de la presència del Crist, i, units al Crist, serem objecte de la benevolència del Pare.

2 de setembre del 2008

SANT BERNAT, MONJO DE POBLET, SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Sl 33, 2-9; 1Jn 5, 1-5; Mt 10, 17-22

Recentment Alzira i Carlet han signat un conveni per senyalitzar i divulgar la Ruta Bernardina, juntament amb els municipis de Benimodo, Guadassuar i Alcudia.

L’alcaldessa de Carlet deia: el millor regal que poden rebre aquests municipis arriba en forma de conveni entre aquests dos municipis, per a divulgar una ruta Bernardina per la comarca. La ruta Bernardina és un símbol d’amistat entre els dos pobles que venerem els nostres patrons… I l’alcaldessa d’Alzira afirmava també: És voluntat d’ambdues institucions crear un itinerari turístic-cultural, denominat Ruta Bernardina, que recorri l’itinerari vital, en la nostra comarca, dels nostres Patrons i dels elements religiosos i artístics que hi estan vinculats…

Jo diria que aquesta ruta Bernardina ve de més lluny. I aquestes importants poblacions de l’antic regne de València han volgut assumir-la en benefici cultural i religiós de les seves comunitats locals.

Aquesta Ruta ens arriba des dels mateixos Bernat, Maria i Gràcia. O potser més en concret, en principi, des de Bernat, quan apareix per Poblet cap al segle XII, en el seu viatge a Barcelona com a ambaixador davant el Comte i es converteix a la fe cristiana a Poblet, i se sent immediatament cridat a ser monjo…

Aquí comença la veritable ruta Bernardina, el camí apassionant de Bernat, amb la seva victòria sobre el món, amb la seva fe, com diu l’apòstol Joan: Tot el qui creu que Jesús és el Crist, ha nascut de Déu; i tot el qui estima Déu que l’ha engendrat, també estima els altres que Déu ha engendrat... Tot el qui ha nascut de Déu venç el món…I aquesta és la victòria que venç el món: la nostra fe…

La fe que neix com a fruit de l’encontre amb Déu mitjançant la relació personal amb Crist, genera immediatament un dinamisme ferm, valent, decidit de testimoniatge. El creient no pot sinó dir, transmetre, com sigui, el que ha vist i sentit. El creient està sempre en camí per a ser testimoni d’una nova vida.

Bernat troba a Poblet una nova vida, se li obre un nou camí, i ell, immediatament, es disposa a seguir-lo. Vol dur i oferir aquesta novetat als seus, als seus germans, a la seva família.

Un cop més es farà una realitat la saviesa evangèlica. Davant l’anunci de la Paraula, uns l’acullen i uns altres la rebutgen. Allò que s’esdevé en la vida de Jesús de Natzaret, ara s’esdevé en la vida de Bernat. El seu testimoniatge és acollit per les seves germanes Maria i Gràcia, però és rebutjat pel seu germà. És quelcom que ja li succeeix al mateix Jesús en la seva predicació. I torna a ser actualitat la Paraula de l’evangeli: Us portaran als tribunals… donareu testimoniatge davant ells. No us preocupeu del que haureu de dir, l’Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre…Un germà portarà a la mort el seu germà… Tothom us odiarà a causa del meu nom, però el qui es mantindrà ferm fins a la fi, se salvarà…

Ja el va profetitzar el mateix Jesús: si m’han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres ... Bernat viu una plena identificació amb Jesucrist, així com les seves germanes. Viuen en les seves pròpies carns la passió de Crist, i arriben a la victòria que venç el món, que roman més enllà del temps.

Per això avui celebrem aquest inici del camí, que va ser el martiri. I podem tornar a dir amb el profeta del Siràcida: Et vull donar gràcies, Senyor, Rei, et vull lloar, oh Déu, salvador meu. Et dono gràcies, Déu dels nostres pares. Contaré la teva fama, refugi de la meva vida, perquè m’has salvat de la mort.

Això és precisament el que fem en aquesta solemnitat: lloar Déu perquè la vida que es lliura es torna a recobrar. I així va succeir amb Bernat, Maria i Gràcia. Perquè qui comença a viure aquí, en aquest món, una relació personal amb Crist, aquesta, com en Bernat, Maria i Gràcia, ja no es talla mai, perquè el temps és absorbit, assumit per la vida que roman, la vida en Déu.

Celebrem en aquesta solemnitat l’amor de Déu que no s’esgota, que es renova cada dia en la teva vida, en la meva, en la de tots nosaltres. I ho celebrem identificant-nos amb la vida, mort i resurrecció de Crist. Ho celebrem fent memòria d’aquests sants fidels al misteri de Crist, fins a donar la vida per seguir Crist, el nostre Mestre.

I aquesta celebració la perllonguem després, en el dia a dia, donant la nostra vida en un servei generós de la nostra fe als nostres germans. I la perllonguem en aquesta celebració trobant-nos cada any amb els nostres germans d’Alzira i Carlet, il·luminats tots per l’exemple d’aquests patrons. I la celebrem amb la ruta Bernardina, que no vol dir altra cosa que proclamar, dir en veu alta com són i on són les petjades d’aquests insignes sants i realçant la seva petjada cultural i religiosa en la vostra terra, i esforçant-nos a viure en la nostra comunitat la nostra fe, lliurant generosament la nostra vida als germans. I en definitiva essent testimonis tots del mateix amor en aquest món, en aquesta societat que necessita d’aquesta fe, d’aquesta vida nova, que el món no sempre està disposat a acceptar.

Que el Senyor, mitjançant els sants Bernat, Maria i Gràcia, us beneeixi i us enforteixi per viure la fe en el ressuscitat, Crist, font sempre de vida nova.

SANT BERNAT, MONJO DE POBLET, SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Sl 33, 2-9; 1Jn 5, 1-5; Mt 10, 17-22

Recentment Alzira i Carlet han signat un conveni per senyalitzar i divulgar la Ruta Bernardina, juntament amb els municipis de Benimodo, Guadassuar i Alcudia.

L’alcaldessa de Carlet deia: el millor regal que poden rebre aquests municipis arriba en forma de conveni entre aquests dos municipis, per a divulgar una ruta Bernardina per la comarca. La ruta Bernardina és un símbol d’amistat entre els dos pobles que venerem els nostres patrons… I l’alcaldessa d’Alzira afirmava també: És voluntat d’ambdues institucions crear un itinerari turístic-cultural, denominat Ruta Bernardina, que recorri l’itinerari vital, en la nostra comarca, dels nostres Patrons i dels elements religiosos i artístics que hi estan vinculats…

Jo diria que aquesta ruta Bernardina ve de més lluny. I aquestes importants poblacions de l’antic regne de València han volgut assumir-la en benefici cultural i religiós de les seves comunitats locals.

Aquesta Ruta ens arriba des dels mateixos Bernat, Maria i Gràcia. O potser més en concret, en principi, des de Bernat, quan apareix per Poblet cap al segle XII, en el seu viatge a Barcelona com a ambaixador davant el Comte i es converteix a la fe cristiana a Poblet, i se sent immediatament cridat a ser monjo…

Aquí comença la veritable ruta Bernardina, el camí apassionant de Bernat, amb la seva victòria sobre el món, amb la seva fe, com diu l’apòstol Joan: Tot el qui creu que Jesús és el Crist, ha nascut de Déu; i tot el qui estima Déu que l’ha engendrat, també estima els altres que Déu ha engendrat... Tot el qui ha nascut de Déu venç el món…I aquesta és la victòria que venç el món: la nostra fe…

La fe que neix com a fruit de l’encontre amb Déu mitjançant la relació personal amb Crist, genera immediatament un dinamisme ferm, valent, decidit de testimoniatge. El creient no pot sinó dir, transmetre, com sigui, el que ha vist i sentit. El creient està sempre en camí per a ser testimoni d’una nova vida.

Bernat troba a Poblet una nova vida, se li obre un nou camí, i ell, immediatament, es disposa a seguir-lo. Vol dur i oferir aquesta novetat als seus, als seus germans, a la seva família.

Un cop més es farà una realitat la saviesa evangèlica. Davant l’anunci de la Paraula, uns l’acullen i uns altres la rebutgen. Allò que s’esdevé en la vida de Jesús de Natzaret, ara s’esdevé en la vida de Bernat. El seu testimoniatge és acollit per les seves germanes Maria i Gràcia, però és rebutjat pel seu germà. És quelcom que ja li succeeix al mateix Jesús en la seva predicació. I torna a ser actualitat la Paraula de l’evangeli: Us portaran als tribunals… donareu testimoniatge davant ells. No us preocupeu del que haureu de dir, l’Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre…Un germà portarà a la mort el seu germà… Tothom us odiarà a causa del meu nom, però el qui es mantindrà ferm fins a la fi, se salvarà…

Ja el va profetitzar el mateix Jesús: si m’han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres ... Bernat viu una plena identificació amb Jesucrist, així com les seves germanes. Viuen en les seves pròpies carns la passió de Crist, i arriben a la victòria que venç el món, que roman més enllà del temps.

Per això avui celebrem aquest inici del camí, que va ser el martiri. I podem tornar a dir amb el profeta del Siràcida: Et vull donar gràcies, Senyor, Rei, et vull lloar, oh Déu, salvador meu. Et dono gràcies, Déu dels nostres pares. Contaré la teva fama, refugi de la meva vida, perquè m’has salvat de la mort.

Això és precisament el que fem en aquesta solemnitat: lloar Déu perquè la vida que es lliura es torna a recobrar. I així va succeir amb Bernat, Maria i Gràcia. Perquè qui comença a viure aquí, en aquest món, una relació personal amb Crist, aquesta, com en Bernat, Maria i Gràcia, ja no es talla mai, perquè el temps és absorbit, assumit per la vida que roman, la vida en Déu.

Celebrem en aquesta solemnitat l’amor de Déu que no s’esgota, que es renova cada dia en la teva vida, en la meva, en la de tots nosaltres. I ho celebrem identificant-nos amb la vida, mort i resurrecció de Crist. Ho celebrem fent memòria d’aquests sants fidels al misteri de Crist, fins a donar la vida per seguir Crist, el nostre Mestre.

I aquesta celebració la perllonguem després, en el dia a dia, donant la nostra vida en un servei generós de la nostra fe als nostres germans. I la perllonguem en aquesta celebració trobant-nos cada any amb els nostres germans d’Alzira i Carlet, il·luminats tots per l’exemple d’aquests patrons. I la celebrem amb la ruta Bernardina, que no vol dir altra cosa que proclamar, dir en veu alta com són i on són les petjades d’aquests insignes sants i realçant la seva petjada cultural i religiosa en la vostra terra, i esforçant-nos a viure en la nostra comunitat la nostra fe, lliurant generosament la nostra vida als germans. I en definitiva essent testimonis tots del mateix amor en aquest món, en aquesta societat que necessita d’aquesta fe, d’aquesta vida nova, que el món no sempre està disposat a acceptar.

Que el Senyor, mitjançant els sants Bernat, Maria i Gràcia, us beneeixi i us enforteixi per viure la fe en el ressuscitat, Crist, font sempre de vida nova.