31 de desembre del 2015

DIA VII DINS L’OCTAVA DE NADAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà
1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18

«Al principi ... jo era al seu costat com un mestre d’obres i feia les seves delícies cada dia, jugant davant d’ell sense parar» (Pr 8,30), diu la Saviesa. Juguem, doncs, amb tres paraules: dabar, logos, verbum.

1. Dabar és la paraula de la creació. «Déu digué, que la llum existeixi. I la llum existí». Dabar és una paraula que fa el que diu. En Déu, doncs, no hi ha distància entre el dir i el fer. És una paraula que actua en el temps i en la història, una paraula esdeveniment. Una paraula que dóna existència a les coses, que fa que siguin, totes diferents, amb autonomia pròpia, però sortides de la mateixa font.

2. Logos és la paraula grega del nostre evangeli d’avui, el darrer de l’any. Que no tradueix exactament la paraula dabar hebrea de l’Antic Testament. Logos és la paraula per dins, la paraula com a pensament. Si el dabar ens mostra Déu per fora, el logos ens fa contemplar Déu per dins, com a misteri, com a sentit en ell mateix i, per això, com a sentit de les coses, en tant que aquest logos, aquesta paraula està a l’origen de tot.

3. Verbum. És el mateix, però en llatí. La llengua de l’església. Verbum vol dir mot, paraula com a forma. Es fixa més en l’exterior, en l’aparença, en allò que es veu, que es comprèn. El logos, és a dir, la idea, necessita el verbum, la forma, per tal de poder aparèixer, manifestar-se i brillar davant nostre.

No us marejo més. Però està bé jugar amb les paraules. La saviesa, al principi, jugava davant Déu sense parar. I la saviesa és aquest logos que dóna consistència i sentit a la realitat creada i, per tant, a la nostra existència. Jugar i pensar, perquè el cristianisme no és cap bagatela.

«Verbum caro factum est. Logos sarx egeneto. La paraula es fa carn». Una sentència contundent que resumeix tot el cristianisme. No diem Déu es fa carn, sinó la paraula es fa carn. Un fer-se carn que ja comença amb la creació. Déu, mitjançant la seva paraula, es compromet amb la història, des del primer moment, l’assumeix, l’acompanya. I els homes aprendran a dialogar —fixeu-vos, «a fer logos»— amb Ell en un camí a través de la història. I Déu s’anirà fent, s’anirà encarnant com a paraula, com a diàleg amb els homes al llarg d’aquest camí en la història: «Jo sóc», o «Jo seré», diu Déu a Moisès des de la bardissa flamejant.

És una paraula que se’ns dóna com a pa de vida, en la menjadora de Betlem i cada dia en la patena damunt l’altar. Acollim-la amb fe i fem-ne motiu de benedicció per al nou any a lloança de la Santa Trinitat, que és Misericòrdia, Paraula i Història. Amén.

30 de desembre del 2015

DIA VI DINS L’OCTAVA DE NADAL

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Solius, Valldonzella, 30 desembre 2015
1Jo 2,12-17; Sl 95,7-8a.8b-9.10; Lc 2,36-40

L’obra de la redempció ha començat embolcallada per un silenci tranquil, quan la nit no toca a la meitat de la seva cursa. En la meitat d’una altra nit el misteri de la redempció assolirà la seva plenitud, Crist vencerà la mort i ens donarà la vida alliberant-nos, mentre el silenci tranquil embolcalli la nit santa de la Pasqua.

La redempció és una tasca discreta, sense grans escarafalls, viscuda sovint en solitud, com Maria viu la nit de Nadal. Malgrat tot no manquen auguris sobre el futur d’aquest infant per part de Simeó i d’Anna, alguns dels quals ja apunten vers el sofriment de la mare, Maria, sempre discreta, amatent i amorosa i observant dels preceptes rituals amb Josep el seu espòs.

L’Església ens posa en paral·lel aquets dies els textos que parlen dels primers anys de vida de Jesús i la primera carta de sant Joan. Així ens adonem que el Fill de Déu ha vingut al món, s’ha fet home, per adreçar-se a tots, pares, joves i fills; ha vingut per dir-nos que l’autèntic sentit de la vida, allò que l’omple, és acomplir la voluntat del Pare, aquesta és l’única cosa que dura sempre, mentre que tota la resta, allò que ve del món, esdevé fugisser quan no un obstacle per estimar el Pare. Aquest noi que creixia fort, que era entenimentat i tenia el favor de Déu ha vingut del Pare, no del món, per donar testimoni del Pare i al Pare tornarà; però fent-se home ens ha obert les portes de la casa del Pare, ens ha fet fills de Déu, ens ha fet partícips de la divinitat.

El gran misteri del Nadal que celebrem durant aquets vuit dies, és l’encarnació del Fill de Déu. Ell s’ha fet un dels nostres, com nosaltres, llevat del pecat, per mostrar-nos així que rere cada home i cada dona hi ha l’empremta de Déu. Fent-se home ha reivindicat la participació en la divinitat dels homes i dones.

Quan Anna, servidora de Déu, lloa Jesús i en parla als qui esperen l’alliberador d’Israel, Déu no és proclamat pels grans mestres de la llei sinó per una humil profetessa que serveix Déu nit i dia amb una vida plena de senzillesa i de pregària. Déu ens convida a viure la nostra fe amb aquesta mateixa senzillesa, ens hi convida també sant Benet, quan ens diu que «per la humilitat el monjo arribarà tot seguit a aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum» (RB 7,67-68). Aleshores un silenci tranquil embolcallarà la nostra vida.

27 de desembre del 2015

LA SAGRADA FAMÍLIA DE JESÚS, JOSEP I MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
1 Sm 1,20-22.24-28; Sl 83; 1Jn 3,1-2.21-24; Lc 2,41-52

L’evangeli ens ofereix una estampa singular, una escena una mica sorprenent:
Maria i Josep entren al temple i contemplen el Fill en un interessant diàleg amb els mestres de la Llei. La sorpresa dels pares de Jesús no evita unes paraules de retret: «Fill per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». És una escena que s’escapa a la nostra comprensió. Ens trobem amb el misteri d’un Déu que es fa home, humà, perquè, com diuen els Pares Orientals, nosaltres, els homes, ens fem divins. Per això, jo crec que un camí més correcte per penetrar en la comprensió d’aquest misteri d’un Déu humà és considerar com vivim, la nostra relació amb aquest misteri diví que se’ns ha manifestat en la carn.

Aquest Déu manifestat en la carn es perd en l’espai del temple amb els savis en les coses divines, deixant sorpresos amb la seva puntual revelació tant els savis com els propis pares, Maria i Josep. Una revelació puntual. Immediatament torna la normalitat davant la mirada humana per continuar pel camí habitual i normal d’una vida humana: «tornada a Natzaret i sota la mirada dels pares créixer en enteniment, en estatura i en gràcia davant de Déu i dels homes».

Però davant aquesta manifestació del misteri de Déu en la vida dels homes, un aspecte que no hem d’oblidar, allò que contemplem en qui ha de ser per a tots nosaltres una referència principal en la nostra immersió en el misteri de Déu: «Maria conservava tots aquests records al cor».

El RECORD de la vida, del que s’ha viscut. És el que contemplem en Maria. Ella, sensible a l’acció de Déu, guarda en el cor, fins que arriba el moment de Déu en la seva vida, com suggereix el Siràcida: «Vull recordar les obres de Déu i contar tot el que he vist. Que en són d’admirables les seves obres!, fins a la més petita de les espurnes que es poden contemplar. Tot això viu i perdura eternament... no ha creat res d’imperfecte...» (Sir 42,15s)

Pot ser que nosaltres no ens perdem, no ens amaguem d’Aquell que ens busca? Només que nosaltres no solem estar en les coses de Déu, del Pare, fem altres camins. No obstant això, la història de la salvació ens mostra com Déu cerca l’home: «M’has robat el cor, germana meva, esposa. Amb una sola mirada m’has robat el cor diu l’Amat» (Ct 4,9) «Jo sóc del meu Estimat i ell em busca amb passió, diu l’Estimada» (Ct 7,11)

I per ventura no escoltem a les pàgines dels profetes moltes lamentacions d’aquest Déu que ens busca amb passió, d’un Déu que s’ha enamorat de l’home, que busca seduir-lo com ens diu el profeta Osees, fins al punt de fer-se home, fins a revestir-se de la nostra fràgil naturalesa?

I quina és la nostra resposta? Estar submergits en la saviesa de món. Però davant la pregunta de Déu: «Fill, per què et portes així amb mi?» ens deixem interpel•lar per aquest Déu que ens busca? Aquest és el «Déu que ens reconeix com a fills seus en una singular prova d’amor, com diu sant Joan», que ens busca amb angoixes d’amor, un amor que el portarà fins a les angoixes de la Creu.

I davant les paraules dolgudes de Maria, Jesús torna a la normalitat, baixa a Natzaret, està sota l’autoritat, torna al silenci de la vida, mentre creix en saviesa, estatura i gràcia davant Déu i els homes.

Aquest és el camí. Apareix amb summa claredat el camí de Déu entre els homes. Un Déu seduït pel misteri de la humanitat, el misteri sortit del seu propi misteri, i que ara vol fer el camí invers: aprendre el camí de retorn cap a si mateix a través de la nostra humanitat.

Aquí contemplem l’extraordinari de Déu: la suma senzillesa, l’ordinari de cada dia, que convida a caminar gaudint de la bellesa del camí. Per dins i per fora.

Per això hem de considerar aquella interessant lliçó de Pau VI en la seva visita a Natzaret fa 50 anys, i que encara roman viva i actual: «Natzaret és l’escola on es comença a entendre la vida de Jesús, és l’escola on s’inicia el coneixement de l’evangeli. Aquí aprenem a observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit profund i misteriós d’aquesta senzilla, humil i encantadora manifestació del Fill de Déu entre els homes. Aquí s’aprèn fins i tot, potser d’una manera gairebé insensible, a imitar la seva vida».

Què amables són totes les teves obres Senyor! Dóna’ns, Senyor el cor silenciós de sant Josep, i el cor obert i contemplatiu de santa Maria, perquè ens sadollem contemplant la teva bellesa!

25 de desembre del 2015

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu ha parlat. Ara però ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill. La Paraula s’ha fet carn, Déu ha restaurat així la dignitat de la naturalesa humana de manera admirable. Com diu sant Agustí, per tu Déu s’ha fet home, s’ha fet home per tots i cadascun de nosaltres. Quin Déu més gran aquest que es fa home, feble com nosaltres. La Paraula s’ha revelat en qui és la Paraula, s’ha encarnat en l’home Jesús. La Paraula s’ha atansat a nosaltres, se’ns ha donat a conèixer, se’ns ha fet propera, s’ha fet home, s’ha revelat. La revelació de Jesús fa present tota la plenitud de Déu i la fa present ara i aquí, entre nosaltres. El misteri de la redempció que comença en el misteri de l’encarnació és sempre temps present, no és mai passat ni futur. En la història humana hi ha etapes, temps diversos, però en l’àmbit de Déu tot és present, en el seu àmbit no hi ha mesures ni escletxes. L’àmbit de Déu és la plenitud total amb un començament que sempre comença i que alhora no té començament.

En la història de la salvació des del punt de vista humà, Déu s’ha revelat en diverses ocasions i de diverses maneres; ho ha fet també per boca dels profetes, però ara, arribada la plenitud de la revelació, Déu ha parlat a l’home en la persona del Fill. Aquell qui ja existia al principi, que era amb Déu i pel qual tot existeix, aquell qui dona vida, aquell qui és la llum dels homes, aquella llum que cap foscor no pot apagar, aquella llum que és la llum veritable.

La Paraula és contemplada pel quart evangeli com la qui, estant al costat de Déu, es fa carn i retorna al Pare, portant amb ell la nostra humanitat, que ha assumit per sempre. La Paraula surt del Pare i torna a Ell i entretant s’ha presentat davant nostre com el narrador de Déu, com l’exegeta del Pare. Paraula definitiva i eficaç que ha sortit del Pare i ha tornat a Ell, acomplint de manera perfecta la seva voluntat. Com ens diu la Carta als Hebreus Ell és resplendor de la gloria de Déu i empremta del seu mateix esser.

Aquest és el centre del misteri del Nadal, Déu, que ningú no ha vist mai, s’ha deixat veure per mitjà del Fill, que estant com està al si del Pare, és qui l’ha revelat. Déu se’ns apropa, és fa un dels nostres, i alhora és Déu ja que en el Fill  resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat. En aquesta humil menjadora hi ha tota la plenitud de Déu, hi ha Déu mateix. Ara d’un cap a l’altra de la terra veuran la salvació de Déu, ara tothom ha vist la salvació del nostre Déu. El salvador del món ha nascut avui per nosaltres i així ens ha fet néixer a la vida divina, avui nosaltres hem nascut, hem nascut a la divinitat per gràcia del Fill de Déu fet home.

També a nosaltres Déu ens parla en diverses ocasions i de moltes maneres. Ara fent-se home i fent participar l’home de la condició de fill de Déu ens mostrà el seu rostre en cada home i en cada dona. Avui recordem com Déu s’ha fet un de nosaltres, Déu s’ha fet home per tu i per mi, perquè en cadascun de nosaltres siguem capaços de reconèixer l’empremta divina, de reconèixer-lo a Ell.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL GALL

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

Ens ha nascut un salvador que és el Messies, el Senyor. La seva mare Maria amb Josep han hagut d’anar a Betlem per empadronar-se. En mala hora August ha decidit de fer un cens, aquests romans sols pensen com recaptar més impostos. De camí l’han sorprès els primers dolors del part, han accelerat el pas, Josep tirava amb força de les regnes de l’ase i, tot i que ho han intentat, no han pogut trobar altre aixopluc que un estable. Així, el qui ha vingut per ser aliment de salvació, en néixer ha estat posat en una menjadora.

Mentre Maria i Josep cercaven un lloc on trobar refugi s’han creuat amb un pastor que duia una ovella a l’espatlla; en veure’ls, el pastor ha recordat la joia que l’ha omplert quan ha trobat aquella ovella que ara duu a coll, l’havia perduda, i deixant les altres noranta-nou del ramat ha pujat muntanyes i ha baixat valls fins a trobar-la i havent avançant a les fosques, en trobar-la ha sentit com si una gran llum resplendís, i ara de sobte quelcom l’ha fet pensar en aquell infant a punt de néixer, que cercarà als qui es perden i serà llum per al món.

Una mica més enllà, vora un pou, hi havia una dona, una samaritana que pouava; cercava una aigua que no apaga la set i, en veure Josep i Maria de lluny estant, li ha vingut al cap un pensament estrany, que un dia trobaria algú que li oferiria una aigua de la qual tots els qui en beguin no tornaran a tenir set, mai més no tindran set, una aigua que es convertirà dintre d’ells en una font d’on brollarà la vida eterna.

Josep ha trucat a una porta, una dona atrafegada li ha obert quasi de mala gana, estava cercant una dracma que havia perdut i ho regirava tot. Els ha dit clar i català que no els podia acollir i quasi els ha tancat la porta als nassos. Al cap de poc ha trobat la moneda perduda i una immensa alegria l’ha envaït i de sobte s’ha recordat de la parella i d’aquell infant que estava a punt de néixer i li ha vingut al cap tot seguit que aquell nen seria qui diria que hi ha una alegria semblant a la seva, per haver trobat la dracma perduda, entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix.

En arribar quasi a Betlem Maria ha alçat el cap i ha vist dalt un turó un home que guaitava tot esperant algú; el seu fill petit havia marxat de casa amb la meitat de la seva fortuna i ell sentia com un neguit dins seu. Sabia que el seu fill estava patint fam i pobresa i en veure a baix al camí Maria i Josep atrafegats ha pensat que n’és de bonic tenir un fill. Així doncs, quan el seu tornés no li faria cap retret, l’acolliria i li portaria el vestit millor i li posaria també l’anell i les sandàlies, portaria el vedell gras i el matarien i en menjarien i ho celebrarien, perquè aquell fill seu que ara era mort tornaria a la vida, ara estava perdut i el retrobaria.

Maria i Josep a la fi s’han aixoplugat en un estable i, en néixer l’infant l’han posat en una menjadora. Així s’ha revelat l’amor de Déu, aquell qui s’entregarà a si mateix per nosaltres, per deixar-nos nets, per fer de nosaltres un poble ben seu, ha nascut entre un bou i un ase. Aquell el principat del qual serà immens, la pau del qual no tindrà fi i que tindrà el regne fonamentat sobre el dret i la justícia, té ara per tron una menjadora. Però en aquest entorn humil, la llum resplendeix, la gent s’alegra davant l’infant com a la sega i el món s’omple de goig. Avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor, ens ha estat donat un fill que serà príncep de pau.

Mentre un silenci tranquil embolcalla l’univers, comença l’obra de la redempció. Déu s’ha fet home i en fer-se home ha elevat l’home a la dignitat de fill de Déu. No hi pot haver amor més gran. Diu sant Agustí «Quina gràcia més gran podia concedir-nos Déu? Tenint un Fill únic el va fer Fill de l’home, perquè el fill de l’home es fes fill de Déu.» L’obra de la redempció s’inicia en una humil menjadora, allí hi reposa el Fill de Déu, la misericòrdia encarnada.

En paraules d’Elred de Rievall: «Que la nostra veu s’ompli de fervor, el cor de pau, la llum a l’ànima, l’amor en el desig, i vegem així l’alegria que ens arriba pel naixement de Crist.»

19 de desembre del 2015

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Davant de Déu, el desig. El desig de l'home un fill, una descendència. El desig de Déu un consagrat. Dos pares, dos mares, dos fills desitjats, l'estèril engendra. La pregària, el silenci, la consagració al Senyor és font de relació estreta amb Déu. El voler de la persona humana és un, però el voler de Déu és do, gràcia i misericòrdia.
Viure per a Déu és acceptar la seva voluntat, acceptar l'esterilitat, acceptar el do de Déu, la gràcia del do de Déu, la misericòrdia que Déu sap desenvolupar en la realitat humana.

De vegades som incrèduls, no veiem senyal de l'amor de Déu en les nostres vides. De vegades la por s'apodera de nosaltres, quan de fet només ens cal deixar-nos guiar per la voluntat de Déu.

Nosaltres davant d'aquests fills desitjats, Samsó i Joan, que preparen la vinguda del Messies, rebrot de Jessè que ve a alliberar-nos, també hi podem entendre que és ara tasca nostra i treball de fe, d'esperança i d'amor, de ser consagrats del Senyor per preparar el camí cap al Crist. Perquè el nostre testimoni de vida és per a mostrar als altres el camí que hi porta, la ruta cap al Crist. Crist que ens espera amb desig com a salvador que és de tots.

18 de desembre del 2015

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,18-24

La genealogia de l’evangeli d’ahir ens proposava de recórrer un camí, un camí de fe, des d’Abraham fins a Josep, sant Josep. La fe és allò que uneix, a les arrels i al cimall de l’arbre, els dos patriarques, Abraham, pare d’Israel, i Josep, pare del Messies. En tots dos la fe és disponibilitat a l’escolta i obediència com a concreció d’aquesta escolta. A tots dos la fe els porta a sortir, a deixar la pròpia identitat per assumir-ne, tot caminant, una altra. A tots dos, la fe viscuda com un camí els situa a la porta del misteri inefable de Déu.

L’evangeli d’avui, culminació del d’ahir, es fixa en Josep, en el seu itinerari personal de fe davant el misteri. Com un nou Moisès el contemplem, ple de respecte i temor, davant una nova bardissa flamejant, Santa Maria: «Oh Adonai, cap de la casa d’Israel, que t’aparegueres a Moisès en la bardissa flamejant i li donares la Llei al Sinaí. Vine a redimir-nos amb el poder del teu braç», cantarem a les Vespres d’avui.

Josep, a les portes d’aquest misteri, ens ensenya a descalçar-nos davant Santa Maria, per acollir amb ella el do del Déu fet home. Al fil del text que hem proclamat podem precisar quina és la missió de Josep: no pas la d’engendrar, com ho era la de tots els seus antecessors en l’arbre genealògic, sinó la d’acollir. Si m’ho permeteu, diria que en tot el procés que fa el sant patriarca de Natzaret des de la incomprensió inicial fins a l’acolliment final, se’ns concreta el descalçar-se de Moisès davant la bardissa. Descalçar-se vol dir desfer-se de les pròpies seguretats i dels propis raonaments, posar-se a mercè, nu, del misteri de Déu.

Entrar-hi com de puntetes, en somnis, i deixar-se fer per Déu. Josep, com un altre Zaqueu, haurà de baixar del seu arbre, l’arbre genealògic de la seva identitat, haurà de renunciar a la seguretat que li dóna la Llei, per obrir-se a aquesta altra Llei, la Misericòrdia, que Déu fa flamejar entre les branques verges d’una verge pura i senzilla d’Israel.

L’acolliment de la fe es concreta en un gest: «la prengué a casa com esposa». Aquest «a casa» és tot el que era Josep, tot el que tenia en la seva pobresa, i l’«esposa» que hi entra hi porta la novetat de Déu, la llum i la joia del misteri: «la Verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir, Déu-amb-nosaltres».

Jesús ens crida, germans, a baixar de l’arbre, de l’arbre d’allò que ens creiem ser, per acollir-lo a Ell com una nova identitat, com una nova felicitat. I el nostre nom nou serà: «El-Senyor-és-el-nostre-bé». Així sigui.

17 de desembre del 2015

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Què vol dir aquesta genealogia? Veiem de tot en els avantpassats del Messies. Persones de totes les maneres possibles s'arrelen al tronc de Jesús.

Jesús, la Paraula feta carn, el Fill de Déu s'encarna en la nostra humanitat històrica santa i pecadora. El salvador s'encarna en les entranyes d'una Verge, però s'encarna també en la nostra història personal i col·lectiva, en la nostra societat i la nostra cultura d'avui, avui que de Déu no se'n fa molt de cas.

Si, Jesús és el salvador vol dir alguna cosa. Si se'ns presenta a Jesús amb aquesta genealogia vol dir alguna cosa. Jesús és l'encarnat per excel·lència perquè ha vingut a la nostra existència i s'ha posat entre la barreja humana, tot i ser Déu, perquè vol la salvació de cadascú de nosaltres.

Amb aquesta genealogia veiem que hi ha tot tipus de persones, pobres, sants i honrats; rics, pecadors i deshonrats. Però, tots estant en la línea del projecte salvífic de Déu.

En aquest any de la misericòrdia, meditem una mica i contemplem l'amor salvador de Déu en nosaltres. Si descobrim tot l'amor que Déu ens ha donat per gràcia, crec que el camí de la prudència que hem d'aprendre passa per la imitació de Jesús.

És a dir, cal desenvolupar la seva misericòrdia que hem rebut cadascú. Vessant misericòrdia vers els altres, el proïsme que tenim a prop i els altres que no coneixem, però que hem de pregar per ells, especialment els qui sofreixen per causa de la fe, la fam, per causa de les misèries humanes, perquè puguem cantar que el benestar floreixi i abundi la pau.

14 de desembre del 2015

FUNERAL DE SOR POBLET

MONJA DE VALLDONZELLA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Monestir de Santa Maria de Valldonzella
Sv 3,1-9; Salm 41; Mt 25,1-13

Ells han trobat la pau, ens diu el llibre de la saviesa. Preguem perquè la nostra germana Poblet hagi trobat ara la vertadera pau, com les verges prudents; aquella pau que no acaba, que dura eternament. Com les ànimes dels justos la seva partença és tinguda per un mal, ens omple de tristor, sentim el buit de la seva absència; però alhora ens fa reviure, sobretot en les seves germanes de comunitat i en la seva família, tants de records que ens porten el regust de la dolçor del seu amor. La mort dels qui ens han estimat i hem estimat no ens deixa el cor buit, ens l’omple d’esperança.

Sor Poblet com diu l’apòstol Pau ha lliurat un bon combat, ha acabat la cursa, ha conservat la fe. Ha lliurat un bon combat al llarg de setanta-cinc anys de vida monàstica viscuts amb sinceritat, amb entrega i, sobretot, amb amor al lloc i a les germanes. La seva vida ha estat una vida viscuda en plenitud, lliurada a la pregària i al treball i ara el Senyor l’ha trobat amb la torxa encesa, a punt per seguir-lo en aquest darrer pas que ens porta a una vida de plenitud i eternitat.

Sor Poblet ha viscut la seva vida monàstica en paral·lel a la vida del monestir de Poblet, una comunitat en la que celebrem ara els setanta-cinc anys de la represa de la vida monàstica. Mentre transcorrien aquests setanta-cinc anys de retorn a la vida a Poblet, aquí en aquesta estimada comunitat de Valldonzella Sor Poblet esdevenia un signe de l’amor que ha unit aquestes dues comunitats, Valldonzella i Poblet, i un exemple de l’aixoplug i l’escalf que el nostre monestir va rebre en aquells anys difícils inicials per part de la vostra comunitat. Sor Poblet en prendre aquest nom per iniciativa del nostre prior restaurador, el Pare Rosavini, ha estat com una petjada constant de la nostra comunitat en la vostra comunitat, un nexe viu de comunió entre ambdós monestirs. Ara les nostres comunitats es dolen de la seva marxa, però segurs per la fe, preguem que Déu li doni una felicitat immensa perquè havent-la posat a prova la trobi digne d’Ell.

L’espòs ha vingut a cercar a  Sor Poblet a la matinada, i ella tenia la torxa encesa, estava a punt des de feia anys, s’havia anat preparant per aquesta trobada amb l’espòs en el dia a dia d’aquesta comunitat i ara preguem perquè hagi entrat ja a la festa Aquesta trobada amb l’espòs era el seu somni i somiant el somni se li ha transformat en realitat. El Senyor que canvia la foscor de la mort en l’albada de la vida; Jesucrist, l’espòs, que destruí la mort i ressuscitant ens tornà la vida; s’ha emportat la nostra germana Poblet lluny dels perills i les angoixes d’aquest món i ara demanem a Déu que la porti al lloc del repòs i de la pau i l’aculli amb el mantell de la seva immensa misericòrdia.

8 de desembre del 2015

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE SANTA MARIA, VERGE

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

Com pot ser això? Ningú com Maria no ha conegut la profunditat del misteri de Déu fet home. Ella ha esdevingut la digne mansió del Fill de Déu. Maria va perdre la por i en perdre-la acollí en el seu si a qui ens havia de redimir, esdevenint així arca de la nova aliança, temple de la misericòrdia encarnada de Déu. El secret de la innocència de Maria, de la nascuda inmaculada, és la seva disponibilitat davant de la voluntat de Déu. Maria és la qui diu sí, la qui obre el seu cor i acull l’amor de Déu en el seu ventre.

Maria resta primer torbada, pensativa per intentar tot seguit comprendre el que succeeix. «Per què trigués? De què tens por? Creu, manifesta-ho, disposat a acollir» li diu sant Bernat.

Aleshores Maria esdevé una dona coratjosa, valenta, que no es fa enrere sinó que acull la voluntat de Déu i acollint-la ella esdevé temple de l’Esperit Sant.

Maria diu si. Acull la voluntat de Déu meditativa, contempla la Paraula que rep i esdevé així imatge de l’Església que té la Paraula de Déu per aliment. Maria acull la Paraula encuriosida per com ha d’esdevenir allò que se li ha anunciat. No dubte, no pregunta per què, sinó com, i se li anuncia que serà mare d’una manera diferent a totes les altres mares, d’una forma excepcional, com excepcional és el Fill que naixerà.

Dient si, acceptant la voluntat de Déu, acceptant de rebre en el seu si la Paraula de Déu, Maria esdevé Mare de Déu, mare de la humanitat i porta de la salvació. Maria diu si, si a la redempció, si a la llibertat dels homes. Maria ens obre la possibilitat d’esdevenir sants, irreprensibles als ulls de Déu, fills de Déu pel fruit del ventre de Maria.

Per Maria que ha estat destinada a ser lloança de la grandesa de Déu se’ns han obert les portes de la esperança que és Jesucrist, el Senyor; per ella i gràcies a ella, els pobles podem contemplar la salvació  perquè l’amor guardat fidelment en el ventre de Maria ha sigut la nostra salvació.

Maria es torba, Maria medita, Maria accepta, Maria acull. Escriu sant Joan Pau II que Maria professa per damunt de tot l’obediència de la fe, abandonant-se al significat que, a les paraules de l’anunciació, donava aquell de qui provenien: Déu mateix.

Maria essent inmaculada rebé l’àngel, en rebre l’àngel es torbà, en torbar-se medità; meditant acceptà, acceptant acollí la misericòrdia d’aquell que essent Déu s’encarnà, que encarnant-se es feu home, que fent-se home ens salva.

6 de desembre del 2015

DIUMENGE II D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ba 5,1-9; Sl 125; Fl 1,4-6.8-11; Lc 3,1-6

Estimats germans i germanes,

Al nostre complex món coexisteixen moltes ideologies, religions i cultures. Podem arribar a viure situacions molt diferents, que comporten canvis d’actituds. Som veritablement feliços? Més encara, fem feliços els altres? L’ésser humà va més enllà i cerca respostes, cerca la plenitud. Què ens falta per assolir la joia i l’esperança? «Renoveu la nostra vida, Senyor!»

Ens posem en camí vers un encontre joiós, l’alegria d’un nou començament. Jesús ve a fer-nos companyia per tal que visquem la vida que ens ofereix. El necessitem i l’esperem. Ell ens fa trencar els límits d’un món tancat, sense sortida, egoista. Ell ens encamina a Déu, el Pare que fonamenta un nou sentit en les nostres relacions: la fraternitat humana.

Reconèixer Déu present en la nostra vida comporta eliminar la idolatria, és a dir, no adorar els falsos déus; ídols, vells i nous, sovint enlluernadors, que a llarg termini ens porten a la decepció. «Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor!» Orígenes parla del desert més eixut i sec: «quina solitud més llastimosa hi pot haver que una ànima convertida en desert per l’absència de Déu i de tota virtut?» Preparem-nos, doncs, escoltant la veu amorosa de Crist i anivellant diferències, per contemplar el rostre de l’altre i crear una nova fraternitat. Així, en paraules de Jesús, «tothom veurà la salvació de Déu».

Advent és temps d’esperança. Jesús ve a ensenyar el camí vers Déu, que és amb nosaltres. La seva presència té més força que tots els nostres dubtes. Jesucrist, que és la resposta de Déu a les nostres preguntes i inquietuds, s’ha fet company de camí i ha donat un nou significat a la història. Camí que anem fent junts en el treball, en la joia i en el sofriment, en la fidelitat i en l’amor. Advent també és temps de reflexió i de conversió. No hem de caure en la desesperança: Jesucrist és el gran oblidat per a molts, però la seva Paraula i el seu Amor continuen omplint de serenor, de coratge i d’esperança moltes persones. Hem demanat a l’oració col·lecta que «les preocupacions de les coses terrenes no ens impedeixin de córrer a l’encontre» de Jesucrist.

Intentem seguir de veritat Jesús: tinguem el seu estil de vida, els seus sentiments, els seus criteris d’actuació. Sant Pau anima a saber «apreciar els valors autèntics». Per això en la nostra pregària cal demanar que el nostre amor augmenti, «ple de coneixement i de finor d’esperit». En aquest procés o camí vivim l’experiència del salmista: sembrem «amb llàgrimes als ulls» i cantem d’alegria quan recollim els fruits dels nostres esforços. Cal anar a l’essencial i no perdre’s en divagacions enmig de la pluralitat d’aquest món que ofereix totes les possibilitats. Tinguem la capacitat de discerniment dels sants! Si llegim les seves vides, veiem com han practicat les virtuts persones de carn i ossos com nosaltres. S’han abandonat als braços de Déu i han perdut la por, malgrat els seus pecats i limitacions. Que Déu, que ha començat en nosaltres un bon treball, ho dugui a terme!

Per Nadal girem la mirada cap a l’Infant Jesús. Vetllem contemplant-lo i preguem estimant-lo. La pregària confiada i constant ajuda a que la seva petjada quedi gravada en nosaltres. En l’Advent ja sentim la proximitat del Nadal. Déu ens ha donat el seu Fill com a germà, ¡ això és molt gran! Preparar el Nadal ens porta també a esperar-lo i acollir-lo contínuament en cada persona i en cada situació. Hem d’estar desperts i vigilants; atents al que passa al nostre entorn i al món en general, intentant descobrir quina és la voluntat de Déu a cada moment. Per això cal vetllar i pregar. La pregària comunitària crea comunitat. Preparem-nos per tal d’acollir el seu Amor en el bressol del nostre cor.