29 de setembre del 2010

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè i Broch
Ap 12,7-12a; Sl 137; Jn 1, 47-51

«Un home que no enganya». Germans, ja podem posar-nos màscares. Jesús ens coneix, res li és desconegut, ni li passa per alt.

«T'he vist sota la figuera». Sota les nostres ombres ens reconeix i ens arreplega per portar-nos a veure coses més grans que no hi podem imaginar.

«Veureu obert el cel, i els àngels de Déu». Si, com Natanael, reconeixem Jesús, com el Fill de Déu, el nostre interior s'obrirà al cel obert. Els àngels, missatgers de Déu, baixant i pujant crearan l'espai de Déu en el nostre interior. Així, podrem esdevenir veritables cristians. Aquell que viu veritablement cristificat. Aquell que tot el seu interior està il·luminat per l'esplendor de la veritat. Aquell qui no enganya.

El Senyor ens reconeix sempre abans. Ell pren la iniciativa. I encara que ens vulguem refugiar a l'ombra de qualsevol figuera ell sempre ens mira i està pendent de nosaltres, de cadascú de nosaltres i ens guarda com la nineta dels ulls.

I com diu l'oració de completes: que els vostres àngels hi facin estada i ens hi guardin en pau.

Així germans podrem cantar a la presència dels àngels. Així mentre celebrem amb cants la litúrgia, ací a la terra, estarem en connexió amb la litúrgia del cel. «És l'hora del seu poder i del seu regne, i el seu Messies ja governa».

Governa en tu, el Messies?

26 de setembre del 2010

DIUMENGE XXVI DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Am 8,1.4-7; Sl 145,7-10; 1Tm 6,11-16; Lc 16,19-31

«Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d'entre els morts no es deixarien convèncer». I, de fet, Crist ha ressuscitat d'entre els morts i, malgrat tot, no ens deixem convèncer ni fem cas ni de Mosiès ni dels profetes! Moisès i els profetes són tota l'Escriptura i Crist és aquell qui l'ha inspirada, el nou Moisès i el nou Profeta, el mateix que ha ressuscitat d'entre els morts; i, malgrat tot, no ens deixem convèncer! Què ens diuen, doncs, avui Moisès i els profetes? Què ens diu avui l'Escriptura?

Paraules dures. L'Evangeli —notem-ho— s'adreça als fariseus. No som potser nosaltres, els qui complim i pretenem portar una vida religiosa, els qui tenim més punts per semblar-nos als fariseus? Si volem evitar de ser titllats de fariseus, ens convé, doncs, escoltar amb orella atenta què ens diu avui l'Escriptura. El profeta Amós s'adreça als qui viuen tranquils a Sió, als qui es creuen segurs... No som potser també nosaltres, els qui mirem de tenir tranquil·la la consciència per sentir-nos segurs, els qui poc a poc ens anem tornant insensibles als desastres dels altres, els qui, de tant replegats sobre nosaltres mateixos, ens estem tornant indiferents als problemes i als mals dels altres? Si volem evitar de ser els primers en les files dels deportats, mirem què ens diu avui l'Escriptura.

És sant Pau qui parla. «Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l'amor, la paciència, la mansuetud. Lluita el combat de la fe i guanya't al vida eterna». Home de Déu: és l'actitud contraria al fariseu i al qui mira de tenir tranquil·leta la consciència. Cercar sempre la praxis de la justícia és precisament el que no feien ni l'home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim de què ens parla l'Evangeli ni el que feien els notables d'Israel, que s'aclofaven als seus sofàs, menjant i bevent, escoltant música i perfumant-se, inconscients de l'amenaça que planava per damunt d'ells. Ai dels rics!, diu l'Evangeli. La riquesa encega, enfarfega el cor, entumeix l'ànima i és sempre enganyadora perquè fa de la vida de pietat, de la vida de fe, un mercadeig: anant a Missa ja compleixes; resant quatre pregàries, ja compleixes; donant quatre sobres com almoina, ja compleixes; anant al cor totes les hores, ja compleixes; havent fet aquestes pràctiques, ja compleixes.... ja estàs en pau amb la teva consciència... ja et pots jubilar de la vida cristiana... Insensat! No veus en què consisteix la riquesa del fariseu? És un home ric de si mateix, reclòs dins l'enfarfegament del propi cor, encegat en la mesquina de la seva observança..., tancat a la pietat, a la fe i a l'amor veritables... incapaç de veure la necessitat de l'altre, incapaç de viure la comunió, de construir i fer créixer una comunitat; incapaç, en una sola paraula de reconèixer l'altre com a germà. La riquesa del fariseu són els crits al Temple: «Senyor, Senyor!» i les pregàries dites encara més fortes perquè tothom els pugui sentir: «proclamaré la vostra lloança!»; pregàries i clams que acompanya amb el menyspreu i, fins i tot, l'insult al germà: una mateixa llengua prega i insulta, un mateix cor lloa i menysprea el germà, una mateixa persona és rica de si mateixa i pobra de Déu: tranquil·litat de consciència i indiferència van alhora. Heus ací la riquesa del fariseu, una riquesa que separa per mitjà d'un abisme, per una fossa immensa i infranquejable, de l'actitud que Pau atribueix a l'home de Déu.

Escoltem, estiguem atents germans i preguntem-nos a quin costat de la fossa immensa ens trobem, si és que encara som a temps per escoltar què diuen Moisès i els profetes, què diu l'Escriptura; si és que encara som capaços de sentir la veu del Crist ressuscitat que ens invita a fer-li cas i a deixar-nos convèncer. Supliquem al Déu de tota bondat que ens enriqueixi amb els dons de la seva gràcia per tal que —com resa la col·lecta d'aquest diumenge— esdevinguem hereus dels béns celestials.

DIUMENGE XXVI DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Am 8,1.4-7; Sl 145,7-10; 1Tm 6,11-16; Lc 16,19-31

Reflexió: La justícia (2)

A l'Antic Testament es considerava, preferentment, el sentit jurídic de justícia. El sentit ètic i religiós vindria després com a conseqüència lògica. Darrerament es considera la coexistència d'aquests diversos sentits sense cap mena de prioritat. Aquí tenim el perill de mirar les coses des de la nostra mentalitat occidental, més feta a les distincions.

El context semític del món oriental antic està dominat per la idea d'un ordre còsmic constituït per un déu suprem, i en el qual l'home ha d'integrar-se.

El terme bíblic de justícia ("sedaqah") engloba l'acció de Déu que salva l'home i l'entrada de l'home en aquesta salvació mitjançant la seva fidelitat a l'Aliança. La justícia bíblica no és una propietat metafísica de Déu en si mateix o una virtut moral entre els homes, sinó que designa més aviat una relació original entre Jahvè i el seu poble en un doble moviment:
— Salvació donada gratuïtament per Déu i resposta de l'home que esdevé just, tot adoptant una conducta d'acord amb la voluntat divina.
— Quan es parla d'una justícia humana entesa en sentit interhumà i social és sempre en referència a la "sedaqah".

Amb aquesta noció de fons es comprenen els sentits més particulars de la justícia, considerada en Déu o en l'home. És un "procés sacral". Déu intervé per castigar els enemics d'Israel (Dt 32,21) o els pecadors en general (Is 5,16), o per lliurar l'innocent, o per perdonar el qui l'implora (Sl 7,18).

A nivell humà aquest sentit judicial es troba en els profetes, en les seves denúncies al poble. En aquest sentit anunciaran el Messies com el Just per excel·lència, que exercirà la justícia perfecta (Sl 45,4; Jr 23,5). Paral·lelament, trobem els altres sentits, que sovint és difícil de separar. La moral bíblica no és quelcom secularitzat, sinó que està penetrada de sentit religiós.

El tema del just a l'Antic Testament és sinònim de rectitud i santedat, i ens introdueix en un estil de pensament relacional, on l'home s'experimenta com relligat a Déu en el més profund del seu ésser i compromès en una història, al terme de la qual les promeses de Déu sobre l'home tindran el seu compliment.

Paraula

«S'estiren en llits de marfil, mengen els anyells més tendres... no els fa cap pena el desastre de les tribus». «Mengem i beguem, que demà morirem», és la filosofia de molts, tancats a la transcendència, a la vida de Déu, però també, és clar, a la vida dels germans.

«Busca de practicar la justícia, la religió, la fe, l'amor, la paciència, la delicadesa». Vivim en una societat tremendament injusta. Vivim en una societat on creix la irreligiositat. Vivim en una societat decadent en la seva fe, pel mateix camí que perd nivell religiós. Vivim en una societat on no domina l'amor, que és el que dóna sentit a la vida. Vivim en una societat impacient, i el ritme de la vida cada dia fa créixer més aquesta impaciència. Així no pot arrelar la pau. Vivim en una societat dura, on la delicadesa és "rara avis"; domina la competitivitat, i excloure el rival, anul·lar-lo. Aquestes sis paraules que ens recomana sant Pau tenim urgència d'exercitar-les.

«Lluita en el noble combat de la fe. I guanya't la vida eterna». Tots som cridats a la vida eterna, ja que Déu, el nostre Creador vol la salvació de tots els homes, però ha disposat els homes amb una llibertat, perquè aquesta salvació no sigui només un do gratuït de Déu, sinó també un esforç per part l'home que és cridat a col·laborar amb Déu en la seva pròpia salvació.

«Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli i cada dia celebrava festes esplèndides..., i un pobre s'estava estirat vora el seu portal». Potser aquesta història no és una història d'avui? Avui hi ha homes que vesteixen i presumeixen de l'última marca, que els seus banquets són de viandes acuradament seleccionades, perquè domina fins i tot el fàstic del menjar. Però no volen sentir els crits del que està fora a la seva porta, potser esperant les sobres que aniran a les escombraries. I que potser ni això arriba a aconseguir. Avui és dura la vida, molt dura amb innombrables "Llàtzers" en els portals de les bones cases. Tan innombrables que fins i tot podríem dir que són també nacions les que fan banquets i altres que estan abocades a les llindes d'aquestes nacions que llancen més del que mengen.

Saviesa sobre la Paraula

«Mantingueu-vos en actitud de fe i justícia i seguiu l'exemple del Senyor, ferms i immutables en la fe, fraternals, estimant-vos els uns als altres, associats a la veritat; procedint recíprocament amb la mateixa mansuetud del Senyor, sense menysprear ningú. Quan pugueu fer una obra bona, no dilateu el seu compliment, "perquè l'almoina allibera de la mort". Sotmeteu-vos els uns als altres, "tot mantenint entre els gentils una conducta exemplar, de manera que per les vostres bones obres" us lloïn a vosaltres i no es blasfemi, per la vostra culpa, de Déu. "Perquè ai d'aquell per la culpa del qual es blasfema al nom de Déu!". Ensenyeu així a tots la conducta sòbria que us és pròpia. Qui no s'abstingui de l'avarícia, es contagiarà de la idolatria i haurà de ser considerat com un gentil que ignora el judici de Déu. "Potser no sabeu que els sants han de jutjar al món?", com Pau ens ensenya». (Sant Policarp, Carta als Filipencs)

«Cal, doncs, que cada un de nosaltres pugui viure en un context de justícia, i, més encara, que cada un de nosaltres sigui just i actuï justament respecte als éssers propers i llunyans, respecte a la comunitat, respecte a la societat de la qual és membre ... i respecte a Déu. La justícia no és ciència humana. És virtut, és capacitat de l'esperit humà, de la voluntat humana i també del cor. Cal, a més, pregar per ser justos i saber ser justos». (Joan Pau II, Audiència general 1978.11.08)

25 de setembre del 2010

DISSABTE DE LA SETMANA XXV DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Cada missa ens proporciona el contacte amb Déu i amb Crist, i aquest contacte ens fa més ben disposats per a connectar amb els nostres germans. Déu se'ns presenta avui com "la salvació del poble" (cant d'entrada), la qual cosa també ens la confirma Jesús quan, en el temps de la comunió, ens declara: "Jo sóc el bon pastor" (cant de comunió 2b). Pel que, per la nostra part, no hi cap altra resposta en el Déu que ens salva en Jesucrist, sinó la d'una fidelitat renovada en l'acompliment dels seus manaments (cant de comunió, 2a), i en l'obertura de les nostres pròpies vides a la totalitat de la llei, de la qual Jesús ens ha dit que la seva plenitud estava "en l'amor a Déu i al proïsme" (col.lecta).

Les lectures d'aquesta vint-i-cinquena setmana, tenim que la primera estava treta del llibre de l'Eclesiastès [11, 9-12, 8], que ens ha reafirmat en el "recorda't del teu creador els anys de la jovenesa, abans la pols no torni a la terra i l'alè se'n torni a Déu" (versets 6-7). I és que els darrers consells de l'Eclesiastès es dirigeixen als joves i els adverteix de la vanitat de la condició humana per la posició que hi ha entre el vigor de la joventut i la decrepitud de l'ancianitat. I encara que el seu caminar va cap a la mort, la naturalesa continua el seu cicle de rejoveneixi-me'n.
El salm responsorial escollit ha estat el 89 [3-4. 5-6. 12-13. 14 i 17 (R.: 1)] que ens ha ensenyat a comptar els nostres dies. Tant costa, comptar els dies? Sí: teòricament sabem molt bé que els nostres dies han de tenir un límit. De fet, però, només sabem comptar els que ja han passat.

I l'evangeli era de sant Lluc [9, 43b-45], que ens ha parlat del fill de l'home i del servent sofrent. I és en el segon anunci de la passió. Per a fer-ho, Jesús uneix dos títols messiànics: És el Fill de l'home anunciat pel profeta Daniel dient: que l'home és prou gran per a representar el paper de consoci de Déu en la realització de la salvació de l'home. Però el Fill de l'home es comportarà, de fet, com el Servent anunciat pel llibre d'Isaïes, car la seva missió passa necessàriament per la mort. Associació que continua essent contradictòria als ulls dels deixebles (verset 45). Ja que aquests encara no han comprès que la mort del Messies serà el terreny privilegiat de l'alliberació decisiva de l'home. Amén.

22 de setembre del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA XXV DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Pr 30,5-9; Sl 118; Lc 9,1-6

«No em doneu ni misèria ni riquesa, sinó proveïu-me només del pa que necessito». Doneu-nos avui el pa que necessitem. El pa de la vostra bellesa. El pa que ens dóna força per seguir endavant en el camí dels vostres preceptes. Doneu-nos el just i necessari per viure sota la vostra llei de l'amor.

Vós, esplendor de la bellesa del Pare, ens heu reunit ací a Poblet, al voltant d'aquest altar, en aquesta acció de gràcies que és l'Eucaristia. Sí Senyor, vós ens reuniu sota la vostra mirada. Jesús, Senyor, vàreu reunir els dotze i avui som més de dotze. Autoritat i poder els vàreu donar i els vàreu enviar a predicar el Regne de Déu i a curar.

Però, tot això avui ens ho maneu a nosaltres. Ens doneu autoritat sobre el mal i poder de guarir. Perquè cada cristià està cridat a superar tot mal i a curar les ferides del mal que té la nostra societat.

Avui, més que mai el cristià està cridat a la vocació missionera de propagar la seva fe, la seva esperança i la seva caritat. A propagar-ho des del silenci del monestir, des del lloc on viu i treballa. Això, no és exclusiu d'uns deixebles. Això, és feina de cadascú que es consideri cristià. Recordem que cristià vol dir deixeble de Crist: actuem doncs en conseqüència.

«I els digué: —No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, ni un altre vestit». Res, no res que ens pugui donar una seguretat, un confort, una vida acomodada. Res que ens impedeixi caminar lleugers d'equipatge per anar a proclamar als quatre vents el Regne de Déu i no el nostre regne. Res, res, res, perquè sols s'ha de cercar el Regne. Ànims i endavant.

19 de setembre del 2010

DIUMENGE XXV DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ex 32,11.13-14; Sl 50,3-4.12-13.17.19; 1Tm 1,12-17; Lc 15, 1-32

Reflexió: la justícia

"Escolteu això vosaltres que us abraoneu sobre els pobres, per anorrear els desvalguts..." Aquestes paraules del profeta Amós amb què comença la primera lectura de la Paraula de Déu d'aquest diumenge, són de viva actualitat.

La doctrina dels profetes està centrada fonamentalment en ser fidels a l'Aliança de Déu, un Déu just i misericordiós, que espera, que desitja que el seu poble visqui aquesta mateixa justícia i misericòrdia. Per això són constants les crides dels profetes a viure la justícia i la misericòrdia.

Després de tants segles la nostra societat segueix necessitant aquesta crida a la justícia, en un món profundament injust, en un món de desigualtats sagnants, dramàtiques..., tan dramàtiques que estan provocant dia rere dia l'abandó i la mort de milers de persones al centre d'una societat del benestar.

En aquesta societat del benestar, en una societat on hi ha recursos per atendre les necessitats de tots, uns mengen tres cops al dia (o més) altres mengen una sola vegada, molts més que els anteriors, i altres no tenen un tros de pa per dur a un estómac buit, i no els queda sinó esperar, sense esperança un nou dia, en què Déu fa sortir el sol per a tots els homes, als quals aquest Déu just i misericordiós ha donat la responsabilitat de tenir cura del món de la creació. Una creació que té l'home com el centre més valuós. I del qual depèn tota la bellesa d'aquesta creació. Escriu Joan Pau II en la seva encíclica "Sollicitudo rei socialis": «L'Església té confiança en l'home, tot i conèixer la maldat de què és capaç, perquè sap bé, malgrat el pecat heretat i el que cadascú pot cometre, que hi ha en la persona humana suficients qualitats i energies, i hi ha una ‘bondat' fonamental (cf. Gn 1,31), perquè és imatge del seu Creador, posada sota l'influx redemptor del Crist, proper a tot home... Està en joc la dignitat de la persona humana, la defensa de la dignitat de la qual ens ha estat confiada pel Creador, i de la qual són, rigorosa i responsablement, deutors els homes i dones en cada conjuntura de la història». (núm. 47)

Com a creients ens hem de preguntar, si i com compartim aquesta confiança. I com participem en aquest joc de la dignitat de la persona.

Paraula

«Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans, comprarem amb diners gent necessitada». El poder, els diners ... camins que busca sovint l'home, i a tots els nivells, és a dir el que té més, abusa més, és més injust, el que té menys abusa menys, però en definitiva, també obrant la injustícia. Necessitem tots mentalitzar-nos de la dignitat de la persona humana, de tota persona humana.

«Us recomano que feu a Déu pregàries, súpliques... per tots els homes, pels qui tenen autoritat». Que visquin el seu servei amb generositat, i alhora ajudant a contribuir que el servei públic, sobretot el de la política, augmenti en el seu prestigi davant la societat.

«Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat». Tenir en compte aquesta Paraula ens ha de fer créixer en la tolerància, ja que tots estem cridats a créixer també en el coneixement de la veritat.

«A un home ric li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns». Nosaltres som administradors... Tot el que tenim ho hem rebut, tot ho haurem de tornar. És important ser conscients de com administrem aquests béns. La vida, la salut, la capacitat de relació amb els altres ...

«Ningú no pot servir dos amos». Podem tenir el cor dividit. De fet en més gran o menys mesura el tenim dividit, ja que són molts els interessos diversos que "arrosseguen" el nostre cor, per això cal posar en la nostra vida l'esforç permanent d'unificar el nostre cor.

Saviesa sobre la Paraula

«Mireu, i considereu prudentment quines arrels i fruits neixen de la nissaga de l'avarícia, que l'Apòstol va definir encertadament com l'arrel de tots els mals (1Tm 6,10), perquè cap pecat es comet sense desig desordenat, i tot apetit il·lícit és malaltia d'aquesta cobdícia... No hi ha cap vestigi de justícia on habita l'avarícia». (Sant Lleó el Gran, Sermó 60,4)

«Estimar la justícia no és altra cosa sinó estimar Déu. I com que aquest amor de Déu va sempre unit a l'amor que s'interessa pel bé del proïsme, la fam de justícia es veu acompanyada de la virtut de la misericòrdia». (Sant Lleó el Gran, Sobre les Benaurances)

«La justícia, després de la prudència, és més noble que qualsevol altra virtut moral: després, la fortalesa i la temprança». (Sant Tomàs, Summa, 1-2,66)

«Es pot pensar amb tota raó que el futur de la humanitat està en mans dels qui sàpiguen donar a les generacions futures raons per viure i raons per esperar». (Concili Vaticà II, Gaudium et Spes, 31)

16 de setembre del 2010

DIJOUS DE LA SETMANA XXIV DURANT L'ANY (II)

Sant Corneli i sant Cebrià, màrtirs

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Sant Cebrià, bisbe de Cartago, fou decapitat el dia 14 de setembre de l'any 258. S'havia refugiat des de feia algun temps al camp, però havia tornat a Cartago per a sofrir el martiri donat que, com escrivia, "convé que sigui a la ciutat, al front de la qual església es trobava, on el bisbe confessi al Senyor a fi que, d'aquesta manera, la irradiació de la seva confessió representi la de tot el poble". L'acompanyà una gran comitiva fins al lloc de l'execució, i la seva mort revestí tota la majestuositat d'una solemne litúrgia. Ja que Cebrià fou el model ideal del bisbe catòlic. Com a cap d'una comunitat, per a qui l'Església és "un poble que forma una única cosa amb el seu sacerdot", va ser sempre a la bretxa per a sostenir els ànims dels que defallien, per a animar els germans condemnats a les mines o a l'exili i per a reconciliar els caiguts; tenia cura, com feia el mateix sant Pau, de totes les esglésies, i "enfortit en la fe i en la constància, treballava sense defallir per la unitat de l'Església" [col.lecta]. Més tard, quan li arribà l'hora, va acollir la seva condemna a mort amb un vibrant: ¡Deo gratias! (a Déu les gràcies). Cebrià estava unit pels lligams de l'amistat amb el papa Corneli, que morí alguns anys abans exiliat a Civitavecchia, després d'un breu pontificat (anys 250-253): "En el cas de que Déu li faci a algun de nosaltres la gràcia de morir aviat –havia escrit Cebrià a Corneli- que la nostra amistat continuï junt al Senyor". En no separar el record d'ambdós, l'Església perpetua així la memòria d'una tal amistat.

Dels textos de la vint-i-quatrena setmana, tenim que la primera lectura ha estat de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint [15, 1-11], on se'ns ha remarcat que "això és el que tots prediquem, i això és el que vosaltres heu cregut". I és que a Corint es plantejaren qüestions sobre la resurrecció general. L'afer és greu, ja que Pau sap prou bé que la fe cristiana reposa essencialment en la resurrecció de Crist. Però aquesta fe no reposa de cap manera en una doctrina, sinó que es relaciona amb l'esdeveniment pasqual en ell mateix i és objecte d'una transmissió (verset 2), i és a partir d'una sèrie de testimonis (5-7) entre els quals Pau se situa ell mateix, el darrer de la llista (8). Aquest primer –diguem-ne- "credo" adoptat per Pau prové sens dubte de la comunitat de Jerusalem, tot i que els detalls més tardans, com l'aparició a les dones, encara no s'hi troben. D'aquí que, dirigint-se als pagans, Pau insisteix menys en les proves escripturístiques que en la llista de testimonis.

El salm responsorial escollit era el 117 [1-2. 16ab-17. 28 (R.: 1a)], que és el salm "del Crist ressuscitat", en què se'ns inculca que tothom proclami l'amor del Pare al seu Fill, fet obedient fins a la mort. Ha coronat l'edifici de l'Església amb la pedra que els constructors havien rebutjat, quan deien: "No tenim més rei que el Cèsar!" Però, "que tothom sàpiga que Déu l'ha constituït Senyor i Crist, a aquest Jesús que vosaltres vau crucificar" (Fets 2: 36).

I l'evangeli era de sant Lluc [7, 36-50], on s'ha posat l'accent en la frase de que "has vist que aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats" (verset 47). I és que és admirable aquest encontre de Jesús i la prostituta en el curs d'un àpat on tot s'ha fet per no trobar Jesús, i encara menys una dona de mala reputació! Jesús és mal rebut, perquè el fariseu que el convida en té formada la seva opinió i no el vol conèixer més bé. Endemés, l'actitud de Jesús amb la pecadora produeix escàndol, perquè és contrària a la llei. És en aquest marc on Jesús demostra el que és un veritable encontre de l'amor i el perdó, un encontre tan privilegiat que dispensa de les regles de la puresa i discriminació estatuïdes per la llei. Però per a estar en condicions de trobar un altre, qualsevol, cal obrir-se totalment a la iniciativa de Déu. Amén.

15 de setembre del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA XXIV DURANT L'ANY (II)

La Mare de Déu dels Dolors

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
1Co 12,31-13,13; Sl 32; Jn 19,25-27

Silenci, Maria és al peu de la creu. «L'amor no passarà mai». Tot és inútil davant l'alè de vida que s'esmuny. Però: «La fe, l'esperança i l'amor subsisteixen». Tot penjat i encara hi ha temps per donar-nos Maria com a mare.

La vida humana està teixida d'amor. I tot el que no és amor deshumanitza la persona. Crist la màxima expressió d'amor, es desfà per amor a la creu. Crist es desfà per amor i encara ens deixa en el deixeble estimat, la seva mare: «Aquí tens la teva mare». I nosaltres com a deixebles estimats tenim el deure d'acollir-la a la nostra casa interior. I en el dolor hem de saber que Maria ens hi acompanya per pròpia experiència. «Mare, aquí tens el teu fill», això ens ho diu a cadascú de nosaltres avui 15 de setembre. Aquest deixeble estimat, avui som nosaltres, cadascú de nosaltres que formem la comunitat de Poblet, cadascú de nosaltres que formem l'Església. «Mare, aquí tens el teu fill», aquí tens aquests monjos, aquests cristians, aquests que sofreixen, aquests que estan perduts, aquests servents vostres, aquests més necessitats, aquests que no coneixen el vostre fill.

Tot és relatiu. Sols és absolut la recerca de Déu em deia l'altre dia un monjo. «Déu és amor» (1Jn 4,8). «L'amor no passarà mai». I ara en la contemplació de Maria al peu de la creu intentem esbrinar l'amor que Déu ens ha mostrat. «De moment coneixem com si veiéssim poc clar una imatge reflectida en un mirall»; després, «tal com Déu em coneix». Mentrestant ens hem de dedicar a teixir l'amor que Crist ens ha vessat a cadascú i donar-lo als altres.

«Vora la creu de Jesús» contemplem Maria que és de dolor plena, el deixeble estimat i Maria Magdalena. «L'amor no passarà mai», recordem-ho sempre.

12 de setembre del 2010

DIUMENGE XXIV DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia publicada pel P. Rafel Barruè
Ex 32,7-11.13-14; Sl 50;1Tm 1,12-17; Lc 15,1-32

¿Qui no s'ha fet mai un vedell d'or, i la adorat? Perquè de vedells de fossa en podem fer cada dia un munt. Ja que podem posar el nostre cor en tantes coses que per a nosaltres ens serveixen de déus, ídols, digues-li com vulguis. Però aquests els adorem amb devoció intentant viure feliçment. I així, ens hi perdem com en un laberint, vivint en un laberint adorant cap ací i cap allà els déus que se'ns presenten.

Però vet ací que Jesús: «acull els pecadors i menja amb ells». Jesús es posa al nivell dels pecadors compartint el pa. Jesús es posa dintre del nostre laberint. Perquè? Perquè la gràcia ha estat pròdiga en cadascú dels pecadors: «Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors» ens diu l'apòstol des de la seva experiència de salvat.

Jesús ha vingut a buscar-nos com a ovelles que ens perdem. Tot i que nosaltres no ens hi adonem que estem perduts. Ha encès el llum de la nostra casa interior per buscar la moneda perduda en cadascú de nosaltres.

Però, encara una cosa més gran ens ha concedit la dignitat de fills del Pare del cel. Em resulta curiós: el fill pròdig no és buscat pel pare. L'ovella i la moneda són buscades, trobades i festejades. El fill pròdig és molt més. No és buscat. És esperat. El fill pròdig viu la seva llibertat com a fill, no està perdut, és un perdut. La grandesa del fill pròdig és que ha reflexionat. Ha reflexionat: «Aniré a trobar el meu pare». El meu pare diu. Reconeix el seu pare i l'amor que s'adolla del seu pare. Aquesta és la grandesa del fill pròdig adonar-se que és un perdut, reconèixer que està perdut i dirigir-se cap a la reconciliació amb el seu pare. Sí, reconciliar-se amb el cel i amb el pare. Aleshores festa: «Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat». Cal tornar-li la dignitat de fill, de fill estimat del pare. Què bonic fora si ens reconeguérem cadascú en aquest fill pròdig. Tots tenim una mica de fill pròdig i estem necessitats del sagrament de la reconciliació amb el Pare del cel.

Guaita però: «El germà gran s'indignà i no volia entrar». Aquesta no serà l'actitud més semblant al fidel complidor dels preceptes de l'Església. No he perdut mai la fe i sempre he estat al costat obedient de les prescripcions de la llei, sense fer cap festa amb els amics. ¿Rancúnia, pel germà petit? ¿Tal vegada pel tractament de l'amor desbordant del pare? ¿Es veu tractat injustament? ¿Zelós per l'amor del pare vers el perdut?

El pare però, tot amor li diu: «Fill tu sempre ets amb mi, i tot el que tinc es teu». Però, de vegades el qui viu en la postura del fill gran això no ho veu. No reconeix l'amor de Déu com a do i gràcia tot i complint les seves prescripcions.

El que s'ha de veure a totes és la posició del pare. Déu ens estima com a pare amb un amor entranyable. Déu es commou per cadascú de nosaltres quan el cerquem. Déu se'ns tira al coll si nosaltres ens encaminem cap al seu encontre. Déu ens besa quan estem a la seva disposició.

Deixem-nos estimar per Déu estimats. I, deixem-nos estar dels falsos ídols que se'ns presenten cada dia com a déus únics, salvadors ocasionals.

«Déu meu, creeu en mi un cor ben pur». Així podré comprendre tot l'amor que ve de Vós, Senyor.

«Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança». Així podré expandir el do del vostre amor als altres fills vostres, i germans nostres, Senyor, Déu nostre.

DIUMENGE XXIV DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ex 32,11.13-14; Sl 50,3-4.12-13.17.19; 1Tm 1,12-17; Lc 15,1-32

Reflexió: Misericòrdia

El terme hebreu (ra'hamim) expressa l'afecció instintiva d'un ésser envers un altre. Segons els semites, aquest sentiment té la seva seu en el si matern (Re 3,26), en les entranyes (Rahamim) —nosaltres diríem: el cor d'un pare (Jr 31,20; Sl 103,13), o d'un germà (Gn 43,30): és l'afecte o la tendresa; immediatament es tradueix en actes: en compassió en ocasió d'una situació tràgica (Sl 106,45), o en perdó (Dn 9,9). Un altre terme hebreu (hesed), traduït en grec per una paraula que també significa misericòrdia (eleos), designa la pietat, relació que uneix dos éssers i implica fidelitat. Amb això rep la misericòrdia una base sòlida: no és ja només el ressò d'un instint de bondat, que pot equivocar-se sobre el seu objecte o la seva naturalesa, sinó una bondat conscient, voluntària, és fins i tot resposta a un deure interior, fidelitat amb un mateix.

No paren de ressonar els crits del salmista: "Compadeix-te de mi, Senyor!" (Sl 4,2; 6,3; 9,14; 25,16), o bé les proclamacions d'acció de gràcies: "Doneu gràcies al Senyor, ja que el seu amor (hesed) és etern" (Sl 107,1), aquesta misericòrdia que no para de mostrar amb els que clamen a ell en la seva aflicció. Es presenta, en efecte, com el defensor del pobre, de la vídua i de l'orfe: aquests són els seus privilegiats.

Si Déu és tendresa, com no exigirà a les seves criatures la mateixa tendresa mútua? Ara bé, aquest sentiment no és natural a l'home: «homo homini lupus»! Ho sabia molt bé David, que preferia "caure en les mans del Senyor, perquè és gran la seva misericòrdia, abans que a les mans dels homes" (2Sa 24,14). També en aquest punt Déu educa progressivament el seu poble.

Jesús, «gran sacerdot misericordiós» (He 2,17). Jesús, abans de realitzar el designi diví, va voler «fer-se en tot semblant als seus germans», per tal d'experimentar la misèria mateixa dels que venia a salvar. Per tant, els seus actes tots tradueixen la misericòrdia divina, encara que no estiguin qualificats així pels evangelistes. Lluc va posar molt especial interès a posar de relleu aquest punt. Els preferits de Jesús són els "pobres" (Lc 4,18; 7,22), els pecadors troben en ell un «amic» (7,34), que no tem freqüentar (5,27.30; 15,1 s 19,7). La misericòrdia que manifestava Jesús en forma general a les multituds (Mt 9,36; 14,14; 15,32) adquireix en Lluc una fesomia més personal: es dirigeix al «fill únic» d'una vídua (Lc 7,13) o un pare desconsolat (8,42; 9,38.42). Jesús, en fi, mostra especial benevolència a les dones i als estrangers. Així queda arrodonit i complert l'universalisme: "tota carn veu la salvació de Déu" (3,6). Si Jesús va tenir així compassió de tots, es comprèn que els afligits es dirigeixin a ell com a Déu mateix, repetint: "Kyrie eleison!" (Mt 15,22 17,15 20,30 s).

Paraula

«Veig que aquest poble és rebel al jou». El poble dóna l'esquena a Déu i es gira cap als ídols. Però les entranyes de Déu es commouran una i altra vegada davant les nombroses infidelitats. Encara que l'home sigui infidel, Déu continua fidel, ja que no pot negar-se a si mateix.

«Déu s'apiadà de mi, quan encara jo no tenia fe, i em va donar la fe i l'amor cristià». Així és el cor de Déu que es commou sempre amb l'home, creient o ateu. Déu és pacient en la seva misericòrdia, i aquesta paciència, que sempre és espera, determina la salvació del pecador. D'altra banda, a més del testimoni freqüent, constant de l'Escriptura, envia el seu Fill per mostrar-nos el camí de la vida.

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Aquest és Jesús. La llibertat en l'amor i en la misericòrdia. Que no jutja, que acull.

«Perd una ovella, deixa les 99 al camp i va a la recerca de la perduda». Fa la impressió que abandona les 99, en la seva preocupació per l'extraviada. Com contemplem nosaltres als extraviats?

Saviesa sobre la Paraula

«Heus aquí que crida a tots els que s'han tacat, vol abraçar-los, i es queixa que l'han abandonat. No perdem aquest temps de misericòrdia que se'ns ofereix. No menyspreem els remeis de tanta pietat que el Senyor ens ofereix. La seva benignitat crida els extraviats, i ens prepara, quan tornem a ell, al si de la seva clemència. Penseu cadascú en el deute que l'aclapara, quan Déu l'espera i no s'exaspera amb el menyspreu. Qui no va voler romandre amb ell, que torni, el qui menyspreà d'aguantar al seu costat, que s'aixequi, si més no després de la seva caiguda... Vegeu que n'és de gran el si de la seva pietat, i considereu que teniu oberta la falda de la seva misericòrdia». (Sant Gregori el Gran, Hom. 33 sobre els Evangelis).

«S'afanya a buscar l'ovella perduda, la número cent... Meravellosa condescendència de Déu que així busca l'home; dignitat gran la de l'home, així cercat per Déu». (Sant Bernat, Sermó 1 d'Advent)

«On m'amagaré de Déu? On t'amagarà, germà? En la seva mateixa misericòrdia. Ningú no pot fugir de Déu més que refugiant-se en l'amor» (Sant Agustí, Sermó 351).

9 de setembre del 2010

DIJOUS DE LA SETMANA XXIII DURANT L'ANY (II)

Dia 9 de setembre: Sant Pere Claver

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Morí a Cartagena d'Índies, el 8 de setembre del 1654, el pobre entre els pobres, com a ell li agradava de dir-se i —sobretot pels fets— el de l' "esclau d'entre els esclaus negres". Pere Claver havia nascut al poblet de Verdú, que havia pertanyut a Poblet, el 26 de juny de 1580, d'una família de camperols. Cartagena serà l'escenari, per més de quaranta anys, de la seva "paciència i una caritat admirables" [col.lecta], en la recerca "de l'ovella perduda", les quals ferides literalment intentava curar [antífona de comunió]. Aquells esquelets humans que eren descarregats de les naus dels "negreros" s'apropaven a Déu i rebien el baptisme de la salvació, perquè, entre tants rostres blancs que només respiraven cobdícia i indiferència, trobaven en Pere Claver el "bon samarità" que s'interessava per ells, els curava el cos i l'ànima, i donava la seva pròpia vida com a penyora pels germans. Tres-centes mil ànimes blanques, en cossos negres i trencats, reberen d'ell l'aigua i l'Esperit i formaren la seva "corona de la glòria" [postcomunió]. Per a mi, és un dels greus pecats que té la humanitat blanca, amb el seu maltractament amb els negres.

La primera lectura ha estat treta de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint [8, 1b-7, 11-13], en què se'ns ha recalcat que "gravar la consciència poc formada d'un germà seria pecar contra Crist" (verset 12). I és que la comunitat de Corint té dos partits: els dels "forts", que defensen a tot preu la llibertat adquirida en Jesucrist, i els "febles", que es mantenen sensibles a les observances tradicionals i que s'oposen especialment al consum de carns consagrades als ídols. Pau, pel seu cantó, es pronuncia en favor del pluralisme —el problema és per tant ben actual— i aporta les consignes que permetran a uns i altres donar senyal únic de la presència de Déu, com és: un clima de gran caritat (1) i un respecte mutu que invita a rebutjar l'escàndol (11-13). I és que la consciència mal formada té també els seus drets (7. 12).

El salm responsorial escollit era el 138 [1-3. 13-14ab. 23-24 (R.: 24b)], que podríem titular com "penetrat per la mirada de Déu". I és que altres salms t'inviten a contemplar Déu fora de tu, en la creació o en la història. Mentre que aquest et fa tancar els ulls i mirar al més pregon de la teva persona fins a trobar-hi el teu Creador i Senyor, i adorar-lo. El teu "jo" més autèntic és el coneixement creador, amorós i eficaç que Déu té de tu. És la dita de sant Agustí: "Coneixent-me jo us coneixeré a vós; coneixent-vos a vós em coneixeré jo".

L'evangeli era de sant Lluc [6, 27-38], que ens recomana que "siguem compassius com ho és el vostre Pare" (verset 36). És la continuació de les antítesis del sermó de la muntanya. Què és el veritable amor? Al revés dels preceptes legalistes, Jesús allibera l'exercici de l'amor de tot lligam amb l'espai, dit sagrat, de la família, de la nació, de la raça. És que l'amor porta en ell mateix la seva dimensió religiosa, ja que Déu es descobreix, es deixa "imitar" (48) en l'acte d'estimar; per això, la perspectiva canvia totalment. Més encara que un allargament dels horitzons de l'amor, es tracta d'una maduració interior. L'amor, des d'ara, aspira a unir-se a la persona en el seu secret últim. I és que, siguem qui siguem, som tots fills d'un mateix Pare! Amén.

8 de setembre del 2010

LA NATIVITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Jesús M Oliver, subprior de Poblet

Germans,

Avui ens trobem reunits per celebrar una festa que ens és molt propera com a fills i com a cristians. Podríem dir que celebrem l'aniversari del naixement de la nostra Mare, encara que certament Ella ja no compleix anys perquè viu en el temps present de l'eternitat prop de Déu. Jesús, la Paraula increada del Pare, necessitava una mare per tal d'esdevenir home, tal com diu el concili de Calcedònia: Ell és consubstancial al Pare en quant a la divinitat i consubstancial a nosaltres en quant a la humanitat, paraules que poden semblar senzilles però que manifesten la meravella més gran que mai podríem pensar ni somniar, un home com nosaltres que és Déu. Per això la litúrgia de la festa ha volgut llegir-nos, encara que pot semblar-nos una mica llarga i estranya, la genealogia humana de Jesús, per tal que veiem la seva ascendència humana des d'Abraham i fins a Maria i Josep. Per Maria esposa de Josep i per tant participant del seu llinatge, Jesús esdevé descendent del rei David, tal com deia ja abans el profeta Miquees. I la concepció virginal de Maria per obra de l'Esperit Sant s'esdevingué quant es compliren els temps que la Providència tenia establerts, i Josep que era veritable espòs de Maria, però que no va tenir cap intervenció humana, és l'instrument que el Pare del cel té per tal que l'home Jesús no sigui com una persona caiguda del cel sense cap parentiu, sinó un home veritablement arrelat al seu poble i a la història religiosa dels jueus.

La litúrgia ens presenta el Crist com a veritable "sol de justícia" que resplendeix il·luminant el camí de la nostra vida; per això, amb raó, també s'ha volgut veure en Maria l'aurora lluminosa que anuncia i precedeix la sortida d'aquest sol diví. Tots hem vist, els qui tenim el goig de viure en plena naturalesa, aquí a la Conca, aquestes meravelloses sortides de sol, quan la foscor de la nit va desapareixent lentament per la llum suau i dolça de l'aurora fins que el sol omple l'horitzó radiant. La imatge ens serveix molt bé per veure el que va ésser el naixement de Maria, la filla predilecta del Pare, tota formosa, la seva col·laboradora perfecta en el pla de la salvació. Ella sempre oberta a la voluntat de Déu, tota disponibilitat amorosa, sense reservar-se res per a si mateixa, tota buida de si, per poder-se omplir de l'Esperit Sant i esdevenir veritable temple de la divinitat per l'encarnació del Verb etern. Més que una imatge sucrosa i sensible de Maria, hem de veure en aquesta la dona forta per excel·lència, que accepta el "misteri" amb tota confiança i segueix fent una vida amagada, sempre prop del seu Fill, però sense fer-li cap ombra, disponible a la crida de Déu, encara que per a Ella incomprensible, en l'anunci de l'arcàngel Gabriel. Ella dreta al peu de la creu i confiada en la nit del dissabte sant, i com a Mare envoltada de l'església apostòlica en la Pentecosta, i a la fi assumpta al cel en cos i ànima, com a primícia, després del Crist, de tots els seus fills de la terra.

I com a Mare l'invoquem, perquè Jesús ens la va deixar, i si bé al llarg de tot l'any litúrgic celebrem les seves principals festes, això no és obstacle perquè d'aquesta Mare única —diem que de Mare només en tenim una— tinguem moltes imatges i advocacions, que per alguna circumstància determinada, ens atreuen més o tenen un lloc privilegiat en el nostre cor. Tota Catalunya, fins el més petit racó, està plena d'advocacions de la Mare de Déu fortament arrelades a la nostra consciència cristiana. Noms com Montserrat, Núria, la Serra, Cinta, Tura, la Gleva, Camí, Claustre i tantes altres ens porten sentiments d'amor filial i formen part inseparable de la nostra petita història. Però, i aquí també, i per damunt d'altres, hi ha un nom que ens porta una evocació diferent i profunda, és la dels Torrents. Aquesta bonica i senzilla imatge gòtica, des del segle XV forma part inseparable del monestir de Poblet i de la vila de Vimbodí, que tenen en Ella la joia més preuada de la seva llarga història. Que Santa Maria dels Torrents, a mig camí del monestir i de la vila, vetlli sempre i a tota hora per nosaltres, que la invoquem com a Mare i Senyora nostra.

5 de setembre del 2010

DIUMENGE XXIII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sv 9,13-19; Sl 89,3-6.12-14.17; Flm 9-10.12-17; Lc 14,25-33

Reflexió: Seguiment

Seguir Déu és caminar pels camins de Déu. En l'Escriptura anem coneixent al llarg de la Història de la Salvació aquests camins, que ens traçarà amb més claredat el seu Fill, que vol conduir tots els homes al seu Regne. Però l'home sempre ha d'estar en l'actitud i disposició de buscar i conèixer aquest Déu, que és el veritable sentit de la seva vida.

Seguir significa adhesió total i submissió absoluta, és a dir, fe i obediència. David, que va observar els manaments, és el model dels qui segueixen Déu amb tot el seu cor (1Re 14,8). Quan el rei Josies i tot el poble es comprometen a viure segons l'aliança, decideixen "seguir el Senyor".

Després, seguir Déu s'identificarà amb seguir Jesús, que no és només adherir-se a un ensenyament moral i espiritual, sinó compartir el seu destí. Ara bé, els deixebles estan sens dubte promptes a compartir la seva glòria: "Ho hem deixat tot per seguir-te, què ens tocarà?" (Mt 19,27)

Jesús exigeix el despreniment total: renúncia a les riqueses, a la seguretat, abandonament dels seus (Mt 8,19-22; 10,37; 19,16-22), sense reserves ni mirades enrere (Lc 9,61 s). Exigència a la qual tots poden ser cridats, però a la que no tots responen, com en el cas del jove ric (Mt 19,22 ss).

El deixeble, havent així renunciat als béns i als lligams del món, aprèn que ha de seguir Jesús fins a la creu: "Si algú vol venir amb mi, que renunciï a si mateix, que prengui la seva creu i em segueixi" (Mt 16,24). Jesús, exigint als seus deixebles aquest sacrifici, no tan sols dels béns, sinó també de la seva persona, es revela com a Déu i acaba de revelar fins on van les exigències de Déu. Però a aquestes exigències no podran respondre els deixebles sinó quan Jesús hagi fet el primer el gest del sacrifici i els enviarà el seu Esperit.

Per Pau, seguir Crist és conformar-se amb ell en el seu misteri de mort i de resurrecció. Aquesta conformitat, a la qual estem predestinats per Déu des de tota l'eternitat (Rm 8,29), s'inaugura amb el baptisme (Rm 6,2 ss) i s'ha d'aprofundir per la imitació (1Co 11,1), la comunió voluntària en el patiment, enmig del qual es desplega el poder de la resurrecció (2Co 4,10 s ; Fl 3,10 s 1Pe 2,21).

Segons Joan, seguir Crist és tenir en ell una fe sincera, fundada en la seva paraula i no en signes exteriors (Jn 4,42), fe que sap superar les vacil·lacions de la saviesa humana (Jn 6,2.66-69). Llavors es realitza la promesa de Jesús: "Si algú em serveix, que em segueixi, i on jo estic, hi estarà també el meu servent" (Jn 12,26).

Paraula

«Quin home pot conèixer què desitja Déu?, qui pot descobrir la voluntat del Senyor?». Cal submergir-se en les pàgines sagrades per accedir al coneixement de la voluntat divina. Cal també tenir en compte el dinamisme de la vida; tenir també en compte la necessitat de purificar el nostre propi cor, ja que els nostres pensaments són mesquins, enganyosos, moguts per saviesa humana.

«Qui sap si, providencialment se separà un moment de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó com un germà». Aquest text de la carta a Filèmon mostra el gran cor de Pau, la seva sensibilitat, moguda sempre pel seu extraordinari amor a Jesucrist.

«Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare ... no pot ser deixeble meu». L'amor de Déu és absorbent. Això avui no sempre es comprèn. Fins i tot pot escandalitzar. Sobre tot quan no considerem que la nostra vida aquí en aquest temps és una cosa provisional, i que tot el que és humà, tot absolutament, tot és simple suport per a obrir-nos a una altra dimensió que ens és desconeguda, i que Jesús no ens convida a oblidar i menysprear els éssers estimats, sinó a donar-los el valor relatiu que té tot el d'aquest món, tot i que hem de saber valorar-ho i recolzar-ho.

Saviesa sobre la Palabra

«Siguem fidels a la nostra vocació. A través d'ella ens crida a la font de la vida aquell que és la vida mateixa, que és font d'aigua viva i font de vida eterna, font de llum i font de resplendor, ja que d'ell procedeix tot això: saviesa i vida, llum eterna. L'autor de la vida és font de vida, el creador de la llum és font de resplendor. Per això, deixant de banda allò visible i prescindint de les coses d'aquest món, busquem a dalt del cel la font de la llum, la font de la vida, la font d'aigua viva, com si fóssim peixos intel·ligents i que saben pensar; hi podrem beure l'aigua viva que brolla fins a la vida eterna». (Sant Columbà, Instruccions 13, 2-3)

«Seguim les sendes que ell ens indica i imitem en particular la seva humilitat, aquella humilitat per la qual ell es rebaixa a si mateix en profit nostre. Aquesta senda d'humilitat ens l'ha ensenyat ell amb les seves paraules, i, per donar-nos exemple, ell mateix va estar per ella, morint per nosaltres. Per poder morir per nosaltres, com que era immortal, la Paraula s'ha fet home i ha acampat entre nosaltres... Perquè no quedéssim abandonats en l'abisme, sinó que fóssim exaltats amb ell en la resurrecció, els qui, ja des d'ara hem ressuscitat per la fe i per la confessió del seu nom. Ens va donar i ens va indicar, doncs, el camí de la humilitat. Si el seguim, confessarem el Senyor». (Sant Agustí, Sermó 23)