30 de juny del 2018

DISSABTE DE LA SETMANA XII DURANT L’ANY (II)

Assemblea de la Germandat de Poblet

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Lm 2,2.10-14.18-19; Salm 73,1-2.3-4.5-7.20-21; Mt 8,5-17

En cada celebració eucarística la litúrgia ens posa als llavis les paraules del centurió en l’Evangeli d’avui «Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula». Un centurió, un representant del poder de Roma, diguem que del poder opressor de l’imperi per a molts jueus, és l’escollit per mostrar-nos com la fe mou muntanyes de dolor. Certament es tracta d’un pagà i aquest punt ens indica ja que Jesús, com tantes altres vegades, no fa accepció de persones; per a Ell allò important no és ni l’ètnia, ni la procedència; l’únic important és la fe.

Del personatge del centurió ens sorprèn també la seva humanitat, ben poc comuna per l’època; és un seu criat el qui està al llit paralític i qui sofreix molt. Els esclaus eren considerats mers utensilis de treball i el sol fet de que el centurió empri el mot “criat” indica ja una rara delicadesa i deixa clar que el preocupa la seva vida, la seva salut, la seva condició humana i això és per sí mateix un fet insòlit. El centurió aboca el seu cor com aigua a la presència del Senyor, estén les mans i li prega. Crist se n’adona de que és un home bo i Jesús, quan veu afecte, caritat i amor al proïsme, quan sap que algú ajuda als necessitats, l’acull sol·lícit.

Les paraules que diu el centurió al Senyor ens preparen en cada Eucaristia per a rebre el cos i la sang de Crist; per fer-ho amb la fe i amb la humilitat del centurió. «Crist coneix el que hi ha dins de l’home; només Ell ho coneix!» (sant Joan Pau II, Homilia d’inici de pontificat.) Per això s’asseu a taula amb els publicans; sacia la seva set amb l’aigua pouada per una samaritana; es deixa rentar els peus amb les llàgrimes i assecar-los amb els cabells per una pecadora; s’admira amb la fe d’un centurió. Jesús pot entrar al cor dels homes i entrant-hi no s’estima l’un més que l’altre, sinó a aquell a qui troba millor en les bones obres, Ell no anteposa l’home lliure a l’esclau; amb Ell els oprimits no se’n van defraudats, per això els pobres desvalguts lloen el seu nom. «Crist va regnar sobre pagans i circumcisos, que ell, a més a més, transformà en homes nous.» (Del comentari de sant Ciril d’Alexandria, sobre el llibre del profeta Miquees). Com el centurió que ha entès ben bé allò que Pere va confessar, que Jesús és el Messies.

«La fe ens dóna precisament això: és un confiat lliurar-se a un “Tu” que és Déu, qui ens dóna una certesa diferent, però no menys sòlida que la que ens arriba del càlcul exacte o de la ciència. La fe no és un simple assentiment intel·lectual de l’home a les veritats particulars sobre Déu; és un acte amb el qual ens confiem lliurement a un Déu que és Pare i ens estima; és adhesió a un “Tu” que ens dóna esperança i confiança.» (Benet XVI, 24 d’octubre de 2012).

El centurió creu; creu que Ell és el Fill de Déu. Aleshores el miracle no es realitza perquè Jesús el toqui, li posi fang o li digui una paraula concreta, qui obra miracles és la fe. Jesús veié tanta fe en el centurió com mai a Israel n’havia trobat. Fe i humilitat, perquè a més de creure el centurió reconeix que casa seva, que ell, no és digne d’albergar-lo. Per la fe, per la humilitat, per l’amor; podem arribar al cor dels homes, al cor de Déu.

Ens cal però oblidar-nos del maniqueisme contemporani, de jutjar per les aparences, d’entendre la vida amb la divisió entre els nostres i els altres; Jesús no jutja abans d’hora, espera a conèixer que hi ha dins del cor dels homes. Per a Ell l’altre és aquell qui pateix, l’empresonat, l’exiliat, el refugiat, el desnonat, l’afamat. Els altres són aquells als qui les llàgrimes els enceguen els ulls, són les criatures extenuades pels carrers de les viles o ofegades al mar tot cercant una vida millor o al menys la possibilitat de viure. Són els nens afamats que diuen a les mares: «Mare, on és el pa?» I s’esllangueixen com malferits, exhalant el darrer sospir a la falda de la mare; com ens diu avui el llibre de les Lamentacions.

Com a creients hem d’ajudar a que els oprimits no se’n vagin defraudats i que els pobres desvalguts lloïn el nom del Senyor. Donant de menjar al qui té fam; de beure al qui té set; vestint al qui va despullat; acollint al foraster, a l’emigrant; visitant al malalt, a l’exiliat i al presoner. Fer-ho recurrent a la intercessió de Crist, a la fe i a la humilitat, que són els tres elements fonamentals de la nostra vida de creients. A més humilitat, més fe; perquè la humilitat és caminar en veritat, com deia santa Teresa, i la veritat és Crist, l’únic mitjancer davant del Pare. Sinó construïm sobre el fonament de Jesucrist, construïm en el buit; Ell ha de ser punt de referència constant, imprescindible, únic per a nosaltres, no anteposant-li mai res.

29 de juny del 2018

SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere i Pau son d’aquells qui, mentre vivien en aquest món, van plantar l’Església regant-la amb la seva sang, en beure el calze del Senyor. La seva força no venia pas de cap poder temporal, venia de l’Esperit Sant, venia de la seva experiència vital de Crist. Una força que feu de Pere el capdavanter en la confessió de la fe i de Pau qui la posà a plena llum. Pere el primer dels apòstols i Pau l’apòstol de la gentilitat esdevenen així columnes sobre les que l’Església de Crist s’ha edificat. Per camins diversos restaren units a una única Església. L’Església com a comunitat espiritual té els seus fonaments en la comunitat apostòlica. Crist mateix amb l’anunci de la bona nova, anunciant l’arribada del Regne, posà els fonaments de l’Església. Ell mateix instaurà a Pere com a sòlida roca on ha construït la seva casa; així quan han vingut al llarg de la història les pluges de les persecucions, quan ha crescut la riuada de la indiferència i el vent de la divisió ha envestit contra l’Església, res no l’ha fet caure, les portes del reialme de la mort no se li han resistit, perquè tenia els fonaments ben assentats sobre la roca, sobre els apòstols, sobre Pere. Jesús mateix donà a la comunitat una estructura per romandre ferma fins a l’arribada del Regne definitiu; la comunitat dels dotze és el fonament de la nova Jerusalem amb Pere com a cap; representen tots plegats a les dotze noves tribus d’Israel; representen de manera simbòlica l’Israel definitiu i escatològic i anuncien, apunten i albiren la reunió definitiva i universal del poble de Déu.

La força de la pobresa, de la senzillesa de la comunitat apostòlica és la que permeté a Pere de mostrar el Regne. Expliquen que el papa Pau V mentre escoltava el relat de Pere i Joan vora la porta bonica del temple a Jerusalem i el lector llegia la frase de Pere «No tinc plata ni or, però et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!» es girà vers un dels assistents i li digué «nosaltres, en canvi, tenim plata i or»; l’assistent, que no era altre que sant Robert Bellarmino li respongué «per això no podem dir: Aixeca’t i camina.» «De pressa, aixeca’t» ho pot dir l’àngel que desvetllà a Pere a la presó on Herodes, després de fer matar amb l’espasa a Jaume, l’ha engarjolat quan s’adonà que això era ben vist dels jueus. Pere és cridat de nou a seguir a Crist, aquell qui vora el llac de Galilea el veié i el cridà per fer-lo pescador d’homes i ell immediatament va deixar les xarxes i el va seguir.

Pere ha estat destinat per Jesús a una missió. Jesús no solia canviar el nom als seus deixebles. Jesús no canvia mai el nom als seus; certament defineix més que anomena com a fills del tro, a Jaume i a Joan; però amb Simó el canvi de nom va molt més enllà, no és tant sols un nom; és un manament, un encàrrec, una missió la que rebia així del Senyor. En tot l’Antic Testament, el canvi del nom implica una missió. Així el Senyor Déu li diu a Abram: «Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d’una multitud de pobles.» (cf. Gn 17,5); o a Jacob «D’ara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb Déu i amb els homes, i has vençut.» (Gn 32,29). Jesús amb aquest canvi mostra a Pere la voluntat de confiar-li una missió particular com ho ha fet a través de nombrosos indicis. A Cafarnaüm, el Mestre s’hostatja a la casa de Pere (cf. Mc 1,29); quan la munió s’amuntegava al seu voltant a la riba del llac de Genesaret, de les dues barques allí amarrades Jesús escullí la de Simó (cf. Lc 5,3); quan Jesús en moments clau tria tant sols a tres deixebles, Pere sempre hi és el primer; així a la resurrecció de la filla de Jaire (cf. Mc 5,37; Lc 8,51), a la Transfiguració (cf. Mc 9,2; Mt 17,1; Lc 9,28) i, finalment, a l’hort de Getsemaní (cf. Mc 14,33; Mt 26,37). Pere escolta la Paraula del Senyor; però no en té prou amb saber-la, li cal viure-la i no té prou amb viure-la al costat de Jesús, li cal donar-la amb absoluta fidelitat, superant les pors, les negacions, les vacil·lacions.

Pau passà de l’arrauxament perseguidor a la passió per Crist, que conformà la seva vida. La Bona Nova que anunciava no li va venir dels homes, perquè no l’havia rebuda de cap home ni l’havia apresa de ningú; li va venir per una revelació de Jesucrist. La seva vida fou oferta com una libació vessada sobre l’altar. Lluità i es mantingué fidel perquè el Senyor l’assistia i li donà les forces perquè proclamant el missatge de l’evangeli poguessin escoltar-lo tots els pagans. També ell va conèixer Crist, va viure en Crist i va predicar a Crist; el Senyor l’assistí i li dona forces per proclamar l’evangeli als pagans. Pau no visqué per a si mateix, visqué per Crist i amb Crist; no buscant-se i construint-se a si mateix, sinó donant-se a si mateix als altres per Crist. Aquesta és la nova vida que li donà el Senyor, una vida centrada en l’Evangeli. Davant la creu de Crist, expressió màxima del seu lliurament, ja no es va gloriar de si mateix i per si mateix. La força de Pau neix de llur feblesa; ell feble en les persecucions, estava convençut de que la seva força venia de Déu i que amb els seus sofriments suplia el que faltava a la passió de Crist (Col 1,24).

Sortosos Pere i Pau, Simó i Saule, que reconegueren en Jesús al Messies, en reconèixer-lo visqueren en i per Crist i escamparen la bona nova, en donaren testimoni amb absoluta fidelitat. Això no els fou revelat per cap home de carn i sang, sinó pel Pare del cel. Per l’Evangeli van acceptar de sofrir i morir, i van arribar a ser així partícips de la resurrecció del Senyor. La seva fe, confirmada pel martiri, és la nostra fe, la fe immutable de l’Església en Jesús, el Messies, l’únic Salvador del món; la fe en Crist, el Fill del Déu viu, mort i ressuscitat per nosaltres i per la humanitat sencera.

24 de juny del 2018

NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Déu ha donat a Israel un Salvador, que és Jesús». Abans però, Déu posa fil i agulla a la història de la humanitat, història de Salvació, teixint en les entranyes de l’antiga aliança el seu servent, secretament brodat i format des del si de la mare.

Déu envia el seu missatge de salvació per mitja del fill d’Elizabet i Zacaries, el nen que ha nascut de l’antiga aliança per preparar la vinguda de la nova esperança, la nova aliança de Déu amb tots els pobles de la terra.

Elizabet i Zacaries han experimentat el favor de Déu en les seves pròpies vides. Per això, ells saben perfectament el nom que han de posar al nen: «S’ha de dir Joan». Perquè el Senyor ha concedit el seu favor. La benedicció de Déu s’ha vessat en aquest noi, la mà del Senyor era amb ell. «T’he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra». Llum necessària per veure el do de Déu, aquest favor que cadascú hem rebut de benedicció i salvació des del si de la mare.

Joan creixia, convertint-se en servent de Déu, en espasa tallant, en fletxa aguda perquè travessés el cor d’Israel, el cor de la humanitat sencera. I s’enfortia en l’Esperit, i va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel predicant un baptisme de conversió.

Nosaltres en celebrar la solemnitat de sant Joan Baptista, hem de meditar i adonar-nos, que també, sempre hi ha hagut alguna persona que amb esperit profètic ens ha fet de precursor o precursora, catequista, capellà, religiosa, pare i mare en la fe, que com fletxa aguda i espasa tallant ens han anunciat amb la paraula i els seus fets de vida la bona nova de l’evangeli de Jesucrist .

Si en el coneixement del misteri de Déu hem tingut precursors, ara doncs és el nostre torn, el nostre temps. I, essent conscients del favor rebut de Déu, de la benedicció que hem rebut de Jesucrist, el Salvador, en la nostra vida, no podem guardar-nos tot el bé, bo i millor que hem rebut.

Per això, hem de desvetllar l’esperit profètic que tenim pel baptisme, per esdevenir precursors de la bona nova de l’evangeli, essent portadors del do de Déu, testimonis propicis, oferint el do rebut, perquè tothom conegui la salvació que ve de Déu, Jesús.

21 de juny del 2018

DIJOUS DE LA SETMANA XI/II DURANT L’ANY

Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Sir 48,1-15 (grec: 1-14); Sl 96,1-2.3-4.5-6.7 (R.: 12a); Mt 6,7-15

Vet ací unes paraules recents del papa Francesc, al final de la primera de les seves catequesis sobre els manaments: «Prendrem les dues taules de Moisès com a cristians, donant la mà a Jesús, per passar de les il·lusions de la joventut al tresor que hi ha amagat en el cel, caminant darrere d’Ell. Descobrirem, en cadascuna de les lleis, antigues i sàvies, la porta oberta del Pare que és al cel perquè el Senyor Jesús, que l’ha travessat, ens condueixi a la vida veritable. La seva vida. La vida dels fills de Déu». Pareu-hi esment! Són pa-raules molt importants per a nosaltres, sempre temptats a fer de l’evangeli la goma d’esborrar dels antics preceptes: «en cadascuna de les lleis, antigues i sàvies, hi ha la porta oberta del Pare que Jesús ha travessat». En efecte, «no he vingut a abolir la Llei, sinó a donar-li compliment, plenitud, felicitat». Per això el sermó de la muntanya que anem desgranant comença amb un programa de felicitat, les Benaurances, i acaba amb la paràbola dels constructors, el prudent i el desassenyat, que llegirem d’avui en vuit, i que l’actualitzen per a nosaltres.

Al cor del Pentateuc —llegiu si us plau, seguits, els cinc primers llibres de la Bíblia— hi ha el Levític, que regula fins al més mínim detall les observances del culte d’Israel. També al cor del sermó de la muntanya hi ha el codi, diguem-ho així, de la pregària dels deixebles de Jesús, que busquen sense parar, caminant darrere d’Ell, el tresor amagat en el cel i en la terra: és el parenostre, una pregària per al viatge, que podem resar plegats jueus i cristians, perquè tots tenim Déu per Pare, i tots, com a poble, fem camí a l’encontre del Regne de la vida dels fills de Déu, i tots, d’aquest Déu Pare, en demanem i n’esperem el perdó i el pa, sense els quals no podríem avançar. Posem la pregària, el culte, al centre d’aquest camí de la fe, perquè és en la litúrgia on escoltem i actualitzem la Paraula que ens permet articular i viure les claus d’una ètica correcta —la Llei— per a la vida. El cicle del profeta Elies, que avui hem acabat amb la primera lectura, també posava al centre de l’expressió de la fe en l’únic Déu el culte correcte: ¿recordeu l’estrany relat del sacrifici al mont Carmel que escoltàvem no fa gaires dies?

Jesús ens dona la mà, germans. Avui ens la dona també un fidel deixeble seu, sant Lluís, que li va fer ofrena de tota la seva joventut en l’única ètica correcta que és la del servei. Deixem-nos estirar, doncs, per tots dos, i que ells ens ajudin a passar de les il·lusions de la joventut al tresor amagat en el cel i que ja ara cerquem i anhelem, tot cavant el camp de la terra, mentre diem: «Pare nostre». Amén.

17 de juny del 2018

DIUMENGE XI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ez 17,22-24; Salm 91, 2-3.13-14.15-16; 2C 5,6-10; Mc 4,26-34

Jesús no deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles. El motiu que portava Jesús a ensenyar per mitjà de paràboles; és que així ajudava a descobrir les coses de Déu en la vida de cada dia, en la creació. Perquè l’extraordinari de Déu s’amaga en les coses ordinàries i comunes de la vida de cada dia. La gent ho entenia i en les paràboles rebia la clau per obrir el seus enteniments i trobar-hi els signes de Déu; cadascun segons la seva disposició. Acostumats en el nostre món a parlar i a sentir parlar d’eficàcia, de competitivitat, de rendiment; avui l’evangeli ens parla de fecunditat, de calma, d’espera pacient. Un gra de blat dins la terra, un gra de mostassa enterrat, quasi sense esforç, deixant-los fer, esdevenen llavor que produeix primer brins, després espigues i finalment el blat granat; esdevé la més gran de les hortalisses amb unes branques tant grosses que els ocells s’hi poden aixoplugar, com si d’un cedre magnífic es tractés. És Déu qui abaixa els arbres més alts i fa créixer els menuts, qui asseca els arbres verds i fa reverdir els secs. Per a Déu tot és possible. La vida és un regal de Déu; sovint ho oblidem i quan arriba la dissort, la mort al nostre voltant volem passar comptes a Déu pel sol fet d’haver recuperat allò que ens havia donat, allò que és seu i que ens reclama per donar-nos una vida vertadera, gloriosa, participant de la resurrecció de Crist. Ens cal reconèixer en la vida un regal, veure-la com un do, reconeixent-hi la imatge de Déu. La vida és quelcom més que un cos amb un cor que batega al seu interior; de fet viure en el cos, ens ho diu l’apòstol, no és sinó viure com a emigrants, lluny del Senyor. Aprendre a viure, a reconèixer en la nostra vida el regal de Déu no és fàcil. Cal sembrar la Paraula en els nostres cors, perquè germini i doni fruit al seu temps; fruit en les obres, perquè la fe tota sola, sense obres és morta.

Jesús cerca en la vida i en els esdeveniments elements i imatges que puguin ajudar-nos a percebre i experimentar la presència del Regne, que facin créixer el Regne dins nostre, a poc a poc, amarat de sol i d’aigua, de fe i d’obres. En la història de la llavor que creix per si sola, el pagès que planta coneix abastament el procés; llavor, bri verd, fulla, espiga, blat. No li passa pel cap d’emprar la falç abans d’hora; sap esperar el moment oportú. Però al cap i a la fi no sap el perquè de tot plegat; sense que ell sàpiga com, la terra, la pluja, el sol i la llavor tenen força per fer créixer una planta des del no-res fins a donar fruit. Així és el Regne, segueix un procés, té etapes i terminis, creix. Sense que sapiguem com, el Regne de Déu creix en nosaltres, va creixent fins que produeix fruit en un temps determinat. Sense que ningú sàpiga explicar la seva força misteriosa; sense que ningú en sigui amo; llevat de Déu.

La llavor de mostassa és petita, però creix i, al final, els ocells fan niu entre les seves branques. Així és també l’Església, començà ben petita, cresqué i allargà les seves branques perquè tota la humanitat hi trobi aixopluc. Va començar amb Jesús i uns pocs deixebles; Jesús va ser perseguit i calumniat, fou crucificat i sepultat. Però en haver estat enterrat, sembrat, va renéixer, va créixer, va ressuscitar a la vertadera vida i les seves branques es van anant estenent arreu del món.

El regne dels cels és Crist en persona, Crist és el Regne. Com una llavor de mostassa, ha estat sembrat en un hort, la humanitat; va créixer i va arribar a ser arbre a la creu, un arbre que cobreix la terra sencera amb els seus braços estesos com grans branques que a tots ens acullen. El Regne és també la fe; fe i Regne no són realitats diferents, qui té la fe posseeix el Regne dels cels, Regne que està dins nostre com està dins nostre la fe; ens ho diu Jesús «el regne de Déu està dins vostre» (Mc 11,22), i també «guardeu la fe en el vostre interior» (Mt 16,19).

La imatge de la llavor és particularment estimada per Jesús, ja que expressa ben bé el misteri del Regne de Déu. En les dues paràboles d’avui aquest misteri representa un creixement i un contrast; el creixement que es realitza gràcies al dinamisme present en la llavor mateixa i el contrast que existeix entre la migradesa de la llavor i la grandesa del que produeix. El missatge és clar; el Regne de Déu, encara que demana de la nostra col·laboració, és abans que res do del Senyor, regal de Déu, gràcia que precedeix a l’home i a les seves obres. La nostra petitesa, aparentment impotent davant els problemes del món, si es confia a Déu no ha de témer obstacles, perquè amb el Senyor al costat la victòria és segura.

És l’amor de Déu el que fa germinar i créixer totes les llavors sembrades, disseminades a la terra. L’experiència del Regne és l’experiència d’aquest miracle de l’amor de Déu ens fa. Malgrat les dificultats, malgrat els sofriments i el mal amb el que ens trobem cada dia; som llavor que brolla i creix, perquè la fa créixer l’amor de Déu.

12 de juny del 2018

DIMARTS DE LA SETMANA X DURANT L’ANY (II)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sant Benet de Montserrat

1R 17,7-16; Salm 4,2-3.4-5.7-8; Mt 5,13-16

El Senyor ens crida a ser sal per a la terra i llum per al món. En seguir la crida de Crist, nosaltres monges i monjos, maldem per oferir-li la nostra vida; però per seguir-lo, per lliurar-nos-hi ens cal rebre d’aquell mateix qui ens crida la força suficient per abandonar els nostres projectes personals i confiar-nos a les seves mans. No és pas un lliurament passiu, sinó ben actiu; perquè la passivitat no és bona per a res, és malgastar la nostra vida; és com qui encén un llum i el posa sota una mesura i en lloc d’il·luminar resta amagat deixant als altres en la foscor. La nostra llum cal que resplendeixi davant la gent obrant el bé. Ens ho diu abastament sant Benet al capítol IV de la Regla; ens ho deia avui a Matines sant Policarp; procurar de fer el bé no solament davant de Déu, sinó també davant dels homes, cercant amb zel el bé, evitant els escàndols, abandonant les enraonies sobre la gent, essent sobris, lliurant-nos a l’oració; imitant a Crist, seguint l’exemple que ens ha deixat en la seva pròpia persona. La bondat de la fe en Crist no es demostra amb argumentacions i raonaments sinó que esdevé visible i palesa, esdevé sal i llum, en fer efectiu cadascun de nosaltres, en la nostra pròpia vida, en la nostra vida com a comunitat que cerca a Crist, la manera de viure que la fe comporta; el camí no és altre que el de la humilitat.

Cap de nosaltres no pot deixar de reconèixer que és mogut per l’Esperit i que gràcies a l’Esperit actuem d’acord amb el pla de salvació, amb el pla que Déu té preparat i ens ofereix a cadascun de nosaltres. Sant Benet ens parla en el pròleg de la Regla que estem convidats a respondre al que el Senyor espera de nosaltres amb fets cada dia. Per aconseguir-ho ens cal mantenir la salabror de la nostra vocació, de la nostra fe. Ens cal redescobrir que la nostra fe és sal que ens fa viure d’una manera nova cada dia, una sal per compartir amb el món, del que formem part activa, aportant-li allò que purifiqui, guareixi i alliberi; perquè si som llum per al món hem de ser una llum que il·lumini en aquests temps d’incertesa, oferint nous horitzons d’esperança.

En la història religiosa de l’antic Israel sorgeix la figura d’Elies, cridat per Déu per portar al poble a la conversió. El seu nom significa «el Senyor és el meu Déu» i d’acord amb aquest nom es desenvolupa tota la seva vida, consagrada totalment a provocar en el poble el reconeixement del Senyor com a únic Déu. L’Eclesiàstic en diu que « va sorgir com un foc el profeta Elies, la seva paraula cremava com una torxa» (Ecl 48,1). Fou llum amb la que Israel tornà a trobar el seu camí cap a Déu, fou aquell qui invocà al Senyor perquè retornés a la vida al fill de la vídua de Sarepta que l’havia alimentat i donat de beure compartint amb ell el poc que li quedava, qui proclamà davant de Déu el seu cansament i la seva angoixa mentre fugia pel desert, fou aquell qui a la muntanya del Carmel mostra tot el seu poder d’intercessor perquè El Senyor Déu es manifestés i converteixis el cor del poble. «Que en fores, de gloriós, Elies, amb els teus prodigis! Qui es podrà mai gloriar de ser com tu?» (Sir 48,4). Ell fou sal per a la terra i llum per al món.

La sal i la llum no són pas objectius en si mateixos; són mitjans i no pas finalitats; si així ho creguéssim no ens n’hauríem adonat del vertader sentit de la vida, d’allò al que ens crida Déu. La llum ens han de permetre veure més enllà de tot allò que ens condiciona, deixar que Déu ens parli per mitjà dels qui ens envolten, de la mateixa creació. És el senyor qui ens dona la salabror, qui encén el nostre foc; no pot ser d’altre manera.

Posa la llum sota una mesura tot aquell que amaga i enfosqueix la llum de la bona doctrina amb les comoditats o avantatges temporals. La posa en un lloc alt aquell que posa el servei a Déu per davant de tota altra cosa, aquell que no anteposa res al Crist, de manera que ocupi un lloc superior el servei al interès personal, ens diu sant Agustí (cf. Sermó del Senyor a la Muntanya). També nosaltres, gràcies a l’Evangeli, hem rebut la llum i estem cridats a donar-ne testimoni a ser-ne testimoni. Cadascun de nosaltres hem de sentir-nos cridats a ser sal de la terra i llum del món. Hem de ser sal que preserva de la corrupció i que dóna gust als fruits de la terra. Hem d’il·luminar als qui ens envolten amb la caritat; caritat que és estimar als altres com Crist ens ha estimat.

Nosaltres som la sal de la terra; nosaltres som la llum del món; ens ho diu aquell qui és la llum; ens ho diu amb l’exemple de la seva vida, amb la seva mort a la creu i amb la seva resurrecció. No tinguem por de ser, com a monges i monjos, sal per a la terra, no tinguem por de que els nostres monestirs esdevinguin llum pel món tenint, com ens diu l’apòstol, uns mateixos sentiments, una mateixa caritat, una sola ànima, estant ben avinguts, no fent res per rivalitat, ni per vanagloria, fent-ho tot amb humilitat, considerant als altres superiors a nosaltres mateixos, no procurant pels nostres propis interessos sinó pels dels altres (cf. Fl 2,1-4), en definitiva amb un comportament digne de l’evangeli del Crist, no anteposant-li mai res.

3 de juny del 2018

SOLEMNITAT DEL SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 8,2-3.14b-16a; Salm 147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17; Jo 6,51-58

Crist és mitjancer d’una nova aliança, per ell, els qui som cridats a l’herència eterna rebem allò que Déu havia promès. No podria explicar-se l’Eucaristia tant sols tenint present la vida històrica de Jesús de Natzaret; sense la resurrecció, el darrer sopar seria tant sols un record. Tant sols l’experiència nova i impactant de la resurrecció suscita en el cor dels apòstols la convicció de que els gestos i les paraules de Jesús al cenacle cal que siguin repetits, viscuts de nou en cada celebració eucarística fins que Ell torni; quan begui el vi novell en el Regne de Déu.

Les arrels de la celebració eucarística estan en la vida, en la mort i en la resurrecció de Crist; és la resurrecció la font de la qual emana l’Eucaristia de tal manera que sense resurrecció no hi hauria Eucaristia. La vida i la mort de Jesús podrien desvetllar en els seus deixebles el record, però tant sols la resurrecció genera la presència real de Crist en l’Eucaristia, de la mateixa manera en que es feu present als seus vora el sepulcre buit, al cenacle, a Emmaús o vora el llac de Tiberíades; se’ns fa present a nosaltres a l’altar en cada celebració; com present es fa en la Paraula, en l’assemblea i en el ministre. L’Eucaristia actualitza l’Aliança que ens santifica, ens purifica i ens uneix en comunió admirable amb Déu. Així que l’Eucaristia no és un premi per als bons, sinó força per als febles; pels pecadors, és el perdó, el pa que ens ajuda a caminar cap al mateix Crist que se’ns dona.

Com Ell envià als seus per proclamar la bona nova de l’Evangeli, per anunciar a tots els pobles que la mort ha estat vençuda per l’amor; l’amor es fa present, es fa realitat en esdevenir Crist mateix l’aliment i la beguda per als seus, per a nosaltres. És la sang de la nova i definitiva aliança que el Senyor ha fet amb el seu poble; l’aliança que té a Crist com a gran sacerdot del món renovat, que comença de nou en cada Eucaristia. Ara i aquí Crist s’ofereix ell mateix a Déu, per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara; ara i aquí la sang del Crist ens purifica de les obres que porten a la mort, perquè puguem donar culte al Déu viu; ara i aquí Crist és mitjancer de la nova aliança; ara i aquí Ell és el pa viu, baixat del cel, menjant el seu cos vivim per sempre, participem de la seva resurrecció.

Jesús pren el pa, diu la benedicció, el parteix i ens el dona. No ens dona quelcom, es dona Ell mateix, com a viu entre els vius i aliment de vida per a nosaltres. Vertadera presència i vertadera donació. L’Eucaristia és presència del ressuscitat com ho fou davant dels deixebles un cop vencedor de la mort. En l’humil signe del pa i del vi, transformats en el seu cos i en la seva sang, Crist camina amb i entre nosaltres, esdevé la nostra força i ens converteix en testimonis d’esperança per a tots. Si davant d’aquest Misteri la raó experimenta els seus propis límits, el cor, il·luminat per la gràcia de l’Esperit Sant, intueix ben bé com ha de comportar-se, sumint-se en l’adoració i en un amor sense límits (cf. Ecclesia de Eucharistia, 62).

L’Eucaristia és sagrament, signe i vincle d’amor. Cada cop que participem de la taula del Senyor ha de créixer en nosaltres l’amor als altres. L’Eucaristia ha de crear en nosaltres la decisió conscient de girar la mirada envers ells, d’anar cap als altres i de lliurar-nos-hi; especialment, de manera preferent, prenent l’opció, vers els qui estan mancats del necessari per a viure, els qui passen fam, els qui estan injustament empresonats o exiliats, els qui són esclaus d’alguna dependència, els qui malden per sobreviure, tenir una llar i una feina digne, els qui es juguen la vida cercant un país on viure i els qui tenen set de Déu, potser sense saber-ho.

Més enllà de les oracions litúrgiques d’acció de gràcies, més enllà de les pregàries privades, la veritable acció de gràcies és la caritat, perquè en cada Eucaristia, Crist hi és realment present i ens ha de transformar per dins i per fora, de pensament i d’obra. En menjar a Crist som menjats per Ell i omplerts del seu amor. L’Eucaristia és font de vida en el Pare que va enviar al seu Fill únic per amor als homes; per l’acció de l’Esperit Sant cada comunió ha de fer-nos créixer en l’amor a Déu i als altres.

En l’Eucaristia, el Senyor ve a l’encontre de l’home, creat a imatge i semblança de Déu, per acompanyar-nos en el nostre camí. En aquest Sagrament el Senyor es fa aliment per a nosaltres famolencs de veritat i de llibertat. Tant sols la veritat ens fa autènticament lliures i en l’Eucaristia Crist es converteix per a nosaltres en aliment de la Veritat (cf. Sacramentum Caritatis, 2).