17 de juny de 2018

DIUMENGE XI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ez 17,22-24; Salm 91, 2-3.13-14.15-16; 2C 5,6-10; Mc 4,26-34

Jesús no deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles. El motiu que portava Jesús a ensenyar per mitjà de paràboles; és que així ajudava a descobrir les coses de Déu en la vida de cada dia, en la creació. Perquè l’extraordinari de Déu s’amaga en les coses ordinàries i comunes de la vida de cada dia. La gent ho entenia i en les paràboles rebia la clau per obrir el seus enteniments i trobar-hi els signes de Déu; cadascun segons la seva disposició. Acostumats en el nostre món a parlar i a sentir parlar d’eficàcia, de competitivitat, de rendiment; avui l’evangeli ens parla de fecunditat, de calma, d’espera pacient. Un gra de blat dins la terra, un gra de mostassa enterrat, quasi sense esforç, deixant-los fer, esdevenen llavor que produeix primer brins, després espigues i finalment el blat granat; esdevé la més gran de les hortalisses amb unes branques tant grosses que els ocells s’hi poden aixoplugar, com si d’un cedre magnífic es tractés. És Déu qui abaixa els arbres més alts i fa créixer els menuts, qui asseca els arbres verds i fa reverdir els secs. Per a Déu tot és possible. La vida és un regal de Déu; sovint ho oblidem i quan arriba la dissort, la mort al nostre voltant volem passar comptes a Déu pel sol fet d’haver recuperat allò que ens havia donat, allò que és seu i que ens reclama per donar-nos una vida vertadera, gloriosa, participant de la resurrecció de Crist. Ens cal reconèixer en la vida un regal, veure-la com un do, reconeixent-hi la imatge de Déu. La vida és quelcom més que un cos amb un cor que batega al seu interior; de fet viure en el cos, ens ho diu l’apòstol, no és sinó viure com a emigrants, lluny del Senyor. Aprendre a viure, a reconèixer en la nostra vida el regal de Déu no és fàcil. Cal sembrar la Paraula en els nostres cors, perquè germini i doni fruit al seu temps; fruit en les obres, perquè la fe tota sola, sense obres és morta.

Jesús cerca en la vida i en els esdeveniments elements i imatges que puguin ajudar-nos a percebre i experimentar la presència del Regne, que facin créixer el Regne dins nostre, a poc a poc, amarat de sol i d’aigua, de fe i d’obres. En la història de la llavor que creix per si sola, el pagès que planta coneix abastament el procés; llavor, bri verd, fulla, espiga, blat. No li passa pel cap d’emprar la falç abans d’hora; sap esperar el moment oportú. Però al cap i a la fi no sap el perquè de tot plegat; sense que ell sàpiga com, la terra, la pluja, el sol i la llavor tenen força per fer créixer una planta des del no-res fins a donar fruit. Així és el Regne, segueix un procés, té etapes i terminis, creix. Sense que sapiguem com, el Regne de Déu creix en nosaltres, va creixent fins que produeix fruit en un temps determinat. Sense que ningú sàpiga explicar la seva força misteriosa; sense que ningú en sigui amo; llevat de Déu.

La llavor de mostassa és petita, però creix i, al final, els ocells fan niu entre les seves branques. Així és també l’Església, començà ben petita, cresqué i allargà les seves branques perquè tota la humanitat hi trobi aixopluc. Va començar amb Jesús i uns pocs deixebles; Jesús va ser perseguit i calumniat, fou crucificat i sepultat. Però en haver estat enterrat, sembrat, va renéixer, va créixer, va ressuscitar a la vertadera vida i les seves branques es van anant estenent arreu del món.

El regne dels cels és Crist en persona, Crist és el Regne. Com una llavor de mostassa, ha estat sembrat en un hort, la humanitat; va créixer i va arribar a ser arbre a la creu, un arbre que cobreix la terra sencera amb els seus braços estesos com grans branques que a tots ens acullen. El Regne és també la fe; fe i Regne no són realitats diferents, qui té la fe posseeix el Regne dels cels, Regne que està dins nostre com està dins nostre la fe; ens ho diu Jesús «el regne de Déu està dins vostre» (Mc 11,22), i també «guardeu la fe en el vostre interior» (Mt 16,19).

La imatge de la llavor és particularment estimada per Jesús, ja que expressa ben bé el misteri del Regne de Déu. En les dues paràboles d’avui aquest misteri representa un creixement i un contrast; el creixement que es realitza gràcies al dinamisme present en la llavor mateixa i el contrast que existeix entre la migradesa de la llavor i la grandesa del que produeix. El missatge és clar; el Regne de Déu, encara que demana de la nostra col·laboració, és abans que res do del Senyor, regal de Déu, gràcia que precedeix a l’home i a les seves obres. La nostra petitesa, aparentment impotent davant els problemes del món, si es confia a Déu no ha de témer obstacles, perquè amb el Senyor al costat la victòria és segura.

És l’amor de Déu el que fa germinar i créixer totes les llavors sembrades, disseminades a la terra. L’experiència del Regne és l’experiència d’aquest miracle de l’amor de Déu ens fa. Malgrat les dificultats, malgrat els sofriments i el mal amb el que ens trobem cada dia; som llavor que brolla i creix, perquè la fa créixer l’amor de Déu.