28 de juliol del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA XVII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Jr 15,10.16-21; Sl 58; Mt 13,44-46
"Fins quan vosaltres, homes, ... preferireu el que és no-res buscant esperances enganyoses?".

Estimats germans, he preparat aquest comentari acompanyat per la música ambiental del Salm 4, que recitem a Completes, abans d'anar a dormir. Cada nit hauríem de reflexionar uns moments sobre els valors que cerquem. Què és més important?: els diners, la salut, l'èxit, les satisfaccions immediates?, o l'amor veritable, la pau interior? No tots donem el mateix valor a les coses, i les cerquem en diferents llocs. Però desitgem trobar el tresor que ho canviï tot. L'home de la paràbola va trobar un tresor, i va renunciar a tot per tal d'adquirir-lo. En la nostra vida hi pot haver experiències i descobriments que poden determinar un canvi. La "perla fina" de l'Evangeli és la fe que brilla en la nit, que il·lumina la foscor dels dubtes. "Reflexioneu de nit i assereneu-vos... i confieu en el Senyor": Reflexió, pau i confiança que estan relacionades amb la pregària. La pregària és la millor inversió; hi descobrim el tresor amagat dins del nostre cor: Déu mateix, que ens concedeix el goig i la pau. Encara en la fosca nit, abans de la primera llum del dia, els monjos resem Matines perquè continuem esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador.

"El Senyor m'escolta sempre que l'invoco". La nostra història és una successió de esforços, de fracassos i de petits èxits, que marquen les nostres pautes de comportament. On és el tresor que tan desitgem? "Molts exclamen: En qui trobarem el nostre goig?", i respon el mateix Salm 4: "En la claror de la vostra mirada, (Senyor)". Repetim el tema de la pregària, de la unió amb Déu, que fa resplendir la seva Llum en la nostra vida. No és tracta només de posseir un tresor, sinó d'alliberar-nos d'allò que ens impedeix gaudir-ne d'ell: el mal arrelat dins nostre i la mort de l'ànima. Déu ens allibera per Jesucrist. No ens quedem sempre a la muntanya de la pregària. Hem de baixar a la vall del treball quotidià, del compromís personal; amb una actitud de fe en Déu, de serenitat, d'esperança, d'optimisme i de generositat. Tornem al salm: "M'heu eixamplat el cor en els perills". Quin agraïment tan gran podem sentir: Déu vetlla sobre nosaltres perquè no caiguem en les temptacions de buscar "esperances enganyoses"! Les proves i els perills fan madurar i ensenyen a estimar, si confiem en la misericòrdia de Déu.

Estem celebrant l'Eucaristia. Germans, quin tresor cerquem? Cada dia el podem trobar: Jesucrist. Ell és el nostre tresor, la perla fina que hem trobat. Som com la persona enamorada que ofereix el que té per compartir tot el que hi ha? "El goig que m'heu posat al cor..." és molt gran. El goig i l'agraïment s'uneixen sempre en cada Missa; per tant, "confieu en el Senyor".

26 de juliol del 2010

DILLUNS DE LA SETMANA XVII DURANT L'ANY (II)

Sant Joaquim i santa Anna, pares de la Verge Maria

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Jr 13,1-11; Sl Dt 32,18-19.20.21 (R.: 18a); Mt 13, 31-35

La paràbola del gra de mostassa i del llevat dins la pasta ens apropa, un cop més, a la manera de fer de Déu, que en el Crist s'ha volgut fer llevat amagat dins la pasta de la humanitat i de la història per a fer-la créixer vers la seva plenitud divina.

La metàfora del cenyidor podrit del profeta Jeremies és també una expressiva paràbola del projecte de Déu malbaratat a les nostres mans: «Jo volia que fos el meu poble, honra i bona fama del meu nom, com un vestit de festa, però ells no m'han escoltat». El vestit de festa s'ha tornat un parrac podrit enterrat vora les aigües mortes de l'absència de Déu.

I, tanmateix, Déu va fent el seu brodat, cabdellant de nou els fils de l'esperança d'aquest parrac podrit. La memòria d'avui, que ens fa posar els ulls en els pares de Santa Maria, la Verge Mare de Déu, ens mostra la història del poble d'Israel com un pelegrinatge en la fe fins a arribar a aquella que, amb el seu consentiment, tal com la representen les icones bizantines, ha cabdellat de nou el fil de la vida, ha refet el parrac podrit de la nostra humanitat per a fer-ne un vestit nou de festa per al Verb diví.

És amb Santa Maria que podem capgirar les paraules del salm que hem cantat: «Nosaltres —amb ella— no ens oblidem de la roca que ens ha fet néixer, del Déu que ens ha infantat». Perquè dins les seves entranyes creix el nou arbre de la vida a les branques del qual podem ajocar-nos, i el llevat diví hi fa fermentar la nova creació, el nou somni de Déu: «Jo volia que fos el meu poble, honra i bona fama del meu nom, com un vestit de festa...».

Us deixo amb un preciós regal de la litúrgia d'avui, que, amb paraules més escaients, sintetitza el propòsit d'aquesta glossa, un regal per a assaborir fins al darrer raig de sol d'aquest dia beneït. És l'oració que direm després de combregar: «Oh Déu, vós volguéreu que el vostre Unigènit tingués un naixement humà, perquè els homes amb un sagrament admirable tinguéssim un naixement diví. Augmenteu l'esperit que ens fa cridar: Pare!, en els qui heu alimentat amb el pa dels fills». Que així sigui.

25 de juliol del 2010

SANT JAUME, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 4,33; 5,12.27-33; 12,1; Sl 66, 2-8; 2Co 4,7-15; Mt 20,20-28

La mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, anà a trobar Jesús amb els seus fills, per demanar-li un favor. Jesús li digué: "¿què demanes"? Ella li respongué: "Maneu que aquests dos fills meus seguin l'un a la vostra dreta, i l'altre a la vostra esquerra."

L'actitud d'aquesta mare és normal, és lògica. Quina mare no busca el millor per als seus fills? Segons la resposta de Jesús, aquesta mare no tenia clar per on haurien d'anar els camins del Regne. Era així? No ho sabem. El que sí apareix més clar és que els fills, com els altres deixebles de Jesús, no eren encara conscients d'aquests camins. Les mares, en canvi, tenen com un sisè sentit per a captar altres dimensions més profundes. Era així?

Sant Basili de Seleucia comentant aquest text diu: «¿Què dius dona? Sents parlar de creu i demanes un tron? Es tracta de la Passió, i tu desitges el Regne? D'on et pot venir de demanar aquesta dignitat? Jo veig la Passió, diu ella, però preveig també la resurrecció; Veig la creu plantada i contemplo obert el cel… He sentit que el Senyor mateix deia: Vosaltres seureu en dotze trons. Veig l'esdevenidor amb els ulls de la fe. Allò que el temps amagava, la fe ho veia».

La dona està sempre en un nivell diferent a l'hora de viure la fe. Ella és una col·laboradora més profunda de Déu en els camins de la vida. Ella era una mare. Sempre més profunda, més penetrant a l'hora d'endinsar-se en el misteri de la vida, en el misteri del Regne, en el misteri de Déu.
Però és interessant també aquest diàleg de Jesús amb la mare dels germans Zebedeu, perquè a més del que hem escoltat, és molt important el que diu Jesús a continuació. I allò que diu, ho diu no a la mare, sinó als seus fills.

Encara no han entès res del Regne. Estan caminant en direcció contrària al Regne. Com en aquella altra escena de l'evangeli en la qual Jesús els havia estat parlant d'humilitat, de fer-se petit, servent dels altres... i a continuació, pel camí, van discutint sobre qui era el més gran...

És curiosa, és estranya la condició humana. Ens costa d'entendre. Però tenim la capacitat. Tan sols que aquesta capacitat la manifestem per un mal camí.

Sant Basili també diu: «El tron és recompensa de les penes i no resposta a l'ambició. El tron pertany al coratge; no és concedit amb una simple petició. Mostra la teva capacitat i veuràs el poder de Déu».

Però aquesta escena de l'evangeli és de perfecta actualitat. Avui també busquem el poder. Però no el poder de Déu... A més si desconeixem Déu, com podem saber per on va el poder de Déu? No volem el poder de Déu. Avui l'home no vol intermediaris, i busca la cadira, el poder. El poder, pur i dur. El privilegi, pujar cada dia més amunt...

A tots els nivells. En la mateixa església també. El mateix papa Benet deia setmanes enrere en un dels seus molts ensenyaments amb motiu de l'any sacerdotal que en moltes ocasions es busca dintre de l'Església créixer personalment, per a fer carrera... Tot el que sigui aspirar a un poder allunyat del servei és una mentida i en engany. En el terreny que sigui.

Si és en el terreny eclesial la mentida i l'engany són més greus. Perquè és una contradicció. L'Església pot aspirar a un poder: el poder del servei. Una Església que no és servei, no serveix. Un cristià, o una comunitat on no hi ha un desig i una preocupació per servir, és una contradicció. Tant sols mostrant aquesta capacitat del servei podem aspirar a tenir una experiència del poder de Déu. I de tot això en sabia molt sant Pau, quan ens parla a la segona lectura, d'aquest tresor que tenim, però que portem en gerres de terrissa. Gerres que se'ns trenquen amb freqüència.

Pau sap treure aquesta capacitat amb el seu servei: «Quan les contrarietats ens envolten no quedem del tot encerclats, quan no sabem com escapar-nos a la fi trobem la sortida, quan els qui ens persegueixen ens tenen a les seves mans, no queden del tot abandonats; quan ens trobem per terra no arribem a perdre-hi la vida... per causa de Jesús estem sempre a mercè de la mort, així la vida de Jesús es manifesta...».

Per això, evidentment, Pau, tindrà una profunda experiència de la força i del poder de Déu.

O també la mateixa experiència de sant Jaume, primer dels Apòstols a donar la seva vida, a deixar que trenquin la seva fràgil gerra de terrissa, per arribar a viure en plenitud la força i el poder del Regne.

22 de juliol del 2010

DIJOUS DE LA SETMANA XVI DURANT L'ANY (II)

Santa Maria Magdalena

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Jr 2,1-3.7-8.12-13; Sl 35; Jn 20,1.11-18

Dona, ¿per què plores? ¿qui busques?

«Maria Magdalena se n'anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc».

Home, ¿per què plores? ¿qui busques?

Els monjos baixem al sepulcre de matí quan encara és fosc. I tot cantant demanem que el Senyor ens obri els llavis per proclamar la seva lloança, si tant de bo no endurim els nostres cors. Maria Magdalena, no té el cor endurit. Té el cor ple de desig. Cerca amb desig l'objecte de la seva vida. Tot i que creia que cercava un cadàver, mort, sense vida. Tot i que creia que aquella bonica història havia arribat a la seva fi.

Però, què hi ha d'haver al sepulcre del qui és la font de la vida? Res! Absolutament res! És buit, completament buit. I, això que és desconcertant, ja que era el lloc on havien dipositat el cos de Jesús; ara, la tomba buida és la mostra de la resurrecció.
Tu siguis qui siguis, busques tal vegada Jesús en el sepulcre? No! No el busques. Jesús el tens al davant, et crida pel teu nom propi quan t'atanses al sepulcre, quan baixes a matines encara fosc.

En la pregària, en el silenci de la nit, Jesús et crida pel teu nom. Jesús et dóna el missatge: «Pujo al meu Pare, que és també el vostre Pare, el meu Déu que és també el vostre Déu».

Així, refiats que som cohereus en Jesús podem anunciar la Bona Nova del Regne. Així, sadollats per la font de la vida podem donar aigua a qui en té necessitat. Així, com que no ens calen cisternes en roques escardades, viurem en plenitud de vida els dies de la nostra vida; ja que sols Crist ressuscitat és el motiu de la nostra història, de la nostra vida.

Recorda que en els moments de pregària, en els moments de perseverança malgrat les foscors, ell, el Mestre, et crida pel teu nom.

18 de juliol del 2010

DIUMENGE XVI DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Gn 18,1-10a; Sl 14; Col 1,24-28; Lc 10,38-42

Avui, en el meu primer diumenge que sóc amb vosaltres com a nou prevere de la comunitat de Poblet, voldria posar l'accent a dues paraules: Acolliment i escolta.

És el que podem extreure de les lectures. Abraham acull, rep els tres homes, sense saber-ho acull Déu, rep per la fe la paraula que li es adreçada. Abraham acull, escolta i per la fe esdevé el prototipus del creient.

Les dues germanes de l'evangeli Marta i Maria, representen les dues actituds de la vida cristiana. Jo diria que representen les dues actituds de cada persona. Perquè cada persona tenim els moments de feina i d'acció i els moments de atenció, de meditació, de contemplació. Acció i contemplació lluiten en el nostre interior moltes vegades.

Marta no s'atura amunt i avall atrafegada servint i estant pendent de tot el que cal per acollir l'hoste i, quin hoste, Jesús mateix, Déu mateix. Maria sembla que està embadalida escoltant les paraules del mestre, sense moure ni un dit. Aleshores recriminació per part del qui porta l'acció a terme. Jesús parla: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses». Jesús ens ve a dir a cadascú de nosaltres les mateixes paraules: «Estàs preocupat per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària». I, quina és la única cosa necessària?

Escoltar la Paraula, escoltar la paraula de Déu, encarnada en Jesús. Déu ens ha parlat en Jesús i nosaltres la única cosa que per nosaltres és necessària és escoltar-lo. Escoltar és una manera de saber acollir. Quan escolteu una persona esteu acollint-la. Acollir a l'altre és acollir el Crist. Cal deixar les portes i les finestres del nostre cor, del nostre interior, del nostre íntim ben obertes per disposar-nos a acollir, a escoltar, a preocupar-nos de l'altre. Des de l'actitud de l'escolta de la Paraula de Déu, que és Jesús mateix, és d'on podem fonamentar la nostra vida de cristians. Una vegada hagis escoltat ja pots posar-te en acció.

Les dues germanes acció i contemplació ens calen en la nostra vida. Es nodreixen l'una a l'altra mutuament. Davant de Déu silenci per escoltar. En la nostra actitud davant de Déu, en la nostra actitud de pregària ens cal silenci, per escoltar, per discernir que vol Déu de nosaltres.

Gemanes i germans siguem cristians de pregària, de fer petits moments de silenci cada dia, i dir: Senyor què vols de mi? A partir d'ací segur que l'acció, el treball, les mil feines prendran un altre aire no gens atrafegat sinó de serenor, en la confiança que no estàs sol, sinó que estàs acompanyat pel mateix Senyor Jesús.

Ànims. Recordem un minut, dos, tres, el temps per a la contemplació és el més necessari que avui ens cal, que ens cal cada dia. Déu ens guarda com al nineta dels ulls.

14 de juliol del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA XV DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 10,5-7.13-16; Sl 93,5-6.7-8.9-10.14-15 (R.: 14a); Mt 11, 25-27

Voldria fixar-me en dues paraules de l'evangeli que us acabo de proclamar. «Senzills», un adjectiu substantivat, i «revelar», un verb. Senzill tradueix en realitat un terme que significa «infantó», «petitó»: nepios, en l'original grec. Pau l'utilitza alguna vegada en sentit negatiu, per descriure, per exemple, els qui són immadurs o menors d'edat en la fe. Indico aquest matís perquè us voldria estalviar una lectura romàntico-piadosa del text d'avui. Jesús hi contraposa l'infantó al savi i a l'entès, descrits, el savi i l'entès, amb termes que fan referència a aquella saviesa pagada d'ella mateixa. I amb això Jesús vol dir-nos que per acollir el missatge del Regne convé deixar de banda tots els apriorismes amb què solem judicar i acollir la realitat. De fet, aquest logion de Jesús ve a dir el mateix que aquell altre prou conegut: «si no us feu com els infants, no entrareu al Regne del cel». Per a Jesús constatar que Déu revela els secrets del Regne als qui saben parar les mans buides és motiu de glorificació: «et dono gràcies, Pare, per la teva immensa glòria», per ser com ets, per la teva llibertat, perquè et plau obrir els teus tresors als qui es fan infants, als qui saben mirar i esperar confiadament.

«Revelar» és l'altra paraula, un verb, que, de fet, enllaça les dues idees principals de l'evangeli d'avui: la llibertat de Déu a l'hora de comunicar-se, de revelar-se —literalment, de sortir de l'amagatall de la seva immensa glòria per deixar-se veure—, i la mediació del Fill en la revelació del Pare. Jesús és el rostre humà de Déu el seu Pare, i tan sols mirant al fons dels ulls i del cor de Jesús, fent-nos petits, això és, humans en la seva humanitat, podrem contemplar el rostre de l'incontemplable.

Fer-se petit, senzill, desprès, transparent. I alhora, àvid de desig, com l'infant que sempre juga al tot o res. I això en la mesura del Crist, que és Déu en la nostra mesura humana. Heus ací la tasca de l'evangeli d'avui, germanes i germans: tasca per a contemplar i per a viure. Esmercem-hi aquest nou dia que el bon Pare Déu ens regala. I que en tot sigui glorificat. Amén.

12 de juliol del 2010

DILLUNS DE LA SETMANA XV DURANT L'ANY

MISSA NOVA DEL P. RAFEL BARRUÈ BROCH

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Is 1,10-17; Sl 49; Mt 10,34-11,1

De la bellesa del ministeri de prevere fem l'obertura. Ministeri al vostre servei, al servei de l'Església que acampa i camina a Poblet. Acampa, s'està en un lloc estable; però, al mateix moment camina vers l'encontre amb el desitjat Senyor de la glòria.

És la vida del monjo, romandre estable en un lloc per córrer per la via dels manaments, participant dels sofriments de Crist (cf. RB pròleg 49-50), cap al regne de Déu.

La paraula del Mestre amorós que hem escoltat com a fills (cf. RB pròleg 1), ens hi porta a un cert neguit. Tantes vegades escoltem que Jesús serà la pau. Però, ves per on que Jesús ens diu avui que no ha vingut a portar la pau sinó l'espasa. No ha vingut a unir, com en el discurs de comiat de l'evangeli de sant Joan «perquè siguin u» (Jn 17,11), sinó a desunir.

I jo em pregunto: Per què? Què vol dir amb aquestes prescripcions el Mestre amorós?

Hi ha tantes coses que per a cadascú de nosaltres ens semblen importants, o bé de primer ordre: la família, els amics, el treball, l'ofici que tens encarregat al monestir. Ho estimem i posem tot el nostre afecte.

Jesús però, amb l'espasa de dos talls talla d'arrel totes aquestes afeccions. Jesús parla amb claredat. Jesús ha vingut a trencar els nostres aferraments. Ha vingut a alliberar-nos de tot el que no ens permet tocar Déu.

Totes les mares, els pares, els fills, els germans, tots els qui volen guardar-se la vida, o bé curar-se en salut podríem dir avui, tot això són coses relatives.

Hi ha quelcom d'absolut? Déu.

I tu monjo, tu siguis qui siguis que vols tocar Déu, pensa que sols ell és l'absolut que has d'estimar. Cal posar-se i endinsar-se en tota la persona vers el trobament amb Jesús, amb les paraules i els gestos que Jesús ens mostra en la seva Bona Nova.

Dels altres amors relatius no cal ni parlar-ne. La nostra conversió és cap a Déu. El nostre canvi de sentit en la nostra marxa és cap a l'amor absolut a Déu. I, amb la vida amarada i enamorada per l'amor de Déu podrem con Jesús desfer-nos pels altres, els més necessitats que cada dia ens hi trobem al davant. I vosaltres ja sabeu que mai manquen necessitats d'un got d'aigua, d'una paraula, d'una pregària, d'una benedicció, des del teu veí fins a l'extrem de la terra.

Aquesta és la conversió que se'ns demana, al monjo, al cristià, a qui vol viure amb els mateixos sentiments de Crist.

Ets lliure. Tu mateix pots elegir cara o creu.

9 de juliol del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA XIV DURANT L'ANY

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

L'Eucaristia és el "memorial" de la Pasqua del Senyor. Ja que des de la col.lecta evoquem aquest misteri, perquè: "Déu, per l'abaixament del seu Fill ha aixecat el món", lliurant-nos d'aquesta manera "de l'esclavatge del pecat". I per mitjà de la resurrecció de Crist ens ha posat en el camí de "la felicitat que mai no s'acaba" (col·lecta). Tanmateix el sacrifici que Jesús oferí un cop per sempre es fa present en l'Eucaristia amb totes les seves virtualitats de salvació, i cada vegada que prenem part en la taula del Senyor, renovem la nostra pròpia inserció en la seva Pasqua. Mentre que la comunió "ens fa participar cada dia amb major plenitud de la vida del regne gloriós" (oració sobre les ofrenes).

La primera lectura era de la profecía d'Osees [14, 2-10], que era una crida apremiant del profeta a la conversió i prometença d'un futur meravellós, malgrat la infidelitat passada. "Israel, torna al Senyor, el teu Déu" (verset 2). La conversió però de què ens parla Osees no té solament carácter moral, sinó que també ens invita a contemplar l'esdeveniment com el lloc d'una iniciativa de Déu i d'un do de la seva benvolença. D'aquí que l'home modern sovint jutja inaceptable una tal conversió, perquè li caldria aceptar, en el més profund del seu si, de rebre d'un Altre el que ell és i el que vol ésser!

El salm responsorial escollit era el 50 [3-4. 8-9. 12-13. 14 i 17 (R.: 17b)] que ens ha dit que "la veritable revolució comença per tu mateix". I és que, en lloc d'exigir, abans de convertir-te o de comprometre't a fons, que s'arreglin les institucions i les estructures, comença per una sincera autocrítica, fes la revolució al fons del teu cor purificat per l'Esperit, ofereix aquest cor penedit com el més aceptable dels holocaustos, vessa després al defora la teva joia esdevinguida apostolat de cara als pecadors i lloança de cara a Déu i, finalment, dona't com una pedra viva per a les noves muralles de la Jerusalem renovada.

I l'evangeli escollit ha estat de sant Mateu [10, 16-23], que ens ha parlat "d'impugnacions inevitables". I és que, en el moment que Mateu redacta el seu evangeli, la persecució fa estralls contra la novella Església. Però, ¿no és aquesta la sort normal del missioner? Quan anuncia la vinguda del regne de Déu, la missió posa terme a les pretensions religioses dels imperis humans, sinagogues, governants o reis (17-18). Les impugnacions són inevitables (22), però no han d'inquietar (19) el missioner, car és el poder de l'Esperit el que obra a través del seu discurs (20). Amén.

4 de juliol del 2010

DIUMENGE XIV DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 66,10-14c; Sl 65; Ga 6,14-18; Lc 10,1-12.17-20
Estimats germans i germanes,

Digueu a la gent: El Regne de Déu és a prop. Aquesta és una gran notícia! Déu és a prop de nosaltres animant-nos a fer més humana aquesta vida. Déu vol decantar, segons Isaïes, un riu de pau i de benestar sobre tots nosaltres. Com els setanta dos, nosaltres també hem de participar de la missió de fer visible el rostre de Déu i la força del seu Esperit. Podem estar contents i agraïts perquè tots i cadascú de nosaltres som importants en aquest gran projecte; però alhora hem de ser responsables allà on estem. Som enviats a portar la pau; a ajudar a curar les malalties, com les depressions i ansietats tan esteses actualment, amb el bàlsam de l'amor; també som enviats a ser llevat de reconciliació.

És cert que hi ha molt a fer, que falten voluntaris, i que ens debatem entre la programació i el descoratjament. Ens equivoquem si pensem que som protagonistes, o si ho organitzem tot segons els nostres projectes. Jesús, a l'evangeli d'avui ens dóna moltes indicacions; sobretot una: cal pregar. Pregant comprenem que tota eficàcia ve de Déu. Pregant tenim pau. El cristià que prega és conduït per l'Esperit: un dels seus efectes es harmonitzar el nostre cor amb el de Crist per tal de veure als demés des de la perspectiva de Crist, amb els seus ulls i sentiments. Així evitem imposicions o submissions, manipulacions o dependències. Segons l'encíclica "Déu és amor" del Papa Benet XVI, la confiança en Déu ajuda a superar certes temptacions: ens allibera de la presumpció de voler millorar el món en primera persona, per altra banda sempre quelcom necessari quan ho fem units com a projecte evangèlic; i ens fa acceptar amb humilitat allò que podem fer, confiant el que falta al Senyor. Conforta el saber que només som instruments en mans de Déu, i que la pregària és una font inesgotable d'amor al proïsme.

La nostra missió com a cristians requereix una donació de si mateix sense condicions, coneixent les coses importants: com el testimoni d'autenticitat, la llibertat d'esperit, l'estil cordial i amable, la presència humil i discreta, l'acció eficaç. Segons un pensador, tota filosofia seria ha de ser crítica, fonamentadora i creadora. Semblantment hauria de passar en la nostra vida cristiana. Ha de ser crítica: No són suficients les paraules, cal arribar al cor dels homes i de les dones, hem d'escoltar, hem de tenir el valor de desemmascarar les idees dominants per veure si estan d'acord o no amb l'Evangeli, cal ser autocrítics. També ha de ser fonamentadora: recerca de la veritat, coneixement de les realitats que ens envolten en aquesta època de relacions interculturals i necessitada de diàleg a tots els nivells. Finalment, la nostra vida cristiana ha de ser creadora L'únic que val és que hàgim estat creats de nou, ens diu la segona lectura. Homes i dones nous que accepten la creu i la vida nova que Jesucrist ofereix. La pau i la misericòrdia de Déu ens transforma i ens anima a ser com la mare del fragment d'Isaïes que consola el seu fill, amb una tendresa que canvia els plors en joia i pau. Aquesta és la nostra missió de persones del nostre temps, de cristians que estimen la creu i la glòria del Crist. Som persones perdonades i estimades per Déu i, per tant, hem de saber perdonar i estimar aquells que estan al nostre costat, i aquells que més ens necessiten.

Voldria acabar amb una pregària que un amic m'ha donat i que pot ser un bon començament cada dia: Dóna'm, Senyor, la teva força perquè sàpiga superar les dificultats de la jornada sense enfonsar-me, sense perdre la serenor ni la cordialitat, tornant sempre bé per mal, mantenint sempre la fidelitat i testimoniant (com a missioner de la pau) que Tu ets el fonament últim de la meva esperança. Amén.

DIUMENGE XIV DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Is 66,10-14; Sl 65,1-7.16.20; Ga 6,14-18; Lc 10,1-2.17-20

Reflexió: El Regne de Déu

Jesús envia setanta-dos deixebles, de dos en dos, a anunciar el Regne. A l'evangeli d'avui, de sant Lluc, se suggereixen unes determinades condicions per a anunciar el Regne, de tipus personal, i en relació a les circumstàncies de l'ambient. Tot deixeble de Jesús està cridat a ser instrument d'aquest Regne. Primer és necessari que ho visqui en la pròpia vida, i que des d'aquesta experiència ho manifesti en la seva vida.

"S'ha complert el temps, i és a prop el Regne de Déu" (Mc 1,15). Un altre evangelista dirà que el Regne "és enmig vostre". La presència del Regne, en realitat, és la presència de Crist, ja que és en ell on domina Déu per complet. Per això comença a manifestar-se a través de la persona del Crist. Com una llum per a tots els homes. Ell és la llum del món. Mitjançant la paraula i les obres del Crist. Tot el seu ensenyament gira entorn de la manifestació de la persona del mateix Crist, que no pot fer res sinó el que veu fer al Pare, és a dir que Crist manifesta sempre una unió íntima amb el Pare.

La Paraula de Déu és com una llavor sembrada en el camp, que va germinant a poc a poc a partir d'un vigor intern i creixent cap a fora fins al moment de la sega. Així es va desenvolupant el Regne.

Els miracles provaran que el Regne de Déu ja ha vingut sobre la terra. "Si jo trec els dimonis pel dit de Déu, vol dir que el Regne de Déu ha arribat a vosaltres". Però, sobretot, serà en la persona del mateix Crist, que ve a servir i no a ser servit, on es manifestarà la força d'aquest Regne.

Després de la seva mort i resurrecció Crist apareix constituït com a Senyor, com a Sacerdot, i vessa sobre els deixebles l'Esperit que serà l'artífex del naixement de l'Església, que rebrà la missió de continuar l'anunci del Regne de Crist i de Déu, d'establir-lo enmig de la gent, essent en la terra el germen i el principi d'aquest Regne.

Paraula

«Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l'estimeu... alletats amb l'abundància del seu consol... decantaré cap a ella com un riu la pau». Jerusalem, anunci previ de la Jerusalem celestial. El nostre horitzó de pau. Necessitem contemplar-la per tenir un referent de pau i d'alegria.

«Déu me'n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de Jesucrist». No és precisament un camí atractiu la creu, però en ella Déu ha posat la nostra salvació, i necessitem contemplar en la nostra vida la creu, perquè ens ve per un camí o un altre.

«L'únic que val és que hàgim estat creats de nou». La criatura nova és aquella que neix de la creu, d'una mort viscuda des de l'amor i per l'amor... Jesucrist és "l'home nou". Estem cridats a aquesta novetat.

«Que la pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri» (la nova criatura). La norma, la referència, és la sendera de la criatura nova en Crist mort i ressuscitat.

«Hi ha molt a segar i pocs segadors». Però el Senyor és l'amo de les messes. No és una invitació a una actitud passiva, sinó a despertar cada dia el nostre interès a col•laborar amb l'amo de les messes, i a demanar que Ell mogui el cor d'uns altres, de molts, a treballar en la mateixa vinya...

«Poseu-vos en camí». Cal fer camí, però sempre a partir de la força i de la inspiració que ens ve de l'amo de les messes.

«Quan entreu en una casa digueu primer: "Pau a aquesta casa"». Cal ser missatger de pau. Però prèviament hem d'estar en camí amb el cor pacificat. Solament qui té pau pot donar pau.

Saviesa sobre la Paraula

«Diu David: "Jo reconec la meva culpa" I si jo la reconec, tu perdona-la. No presumim en absolut que som bons i que vivim sense pecat. Els homes sense esperança, com menys pensen en els seus pecats, tant més curiosos són respecte dels aliens. No busquen alguna cosa per a corregir, sinó alguna cosa per a poder parlar malament dels altres. I, com que no són capaços d'excusar-se, estan sempre disposats a acusar els altres. David no ens va deixar aquest exemple d'oració i satisfacció de Déu quan va dir: "Jo reconec la meva culpa, tinc sempre present el meu pecat". No es dedicava a ficar el nas en els pecats aliens. Fixava la seva atenció en si mateix, i no s'acontentava amb l'exterior, sinó que penetrava dintre seu i descendia a allò de més profund de si mateix. No pensava a disculpar-se, i així podia demanar perdó sense insolència». (Sant Agustí, Sermons)

«Llegiu amb atenció: Dins vostre hi ha el Regne de Déu. Que Crist s'instal•li per la fe en l'íntim de vosaltres mateixos, com el rei en el seu regne. Els sofriments del temps present són cosa de no res comparats amb la glòria que es revelarà reflectida en nosaltres. Fixeu-vos que no es diu "que es revelarà a nosaltres", (Rom 8,18) com si fos quelcom exterior; sinó "en nosaltres" com ocupant l'interior, però que encara no apareix. Buscar el Regne de Déu i la seva justícia, entrant dintre de vosaltres mateixos més aviat que sortint fora o per sobre del que sou». (Sant Bernat, El precepte i la dispensa, 61)

2 de juliol del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA XIII DURANT L'ANY

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Am 8,4-6.9-12; Sl 118; Mt 9,9-13

Estimats germanes estimats,

Jesús dóna un vot de confiança a Mateu, sense demanar-li explicacions. El crida perquè l'estima. Jesús sap que el nostre cor és com un pou profund i misteriós d'on pot brollar una gran capacitat d'estimació. Vine amb mi. ¡Com sentim nosaltres també la força d'aquestes paraules!. Jesús ens crida constantment a estimar més, a obrir-nos plenament a les necessitats dels altres, a viure aquesta sorprenent història d'amor amb Déu. Ens crida a ser com Ell, capaç de sembrar esperança, bondat i comprensió. La vocació de Mateu, un home de mala fama, ens ha de fer reflexionar. Com acollim les persones que no pensen com nosaltres?. Ens fiem massa de les aparences? Sabem o volem veure la veritat de les persones?. Jesús ens torna a donar una gran lliçó. Avui a Laudes la lectura breu ens ha dit: Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist (Ef 4,32).

Vine amb mi. Jesús confia en la capacitat de l'ésser humà de renovar-se. Creu en la dignitat de la persona. Ens contempla com som, però ens veu també com podem arribar a ser. Jesús s'ha fixat en nosaltres i no el podem decebre. Hem d'aprendre a tenir un cor acollidor. Jesús és la cara visible de Déu, que és Amor, Pare ple de tendresa i misericòrdia. La misericòrdia vol dir justícia i molt més: és un amor sense condicions, comprensiu, tolerant, dispost a perdonar. Crec que totes aquestes coses les podem aprendre augmentant i potenciant els valors humans positius, en la pregària humil, en l'experiència magnífica de sentir-se perdonats... Però sobretot en l'Eucaristia que ens va forjant, i ensenyant a respirar harmoniosament segons el ritme de Jesús, que ens ha demostrat com ens estima.

Vine amb mi. Jesús continua cridant-nos, probablement no a fer coses espectaculars, que sortirien als periòdics. Ens crida a la fidelitat, a la nostra resposta anònima, sincera i joiosa de cada dia. Estem cridats també a sorprendre'ns de les meravelles que Déu obra en nosaltres. Jesús continua fent miracles. Quan comprenem que no tenim "l'ànima morta", com deia una cançó popular, veiem l'obra de Déu en nosaltres, que actua com un motor que ens fa avançar, que ens crea la necessitat d'estimar. Cada Eucaristia ens ajuda a descobrir, segons la profecia d'Amós, la nostra fam i set, no de pa ni d'aigua, sinó de la Paraula del Senyor que avui ens diu: El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.