SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans i germanes,

Tots volem ser feliços. No és tracta d’una il·lusió inconsistent, sinó d’un desig natural que Déu imprimeix dins del nostre cor perquè, desprès de cercar segurament per camins enganyosos, finalment trobem el goig i la pau només en el Senyor, que ens atreu vers Ell. Ens parla en els Evangelis perquè tinguem «una alegria ben plena». A continuació Jesús ens diu que «ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida». Juguem amb paraules semblants, amb sinònims, que van completant el ric sentit de l’amor veritable. De l’apòstol sant Maties sabem molt poc, només el que ens diu el relat dels Fets dels Apòstols. Però és suficient per tenir l’alegria de recordar-lo avui. L’oració col·lecta ens posa l’accent en lo principal: «va tenir la sort de gaudir del amor de Déu». La santedat és una història de amor que es va teixint en la fidelitat, mantenint-se en aquest amor, observant els manaments, acollint la missió que se’ns ha assignat, i donant fruit. Qui estima com Jesús, accepta el repte més radical, que és contemplar Déu amb confiança de fill; i mirar el rostre de l’altre amb compassió, misericòrdia, tendresa, perdó i acceptació.

Si la paraula “santedat” la veiem com un ideal difícil, propi per a persones excepcionals... podem pensar en la paraula “bondat”, més accessible per a nosaltres. Se’ns presenta una altra paraula: “caritat”. La Constitució Dogmàtica Lumen Gentium afirma que «perquè la caritat, com bona llavor creixi i doni fruits, cada fidel ha d’escoltar de bon grat la Paraula de Déu, complir d’obra la seva voluntat amb l’ajut de la gràcia divina, participar en els Sagraments, sobretot en l’Eucaristia, dedicar-se amb constància a l’oració, a l’abnegació pròpia, al servei actiu dels germans, i a l’exercici de totes les virtuts» (42).

La vida dels sants ens impulsa a una unió més gran amb el Senyor, font de la alegria, de la pau i de la felicitat. El progrés espiritual tendeix a la unió sempre més íntima amb el Crist. No hi ha santedat sense renúncia i combat espiritual. El camí de tot ésser humà passa també per la creu, que acaba alliberant-nos de nosaltres mateixos per unir-nos amb el Crist, font del perdó i de la nova vida, de la conversió i de la salvació. Així, del nostre sant coneixem poc, però podem intuir molt. Lo més important és que Sant Maties va perseverar en l’amor. La capacitat d’acceptació, de superació i de tornar a començar només pot venir de la pregària. Contra el pessimisme i la peresa, «el combat de la pregària és el de l’amor humil, confiat i perseverant» (Catecisme de l’Església Catòlica, 2742). La Litúrgia de Pasqua és una repetició alegre i constant dels “Al·leluies” que, cantades en aquest temple, tenen la força de la bellesa i del convenciment. Per acabar, recordem el cant de comunió: «El meu manament és que us estimeu els uns als altres, diu el Senyor, al·leluia».

SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA, SOLEMNITAT TRASLLADADA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ap 12,10-12a; Sl 33; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8

Estimats germans i germanes,

La contemplació de la bellesa sòbria, harmoniosa i elegant de la Capella de Sant Jordi al monestir de Poblet és una ocasió magnífica per a la reflexió serena o per a deixar anar la imaginació. La iconografia ens presenta Sant Jordi com un cavaller que venç en la lluita. Lluita per salvar la seva princesa del perill del drac que la ataca. Veiem el nostre sant amb escut i espasa. El silenci dins de la capella orienta el nostre pensament.

Contra qui o que hem de lluitar? Contra el mal que viu, també dins del nostre cor. Amb les armes de les virtuts i la cuirassa de la pregària. Un monjo ha escrit que el monestir és el nostre camp de batalla continuada per als qui vivim dintre. Hi vivim esforçant-nos per ser homes bons, cristians virtuosos, sants monjos, o almenys ho intentem. No sempre lluitant “en contra de” sinó “en pro de”. La nostra espasa no és per a matar sinó per donar vida. El nostre instrument de lluita ha de ser l’amor, la generositat, una vida consagrada als ideals nobles de l’Evangeli.

El Llibre de l’Apocalipsi descriu als sants com a vencedors. Són vencedors amb el seu amor, la seva capacitat de perdonar, pels seus desitjos de reconciliació, amb la humilitat que no vol recompenses ni honors, que troben sentit a la resposta més simple però més profunda: «estimo perquè sí, estimo per estimar». Els qui es senten estimats per un mateix Pare, podran encontrar en Aquell que els estima la força per reconèixer-se germans, germans units per lluitar contra tots els dracs que ens amenacen. Com aconseguir-ho, això? L’Evangeli d’avui ens dóna la resposta. Si l’home se sent estimat per Déu, és capaç d’estimar. Que Ell sigui «protector de la nostra feblesa», segons l’oració col·lecta. Qui està unit a Jesús com les sarments al cep, dóna fruit. Sense Ell no podem fer res. Empeltats a la vida de Crist, vivim una vida fecunda i transformadora, viscuda amb fe i creadora d’esperança perquè provenen de l’amor. «La nostra fe és la victòria». La fe ens fa comprendre que si compartim els sofriments de Crist, també per Ell ens arriba la abundància del seu consol.

La nostra princesa és Maria, la nostra Mare. Ella ens allibera del drac persistent, sempre a punt per atacar. Ens defensa ella a nosaltres: quan la contemplem amb amor de fills, rebem el valor per superar les proves. Maria és el nostre model a seguir perquè afronta el camí de la seva vida amb realisme i humanitat. Resumint molt, penso que ella ens ensenya tres paraules que ens ajuden a córrer pel camí dels Manaments amb el cor eixamplat per l’amor: escoltar, decidir i actuar. Abans de sortir de la Capella de Sant Jordi, podem recordar el salm:

«Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia».

DILLUNS DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 1); Mt 28,8-15

Estimats germans,

Cada pàgina de l’Evangeli inspira reflexions sempre diferents. Avancem en el nostre camí i tot passa i canvia. Caminant al costat de Jesús escoltem i meditem. El drama que els seus deixebles van viure pot ser un mirall de les nostres situacions. Havien cregut en Jesús, esperaven la salvació d’Ell, però no entenien el per què del que ha passat i ara se senten decebuts i perduts: tot se’n va a terra. Acompanyats per Jesús, veiem persones abatudes pels camins de la vida, que necessiten ajut i consol. Trobem situacions desconcertants i incomprensibles. Pels camins i carrers solitaris Crist ens cerca. Ell és Paraula de vida i silenci respectuós, Pa partit i compartit. Penjat a la nostra creu per amor, el seu silenci ens interpel·la, ens invita a un canvi de comportament.

Acabem d’escoltar que les dones se li acostaren a Jesús, se li abraçaren als peus i l’adoraren. Anunciaren al Crist ressuscitat, que significa per a nosaltres la alegria de la trobada amb Ell i el desig de ser-li fidel. Queda un sepulcre buit on hem de llençar les nostres pors i el que ens impedeix anar sempre endavant amb el cor eixamplat per l’amor. Cal avançar pel camí que condueix a la claror de la Llum del Senyor.

Segons el Papa Francesc, quan l’home toca fons en la seva experiència de fracàs i d’incapacitat, quan s’allibera de la il·lusió de ser millor, de ser més capaç i útil... Déu li dóna la mà per a transformar la seva nit en albada, la seva aflicció en alegria, el seu camí de fugida en retorn. Després de reconèixer el Senyor, les dones tornen plenes d’alegria i confiança i en donen testimoni, compartint el que han vist i sentit. El Ressuscitat ens treu de la tomba de la incredulitat i la aflicció. El Papa Benet diu que la trobada amb el Ressuscitat fa fecunda la nostra esterilitat. Recordem el relat d’avui: El Mestre ha mort i pensen que és inútil esperar res. Volem allunyar-nos de l’experiència dolorosa del Crucificat. Però Jesús transforma la nostra desesperança, ens ajuda a descobrir la saviesa amagada al cor, on Ell resideix esperant ser descobert. No tinguem por a escoltar-lo i fer-li cas, encara que les seves exigències semblen lluny de les nostres possibilitats. «Senyor, ningú com Vós no ens fa feliç».

Jesús ens ensenya el camí que duu a la vida. Tots sabem prou que la seva Paraula dóna sentit al que abans ens semblava incomprensible i ens allibera dels llaços de la ignorància, de la por i de la mediocritat. Retrobem Jesús quan parteix el Pa del seu Amor. La fe es fa madura i s’enforteix amb el coneixement. Descobrim Jesús quan l’escoltem, canviem quan ens fiem d’Ell, quan la confiança ens fa abandonar-nos a les seves mans. El coneixement ens porta a l’amor. L’Eucaristia és el Sagrament de l’amor. El temps de la pregària és el moment en que la Paraula entra al fons del nostre cor. Hi va consumint els nostres egoismes i temors, deixant el ciri pasqual encès, la flama de la alegria i de la pau. La Seqüència de Pasqua acaba dient: «Jesús ressuscitat,... tingueu-nos pietat».

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Js 5,9a.11-12; Salm 33; 2Co 5,17-21; Lc 15,1-3.11-32

«Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu». No tots tenen el valor de tornar a casa del Pare i dir aquestes paraules. Molts van errants per les grans ciutats, víctimes de la marginació, ferits de cos i d’ànima, rebutjats, motiu de riota o de compassió humiliant, i solitaris. Menyspreats segurament també per nosaltres, perquè van mal vestits, o estan borratxos, o parlant sols, i sense cap seguretat econòmica ni afectiva. Estimats germans i germanes: El Pare, en majúscules, espera el retorn dels fills. No pregunta res perquè el seu Amor i delicadesa són més grans que la seva curiositat i dolor. Per a Ell tots continuem essent persones, encara que estiguem marcats per la societat. «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor».

La paràbola del pare amorós és una bella descripció de Déu, que ens submergeix en el misteri del seu cor. Segurament comprendrà millor l’amor del Pare el fill perdut i reconciliat, que el fill fidel que no sap gaudir de l’amor paternal perquè mai se n’ha vist privat. El germà pecador percep l’abraçada del Pare amb tremolor i llàgrimes. El germà de casa no sap valorar el que ja considera normal. Els creients rebem el missatge de reconciliació que ens ve de Déu; i representem, en el teatre de la vida, cadascun dels papers de la paràbola. Ens podem identificar amb els personatges, perquè tots tres conviuen dins nostre. Com a fills pròdigs, hem d’aixecar-nos i posar-nos en camí de conversió cap a la casa del Pare, vencent la vergonya i el sentiment de fracàs. Com a fills grans hem de saber comprendre la generositat del Pare i voler compartir el seu amor, i perdre els privilegis adquirits. Com a pares, hem de saber acollir una i altra vegada els nostres germans esgarriats. Lo més difícil és perdonar-se a si mateix. La joia de sentir-se perdonat i perdonar, la joia de veure com els altres són perdonats ens fan comprendre per què Déu és ric en misericòrdia.

Déu coneix bé la nostra condició. Som febles, però tenim un cor que pot arribar a estimar molt. L’amor ens salva, perquè encara que no siguem capaços d’estimar com cal, sempre podem sentir-nos estimats. El reencontre amorós, el penediment, la prova d’un amor sense límits, sempre són un motiu d’alegria i d’equilibri psicològic. El Pare ens fa revestir amb la túnica del seu Amor i protecció; amb les sandàlies, que simbolitzen la llibertat de fills per caminar al seu costat; i ens col·loca l’anell de la seva aliança, d’aquest compromís de fidelitat i reciprocitat, que si trenquem ens converteix en éssers desgraciats, abocats a errar com a fills pròdigs sense orientació ni esperança.

La força de l’amor no te en compte el pecat. El món actual té moltes qualitats, i algunes són veritablement excepcionals; però no sap trobar-lo o no té la necessitat d’aquest Déu-Pare, potser perquè no ens sentim fills. Cada persona tenim moltes facetes que cal potenciar. Cal obrir camins que ens facin viure amb plenitud la nostra rica identitat. El camí de la persona vers Déu, el respecte als altres, el món, la cultura, l’art, la contemplació de la creació, la pregària filial... ens permeten entrar millor dins el cor de Déu, que en Jesús ens fa viure “la creació nova”, el “món nou” que comença dins nostre. De quina manera? Quan fem cas a Sant Pau que, en la segona lectura, diu: «Reconcilieu-vos amb Déu». La paràbola escoltada és molt suggeridora. A tots ens pertoca meditar-la i completar-la. Les preguntes les hem de respondre amb la nostra pròpia vida. Ara estem invitats a aquest banquet de l’Eucaristia. El Pare ens hi convida. Celebrem-lo, doncs, com a bons germans. Si no estimem, perdem el temps i la vida. Déu, Pare bo i misericordiós, sempre amb els braços oberts, estima i perdona. El salm expressa molt bé el nostre desig més profund: «He demanat al Senyor que em guiés: Ell m’ha escoltat, res no m’espanta». Aquesta confiança, que expressa el seu amor i la nostra fe, ens fa exclamar entre nosaltres, avui el diumenge “Laetare”: Alegrem-nos i estiguem contents!

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
2Sa 7,4-5a.12-14a.16; Sl 88; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24a

Estimats germans,

Situada entre Nadal i Pasqua, la solemnitat de Sant Josep ens parla del temps, del temps de la Salvació del Senyor. En les abundoses representacions artístiques, Josep té un paper secundari i, alhora, resulta ser una figura present i necessària. La seva presència necessària ens parla de la seva capacitat d’escoltar la Paraula de Déu, l’obertura i noblesa del cor per acceptar-la i creure-hi, i la decisió valenta de posar-la en pràctica. Podríem dir moltes coses del nostre sant però, sobre tot, hauríem de seguir el seu exemple: la seva disponibilitat en la responsabilitat adquirida de tenir cura de Maria i de l’Infant Jesús; assumint les dificultats de forma senzilla, natural i callada; manifestant, potser sense adonar-se’n, que són millors les bones accions que les grans explicacions. Va poder portar l’Infant en braços, contemplar-lo, admirar-lo, conduir-lo, acceptant els designis de la Providència i el paper que li va tocar de viure, amb fe i confiança.

Josep és com un pont que uneix Nadal i Pasqua. Nadal és temps de contemplació de la tendresa de Déu, que ve i es queda amb nosaltres per compartir la nostra vida i fer-la més digna. Pasqua és temps de agraïment a Déu que, en Jesucrist, ofereix la seva Paraula i el seu perdó, la misericòrdia convertida en guarició del cor, i el seu amor en Presència Eucarística. La Sagrada Família va trobar dificultats: el naixement de Jesús en la menjadora d’un estable, la fugida a l’Egipte, la pèrdua del Nen Jesús durant tres dies, la marxa de Jesús de casa, les incomprensions dels familiars i veïns, el misteri de la creu... Però les dificultats ben portades uneixen les persones i consoliden l’amor, fent-nos més responsables i més conscients.

L’Evangeli ens diu que Josep era «un home bo». Per la seva vida deduïm que Josep era també un home de fe. Per la fe també nosaltres podem mantenir la torxa de l’esperança encesa malgrat els huracans de les proves i les repetides caigudes. Cal l’acceptació humil, i també dolorosa, de la condició humana teixida de misèries i grandeses alhora. El món seria millor amb la fe, confiança i generositat de Maria i Josep. El món seria millor acceptant l’amor del Nen Jesús, que vol omplir el nostre cor de pau. Una pau serena, forjada en les contrarietats i fruit del perdó. Una pau profunda que brolla del cor traspassat de Crist a la Creu.

Germans, celebrem Sant Josep recordant a tantes i tantes persones que porten el seu nom, tant aquells que ja contemplen Déu en la companyia dels sants, com els que ens acompanyen en el nostre camí. I tots junts recordem el salm responsorial: «Senyor, cantarem tota la vida els vostres favors... anunciarem la vostra fidelitat».

DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dt 26,4-10; Sl 90; Rm 10,8-13; Lc 4, 1-13

Estimats germans i germanes,

Com hem de viure el temps de Quaresma? Comencem un temps que hauria de ser de reflexió, de canvis d’actituds, un temps de retorn a Déu i al proïsme. Anar al desert significa entrar dins nostre per conèixer millor el que vivim i donar-li el valor precís. El primer diumenge de Quaresma sempre llegim les temptacions de Jesús. Ell es va fer en tot semblant als homes, tret del pecat. Jesús va experimentar la temptació en el seu camí cap a la Creu. Nosaltres, a més a més de la temptació, experimentem el que representa haver-hi caigut. El camí de la vida és una lluita constant, sobretot dins de nosaltres mateixos. Amb els ulls i el cor posats en Jesús, podem experimentar la solidaritat seva i les nostres possibilitats, el nostre penediment i el seu perdó, la nostra feblesa i el seu ajut. Així, finalment, ens adonem que, amb l’ajut de Déu, les temptacions vençudes són el camí de autèntica pau interior, de coneixement i de plenitud humana, segons l’oració col·lecta.

En el relat de l’Evangeli d’avui, Jesús cita tres frases de l’Antic Testament que poden ensenyar-nos a lluitar contra les nostres temptacions:

Primerament, «l’home no viu només de pa». Tendim a buscar el camí fàcil, egoista, materialista, oblidant l’estil de vida que ensenya Jesús. Cal lluitar contra les visions de la vida que ens fan ser esclaus només del diner, del posseir i del consum. No només de pa viu l’home, ni només del treball, ni del diner no necessari. La persona vol estimar i ser estimada. El nostre cos necessita l’aliment, hi ha moltes altres despeses, però el nostre esperit necessita omplir els nostres anhels de transcendència. Per tant, necessitem dies especials per carregar les piles i seguir funcionant, oberts a les sorpreses, sabent que som estimats i salvats.

La segona frase és molt significativa: «Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol». Vigilem perquè podem formar els nostres déus, falsos ídols i a més molt exigents. El més perillós és el déu "jo" que vol crear una realitat feta a mida. La societat presenta el perfil de la persona triomfadora, que aconsegueix diner, independència, influència i poder. Això dóna satisfaccions, però no la felicitat. Hem de fonamentar la nostra vida en els valors espirituals. Si no ho aconseguim, solem buscar compensacions que sols ens conduiran a sentir-nos frustrats, insatisfets i a desconfiar dels altres. Necessitem escoltar el Senyor, que està vora nostre en els perills, perquè els nostres peus no ensopeguin, segons el salm responsorial. En dies de recés, on experimentem un retorn a Déu, una nova Llum il·lumina el camí. La Llum de Crist.

Finalment, «no temptis el Senyor, el teu Déu». És a dir: no busquis a Déu per a interessos personals, per servir-te d’Ell a favor teu i en contra de les altres persones. Si les nostres pregàries personals són mogudes per interessos egoistes, són autèntiques temptacions perquè només cerquem el nostre bé.

A la nostra vida ens trobem amb moltes temptacions, que no es retiren mai del tot sinó que sempre busquen noves oportunitats. Ho sabem prou. El temps de Quaresma és un temps de reflexió. Els cotxes també necessiten revisions de tant en tant. La vida de tota persona en aquest món és una prova; de la prova en neix la lluita per posar les coses al seu lloc, per refermar les conviccions fonamentals i relativitzar allò que és secundari. Ajudem-nos mútuament pregant, treballant, escoltant i estimant perquè junts compartim la Paraula de Déu i el Pa de l’Eucaristia, que són l’única ajuda per tal de vèncer les temptacions. L’oració final d’aquesta Eucaristia ens dirà que rebre la Comunió “alimenta la fe, promou l’esperança i enforteix la caritat”.

DIUMENGE VII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1S 26,2.7-9.12-13.22-23; Sl 102,1-2.3-4.8 i 10.12-13 (R.: 8a); 1C 15,45-49; Lc 6,27-38

Si uns joves que no van mai a Missa i uns adults que han perdut la fe escolten aquest fragment d’Evangeli, ¿Què poden pensar del missatge de Jesús? ¿irrealitzable o genial? I nosaltres, ¿què en pensem? Crec que la novetat del Cristianisme és d’haver-nos revelat que l’amor diví és un amor de Pare, és a dir, un amor que crea noves raons per a estimar. Crist, davant de Pere, de Zaqueu, de Maria Magdalena o de la Samaritana, veu la bondat que no saben manifestar, i els fa millors perquè confia en ells. Jesús ens invita a ultrapassar els nostres límits i a ser lo suficientment lliures com per abraçar la vida virtuosa. Cal que aprenguem, no només a fer coses bones, sinó a ser imatge i semblança de Déu. Crist ens invita al reconeixement de la veritat, al perdó i a la reconciliació.

Quan el Papa Joan XXIII va rebre un ambaixador ateu, li va dir: “Senyor, veig als vostres ulls que tots dos estimem la llum i que en tenim necessitat”. Les persones cerquem els valors evangèlics proclamats avui, com a desitjables. L’odi, les envejes, les crítiques i les rivalitats són punts obscurs. El misteri del mal obre ferides en nosaltres, i sovint ens veiem incapaços per fer res. Nosaltres som com els edificis: no aguanten més els que estan millor decorats, sinó els que tenen bons fonaments i materials de qualitat. Déu actua en nosaltres quan estem arrelats i fonamentats en Crist, quan les virtuts i la bondat ens van construint. És molt difícil perdonar els enemics, necessitem l’ajut de Déu, que ens fa comprendre que la font de la misericòrdia és l’amor, i no només la compassió i la justícia.

La visió del mal ens és insuportable i sentim el desig de posar-hi remei. Tota la humanitat és còmplice i solidària en el mal i en el pecat, i també en l’expiació. Però per la porta mig oberta de la fe es veu una llum d’esperança: «El Senyor és compassiu i benigne». La persona que estima segons l’Evangeli obre les portes del seu cor a Déu. Qui estima fa possible el Regne de Déu en aquest món. Se’ns demana que visquem en la bondat i en l’amor, no en la superficialitat. Les persones madures parlen dels seus problemes i alegries, comparteixen els diferents dons que Déu ha posat a les seves mans. Hem de superar els grans problemes, començant pels més petits. En les relacions humanes és difícil prendre iniciatives agosarades. Però de les paraules de Jesús no es desprèn que cal ser resignat, més bé humil; prudent sí, però també decidit. Quan ja es porta un “curriculum” d’experiències considerable, es pot veure clarament que el bàlsam i la guarició de les ferides de la convivència està en viure un amor misericordiós, com el del Pare del Cel. Quan sentim llàstima per l’enemic o per la persona que ens complica la vida, quan ens desfem dels nostres sentiments negatius vers ell, quan aprenem a tornar-lo a estimar, quan preguem per ell i li desitgem el bé, aleshores esdevenim fills estimats de Déu, experimentant una joia i una pau molt grans.

Que així sigui!

BAPTISME DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 40,1-5.9-11; Sl 103; Tt 2,11-14;3,4-7; Lc 3,15-16.21-22

Jesús decideix anar al Jordà, com un altre qualsevol, a la fila per fer-se batejar. Era un signe de comunió i de solidaritat. Jesús participa, així, en el moviment popular de conversió. El poble vivia en l’expectació, desitjava canvis profunds, anhelava la manifestació de Déu. El baptisme d’aigua era un signe de purificació i de conversió. Nosaltres hem se ser un poble «apassionat per fer el bé, batejats amb l’Esperit Sant i amb foc».

Totes les èpoques tenen punts semblants. Els qui escoltaven el profeta Joan, les multituds que seguien Jesús, les persones que escolten el silenci i la Paraula dins d’una església, qui cerca compulsivament pàgines d’internet... tots ells, tots nosaltres, no trobem l’acompliment dels nostres anhels en les coses fugisseres d’aquest món. Som invitats, segons la carta de Pau a Titus, a abandonar «els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat».

Amb aquestes disposicions ens preparem a escoltar de nou Déu en el silenci de l’exili, segons el Llibre d’Isaïes. Quan tot sembla impossible, i la desesperança ens acompanya, Déu consola i parla amorosament. Així, un nou començament sembla possible quan descobrim qui és Déu: per una part es presentat com un guerrer poderós; per una altra com un pastor vigilant i amatent; un company que té cura dels febles, dels vulnerables, dels qui sofreixen. Segons Sant Pau, «esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança. Som consolats per un Déu poderós i tendre. La seva bondat ens salva amb un bany d’aigua regenerador».

Centrem-nos en una idea de l’Evangeli, que pot passar desapercebuda: «Mentre Jesús pregava». El pregar ens fa sentir fills. Qui prega i estima no dubta en posar-se al nivell de la persona estimada. Jesús es posa entre els necessitats de conversió per tal de no humiliar a aquells als quals els és proposada. Jesús es deixa batejar per la seva voluntat d’encarnació, d’apropament als nostres sentiments i problemes, a la nostra realitat i esperances. Jesús facilita el compliment de les exigències apareixent davant dels altres necessitat de complir-les. El reconeixement, sense excuses ni trampes, de la nostra feblesa i tendència al pecat ens fa sentir fills de Déu, semblants al Fill estimat. El cristià es fa adult no quan es creu perfecte, sinó quan reconeix la seva immaduresa i la confessa. El acceptar les nostres faltes i limitacions no ens aparta de Déu, ens el fan més proper. Déu no és un jutge temible, sinó un Pare misericordiós.

El Baptisme no és només un record del passat, sinó un pacte d’amor que ens compromet sempre. «Confiem, germans, perquè s’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes».

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ex 17,8-13; Sl 120; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8

Estimats germans i germanes,

En el «camí de Jesús a Jerusalem», Sant Lluc ens aporta avui un aspecte que se l’estima molt: LA PREGÀRIA. Ja a la primera lectura se’ns presenta l’exemple de Moisès en pregària: mentre ell manté les mans alçades a Déu, el seu poble guanya els enemics. Déu manifesta el seu poder per Moisès, que ha de ser ajudat: li aguanten les mans alçades perquè no pot comptar amb les seves pròpies forces. Això ens suggereix que mai no es prega sol.

Aquest episodi connecta amb l’Evangeli d’avui, tot subratllant que Déu escolta l’oració perseverant. La intenció de la paràbola es fer adonar-nos de la necessitat de pregar sense perdre mai l’esperança. Les maneres de ser dels personatges de la paràbola són extremades, a fi de donar més vigor a la història: el jutge és descrit com un home malvat en si mateix i deshonest en el seu càrrec; la dona que suplica és una viuda, una persona desemparada. La tradició bíblica presenta la viuda, juntament amb l’orfe i l’immigrant, com a figura del pobre, i mostra com Déu sempre l’escolta i l’ajuda. La viuda és un exemple dels qui no tenen veu, dels indefensos, als quals Jesús ofereix la Bona Nova de l’Evangeli. Si el jutge sense entranyes de la paràbola va fer justícia, amb més motius farà justícia Déu que és just i misericordiós. «¿D’on em vindrà l’ajuda?... És el Senyor qui et guarda, el Senyor t’empara al teu costat mateix». Tot i que a vegades sembli que no hi és i no ens escolta, el salm ens dóna confiança. Germans, alcem també nosaltres els ulls a Déu, la nostra esperança, perquè «mai no s’adorm, sempre vigila».

La pregària, no n’hi ha prou que sigui sincera, espontània, sentida. Ha de ser incansable, insistent. Cal ser constants en la pregària, individualment i comunitàriament, com a signe i expressió de la gran confiança en l’amor de Déu. Déu és present en el nostre camí, però cal que nosaltres —a través de la pregària— visquem i expressem aquesta presència. La pregària no és només l’expressió d’un sentiment, sinó també la manifestació de la nostra fe. La pregària és la respiració de l’ànima. Sense la pregària freqüent, l’ànima es torna anèmica, la fe s’afebleix, l’esperança disminueix i, en lloc de la caritat, l’egoisme regeix la nostra vida. La pregària va unida al estudi i coneixement de les Sagrades Escriptures, inspirades per Déu, que tenen el poder de donar-nos la saviesa «que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist», tal com ens diu Sant Pau.

Pregar és entrar en comunió amb Déu, renovant la nostra confiança amb Ell. La pregària és la trobada de la set de Déu i de la nostra. L’encontre de Jesús amb la samaritana ho expressa molt bé. Quan ella va a buscar aigua, Jesús ja la està esperant; i ella, que espera saciar la seva set, troba l’aigua viva que purifica la seva vida. Santa Teresa de l’Infant Jesús ens diu unes paraules molt boniques sobre la pregària. Ella és Doctora de l’Església, i Patrona de les Missions juntament amb sant Francesc Xavier. Escoltem-la!: «Per a mi, la pregària és un impuls del cor, és una senzilla mirada dirigida al cel, és un crit d’agraïment i d’amor, tan enmig de la prova com enmig de la joia; en fi, és una cosa gran, sobrenatural, que eixampla l’ànima i m’uneix a Jesús» (manuscrit C, 25).

Preguem, germans, per totes les necessitats del mon. Quantes injustícies i quantes guerres sense sentit, quan de sofriment i soledat, quants problemes sense solució! Pregar no és deixar-ho tot en mans de Déu. Nosaltres hem de col·laborar també. Amb aquesta disposició d’ànim celebrem aquesta Eucaristia. Jesús ve a nosaltres. Jesús està amb nosaltres. Desitgem-lo i escoltem-lo en el nostre cor. Ell ens parla i es vol comunicar amb nosaltres. Obrim-li la porta!

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Am 6,1a.4-7; Sl 145; 1Tm 6,11-16; Lc 16,19-31

Estimats germans,

Els fets especials, les històries diferents, poden canviar la nostra vida perquè ens commouen profundament. Però canviem realment quan cerquem pacientment la veritat de l’Evangeli, les coses essencials, allò que Jesús ens vol dir. Avui el Mestre és molt clar: «No podeu servir a Déu i als diners». Al ric de la paràbola se’l jutja per gaudir de la riquesa ignorant al pobre. La seva manca de solidaritat augmenta el dolor del necessitat. Només el gossos es recorden d’ell i l’acaricien. El nostre temps viu la fira de vanitats, la exhibició de poder i el desig compulsiu d’aparentar ser feliços. Les diferències tant grans creen abismes o fosses immenses, separacions irreconciliables i actituds que costen de definir. El pecat de qui es creu totpoderós, que estima les seves riqueses sobre totes les coses, és la idolatria de déus falsos que acaben ofegant la seva llibertat i els seus sentiments. No reconeix Déu com a únic Salvador. El segon pecat és la seva duresa de cor que li impedeix reconèixer la dignitat dels altres. La veritable llibertat ens hauria d’inclinar cap al bé.

Les lectures d’avui presenten dos temes a reflexionar: El temps i la llibertat! Hi ha un temps de conversió. Tots tenim la nostra oportunitat. Si no l’aprofitem, després serà tard, i no es podran superar les diferències. Cal viure el temps per assolir la veritable llibertat. La fe adulta ens fa lliures. Som lliures quan vivim la nostra fe cristiana amb coherència, amb fidelitat; moguts per l’amor i la convicció, no per l’interès o la por; som lliures quan intel·ligència i voluntat ens mouen a fer el bé; quan estem animats per l’Esperit que tot ho discerneix, i no animats per la lletra, per les formes, que ens fa inflexibles; finalment esdevenim lliures quan som més misericordiosos que justos, en paraules de la Regla de Sant Benet.

L’home lliure és capaç de diàleg perquè està obert a l’altre i accepta la seva opinió i, per tant, les diferències. El diàleg comporta projectes compartits i compromisos. Crist és l’anunciador de la nova Aliança, on la veritable llibertat de l’home, la llibertat transcendent i definitiva ve de Déu. El servei, i no el poder, ens fa lliures. El camí de la humilitat i del sacrifici ens fa lliures. Crist ens allibera del pecat, de la mort, i d’una llei feta pels homes que ens esclavitza quan no ens deixa estimar i compartir. La veritable llibertat ens fa col·laboradors de l’obra de Déu. Cal, doncs, escoltar Déu i confiar en Ell per anar a auxiliar les necessitats dels altres amb una actitud generosa i de servei que fa superar les distàncies i els prejudicis.

Si tenim l’ànima anestesiada no veurem la realitat, la pobra realitat que ens envolta. Els bens compartits augmenten, els talents regalats ens fan rics. Són el tresor que anem acumulant en mans del Bon Déu. Aquest convenciment ens conforta enmig de les nostres penes i ens obre un camí de més gran esperança. No és tracta només d’ajuda material, de donar les monedes de la butxaca o els billets de la cartera. Es tracta de donar-nos a nosaltres mateixos: regalar el nostre temps, unes paraules amables, un cor compassiu, una empatia natural, una mirada afectuosa, una llàgrima compartida, un projecte en comú... que són el millor medicament en qualsevol situació. Com l’oli suau que fa moure bé un motor. El diàleg entre els dos protagonistes de la paràbola ho hauria canviat tot. Quina llàstima!

Aquell, ric o pobre, que mira els escenaris de la vida amb misericòrdia i bondat acaba tenint una fe profunda que converteix la seva vida en un miracle. El miracle que realitza el Senyor en nosaltres quan estem oberts a la seva Paraula. Ho experimentem quan fem nostres les paraules de Sant Pau a la segona lectura: «Busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe». Així, el pobre i el ric de l’Evangeli, i tots els altres, no viurien equivocats els uns i humiliats els altres. Demanem-ho al Senyor en aquesta Eucaristia!

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans,

Recordar els sants durant l’any litúrgic és un estímul i una oportunitat. La por, la feblesa o la manca de fe ens llencen a les forces que maten en nosaltres l’esperança. Segons Sant Ambròs, la Paraula de Déu ens «dóna el consol necessari per a suportar les angunies de la vida present». La Paraula ha d’envair tota la nostra vida «fins al més íntim del nostre ésser, als sentiments, a les preocupacions, als pensaments i a les accions, de manera que els nostres actes corresponguin a les paraules de l’Escriptura» (sermó 7, sobre el salm 118). Aquest és el secret del camí de la santedat, que l’apòstol Maties va recórrer. No sense dificultats, segurament; però amb la alegria profunda i inexplicable de ser fidel al Senyor, encara que comporti proves i sofriments. El cristià viurà feliç, i amb una serena alegria, si assumeix els esdeveniments de la vida sentint-se fill de Déu. La alegria i la pau són dons de l’Esperit Sant, qui actua en nosaltres quan acollim la Paraula i acceptem l’amistat amb Jesús.

Segons el Papa Francesc el nostre destí és viure com amics de Jesús. Una amistat, moltes vegades, exigent. Cal ser fidel a l’amistat abraçats a la Creu, estimant la seva Paraula, no anteposant res al seu Amor, i contemplant agraïts la Llum del Ressuscitat. L’amistat amb Jesús implica la transformació interior de les nostres ànimes i els bons resultats, els fruits que perduren. Estima qui dóna la seva vida. Pot semblar literatura, però no ho és: qui perd la vida, la guanya. Es tracta, germans, de la heroïcitat dels sants, que viuen la infinita força d’un amor que no pensa en recompenses perquè no busca la seva pròpia conveniència. La felicitat arriba a la seva plenitud quan ens deixem estimar i acceptem conscientment aquest amor, acompanyats per Jesús i tots els seus sants. Així podem caminar segurs i esperançats, preparats per a tot -si voleu, quasi tot- en el nostre compromís amb Déu qui ens estima. La relació dels deixebles amb Jesús es concreta en el marc humà de l’amistat.

Això requereix estar units a Jesús com els sarments al cep. En aquests moments difícils ens sentim esclafats com els grans de raïm, en una imatge molt expressiva del Papa Benet. Segons ell, units a Crist ens convertim en un bon vi. Diu el Senyor: «Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit». Déu sap transformar en amor el que, sense Ell, seria com a palla escampada pel vent. Déu dóna un nou sentit a les situacions difícils de la nostra vida. Per la força del seu Esperit, de les situacions extremes poden néixer la solidaritat i la generositat, com ho podem observar. L’amor es multiplica quan es dóna, es fa fort quan creix en donar-se als altres. Els sants han descobert, i nosaltres amb ells, que la santedat no és qüestió d’èxits sinó de constància, no sols de qualitats atractives sinó de virtuts amagades, no d’exigències sinó de confiança i amistat amb el Senyor. Pensem que Sant Maties així ho va comprendre. Per això s’ha convertit en una columna de l’Església.

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 2,14.22b-33; Sl 15; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

Estimats germans,

El relat de l’Evangeli d’avui presenta gran riquesa literària i teològica, ens sorprèn i commou. Un text preciós, inspirador de reflexions sempre obertes perquè avancem en el nostre camí i tot passa i canvia, com els dos deixebles, caminant al costat de Jesús: escoltant, meditant i comprenent. El drama que viuen pot ser un mirall de les nostres situacions. Havien cregut en Jesús, esperaven la salvació d’Ell, però no entenien el per què del que ha passat i ara es senten decebuts i perduts. Acompanyats per Jesús, qui ens fa veure persones abatudes per les cunetes dels camins de la vida, que necessiten el nostre ajut i consol. Si entrem a les poblacions, ara veiem els desconeguts anònims darrera les finestres o als balcons, confinats, malalts; alguns, enterrats. Altres, servint, ens recorden al Crist, metge de les nostres ànimes i infermer sol·lícit. Camins i carrers solitaris on Crist ens cerca: Paraula de vida, silenci respectuós, Pa partit i compartit. Penjat a la nostra creu per amor; o parlant, camina al nostre costat. Escolta, parla, pregunta, ens invita a un canvi de perspectiva i de comportament. Un exemple per a nosaltres: cal apropar-se als altres, escoltar el seu punt de vista, sentir els seus problemes i cercar solucions. Quan experimentem vida, i Vida en abundància (cf Jn 10,10), és que l’Esperit de Déu actua en nosaltres.

Segons el Papa Francesc, quan l’home toca fons en la seva experiència de fracàs i d’incapacitat, quan s’allibera de la il·lusió de ser millor, de ser més capaç i útil... Déu li dóna la mà per a transformar la seva nit en albada, la seva aflicció en alegria, el seu camí de fugida en retorn on la creu espera. Després de reconèixer el Senyor tornen plens d’alegria i confiança i en donen testimoni, compartint el que han vist i sentit. El Ressuscitat ens treu de la tomba de la incredulitat i la aflicció. El Papa Benet diu que la trobada amb el Ressuscitat fa fecunda la nostra esterilitat. Recordem el relat d’avui: els dos deixebles tornen a la seva vida diària. El Mestre ha mort i és inútil esperar res. Volen allunyar-se de l’experiència dolorosa del Crucificat. Però Jesús transforma la seva desesperança, els ajuda a descobrir la saviesa amagada al cor, on Ell resideix esperant ser descobert. «Ensenyeu-nos, Senyor, el camí que duu a la vida».

Les explicacions del desconegut obren els ulls. La Paraula dóna sentit al que abans ens semblava incomprensible i ens retrobem Jesús quan parteix el Pa del seu Amor. La fe es fa madura i s’enforteix amb el coneixement. Descobrim Jesús quan l’escoltem, canviem quan ens fiem d’Ell, quan la confiança ens fa abandonar-nos a les seves mans. Segons sant Pere, «tenim posada en Déu la fe i l’esperança». Això ha de tenir conseqüències en la nostra manera de viure: «cal vetllar sobre la nostra conducta durant l’estada en aquest món». El coneixement ens porta a l’amor. L’Eucaristia és el Sagrament de l’amor. El temps de la pregària és el moment en que la Paraula entra al fons del nostre cor. Hi va consumint els nostres egoismes i temors, deixant només la flama que vol abrusar el nostre cor. «Quedeu-vos amb nosaltres, Senyor!»

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Sa 16,1b.6-7.10-13a; Sl 22; Ef 5,8-14; Jn 9,1-41

Estimats germans,

Diu el cant d’entrada: Alegreu-vos... feu festa... estigueu contents... Experimentem el desig de felicitat i de llum, que són font de joia i de vida. Tenim por a la foscor perquè és trista. Una planta sense llum, mor. Un dia sense sol, deprimeix. La malaltia inesperada, desconcerta. Com parlar d’alegria en aquest temps difícil, on experimentem la feblesa i la por? Jesús es fa present, i no sempre el reconeixem perquè els desigs ens enceguen, o les nostres pors ens bloquegen. Hem d’aturar-nos per observar què està passant al nostre món i per què. És hora de reflexió i de canvis d’actituds. L’adoració dels ídols d’aquest món -poder, diner i plaer- no presenta un camí, sinó una multitud de viaranys que no porten enlloc i que formen més aviat un laberint. Girant-se cap al Senyor, l’home troba un camí segur, que l’allibera de la dispersió (La llum de la fe, Papa Francesc, 13).

La mirada de Déu no és com la mirada dels homes. Nosaltres veiem l’aspecte exterior o la imatge que se’ns vol donar. Les aparences enganyen, i podem arribar a creure que són la veritat. Acabem fent valoracions que donem per certes. Però Déu veu el fons del cor. L’únic realment valuós és el que la persona porta en el seu cor: l’amor de Déu i la nostra bondat. Jesús ens proposa una renovada relació d’amistat amb Ell. La seva presència amorosa ens ajuda a superar la nostra fragilitat i angoixa: Ànim, sóc Jo, no tingueu por.

El cec de naixement era vist pels altres com un pobre desgraciat, un home molt limitat que es veia obligat a demanar caritat per poder viure. Nosaltres també som captaires: de tendresa i d’explicacions raonables, d’Amor i de Llum. Aquell home només esperava la llum material. Però Jesús va més enllà de les nostres esperances; i, si confiem totalment, rebem molt més del que esperem. Les persones amb una gran fe reben l’abundància del consol de Déu. Ell entra en les nostres proves, ens acompanya, sofreix amb nosaltres i per nosaltres... fins a la mort en creu. Som companys de camí!

Aquell home trobà també la fe. La trobada del cec amb Jesús culmina amb una bella declaració de fe i d’amor: Crec, Senyor! A partir d’aquell moment la seva vida va canviar per complet. La realitat externa era la mateixa, res no havia canviat. Però ell tot ho veia diferent, més lluminós. Es tracta de la nostra vida il·luminada per la fe. Els fruits que neixen de la llum són tota mena de bondat, de justícia i de veritat. La vida és massa curta i no la podem perdre. Els ulls dels nostres cors han de veure allò que val. Ens portaríem moltes sorpreses agradables veient les coses amb l’optimisme de la fe, que ens faria comprendre com vivim per tal de millorar-ho amb amor. També l’amor purificat per la fe ens fa valorar i estimar més les persones que ens envolten. Creure significa confiar-se a un amor misericordiós... que sosté i orienta l’existència (13).

Una imatge impactant de la pandèmia, que ens està atacant, és veure les persones junt a les finestres i balcons, observant, parlant, cantant, cercant un espai de llibertat, contemplant un tros del cel blau o gris. La crisi actual és, també, una invitació a alçar la mirada per sortir dels nostres límits i contemplar horitzons amplis, tot descobrint la presència de Déu que continua parlant i desitjant la nostra felicitat. Pensem-ho: La nostra riquesa pot ser sigui la pobresa de no tenir rés més que Déu. Si passem per barrancs tenebrosos, el Senyor, Bon Pastor, ens asserena i ens conforta.

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ex 32,7-11.13-14; Sl 50; 1Tm 1,12-17; Lc 15,1-32

Les paràboles de la misericòrdia de Déu

Estimats germans i germanes,

En aquestes tres paràboles contemplem l’amor misericordiós de Déu. No caldria cap comentari perquè Jesús ho diu tot molt clarament: ens ha mostrat el rostre de Déu que parla d’acolliment i de perdó, però també de respecte i paciència envers l’ésser humà. En la nostra vida intercanviem constantment els dos extrems en que ens movem: la mort pel pecat i la Vida per la Gràcia. Ho veiem en la ovella perduda i en els dos germans, l’un que s’ha perdut i l’altre que mai s’ha trobat.

La tercera paràbola no vol descriure el procés d’una conversió, sinó la sorprenent reacció del pare quan torna el fill. Ens apartem de “la casa del pare”, és a dir de Déu, perquè ens resulta difícil, incòmode, i se’ns escapa dels nostres càlculs. ¡Pobres de nosaltres!: pretenem pensar en un Déu a la nostra mentalitat i adaptar-lo a la nostra mida. Volem que vagi apuntant els nostre mèrits per tal de rebre les recompenses. I, naturalment, volem que no ens demani coses difícils. Jesús, però, ve a arrancar-nos de les mans aquesta caricatura que tenim de Déu, i ens parla d’un Déu Pare. Quan diem que Déu és infinit, no ens adonem que potser infinit vol dir incomprensible. Més que de dubtes, jo parlaria d’un enlluernament que ens encega. Podem abandonar la recerca, però arribem si ens mantenim en la tossuderia de la fidelitat. Cal contemplar, agraïts, la realitat manifestada per Jesús: Déu és Pare, Déu és Amor.

Contemplem Déu sempre dispost a sorprendre’ns, sempre imprevisible i diferent, sempre Pare. Podem comprendre-ho acompanyats per Santa Teresa de l’Infant Jesús. Ella va dir abans de morir: «tot és Gràcia», que és una manera de dir que «tot és Amor». De vegades ens quedem reduïts en un cercle estret, tancats en els nostre propis límits, però Jesús ve per conduir-nos a la immensitat del Déu que ens fa lliures. Altres vegades deixem de creure en l’amor, però allí en el silenci i la foscor podem escoltar la veu del Senyor que ens crida a l’esperança. Si vivim un moment interior de màxima pobresa, si no veiem ni comprenem res... aquest res també és un moment de Gràcia, perquè el Senyor ens prepara un moment o un temps de Gràcia especial. Considerem un altre cas: quan falta la fe. L’anhel de creure és aleshores l’única expressió de la fe. Estimats germans: «Tot és Gràcia» perquè Déu és el nostre Pare i ens espera, i quan tornem a Ell no cal explicar-li res perquè el seu Amor de tendresa maternal només vol estimar-nos. «Tot és Gràcia» perquè Jesús, Bon Pastor, ve a cercar-nos i ens diu: «hi haurà més alegria per un sol pecador convertit, que no per noranta-nou justos, que no tenen necessitat de convertir-se».

L’escriptor francès Georges Bernanos, va més enllà i escriu:«Tot és Gràcia, TOT ÉS MIRACLE». Sant Pau diu, a la segona lectura, que ell «blasfemava, perseguia i injuriava». Un passat que fou del tot cancel·lat per la Misericòrdia de Déu, per la creu de Crist. «Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer». Déu va demostrar en Pau «tota la grandesa de la seva paciència». El miracle de l’Amor va manifestant-se cada dia de la forma més inesperada i sorprenent. «Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen». Si la maduresa espiritual implica trencar amb moltes seguretats i obrir-se a l’aventura, és veritat també que no podem començar a ser homes i dones com cal si no hem tastat abans el sofriment. El camí sol ser dur; fet d’abnegació, de renuncies i de venciment propi. I experimentem el miracle, no un miracle acompanyat de música i a primera pàgina, sinó un miracle tan humil que no ho sembla, però que és meravellós pels efectes de la Gràcia de Déu en nosaltres: en Jesús esdevenim forts i valents; en Ell tenim la salvació i l’esperança. Quan tornem a «casa nostra» per la conversió, el Pare se’ns tira al coll, ens besa i ens perdona; i Jesús ens prepara el Banquet de l’Eucaristia. Es produeix el gran miracle quan descobrim que l’únic que compta és l’Amor.

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans,

Hi ha visitants que, contemplant la nostra gran sagristia, la veuen més aviat com una església dins d’una altra església encara més gran. Amb un gran contrast d’estil, que la fa més sorprenent i impactant. El Crist crucificat i la col·lecció de l’Apostolat atreuen la nostra atenció. No hem de mirar les dotze imatges com figures hietàtiques i distants, sinó representant persones valentes, que han sabut respondre generosament amb un sí no sempre fàcil, enmig de vacil·lacions i dubtes. De dalt estant, no són uns simples observadors de les nostres vides, sinó propers a nosaltres, a la nostra complexa realitat; participants de tot el que hi ha: els nostres sofriments, alegries, penes, i la felicitat que ens ve del Senyor. A Poblet tenim sant Pau, no sant Maties, que si que es troba a l’Apostolat del museu catedralici de Valladolid, pintat pel mateix artista i la seva escola. Per altra banda, és curiós contemplar 13 apòstols en una caixa policromada gòtica a la Catedral d’Astorga, provinent del monestir de Carrizo: Sant Pau i sant Maties, més petits, perquè tots dos, com a bons germans, junts ocupen el mateix lloc que tenen els altres individualment. No és en va citar les manifestacions artístiques, perquè la vida espiritual també és un art.

Estem en comunió amb tots ells perquè contemplem el Crist que ens beneeix, que ens parla i ens cerca, que ens salva en la creu pel seu Amor. Recordem les tres representacions de Crist a la nostra sagristia. Primerament, el Nen Jesús a la falda de la Mare, en actitud de beneir als qui entren i surten, als qui s’atansen i s’allunyen d’Ell. De lluny estant només veiem Maria, Jesús només si ens apropem. La Mare ens condueix al Fill, la Paraula del Pare, que ens allibera de la nostra tendència al mal, que trenca les cadenes que ens volen lligar a la mediocritat i a lo fàcil, que guareix la arrítmia del nostre cor que no sap estimar sempre i a tothom. La tendresa de Jesús està unida a l’amor del Pare del Cel. «Jo us estimo tal com el Pare m’estima». Jesús és com un pare afectuós que s’inclina maternalment sobre nosaltres per aixecar el nostre ànim amb les seves paraules i silencis, pronunciant el nostre nom quan més ho necessitem.

Segona imatge: Jesús, el Bon Pastor que dona la vida per les ovelles, les cerca quan es perden, quan ens perdem, quan sembla que tot està perdut i l’esperança només és una paraula. Ve perquè som importants per a Ell, i aquest convenciment inicia la nostra recuperació. Jesús no ens deixa en pau. El camí espiritual és exigent, però qui s’arrisca trobarà la pau i el sentit. «Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

Finalment, contemplem la paret central, on penja la creu, sempre present i alliberadora, incomprensible però necessària. «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics».Veiem el rostre seré de Jesús perquè mira cap a dalt, al Pare. La creu és, alhora, el símbol de tots els contrastos d’aquest món. La creu mostra el món de la Gràcia, el perdó i la misericòrdia de Déu. Els braços de Jesús oberts a la creu són una invitació a obrir-los nosaltres a l’amor fratern i a una vida més humana, més cristiana, perquè Ell viu en nosaltres. Quan experimentem Crist, com la realitat més estimada, aleshores entrem en contacte amb el misteri de la vida, el misteri de Déu i el nostre misteri. Tot el que és pobre, fràgil i trencat pot ser transformat perquè el Ressuscitat fa camí amb nosaltres, parteix el pa per nosaltres. Un monjo escriu: «Crist Ressuscitat em dóna esperança perquè està amb mi. Només m’he d’aturar un instant i prestar atenció a allò que vol de mi. Canviarà la meva vida». «Sigui beneït el nom del Senyor, ara i per tots els segle».

L’Apòstol Sant Maties és un referent per a tots nosaltres. Com ell, el cristià es reconeix elegit gratuïtament pel Déu que coneix la interioritat de les persones. Com ell, es acollit per la pregària de la comunitat. Com a ell, a tot cristià es confiat el tresor de l’Evangeli.

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 5,9a.10-12; Salm 33; 2Co 5,17-21; Lc 15,1-3.11-32

«Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu». No tots tenen el valor de tornar a casa del Pare i dir aquestes paraules. Molts van errants per les grans ciutats, víctimes de la marginació, ferits de cos i d’ànima, rebutjats, motiu de riota o de compassió humiliant, i solitaris: menyspreats segurament també per nosaltres, perquè van mal vestits, o borratxos, o parlant sols, i sense cap seguretat econòmica ni afectiva. Estimats germans i germanes: El Pare, en majúscules, espera el retorn dels fills. No pregunta res perquè el seu Amor i delicadesa són més grans que la seva curiositat i dolor. Per a Ell tots continuem essent persones, encara que estiguem marcats per la societat. «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor».

La paràbola del pare amorós és una bella descripció de Déu, que ens submergeix en el misteri del seu cor. Segurament comprendrà millor l’amor del Pare el fill perdut i reconciliat, que el fill fidel que no sap gaudir de l’amor paternal perquè mai se n’ha vist privat. El germà pecador percep l’abraçada del Pare amb tremolor i llàgrimes. El germà de casa no sap valorar el que ja considera normal. Els creients rebem el missatge de reconciliació que ens ve de Déu; i representem, en el teatre de la vida, cadascun dels papers de la paràbola. Ens podem identificar amb els personatges, perquè tots tres conviuen dins nostre. Com a fills pròdigs, hem d’aixecar-nos i posar-nos en camí de conversió cap a la casa del Pare, vencent la vergonya i el sentiment de fracàs. Com a fills grans hem de saber comprendre la generositat del Pare i voler compartir el seu amor, i perdre els privilegis adquirits. Com a pares, hem de saber acollir una i altra vegada els nostres germans esgarriats. Lo més difícil és perdonar-se a si mateix. La joia de sentir-se perdonat i perdonar, la joia de veure com els altres són perdonats ens fan comprendre per què Déu és ric en misericòrdia.

Déu coneix prou bé la nostra condició. Som febles, però tenim un cor que pot arribar a estimar molt. L’amor ens salva, perquè encara que no siguem capaços d’estimar com cal, sempre podem sentir-nos estimats. El reencontre amorós, el penediment, la prova d’un amor sense límits, sempre són un motiu d’alegria i d’equilibri psicològic. El Pare ens fa revestir: amb la túnica del seu Amor i protecció; amb les sandàlies, que simbolitzen la llibertat de fills per caminar al seu costat; i ens col·loca l’anell de la seva aliança, d’aquest compromís de fidelitat i reciprocitat, que si trenquem ens converteix en éssers desgraciats, abocats a errar com a fills pròdigs sense orientació ni esperança.

La força de l’amor no te en compte el pecat. El món actual té moltes qualitats, i algunes són veritablement excepcionals; però no sap trobar-lo o no té la necessitat d’aquest Déu-Pare, potser perquè no ens sentim fills. Cada persona tenim moltes facetes que cal potenciar. Cal obrir camins que ens facin viure amb plenitud la nostra rica identitat. El camí de la persona vers Déu, el respecte als altres, el món, la cultura, l’art, la contemplació de la creació, la pregària filial... ens permeten entrar millor dins el cor de Déu, que en Jesús ens fa viure «la creació nova», el «món nou» que comença dins nostre. De quina manera? Quan fem cas a Sant Pau que, en la segona lectura, diu: «Reconcilieu-vos amb Déu». La paràbola escoltada és molt suggeridora. A tots ens pertoca meditar-la i completar-la. Les preguntes les hem de respondre amb la nostra pròpia vida. Ara estem invitats a aquest banquet de l’Eucaristia. El Pare ens hi convida. Celebrem-lo, doncs, com a bons germans. Si no estimem, perdem el temps i la vida. Déu, Pare bo i misericordiós, sempre amb els braços oberts, estima i perdona. Alegrem-nos i estiguem contents!

DIUMENGE V DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 6,1-2a.3-8; Sl 137; 1Co 15,1-11; Lc 5,1-11

Estimats germans i germanes,

Tota acció humana transcorre en escenaris, que han de ser oberts per tres motius: perquè no quedem reduïts als propis límits; perquè les idees, suggeridores, ens inviten a aprofundir; perquè Déu, en la seva immensitat, ens crida a un amor sense fronteres. Dos personatges ens representen a tots nosaltres. Isaïes, en l’escenari magnífic del temple, queda impressionat davant de la pròpia petitesa i de la grandesa de Déu: «Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers...». La nostra reacció, com la del profeta, és la mateixa: «Ai de mi, no podré parlar». O amb altres paraules: No em comprometis, Senyor, sóc ben poca cosa; em contemplo al mirall i reconec que no avanço, que hi ha molt de camí a recórrer. Però pot passar que de vegades ens sentim còmodes en la tranquil·litat o en la resignació per no qüestionar-nos temes importants. Pere, en el bell escenari natural del llac, davant de Jesús, Déu fet home, reconeix el que som tots: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador». Sense Vós, res no podem. «Veniu, Senyor Jesús!»

Isaïes queda tocat pel foc de l’Esperit que el purifica: «Ja ha desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat». Pere escolta de Jesús: «No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes». Tenim por de no donar la talla pels propis defectes. Tenim por també per les dificultats que se’ns poden presentar. Tenim por al compromís. Déu veu la nostra pobra realitat, però ens veu també com a fills... i confia malgrat tot. Ens invita a revisar la nostra vocació de cristians amb un cor il·luminat per la raó i per la llum del discerniment. També amb un cor ple d’amor i de sentiments. Mirada de foc, profunda i amorosa de Jesús, que inspira confiança en Pere i ens la renova en nosaltres. Crist no ens deixa sols, el seu Esperit està en nosaltres.

Podem contemplar el tercer escenari. El nostre propi: monestir, ambient familiar o laboral. L’escenari de la nostra lluita diària, de les nostres relacions i fidelitats. El llac sembla buit perquè les xarxes no treuen el que esperem. Si ens tanquem en nosaltres, caiem en el desànim. Si mirem Jesús, escoltem la seva invitació provocadora: «Tira endins, intenta-ho de nou». Amb confiança sentiríem l’acció de l’Esperit de Déu i la nostra resposta seria més positiva. Voldríem dir com Sant Pau: «La gràcia que Déu m’ha donat no ha estat infructuosa».

Unim, finalment, els tres escenaris. Podem convertir el nostre ambient quotidià en lloc d’escolta de la Paraula de Déu, com en aquell llac on parlava Jesús i tots tenien en comú el mateix interès en trobar la Saviesa que respon als nostres interrogants. Podem fer de la nostra vida un lloc de pregària, en el temple del nostre cor. Demanen al Senyor que en aquesta triple dimensió visquem amb joia i pau la nostra vocació. «El vostre amor perdura sempre».

DIUMENGE XXV DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Sv 2,12.17-20; Sl 53; Jm 3,16-4,3; Mc 9,30-37

Estimats germans i germanes,

No és fàcil comentar les lectures d’aquest diumenge, perquè són molt clares i perquè ens comprometen. ¿Què pensaria Jesús veient els seus deixebles obsessionats en ocupar llocs importants? Si els comparem, veiem paral·lelismes entre el relat evangèlic d’avui i el del diumenge passat: els dos anuncien la mort i la resurrecció de Jesús. Entre les dues escenes semblants, l’evangelista sant Marc situa la Transfiguració. Aquest fet transcendental no va poder commoure ni canviar aquells que el seguien, perquè no comprenien res. Jesús els parla del servei i de la creu, de donar la vida per guanyar-la; i ells discutien «quin d’ells seria el més important». Jesús no es deixa vèncer per la decepció, i insisteix: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots». Però els bons llocs, l’èxit, el poder i el protagonisme són temptacions seductores que ens enlluernen a tots i a tots els nivells. El Senyor ens demana vigilar i pregar per no caure en la temptació.

¿Quin és el camí a seguir? Com Crist ens vol alliberar, ens proposa «la saviesa que ve de dalt». Ens estima i vol que la nostra vida sigui «pacífica, moderada i dòcil, compassiva i plena de bons fruits», segons la segona lectura. La felicitat no la trobem en una pretesa superioritat sobre els altres ni en el sabor agredolç del poder; sinó en l’amor, en el servei fet per amor; no sols donant, sinó donant-se. Considerar-se servidor dels altres no vol dir menysprear-se a si mateix, sinó considerar que tots els altres són dignes de ser servits. Si ens considerem creients i estimem Jesucrist, hem d’actuar com Ell. Això té moltes implicacions, que cal reconèixer sincerament. Entre altres: el servei, la generositat; i la lluita no per ser superior als altres sinó per millorar com a família, grup o comunitat. En paraules de la carta de sant Jaume, hem de ser persones pacificadores que sembrem en esperit de pau; lluny d’enveges, ambicions i discòrdies.

Les solucions sempre són més fàcils del que pensem. Cal pregar molt, germans, perquè les nostres qualitats no es converteixin en les armes destructores de l’orgull, la discriminació, la autosuficiència i la manipulació. En la pregària trobem Crist i la Saviesa de la seva Paraula. La pregària esponja el cor i aclareix les idees. D’aquesta manera sortim de la nostra mediocritat i comencem un viatge vers els ideals nobles, vers Déu. Quan nedem a contracorrent podem sentir una certa sensació de soledat, de sorpresa i de dolor. Però si avancem pel camí de la honestedat i de la coherència, descobrim que Déu no defrauda, que la seva Saviesa és superior a la nostra, i que la confiança ens mena a la font de la seva Paraula i del seu Amor.

Quan Jesús posa un nen al mig del grup ens manifesta l’actitud a prendre per tal de convertir-nos. El noi significa les possibilitats d’una vida nova, d’un canvi de vida. Els nois són sincers i espontanis, tenen el cor net i una mirada transparent. El somriure de la bondat ens ajuda a ser millors i a esborrar els punts foscos del nostre comportament. Crist es fa present en l’Eucaristia enmig nostre. Al voltant de l’altar, hem de descobrir que Déu estima tothom, que nosaltres hem d’estar al mateix nivell, que el perdó trenca les barreres, que l’amor uneix. La Transfiguració ens ha de transformar, i els seus fruits són la contemplació i l’acció la contemplació i l’acció. Crist ens il·lumina amb la Saviesa de la seva Paraula, ens alegra amb la seva esperança, i ens anima amb el seu Amor.

Escoltem-lo, estimem-lo! Aquesta ha de ser la nostra única ambició.

DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Am 7,12-15 / Salm 84 / Ef 1,3-14 / Mc 6,7-13

Estimats germans i germane,

Segons la Carta als Efesis, «la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres». Jesús ens invita a escoltar i meditar la seva Paraula, a fer-la vida en nosaltres. Vida convertida, transformada, compartida. És conseqüència de l’amistat amb el Senyor; fruit de la seva Paraula, meditada i estimada, que dona «saviesa».

Aquest tresor no pot quedar-se ocult, s’ha de compartir. Jesús dona als seus una primera responsabilitat: els envia a predicar la Bona Nova. Això exigeix per una part interiorització: aprofundint aquesta vivència de Déu que dona un sentit a la pròpia vida. Per altra part exigeix comunicació: ser testimonis de tot allò que han viscut, que han vist i sentit al costat de Jesús. Com compaginar la nostra feblesa amb la grandesa de la missió que tenim? Un Pare de l’Església, S. Gregori de Nazianz, va dir en un sermó: «Un gran misteri m’envolta. Jo soc petit i, alhora, gran; insignificant i sublim; mortal i immortal; terrenal i celestial».

Aquesta missió que Jesús ens encomana cal fer-la donant gràcies a Déu i beneint-lo. Segons Sant Pau, hem estat beneïts per Déu, escollits, afillats, redimits, perdonats i enriquits amb la seva gràcia. Aleshores hem de descobrir quina resposta cal donar a la pregunta de què hem de fer de la nostra pròpia vida. El text ens fa una invitació: «ser sants, irreprensibles als ulls de Déu». Podem recordar al Beat Pere Tarrés, metge i prevere, que va escriure als seus Diaris íntims: «Estimar, estimar Jesús, heus aquí l’únic lema de la meva vida».

Malgrat el pessimisme sobre el futur de la humanitat, ens pertoca ser missatgers d’esperança, amb paraules i fets, intentant que l’amor sigui efectiu; estimant tal com som estimats per Déu. Hem de fer possible el que, de forma idíl·lica, diu el salm: «la fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau». D’aquesta manera, «la nostra terra (la nostra vida) donarà el seu fruit». És molt bo el saber-ho, però encara és millor lluitar per aconseguir-ho. El profeta Amós es va trobar en dificultats, que de vegades semblen insuperables. Nosaltres passem per semblants obstacles. Quan hem de viure situacions difícils, tenim l’oportunitat de descobrir que l’única actitud valida és la dels sants, perquè tenen el cor net, perquè no es cansen de perdonar i d’estimar, perquè no anteposen res a l’amor del Crist. Podríem citar altra vegada al nostre beat perquè ens doni matèria de reflexió: «Tot el meu cor, sense reservar-me ni el més petit replec, és per a Ell. Jesús vol les coses íntegrament i senceres, i donades amb alegria».

La responsabilitat en la missió exigeix renúncies de si mateix per posar-se en mans de Déu i comptar amb la seva força. Fa falta fe, humilitat i coratge. Jesús envia els seus deixebles sense cap seguretat humana; però els dona poder per alliberar del mal que esclavitza, per alleujar el sofriment dels marginats i oblidats, per fer la vida més humana. Oscar Wilde, en el seu llibre De profundis, té una expressió sorprenent: «Els sacerdots i molta gent parlen del sofriment com si fos un misteri. En realitat el sofriment és una revelació. Un entén el que mai abans no havia entés, i contempla la Història sencera des d’una posició diferent». Estic convençut que quan el sofriment es transforma en revelació —o dit metafòricament: quan som capaços de contemplar i acariciar una rosa malgrat les punxades— és quan ens rendim, quan som capaços de dir a Déu que es faci la seva voluntat. La creu és la revelació de l’Amor de Déu. La creu no és l’objectiu, ho és la Resurrecció i la Pentecosta. Hem après, en el llibre de la vida, que en Jesús tenim aquest camí de plenitud. «La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres».

Martin Luter King, pastor protestant i defensor de la dignitat dels negres, va escriure: «Sense Déu, tots els nostres esforços es tornen cendra i les nostres albades són negres nits. Amb Déu, podem alçar la mirada per damunt de la mediocritat de la vida quotidiana per poder contemplar radiants estrelles d’esperança» (La força d’estimar).

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Salm 112; Jn 15,9-17

Estimats germans i germanes,

Crist ens confia la missió d’anar per tot arreu i donar fruit. La missió de parlar de la fe, sembrar l’esperança i viure l’amor cristià. Com s’ha de fer? «Amb santedat i promptitud, amb humilitat i fortalesa... Complint-ho d’aquesta manera, també serà un excel·lent mitjà de santificació» (Lumen Gentium 41). Si estem units a Crist, donarem fruit. El fruit és l’amor. Quan creix la caritat, com a bona llavor, ens sentim invitats a tenir els mateixos sentiments del Crist. Necessitem escoltar la Paraula de Déu, complir la seva voluntat amb l’ajut de la gràcia, participar en els sagraments, dedicar-nos amb constància a l’oració, a l’abnegació pròpia, al servei actiu dels germans i a l’exercici de totes les virtuts (cf. LG 42).

Aquesta és la santedat real i possible que ens fa amics de Jesús. En un ambient fratern s’introdueix el tema de l’amistat entre Jesús i nosaltres. Ell ens comunica la seva realitat, ens hi fa participar, ens estimula a la santedat. Qui coneix els secrets del Pare, indubtablement, és el Fill. Nosaltres, units a Ell, participem coneixent, estimant i donant fruit. El nostre amor no ha de ser només de paraules i frases, sinó de fets i de veritat. Aquí manifestem la nostra identitat de fills i de germans. Som pobres pecadors però també amb les possibilitats de córrer pel camí dels manaments de Déu «en la inefable dolcesa de l’amor» (RB Prol. 49). No hem de perdre mai l’esperança «perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5,5).

Si fixem en Jesús els nostres ulls, i sobretot el nostre cor, neixen preguntes i respostes. Segons el P. Génadios, un monjo d’Orient, Jesús fa escoltar la seva veu en les persones que l’estimen. Quan el cor estima, es viu un diàleg entre la nostra ànima i Crist. Els cors enamorats de Déu estan més ben disposats a rebre la veritat i millor orientats al bé. Déu transforma el mal en bé, la feblesa en fortalesa, als menystinguts d’aquest món en savis i prudents. Els savis i els sants són molt necessaris perquè són com llums que ens il·luminen en la fosca. Els savis donen respostes, els sants són la resposta. «La saviesa es troba allà on hi la contemplació de les realitats eternes», segons sant Agustí. La santedat es viu quan confiem en el Senyor i li permetem que actuï en nosaltres, quan deixem que acabi la seva obra en nosaltres.

Necessitem una santedat humana, diguem-ho així, que no exclogui els defectes, les febleses, les caigudes i les llàgrimes. Precisament tot això que considerem negatiu de bon començament és el que necessitem per poder ser santificats i purificats. La vida espiritual és una lluita. Però, segons el monjo esmentat, una lluita alegre, perquè està animada i sostinguda per l’amor. «Quan més dur sigui el combat, més melodiós ha de ser el nostre cant». Que sant Maties ens ajudi en el nostre camí perquè siguem admesos «a la sort gloriosa dels sants» (oració postcomunió).