15 de juliol de 2018

DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Am 7,12-15 / Salm 84 / Ef 1,3-14 / Mc 6,7-13

Estimats germans i germane,

Segons la Carta als Efesis, «la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres». Jesús ens invita a escoltar i meditar la seva Paraula, a fer-la vida en nosaltres. Vida convertida, transformada, compartida. És conseqüència de l’amistat amb el Senyor; fruit de la seva Paraula, meditada i estimada, que dona «saviesa».

Aquest tresor no pot quedar-se ocult, s’ha de compartir. Jesús dona als seus una primera responsabilitat: els envia a predicar la Bona Nova. Això exigeix per una part interiorització: aprofundint aquesta vivència de Déu que dona un sentit a la pròpia vida. Per altra part exigeix comunicació: ser testimonis de tot allò que han viscut, que han vist i sentit al costat de Jesús. Com compaginar la nostra feblesa amb la grandesa de la missió que tenim? Un Pare de l’Església, S. Gregori de Nazianz, va dir en un sermó: «Un gran misteri m’envolta. Jo soc petit i, alhora, gran; insignificant i sublim; mortal i immortal; terrenal i celestial».

Aquesta missió que Jesús ens encomana cal fer-la donant gràcies a Déu i beneint-lo. Segons Sant Pau, hem estat beneïts per Déu, escollits, afillats, redimits, perdonats i enriquits amb la seva gràcia. Aleshores hem de descobrir quina resposta cal donar a la pregunta de què hem de fer de la nostra pròpia vida. El text ens fa una invitació: «ser sants, irreprensibles als ulls de Déu». Podem recordar al Beat Pere Tarrés, metge i prevere, que va escriure als seus Diaris íntims: «Estimar, estimar Jesús, heus aquí l’únic lema de la meva vida».

Malgrat el pessimisme sobre el futur de la humanitat, ens pertoca ser missatgers d’esperança, amb paraules i fets, intentant que l’amor sigui efectiu; estimant tal com som estimats per Déu. Hem de fer possible el que, de forma idíl·lica, diu el salm: «la fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau». D’aquesta manera, «la nostra terra (la nostra vida) donarà el seu fruit». És molt bo el saber-ho, però encara és millor lluitar per aconseguir-ho. El profeta Amós es va trobar en dificultats, que de vegades semblen insuperables. Nosaltres passem per semblants obstacles. Quan hem de viure situacions difícils, tenim l’oportunitat de descobrir que l’única actitud valida és la dels sants, perquè tenen el cor net, perquè no es cansen de perdonar i d’estimar, perquè no anteposen res a l’amor del Crist. Podríem citar altra vegada al nostre beat perquè ens doni matèria de reflexió: «Tot el meu cor, sense reservar-me ni el més petit replec, és per a Ell. Jesús vol les coses íntegrament i senceres, i donades amb alegria».

La responsabilitat en la missió exigeix renúncies de si mateix per posar-se en mans de Déu i comptar amb la seva força. Fa falta fe, humilitat i coratge. Jesús envia els seus deixebles sense cap seguretat humana; però els dona poder per alliberar del mal que esclavitza, per alleujar el sofriment dels marginats i oblidats, per fer la vida més humana. Oscar Wilde, en el seu llibre De profundis, té una expressió sorprenent: «Els sacerdots i molta gent parlen del sofriment com si fos un misteri. En realitat el sofriment és una revelació. Un entén el que mai abans no havia entés, i contempla la Història sencera des d’una posició diferent». Estic convençut que quan el sofriment es transforma en revelació —o dit metafòricament: quan som capaços de contemplar i acariciar una rosa malgrat les punxades— és quan ens rendim, quan som capaços de dir a Déu que es faci la seva voluntat. La creu és la revelació de l’Amor de Déu. La creu no és l’objectiu, ho és la Resurrecció i la Pentecosta. Hem après, en el llibre de la vida, que en Jesús tenim aquest camí de plenitud. «La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres».

Martin Luter King, pastor protestant i defensor de la dignitat dels negres, va escriure: «Sense Déu, tots els nostres esforços es tornen cendra i les nostres albades són negres nits. Amb Déu, podem alçar la mirada per damunt de la mediocritat de la vida quotidiana per poder contemplar radiants estrelles d’esperança» (La força d’estimar).