26 de juny de 2022

DIUMENGE XIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1R 19,16b.19-21; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11; Ga 5,1.13-18; Lc 9,51-62

Hem demanat en l’oració col·lecta que el Senyor ens mantingui sempre en l’esplendor de la veritat i no permeti que ens envoltin les tenebres de l’error. Déu vol que arribem lliurament a la veritat; Crist per la seva encarnació, mort i resurrecció ha guanyat per a nosaltres la llibertat dels fills de Déu, alliberant-nos així del jou de l’esclavatge i del pecat. Certament hem estat cridats a ser lliures però la llibertat no significa fer el nostre propi gust; la vertadera llibertat ha d’estar guiada per l’amor a Déu i als altres. En paraules de sant Joan Pau II: «La llibertat és un do gran només quan sabem usar-la responsablement per a tot el que és veritable bé. Crist ens ensenya que el millor ús de la llibertat és la caritat, l’amor, que es realitza en la donació i el servei» (Redemptoris Hominis, 21)

Què ens impedeix doncs de ser lliures? Molt sovint ens ho impedeix aquest mirar enrere tot i tenir la mà a l’arada; ens ho impedeix la incertesa, la por a no tenir un cau, un niu, un lloc on reposar el cap, com ens ha dit l’Evangeli, i tot plegat ens porta a posar resistència a l’acció de l’Esperit i a sucumbir als capricis de la carn, o sigui al caprici de fer la nostra voluntat que acaba per impedir-nos de fer el que segurament nosaltres voldríem fer, el que sabem que hem de fer, moguts per l’amor. Tot allò que s’oposi al nostre voler podem acabar per demanar-li al Senyor que enviï foc del cel per a consumir-ho, com Jaume i Joan que decebuts i enutjats en ser Crist i ells rebutjats per aquella població samaritana volien eliminar-la de soca rel. De fet som nosaltres mateixos els qui posem impediments a la llibertat, a la nostra pròpia llibertat i a la llibertat dels altres. Som nosaltres els qui confonem la llibertat amb caprici. Déu no ens ha fet lliures, per l’acció redemptora del Crist, per a acabar demanant d’aniquilar al qui no pensa com nosaltres; però sempre ens deixa marge per a ser lliures i davant la nostra elecció ens diu com Elies a Eliseu «què t’he fet jo per impedir-t’ho?» La llibertat no és un pretext per mossegar-nos i devorar-nos mútuament, la llibertat és un regal, un do de Déu per a ser testimonis del Crist enmig del món. La veritat il·lumina la intel·ligència i modela la llibertat de l’home, que d’aquesta manera és ajudat a conèixer i a estimar al Senyor i als germans. (Cf. Joan Pau II, Veritatis Splendor, pròleg).

Conèixer i estimar al Senyor, estimar als germans és fer experiència de llibertat, és fer experiència de fe. L’home que cerca Déu realitza un acte de llibertat, Déu ha fet a l’home lliure fins i tot per preguntar-se per la seva pròpia transcendència i per l’existència de Déu i perquè Déu ha fet a l’home lliure vol que l’acte de creure sigui lliure. Però en l’experiència de creure no és sols l’home l’actor, és sempre aquest un acte de comunicació entre Déu i l’home, l’home que s’obre a l’absolut i es posa en disposició de rebre la revelació de Déu, la crida de Déu a seguir-lo; no és un acte purament racional, no és un acte purament espiritual ja que l’home és alhora un ésser racional i espiritual i com a tal la seva relació amb Déu gaudeix d’aquesta doble condició. Apropant-se l`home de forma lliure a l’absolut, obert i en disposició d’escoltar a Déu que parla a l’home, que es revela a l’home, d’aquesta lliure experiència en neix la fe i d’aquesta l’amor que és esplendor de la veritat.

Qui «viu segons la carn» sent la llei de Déu com un pes, més encara, com una negació o, de qualsevol manera, com una restricció de la pròpia llibertat. En canvi, qui està mogut per l’amor i «viu segons l’Esperit» (Ga 5, 16), i desitja servir als altres, troba en la llei de Déu el camí fonamental i necessari per a practicar l’amor lliurement triat i viscut, ens ha dit l’Apòstol. D’aquí neix la lliure voluntat de viure les exigències de la llei i de viure-les en la seva plenitud. És aquesta una crida a la vocació a l’amor perfecte, oberta a tots els homes i dones. La invitació a seguir al Crist, a respondre afirmativament a la seva invitació quan ens diu: «vine amb mi», és la crida a seguir el manament de l’amor, a seguir aquest sol precepte del que ens parla sant Pau en la carta als cristians de Galàcia. Escrivia sant Joan XXIII que la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat, són els fonaments de la convivència humana (Cf. Pacem in terris, 35). L’esplendor de la veritat no permet que ens envoltin mai les tenebres de l’error, ens fa sempre lliures, ens fa justos i ens fa estimar.

24 de juny de 2022

SOLEMNITAT DEL SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Ez 34,11-16; Sl 22,1-3.4.5.6 (R.: 1); Rm 5,5-11; Lc 15,3-7

Perduts, dispersats, trobats, recollits, reposats, asserenats, acompanyats, convertits, reconciliats, enamorats, i un cor batega.

Un cor ens busca. Tenim el nostre cor en procés. Perquè nosaltres som com l’ovella perduda que el pastor busca. Som el pecador convertit, que al cel hi ha alegria.

Déu ens atrau amb el seu amor. Però, tenim l’orella del cor atenta per escoltar?

Déu ha donat prova de l’amor que ens té quan Crist morí per nosaltres, que érem encara pecadors. Pel Fill, hem estat reconciliats amb Déu.
Déu s’ha compadit de la nostra dolenteria, ens ha vingut a buscar amb la seva misericòrdia, ha vessat en els nostres cors el seu amor, donant-nos l’Esperit Sant.

Nosaltres quina resposta hem de donar a l’amor de Déu?

La resposta a l’amor de Déu, sols la podem donar des del nostre cor, des del mateix amor que Déu ha vessat en el nostre cor. Això és, que nosaltres hem de tenir el mateix esperit de compassió pels altres, la mateixa misericòrdia pels altres, el mateix amor pels altres.

Però, sols reconeixen el nostre pecat, la nostra misèria, podrem acollir-nos al seu perdó, a la seva misericòrdia. El nostre cor està en procés d’atansar-se, de recolzar-se, d’unir-se al cor de Jesús.

Perquè Jesús com a bon pastor ens ve a cercar quan estem perduts. Jesús ens ve a recollir quan estem dispersats. Jesús ens ve a trobar i amb la vara de pastor ens fa reposar, ens asserena i ens acompanya tota la vida.

Perquè nosaltres convertits, reconciliats i enamorats de Jesús, ens gloriem en Déu quan el nostre cor batega al mateix ritme, a l’uníson amb el cor de Jesús.

23 de juny de 2022

SOLEMNITAT TRASLLADADA DEL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 49,1-6; Sl 138,1-3.13.15 (R. 14a); Fets 13,22-26; Lc 1,57-66.80

Naixement del precursor.

El temps es complí. Isabel tingué un fill. Teixit en les entranyes de la mare, anava fent-se secretament, com un brodat, format des del si de la mare perquè fos el seu servent, per fer tornar el poble de Jacob, per reunir el poble d’Israel.

Però, del poble d’Israel, Isaïes apunta a una obertura a tots els pobles.

T’he fet llum de tots els pobles, perquè la salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.

Més enllà d’un poble encotillat, fort, pur; ara el temps es complí i la salvació s’obre a tot el món.

El nom és motiu de discussió. Zacaries com el pare, és clar per a tota la família. Però els qui han estat tocats per Déu, la mare i el pare saben tots dos que el nom ve de Déu, per això tots dos saben el nom: “S’ha de dir Joan”, que significa: “Déu té compassió”. Perquè tots dos saben que Déu s’ha compadit. S’ha compadit no tan sols d’Elisabet i Zacaries, una parella estèril en principi. Sinó, que amb una parella estèril i anciana, ha donat nova vida, la compassió de Déu, és per a tota la humanitat.

L’amor de Déu no té mesura, no està circumscrit a una comunitat concreta, la compassió de Déu s’obre a la universalitat del gènere humà. Tota persona està cridada a viure la salvació que ve.

El noi creixia. Joan prepara el camí del Senyor. Es va manifestar a Israel, va predicar a tot el poble un baptisme de conversió, abans que vingués el Salvador.
Celebrant l’Eucaristia, ara el Salvador ja és enmig nostre.

Ara bé, aquest temps, aquest nom, aquest noi, en que se’ns presenta una obertura, un creixement, un augment de pobles cridats a la salvació, cridats a escoltar el precursor que anuncia la vinguda del Messies, on tot va in crescendo; actualment sembla que la cristiandat va reduint-se a petites comunitats. L’espai cridat a ser llum minva.

Això, ens hauria de fer pensar, almenys, ens hauria de provocar-nos alguna pregunta.
Què hem fet com a Església, perquè el missatge no sigui atraient? Tal vegada d’on s’esperava llum ha sortit fum. El fum impedeix poder seguir les petjades de la bona nova, el procés de conversió, l’acceptació de la fe en Crist.

Per això, aquesta solemnitat de sant Joan Baptista precursor del Senyor, ens convida a tornar a centrar-nos. Cal escoltar, llegir i meditar que vol dir llum, servent, conversió, salvació, teixit, brodat, baptisme, dignitat, descendent, creient, i encara cada paraula, cada mot de les lectures ens interpel·len en la nostra fe.

Déu té compassió de nosaltres, el seu poble, la seva comunitat. No sols Elisabet i Zacaries, cadascú de nosaltres som compadits del Senyor.

Joan indica cap on hem d’anar, ens mostra l’Anyell redemptor, Jesús, el Salvador.

I nosaltres: Què hem de fer?

21 de juny de 2022

DIMARTS DE LA SETMANA XII DURANT L’ANY (II)

MEMÒRIA DE SANT LLUÍS GONZAGA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2R 19,9b-11.14-21.31-35a.36; 47,2-3ab.3cd-4.10-11 (R.: cf. 9d); Mt 7,6.12-14

«És gran el Senyor, no ens cansem de lloar-lo a la ciutat del nostre Déu» (Sl 47,2), ens exhortava el salmista amb paraules d’un dels més bells càntics de Sió del Salteri. I és que el nostre Déu té la seva residència en una ciutat, expressió de la convivència ordenada entre els homes. El salm i la primera lectura que hem escoltat del segon llibre dels Reis ens presenten dues visions complementàries d’aquesta ciutat i de la residència de Déu, el temple, que és el lloc on ve a trobar el seu poble.

A la primera lectura es tracta de la ciutat des del punt de vista geogràfic i històric. Una ciutat amenaçada pels exèrcits de Senaquerib, rei d’Assíria, i sobre la qual el rei Ezequies, per la mediació del profeta Isaïes, invoca la protecció de Déu, que es compromet a protegir-la per consideració a David.
El salm 47, en canvi, canta la ciutat i el temple com a realitat espiritual, com a meta d’un pelegrinatge interior guiat per la fidelitat a Déu i a la seva Paraula. Quan Israel confegeix aquest salm, quan el medita i el rellegeix, es troba a l’exili, sense ciutat i sense temple. És per això que ens fa mirar més enllà, per tal que la geografia física i històrica esdevingui geografia de l’esperit, pelegrinatge interior. Aquesta ciutat és font d’admiració i de joia: ho diu el mateix salmista en un altre càntic de Sió: «Que se m’encasti la llengua al paladar si no guardés el teu record, si no posés Jerusalem com a fonament i al cim de la meva joia» (Sl 136,6). La ciutat, segons el salm, és el lloc on acollim la tendresa i la misericòrdia de Déu com a penyora del seu encontre amb nosaltres. El temple, al bell mig de la ciutat, és el lloc d’aquest intercanvi: la nostra misèria per la seva misericòrdia, la nostra imperfecció per la seva bondat, les nostres llàgrimes per la seva alegria, el nostre tancament pel seu acolliment, la fatiga del nostre camí per la serenitat del seu repòs. Joia, bondat, acolliment, tendresa i repòs són notes d’una espiritualitat que hem de forjar, segons el salm, com a camí i com a pelegrinatge.

El jove Lluís Gonzaga, en memòria del qual oferirem tot seguit l’oblació eucarística, «no va tirar les perles als porcs» (Mt 7,6): va posar al servei dels altres les perles de la seva innocència i la seva penitència, «considerant com a escòria» (cf. Fl 3,8), davant el bé més gran de l’acolliment de la feblesa dels altres, tots els avantatges que li podia aportar la seva condició social prepotent i la seva cultura il·lustrada. La santedat va consistir per a ell, senzillament, a «fer als altres allò que volia que ells li fessin a ell» (Mt 7,12), «a entrar per la porta estreta» (Mt 7,13), «la porta petita de la vida» (Mt 7,14), que Déu transforma en pòrtic de la glòria quan arribem a «la muntanya santa, cim admirable, goig de tot el món» (Sl 47,2-3). Que sant Lluís, amb la seva amistat espiritual, enforteixi el nostre cant i la nostra lloança a glòria de la Santa Trinitat. Amén.

19 de juny de 2022

SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Mauro-Giuseppe Lepori, Abat General de l’Orde Cistercenc
Gn 14,18-20; 1Co 11,23-26; Lc 9,11b-17

“Veient que el dia començava a declinar…” (Lc 9,12)

El miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, que la litúrgia ens proposa en aquesta solemnitat per commemorar el sagrament del Cos i Sang de Crist, s’esdevé justament en el moment en què tot declina i s’exhaureix. El dia s’acaba, el sol es pon a l’horitzó, i amb ell la llum i l’escalfor. Els deixebles fan notar a Jesús que les provisions de menjar i, doncs, les forces dels milers de persones aplegades allí per escoltar-lo, s’han exhaurit. Jesús proposa als deixebles de posar remei a aquesta necessitat, però ells responen, una mica espantats d’aquest encàrrec impossible, que tenen només el mínim necessari per a ells: cinc pans i dos peixos. Fins i tot la proposta que fan d’anar a comprar pa per a cinc mil homes respon només a la preocupació de fer entendre com n’és d’impossible i absurd pensar de poder-hi reeixir. No tenien certament prou diners per a comprar tant de pa, i en quin poblet se’n podria comprar a aquella hora tardana? I com portar-lo fins allí?

Hi ha moments en què tot s’ha acabat, tot és impotent, tot manca, i l’home es troba confrontat al límit insuperable de les seves forces, dels seus mitjans, de la seva generositat i capacitat.

Jesús sembla que en té prou que els deixebles mesurin els propis límits, la pròpia impotència. Li basta que reconeguin que, tots sols, no poden fer res, que són incapaços de donar resposta a la necessitat de la multitud. Però una cosa sí que Jesús els la demana, perquè la poden fer sense dificultat: organitzar la multitud en grups de cinquanta persones: “Feu-los seure en grups de cinquanta” (Lc 9,14). Per què en grups de cinquanta? Potser perquè des del punt de vista organitzatiu grups d’aquestes dimensions s’ajustarien al pa que cap en un cistell, fet que permetria als deixebles de repartir més fàcilment el pa multiplicat. Però potser també perquè cinquanta persones formen una comunitat en la qual hom es pot conèixer, pot dialogar, i sobretot pot compartir la sorpresa i el goig d’experimentar un miracle tan extraordinari del Senyor. A més, tot menjant, es podran repetir els uns altres les paraules escoltades de Jesús durant la llarga catequesi del dia, ajudant-se a recordar-la i a comprendre-la. Així la multitud no menjarà pa solament, sinó que rumiarà també la paraula de Déu.

A més d’aquest encàrrec d’organitzar la multitud en comunitat per compartir el pa i la paraula, els deixebles són cridats evidentment a una segona tasca, també possible a les seves forces: la de repartir els pans i els peixos.

Entre aquests dos encàrrecs, d’aquestes dues tasques possibles fins i tot per al qui ja no podia fer res més, s’esdevé el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, això és el misteri d’allò que només Jesús pot fer.

Els deixebles, i nosaltres amb ells, són educats doncs a establir una nova relació amb els propis límits i amb els dels altres, però també amb les pròpies capacitats i les dels altres. Perquè Jesús fa que les nostres impossibilitats esdevinguin el lloc misteriós on ell actua, demanant-nos després de posar les nostres capacitats al servei de la difusió del seu do extraordinari a la humanitat afamada i abandonada a si mateixa.

Els deixebles han d’aprendre que l’adveniment de Crist, això és la seva presència que actua enmig nostre com només Déu pot actuar, transforma radicalment la nostra manera d’afrontar la vida, de situar-nos en el drama de la vida, la nostra i la de tota la humanitat. Precisament allà on s’esgoten els recursos humans, precisament allà on tot sembla desert i buit, vet ací que la caritat de Crist crea una cosa absolutament nova, fa brollar una nova deu de vida, i la confia tot seguit a la cura i al servei dels deixebles. Les mans dels deixebles, buides primer i impotents, es tornen com les mans de Jesús, mans que donen allò que l’home no pot donar-se per ell mateix, mans que transmeten el do de Déu.

Tot educant els seus deixebles a aquest gest, Jesús no fa sinó transmetre la seva manera de ser, de viure, d’estar davant de tots i de tot. En el gest eucarístic de la multiplicació dels pans i dels peixos, com en el moment d’instituir l’Eucaristia el capvespre del Dijous Sant, Jesús ens revela que en primer lloc ell ofereix al Pare el límit humà per tal que d’ell vingui el Do de Déu que salva el món i el regenera: “Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent.” (Lc 9,16)

L’Eucaristia no és només el do d’algú o de quelcom que rebem. L’Eucaristia ens dona també la gràcia i la manera de donar la nostra vida. L’Eucaristia és el do del donar-se de Crist al Pare en la caritat de l’Esperit Sant. Perquè l’autèntic miracle inesgotable al qual podem confiar sempre els nostres límits i les nostres impotències és l’amor infinit d’un Déu que es dona a si mateix perquè Déu és Do en ell mateix.

Vivint cada circumstància i relació oferint amb Jesús al Pare les nostres mans buides, i els nostres cors buits, cada moment de la nostra vida pot esdevenir un miracle, el de Crist que respon sense mesura a la fam i set d’amor de tota la humanitat.

12 de juny de 2022

SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Pr 8,22-31; Sl 8,4-5.6-7.8-9; Rm 5,1-5; Jo 16,12-15

Déu és Pare, amor omnipotent.

Déu és Pare totpoderós. Déu no pot ser comparat amb res d’aquest món i fer-ho seria reduir-lo a una cosa merament humana, seria fer-ne un ídol i per molt que ens hi esforcem la raó humana no en pot captar la seva totalitat ni abastar-ne tota la seva realitat; perquè Déu és per si mateix inefable. La cerca de Déu, l’obertura del cor de l’home vers Déu té lloc en un moment concret per a cadascun d’ells, en unes circumstàncies històriques concretes i és en aquest escenari particular on la comunicació entre Déu i l’home és realitza de manera concreta i en unes circumstàncies determinades. L’home creu perquè vol creure, perquè la fe en Déu és fruit de la llibertat amb que Déu ha creat a l’home i al mateix temps l’home creu perquè Déu s’obre a l’home per la gràcia.

Aleshores quan l’home s’ha preguntat per l’absolut, quan ha obert el seu cor a la revelació de Déu i a la seva gràcia rep la revelació d’un Déu trinitari: Pare, Fill i Esperit Sant. La particularitat del Déu cristià és aquest seu caràcter trinitari, difícil d’expressar i que es podria definir com una dinàmica d’amor ja que Déu no es dona a conèixer per especulacions filosòfiques, sinó per les seves obres en la història; un Déu amb una pluralitat de propietats que no li resten pas unitat interna ni res de la seva essència. Un Déu que crea amb la Paraula, amb la saviesa i amb l’Esperit. Ho fa com ens en parla el llibre dels Proverbis, infantant com a primícia tot el que ha fet, compartint amb l’home les seves delícies.

Déu és Fill, amor fet carn.

La gran delícia compartida amb l’home és la seva mateixa divinitat. El qui és la Paraula, fent-se home, canvià la imatge del Pare i aquesta va canviar davant de tota la humanitat. Com ens diu sant Pau a la carta als Romans: «Vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “Abbà, Pare!”» (Rm 8,15). La revelació pública de Jesús consisteix en la proclamació de que és el Fill de Déu enviat pel Pare per salvar el món. La finalitat de la seva obra redemptora és que tots creguin i tinguin vida eterna. Els homes per a esdevenir fills amb el Fill són convidats a seguir el camí de Crist. És la gràcia cara explicitada per Dietrich Bonhoeffer, cara perquè és seguiment, condemna el pecat i li ha costat la vida al Fill de Déu i gràcia perquè Déu ha lliurat al seu Fill; o com ens diu el Concili Vaticà II: «Jesucrist, Verb fet carn, enviat “home als homes”, “parla les paraules de Déu” i completa l’obra salvadora que el Pare li encarregà de fer» (Dei Verbum, 4).

La voluntat salvífica de Déu fent-se home, despullant-se de si mateix,, de la seva condició divina, es manté ferma fins a l’acceptació per Jesús de la seva mort, i no és la seva mort la que aporta la salvació sinó el seu autolliurament, com ens explica abastament la carta als Hebreus. Perquè el pla salvífic no suposa cap minva de la llibertat personal de Jesús sinó que la seva voluntat consistí en mantenir-se fidel a la missió confiada pel Pare, la de fer-nos per Ell i amb Ell fills de Déu. «Estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist», ens ha dit l’Apòstol, perquè Crist ens ha vingut a portar la pau i aquella esperança que no pot defraudar.

Acceptant que Crist és el Senyor, l’home fa un acte valent i lliure de compromís i de fe; de fe en el caràcter messiànic de Jesús, en la seva mort redemptora i en la seva resurrecció salvadora; de compromís amb la seva vida, és a dir les seves obres i el seu missatge. Confessant que Jesús és el Fill de Déu que fou enviat pel Pare, que s’encarnà per obra de l’Esperit, que morí i ressuscità per nosaltres, l’home de fe s’implica també amb la humanitat ja que existeix continuïtat entre Crist i l’home, creatura de Déu, i per mitjà de Crist, home perfecte, l’home pot arribar a la unió amb Déu, a compartir la delícia de la seva divinitat.

Déu és Esperit Sant, l’amor que mou l’Església.

Amb Crist l’Esperit fonamenta la relació entre la humanitat i la divinitat de Jesús, la Paraula feta home. És aquesta una presència explícita en l’origen de la concepció de Maria per obra de l’Esperit Sant, és també l’Esperit qui mou a Jesús en la seva història humana i és l’Esperit el que, malgrat les febleses tant físiques com morals dels seus membres, mou a l’Església. Maria, Mare de l’Església, és el model perfecte d’acolliment del misteri trinitari perquè va acollir la voluntat del Pare i va concebre al Fill per obra de l’Esperit Sant. L’Esperit és alhora qui fa realitat l’oferta universal de la gràcia de Déu en Jesucrist i esdevé també el principi immediat de la vida en el seguiment de Crist, especialment present en els sagraments de l’Església. L’Esperit vessa així en els nostres cors de manera concreta l’amor de Déu, com ens ha dit l’Apòstol.

El coneixement del caràcter trinitari de Déu està present en l’autorevelació de Déu en Jesús de Natzaret; la fe trinitària no és el producte d’una especulació racional sinó la manifestació de Déu com el Pare de Jesucrist, la Paraula feta home, i do de l’Esperit. Paraula i Esperit no són poders subordinats de la realitat divina, no són la divinitat manifestada en la història; són manifestació de la realitat relacional personal de Déu; Déu és Pare, és Fill i és Esperit Sant. L’Esperit és el do amb el que Déu es dona com el que és, l’amor entre el Pare, el Fill i l’Esperit. Déu Pare comparteix eternament amb el Fill i l’Esperit la seva vida divina, i la vol compartir també amb les seves creatures enviant al món al Fill i a l’Esperit Sant.

És aquest Esperit qui revela al Senyor ressuscitat com el Fill de Déu, aquell qui patí, morí i ressuscità essent l’enviament de l’Esperit Sant la consumació de l’autocomunicació del Déu ú i tri; en l’Esperit Déu surt fora de si en el procés de l’autocomunicació als homes. L’Esperit és el vincle personal de la unitat entre el Pare i el Fill, Esperit del Pare i del Fill; una dinàmica eterna d’amor en la que és donat pel Pare i rebut pel Fill, un, amor donat, i l’altre, amor rebut. En expressió de sant Agustí es tracta de l’amant, l’amat i l’amor; un Pare amant, un Fill amat i un vincle que els uneix als dos, l’Esperit amor. L’Esperit de la veritat que és qui ens guia cap a la veritat sencera, com ens ha dit el quart Evangeli.

Déu és el nostre Pare i creador, Déu com a Fill ens ha fet fills del Pare per obra i gràcia de l’Esperit Sant. En paraules del Papa Benet: «Tres persones que són un sol Déu, perquè el Pare és amor, el Fill és amor, l’Esperit és amor. Déu és tot amor i només amor, amor puríssim, infinit i etern. No viu en una esplèndida solitud, sinó que més aviat és font inesgotable de vida que incessantment es lliura.» (7 de juny de 2009).