SANT JOAN DE LA CREU, PREVERE I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

MONESTIR DE LES CARMELITES DESCALCES DE TARRAGONA
Is 43, 1-3a.4-5; Rm 8, 14-18.28-30; Jo 17, 1.17-26

Ni les aigües de la incomprensió el van ofegar, ni el foc de la injustícia el va cremar; perquè tenia al Senyor al seu costat, era preciós davant d’ell, de gran valor i el Senyor l’estimava. Joan de la Creu, el “frailecico” que deia santa Teresa, viu la seva vida a batzegades, pujant muntanyes i baixant valls, amb nits fosques i clarors d’estrelles; però sempre amb un rumb precís, amb una meta clara: Crist. I és que es deixava portar per l’Esperit, com a veritable fill de Déu; per això per a ell els sofriments que va patir no tenien ni punt de comparació amb la gloria amb la que somiava. La vida de Joan de san Maties és tota ella un poema apassionat d’amor, ell és un enamorat de Crist i és Crist qui centra la seva vida. Com diu l’Apòstol els qui estimen a Déu tot els serveix per al bé, fins i tot els moments de feblesa, de dolor, de solitud, de desencís. Com ell mateix ho descrivia: «ahora con dolores, ahora con horrores y miedos, con intento de desquietar y turbar por este medio a la parte superior y espiritual del alma, acerca de aquel bien que entonces recibe y goza.» (La noche oscura; 23,4). També ell fou predestinat a reproduir la imatge del Crist i fou predestinat, cridat, justificat i a la fi glorificat amb la santedat.

Joan de la Creu no tenia por perquè el Senyor Déu estava amb ell. Estava cert d’això i sabia que tant sols penetrant en el seu més profund interior podria cercar-lo, tant sols el trobaria des de la pau interior per «poder entrar en esta oscuridad interior, que es la desnudez espiritual de todas las cosas, así sensuales como espirituales, sólo estribando en pura fe y subiendo por ella a Dios.» (Subida al Montes Carmelo; Canción segunda, capítulo 1,1). La seva mirada estava fixada al cel, sols anhelava conèixer-lo cada dia més, estimar-lo cada dia més i arribar així a la fi al mateix Crist.

La fe no és fàcil, creure no és fàcil, és certament una gràcia però que ens costa a vegades cara, el seu preu pot ser molt elevat. Tampoc en els nostres temps la fe és fàcil, perquè la fe no està de moda, perquè els membres de l’Església, humans com som hem comés i seguim cometent masses errors que ens fan aparèixer davant dels nostres germans com a imatges no tant sols imperfectes sinó quasi bé negatives de Déu. Ens cal tenir-ho clar, la mirada l’hem de fixar en el Crist, hem de decidir-nos per no conèixer res més que Jesucrist i encara crucificat com escriu l’Apòstol (Cf. 1Co 2,2). I per fixar la mirada tant sols en el Crist hi ha un únic mitjà, la fe, que ha de ser llum per als nostres passos. I alhora «la fe es noche oscura para el alma, y de esta manera la da luz; y cuanto más la oscurece más luz la da de sí, porque cegando la da luz, según este dicho de Isaías (7, 9): Porque si no creyeres, no entenderéis, esto es, no tendréis luz.» (La noche oscura; 3,4). La fe és lluita, agonia, en el sentit estricte del terme de lluita i ànsia per aconseguir un desig vehement. I Joan de la Creu agonitzava, anhelava més que res arribar vers aquell que coneixia per la fe, perquè el mateix Senyor se li havia donat a conèixer.
El camí de Joan de la Creu és un camí vital. Tota la seva vida fou esmerçada en cercar, seguir i tractar de trobar al Crist, malgrat tants entrebancs perquè «muchas cosas que en este camino acaecen a los seguidores de él, de gozos, penas y esperanzas y dolores: unos que proceden de espíritu de perfección, otros de imperfección.» (Subida al Monte Carmelo; Pròleg,7) El camí de Joan de la Creu fou un camí de fe; per a ell la fe en Crist era el centre, l’anima i el sentit de tot. «La segunda, por parte del medio o camino por donde ha de ir el alma a esta unión, lo cual es la fe, que es también oscura para el entendimiento, como noche.» (Subida al Monte Carmelo; Capítol 2,1).

El camí de Joan de la Creu és un camí espiritual, místic; «es menester que el camino y subida para Dios sea un ordinario cuidado de hacer cesar y mortificar los apetitos; y tanto más presto llegará el alma, cuanto más priesa en esto se diere.» (Subida al Monte Carmelo; Capítol 5,6).

Per Crist en la creu ens vingué la vida, sant Joan per la creu arribà a la vida. Aquest màrtir incruent patí no obstant martiri; fou assotat amb la calumnia, coronat per les espines de la incomprensió dels seus, traspassades les seves mans i els seus peus pels claus de la persecució i malgrat tot es mantingué ferm perquè estava cert que el Senyor estava en ell i ell en el Senyor. «si se acabase ya de entender cómo no se puede llegar a la espesura de sabiduría y riquezas de Dios, si no es entrando en la espesura del padecer de muchas maneras, poniendo en eso el alma su consolación y deseo! Y cómo el alma que de veras desea sabiduría, desea primero de veras entrar más adentro en la espesura de la cruz, que es el camino de la vida, por que pocos entran! (Mt. 7, 14). Porque desear entrar en espesura de sabiduría y riquezas y regalos de Dios es de todos; mas desear entrar en la espesura de trabajos y dolores por el Hijo de Dios, es de pocos, así como muchos se querrían ver en el término, sin pasar por el camino y medio a él.» (Cántico espiritual, Declaración, 9).

La creu com a camí és una idea repetida sovint en el món espiritual carmelità, tant sols cal recordar a santa Teresa Beneta com a exemple. Una idea que el nostre món, massa acomodatici sovint rebutja com defuig qualsevol referència al sofriment propi i dels altres; però encara que vulguem amagar-lo el món és ple de sofriment, és ple de creus personals i col·lectives. La creu no s’escull, la creu ens la proposa Crist i agafar-la, assumir-la no és fàcil i en sant Joan en tenim un clar exemple, aquest camí de fe i espiritual que fou la seva vida el recorregué en gran part carregat amb la creu al coll, però estava cert de que si patia com Crist i amb Crist, també seria glorificat amb Ell.

Però la creu buida, per si sola no té cap sentit, qui li dona sentit és aquell qui fou clavat en ella; essent elevat en aquell tron d’ignomínia compartí i dignificà el sofriment al món. És aquesta gesta gloriosa i alhora dolorosa la que mostra a la humanitat fins a quin extrem ens estimà Crist i és aquest amor el que atrau a sant Joan vers la creu i des de Crist clavat en creu estimar als homes, a tots també als qui el perseguiren fruit del seu desamor. En paraules de sant Joan Pau II, bon coneixedor d’aquell frare agosarat davant de Déu, estimat per a uns i odiat per a d’altres: «Una de les coses que més criden l’atenció en els escrits de Sant Joan de la Creu és la lucidesa amb què ha descrit el sofriment humà, quan l’ànima és envestida per la tenebra lluminosa i purificadora de la fe.» (Segovia 4 de novembre de 1982).

Quin és el llegat avui de sant Joan de la Creu? Què ens diu avui a nosaltres el poeta místic per excel·lència? No, no és tant llunyà com ens podria semblar a primer cop d’ull, no és tan inabastable com podríem considerar-lo en un primer moment; perquè l’arrel de la seva saviesa, el motiu del seu combat espiritual lliurat contra ell mateix, les seves febleses i contra els homes que al seu temps no el van entendre; està també al nostre abast; el coneixem, sabem qui és, ens crida també a nosaltres a apropar-nos-hi, a conèixer-lo; és Crist que també avui eleva els ulls al cel i demana al Pare que ens santifiqui en la veritat, aquella veritat que ens fa lliures i alhora compartint el sofriment del món, de tots aquells homes i dones que pateixen odis, guerres, persecucions, calumnies i qualsevol creu que la nostra societat és capaç d’alçar en la multitud de calvaris que poblen el nostre món desesperançat. La celebració de sant Joan de la Creu al bell mig de l’Advent no és pas una casualitat; ell és el model de l’espera, a vegades turmentosa, a vegades silenciosa; però sempre confiada. Tota la seva vida fou un esperar, un cercar, un anhelar, un desitjar el Crist; «me esperaba quien yo bien me sabía, en parte donde nadie parecía.» (La noche oscura. Canciones del alma; 4).