30 de desembre del 2012

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE NADAL
Diumenge 1r de Nadal: La Sagrada Família (Cicle C)

Dels sermons d'Orígenes, prevere
«Quan Jesús tenia dotze anys es va quedar a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Ells el buscaven amb ànsia i no el trobaven. El buscaven entre els parents, el buscaven entre els altres de la caravana, el buscaven entre els coneguts, però no el trobaren pas enmig de tots aquests». Jesús és buscat pels seus pares, per aquell pare que l'alimentà i l'acompanyà en la fugida a Egipte. I tanmateix, per més que el busquen, ell no es deixa trobar de seguida. No el troben ni entre els familiars ni entre aquells que li estan units amb vincles de sang.

Jesús no vol ser trobat entre la multitud. Apreneu, doncs, on el van trobar els qui el cercaven, per tal que, cercant lo amb Josep i amb Maria, també vosaltres el trobeu. Després de buscar molt, ens diu l'evangeli que «el trobaren al Temple». No en un lloc qualsevol, sinó al Temple. I no simplement al Temple, sinó «assegut entre els mestres de la Llei, escoltant los i fent los preguntes». Vosaltres, doncs, cerqueu també Jesús al Temple de Déu, cerqueu lo en l'Església, cerqueu lo entre els mestres que hi ha al Temple. Si el cerqueu d'aquesta manera, trobareu Jesús.

D'ara endavant, si algú s'anomena a si mateix «mestre» i no està amb Jesús, aquest, de mestre, només en té el nom, i Jesús, Saviesa i Paraula de Déu, no pot ser trobat al costat d'aquest mestre. «El trobaren assegut entre els mestres de la Llei». I no simplement assegut, sinó «escoltant los i fent los preguntes». També ara Jesús és aquí: ens interroga i ens escolta com parlem. «Tots n'estaven meravellats», diu sant Lluc. ¿Què admiraven? No les seves preguntes, que certament també eren admirables, sinó les seves respostes. Jesús qüestionava els mestres i com que, de tant en tant, no li podien respondre, ell mateix responia les seves pròpies preguntes. La seves respostes, però, no consistien en l'habilitat de la discussió, sinó en la saviesa de la Sagrada Escriptura. També tu, doncs, deixa't instruir per la llei divina. «Moisès parlava i Déu li responia cara a cara». Les seves respostes li ensenyaven les coses que ell no coneixia. Jesús adés pregunta, adés respon i, tal com ja hem dit, si les seves preguntes són extraordinàries, molt més extraordinàries són les respostes.

Supliquem li que també nosaltres el puguem escoltar i ens puguem sentir igualment provocats per les seves preguntes, a les quals ell mateix donarà una resposta. Esforcem nos intensament i apassionadament a cercar lo, i aleshores trobarem aquell que cerquem. Perquè no és pas sense motiu que hi ha escrit: «El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Tothom qui cerca, ho fa sense negligència, sense defallir. No s' ha de cercar d'una manera intermitent, com fan alguns que per això no el troben. Que puguem dir amb tota veritat: «Et buscàvem amb ànsia». I en dir això el Senyor respondrà a la nostra ànsia que el cerca apassionadament: «¿No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?»

Josep i Maria, doncs, que el buscaven amb ànsia, no el trobaren entre els parents; el parentiu humà no podia retenir el Fill de Déu. Tampoc no el trobaren entre els coneguts; la seva potència divina sobrepassava el coneixement i la ciència dels homes. ¿On el trobaren, doncs? Al Temple. Aquí és on precisament trobem el Fill de Déu.

També vosaltres, doncs, si cerqueu el Fill de Déu, busqueu-lo primerament al Temple: afanyeu vos a anar hi. I hi trobareu el Crist, Paraula i Saviesa. És a dir, hi trobareu el Fill de Déu.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Ramon,

Ets una persona d'una gran fe en la força de la família, en la seva capacitat renovadora i en la seva saviesa. No pot ser d'altra manera, quan portes tota la vida treballant, buscant iniciatives que contribueixin a posar en relleu aquesta importància de la família.

A més quan celebres els teus 80 anys envoltat de tots els membres de la teva família. No és estrany en aquest context la teva afirmació: «Vostè ja sap que falten sacerdots, però el sacerdoci matrimonial i familiar, en les mans de Déu pot canviar el món».

Aquesta dimensió de consagració es diu dels simples laics com llegim a 1Pe 2,9: «sou llinatge escollit, sacerdoci reial, nació santa, poble que Déu, per publicar les proeses del qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum meravellosa».

Però hom té la impressió que ens falta en la vida eclesial un autèntic protagonisme dels laics. Jo descobreixo que encara és notícia que un laic assumeixi una responsabilitat pastoral important en l'Església. I no diguem ja, si el laic que assumeix aquesta responsabilitat eclesial és una dona. I si el laic, home o dona no té la responsabilitat que li correspon com a membre de l'Església, em pregunto quina pot ser la d'una família cristiana.

Després de 50 anys del Concili Vaticà II no hauria de ser ja notícia. Hi hauria d'haver un protagonisme dels laics, i ja no diguem de la dona, més enllà de la notícia anecdòtica a la premsa. Així, per exemple, en aquesta línia de la dona llegeixo un dels missatges dels Pares del Concili a la humanitat:

«Les dones, sou la meitat de la immensa família humana ... Vosaltres, les dones, teniu sempre com a missió la guàrdia de la llar, l'amor a les fonts de la vida, el sentit del bressol. Esteu presents en el misteri del bressol. Esteu presents en el misteri de la vida que comença. Consoleu en el moment de la mort. La nostra tècnica corre el perill de convertir-se en inhumana. Reconcilieu als homes amb la vida. I sobretot, vetlleu, us ho supliquem pel futur de la nostra espècie. Atureu la mà de l'home que en un moment de bogeria pot destruir la civilització humana... Vosaltres que sabeu fer la veritat dolça, tendra, accessible, dediqueu-vos a fer penetrar l'esperit d'aquest Concili a les institucions, les escoles, les llars, en la vida de cada dia. Dones de tot l'univers, cristianes o no creients, a qui està confiada la vida en aquest moment tan greu de la història, a vosaltres toca salvar la pau del món».

Ramon, em costa creure que totes aquestes boniques paraules hagin nascut amb força i generositat d'un cor masculí. Sobretot contemplant l'evolució de la societat i de l'Església en els últims 50 anys. Crec que tens raó en escriure: «La dona, durant tota la seva vida i sobre tot en el passat, no ha estat respectada i estimada com es mereix. La dona jugarà un paper clau en la nova família humana i la forma en com sigui estimada i respectada serà decisiva. L'home ha de comprendre que la dona no està ni darrere ni davant, sinó que l'acompanya».

Hi ha una inquietud, preocupació, ansietat ... sobre el futur de la nostra societat, a partir dels problemes que vivim avui. Nova societat? Nova estructura familiar? No ho sé, però sí que estic convençut que el camí passa per un correcte protagonisme de la dona, i en una estructura familiar, molt problemàtica avui dia, a l'altura de les circumstàncies, no menys problemàtiques i incertes. Una abraçada,

+ P. Abat

25 de desembre del 2012

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18

«Escoltàvem aquests dies un ensenyament sobre el sagrari en una sessió de catequesi. El sacerdot deia als nens: Aquí hi ha Jesucrist, el qui va néixer de la Verge, el qui va caminar sobre les aigües, el qui va multiplicar els pans i els peixos, el qui va ressuscitar Llàtzer, el qui va morir i va ressuscitar al tercer dia, el qui està assegut a la dreta del Pare. I tots es van quedar mirant sense acabar de creure-s'ho. Fins que al final un va aixecar la mà i va dir: de veritat, ho dius?, ho dius de veritat, de debò? Li va respondre el sacerdot: si, ho dic de debò. I va afegir el nen: I per què no obrim la caixa?

»I recordo també una cançó de quan anava a la catequesi, que deia: la porta del sagrari qui la podrà obrir?»

Hi ha una idea pietosa de visitar el sagrari, de passar un temps, es diu, fent companyia a Jesús, que és allà, es diu, tot sol i cada vegada més oblidat, parlant d'aquesta manera amb una ingènua pietat, però amb molt poc coneixement del Misteri de Déu, que és un misteri de comunió, d'amor, Trinitari: «Jo i el Pare som un, jo faig el que veig fer al Pare». Jesús no està sol.

«Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la».

Efectivament, és al sagrari aquesta Paraula que és vida, que ve com a vida i com a llum dels homes, una Paraula que ve constantment. Però no està sola i abandonada al sagrari. Ets tu, jo, nosaltres, els que caminem amb una soledat dura.

Sóc jo qui té necessitat de posar-se davant aquesta Paraula i obrir el meu cor i acollir aquest Crist que passa, que segueix passant, «fent el bé, curant els malalts».

Aquest Crist de la caixa del sagrari no necessita la meva presència sentimental davant seu, més aviat necessita la presència d'un cor obert que faci possible que el meu espai interior sigui el veritable sagrari.

Hi ha una icona molt bonica de l'Anunciació que representa l'Arcàngel que acaba d'anunciar a Maria. I a Maria, que acaba de dir el "sí" que tot l'univers estava esperant, la representa, efectivament, com un sagrari pintant a l'interior del seu cos el Verb de Déu ja encarnat. Una preciosa imatge per dir-nos que Maria és el primer sagrari de Déu en la nostra humanitat.

Jo, tu, cada un de nosaltres, necessitem d'un temps de silenci profund davant el sagrari, o on sigui, per obrir el cor a la Paraula que ve com a vida, com a plenitud de vida per a tots els homes, com a plenitud de llum i de pau. «Crist és la nostra pau».

Aquesta Paraula de vida i de llum ha estat venint sempre als homes, com ens suggereix l'Epístola als Hebreus: «En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat ...ara ens ha parlat pel Fill». Ens continua parlant pel Fill, la veritable Paraula que els seus no van rebre.

Avui ens segueix parlant, nosaltres necessitem ser assidus oients d'aquesta Paraula de vida i de plenitud, per ser després missatgers de pau, com ens suggereix el profeta Isaïes: «Quin goig sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau, i porta la bona nova, que anuncia la salvació».

Sóc jo qui té necessitat de posar-se davant aquesta Paraula i obrir el cor i acollir aquest Crist que passava fent el bé, que curava...

Aquest Crist de la caixa del sagrari no necessita un presència sentimental davant seu. Necessita i em demana la presència d'un cor obert que faci possible que el meu espai interior sigui el veritable sagrari, com el de santa Maria.

Aquest Crist necessita un silenci en el meu espai interior on vagi ressonant i arrelant la Paraula. Necessita un silenci que em permeti exposar-me a la força de la Paraula. Necessita un silenci per deixar-me conduir per la saviesa de la paraula. Necessita un silenci perquè jo adverteixi que la Paraula de Déu, la Paraula de vida i de llum està en el meu cor, en els meus llavis i en la meva boca, en el més íntim de mi mateix, renovant la meva persona, la meva vida, en fer-me experimentar el seu pau, la Pau que porta la presència de Crist, Rei de pau, i amb la seva pau la bona notícia que és per a tota la humanitat el seu Naixement, revestit de la nostra naturalesa, que em dóna aquesta pau que em llança a caminar sobre les muntanyes com a missatger de pau en una societat violenta, esquinçada per les enemistats i per l'odi.

«Canteu al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses». Ell porta per a tu i per a tota la humanitat, la seva victòria.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

«Canteu al Senyor un càntic nou,
canteu al Senyor arreu de la terra,
canteu al Senyor beneïu el seu nom.»

Davant l'entrada del Rei diví en la història, el món esclata en un cor i en una dansa còsmica. En aquest salm 95, en tretze versos es convida a lloar Déu disset vegades. Una invitació que va dirigida a tots els pobles, a tota la terra. «Déu és amb nosaltres», o més expressiu encara: Déu és amb tots.

L'Evangeli ens ofereix una breu i expressiva crònica de l'esdeveniment que canviarà la història de la humanitat.

Escriu Paul Claudel: «Quan Déu toca la flauta no hi ha res a la cleda capaç de retenir el ramat». I comença la festa i el cant nou a les altures: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau».

Hi ha cants nous a les altures, cants nous en presència del Déu de l'univers, però no n'hi ha a la terra, perquè falta aquesta pau, falten l'amor i la justícia, que fan de l'home un home nou, capaç de cantar un càntic nou. Ve el Senyor, ve amb una melodia nova, per provocar una humanitat nova, un dia, en una albada nova, com diu el cantautor:

«També serà possible,
que aquest immens matí
ni tu ni jo ni ningú
no l'arribem a veure.
Però caldrà apressar-lo
perquè pugui ser».

(Labordeta)

Déu vol la nostra col·laboració perquè aquell matí, aquest immens matí d'un home nou i una humanitat nova, pugui arribar a ser.

«Avui —diu l'evangeli— ens neix un Salvador». Avui és Déu amb nosaltres. O millor encara Déu amb tots, ja que com afirma Pau: «Avui es revela l'amor de Déu que ve a salvar tots els homes». Avui contemplem la immensa abraçada de Déu a la humanitat. Déu, en revestir-se de la nostra humanitat, es posa el vestit més senzill i humil, per ser reconegut per tots els homes. Déu amb tots.

Però encara, en la nostra vida, no hem traduït bé la paraula Déu i menys encara la paraula tots. Déu ha tocat la flauta, però tenim una orella dolenta i entonem diverses melodies aquí baix a la terra, fins i tot dins d'una mateixa casa, d'un mateix monestir.

Ve un Déu per salvar-nos a tots. I tots tenim necessitat del seu amor, l'amor que ens salva, però aquest amor que esperem, aquest Déu a qui demanem, és el mateix per a tots? O dit més directament: el Déu a qui preguem és el mateix per a tots? I la pregunta és oportuna, perquè estem dins d'una mateixa tradició bíblica en la qual contemplem la gran inclinació que té, sempre, l'home a construir ídols. I quan fem de Déu un ídol fem un Déu a trossos, o esquizofrènic. Un Déu a la nostra mida.

Però el missatge de Nadal és la revelació de l'amor que ve a salvar tots els homes, un Déu amb nosaltres, amb tots. Només hi pot haver un Déu per sobre de la persona humana, i de tota la bellesa de la creació i del cosmos. Només hi pot haver un Déu font de la vida, font de la bellesa i de la bondat. Tota la resta entra en la categoria dels ídols. Llavors, si jo vull viure una relació personal viva i autèntica, amb aquest Déu que ve a salvar-nos, cal que estigui corregint sempre la imatge d'aquest Déu que em sobrepassa, que està més enllà de tot el que jo puc imaginar o pensar. I això em demana de viure en una actitud oberta de diàleg, de tolerància, en una relació positiva amb els altres. És l'exigència de ser humil i receptiu a la recerca de l'experiència de Déu. D'un Déu que és patrimoni de tota la humanitat.

Pau subratlla la necessitat «d'abandonar els desitjos mundans per viure una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi la nostra esperança i es manifesti la glòria de Jesucrist, Déu i Salvador nostre».

La persona de Crist ha de ser, doncs, la nostra referència. Ell ens convida a eixamplar el cor buscant la sintonia perfecta amb el Pare, i des de la força del seu amor en una obertura i receptivitat permanent amb la persona humana, passar com el nostre Salvador: «fent el bé».

23 de desembre del 2012

OH EMMANUEL,

Rei i legislador nostre,
esperança i salvació de les nacions.
VINE a salvar-nos,
Senyor Déu nostre.


Oh Emmanuel, esperança dels pobles, desitjat de cada cor, vine, instrueix-me en aquesta saviesa que va brillar en la teva mare! Ella, la primera deixebla que va comprendre la veritable saviesa celestial. El seu «sí» va canviar la història del món.

Aquesta història és un projecte d’amor de Déu envers la seva criatura. Elegits per l’Amor, per ser consagrats totalment a l’amor, destinats a ser un himne a la gloriosa generositat de Déu (cf. Ef 1,1s), una melodia d’amor a l’Amor. Aquest projecte d’amor, aquesta melodia assoleix uns nivells de perfecció insuperables quan es consumen la mútua penetració de l’Amor i l’amor de la seva criatura. Emmanuel, et fas Emmanuel. Ja res ni ningú no podrà apagar aquest foc abrandat en el cor de la humanitat. Un Déu que parla com foc que consumeix:

Posa’m com un segell sobre el teu cor;
com un segell sobre el teu braç,
perquè l’amor és fort com la mort,
la passió, inexorable com l’abisme:
les seves flames són flames abrandades,
una flama divina.
Els mars profunds no podran apagar l’amor,
ni ofegar-lo les fonts dels oceans...
(Ct 8,6)

Emmanuel... L’amor està consumat. Romanguem en el seu cor com un segell, un segell en el seu braç. El Verb. Aquest foc de Déu, aquesta flamarada del Senyor Déu, es troba com un segell indestructible en el cor de la seva criatura. Roman en el teu cor...
S’ha consumat aquest projecte diví, aquesta història d’amor, que els profetes ens relaten amb colors molt vius:

Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor.
Allà em correspondrà com quan era jove,
quan pujà del país d’Egipte.
Et prendré com a esposa per sempre,
et prendre com a esposa,
i pagaré per tu bondat i justícia,
amor i misericòrdia,
et prendré com a esposa pagant un preu de fidelitat,
Així coneixeràs qui és el Senyor...
(Os 2,16s)

Déu necessita tan sols, per part nostra, que li oferim un racó de silenci en el cor, una petita porció de desert perquè ell pugui penetrar-hi amb força, i nosaltres, alhora, experimentar la necessitat que en tenim per caminar, en l’experiència de la seva presència. Tan sols un reduït espai de silenci...

Qui és aquesta que puja del desert
recolzada en el seu estimat?
(Ct 8,5)

Necessitem caminar recolzats en l’Amat. Interioritzar aquesta aliança profunda, íntima, amorosa, que ens faci exclamar: el meu estimat és tot meu, i jo sóc tota seva (Ct 2,16). És un amor que s’anirà consumant dia a dia en el diàleg amorós de la meva vida en ell i d’ell en mi, és un amor que ens demana viure dia a dia la seducció divina.

M’has robat el cor, germana meva, esposa,
amb una sola mirada m’has robat el cor,
amb una sola perla dels teus collarets.
Que en són de delicioses, les teves carícies,
germana meva, esposa!
Les teves carícies són més dolces que el vi.
L’olor dels teus perfums,
més agradables que tots els bàlsams.
Els teus llavis, esposa, destil·len nèctar,
tens mel i llet sota la llengua...
(Ct 4,9-10)

Necessitem escoltar aquestes paraules d’amor. Meditar-les en el silenci del cor. Escoltar el desig de l’Amat, jo, que sóc per a ell objecte del seu desig (7,11). Potser dubtem en el cor d’aquest amor d’Emmanuel, d’aquest Déu amb nosaltres. I per això les nostres paraules i els nostres gestos es manifesten sovint amb un cert aire de dubte:

Tant de bo fossis germà meu!,
alletat als pits de la meva mare!
Si et trobava pel carrer, et besaria,
i ningú no m’ho podria retreure.
Et portaria, i et faria entrar
a casa de la meva mare.
Tu m’instruiries en l’amor
i jo et faria beure vi amb aromes,
most de les meves magranes...
(Ct 8,1-2)


Ell és el nostre germà, ell és EMMANUEL, és DÉU AMB NOSALTRES. Ens ho repeteix amb paraules i maneres molt diverses:

Jo mateix en persona buscaré les meves ovelles, en faré el recompte... acamparan segures al desert... i sabran que jo, el Senyor, sóc el seu Déu. (Ez 34)

No tinguis por, Maria, Déu t’ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús... El seu regnat no tindrà fi. (Lc 1,26 s)

Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món. (Mt 28,20)

Maria serà la primera criatura que viu aquest amor profund, íntim. La Mare de Déu. La mare que fa l’experiència singular de l’Amor viscut en el cor. La mare en comunió estreta amb aquest fill, que parla amb ell, que somia amb ell, que fa l’experiència única del creixement de l’amor en el seu cor de criatura.

Amb la caiguda de les primeres fulles, vaig començar a combregar amb el fill que portava a dins. Totes les mares imaginen i fan càbales sobre com serà el seu fill. Somien despertes i van dibuixant el seu possible perfil, els seus gustos, el seu caminar. Parlen en la intimitat amb ell. En mi hi havia una estranya barreja. L’agombolava en el meu interior, sí, li parlava com a un nen, i alhora la meva ànima s’anorreava, es perdia, s’agenollava davant seu, esglaiada per allò que ja intuïa de l’amor i l’energia inexplicable que estava brollant dins meu. Quan tancava els ulls i intentava escoltar les sensacions que em transmetia el fill que portava en les meves entranyes, només sentia una pau sense nom i, això sí, una força interior que naixia de la feblesa, d’una cosa tan fràgil i petita com jo.[1]

Nosaltres també hem de viure aquesta comunió amb qui ha fet de nosaltres un temple, somiar amb ell, tenir cura del cor on creix aquest Amor fins a manifestar-se en amor.
No tinguis por pel risc de dilatar el teu cor i trobar respostes sempre noves que et descol·loquen, perquè es tracta de la presència de l’Amor. Viu el moment present omplint-lo d’amor com Maria. Omple tots els moments del sentit de l’essencial. La vida està feta de molts i breus minuts d’esperança i en aquest camí, els petits passos són temps de Déu. Ell pot complir els teus somnis.

Endinsa’t dia rere dia en aquest hort, jardí tancat, font segellada, pou d’aigües vives, on l’Amat ha entrat per assaborir els fruits saborosos, per collir la seva mirra i el seu bàlsam, i menjar la seva bresca i la seva mel. Entreu-hi, endinseu-vos-hi: mengeu i beveu, embriagueu-vos amb l’Amat. (Ct 4,12s)



[1] P. Miguel Lamet, Las palabras calladas, Diario de María de Nazaret, Editorial Edigrabel, Barcelona 2008, p. 65.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A L'ADVENT
Diumenge 4t d'Advent (Cicle C)

De l'himne Acàtist a la Mare de Déu
Plenes de Déu les entranyes, la Verge pujà corrent a Elisabet. De seguida el fill que aquesta portava en el si en reconegué la salutació, s'omplí de joia i amb salts com si fossin cants digué a la Mare de Déu:

Déu vos guard, branca de gemma immarcescible.
Déu vos guard, terra d'un fruit incorruptible.
Déu vos guard, conreadora del qui conrea els homes que estima.
Déu vos guard, engendradora del qui ens engendra a la vida.
Déu vos guard, camp que fa brotar esplets de compassió.
Déu vos guard, taula curulla de provisions de clemència.
Déu vos guard, vós que feu reflorir un jardí de delícies.
Déu vos guard, vós que prepareu el port de les ànimes.
Déu vos guard, encens ben rebut d'intercessió.
Déu vos guard, expiació de tot el món.
Déu vos guard, de Déu per als mortals benvolença.
Déu vos guard, dels mortals envers Déu confiança.
Déu vos guard, esposa no maridada!

Dels escrits de sant Bonaventura, bisbe
Ja des del principi de la creació, col·locats en el paradís els nostres primers pares i després foragitats amb justícia per decret diví en pena d'haver menjat el fruit prohibit, la sobirana misericòrdia no va trigar a fer tornar l'home extraviat al camí de la penitència donant-li esperança de perdó amb la promesa d'un Salvador futur. I perquè ni la ignorància o la ingratitud no fessin ineficaç per a la nostra salvació aquesta condescendència tan gran de Déu, no va parar d'anunciar, prometre i revelar en tots els temps amb figures la vinguda del seu Fill per mitjà dels patriarques, jutges, sacerdots, reis i profetes, des d'Abel, el just, fins a Joan Baptista, per tal que, gràcies a aquests grans i meravellosos oracles repetits durant anys i anys les nostres intel·ligències s'obrissin a la fe i els nostres cors s'encenguessin amb desigs ardents.

Finalment, «quan va arribar la plenitud del temps», fou enviat l'arcàngel Gabriel a la Verge i, havent-hi ella consentit, hi va davallar l'Esperit Sant com un foc diví, que va inflamar la seva ment i va santificar la seva carn amb una puresa perfecta. «El poder de l'Altíssim la va cobrir amb la seva ombra» perquè pogués suportar un foc tan gran, i, en aquell mateix instant, per obra d'aquell poder, fou format el cos, creada l'ànima, i units aquests dos elements a la Divinitat en la persona del Fill, esdevenint així Déu i home, salvada la propietat d'ambdues naturaleses.

Oh si poguessis d'alguna manera experimentar la qualitat i la grandesa d'aquell incendi, d'aquella suavitat i d'aquell delit del cel! Com en fou enaltida la Verge Mare i ennoblit el gènere humà! Quina condescendència tan gran la de la Majestat divina! Oh, si poguessis sentir els càntics de goig de la Verge, pujar amb ella la muntanya i contemplar la suavíssima abraçada de l'estèril i de la Verge i aquella íntima salutació en la qual l'esclau va reconèixer el Senyor, l'herald el Jutge, la veu el Verb! Amb quina dolcesa, aleshores, entonaries el càntic sagrat: «La meva ànima magnifica el Senyor» a l'uníson amb la Verge benaurada, i saltant de joia, amb l'infant profeta, n'adoraries el fruit meravellós!

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Ángel,

Gràcies per la teva visita. Abandones per unes setmanes les terres de missió per venir a compartir l'alegria d'un Crist que s'està gestant de manera permanent en la pobresa i abandonament d'aquelles terres llunyanes. Deixes un temps breu la teva missió per visitar-nos i fer-nos més proper el batec del Crist, un Déu profundament humà, que viu, somriu, plora, en la pobresa i abandonament d'aquelles llunyanes terres.

Gràcies per la teva visita. Perquè necessitem escoltar el teu Magníficat. Necessitem escoltar com en la vostra obligada sobrietat, en la vostra dura sobrietat, proclameu la grandesa del Senyor. Necessitem contemplar en el vostre rostre l'alegria de Déu. Saber de la lleugeresa de la vostra vida, que és profunda vida humana i singular riquesa espiritual que aquí a la nostra «societat del benestar» trobem a faltar.

Perquè aquí ens aclapara la vida, el pes de la vida se'ns fa dur. L'abundància de les coses, el ritme de la vida, la difícil relació humana. Aquí ens costa aprendre el Magníficat. Cantar-lo. Viure'l.

Em preguntaves si preguem per vosaltres. Em va sortir un sí tímid, com qui està intentant recordar el moment en què elevem unes paraules concretes demanant a un Déu que no té necessitat de les nostres paraules, sinó del nostre cor, demanant a un Déu que només sintonitza els moviments que neixen del cor; un Déu que sap el que necessitem abans que la nostra boca l'hi demani.

I sento de nou ressonar el Magníficat de la Visitació en la meva ment: «Omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res».

I tinc la sensació que la pregària més rica, més autèntica és la vostra vida, i les vides d'aquests homes, dones i nens que us envolten incessantment amb un somriure, a l'espera del pa de cada dia. Tinc la impressió que la riquesa, el benestar, de la nostra vida ens deixa buit el cor. Un cor buit és un cor desesperat, que difícilment pot elevar una pregària que ha de pujar amb profunda confiança. Alhora tinc confiança en la força de la vostra pregària, de la pregària senzilla, plena d'humanitat i de confiança, perquè els cors de les vostres comunitats estan plens de béns, que nosaltres necessitem. Vosaltres, ens feu rics amb els vostres béns espirituals; nosaltres tenim l'obligació d'atendre les vostres necessitats materials.

La millor i més autèntica pregària és el gest d'amor que emergeix des del cor. Gràcies Àngel per la teva visita, gràcies pel teu magníficat. Una abraçada,

+ P. Abat

22 de desembre del 2012

OH REI, desitjat de les nacions,

pedra angular de l’Església
que de dos pobles n’has fet un,
VINE a salvar l’home
que vas formar del fang.


Gràcies al Messies, vosaltres, els qui abans éreu lluny, ara la sang del Crist us ha apropat. Ell és la nostra pau. De dos pobles n’ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i, en ell, n’ha creat un de sol, la nova humanitat. Ha fet morir en ell l’enemistat i, per la seva mort en creu, els ha reconciliat tots dos en Déu i els ha units en un sol cos... Per ell, uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare. (Ef 2,13s)

El desig d’unitat l’experimentem tots en el més profund del nostre ésser. Aspirem a tenir una unitat de vida en nosaltres mateixos. Una aspiració molt noble i molt necessària; i més encara quan avui són nombroses les forces que es projecten sobre nosaltres, forces que no sempre s’orienten cap a la unificació de la persona; tampoc cap a una relació d’unitat i reconciliació amb els altres. Caldria afegir, encara, el problema ecològic que posa de relleu la dificultat d’una unió harmònica amb el cosmos. I tot això porta la conseqüència més greu per a l’home: l’exili de Déu en la vida de l’home.

El nostre Rei, el desitjat dels pobles, desitjat conscientment o inconscientment, és un artífex d’unitat i reconciliació. Ell ve a satisfer aquest desig, a ser la pedra, la roca com a base d’unitat i reconciliació amb Déu, amb tot l’humà, i a posar-nos també a nosaltres en comunió i sintonia amb l’univers sencer.
Ell, Déu amor, ve a seduir la seva criatura amb el do del seu amor, amb l’ofrena d’un amor que vol ser correspost. Un Déu que, de vegades, es presenta en solitari, com l’Amat esperat:

Una veu! El meu estimat!
Mireu, ve trescant per les muntanyes,
saltant per les collades.
(Ct 2,8)

O també, ve amb tot un seguici fastuós que ens suggereix tot un pla, un projecte d’amor amb la seva criatura. És una escena irreal, fins i tot estranya: un seguici puja a Jerusalem des del desert enmig d’un núvol de pols. En aquest cas un núvol de pols perfumat, un núvol de mirra i encens, i essències aromàtiques precioses, com a núvol teofànic que protegeix.

Què és això que puja del desert,
com una columna de fum...?
que escampa olor de mirra i encens
i de totes les espècies exòtiques?
Mireu, és la llitera de Salomó!
Seixanta valents l’escorten,
la flor dels valents d’Israel...
El rei Salomó s’ha construït un baldaquí
de fustes del Líban;
n’ha fet d’argent les columnes,
d’or la respatllera, de porpra el setial;
per dintre l’han brodat amb amor...
Filles de Sió, sortiu,
contempleu el rei Salomó,
amb la corona que li posà la seva mare
el dia de les seves noces,
el dia de la joia del seu cor
(Ct 3,6 s)

Un seguici previ a una celebració nupcial, que ve amb tot el seu esplendor i la seva magnificència; hi destaca la bellesa del llit reial, que vol acréixer el desig de l’esposa. Una llitera que vol significar el pla de Déu, que és un pla d’amor envers la seva criatura, la revelació del seu desig d’incorporar la criatura al seu misteri d’amor trinitari. Un seguici victoriós defensant la veritat i la justícia. Al salmista, contemplant aquest seguici, se li deslliga la llengua que canta, la llengua que escriu amb el cor.

Ets el més bell de tots els homes,
exhalen gracia els teus llavis:
Déu t’ha beneït per sempre.
(Sl 44,3)

I ja no és només el desig d’ell, sinó que és la seducció que provoca, que el rei romangui enamorat de la bellesa de la seva criatura, i aquesta, seduïda pels perfums de la festa, recita els seus versos:

Que em besi amb besos de la seva boca!
Les teves carícies són més dolces que el vi.
Són embriagants els teus perfums...
(Ct 1,2)

Digues-me, amor de la meva ànima
on pastures el ramat,
on el fas reposar quan és migdia...
(Ct 1,7)

Una veu! El meu estimat!
Mireu, ve trescant per les muntanyes...
(Ct 2,8)

El meu estimat és tot meu i jo sóc tota seva...
Estic malalta d’amor...
(Ct 2,16.5)

El nostre cor està fet per estimar. Està fet per a Déu. Déu és amor. La revelació del seu amor sempre és una festa per a la seva criatura, que busca fer-se present en ella, com canta l’Amic:
L’amat va donar una gran festa i va reunir al voltant d’ell una cort de grans i nombrosos barons, i durant el festí els va fer el regal de grans dons. L’Amic va acudir al festí i l’Amat li va dir: Qui t’ha convidat per venir al meu palau? I l’Amic va respondre: —L’amor i la necessitat m’han fet venir per admirar els teus trets divins, les teves grans seduccions i la resplendor de la vostra glòria.[1]

L’Amic canta l’amor seductor de l’Amat.

El canta sant Agustí escrivint un vers d’amor: «Ens has fet, Senyor, per a tu i el nostre cor està inquiet fins que descansa en tu». I així comença la seva obra «les Confessions», veritable mostra de la seducció que l’Amat desperta en la seva criatura.

El canta, també, sant Bernat, en la seva obra i en les seves cartes:

L’espos, que és amor, només demana a canvi amor i fidelitat. Que l’esposa, doncs, no li oposi resistència i correspongui al seu amor. Pot l’esposa deixar d’estimar, tractant-se a més de l’esposa de l’Amor; pot no ser estimat el que és l’Amor per essència?... Per això on hi ha amor, no hi ha cansament, sinó sabor.[2]

El canta sant Joan de la Creu vessant la seva nostàlgia de l’Amat en la bellesa del cosmos:

«Pastors, els que anireu
allà per les mallades[3] al turó:
si per ma sort veieu
aquell qui més estimo,
digueu-li que pateixo, peno i fino».[4]

Però el canta sobretot aquella que va acollir aquest Amor en el seu cor i en les seves entranyes, per revestir-lo de la nostra naturalesa, el canta aquella amb la seva llengua i amb tota la seva existència:

La meva ànima magnifica el Senyor
el meu esperit celebra Déu que em salva...
L’amor que té als qui creuen en ell
s’estén de generació en generació...

L’amor es converteix en una melodia viva i viscuda amb el cant del Magníficat. L’amor desvetlla el desig, el desig porta l’amor fins a l’extrem. I l’amor extrem ens torna a la vida. Vida que neix de les entranyes de la mort, com un do que s’ofereix voluntàriament, lliurement. Qui dóna la vida des de la força de l’amor la torna a recobrar. (cf. Jn 12,25) Contemplem, doncs, el qui és coronat de glòria. En contemplar el qui és enlairat per atraure tothom cap a ell, aprenem a estimar. Aprenem a estimar del Rei, del desitjat dels pobles i pedra angular de l’Església. Contemplem l’amor...
Aprenguem d’aquella de la qual neix la melodia d’amor més pur. Aprenguem d’aquella que és la primera contemplativa de l’amor. A mirar l’amor. A contemplar l’amor. Aprenguem de la qui va guardar l’amor amb més fidelitat en el seu cor. I el va manifestar amb més generositat. És una senzilla i bella crida a ser instruments de l’amor. I a cantar el Magníficat en nous encontres i misteris de Visitació.



[1] Ramon Llull, El Llibre de l’Amic i de l’Amat, 114.
[2] Sant Bernat, Sobre el Càntic dels càntics, sermó 83, o.c. V, BAC 491, Madrid 1987, p. 1031.
[3] Pleta: lloc o clos on es recull el bestiar que pastura al camp o a la muntanya.
[4] Sant Joan de la Creu, Càntic espiritual, 2. Versió catalana de Jaume Gabarró, Editorial Claret, Barcelona 1987.