LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A L'ADVENT
Diumenge 2n d'Advent (Cicle C)

Del comentari a l'evangeli segons sant Joan, d'Orígenes, prevere
És amb raó que Joan s'anomenava la veu no d'aquell qui parla sinó d'aquell qui crida en el desert; perquè el qui crida: «Aplaneu els camins del Senyor» també parla, puix que és possible de dir la mateixa cosa sense cridar. Si crida i clama, és perquè el sentin els qui estan lluny del qui parla, perquè els durs d'orella copsin la grandesa d'allò que és dit, gràcies al volum de la veu dels missatgers; ve en socors dels qui s'han apartat de Déu o dels qui han perdut la finor d'oïda. Pel mateix motiu, Jesús «es posà dret i cridà: si algú té set, que vingui a mi i que begui». També per això «Joan dóna testimoniatge d'ell i clama». I és per això, encara, que Déu ordena a Isaïes de cridar: «Sento una veu que em diu: Crida! Jo li pregunto: ¿Què he de cridar?»

Fins i tot la veu del cor dels qui preguen, que no és alta ni sostinguda, àdhuc quan no amplifiquen llurs crits i llurs clams, Déu la sent, quan preguen d'aquesta manera. Ja que, quan Moisès, en altre temps, no cridava pas d'una manera sensible —l'Èxode no en diu res— Déu li diu: «Per què tots aquests crits?» És que, en la seva pregària, havia cridat ben alt, amb aquella veu que només Déu pot sentir. Heus ací perquè David mateix diu: «Que pugi a Déu el meu clam; que pugi a Déu, i que ell m'escolti».

Però la veu del qui crida en el desert és necessària a l'ànima privada de Déu, veritable desert: ¿quina solitud més llastimosa hi pot haver que una ànima convertida en desert per l'absència de Déu i de tota virtut? Li cal aquesta veu perquè se senti empesa a aplanar el camí del Senyor, perquè el seu caminar és encara tortuós i necessita lliçons.