i Sol de justícia.
VINE, il·lumina els qui viuen
a la fosca, al país tenebrós.
Escolta les paraules del Mestre, Sol naixent, acull-les, no endureixis el cor, que en la seva bondat ens mostra el camí de la vida (cf. RB, Pròleg 1). El camí de la vida és el camí de l’amor. I són molts els qui moren sense amor! Escolta les paraules del Mestre!
I el Mestre ens diu: Jo,
el Senyor, t’he cridat amb benvolença, t’he pres per la mà, t’he format, perquè
siguis llum de les nacions (Is 42,6).
D’aquesta manera, tota la vida és un camí, un camí
dialogat, un permanent diàleg d’amor entre Déu i la seva criatura, que ens
reflecteix de manera molt viva el llibre del Càntic dels càntics:
Que n’ets de bella, estimada
meva,
que n’ets de bella!
Els teus ulls són coloms
darrere el teu vel...
Ets tota bella, amiga meva,
no tens cap defecte.
Vine amb mi, esposa!
(Ct 4,1)
I l’estimada, seduïda per aquest amor del seu Creador,
respon:
Oh, vine, estimat meu,
sortim al camp,
fem nit en llogarrets!
De bon matí anirem a les
vinyes...
Allí t’ompliré de carícies.
(Ct 7,12)
Es diria que ell està extasiat per la bellesa de la seva
criatura, quan la contempla com l’obra del seu amor. «I Déu veié que era bo, bell». La paraula hebrea utilitzada en la
narració de la creació, en el Gènesi, expressa ambdós matisos: la bondat i la
bellesa de la creació als ulls del Creador. Bell és el que nodreix el desig que
aixeca ponts cap l’Etern, buscant així un diàleg amorós la iniciativa del qual
és portat sempre per Déu, i que ens guiarà vers una profunda intimitat amb la
divinitat:
Qui és aquesta que guaita
com l’aurora,
bella com la lluna,
resplendent com el sol
impressionant com un exercit
amb les banderes alçades?
(Ct 6,10)
Per exclamar ella:
No us fixeu en la meva
morenor:
és el sol que m’ha embrunit.
(Ct 1,6)
Ella, l’esposa, que
canta amb admiració el nom
de l’espòs, que admira la seva figura, que guarda la seva paraula, se sent il·luminada pel Sol de
justícia. Aquest Sol crema
i il·lumina. Aquesta negror nostra, sempre
suposa una part d’incredulitat, de desobediència que treu atractiu a les nostres obres
i escalfor en el cor, que omple el nostre espai
interior de foscor i de nit. Però arriba sempre una nova albada
amb el Sol de justícia i la resplendor de la
llum eterna, que ens convida a
aixecar-nos i obrir els nostres ulls a la llum deïfica
que ens xiuxiueja paraules d’amor: qui és aquesta que guaita com l’aurora,
bonica, refulgent... I retorna el diàleg amorós. En
aquest diàleg d’amor ell descriu la seva
estimada:
Que n’ets de bella, estimada meva,
que n’ets de bella!
Els teus ulls són coloms,
darrere el teu vel...
Com un fil escarlata són els teus llavis,
la teva boca és un encís,
dues meitats de magrana són les teves galtes,
darrere el teu vel.
Ets tota bella, amiga
meva,
no tens cap defecte!
M’has robat el cor,
germana meva, esposa
amb una sola mirada m’has robat el
cor,
amb una sola perla dels teus collarets.
(Ct 4)
És la bellesa de la criatura que sedueix Déu, fins al
punt que el porta a revestir-se de la fragilitat de la nostra naturalesa, per
enaltir encara més la dignitat, la grandesa, la bellesa de la seva obra. I
ella, malalta d’amor, desitjant que la
besi amb els besos de la seva boca, mira l’espòs i ens dibuixa el retrat
que en guarda al fons del seu cor:
El meu estimat és blanc i
rogenc,
es distingeix entre deu mil.
El seu cap és or finíssim,
els seus ulls són coloms
al costat dels rierols.
Els seus llavis són lliris,
que regalimen mirra.
Els seus braços són
cilindres d’or,
les seves cames són columnes
d’alabastre,
majestuós com el cedre.
La seva boca és dolça.
Tot ell és una delícia...
(Ct 5,10s)
Així transcorre aquest
singular diàleg amorós entre Déu i la seva criatura, contemplació de la bondat i de la bellesa de la
creació, tensió apassionada
del desig, fins arribar
a l’èxtasi de l’abraçada:
Té l’esquerra sota el meu cap,
i amb la dreta m’abraça.
(Ct 2,6; 8,3)
En ell tot és llum,
claredat que roman, Sol que no té posta...
D’aquí el desig mutu:
Us conjuro, filles de Jerusalem,
per les gaseles i
les cérvoles del
camp,
no desvetlleu l’amor, no el
desperteu
fins que ell mateix ho vulgui.
(Ct 2,7; 3,5;
8,4)
Els dos amants estan
pendents l’un de l’altre. Fins i
tot en el somni ella està pendent d’ell: Jo dormia, però el meu cor vetllava
(5,2). I ell, sembla que tan sols viu per a la seva criatura: Jo sóc del meu estimat, i cap a mi ve la seva passió (7,11).
Però l’amor desperta, i acaba
el diàleg amorós de
manera sorprenent:
Fuig, estimat meu,
semblant a la gasela, al cervatell,
per les muntanyes del bàlsam!
(Ct 8,14)
Passa que l’amor veritable
no té un final, no hi ha en
ell un capítol últim.
El misteri d’amor, de la relació amorosa és
un misteri que envolta les persones que s’estimen, en una història que recomença cada dia, com el sol amb la seva albada.
L’estimat ha de fugir com la gasela o
el cervatell, per poder tornar, saltant per muntanyes i
collades (Ct 2,8-9). L’amor dura i creix quan
recomença amb la
llum del nou dia. Cada dia, per als enamorats,
és una invitació a
viure la seducció de l’amor,
i aquesta fidelitat, en la seducció
amorosa, ens obre a la resplendor de la llum eterna. Cada dia s’ha d’iniciar
un diàleg d’amor i de llum:
Porta’m darrere
tu: Correm!...
Aixeca’t, amor meu,
bonica meva, i vine...
Cada dia cal encendre aquest llum, aquesta alegria,
aquesta pau al cor, cada dia s’ha d’exercitar el cor en allò que li és propi:
estimar, obrir-se a un nou diàleg d’amor, cada dia hem de mirar aquest punt de
referència insubstituïble que és Santa Maria, que va viure en permanent
fidelitat en aquesta apassionant aventura de l’amor de Déu amb la seva
criatura, i de la resposta fidel d’aquesta al seu Creador, l’Amat. Cada dia
vivint agraïda el regal de Déu, i oferint el seu al seu Creador. Estimulats per
l’exemple del seu amor, cada dia serà bo i necessari avivar el nostre desig de
l’amat:
Oh Sol naixent, que abans d’irrompre amb la teva llum, t’has
tancat en el si de Maria, com en una arca sagrada i l’has il·luminada amb la
resplendor de la teva llum eterna.
Oh Sol naixent, provocat pel «sí» de la mare, donant així el
respir al món que l’esperava. Avui manté viva la seva esperança.
Oh Sol naixent, que vas embolcallar amb la teva vida i amb la
teva llum la mare, deixant-te cobrir i embolcallar ensems per ella.
Oh Sol naixent, que refulgires amb llum pròpia el matí de la
Resurrecció i ens vas fer fills i germans... VINE A IL·LUMINAR-NOS!
