NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

«Canteu al Senyor un càntic nou,
canteu al Senyor arreu de la terra,
canteu al Senyor beneïu el seu nom.»

Davant l'entrada del Rei diví en la història, el món esclata en un cor i en una dansa còsmica. En aquest salm 95, en tretze versos es convida a lloar Déu disset vegades. Una invitació que va dirigida a tots els pobles, a tota la terra. «Déu és amb nosaltres», o més expressiu encara: Déu és amb tots.

L'Evangeli ens ofereix una breu i expressiva crònica de l'esdeveniment que canviarà la història de la humanitat.

Escriu Paul Claudel: «Quan Déu toca la flauta no hi ha res a la cleda capaç de retenir el ramat». I comença la festa i el cant nou a les altures: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau».

Hi ha cants nous a les altures, cants nous en presència del Déu de l'univers, però no n'hi ha a la terra, perquè falta aquesta pau, falten l'amor i la justícia, que fan de l'home un home nou, capaç de cantar un càntic nou. Ve el Senyor, ve amb una melodia nova, per provocar una humanitat nova, un dia, en una albada nova, com diu el cantautor:

«També serà possible,
que aquest immens matí
ni tu ni jo ni ningú
no l'arribem a veure.
Però caldrà apressar-lo
perquè pugui ser».

(Labordeta)

Déu vol la nostra col·laboració perquè aquell matí, aquest immens matí d'un home nou i una humanitat nova, pugui arribar a ser.

«Avui —diu l'evangeli— ens neix un Salvador». Avui és Déu amb nosaltres. O millor encara Déu amb tots, ja que com afirma Pau: «Avui es revela l'amor de Déu que ve a salvar tots els homes». Avui contemplem la immensa abraçada de Déu a la humanitat. Déu, en revestir-se de la nostra humanitat, es posa el vestit més senzill i humil, per ser reconegut per tots els homes. Déu amb tots.

Però encara, en la nostra vida, no hem traduït bé la paraula Déu i menys encara la paraula tots. Déu ha tocat la flauta, però tenim una orella dolenta i entonem diverses melodies aquí baix a la terra, fins i tot dins d'una mateixa casa, d'un mateix monestir.

Ve un Déu per salvar-nos a tots. I tots tenim necessitat del seu amor, l'amor que ens salva, però aquest amor que esperem, aquest Déu a qui demanem, és el mateix per a tots? O dit més directament: el Déu a qui preguem és el mateix per a tots? I la pregunta és oportuna, perquè estem dins d'una mateixa tradició bíblica en la qual contemplem la gran inclinació que té, sempre, l'home a construir ídols. I quan fem de Déu un ídol fem un Déu a trossos, o esquizofrènic. Un Déu a la nostra mida.

Però el missatge de Nadal és la revelació de l'amor que ve a salvar tots els homes, un Déu amb nosaltres, amb tots. Només hi pot haver un Déu per sobre de la persona humana, i de tota la bellesa de la creació i del cosmos. Només hi pot haver un Déu font de la vida, font de la bellesa i de la bondat. Tota la resta entra en la categoria dels ídols. Llavors, si jo vull viure una relació personal viva i autèntica, amb aquest Déu que ve a salvar-nos, cal que estigui corregint sempre la imatge d'aquest Déu que em sobrepassa, que està més enllà de tot el que jo puc imaginar o pensar. I això em demana de viure en una actitud oberta de diàleg, de tolerància, en una relació positiva amb els altres. És l'exigència de ser humil i receptiu a la recerca de l'experiència de Déu. D'un Déu que és patrimoni de tota la humanitat.

Pau subratlla la necessitat «d'abandonar els desitjos mundans per viure una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi la nostra esperança i es manifesti la glòria de Jesucrist, Déu i Salvador nostre».

La persona de Crist ha de ser, doncs, la nostra referència. Ell ens convida a eixamplar el cor buscant la sintonia perfecta amb el Pare, i des de la força del seu amor en una obertura i receptivitat permanent amb la persona humana, passar com el nostre Salvador: «fent el bé».