esperança i salvació de les nacions.
VINE a salvar-nos,
Senyor Déu nostre.
Oh Emmanuel, esperança dels pobles, desitjat de cada cor, vine, instrueix-me en aquesta saviesa que va brillar en la teva mare! Ella, la primera deixebla que va comprendre la veritable saviesa celestial. El seu «sí» va canviar la història del món.
Aquesta història és un projecte d’amor de Déu envers la
seva criatura. Elegits per l’Amor,
per ser consagrats totalment a l’amor, destinats a ser un himne a la gloriosa generositat
de Déu (cf. Ef
1,1s), una melodia d’amor a l’Amor. Aquest projecte d’amor, aquesta melodia assoleix uns nivells
de perfecció insuperables quan es consumen la
mútua penetració de l’Amor
i l’amor de la seva criatura. Emmanuel, et fas Emmanuel.
Ja res ni ningú no
podrà apagar aquest foc abrandat en el cor de la humanitat. Un Déu que parla com
foc que consumeix:
Posa’m com un
segell sobre el teu cor;
com un segell sobre el teu braç,
perquè l’amor és fort com la mort,
la passió, inexorable com l’abisme:
les seves flames són flames abrandades,
una flama divina.
Els mars profunds no podran apagar l’amor,
ni ofegar-lo les fonts dels oceans...
(Ct 8,6)
Emmanuel... L’amor està consumat.
Romanguem en el seu cor com un segell, un segell en
el seu braç. El Verb. Aquest
foc de Déu, aquesta
flamarada del Senyor Déu, es troba com un segell indestructible en el cor de la seva criatura. Roman en el teu cor...
S’ha consumat aquest
projecte diví, aquesta
història d’amor, que els profetes ens relaten
amb colors molt vius:
Jo la seduiré, la portaré
al desert i li
parlaré al cor.
Allà em correspondrà
com quan era jove,
quan pujà del país d’Egipte.
Et prendré com a esposa per sempre,
et prendre com a esposa,
i pagaré per tu bondat i justícia,
amor i misericòrdia,
et prendré com a esposa
pagant un preu de fidelitat,
Així coneixeràs qui és el Senyor...
(Os 2,16s)
Déu necessita tan sols, per part nostra, que li
oferim un racó de silenci en el
cor, una petita porció de desert perquè ell pugui penetrar-hi amb força, i
nosaltres, alhora, experimentar la necessitat que en tenim
per caminar, en l’experiència
de la seva presència. Tan sols un reduït espai de
silenci...
Qui és aquesta que puja del desert
recolzada en el seu estimat?
(Ct 8,5)
Necessitem caminar recolzats
en l’Amat. Interioritzar aquesta aliança profunda, íntima, amorosa, que ens faci exclamar: el meu estimat és tot meu, i
jo sóc tota seva (Ct 2,16). És un amor
que s’anirà consumant dia a dia en el diàleg
amorós de la meva vida en ell i d’ell en mi,
és un amor que ens demana viure dia a dia la seducció divina.
M’has robat el cor,
germana meva, esposa,
amb una sola mirada m’has robat el
cor,
amb una sola perla dels teus collarets.
Que en són de delicioses, les teves carícies,
germana meva, esposa!
Les teves carícies són més dolces que el vi.
L’olor dels teus perfums,
més agradables que tots els bàlsams.
Els teus llavis, esposa, destil·len
nèctar,
tens mel i llet sota la
llengua...
(Ct 4,9-10)
Necessitem escoltar aquestes paraules d’amor. Meditar-les
en el silenci del cor. Escoltar el desig de l’Amat, jo, que sóc per a ell objecte
del seu desig (7,11). Potser dubtem en el cor
d’aquest amor d’Emmanuel, d’aquest Déu amb nosaltres.
I per això les nostres paraules i els nostres gestos
es manifesten sovint amb un cert aire
de dubte:
Tant de bo fossis germà meu!,
alletat als pits de
la meva mare!
Si et trobava pel carrer, et besaria,
i ningú no m’ho podria retreure.
Et portaria, i et faria entrar
a casa de la meva mare.
Tu m’instruiries en l’amor
i jo et faria beure vi amb aromes,
most de les meves magranes...
(Ct 8,1-2)
Ell és el nostre germà,
ell és EMMANUEL, és
DÉU AMB NOSALTRES.
Ens ho repeteix amb
paraules i maneres molt diverses:
Jo mateix en persona buscaré les meves ovelles,
en faré el recompte... acamparan
segures al desert... i sabran que jo, el
Senyor, sóc el seu Déu. (Ez
34)
No tinguis por, Maria, Déu t’ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús... El seu regnat no tindrà fi. (Lc 1,26 s)
Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món. (Mt 28,20)
Maria serà la primera criatura
que viu aquest amor profund, íntim. La Mare de Déu.
La mare que fa l’experiència singular de l’Amor viscut
en el cor. La mare en comunió estreta amb aquest
fill, que parla amb ell, que somia amb ell, que fa
l’experiència única del creixement
de l’amor en el seu cor de criatura.
Amb la caiguda de les primeres fulles, vaig començar a combregar amb el
fill que portava a dins. Totes les mares imaginen i fan càbales sobre com serà
el seu fill. Somien despertes i van dibuixant el seu possible perfil, els seus
gustos, el seu caminar. Parlen en la intimitat amb ell. En mi hi havia una
estranya barreja. L’agombolava en el meu interior, sí, li parlava com a un nen,
i alhora la meva ànima s’anorreava, es perdia, s’agenollava davant seu,
esglaiada per allò que ja intuïa de l’amor i l’energia inexplicable que estava
brollant dins meu. Quan tancava els ulls i intentava escoltar les sensacions
que em transmetia el fill que portava en les meves entranyes, només sentia una
pau sense nom i, això sí, una força interior que naixia de la feblesa, d’una
cosa tan fràgil i petita com jo.[1]
Nosaltres també hem de viure aquesta comunió amb
qui ha fet de nosaltres un temple, somiar amb ell, tenir cura del cor on creix
aquest Amor fins a manifestar-se en amor.
No tinguis por pel risc de dilatar el teu cor i trobar respostes sempre
noves que et descol·loquen, perquè es tracta de la presència de l’Amor. Viu el
moment present omplint-lo d’amor com Maria. Omple tots els moments del sentit
de l’essencial. La vida està feta de molts i breus minuts d’esperança i en
aquest camí, els petits passos són temps de Déu. Ell pot complir els teus
somnis.
[1] P.
Miguel Lamet, Las palabras calladas,
Diario de María de Nazaret, Editorial Edigrabel, Barcelona 2008, p. 65.