LA CARTA DE L'ABAT

Carta a Santa Maria,

«Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». Aquesta és la teva resposta a l'àngel, aquesta és la teva resposta a Déu. Una paraula breu que disposa la teva presència davant el Senyor, i després ... el silenci. Un punt de silenci en el teu cor, com un solc de tardor obert, que acull la Paraula que ve a tu carregada de vida, d'una forta nostàlgia de vida i d'esperança de primavera.

Un punt de silenci, un aprofundir en tu mateixa el silenci d'admiració, el silenci d'entusiasme. En el silenci, ens ensenyes que no calen moltes paraules, només la mirada i caminar en companyia.

Tu ens ensenyes que el silenci és sobretot per mirar dintre i contemplar la Paraula, considerar la Paraula. I esperar ...

Tu ens ensenyes que el silenci és per a caminar en companyia, perquè el silenci ens ensenya que no estem mai sols, perquè aquest punt de silenci interior és l'espai on neix la remor de la Font, d'on brollen aigües abundants de vida. Aquest moment únic, en què començo a estar tot sol amb ell, com en una singular maternitat de la qual segueix tenint necessitat aquesta societat convulsa.

Tu, Verge Immaculada, Mare de l'Església, ets el primer silenci que anuncia la presència de l'Amor Un Amor que et va elegir abans de crear el món, que et va crear beneïda, tabernacle per guardar l'Amor, per guardar tots els tresors de la saviesa i de la ciència.

Déu ha fet que la teva resplendor arribi a tot arreu, i, qui millor que tu pot portar el nom de «Possessió pacífica del Bé»? De qui podem afirmar millor «Glòria del culte a Déu»?

Avui, vull contemplar-te en la teva festa. Mirar-te, i sentir la teva mirada en el meu interior que em pacifiqui. Mirar-te i sentir la teva mirada silenciosa com una veu en el desert del meu espai interior. Per aprendre a mirar, perquè la meva mirada aprengui a ser acollidora, més que jutjadora. Acollir. No jutjar. Aprendre a contemplar.

Necessito aquesta mirada teva, que va aprendre de tu el teu Fill, per passar entre nosaltres amb la força irresistible de la mirada, que arrossegava darrere seu, que sanava, que pacificava...

Un mirada amb la força de la veu, capaç de sacsejar la terra més àrida. Una mirada amb la força d'una veu que anima a caminar. A fer camí junts.

Tu has caminat sempre amb l'Amor. La teva mirada es posava en l'Amor i caminaves amb ell. Tu continues caminant amb l'Amor, en el camí i en la vida de l'Església. Jo necessito la teva mirada sobre mi: la teva mirada que sigui veu, paraula en el meu espai interior, i tu, plena de gràcia, elegida per Déu des del principi, reconciliació de Déu amb els homes, tresor de vida immaculada, concedeix-me tenir un cor senzill per respondre sempre a l'Hoste de la meva ànima: «que es compleixin en mi, les teves paraules».

+ P. Abat