18 de febrer del 2015

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50 3-6.12-14.17; 2Co 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

S'aixeca el teló: un any més arriba la Quaresma. Ens trobem un any més a l'atri de la Pasqua. Aquest és un temps perquè reneixi l'home nou que començàrem a ser quan vam rebre el sagrament del baptisme, i ens convertírem en temples de l'Esperit de Crist.

El ritme de la nostra vida humana va també paral·lel al ritme de la creació. També en la nostra vida se succeeixen les quatre estacions. Ara arriba la «sagrada primavera de l'Església», que així és com anomenen els Pares la Quaresma. A la primavera comencem a percebre l'aroma de la vida nova. El papa Francesc en el seu missatge quaresmal ens diu: «La Quaresma és un temps de renovació per a l'Església, per a les comunitats, per a cada creient. Però sobretot és un temps de gràcia».

És a dir un temps per estar atents al renéixer d'una vida nova, com a bons deixebles a l'escola del servei diví, una vida nova que rebem com un do de Déu que va marcant el camí. No donem lloc a la indiferència en la nostra inconsciència. Aquesta és una altra paraula que subratlla el missatge papal: «La indiferència cap al proïsme i cap a Déu és una temptació real també per als cristians... Avui hi ha una globalització de la indiferència. Per això necessitem sentir en cada Quaresma el crit dels profetes que aixequen la seva veu i ens desperten».

I quan comença aquest temps de renovació, com quan comença a apuntar l'aroma de la primavera, és important dur a terme la poda perquè l'arbre, al seu temps, doni un fruit més abundant. I aquí escoltem la veu de l'Amat:

«Aixeca't, amiga meva,
bonica meva, i vine!
Mira, l'hivern ja ha passat
La pluja s'ha esvaït, ja se n'ha anat.
Les flors despunten a la terra,
ja arriba el temps d'esbrotar...»
(Ct 2,10s)

«La poda —diu Orígenes— és la remissió dels pecats i la reconciliació amb Déu». És allò a què ens exhorta sant Pau: “Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. Ara és l'hora favorable, ara és el dia de la salvació”. És el temps de la poda, el dia favorable de la gràcia. Per això diu la Paraula: “Tot el qui roman en mi i dóna fruit, el meu Pare l'esporga perquè encara en doni més”. Dóna fruit, ja que el que és infructuós serà arrencat. I quins fruits són els que hem de donar? Aquells que ens porta la Paraula de Déu, de la qual diu el profeta: “Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar, així serà la paraula que surt dels meus llavis”».

Per això afegeix sant Ireneu: «Durant quaranta dies Moisès va aprendre a retenir les paraules de Déu, els caràcters celestes, les imatges espirituals i les figures de les realitats futures».

Això és la conversió del cor, tornar cap a Déu, esquinçar el cor perquè hi entri amb força l'alè de l'esperit de Déu i ens renovi des del més entranyable del nostre ésser. Això és també el que ens suggereix avui la paraula de sant Mateu a l'evangeli: «pregar des del lloc més amagat», buscar el silenci i la solitud que ens permeti escoltar la seva paraula.

I per aquí van també les tres recomanacions del Papa per a aquest temps de poda, per a aquest temps de Quaresma:

«Si un membre pateix tots pateixen amb ell (1Cor 12,26). És a dir permetre a Déu que ens revesteixi de bondat i de misericòrdia, que ens revesteixi del Crist, que ens deixem servir pel Crist i aprendre d'ell a ser servidors dels nostres germans».

Aquest punt ens desperta la consciència de tenir present els nostres germans, i que hem de fer el camí que ens porti a cada home, ja que per tots mor i ressuscita Jesucrist.

I això ho plasma perfectament sant Mateu quan ens aconsella una almoina feta amb discreció, però amb generositat; així com un dejuni que ens proporcioni una cara ben rosada i rejovenida.

No és gaire fàcil la poda; les retallades sempre costen. Ens acostumem a un benestar i ens costa tornar a una sana sobrietat. Per això el Papa fa una última invitació a «enfortir el cor». El camí d'aquest enfortiment és, primer de tot, guardar la Paraula en el cor, deixar-nos il·luminar per la seva saviesa i oberts a seguir la seva interpel·lació.

Contemplada així la Quaresma, com un camí cap a la Pasqua, pot ser un camí molt viu i apassionant, ja que ens ajudarà a tenir un cor fort i misericordiós, vigilant i generós, que no es deixa tancar en si mateix i no cau en el vertigen de la globalització de la indiferència.

15 de febrer del 2015

DIUMENGE VI DE DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Lv 13,1-2.45-46; Sl 31; 1Co,10,31-11,1; Mc 1,40-45

Estimats germans i germanes:

Segons Sant Lleó el Gran, «reconeixent el poder de Déu, descobrim la nostra dignitat». Tots busquem un Amor, en majúscules, més gran que el nostre. Jesús ens pot parlar d'aquest Amor, que se'ns regala, que ens guareix i purifica, que ens dóna la pau. Hem vingut aquí, a aquesta església, a escoltar Jesús i ser guarits per Ell. Sí, tots necessitem ser guarits! Una guarició externa, física; però també interna, espiritual.

Jesús i el leprós trenquen les normes perquè són molt grans l'amor de l'un i la fe de l'altre. Una persona exclosa, marginada, que ho té tot perdut, s'aferra a l'única possibilitat que li queda. Pot caure en la indignació: per què, per què?; o en la humilitat: «Si vols, Senyor, em pots purificar». Jesús toca amb la mà a qui sap agenollar-se; no per submissió sinó per confiança. El missatge de l'Evangeli d'avui resulta una provocació al nostre món que li falta commoure's i compadir-se davant el dolor de l'altre, un món que ha de cercar solucions per superar les guerres i altres conflictes. També és una invitació amorosa i constant a purificar el cor que té la lepra de l'egoisme i la indiferència

A vegades marginem persones pel seu aspecte exterior o pel que creiem que són interiorment, o per prejudicis o per intencionalitats. Cal pensar en la lepra dels nostres dies, la sida o l'ebola, que creen un clima de marginació. La soledat i impotència d'aquests malalts són un crit a les consciències adormides. El gest de Jesús és un ensenyament per a nosaltres: som invitats a la solidaritat i a la misericòrdia, com a resposta i compromís, no buscant «allò que em convé a mi, sinó allò que convé als altres».

Si tenim la gosadia d'apropar-nos a Jesús, de manifestar-li confiadament els materials, pobres i defectuosos, amb els quals construïm la nostra vida, Ell, amb el seu poder, estendrà les mans per purificar-nos, per aixecar-nos i redreçar-nos, per fer-nos descobrir la nostra dignitat. Déu, segons l'oració col·lecta, promet «d'habitar en els nets i humils de cor». No ens hem d'entristir per la pobresa i limitació dels nostres mitjans. El fang treballat per mans expertes pot esdevenir una obra d'art. Podem comparar la vida espiritual i el treball de l'artista. Un monjo així ho ha escrit: un gran artista i un sant si disposen de mitjans d'expressió molt pobres, al tenir que vèncer la limitació de la matèria, descobreixen allò que és essencial i produeixen creacions més reveladores.

Falten tres dies per començar el temps de Quaresma. El proper Dimecres de Cendra recordarem quina és la nostra condició real, què som i on anem, i se'ns farà una crida urgent: «Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli». La persona perdonada se sent feliç i troba l'alegria en el Sagrament de la Reconciliació. El Senyor, segons el Salm, ens guarda del perill. Germans estimats: fem-ho tot a glòria de Déu!

8 de febrer del 2015

DIUMENGE V DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part de l'evangeli?

La vida consagrada es fonamenta en l'evangeli, en la Bona Nova, la Bona notícia de Jesucrist que ens salva.

«Li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s'havia aplegat davant la porta». Tots, tota i en cura molts. Sí, Jesús en cura molts. Però no tots, perquè tal vegada manca la fe. Intervé la nostra llibertat d'acceptar o no la fe.

Nosaltres hem estat cridats. Jesús ens ha donat la mà, i ens ha aixecat. Déu t'ha tocat. I quan Déu toca la persona desapareix tot el mal. I quan tota la febre de maldat desapareix és just i necessari que com agraïts que ens cal ser, com a cristians, ens posem sense retard al servei de la taula de l'evangeli.

El Papa Francesc quan ens parla en la seva exhortació apostòlica de la joia de l'evangeli, no ens està dient res de fictici. Més bé, ens parla de la realitat mateixa de l'evangeli de Jesús encarnat en les nostres vides. És a dir, que aquesta Bona Nova ens travessi les nostres pròpies vides. I així, el fil de la nostra vida estigui ordit en la trama de l'evangeli.

Jesús explica als seus deixebles la seva missió. I fixeu-vos que primer hi ha la pregària com a fonament per poder portar la missió a bon terme. La pregària en l'any de la vida consagrada sempre ha de tenir aquesta referència de missió cap a els altres, i pels altres, amb els altres, per poder lloar Déu. Lloar Déu i difondre l'evangeli amb paraules i accions concretes com Jesús ens ha deixat pautat. Perquè quan no es difon l'evangeli apareix la tristesa en el rostre del cristià consagrat.

Estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part de l'evangeli?

Perquè si estàs disposat, encara que en la teva vida no hi queda fil i els teus dies ja han corregut més que una llançadora, tornaràs a veure la felicitat. La felicitat de viure en la plenitud de Déu que no s'acaba mai.

2 de febrer del 2015

LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23, 7-10; He 2,14-18 Lc 2,22-40

«Com una candela en el seu candeler.
On trobareu el blat? A l'espiga.
On trobareu el raïm? Al cep.
On serà Jesús? A la falda de la seva Mare.
Com una candela allà on ha de ser,
al seu candeler.»

D'Orient ha vingut la Llum. «Llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel el vostre poble», canta Simeó. Aquesta Llum és sostinguda per les mans suavíssimes de la Mare. Així brilla i brillarà sempre: «com una candela en el seu canelobre».

Destaca, en aquesta escena de la Presentació de Jesús al temple, la profecia de l'ancià Simeó, on podem contemplar dos moments: el primer és de lloança i comiat. Ha arribat als homes la llum de Déu. Llum que ve com a salvació per a tots els pobles. Simeó és portaveu del poble d'Israel que ha acabat el seu camí d'esperança, ha realitzat la seva missió i ja pot morir, ha de morir, perquè sorgeixi el poble universal dels cristians. S'ha complert la profecia que anunciava el Benedictus: «Ens visitarà un Sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, i guiar els nostres passos per camins de pau». Per això, exclamarà temps després el mateix Jesús: «Jo sóc la llum del món, el qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida» (Jn 8,12). Amb aquest camí, amb aquesta opció o amb aquest rebuig, s'inicia un camí, un procés, perquè «els qui no hi veuen hi vegin i els qui hi veuen es tornin cecs» (Jn 9,39).

És l'eterna tensió entre la llum i les tenebres, que queda més en relleu en el segon moment de la profecia de Simeó, que se centra en Maria, i li anuncia la sort del seu fill, amb les paraules: «i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima». Maria accepta la Llum, accepta el camí de Jesús. No es queda a Israel. No veu la terra promesa per morir abans de posseir-la. Neix de nou per fer el camí de Jesús en un procés de transformació creient, dolorosa i creadora que la porta de la comunió jueva a la nova comunió del Crist que és l'Església. I és en aquest camí que patirà l'angoixa de l'espasa.

És l'eterna tensió entre la llum i les tenebres. Una tensió que contemplem en la mateixa naturalesa: albades de gran bellesa, amb una tènue claredat on es va afirmant, lentament, en un bell espectacle, la nova llum vestida de colors esplendents, com a preàmbul del naixement i presència lluminosa del sol a la vida humana, fins que arriba el capvespre embolcallat en una festa de llum i de color, però també de nostàlgia, de la llum que es va esvaint a través de les ombres grises de la tarda, que revifa el desig de nova llum del nou dia que arribarà puntualment. El dia mor però en el silenci de la nit torna a recuperar la força i la llum de la vida.

I aquesta tensió de llum i tenebres és també la que té lloc en la nostra vida personal, en les nostres relacions amb els altres. També en la nostra relació amb Déu, el Déu de la llum. «Caminem a la llum de la vida, a la llum del Senyor» diu l'Escriptura. La vida per sobre de tot és llum, tot i que no amb la mateixa intensitat en cadascú de nosaltres, però la nostra tasca, la nostra passió ha de ser buscar Aquell que ens diu «jo tinc la llum de la vida. Jo sóc la llum del món». On es troba aquesta llum? En el candeler. La candela en el candeler. Prenguem el candeler i deixem que ens il·lumini la candela, i augmenti el nostre desig de la llum.

«Prenguem la llum de les candeles, per tal de manifestar el diví resplendor d'Aquell que ve cap a nosaltres, i amb la llum del qual totes les coses resplendeixen, i queden il·luminades per la llum eterna. Que la llum de les candeles serveixi també per posar de manifest la resplendor de l'ànima amb la qual hem de sortir a l'encontre de Crist. Així com la Verge puríssima portava amagada entre bolquers la llum veritable i la mostrava als que vivien en les tenebres, així també nosaltres, il·luminats amb la resplendor de les candeles i portant a les mans la llum que a tots es manifesta, afanyem-nos a sortir a l'encontre d'Aquell que és la veritable llum» (Sant Sofroni de Jerusalem, Homilia sobre la Hypapante).

1 de febrer del 2015

DIUMENGE IV DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Dt 18,15-20; 1Co 7,32-35; Mc 1,21-28

Faré que s'aixequi d'enmig teu un profeta i li posaré als llavis les meves paraules

La promesa que Déu feu a Israel a través de Moisès es va complir en Jesús. Jesús és fill d'Israel, jueu, un d'enmig d'ells, un germà nascut del seu poble. I Jesús és el profeta a qui Déu ha posat als seus llavis les seves paraules. Més encara, Jesús, aquest jueu, fill d'Israel, ell mateix és la Paraula de Déu: no cal que Déu li posi les seves paraules als seus llavis perquè ell mateix ja és la Paraula de Déu. Una Paraula que s'ha fet carn per nosaltres i ho ha fet enmig del poble que Déu es va escollir, enmig d'Israel, per poder així portar la salvació a tots els altres pobles de la terra. Paraula de Déu, feta home.

Per això Jesús parla del que coneix: parla de Déu des de Déu i la seva manera de parlar de Déu, no és com la dels mestres de la llei, que parlen sense conèixer. Els mestres de la llei, transmeten un coneixement, potser fins i tot l'arriben a comentar, però no han vist ni sentit allò que era des del principi, la Paraula de la vida, la que és la vida del món. Jesús parla amb autoritat —no com els mestres de la llei— perquè ell és aquesta mateixa Paraula de vida, que ja era des del principi. Per això parla i ensenya amb autoritat.

La gent s'estranyava d'aquesta manera seva de parlar amb autoritat, perquè Jesús era com ells un jueu, un que —com ells— havia crescut en aquelles contrades i s'hi havia fet gran. Ja no recordaven la promesa que Déu els havia fet per boca de Moisès? «Faré que s'aixequi d'enmig teu un profeta i li posaré als llavis les meves paraules. Què els torbava? Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen». Com és que un d'ells, un sortit d'enmig del seu poble, ara es posava a ensenyar amb autoritat i a manar els esperits malignes, que l'obeïen? Qui era aquell germà seu? Israel, si haguessis recordat que un d'enmig teu s'havia d'aixecar amb els llavis plens de la paraula de Déu! Ell, la Paraula, va venir al món, però els seus no l'acolliren. No tots, però; alguns ho feren: Maria, Pere, Andreu, Joan, Jaume, els deixebles, Simeó i Anna...

Jesús, com aleshores, també es fa present enmig nostre; també obre els seus llavis entre nosaltres i ensenya amb autoritat; també ens ofereix el pa del seu cos i el calze de la seva sang perquè tinguem vida i la tinguem a desdir. Perquè, tan aleshores com ara i sempre, Ell és la Paraula de vida, la que ve al món. I en venir al món, també pot passar que els qui habitem en aquest món no l'acollim i no només els qui no el coneixen sinó també els qui el coneixem, els qui portem el seu nom, els qui hem estat empeltats per configurar el nou Poble de Déu. No pot passar que entre nosaltres hi hagi qui assisteixi a les celebracions però tingui endurida l'orella del cor? Qui entre nosaltres xiuxiuegi tot el dia pregàries i himnes amb la boca però que el seu cor sigui incapaç de convertir-se? Qui amb grans clams digui tot el dia: “Senyor, Senyor!”, però sigui incapaç des del fons del seu cor de reconèixer aquest mateix Senyor en els seus germans? Pot passar i, malauradament, passa. Mirem, germans, que no hagin de ser els dimonis els qui confessin que Jesús és el Sant de Déu, sinó que sigui tota la nostra vida, vida de batejats, d'oients amb fe de la Paraula de la vida, la que confessi amb les seves obres, actituds i accions que el nostre Mestre és el qui és la Paraula de Déu, la Paraula que és Déu des del principi.