Diumenge XXXIV durant l'any, NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA

2Sa 5,1-3; Sl 121,1-5; Col 1,12-20; Lc 23,35-43

Reflexió: El Regne

Acabem l'Any Litúrgic amb la festa de Crist, Rei de l'univers. Aquest Regne de Crist que els Apòstols no arriben a entendre quan estan amb Jesús, a l'inici de la seva predicació, i els anuncia el Regne dient: «Convertiu-vos, el regne de Déu és a prop». Un altre evangelista ho dirà amb un altre matís: «El regne de Déu està dins vostre».

Els tres sinòptics al llarg de l'evangeli donen una importància rellevant a aquest regne que anuncia Jesucrist. En canvi en Joan no és així, sinó al final de la vida. Tots els evangelistes porten el breu diàleg de Pilat amb Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?». Però només Joan porta una resposta més clara de Jesús: «Tu ho dius!», per manifestar a continuació que el seu regne no és d'aquest món. El regne que anuncia Crist no està relacionat amb un projecte polític, amb cap estratègia socioeconòmica o militar. Es recolza només en la veritat. Jesús ve a donar testimoni de la veritat. Ve a evocar la revelació de la bondat del Pare i l'expressió de la fidelitat de Déu a les seves promeses de salvació. L'anunci del regne ve a mostrar-nos que és l'evangeli mateix, que és Crist mateix.

Dos regnes contraposats: el regne de Déu i el regne del món. Aquest últim està dominat pels poders d'aquest món, per la saviesa d'aquest món, que va per camins diferents de la saviesa de Déu.

Per on va aquesta saviesa de Déu? En tenim un suggeriment molt clar en el Prefaci de l'Eucaristia d'aquesta festa:

Un regne etern i universal. És a dir Crist, ve a trencar tots els límits i a obrir-nos a una reconciliació universal. Qui treballa pel regne ha d'estar obert i treballar dins d'aquests horitzons. Déu vol la salvació de tots els homes, Déu vol que el seu amor arribi a tots els homes.

El regne de la veritat i de la vida. El creient ha de ser un cercador de la veritat. Crist és la veritat; Ell mateix ho confessa clarament, i a més es postula com el camí cap a aquesta veritat. Buscar la veritat és buscar Crist. I també defensar la vida. Respectar la vida, afavorir la vida, aquest misteri preciós que ens supera. Crear vida, estendre la vida, lluitar per la vida. Crist també es postula com la vida, i com el camí cap a la vida.

Un regne de santedat i de gràcia. Només Déu és sant. Només Déu és la font de la gràcia. Treballar per un regne de santedat i de gràcia és ser cercadors de Déu. Heus aquí una tasca per a tota la vida de l'home, una tasca més amb un valor absolut: buscar les fonts de la santedat i de la gràcia. Cercar Déu.

Un regne de justícia, d'amor i de pau. Un regne que cal treballar i tenir-ne cura ja aquí baix en el nostre pelegrinatge per aquest món cap a la casa del Pare. Cal treballar per la justícia en un món fortament injust. S'ha d'estar profundament "agafats" per l'amor de Déu. Per Ell mateix, que és amor. Que l'amor de Déu ens domini, perquè arribem a ser testimonis de l'amor. Deixar-nos pacificar per la presència de Déu, ja que tan sols podem ser veritables pacificadors quan abans som nosaltres mateixos pacificats.

Paraula

«Les tribus d'Israel anaren a trobar David i li digueren: el Senyor t'ha dit: tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà». El poble receptiu a la voluntat de Déu elegeix David com a rei. Déu l'havia elegit abans per mitjà del profeta, i el poble confirma aquesta elecció.

«Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al Regne del seu Fill estimat». El regne al qual ens crida és la llum, a participar de la seva plenitud, de la plenitud d'Aquell que ha fet totes les coses i que ens ha enviat el seu Fill per incorporar-nos a seu misteri d'amor. Crist és el primogènit, el primer, i nosaltres cridats a acompanyar-lo en la seva glòria, en el seu regne.

«T'ho dic amb tota veritat: avui seràs amb mi al paradís». El tron de Crist és la creu, el punt de suport per accedir al seu regne. Cal arribar a conèixer, com ho fa el Bon Lladre, o descobrir el seu regne. I fer nostra la pregària del Lladre: «Recordeu-vos de mi».

Saviesa sobre la Paraula

«Cal tenir una cosa molt clara a propòsit del Regne de Déu: de la mateixa manera que no hi ha "participació possible de la justícia amb la iniquitat", ni "associació de la llum amb la fosca, o" acord entre Crist i el dimoni", així tampoc pot coexistir el Regne de Déu amb el pecat. Així doncs, si volem que Déu regni en nosaltres, de cap manera "ha de regnar el pecat en el nostre cos mortal", sinó que "haurem de mortificar "els nostres" membres terrenys "i fructificar en l'Esperit, per tal que Déu, com en un espiritual paradís, pugui passejar-se per nosaltres i regni exclusivament en nosaltres amb el seu Crist, assegut dins nostre a la dreta de aquella virtut espiritual que desitgem rebre: assegut fins que tots els enemics seus que hi ha en nosaltres es converteixin "en l'escambell dels seus peus" i desapareguin de nosaltres tots els principats i virtuts que no siguin els seus». (Orígenes, Sobre l'oració)

«Qui, segons l'ensenyament sobre la manera de pregar, demana que vingui a ell el regne de Déu, una vegada que sap que el veritable rei és rei de justícia i de pau, redreçarà completament la seva pròpia vida cap a la justícia i la pau, per que regni sobre ell Aquell que és Rei de justícia i de pau. L'exèrcit d'aquest rei està constituït per totes les virtuts, ja que considero que totes les virtuts s'han d'entendre en connexió amb la justícia i la pau. Si algú, abandonant la milícia de Déu, s'enrola en l'exèrcit dels enemics i, despullant l'escut de la justícia i de tota l'armadura de la pau, es converteix en soldat de l'inventor de la maldat, com podrà continuar sota el rei de justícia després d'haver llançat l'escut de la veritat? El distintiu de la seva armadura mostrarà necessàriament el seu rei, ja que, en la seva forma de viure, mostrarà el seu rei com a imatge impresa en les seves armes. Per aquesta raó, benaurat aquell que està col·locat sota el comandament diví, està enrolat en els esquadrons d'aquells que es compten per milers de milers, i es troba armat contra la maldat per les virtuts, les quals mostren en els qui les vesteixen la imatge del rei». (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana)

DIUMENGE XXXIII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN LA HOMILIA

Ml 4,1-2; Sl 97,5-9; 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19

Reflexió: El Dia del Senyor

«Arriba el dia... els il·luminarà un sol de justícia». El Dia del Senyor... Aquesta expressió apareix per primera vegada a Ap 1,9-10, com un moment de la vida dels cristians: la celebració del diumenge, en què recordem i celebrem la resurrecció del Senyor. Però aquesta expressió apareix ja abans a l'Antic Testament com una referència als últims dies o Parusia. El clima de les lectures d'aquest diumenge mostra aquest clima dels últims dies quan estem celebrant el final de l'any litúrgic.

Per al creient la història no és un començament perpetu, la història coneix un progrés marcat per les visites de Déu, en moments privilegiats: el Senyor va venir, ve sense parar, vindrà, per jutjar el món i salvar els creients. Per designar la intervenció solemne de Déu en el transcurs de la història, el terme «el dia del Senyor» és una expressió privilegiada, de vegades abreujada en «el dia» o en «aquell dia». Aquesta expressió mostra una accepció doble. És en primer lloc un esdeveniment històric, el dia per excel·lència que veu el triomf del Senyor sobre els seus enemics. És també una designació cultual, el dia especialment consagrat al culte de Déu. Aquestes dues significacions no tenen correlació mútua. El culte commemora i anuncia la intervenció de Déu en la història: l'esdeveniment històric, ja que emana de Déu, emergeix fora del temps, pertany a aquest etern de Déu, que el culte ha d'actualitzar en el temps històric.

L'espera d'una intervenció fulgurant del Senyor a favor d'Israel sembla haver-se manifestat molt d'hora en la creença popular: s'esperava un «dia de llum» (Am 5,18). A través dels profetes, es pot reconèixer un esquema que descriu el dia del Senyor. «El Senyor llança el seu crit de guerra» (So 1,14; Is 13,2). «El dia del Senyor és a prop!» És un dia de núvols (Ez 30,3), de foc (So 1,18; Ml 3,19), els cels s'enrotllen (Is 34,4), la terra tremola ( Jl 2,1-11), el món és devastat (Is 7,23), submergit en la solitud. El pànic s'apodera dels humans (Is 2,10.19), la gent s'amaga, plena de torbació, espantada, es perd l'ànim (Is 13,17), tot essent impossible mantenir-se dempeus (Ml 3,2). És l'extermini general (So 1,18), el judici, la separació (Ml 3,20), la purificació (3,3), és el final (Ez 7,6 s).

Amb la vinguda de Crist el temps adquireix una nova dimensió, que es reflecteix en la complexitat del vocabulari utilitzat. Es tracta sempre del dia de la visita (1Pe 2,12), de la ira (Rm 2,5), del judici (2Pe 2,9), del dia del Senyor Jesús (1Co 1,8), del Fill de l'home (Lc 17,24 ss), es troben igualment les paraules «apokalypsis» (2Te 1,7); «epiphaneia» (1Tm 6,14), «parusia» (Mt 24,3.27). Aquest últim terme significa ordinàriament «presència» (2Co 10,10) o «vinguda» (2Co 7,6 s), era utilitzat en el món grecoromà per designar les visites oficials dels emperadors, la seva ocupació en el Nou Testament pot derivar de la tradició apocalíptica de l'Antic Testament sobre la «vinguda del Senyor» (p.e., Za 9,9). Aquestes breus indicacions sobre el vocabulari del Nou Testament mostren que d'ara endavant el dia del Senyor designa ja el dia de Crist.

Paraula

«Vindrà aquell dia abrusador com un fornal… als qui veneren el meu nom els il·luminarà un sol de justícia». El profeta anuncia el «Dia del Senyor», la presència de Déu enmig de foc, per al judici definitiu amb el seu poble. Recorda la presència enmig del foc al Sinaí, quan dóna la seva llei al poble. Ara ve a examinar en l'amor. A jutjar com hem viscut la nova llei que ens va portar Ell mateix fent-se home: la llei de l'amor, punt de referència principal en el judici.

«Ja sabeu que heu de fer si voleu imitar-nos». Pau treballa per no ser una càrrega per a ningú, i això és el que no fan alguns cristians de Tessalònica esperant l'arribada de la Parusia, que consideren imminent. Però Pau els parla clar en el sentit que ell no ensenyava que fos propera. Ell vivia amb la preocupació d'anunciar el Crist, i viure la seva mateixa vida com a testimoni viu i ardent.

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra». És l'anunci de la desaparició de la bellesa d'aquest món que passa, per quedar tot incorporat a la bellesa eterna. Aquest moment va precedit d'una gran conclusió de guerra, violències... moments en què es posa a prova la fe dels creients, i en els quals és necessària la perseverança, com suggereix el Senyor.

Saviesa sobre la Paraula

«No tenim necessitat de genis, de cínics, de menyspreadors d'homes, d'estrategs refinats, sinó d'homes sincers, senzills, rectes. Serà prou gran la nostra força de resistència interior contra el que se'ns imposa? Serà la sinceritat envers nosaltres mateixos prou implacable, de manera que ens faci tornar a trobar el camí de la sinceritat i la rectitud?». (B. Bonhoeffer, Resistència i submissió)

«Qui no espera el judici del Senyor, sinó que s'anticipa al seu parer, es deixa portar per conjectures humanes, fabricant per a si mateix una glòria entre els seus germans, amb el seu propi esforç, i fent les mateixes coses que fan els infidels. L'infidel busca els honors humans en comptes dels celestials, com diu el mateix Senyor en algun lloc. Com podeu creure vosaltres, que rebeu la glòria mútuament els uns dels altres i no busqueu la glòria que prové exclusivament de Déu? A qui penso que s'assemblen? ¿No serà a aquells que netegen l'exterior de la copa i el plat, i que en el seu interior estan plens de vicis de tota mena?» (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana)

DIUMENGE XXXI DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA

Sv 11,23-12,2; Sl 144,1-2.8-11.13-14; 2Te 1,11-2,2; Lc 19,1-10

Reflexió: La vocació (1)

«Que Déu us faci dignes de la vocació cristiana» ... «Va cridar els qui va voler» (Mc 3,13). «No m'heu escollit vosaltres a mi, sóc jo qui jo us he escollit a vosaltres». (Jn 15,16). Això és la vocació: una crida a una determinada missió. I diu encara Marc, amb més claredat: «En designà Dotze, perquè estiguessin amb Ell, per enviar-los a predicar i amb poder de treure dimonis»... (Mc 3,14) Els crida per estar amb Ell, perquè aprenguin el seu pensament, aprenguin els camins de la missió que ell duu a terme, de manera que la puguin continuar. Sant Pau ens aclareix més aquesta tasca de Crist: «Déu, per mitjà del Messies, es reconcilià el món amb ell, i ens ha deixat un missatge de reconciliació». (2Co 5,18)

Aquesta és, doncs, la vocació de tot cristià: estar al servei de la reconciliació. Aquesta és la crida de Déu que ens fa col·laboradors seus perquè l'amor diví arribi a ser conegut i viscut per tots els homes. Aquesta ha de ser la gran pràctica religiosa dels creients, si volen ser eficaços en la seva vocació. Tot ha d'estar al servei d'aquesta unitat i reconciliació dels homes amb Déu i dels homes entre si.

Per això en l'Últim Sopar Crist mostrarà en l'Oració Sacerdotal (Jn 17) aquella seva obsessió per la unitat dels seus deixebles: «Que tots siguin u, com tu Pare estàs amb mi i jo amb tu, perquè el món cregui que tu m'has enviat». En aquest sentit tots els cristians participem de la mateixa vocació, de la mateixa fe, de la mateixa gràcia, encara que amb diferents serveis o ministeris dins de la comunitat eclesial.

I amb aquest esperit de resposta a la crida de Déu podríem afirmar que «els cristians són en el món el que l'ànima és en el cos» (Carta a Diognet, 5)

Déu crida cadascú, de manera personal, en el moment oportú. En l'evangeli veiem com Jesucrist crida en diferents moments els seus seguidors. El qui és cridat dóna una resposta personal des de la seva llibertat, que Jesús sempre respecta. Ell diu, suggereix, convida... no imposa, no força... Deixa tothom en llibertat. Però després el camí és clar. Qui és cridat ha de seguir les petjades del Crist.

Avui segueix cridant. Déu continua cridant de diferents maneres. A través de la predicació, o per la veu de l'Escriptura, pel testimoni d'altres persones, o per una inspiració interior... I cadascú ha de donar una resposta des de la seva llibertat.

Paraula

«Senyor, el món tot sencer davant vostre és com un gra, com una gota de rosada que cau a terra el matí». Som poca cosa, però el cor de Déu és gran, tant que la nostra imaginació no arriba a descobrir tant d'amor. La petitesa de la creació, però alhora la seva bellesa, és un camí per anar descobrint el cor de Déu.

«Vós estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d'allò que heu creat». El seu amor és creador, el seu amor manté tota la creació en l'existència

«Us apiadeu de tothom, perdoneu,... estimeu la vida». El perdó de Déu, una altra lliçó magistral per aprendre. El perdó és la gran manifestació de l'amor. I l'amor és la via de nova vida...

«Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva». Un diàleg preciós, de vida, de conversió, el que contemplem entre Jesús i Zaqueu. Hem de baixar, de descendir, per entaular un diàleg amb el Senyor. El primer a baixar ha estat Ell mateix.

Saviesa sobre la Paraula

«Hi ha tres gèneres de crida. Un quan ens crida Déu directament, un altre, quan ens crida per mitjà dels homes, i el tercer, quan ho fa per mitjà de la necessitat». (Cassià, Col. 3)

«Són molts els camins que condueixen a Déu. Per això, cadascú ha de seguir amb decisió irrevocable la mena de vida que primer va abraçar, mantenint-se fidel a la seva primera opció. Qualsevol que sigui la vocació escollida, podrà arribar a ser perfecta en ella». (Cassià, Col·lació 14)

«Ara bé, la bona nova del cristianisme és la restauració de l'home a la seva primera dignitat. Si, doncs, l'home era originàriament l'antiga semblança de Déu, potser no estaria fora de lloc dir que el cristianisme és la imitació de la naturalesa divina. En conseqüència, l'exigència continguda en aquest nom és gran». (Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana, 20)

DIUMENGE XXIX DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ex 17,8-13; Sl 120,1-8; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8

Reflexió: La pregària (1)

La pregària és un diàleg amb Déu. Santa Teresa diu que «és un diàleg amb Aquell que saps que t'estima». Un punt fonamental de la pregària bíblica és el «coneixement sobrenatural de Déu per l'home fidel», i «la vida d'unió» que en principi n'és el fruit.

No es tracta només de contemplar un Déu que es revela sinó d'"entrar en diàleg" amb Ell, en una resposta que té la paraula humana com a suport. El Déu que crea. La fe en un Déu únic que en l'antiguitat distingeix la religió d'Israel de la dels seus veïns suposa un canvi essencial en el fet de la pregària. Per altra banda la pregària es dirigeix preferentment a les divinitats que personifiquen els Poders còsmics i l'activitat influeix, de fet, en les condicions a través de les quals es desenvolupa la vida humana. Per exemple, el déu Baal cananeu, déu de la tempesta, que dóna la pluja i assegura la fertilitat de la terra i la fecunditat dels homes i dels seus ramats (cf 1Re 18,25-29).

A Israel, Déu només és Déu. Els poders còsmics no són sinó criatures posades per Ell a disposició dels homes. La pregària es dirigeix només a Ell. El fet de ser el Creador li confereix una grandesa, que podria ser sentida com una cosa aclaparadora. Però en crear l'home "a imatge i semblança" (Gn 1,26-28) li ha donat també una capacitat de diàleg amb el seu Creador.

L'escena simbòlica del Paradís primitiu que presenta la humanitat en la relació social més fonamental constituïda per la parella sexuada (Gen 2,18-24) evoca el drama del diàleg de la humanitat amb Déu: diàleg lligat i després trencat pel pecat (Gn 3). Serà necessària tota la història perquè es renovi aquest diàleg i que la humanitat trobi així el camí de salvació, gràcies a la iniciativa de Déu, que s'insereix en el cor de la història, triant un poble.

Paraula

«Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites». Ens mostra la importància de mantenir-se amb perseverança davant el Senyor, i amb la confiança de ser escoltats.

«Persevera en la doctrina que has après». Hem rebut una fe dels nostres avantpassats. Una fe que hem rebut pel testimoni, però també que hem après. Unes veritats que no tan sols han de quedar en la ment sinó traslladar-les a la vida, per ser també nosaltres nous testimonis de la fe.

«Les Sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa, que per la fe en Crist condueix a la salvació». Conèixer l'Escriptura és conèixer el Crist. Crist és el camí, així doncs, el coneixement de l'Escriptura ens posa en el camí correcte; l'Escriptura ens proporciona l'instrument que necessitem per viure la nostra fe.

«Hem de pregar sempre, sense perdre mai l'esperança». L'evangeli ens posa un exemple d'oració de petició, que s'ha de fer sense desànim... Però també hi ha altres formes d'oració, com pot ser la de lloança, o acció de gràcies, que ens ajuden a despertar el nostre espai interior que ens donarà aquesta força necessària per a romandre ferms i confiats en tot moment en el Senyor.

«Quan el Fill de l'home vindrà, creieu que trobarà aquesta fe a la terra?» Aquesta fe que ens porta a perseverar en la pregària. A jutjar per l'interrogant podria ser que no. És el que creuen molts parlant de l'Església: que s'acaba, que cada vegada hi ha menys gent a l'Església, que cada vegada hi ha menys creients... Però l'Església és provisional, està al servei del Regne. I l'important és que Déu roman sempre i que tot està a les seves mans.

Saviesa sobre la Paraula

«Vaig començar a tornar en mi, encara que no deixava de fer ofenses al Senyor, però com que no havia perdut el camí, a poc a poc, caient i aixecant-me, anava cap a ell, i el qui no deixa de caminar i anar endavant, encara que tard, arriba. No em sembla és una altra cosa perdre el camí sinó deixar l'oració. Déu ens en lliure, per qui Ell és!». (Santa Teresa, Llibre de la vida 19,12)

«Voleu que Déu us escolti? Doncs demaneu-li l'únic bé. Sigui Déu només el fi dels vostres desitjos, ja que Ell és l'únic que els pot donar satisfacció». (Sant Agustí, Comentari al salm 26)

«Jesucrist i després sant Pau ens van ensenyar a fer oracions curtes i freqüents, i repetir-les de tant en tant: perquè si les fem molt llargues, com regularment no les acompanya molta atenció, donem motius al dimoni perquè ens entri i allunyi el nostre esperit de l'aplicació amb què hem d'estar quan preguem a Déu. Si del nostre temps interrompem les nostres oracions i les reiterem sovint, adquirirem molta vigilància, i les direm amb exacta atenció». (Sant Joan Crisòstom, Sermó 1)

DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
2Re 5,14-17; Sl 97,1-4; 2Tm 2,8-13; Lc 17,11-19

Reflexió: La fe (1)

«Aixeca't, i vés-te'n. La teva fe t'ha salvat». Així acaba l'evangeli d'aquest diumenge. Una afirmació contundent de Jesús com a resposta a l'actitud agraïda d'un dels deu leprosos curats mitjançant la seva paraula.

Hi ha una situació de greu indigència en un grup de malalts de lepra, que els porta a suplicar Jesús, de qui, cal suposar, haurien sentit parlar. Les situacions difícils en la vida de les persones porten a obrir-se buscant una resposta positiva a la seva situació. Això també es dóna en la vida de les persones. Hem escoltat en ocasions com després d'una guerra, d'una calamitat pública, una malaltia greu ... les persones s'obren amb més facilitat a una dimensió transcendent. És la vida que colpeja amb força la vida de la persona humana, fins commocions en el més profund del seu ésser. En aquests casos sorgeixen interrogants profunds. Però la vida no és un acte puntual que vivim avui i demà seguim amb una altra cosa. És més aviat tot un teixit d'accions, d'experiències de tot tipus, i per tant cal seguir deixant-se interrogar per la vida buscant nivells de més profunditat.

Crec que és el que fa el leprós estranger que torna a donar gràcies. Aquest perllonga el diàleg amb Jesús. I la segona paraula de Jesús és una sanació a nivell més profund. I és en la continuació d'aquest diàleg com anem trobant una resposta als interrogants que ens va plantejant la vida.

Sovint la fe se l'ha vist unida a la celebració d'uns determinats actes religiosos, on es prega a un Déu que no sabem si escolta o no hi és, en altres casos portarà a plantejar si existeix o no ... I així per aquest camí de cercar un Déu llunyà que espero que em respongui des de l'altura d'un pis 40è o 50è d'un edifici, dedicat a negocis borsaris, o alguna cosa així ...; per aquest camí la nostra oïda no arriba a captar la veu de Déu. No podem mirar Déu d'aquesta manera. Aquest és un camí impracticable.

Déu ens ha creat, per després establir una relació d'amistat amb l'home, i fer-lo partícip de la seva riquesa de vida, d'amor, de bondat, de justícia ... I la fe és el camí adequat per a viure aquesta relació d'amistat entre Déu i l'home. A l'Antic Testament això no era tan fàcil, tot i que ja es donen exemples molt bonics i exemplars. Però serà sobretot en el Nou Testament quan Déu pren la nostra figura humana, el nostre llenguatge, el nostre cor ... tot el que és humà: Crist. I des d'aquí comença a bufar el seu Esperit d'amor. La fe serà llavors una relació personal amb aquest Crist, però no tan sols per el temps d'una eucaristia, o d'un sagrament, o d'una súplica en una malaltia o situació greu de la nostra vida ... Això pot passar, pot iniciar-se així o de manera semblant, però hem d'aprofitar l'ocasió per estrènyer llaços amb aquest Déu proper, que és d'altra banda el que desitja Déu. Buscar una relació personal, on hem de donar oportunitat que la paraula de Déu ens penetri, ens sondegi, i on hem de respondre segons les nostres forces, les nostres llums a la interpel·lació d'aquesta Paraula.

I això, plantejat així, de ben segur que té una repercussió forta en la vida de qui viu aquesta relació personal. La fe és vida. Una vida quelcom més profunda.

Paraula

«Ara sé ben bé que, fora d'Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra». Un pagà aliè al poble d'Israel dóna glòria a Déu gràcies al testimoni del profeta Eliseu. El profeta és un simple instrument de Déu. En la vida de fe es tracta ni més ni menys que això: ser instruments de Déu, ja que en viure nosaltres una relació personal amb Déu, el cor que és el de Déu domina el cor petit, que és el nostre, i així nosaltres venim a ser instruments d'un amor més gran, d'una vida més profunda.

«Pensa que Jesucrist, el Senyor, ha ressuscitat d'entre els morts». Aquest és l'Evangeli, això és el nucli de la nostra fe, la nova vida que estem cridats a viure gràcies a l'Esperit del Crist Ressuscitat que ha estat vessat sobre tota carn ...

«Si el neguem Ell també ens negarà. Si som infidels, Ell continua fidel perquè no pot negar-se a si mateix». Nosaltres podem fallar per les nostres febleses, podem ser infidels a la nostra vocació cristiana, però això no llança per terra el compromís de Déu amb la humanitat. Ell no pot negar-se a si mateix. Però sí que és important la utilització de la nostra llibertat. Des d'aquesta llibertat podem dir no a Déu. En aquest cas la nostra negació suposa també la negació de Déu a nosaltres. Negar-se l'home a Déu és negar-se a si mateix, i al negar-se a sí mateix Déu resta neutralitzat. Fins aquí arriba el generós amor diví.

Saviesa sobre la Paraula

«En el temps de l'adveniment del nostre Salvador, el temple de Déu va aparèixer incomparable, més gloriós, més preclar i excel·lent que l'antic. La diferència és la que es dóna entre la veritat i l'ombra, entre el culte en Crist, segons l'Esperit de l'Evangeli, i el culte legal de la religió. I penso que al que s'ha dit pot afegir encara una mica més. El temple era un de sol, es trobava únicament a Jerusalem, i només el poble d'Israel oferia en ell els seus sacrificis. Però una vegada que l'Unigènit es va fer semblant a nosaltres, i essent com era el nostre "Déu i Senyor, ens il·luminà", com diu l'Escriptura, l'orbe de la terra es va omplir de temples i d'innombrables adoradors que veneren el Déu de l'univers amb sacrificis i aromes espirituals». (Sant Ciril d'Alexandria, Comentari a Ageu)

«L'acte de fe és un acte en què l'intel·lecte s'acontenta a conèixer Déu estimant-lo i acceptant les seves afirmacions sobre si mateix en Els seus propis termes ... En darrer terme la fe és l'única clau del univers. El significat final de l'existència humana i les respostes a preguntes de les quals depèn tota la nostra felicitat no poden trobar-se d'una altra manera». (Tomàs Merton, Llavors de contemplació)

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ha 1,2-3; 2,2-4; Sl 94, 1-2.6-9; 2Tm 1,6-8.13-14; Lc 17,5-10

Reflexió: La justícia (3)

En els evangelis i escrits no paulins és escassa la referència al tema de la justícia de Déu. Es parla més aviat del Regne, de la paternitat divina... El terme justícia és utilitzat, sobretot en Mateu, per designar la justícia de l'home i la seva acció davant Déu, la seva fidelitat als manaments de Déu (Mt 5,20; 6,1-33), on s'enumeren tres deures de la justícia: almoina, oració i dejuni, que vénen a ser sinònims de perfecció cristiana. Si la justícia dels fariseus és condemnada (Mt 23,1-36) és perquè només és justícia en aparença.

Hi ha, en canvi, un ús més freqüent de l'adjectiu just que designa, en continuïtat amb l'Antic Testament, l'home piadós, virtuós, fidel a seguir els manaments de Déu (Mt 1,19; 13,17; Lc 1,6; 2,25; Act 10,22). Aquesta forma, que designa la perfecció moral i espiritual, és la que perdudarà al llarg de la tradició cristiana i en el llenguatge corrent.

En sant Pau té el seu lloc central en les epístoles als Romans i Gàlates, sota la idea de salvació i justificació. Dos fets el porten a tractar aquest tema: la seva pròpia experiència religiosa i mística. Pau comprèn que no pot amb les seves obres arribar a la salvació, sinó que només en Déu, a través del Crist, ha experimentat la misericòrdia de Déu en els seus dons gratuïts. I a més la polèmica vigorosa que té amb els jueus i fariseus cristians, temptats de romandre fidels al judaisme i a les observances de la llei.

Mostra que hi ha una continuïtat entre el judaisme i la nova fe en Crist, i així reprèn el tema de la justícia a l'Antic Testament. Així donarà a l'expressió justícia de Déu un contingut nou: aquesta justícia divina dóna lloc a la justificació de l'home, no per l'observança de la llei, sinó per la fe en Jesucrist, do gratuït de la misericòrdia divina. La justícia de Déu és sobretot l'acció salvífica de Déu, efecte del seu amor per l'home, i la comunicació dels béns celestes. La realitat d'aquesta comunicació es revela per la conducta justa, anticipació de l'estat escatològic.

La justícia de l'home és la penetració en ell de la justícia dinàmica i misericordiosa de Déu. Serà l'adhesió per la fe a Crist, justícia de Déu que es revela sobretot en la creu, present en el temps, com el cristià s'introdueix en la justícia de Déu, en el Regne, que és la Vida i Esperit aquí baix (Ga 2,19-21), i que li permeten sobrepassar el pecat i ser constituït en una criatura nova.

Paraula

«Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m'escoltareu? ... Per què deixeu que vegi aquestes calamitats, tantes penes». Aquesta pregària, aquest crit del profeta, és també el crit de molts homes i dones del nostre temps. La desgràcia, violència ... és el pa nostre de cada dia, per a milions de persones. Desconcertats davant el silenci de Déu. Encara que Déu ens ha donat una resposta en el seu fill Jesucrist. Possiblement el silenci de Déu és un silenci que espera la col·laboració de l'home per fer més humana la vida de la societat.

«L'Esperit que Déu ens ha donat no és covardia, sinó de fermesa d'amor i de seny». Però els cristians no mostren aquesta energia evangèlica, ni tan sols els pastors mostren com caldria fer-ho, l'energia de l'evangeli, l'exigència de la justícia divina.

«Pren part en els durs treballs de l'evangeli, segons les forces que Déu et doni». Aquesta passivitat és bastant general en el compromís dels cristians, tenen una força espiritual gran, però no l'exerciten, tenim molts cristians atrofiats, aleshores, difícilment podem viure una experiència viva de Déu.

«Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diries a aquesta morera: arrenca't». El punt de partida és mínim: un gra de mostassa ... A continuació ja podem comptar amb la col·laboració de Déu, que ens guanya en generositat, però cal començar per dipositar en Ell la nostra confiança.

Saviesa sobre la Paraula

«És convenient que els qui es troben constituïts en autoritat, assumeixin més responsabilitat que els altres, es comportin amb més humilitat que els súbdits, i la seva vida aparegui davant d'ells com a imatge i exemple de servei, ja que han de considerar que han estat encomanats a la seva fe com a propietat de Déu. Perquè els qui ostenten un càrrec superior han d'ocupar-se dels germans, com els educadors dels nens petits, que els han estat confiats pels seus pares. Si us sentiu així vinculats els uns als altres, tant els súbdits com els mestres, els uns s'han d'atenir als manaments amb alegria, i els altres de bon grat conduiran els seus germans a la perfecció, i, si així us avanceu a honrar-vos els uns als altres, portareu a la terra una vida com la dels àngels». (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vida cristiana)

«No li retreia la consciència. Això no vol dir que estic absolt; qui em demana comptes és el Senyor. Aquest és el judici del qual mai no vull evadir-me. I encara que em vegi just no aixecaré el cap, perquè tota la meva justícia és per a ell un drap tacat. Ningú és just davant d'ell, ni un de sol». (Sant Bernat, Sermó 34)

«En aquests dos moviments consisteix la justícia: témer Déu pel seu poder i estimar-lo per la seva bondat, i estimar també el proïsme per la comunió de naturalesa». (Sant Bernat, Sermó 50)

DIUMENGE XXVI DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Am 8,1.4-7; Sl 145,7-10; 1Tm 6,11-16; Lc 16,19-31

Reflexió: La justícia (2)

A l'Antic Testament es considerava, preferentment, el sentit jurídic de justícia. El sentit ètic i religiós vindria després com a conseqüència lògica. Darrerament es considera la coexistència d'aquests diversos sentits sense cap mena de prioritat. Aquí tenim el perill de mirar les coses des de la nostra mentalitat occidental, més feta a les distincions.

El context semític del món oriental antic està dominat per la idea d'un ordre còsmic constituït per un déu suprem, i en el qual l'home ha d'integrar-se.

El terme bíblic de justícia ("sedaqah") engloba l'acció de Déu que salva l'home i l'entrada de l'home en aquesta salvació mitjançant la seva fidelitat a l'Aliança. La justícia bíblica no és una propietat metafísica de Déu en si mateix o una virtut moral entre els homes, sinó que designa més aviat una relació original entre Jahvè i el seu poble en un doble moviment:
— Salvació donada gratuïtament per Déu i resposta de l'home que esdevé just, tot adoptant una conducta d'acord amb la voluntat divina.
— Quan es parla d'una justícia humana entesa en sentit interhumà i social és sempre en referència a la "sedaqah".

Amb aquesta noció de fons es comprenen els sentits més particulars de la justícia, considerada en Déu o en l'home. És un "procés sacral". Déu intervé per castigar els enemics d'Israel (Dt 32,21) o els pecadors en general (Is 5,16), o per lliurar l'innocent, o per perdonar el qui l'implora (Sl 7,18).

A nivell humà aquest sentit judicial es troba en els profetes, en les seves denúncies al poble. En aquest sentit anunciaran el Messies com el Just per excel·lència, que exercirà la justícia perfecta (Sl 45,4; Jr 23,5). Paral·lelament, trobem els altres sentits, que sovint és difícil de separar. La moral bíblica no és quelcom secularitzat, sinó que està penetrada de sentit religiós.

El tema del just a l'Antic Testament és sinònim de rectitud i santedat, i ens introdueix en un estil de pensament relacional, on l'home s'experimenta com relligat a Déu en el més profund del seu ésser i compromès en una història, al terme de la qual les promeses de Déu sobre l'home tindran el seu compliment.

Paraula

«S'estiren en llits de marfil, mengen els anyells més tendres... no els fa cap pena el desastre de les tribus». «Mengem i beguem, que demà morirem», és la filosofia de molts, tancats a la transcendència, a la vida de Déu, però també, és clar, a la vida dels germans.

«Busca de practicar la justícia, la religió, la fe, l'amor, la paciència, la delicadesa». Vivim en una societat tremendament injusta. Vivim en una societat on creix la irreligiositat. Vivim en una societat decadent en la seva fe, pel mateix camí que perd nivell religiós. Vivim en una societat on no domina l'amor, que és el que dóna sentit a la vida. Vivim en una societat impacient, i el ritme de la vida cada dia fa créixer més aquesta impaciència. Així no pot arrelar la pau. Vivim en una societat dura, on la delicadesa és "rara avis"; domina la competitivitat, i excloure el rival, anul·lar-lo. Aquestes sis paraules que ens recomana sant Pau tenim urgència d'exercitar-les.

«Lluita en el noble combat de la fe. I guanya't la vida eterna». Tots som cridats a la vida eterna, ja que Déu, el nostre Creador vol la salvació de tots els homes, però ha disposat els homes amb una llibertat, perquè aquesta salvació no sigui només un do gratuït de Déu, sinó també un esforç per part l'home que és cridat a col·laborar amb Déu en la seva pròpia salvació.

«Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli i cada dia celebrava festes esplèndides..., i un pobre s'estava estirat vora el seu portal». Potser aquesta història no és una història d'avui? Avui hi ha homes que vesteixen i presumeixen de l'última marca, que els seus banquets són de viandes acuradament seleccionades, perquè domina fins i tot el fàstic del menjar. Però no volen sentir els crits del que està fora a la seva porta, potser esperant les sobres que aniran a les escombraries. I que potser ni això arriba a aconseguir. Avui és dura la vida, molt dura amb innombrables "Llàtzers" en els portals de les bones cases. Tan innombrables que fins i tot podríem dir que són també nacions les que fan banquets i altres que estan abocades a les llindes d'aquestes nacions que llancen més del que mengen.

Saviesa sobre la Paraula

«Mantingueu-vos en actitud de fe i justícia i seguiu l'exemple del Senyor, ferms i immutables en la fe, fraternals, estimant-vos els uns als altres, associats a la veritat; procedint recíprocament amb la mateixa mansuetud del Senyor, sense menysprear ningú. Quan pugueu fer una obra bona, no dilateu el seu compliment, "perquè l'almoina allibera de la mort". Sotmeteu-vos els uns als altres, "tot mantenint entre els gentils una conducta exemplar, de manera que per les vostres bones obres" us lloïn a vosaltres i no es blasfemi, per la vostra culpa, de Déu. "Perquè ai d'aquell per la culpa del qual es blasfema al nom de Déu!". Ensenyeu així a tots la conducta sòbria que us és pròpia. Qui no s'abstingui de l'avarícia, es contagiarà de la idolatria i haurà de ser considerat com un gentil que ignora el judici de Déu. "Potser no sabeu que els sants han de jutjar al món?", com Pau ens ensenya». (Sant Policarp, Carta als Filipencs)

«Cal, doncs, que cada un de nosaltres pugui viure en un context de justícia, i, més encara, que cada un de nosaltres sigui just i actuï justament respecte als éssers propers i llunyans, respecte a la comunitat, respecte a la societat de la qual és membre ... i respecte a Déu. La justícia no és ciència humana. És virtut, és capacitat de l'esperit humà, de la voluntat humana i també del cor. Cal, a més, pregar per ser justos i saber ser justos». (Joan Pau II, Audiència general 1978.11.08)

DIUMENGE XXV DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ex 32,11.13-14; Sl 50,3-4.12-13.17.19; 1Tm 1,12-17; Lc 15, 1-32

Reflexió: la justícia

"Escolteu això vosaltres que us abraoneu sobre els pobres, per anorrear els desvalguts..." Aquestes paraules del profeta Amós amb què comença la primera lectura de la Paraula de Déu d'aquest diumenge, són de viva actualitat.

La doctrina dels profetes està centrada fonamentalment en ser fidels a l'Aliança de Déu, un Déu just i misericordiós, que espera, que desitja que el seu poble visqui aquesta mateixa justícia i misericòrdia. Per això són constants les crides dels profetes a viure la justícia i la misericòrdia.

Després de tants segles la nostra societat segueix necessitant aquesta crida a la justícia, en un món profundament injust, en un món de desigualtats sagnants, dramàtiques..., tan dramàtiques que estan provocant dia rere dia l'abandó i la mort de milers de persones al centre d'una societat del benestar.

En aquesta societat del benestar, en una societat on hi ha recursos per atendre les necessitats de tots, uns mengen tres cops al dia (o més) altres mengen una sola vegada, molts més que els anteriors, i altres no tenen un tros de pa per dur a un estómac buit, i no els queda sinó esperar, sense esperança un nou dia, en què Déu fa sortir el sol per a tots els homes, als quals aquest Déu just i misericordiós ha donat la responsabilitat de tenir cura del món de la creació. Una creació que té l'home com el centre més valuós. I del qual depèn tota la bellesa d'aquesta creació. Escriu Joan Pau II en la seva encíclica "Sollicitudo rei socialis": «L'Església té confiança en l'home, tot i conèixer la maldat de què és capaç, perquè sap bé, malgrat el pecat heretat i el que cadascú pot cometre, que hi ha en la persona humana suficients qualitats i energies, i hi ha una ‘bondat' fonamental (cf. Gn 1,31), perquè és imatge del seu Creador, posada sota l'influx redemptor del Crist, proper a tot home... Està en joc la dignitat de la persona humana, la defensa de la dignitat de la qual ens ha estat confiada pel Creador, i de la qual són, rigorosa i responsablement, deutors els homes i dones en cada conjuntura de la història». (núm. 47)

Com a creients ens hem de preguntar, si i com compartim aquesta confiança. I com participem en aquest joc de la dignitat de la persona.

Paraula

«Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans, comprarem amb diners gent necessitada». El poder, els diners ... camins que busca sovint l'home, i a tots els nivells, és a dir el que té més, abusa més, és més injust, el que té menys abusa menys, però en definitiva, també obrant la injustícia. Necessitem tots mentalitzar-nos de la dignitat de la persona humana, de tota persona humana.

«Us recomano que feu a Déu pregàries, súpliques... per tots els homes, pels qui tenen autoritat». Que visquin el seu servei amb generositat, i alhora ajudant a contribuir que el servei públic, sobretot el de la política, augmenti en el seu prestigi davant la societat.

«Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat». Tenir en compte aquesta Paraula ens ha de fer créixer en la tolerància, ja que tots estem cridats a créixer també en el coneixement de la veritat.

«A un home ric li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns». Nosaltres som administradors... Tot el que tenim ho hem rebut, tot ho haurem de tornar. És important ser conscients de com administrem aquests béns. La vida, la salut, la capacitat de relació amb els altres ...

«Ningú no pot servir dos amos». Podem tenir el cor dividit. De fet en més gran o menys mesura el tenim dividit, ja que són molts els interessos diversos que "arrosseguen" el nostre cor, per això cal posar en la nostra vida l'esforç permanent d'unificar el nostre cor.

Saviesa sobre la Paraula

«Mireu, i considereu prudentment quines arrels i fruits neixen de la nissaga de l'avarícia, que l'Apòstol va definir encertadament com l'arrel de tots els mals (1Tm 6,10), perquè cap pecat es comet sense desig desordenat, i tot apetit il·lícit és malaltia d'aquesta cobdícia... No hi ha cap vestigi de justícia on habita l'avarícia». (Sant Lleó el Gran, Sermó 60,4)

«Estimar la justícia no és altra cosa sinó estimar Déu. I com que aquest amor de Déu va sempre unit a l'amor que s'interessa pel bé del proïsme, la fam de justícia es veu acompanyada de la virtut de la misericòrdia». (Sant Lleó el Gran, Sobre les Benaurances)

«La justícia, després de la prudència, és més noble que qualsevol altra virtut moral: després, la fortalesa i la temprança». (Sant Tomàs, Summa, 1-2,66)

«Es pot pensar amb tota raó que el futur de la humanitat està en mans dels qui sàpiguen donar a les generacions futures raons per viure i raons per esperar». (Concili Vaticà II, Gaudium et Spes, 31)

DIUMENGE XXIV DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ex 32,11.13-14; Sl 50,3-4.12-13.17.19; 1Tm 1,12-17; Lc 15,1-32

Reflexió: Misericòrdia

El terme hebreu (ra'hamim) expressa l'afecció instintiva d'un ésser envers un altre. Segons els semites, aquest sentiment té la seva seu en el si matern (Re 3,26), en les entranyes (Rahamim) —nosaltres diríem: el cor d'un pare (Jr 31,20; Sl 103,13), o d'un germà (Gn 43,30): és l'afecte o la tendresa; immediatament es tradueix en actes: en compassió en ocasió d'una situació tràgica (Sl 106,45), o en perdó (Dn 9,9). Un altre terme hebreu (hesed), traduït en grec per una paraula que també significa misericòrdia (eleos), designa la pietat, relació que uneix dos éssers i implica fidelitat. Amb això rep la misericòrdia una base sòlida: no és ja només el ressò d'un instint de bondat, que pot equivocar-se sobre el seu objecte o la seva naturalesa, sinó una bondat conscient, voluntària, és fins i tot resposta a un deure interior, fidelitat amb un mateix.

No paren de ressonar els crits del salmista: "Compadeix-te de mi, Senyor!" (Sl 4,2; 6,3; 9,14; 25,16), o bé les proclamacions d'acció de gràcies: "Doneu gràcies al Senyor, ja que el seu amor (hesed) és etern" (Sl 107,1), aquesta misericòrdia que no para de mostrar amb els que clamen a ell en la seva aflicció. Es presenta, en efecte, com el defensor del pobre, de la vídua i de l'orfe: aquests són els seus privilegiats.

Si Déu és tendresa, com no exigirà a les seves criatures la mateixa tendresa mútua? Ara bé, aquest sentiment no és natural a l'home: «homo homini lupus»! Ho sabia molt bé David, que preferia "caure en les mans del Senyor, perquè és gran la seva misericòrdia, abans que a les mans dels homes" (2Sa 24,14). També en aquest punt Déu educa progressivament el seu poble.

Jesús, «gran sacerdot misericordiós» (He 2,17). Jesús, abans de realitzar el designi diví, va voler «fer-se en tot semblant als seus germans», per tal d'experimentar la misèria mateixa dels que venia a salvar. Per tant, els seus actes tots tradueixen la misericòrdia divina, encara que no estiguin qualificats així pels evangelistes. Lluc va posar molt especial interès a posar de relleu aquest punt. Els preferits de Jesús són els "pobres" (Lc 4,18; 7,22), els pecadors troben en ell un «amic» (7,34), que no tem freqüentar (5,27.30; 15,1 s 19,7). La misericòrdia que manifestava Jesús en forma general a les multituds (Mt 9,36; 14,14; 15,32) adquireix en Lluc una fesomia més personal: es dirigeix al «fill únic» d'una vídua (Lc 7,13) o un pare desconsolat (8,42; 9,38.42). Jesús, en fi, mostra especial benevolència a les dones i als estrangers. Així queda arrodonit i complert l'universalisme: "tota carn veu la salvació de Déu" (3,6). Si Jesús va tenir així compassió de tots, es comprèn que els afligits es dirigeixin a ell com a Déu mateix, repetint: "Kyrie eleison!" (Mt 15,22 17,15 20,30 s).

Paraula

«Veig que aquest poble és rebel al jou». El poble dóna l'esquena a Déu i es gira cap als ídols. Però les entranyes de Déu es commouran una i altra vegada davant les nombroses infidelitats. Encara que l'home sigui infidel, Déu continua fidel, ja que no pot negar-se a si mateix.

«Déu s'apiadà de mi, quan encara jo no tenia fe, i em va donar la fe i l'amor cristià». Així és el cor de Déu que es commou sempre amb l'home, creient o ateu. Déu és pacient en la seva misericòrdia, i aquesta paciència, que sempre és espera, determina la salvació del pecador. D'altra banda, a més del testimoni freqüent, constant de l'Escriptura, envia el seu Fill per mostrar-nos el camí de la vida.

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Aquest és Jesús. La llibertat en l'amor i en la misericòrdia. Que no jutja, que acull.

«Perd una ovella, deixa les 99 al camp i va a la recerca de la perduda». Fa la impressió que abandona les 99, en la seva preocupació per l'extraviada. Com contemplem nosaltres als extraviats?

Saviesa sobre la Paraula

«Heus aquí que crida a tots els que s'han tacat, vol abraçar-los, i es queixa que l'han abandonat. No perdem aquest temps de misericòrdia que se'ns ofereix. No menyspreem els remeis de tanta pietat que el Senyor ens ofereix. La seva benignitat crida els extraviats, i ens prepara, quan tornem a ell, al si de la seva clemència. Penseu cadascú en el deute que l'aclapara, quan Déu l'espera i no s'exaspera amb el menyspreu. Qui no va voler romandre amb ell, que torni, el qui menyspreà d'aguantar al seu costat, que s'aixequi, si més no després de la seva caiguda... Vegeu que n'és de gran el si de la seva pietat, i considereu que teniu oberta la falda de la seva misericòrdia». (Sant Gregori el Gran, Hom. 33 sobre els Evangelis).

«S'afanya a buscar l'ovella perduda, la número cent... Meravellosa condescendència de Déu que així busca l'home; dignitat gran la de l'home, així cercat per Déu». (Sant Bernat, Sermó 1 d'Advent)

«On m'amagaré de Déu? On t'amagarà, germà? En la seva mateixa misericòrdia. Ningú no pot fugir de Déu més que refugiant-se en l'amor» (Sant Agustí, Sermó 351).

DIUMENGE XXIII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sv 9,13-19; Sl 89,3-6.12-14.17; Flm 9-10.12-17; Lc 14,25-33

Reflexió: Seguiment

Seguir Déu és caminar pels camins de Déu. En l'Escriptura anem coneixent al llarg de la Història de la Salvació aquests camins, que ens traçarà amb més claredat el seu Fill, que vol conduir tots els homes al seu Regne. Però l'home sempre ha d'estar en l'actitud i disposició de buscar i conèixer aquest Déu, que és el veritable sentit de la seva vida.

Seguir significa adhesió total i submissió absoluta, és a dir, fe i obediència. David, que va observar els manaments, és el model dels qui segueixen Déu amb tot el seu cor (1Re 14,8). Quan el rei Josies i tot el poble es comprometen a viure segons l'aliança, decideixen "seguir el Senyor".

Després, seguir Déu s'identificarà amb seguir Jesús, que no és només adherir-se a un ensenyament moral i espiritual, sinó compartir el seu destí. Ara bé, els deixebles estan sens dubte promptes a compartir la seva glòria: "Ho hem deixat tot per seguir-te, què ens tocarà?" (Mt 19,27)

Jesús exigeix el despreniment total: renúncia a les riqueses, a la seguretat, abandonament dels seus (Mt 8,19-22; 10,37; 19,16-22), sense reserves ni mirades enrere (Lc 9,61 s). Exigència a la qual tots poden ser cridats, però a la que no tots responen, com en el cas del jove ric (Mt 19,22 ss).

El deixeble, havent així renunciat als béns i als lligams del món, aprèn que ha de seguir Jesús fins a la creu: "Si algú vol venir amb mi, que renunciï a si mateix, que prengui la seva creu i em segueixi" (Mt 16,24). Jesús, exigint als seus deixebles aquest sacrifici, no tan sols dels béns, sinó també de la seva persona, es revela com a Déu i acaba de revelar fins on van les exigències de Déu. Però a aquestes exigències no podran respondre els deixebles sinó quan Jesús hagi fet el primer el gest del sacrifici i els enviarà el seu Esperit.

Per Pau, seguir Crist és conformar-se amb ell en el seu misteri de mort i de resurrecció. Aquesta conformitat, a la qual estem predestinats per Déu des de tota l'eternitat (Rm 8,29), s'inaugura amb el baptisme (Rm 6,2 ss) i s'ha d'aprofundir per la imitació (1Co 11,1), la comunió voluntària en el patiment, enmig del qual es desplega el poder de la resurrecció (2Co 4,10 s ; Fl 3,10 s 1Pe 2,21).

Segons Joan, seguir Crist és tenir en ell una fe sincera, fundada en la seva paraula i no en signes exteriors (Jn 4,42), fe que sap superar les vacil·lacions de la saviesa humana (Jn 6,2.66-69). Llavors es realitza la promesa de Jesús: "Si algú em serveix, que em segueixi, i on jo estic, hi estarà també el meu servent" (Jn 12,26).

Paraula

«Quin home pot conèixer què desitja Déu?, qui pot descobrir la voluntat del Senyor?». Cal submergir-se en les pàgines sagrades per accedir al coneixement de la voluntat divina. Cal també tenir en compte el dinamisme de la vida; tenir també en compte la necessitat de purificar el nostre propi cor, ja que els nostres pensaments són mesquins, enganyosos, moguts per saviesa humana.

«Qui sap si, providencialment se separà un moment de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó com un germà». Aquest text de la carta a Filèmon mostra el gran cor de Pau, la seva sensibilitat, moguda sempre pel seu extraordinari amor a Jesucrist.

«Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare ... no pot ser deixeble meu». L'amor de Déu és absorbent. Això avui no sempre es comprèn. Fins i tot pot escandalitzar. Sobre tot quan no considerem que la nostra vida aquí en aquest temps és una cosa provisional, i que tot el que és humà, tot absolutament, tot és simple suport per a obrir-nos a una altra dimensió que ens és desconeguda, i que Jesús no ens convida a oblidar i menysprear els éssers estimats, sinó a donar-los el valor relatiu que té tot el d'aquest món, tot i que hem de saber valorar-ho i recolzar-ho.

Saviesa sobre la Palabra

«Siguem fidels a la nostra vocació. A través d'ella ens crida a la font de la vida aquell que és la vida mateixa, que és font d'aigua viva i font de vida eterna, font de llum i font de resplendor, ja que d'ell procedeix tot això: saviesa i vida, llum eterna. L'autor de la vida és font de vida, el creador de la llum és font de resplendor. Per això, deixant de banda allò visible i prescindint de les coses d'aquest món, busquem a dalt del cel la font de la llum, la font de la vida, la font d'aigua viva, com si fóssim peixos intel·ligents i que saben pensar; hi podrem beure l'aigua viva que brolla fins a la vida eterna». (Sant Columbà, Instruccions 13, 2-3)

«Seguim les sendes que ell ens indica i imitem en particular la seva humilitat, aquella humilitat per la qual ell es rebaixa a si mateix en profit nostre. Aquesta senda d'humilitat ens l'ha ensenyat ell amb les seves paraules, i, per donar-nos exemple, ell mateix va estar per ella, morint per nosaltres. Per poder morir per nosaltres, com que era immortal, la Paraula s'ha fet home i ha acampat entre nosaltres... Perquè no quedéssim abandonats en l'abisme, sinó que fóssim exaltats amb ell en la resurrecció, els qui, ja des d'ara hem ressuscitat per la fe i per la confessió del seu nom. Ens va donar i ens va indicar, doncs, el camí de la humilitat. Si el seguim, confessarem el Senyor». (Sant Agustí, Sermó 23)

DIUMENGE XXII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sir 19-21.30-31; Sl 67,4-7.10-11; He 12,18-19.22-24; Lc 14,1.7-14

Reflexió: Humilitat

El misteri de la humilitat procedeix del Déu revelat per Jesucrist, de Jesucrist mateix. Els Pares de l'Església són unànimes a fer de Jesucrist el model de la humilitat. Climent d'Alexandria convida a la imitació del Verb encarnat, que va rentar els peus dels seus deixebles, "ell, el Déu sense orgull, el Senyor de l'univers". Per Orígenes no hi ha altra doctrina més gran que la de la humilitat, que té com a primer mestre el nostre Salvador, que va dir: «Apreneu de mi, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu descans per a les vostres ànimes». Mostra la seva humilitat fent-se home, i, essent Déu, humiliant-se fins a la mort de creu.

Per sant Basili no hi ha res tan eficaç per obtenir la humilitat com la meditació i imitació dels exemples del Senyor, que des del cel ha baixat fins a l'extrema humilitat, i ens l'ha ensenyat, sobretot amb els seus gestos.

Per sant Ambròs, Crist és el principi de la virtut de la humilitat, com ho és també de tota una altra virtut, ell que ha pres la forma d'esclau, sent com és en majestat igual al Pare. Ens iniciem en aquesta virtut seguint Crist que s'ha rebaixat fins a la mort de creu.

Però és en sant Agustí on aquest tema adquireix un relleu més fort. Crist, doctor i mestre d'humilitat, no ho és només per les seves paraules i doctrina, sinó pels seus actes i exemples. La humilitat Jesús ens l'ensenya primer de tot amb la seva encarnació. Que Déu, en efecte, s'hagi fet home, és ja una humilitat increïble. Però l'ensenya també amb la seva passió. Com pot el cristià ser orgullós si Déu és humil? Si ser cristià és seguir Crist, seguir el Crist és imitar la seva humilitat, aprendre d'ell que és dolç i humil de cor.

Paraula

«Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor». Aquesta és la saviesa que ens ha revelat Déu mitjançant el Fill encarnat, Jesucrist. És una saviesa que no és la que està vivint la nostra societat, que es deixa arrossegar per les aparences, però no d'humilitat, sinó d'estar per sobre de l'altre.

«Vosaltres us heu acostat a la ciutat del Déu viu, a Déu, jutge de tots, al Mitjancer de la nova aliança, Jesús». A l'Antic Testament, apareixia el Déu del Sinaí, un Déu temible, un Déu que no eren capaços d'escoltar... Al Nou Testament Déu ens mostra una altra imatge de si mateix. Es rebaixa, es revesteix de la nostra naturalesa, s'humilia, per fer arribar la seva paraula, el seu gest ... en una paraula, el seu amor, a tots els homes com una expressió del seu amor per tots. Ell ha estat el primer a acostar-se a nosaltres, i nosaltres l'acceptem i acollim amb la nostra fe, que ha de portar a la vida els seus ensenyaments i el seu exemple, com una prolongació del seu amor que ens salva.

«Quan algú et convida a un dinar no et posis al primer lloc». El gest senzill, humil, en tot moment i circumstància és la saviesa que ens pot fer quedar bé.

«Tothom que s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit». És el proverbi que resumeix la saviesa humil. És la saviesa viscuda per Crist. Ell es va humiliar fins a la mort i Déu el va exaltar, el glorifica.

Saviesa sobre la Paraula

«Si el coneixement de si mateix engendra el temor de Déu, i si el coneixement de Déu fa néixer l'amor de Déu, vol dir que, inversament, la ignorància de si mateix suscita l'orgull, i la ignorància de Déu porta fins a la desesperació. L'orgull arrela en la ignorància de si mateix, pel fet que un pensament enganyós i enganyat us porta a creure-us millors del que sou. Ja que l'orgull, arrel de tot pecat, consisteix en el fet de ser davant els propis ulls més gran que no ho som davant els ulls de Déu i en veritat. Si sabíem en quin lloc Déu ens ha col·locat a cadascun de nosaltres, ens hauríem de conformar amb la veritat, sense situar-nos mai ni per sobre ni per sota del nostre lloc. En la nostra situació present, però, els decrets de Déu es troben envoltats de tenebres, i la seva voluntat ens és amagada; ningú no pot saber —com diu l'Escriptura— si és digne d'amor o d'odi. El més segur, doncs, és d'escollir el darrer lloc, tal com ens aconsella la mateixa Veritat; val més això que no pas escollir els primers seients i després haver de baixar vergonyosament. Si algú passa per sota una porta que té molt baixa la llinda, només cal que s'ajupi sense por, però si vol passar ben dret i sobrepassa, ni que sigui d'un dit, la mida de la porta, donarà un bon cop de cap. Això vol dir que no hem de tenir por de cap excés en la humiliació, però en canvi hem d'esbalair-nos davant el més petit moviment de presumpció. No vulgueu comparar-vos ni a aquells que són més grans que vosaltres, ni als qui us són inferiors, ni a cap altra persona. Perquè, ¿què sabeu vosaltres? Aquest home que us sembla el més vil i el més miserable de tots els homes, que amb la seva vida disbauxada i repugnant us omple d'horror, us penseu poder-lo menysprear no solament en comparació amb vosaltres mateixos que us imagineu viure en la sobrietat, la justícia i la pietat, sinó també en comparació amb els altres criminals, com si realment es tractés del pitjor de tots: ¿Sabeu potser si algun dia serà millor que vosaltres i si no és pas ja molt millor davant el judici de Déu? Així, Déu no ha pas volgut que escollíssim un lloc entremig, ni el penúltim, ni un dels darrers llocs; sinó que diu ben clarament: Posa't al darrer lloc, és a dir, troba't sol al darrer lloc; així no somiïs pas, no dic ja de preferir-te, sinó simplement de comparar-te amb qui sigui. L'orgull és l'origen de tot pecat: vet aquí el mal que engendra la ignorància de si mateix». (Sant Bernat, sobre el Càntic dels càntics, XXXVII,6-7)

Dia 15 d'agost, L'ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1 Co 15,20-26; Lc 1,39-56

Reflexió: L'Assumpció de la Mare de Déu

«No puc dir si va morir o si va romandre immortal, si va morir en martiri o d'una altra manera, si ha estat enterrada o no. En una paraula, ningú sap quina ha estat la seva fi. Però si va morir, la seva mort va ser gloriosa perquè ella va portar la corona de puresa i castedat absoluta, el seu cos gaudeix del benestar propi del qui va permetre a la llum brillar a la terra». (Sant Epifani)

Sigui mort, sigui dormició, Maria va pujar al cel des de l'Església. En el dogma se celebra Crist, l'Església, l'home, exaltat en cos i ànima. Maria no és per a si mateixa, sinó per a l'Església. Maria acaba com la vídua de Sarepta, el final de la qual no és narrat. En la seva boca trobem una expressió que podem aplicar a Maria, immersa en la comunitat: "què més puc desitjar que estar enmig del meu poble"? (2Re 4,13).

Convertida en TIPUS de l'Església, havia de recórrer tots els passos i avançar per a tots un futur d'existència. Maria es presenta al cel com a fruit de l'Església. L'última gràcia de Déu a Maria és l'Església.

En Maria va començar l'Església la seva profunda contemplació de la paraula i els personals fets biogràfics de la Verge es van convertir en patrimoni comunitari que va anar creixent sota la tutoria de l'Esperit, com un element del Regne. L'Església va heretar a Maria com un do especial, com la Mare de Jesús, el Messies, del Kyrios, com la creient i la primera deixebla del seu propi Fill. La comunitat va estrenar vida històrica amb un membre acabat i consumat en perfecció. Tot just nascuda, l'Església va tenir en Maria el seu últim moment de maduresa cristiana, el seu èxit d'ideals, fins a ser agradable a Déu, feliç per creure i per donar a llum, per ser "sense taca ni arruga". (Ef 5,27)

Aquest misteri és una resposta al pessimisme sobre l'home, que s'estableix amb la Reforma. «Posa en relleu una antropologia optimista del catolicisme. I rubrica la importància decisiva de la mediació de l'Església com actualització concreta de l'única i perfecta mediació de Crist». (Bruno Forte)

Paraula

«Vaig sentir al cel una veu: Ara és l'hora de la victòria, del seu poder i del seu Regne». La victòria és efectiva amb la Resurrecció de Crist, però la lluita contra l'enemic del projecte diví continua en aquest món. Aquesta lluita, i de nou la victòria sobre l'enemic, la contemplem en Maria, com a membre singular de l'Església. La seva victòria, la seva Assumpció, és per a nosaltres l'esperança d'arribar a la mateixa meta.

«Tots moren, però tots viuran gràcies al Crist». Hem estat creats per a la vida. Per viure. Crist és el nostre punt de referència, en vèncer la mort posa en el nostre camí una forta esperança. Però a més posa en el nostre camí una criatura singular: Maria, Mare de l'Església, Mare nostra. És la criatura, algú de la nostra raça que ha assolit la victòria, per mantenir-nos en la mateixa ferma esperança de la vida.

«Ets beneïda entre totes les dones... Feliç tu que has cregut...». La benedicció nova de Déu és la nova creació, que porta a terme mitjançant la Redempció de Crist, el Fill revestit de la nostra naturalesa humana. Feliços si creiem, feliços si portem aquesta fe a la vida concreta de cada dia.

«El Totpoderós obra en mi meravelles». La fe és quelcom de gran. La fe és viure una relació personal amb Déu, en la qual el deixem fer a Ell, deixem que porti la iniciativa del seu amor. Així és com va manifestant els camins del seu amor als homes, camins que són la seva salvació.

Saviesa sobre la Paraula

«L'arca sagrada i dotada de vida del Déu vivent, que va concebre en el seu si el qui l'havia creada, reposa avui en el temple del Senyor, que no ha estat construït per mans d'home. I David, el seu avantpassat i avantpassat de Déu, exulta, i amb ell canten a cor els àngels, els arcàngels aplaudeixen, les Virtuts donen glòria, els Prin-cipats salten amb ell, s'alegren els Poders, gaudeixen les Dominacions, fan festa els Trons, donen lloança els Querubins, anuncien la seva glòria els Serafins. Perquè, per a ells, no és pas una glòria petita glorificar la Mare de la Glòria. Avui la coloma sagrada —l'ànima pura i innocent, consagrada per l'Esperit di-ví— eixida de l'arca, vull dir del seu cos, receptacle de Déu i font de vida, ha trobat on reposar els peus: ha sortit cap al món espiritual i s'ha establert a la terra imma-culada de l'heretatge de dalt. Avui l'Edèn del nou Adam ha rebut el paradís espiritual, en el qual fou revoca-da la nostra condemna, fou plantat l'arbre de la vida, fou coberta la nostra nuesa. Avui la Verge immaculada, que no fou tacada per cap passió terrenal, sinó nodrida amb pensaments celestials, no ha tornat a la terra; com que ha estat un cel dotat de vida, és portada als estatges celestials. ¿Com podia ser que gustés la mort aquella de la qual vingué per a tots la vida veritable? Se subjectà, amb tot, a la llei dictada per Aquell mateix que va engendrar; i, com a filla del vell Adam, va sofrir l'antiga sentència, ja que també el seu Fill, que és la mateixa Vida, no la va refusar. Però com a Mare del Déu vivent, és enduta dignament fins a Ell mateix. Eva, que havia prestat l'orella al missatge de la serp i consentit a la suggestió de l'enemic i els sentits de la qual van gustar l'encant del plaer enganyós i fal·laç, obté una sentència de tristesa i d'aflicció; sofreix els dolors del part i és condemnada a la mort amb Adam, i per això és portada a les profunditats del país dels morts. Però aquesta, la veritablement benaurada, que estigué atenta a la paraula de Déu i fou plena per obra de l'Esperit Sant, que rebé per la salutació espiritual de l'àngel aquell que és la benvolença del Pare sense cap voluptat ni participació humana, que con-cebé la persona del Verb de Déu i l'infantà sense dolor, ella que fou unida a Déu en tot el seu ésser, ¿com podia ser que ara la mort se la fes seva? ¿Com el país dels morts l'hauria poguda rebre? ¿Com la corrupció podia envair aquell cos, que havia contingut la vida? A aquesta Verge li està preparat un camí recte, planer i fàcil cap al cel. Perquè si el Crist, que és veritat i vida, diu allà on jo sóc, hi serà també el meu servent, ¿com podria ser que la seva Mare no estigués amb ell?» (sant Joan Damascè, sermó II sobre la Dormició, 2-3)

DIUMENGE XIX DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sa 18,6-9; Sl 32,1.12.18-20.22; He 11,1-2.8-19; Lc 12,32-48

Reflexió: La fe

Creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que no veiem... El Déu invisible parla als homes, mogut pel seu gran amor i els convida a respondre, a comunicar-se amb Ell. La resposta a aquesta invitació és la fe. Per la fe l'home sotmet la seva intel•ligència i la seva voluntat a Déu. Dóna el seu assentiment amb tot el seu ésser, tota la seva persona al Déu que revela. Aquest assentiment és l'obediència de la fe.

Una obediència que és una submissió lliure a la paraula escoltada. Són molts els exemples que tenim a les Escriptures d'aquesta obediència a la Paraula de Déu. Com exemples més significatius podríem citar a Abraham, anomenat "el nostre pare en la fe", i la Mare de Déu, com la realització més perfecta d'aquesta obediència de la fe. (cf. Catecisme de l'Església Catòlica, n. 142 i ss.)

La fe constitueix una relació personal de l'home amb Déu; una relació en la qual s'implica tota la persona, amb totes les seves facultats, i no tan sols intel•lectual o emocional...

Escriu Tomàs Merton: «Déu no pot ser comprès sinó per si mateix. Si hem de comprendre'l, únicament podem fer-ho essent d'alguna manera transformats per Ell, de manera que el coneguem com Ell es coneix. I Ell no es coneix per mitjà de cap representació de si mateix. El seu propi Ésser infinit és el seu propi coneixement de si mateix, i no el coneixem com Ell es coneix fins que estiguem units al que és Ell. La fe és el primer pas en aquesta transformació, perquè és un coneixement que coneix sense imatges, ni representacions, mitjançant una identificació amb el Déu viu en la foscor».

Paraula

«Aquella nit de la sortida d'Egipte havia estat anunciada per endavant». És la Nit de càstig per als egipcis, i de llibertat i salvació per al poble hebreu. Subratlla la lectura primera la importància d'aquella Nit, primera Pasqua, i anunci d'allò que vindrà després com a Pasqua definitiva, amb la Resurrecció del Crist. Pasqua que celebrem en cada Eucaristia, però d'una manera especial el diumenge, primer dia de la setmana, dia de la Resurrecció.

«L'Escriptura ha guardat bona memòria dels antics». La lectura fa un record dels homes exemplars per la seva fe en l'Antic Testament. És com una gran lloança a aquells que es van confiar a Déu, i van tenir, i segueixen tenint, un protagonisme en la Història de la salvació. La fe ens és presentada com una elecció entre dues alternatives que ens ofereix la vida: des de la fe o des de nosaltres mateixos. Des de la fe s'entén com un camí de peregrinació cap a una pàtria millor, amb la seguretat d'alguna cosa que ens espera. Des de nosaltres mateixos s'entén com una concepció materialista, basada en una suficiència humana.

«Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necesiten». Això ens demana estar oberts a una confiança que ens condueix cap al Regne i a compartir els béns amb els altres, amb els qui ho necessiten. I avui un signe dels temps és la crida a la solidaritat, a un compartir amb qui estan en la indigència.

«Tingueu el cos cenyit els llums encesos». Jesús ens crida a la vigilància en la utilització dels béns i en el compartir amb els necessitats. Aquesta va ser la força testimonial de la primera comunitat cristiana, que despertava l'admiració, i era una veritable crida a acréixer el nombre dels deixebles del Senyor ressuscitat.

Saviesa sobre la Paraula

«Dolç Senyor meu, gira generosament els teus ulls misericordiosos cap a aquest poble, al mateix temps que envers el Cos Místic de la teva Església, perquè serà molt més gran la teva glòria si et compadeixes de la immensa multitud de les teves criatures que si només et compadeixes de mi, miserable, que tant ofenia a la teva majestat. Nosaltres som la teva imatge, i Tu ets la nostra, gràcies a la unió que vas realitzar en l'home quan vas amagar la teva eterna divinitat sota el miserable núvol i infecta massa d'Adam. I això per què? No per altra causa que el teu inefable amor. Per aquest immens amor és pel que suplico humilment a la teva majestat amb totes les forces de la meva ànima, que t'apiadis amb tota la generositat de les teves miserables criatures». (Santa Caterina de Sena, Diàleg de la Divina Providència)

«Des del moment que un cristià abandona les llàgrimes, el dolor dels seus pecats i la mortificació, podem dir que ha desaparegut d'ell la religió. Per a conservar en nosaltres la fe, cal que estiguem sempre ocupats a combatre les nostres inclinacions i a plorar les nostres misèries». (Sant Joan Maria Vianney, Sermó sobre la penitència)

DIUMENGE XIV DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Is 66,10-14; Sl 65,1-7.16.20; Ga 6,14-18; Lc 10,1-2.17-20

Reflexió: El Regne de Déu

Jesús envia setanta-dos deixebles, de dos en dos, a anunciar el Regne. A l'evangeli d'avui, de sant Lluc, se suggereixen unes determinades condicions per a anunciar el Regne, de tipus personal, i en relació a les circumstàncies de l'ambient. Tot deixeble de Jesús està cridat a ser instrument d'aquest Regne. Primer és necessari que ho visqui en la pròpia vida, i que des d'aquesta experiència ho manifesti en la seva vida.

"S'ha complert el temps, i és a prop el Regne de Déu" (Mc 1,15). Un altre evangelista dirà que el Regne "és enmig vostre". La presència del Regne, en realitat, és la presència de Crist, ja que és en ell on domina Déu per complet. Per això comença a manifestar-se a través de la persona del Crist. Com una llum per a tots els homes. Ell és la llum del món. Mitjançant la paraula i les obres del Crist. Tot el seu ensenyament gira entorn de la manifestació de la persona del mateix Crist, que no pot fer res sinó el que veu fer al Pare, és a dir que Crist manifesta sempre una unió íntima amb el Pare.

La Paraula de Déu és com una llavor sembrada en el camp, que va germinant a poc a poc a partir d'un vigor intern i creixent cap a fora fins al moment de la sega. Així es va desenvolupant el Regne.

Els miracles provaran que el Regne de Déu ja ha vingut sobre la terra. "Si jo trec els dimonis pel dit de Déu, vol dir que el Regne de Déu ha arribat a vosaltres". Però, sobretot, serà en la persona del mateix Crist, que ve a servir i no a ser servit, on es manifestarà la força d'aquest Regne.

Després de la seva mort i resurrecció Crist apareix constituït com a Senyor, com a Sacerdot, i vessa sobre els deixebles l'Esperit que serà l'artífex del naixement de l'Església, que rebrà la missió de continuar l'anunci del Regne de Crist i de Déu, d'establir-lo enmig de la gent, essent en la terra el germen i el principi d'aquest Regne.

Paraula

«Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l'estimeu... alletats amb l'abundància del seu consol... decantaré cap a ella com un riu la pau». Jerusalem, anunci previ de la Jerusalem celestial. El nostre horitzó de pau. Necessitem contemplar-la per tenir un referent de pau i d'alegria.

«Déu me'n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de Jesucrist». No és precisament un camí atractiu la creu, però en ella Déu ha posat la nostra salvació, i necessitem contemplar en la nostra vida la creu, perquè ens ve per un camí o un altre.

«L'únic que val és que hàgim estat creats de nou». La criatura nova és aquella que neix de la creu, d'una mort viscuda des de l'amor i per l'amor... Jesucrist és "l'home nou". Estem cridats a aquesta novetat.

«Que la pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri» (la nova criatura). La norma, la referència, és la sendera de la criatura nova en Crist mort i ressuscitat.

«Hi ha molt a segar i pocs segadors». Però el Senyor és l'amo de les messes. No és una invitació a una actitud passiva, sinó a despertar cada dia el nostre interès a col•laborar amb l'amo de les messes, i a demanar que Ell mogui el cor d'uns altres, de molts, a treballar en la mateixa vinya...

«Poseu-vos en camí». Cal fer camí, però sempre a partir de la força i de la inspiració que ens ve de l'amo de les messes.

«Quan entreu en una casa digueu primer: "Pau a aquesta casa"». Cal ser missatger de pau. Però prèviament hem d'estar en camí amb el cor pacificat. Solament qui té pau pot donar pau.

Saviesa sobre la Paraula

«Diu David: "Jo reconec la meva culpa" I si jo la reconec, tu perdona-la. No presumim en absolut que som bons i que vivim sense pecat. Els homes sense esperança, com menys pensen en els seus pecats, tant més curiosos són respecte dels aliens. No busquen alguna cosa per a corregir, sinó alguna cosa per a poder parlar malament dels altres. I, com que no són capaços d'excusar-se, estan sempre disposats a acusar els altres. David no ens va deixar aquest exemple d'oració i satisfacció de Déu quan va dir: "Jo reconec la meva culpa, tinc sempre present el meu pecat". No es dedicava a ficar el nas en els pecats aliens. Fixava la seva atenció en si mateix, i no s'acontentava amb l'exterior, sinó que penetrava dintre seu i descendia a allò de més profund de si mateix. No pensava a disculpar-se, i així podia demanar perdó sense insolència». (Sant Agustí, Sermons)

«Llegiu amb atenció: Dins vostre hi ha el Regne de Déu. Que Crist s'instal•li per la fe en l'íntim de vosaltres mateixos, com el rei en el seu regne. Els sofriments del temps present són cosa de no res comparats amb la glòria que es revelarà reflectida en nosaltres. Fixeu-vos que no es diu "que es revelarà a nosaltres", (Rom 8,18) com si fos quelcom exterior; sinó "en nosaltres" com ocupant l'interior, però que encara no apareix. Buscar el Regne de Déu i la seva justícia, entrant dintre de vosaltres mateixos més aviat que sortint fora o per sobre del que sou». (Sant Bernat, El precepte i la dispensa, 61)

DIUMENGE XIII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
1Re 19,16.19-21; Sl 15,1-2.5-11; Ga 4,31-5,1.13-18; Lc 9,51-62.

Reflexió: Seguir el Crist

"Seguir el Crist". Aquesta és la tasca del cristià. El cristià és un altre Crist. Al principi de la vida de l'Església se'ls anomenava "els deixebles del Camí". La vida cristiana és, doncs, senzillament un "seguiment" del Crist. La primera paraula de Jesús als deixebles que tria és aquesta: Seguiu-me! Perquè, com recorda Jesús en el mateix evangeli, no són els deixebles els qui trien al Mestre sinó que és Jesús qui els crida. A Simó i Andreu, a Jaume i Joan, a Mateu... La seva paraula plena d'autoritat provoca l'adhesió.

Després romandran amb ell, que els anirà iniciant progressivament en la seva missió i en el misteri de la seva persona. Perquè no es tracta només d'aprendre unes doctrines, sinó compartir un destí amb la persona de Jesús. Els va a exigir una renúncia total; a les riqueses, a la seguretat, a l'abandó dels seus. Una resposta radical, com ens suggereix també l'evangeli d'aquest diumenge. Haurien de seguir a Jesús fins a la creu. És a dir arribar a viure, com Crist, a l'amor fins a l'extrem. «Si algú vol venir darrere meu, cal que renunciï a si mateix, prengui la seva creu i em segueixi» (Mt 16,24). Jesús, exigint als seus deixebles tal sacrifici, no només dels béns, sinó també de la seva persona, es revela com a Déu i acaba de revelar fins a on van les exigències de Déu. Seguir Crist, estar prop d'ell, per a imitar-lo, creure en ell, és a dir mantenir una relació viva amb la seva persona.

Per a Pau, seguir a Crist és conformar-se amb ell en el seu misteri de mort i de resurrecció. Aquesta conformitat, a la qual estem predestinats per Déu des de tota l'eternitat (Rm 8,29), s'inaugura en el baptisme (Rm 6,2ss) en la nostra incorporació al seu misteri de vida, i ha d'aprofundir-se per la imitació (1Co 11,1), mitjançant una permanent actitud d'acollida de la seva paraula, dels seus gestos, de la seva persona; viure amb ell la comunió voluntària en el sofriment, enmig del qual es desplega el poder de la resurrecció.

Segons Joan, seguir Crist és lliurar-li la fe, una fe sincera, fundada en la seva sola paraula i no en signes exteriors (Jn 4,42), fe que sap superar les vacil·lacions de la saviesa humana (Jn 6,2.66-69); és seguir la Llum del món prenent-la per guia (Jn 8,12); és situar-se entre les ovelles reunides en un sol ramat mitjançant l'únic pastor (Jn 10,1-16).

Finalment, el creient que segueix els apòstols (Ac 13,43) comença així a seguir el Crist «onsevulla que va» (Ap 14,4 Jn 8,21s) fins a penetrar darrere d'ell, «en l'altre costat del vel, on va entrar ell com a precursor» (He 6,20). Llavors es realitzarà la promesa de Jesús: «Si algú em serveix, que em segueixi, i on jo estic, allí estarà també el meu servidor» (Jn 12,26).

Paraula

«Eliseu matà la parella de bous, convidà la gent i se'ls van menjar. Després se n'anà amb Elies». Una crida profètica amb una resposta prompta, sense dilació d'Eliseu. Una resposta radical, encara que llegint l'evangeli observem que la radicalitat total ve a través de la crida de Déu mitjançant Jesucrist: «Deixa que els morts enterrin els seus morts».

«Crist ens ha alliberat de l'esclavatge per a ser lliures». Crist crida les persones a "ser elles mateixes". L'educació de Déu comença en l'interior de les persones, perquè l'amor no s'imposa des de fora, sinó que guanya el cor i es mou amb suavitat i força des de dintre obert a la col·laboració de la mateixa persona. L'amor sempre comporta un respecte profund a l'altre.

«La vostra vocació és la llibertat... Una llei que es concentra en el "estima els altres». Una vocació que es desenvolupa a partir dels desitjos de l'esperit, de la saviesa de l'esperit, que ha de dur a projectar-nos cap als altres amb summe respecte, ajudant-los també a ser ells mateixos. Podríem recordar l'axioma de sant Agustí: "Estima i feu el que vulguis".

«Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?». Aquest seria un plaer molt gratificant per a molts que es diuen "cristians". Jo crec que hi ha avui dia molts cristians "incendiaris". No han arribat a comprendre que el foc no ha de baixar del cel. Ja va baixar. Va deixar la foguera encesa, perquè els qui el segueixen prenguin aquest foc i el traslladin fins al cor dels altres. Els qui siguin.

Saviesa sobre la Paraula

«D'igual forma que succeeix amb el cos humà, el cristià ha de ser conegut com a cristià en tot el seu ésser; cal que testimoniï, tenint-los com trets de la seva vida, tots aquells béns que existeixen en el Crist. Doncs, si segons una part ets tal com ho exigeix el nom de cristià, però en una altra t'inclines al contrari, no faràs altra cosa que dividir-te, fent les vegades d'enemic de tu mateix, concitant en tu per la virtut i el vici tal guerra civil, que de cap manera podràs estar en pau ni reconciliat amb tu mateix. Doncs, com diu l'Apòstol, quina comunitat hi ha entre la llum i les tenebres?» (Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana, 15)

«Crist és el centre de la història i de totes les coses, ens va conèixer i ens estima, company i amic del nostre viure, baró de dolors i d'esperança; el qual ha de venir de nou i ha de ser, finalment, el nostre jutge i, segons confiem, també la nostra plenitud i la nostra benaurança. Crist és el principi i la fi, l'Alfa i Omega, rei del món nou, la raó oculta i suprema de la història humana i de la nostra sort futura; ell és el mitjancer i com un pont traçat entre la terra i el cel; en grau més gran, més que tots, és el més perfecte Fill de l'home, perquè és Fill de Déu, etern, infinit i Fill de Maria, la beneïda entre totes les dones, mare seva segons la carn i mare nostra per comunió amb l'Esperit del Cos místic». (Pau VI, Homilies)

DIUMENGE XII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Za 12,10-11; Sl 62,2-9; Ga 3,26-29; Lc 9,18-24

Reflexió: Confessar Crist

La fe no és per a guardar-la dins un estoig, i mostrar-la en determinats moments per a "quedar bé". La fe és una vida. Una vida que ens ve de Déu, mitjançant Jesucrist. I la vida és quelcom que es dóna en aquest temps que Déu ens ha donat per anar fent camí cap al nostre destí definitiu. Fins a casa seva. Que és també la nostra. En el discórrer concret del temps, en el desenvolupament dia a dia de la vida és quan, lògicament, hem de manifestar el que som, i com ho som. És quan hem de manifestar per tant com jo visc, com jo contemplo aquesta relació amb Jesucrist, que en ser una relació viva i de vida, ha de manifestar-se en la meva vida concreta, en cada circumstància concreta de la meva vida.

I aquí és quan he de considerar com confesso la meva fe en Crist. Una confessió de fe, que en ser una vida, naturalment tindrà matisos diversos. Llavors podríem fer una molt llarga relació de testimoniatges. Hi ha hagut confessions de fe, i n'hi seguirà havent al llarg de la història.

En proposo una: Unamuno comença la seva obra «El Cristo de Velázquez» fent al·lusió a la fe del poble:

«Aquí encarnada
en aquest Verb silenciós i blanc
que parla en línies i colors, diu
la seva fe el meu poble tràgic...»

Una confessió de fe que es manifesta en relació al Crucificat, a la seva Passió.

Un teòleg d'avui, Olegario Gonzalez, escriu sobre el Crist: «El que tenim en l'existència de Crist és, per tant, no solament un fet intern de la història humana, sinó sobretot una revelació de l'entranya divina. Déu no és indigència sinó generositat i amor. Jesús és "l'ungit" de Déu, el Messies, el Crist. Aquest nou nom de Jesús serà el nom identificador de tots els qui després l'han seguit, cregut i esperat en ell, fins i tot mort per ell. De Crist ens denominem cristians». (L'entranya del Cristianisme)

Una confessió de fe més en línia amb l'evangeli d'aquest diumenge, que ens parla d'un Crist que ens revela, ens parla de la profunditat de Déu.

«I no proveu de fer passar per legítim res del que feu pel vostre compte; només allò que és en comú: una sola pregària, una sola súplica, un sol esperit, una sola esperança en caritat, en una joia sense tara: això és Jesucrist; millor que ell no hi ha res». (Sant Ignasi d'Antioquia, Als de Magnèsia 7)

Una confessió de fe que va en la línia d'una unitat profunda de tot: amb Ell, entre nosaltres. Molt en la línia de la reconciliació amb Déu i entre nosaltres, que, en definitiva, és el missatge que Crist ens va portar i ens deixà com a missió, per a viure en la nostra vida de fe.

Paraula

«Abocaré sobre el llinatge de David un esperit d'afecte i de benvolença». Un esperit que ens permet reconèixer Crist en la seva vida, mort i resurrecció com l'Enviat de Déu. Necessitem aquesta gràcia per ser conscients de la proximitat, de la presència d'aquest Déu bo entre nosaltres. I necessitem aquesta benvolença que sempre trobem en Ell, però que també els altres cal que trobin en nosaltres.

«Tots sou fills de Déu per la fe en Crist... Us heu revestit de Crist». Cal cuidar el vestit. Cal cuidar la nostra fe, viure-la de manera més fidel, en una relació més cordial i fraterna amb els nostres germans. Trenquem amb freqüència aquest "vestit". No tenim la "passió" per la unitat. Se'ns "escapa" el misteri trinitari a la nostra vida.

«I vosaltres, qui dieu que sóc jo?». La fe sempre va ser i serà una interpel·lació personal que ens fa Déu a través del Crist. És important no oblidar mai aquesta pregunta en la nostra vida de fe. I considerar com és la nostra resposta en la vida concreta de cada dia.

Saviesa sobre la Paraula

«Els bisbes, ajudats pels preveres i diaques, van rebre el ministeri de la comunitat per presidir, en lloc de Déu, el ramat, del qual són pastors, com a mestres de doctrina, sacerdots del culte sagrat i ministres dotats d'autoritat. Ensenya, doncs, aquest sagrat sínode que els bisbes han succeït per institució divina els apòstols com a pastors de l'Església, i qui els escolta a ells, és Crist qui escolta, i qui els menysprea, menysprea el Crist i Aquell que el va enviar». (Lumen Gentium)

«No hi ha res millor que la unitat: preocupa-te'n! Pren-los tots damunt teu, com a tu el Senyor; aguanta tothom amb amor, com ja ho fas. Dóna't sense descans a la pregària. Demana un coneixement més gran que el que tens. Vigila, posseint com posseeixes un esperit que no dorm. Parla amb tots, un per un, segons la manera de fer de Déu. Pren sobre teu les malalties de tots, com un perfecte atleta. Els qui són una pesta, aquests has de mirar més aviat de subjectar amb mansuetud. No totes les ferides es tracten amb el mateix pegat.... En tot sigues astut com la serp i sempre candorós com el colom. Si ets de carn i d'esperit és perquè tractis amb delicadesa les coses que se't presenten a la vista i, les invisibles, demana que et siguin manifestades». (Sant Ignasi d'Antioquia, Carta a Policarp)

DIUMENGE XI DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
2Sa 12,7-10.13; Sl 31,1-2.5.7.11; Ga 2,16.19-21; Lc 7,36-8,3

Reflexió: la Llei i la gràcia

L'hebreu «torà» posseeix un significat més ampli, menys jurídic que el grec «nomos». Designa un «ensenyament» donat per Déu als homes per a reglamentar la seva conducta. S'aplica abans de res a les lleis que la tradició de l'Antic Testament feia dependre de Moisès. El Nou Testament, fundant-se en aquest sentit del terme, clàssic en el judaisme, anomena «la llei» tota aquesta legislació que es remunta a Moisès (Rm 5,20), per oposició al règim de gràcia inaugurat per Jesucrist (Rm 6,15, Jn 1,17). No obstant això, es parla també de la «llei de Crist» (Ga 6,2). La teologia cristiana distingeix els dos Testaments, anomenant-los «llei antiga» i «llei nova». Per recobrir tota la història de la salvació, reconeix a més l'existència d'un règim de «llei natural» (Rm 2,14s) per a tots els homes que van viure o viuen al marge dels dos precedents.

La paraula que designa la gràcia (en grec «kharis») no és pura creació del cristianisme; figura ja a l'Antic Testament. Però el Nou Testament va fixar el seu sentit: És el nou règim instaurat per Jesucrist i en oposició a l'economia antiga. La gràcia és el do de Déu que conté tots els altres, el do del seu Fill (Rm 8,32). És el do que irradia de la generositat del dador i embolcalla en aquesta generositat la criatura que el rep. Per una coincidència significativa, la paraula hebrea i la paraula grega, traduïdes en llatí per «gratia» i en català per gràcia, es presten a designar alhora la font del do en el qui dóna i l'efecte del do en el qui rep. És que el do suprem de Déu no és totalment aliè a les relacions amb què els homes s'uneixen entre si, a més que existeixen entre ell i nosaltres nexes que revelen en nosaltres la seva imatge. Mentre que l'hebreu «hen» designa en primer lloc el favor, la benevolència gratuïta d'un personatge d'alta posició, i després la manifestació concreta d'aquest favor, demostrat pel qui dóna i fa gràcia, recollit pel qui rep i troba gràcia, i, per fi, l'encant que atreu les mirades i s'atreu el favor, el grec «kharis», amb un procés gairebé invers, designa en primer lloc la seducció que irradia la bellesa, després la irradiació més interior de la bondat, finalment els dons que manifesten aquesta generositat.

Per a nosaltres la Llei és Crist, que és el do, la gràcia de Déu mitjançant la qual ens manifesta el seu amor i la crida a viure tenint Crist com la nostra Llei. En aquest sentit sempre serà difícil la concreció d'una norma per tenir la seguretat del compliment de la Llei de Crist, que ha manifestat el do de la seva gràcia, estimant fins a l'extrem. La nostra Llei ha de ser doncs un esforç permanent per fer de l'amor la nostra llei.

Paraula

«He pecat contra el Senyor». «Un cor contrit tu no el menysprees», diu el salmista. Per això Déu perdona David davant la seva consciència de pecat i el seu penediment. Déu és un Déu misericordiós i de justícia, però fa prevaler la misericòrdia envers la criatura humana.

«L'home no es justifica per la llei, sinó només perquè ha cregut en Crist». Dominen en la vida creient de molts cristians la norma, la llei, ja que solem buscar la seguretat amb el seu compliment, però aquesta és una seguretat que no arriba fins a allò de més profund del nostre cor. Fins al cor solament hi arriba la Paraula de Déu, que ho sondeja tot. Per això, és necessari que busquem una estreta relació amb la persona i l'ensenyament de Crist, per a dur pau i veritable seguretat al cor.

«Visc jo, però no sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi». Aquest ensenyament de sant Pau és un gran estímul per a nosaltres a seguir aquest mateix camí, que d'altra banda ja hem començat pel baptisme, que és el moment que comencem a ser temple de Déu, que Crist comença a viure en nosaltres.

«Aquesta dona estima molt i es que eren molts els pecats que li han estar perdonats, però quan no hi ha a perdonar, no hi ha tant amor». L'amor atreu l'Amor. L'amor atreu el perdó. Encara que en ocasions vivim aquests camins de l'amor de forma una mica heterodoxa, per negligència, per debilitat, per ignorància... però en el fons del nostre ésser busquem l'amor i volem i necessitem viure l'amor. Convé que no deixem endurir mai el cor com el fariseu de l'evangeli, que és la manera que ens incapacitem o ens tanquem per a l'amor.

Saviesa sobre la Paraula

«La súplica i les paraules dels qui preguen han de fer-se amb un mètode que impliqui pau i discreció. Hem de pensar que estem en la presència de Déu. Cal ser agradables als ulls de Déu tant per la postura com pel to de veu. Ja que, així com és propi dels desvergonyits estar sempre cridant, també ho és d'una persona discreta pregar amb pregàries moderades. Qui prega, benvolguts germans, cal que no ignori com va pregar el publicà al costat del fariseu en el temple. No va pregar amb els ulls alçats amb arrogància cap al cel, ni amb les mans desvergonyidament aixecades, sinó colpejant-se humilment el pit i confessant els pecats ocults, i d'aquesta forma sol·licitava la misericòrdia de Déu. Déu escolta el cor i no els sons». (Sant Cebrià, Tractat sobre el Parenostre)

«Per conèixer el preu de la nostra ànima, hem de considerar el que Jesucrist va fer per ella». (Sant Rector d'Ars)

«És impossible aconseguir la victòria sobre qualsevol passió si no estem penetrats d'aquesta idea mare: que la nostra indústria i el nostre propi treball no poden per si sols obtenir el triomf sobre ella». (Cassià, Col·lació 5,13)

SOLEMNITAT DEL COS I DE LA SANG DEL SENYOR (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Gn 14,18-20; Sl 109,1-4; 1Co 11,23-26; Lc 9,11-17

Reflexió: Festes del Senyor, Corpus Christi

A més de les festes de l'Any Litúrgic, al llarg del qual celebrem el Misteri de Crist, ens trobem, tant a Orient com a Occident, altres festes, que estan també dedicades als misteris de Crist, perquè sempre el centre de la vida litúrgica és el misteri de Crist. No celebrem cap altre misteri en la litúrgia. Però són festes que no es contemplen en els grans misteris que tenen una harmònica col·locació al llarg de l'Any litúrgic, que es va anar configurant a partir dels primers anys de la vida de l'Església com són Nadal, Epifania, Pasqua, Ascensió, Pentecosta. Són festes dedicades a aspectes concrets del misteri de Crist, relacionats amb títols del Senyor, o aspectes de devoció que sorgeixen en un determinat moment de la vida de l'Església.

La festa del Santíssim Cos i Sang de Crist, o com és coneguda més popularment, "Corpus Christi", té un origen teològic devocional. Sorgeix a Roma a l'Edat Mitjana en honor del Santíssim Sagrament, a causa d'una decisió presa pel papa Urbà IV, en concret l'any 1264, amb la Butlla «Transiturus de hoc mundo». Aquesta festa posa de relleu alguns aspectes de la presència real i permanent de Crist en l'Eucaristia. És el moment d'un moviment teològic i popular d'afirmació de la fe en la presència real de Crist en l'Eucaristia, que es va començar a estendre per Occident a partir del s. X. Es va celebrar per primera vegada a Lieja el 1247. Es consolidar en el s.XIV amb la processó del Santíssim Sagrament, i ha arribat a tenir un fort arrelament en la religiositat popular.

En la perspectiva de la institució de l'Eucaristia, en el context pasqual del Dijous Sant, aquesta festa del Cos i de la Sang del Senyor celebra el misteri de la presència, del sacrifici, de la comunió, del sacerdoci de Crist. La processó eucarística expressa una dimensió de culte, d'adoració, de presència del Déu amb nosaltres, d'una Església "en camí" amb el seu Senyor per les rutes del món, per les ciutats i pels pobles.

Paraula

«Melquisedec, rei de Salem, va oferir pa i vi. Era sacerdot del Déu Altíssim i va beneir Abraham». Salem s'identifica amb Jerusalem. Melquisedec com sacerdot-rei és una prefiguració de Jesús. Amb la presentació del pa i del vi marca el que més endavant serà el sacerdoci instituït per Crist, que substituirà el sacerdoci de l'Antic Testament.

«Aquesta tradició que jo he rebut i que us transmès ve del Senyor». És el primer relat de la institució de l'Eucaristia, després dels evangelis. L'Eucaristia serà el record més entranyable, més valorat pels creients cristians. És el memorial que Jesús va lliurar i confiar als seus deixebles, perquè el guardessin i el celebressin. De fet, dintre d'aquest memorial hi ha tot el misteri de Crist: vida, mort i resurrecció.

«Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni». Celebrar l'Eucaristia, és a dir, menjar el pa i beure el vi, és proclamar la mort del Senyor, però simultàniament és endinsar-se en el misteri del Ressuscitat. En proclamar la Mort de Crist ens incorporem a Ell, per començar a viure amb Ell la vida de ressuscitats.

«Jesús els digué: —Doneu-los menjar vosaltres mateixos». El relat de Lluc ens recorda aquest gest de Jesús que és anunci del sagrament del pa i del vi, o del Cos i la Sang del Senyor. D'aquest sagrament els cristians i els sacerdots estan cridats a ser-ne un instrument que faci possible que aquest aliment alimenti els homes i tinguin vida eterna.

«Ell prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles». Recull els gestos de Jesús, abans de donar l'aliment a la multitud. Són gestos que també es recullen en el ritu eucarístic.

Saviesa sobre la Paraula

«A fi que guardéssim per sempre en nosaltres la memòria de tan gran benefici, va deixar als fidels, sota l'aparença de pa i de vi, el seu cos, perquè fos el nostre aliment, i la seva sang, perquè fos la nostra beguda. Oh banquet preciós i admirable, banquet saludable i ple de tota suavitat! Què hi pot haver, en efecte, de més preciós que aquest banquet en el qual se'ns ofereix, per a menjar, no la carn de vedells o de bocs, com es feia antigament, sota la llei, sinó el mateix Crist, veritable Déu?» (Sant Tomàs d'Aquino, Opuscle 57, festa del Cos de Crist)

«L'Amat va donar una gran festa i va reunir entorn d'ell una cort de grans i nombrosos barons, i durant el festí els va fer grans dons. L'Amic va anar també a la festa i l'Amat li va dir: —Qui t'ha cridat al meu palau? I l'Amic li va respondre: —L'amor i la necessitat m'han fet venir per a admirar els teus trets divins, les teves seduccions i l'esplendor de la teva glòria». (Ramón Llull, Llibre de l'Amic i de l'Amat, n. 94)

«Tal presència es diu "real", no per exclusió, com si les altres no fossin "reals", sinó per antonomàsia, perquè és també corporal i substancial, ja que per ella certament es fa present Crist, Déu i home, enter i íntegre». (Pau VI, Misterium Fidei)