22 de febrer del 2018

CÀTEDRA DE SANT PERE, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1Pe 5,1-4; Sl 22,1-3.4.5.6; Mt 16,13-19

Pere proclama en l’Evangeli d’avui la seva fe. A la pregunta de Jesús «Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?» cap de les respostes que recullen els deixebles l’encerta; la gent té a Jesús per un profeta, un nou Elies, un nou Jeremies o un Joan Baptista retornat a la vida, com creu Herodes, corsecat pel seu remordiment. Quan Jesús fa de nou la pregunta, ara als deixebles directament, dient-los «I vosaltres, qui dieu que sóc?», Pere li respon ràpid, segur i ferm «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu». Els seus l’han reconegut, ho fa aquest sortós pescador a qui Jesús cridà amb el seu germà Andreu vora el llac de Galilea, i ara havent-lo escoltat, havent vist el que fa, havent-lo seguit, havent sentit la veu del Pare que manifestava el seu Fill a la muntanya envoltat per Moisès i Elies; sap del cert que Jesús és el Messies, aquell que el poble esperava des de feia tant de temps. No li ha estat pas fàcil el camí cap a aquest reconeixement, ni tampoc li ho serà d’ara endavant.

Pere ens és un exemple; perquè tot i saber que el Senyor és el seu pastor, que l’ha instituït com a roca on es fonamenta la seva Església, tot i que Jesús li ha dit que té les claus del regne i que tot allò que deslligui a la terra quedarà deslligat al cel i tot allò que lligui a la terra quedarà lligat al cel. Malgrat tot, Pere passarà pels barrancs tenebrosos del dubte al llac de Galilea fins a enfonsar-se per la seva poca fe, una fe encara minsa i feble; s’adormirà a Getsemaní incapaç de vetllar una hora vora el mestre; el negarà tres vegades i fugirà de Roma per salvar-se ell mateix, no fos cas que l’acabessin enxampant i matant també. Dubta i té por, tot i que l’estima i que sap que el té vora seu, que l’asserena i el conforta.

Aquest deixeble de primera hora, pescador pescat per Jesús per esdevenir pescador d’homes, la bondat i l’amor del qual l’han acompanyat gran part de la seva vida, la roca generosa que no cerca aprofitar-se i que no actua amb el ramat que li ha estat confiat com qui disposa de la seva hisenda, donant exemple; es nega com instigat per Satanàs a acceptar que Jesús ha de pujar a la creu per salvar al món i vol impedir-li-ho, ni vol que li renti els peus, i sols després s’hi repensa en sentir el que li diu el mestre i aleshores vol banyar-se tot ell. Pere, en ser tan humà, en dubtar, en tenir por, en adormir-se, en enfonsar-se, en voler rebel·lar-se contra la duresa del pla de salvació, en negar-lo i després plorar-lo, en dir ara no i ara sí, en fugir, ens és un model i un consol en les nostres febleses, pors i dubtes.

A Pere és el Pare mateix qui li ha rebel·lat la filiació divina de Crist, d’aquell que davant seu ha parat taula i amb qui ha compartit la seva copa. Pere ha conegut la bondat i l’amor de Crist, de primera mà, de ben a prop, l’ha tingut a tocar i, malgrat dubtes, pors i endormiscaments, és aquell qui havent-ho deixat tot i havent-lo seguit, l’ha estimat i ha rebut l’encàrrec de pasturar els anyells i de ser la pedra sobre la que Crist mateix edifica la seva Església, aquell a qui les portes del reialme de la mort no li poden resistir, el qui té les claus del regne del cel: el qui lligant a la terra, lliga al cel, i deslligant a la terra, deslliga al cel.

Com a Pere el Senyor ens pregunta cada dia «qui dius que soc?», «m’estimes?», «on vas?». Déu, que sap de les nostres febleses, que prega perquè no defallim, malgrat tot confia en nosaltres, ens allarga la mà un cop i un altre, segur que vora seu vencerem les pors i els dubtes i l’estimarem, perquè el que Ell vol és que rebem la corona de la glòria que mai no es marcirà, que acabem vivint anys i més anys, per sempre, a casa seva.

18 de febrer del 2018

DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 9,8-15; Sl 24,4-5b.6-7b.8-9; 1Pe 3,18-22; Mt 4,4b

Poc després d’haver viscut Jesús l’escena del baptisme al Jordà, prefigurat en les aigües del diluvi, de mans de Joan Baptista, havent proclamat el Pare la seva filiació, el seu amor i la seva complaença per Ell, havent-hi planat damunt l’Esperit Sant en forma de colom, el mateix Esperit empeny Jesús al desert. Després de la teofania del Jordà arriba la plena assumpció de la nostra humanitat, fins a arribar a ser temptat. Així mentre Adam sucumbí a la temptació al jardí de l’Edèn i sucumbint-hi ens portà a la mort, el Fill de l’home la vencé al desert i es preparà així per donar-nos la vertadera vida que ens ve per la resurrecció. Mentre tota la creació convivia en harmonia al paradís, el bestiar, ara feréstec, acompanya Jesús en el seu retir de quaranta dies, representants de la creació que Noè havia salvat de les aigües del diluvi poc abans que Déu fes una aliança amb ell i, segellant-la al cel, es comprometés a fer que mai més cap aiguat no negués la terra posant fi de nou a la vida de tots els éssers vius.

Jesús és temptat abans de començar el seu ministeri públic, com serà temptat a Getsemaní abans de ser detingut, menyspreat, maltractat, injustament processat i finalment crucificat. Perquè, com ens diu sant Pere, Crist morí una sola vegada pels nostres pecats, Ell que era just va morir pels injustos; tot ho feu per conduir-nos a Déu i fou l’Esperit Sant, aquell qui planà damunt d’Ell al Jordà i el portà al desert, per qui fou retornat a la vida. Aquí i allí Jesús venç la temptació amb la pregària, pregant al Pare, fent-ho sempre en un lloc apartat, sempre en solitud; avui al desert i demà a l’hort de Getsemaní. El desert és el lloc del risc; el lloc de la debilitat, perquè en el silenci i en la solitud, lliures de tot suport i seguretat, ens trobem sols davant les temptacions, enfront de les pitjors temptacions que són aquelles que habiten al nostre interior i ens corsequen l’ànima.

L’evangelista Marc és en aquest episodi, com en tants d’altres, molt més breu que Mateu i Lluc i va a allò essencial: és l’Esperit qui portà Jesús al desert on passà quaranta dies, on fou temptat per Satanàs i servit pels àngels; des d’allí, un cop empresonat Joan, començà la predicació per Galilea de la Bona Nova, del Regne que ja s’apropava i al qual nosaltres també som convidats si ens convertim i creiem. Per superar les temptacions, per fer camí dret vers la Pasqua, seguint Crist, ens cal, ens ho proclama Jesús mateix, convertir-nos i creure, tenir fe. Per convertir-nos hem de vèncer les temptacions, ens cal preguntar-nos què és el que vertaderament ens importa, què tenim per prioritari en la nostra vida i si no és Crist, si li anteposem qualsevol altra cosa, hem de demanar-li que ens ajudi a convertir-nos i a viure en Ell i per Ell. Diu sant Agustí: «ens cal aprendre allò que hem de menysprear en aquesta vida i allò que hem d’esperar de l’altra» (Carta 140).

Hem entrat en el temps de Quaresma, el temps de la conversió, i no és pas un temps fàcil, no és un camí còmode, no n’hi ha prou amb ser-hi i deixar que passin les setmanes. En la nostra vida, en la vida dels cristians, la conversió és molt important, fonamental. Quina millor manera de començar la Quaresma que renovant la fe, l’esperança i la caritat. Aquesta és la font de l’esperit de conversió, del desig de purificació que Jesús ens demana. La Quaresma no és només una ocasió per intensificar les nostres pràctiques externes; si penséssim que és només això se’ns escaparia el seu profund sentit en la vida cristiana.

Escrivia sant Agustí: «Si dius: ja en tinc prou, estàs perdut. Mira sempre més enllà, camina sempre, avança sempre. No romanguis en el mateix lloc, no retrocedeixis ni et desviïs». La Quaresma ens posa al davant la nostra fidelitat a Crist, la nostra conversió, la nostra fe. No podem considerar aquesta Quaresma com una més, com la repetició cíclica del temps litúrgic, com un dir ja en vindrà una altra i una altra, ja hi haurà temps per convertir-se. Aquesta Quaresma és única; és l’oportunitat que ara i aquí Déu ens ofereix i que cal aprofitar i acollir. Jesús passa avui pel nostre costat i espera de nosaltres que ens convertim, que creguem i puguem compartir així amb Ell la Pasqua eterna.

«Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertim-nos i creguem en la Bona Nova».

14 de febrer del 2018

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Tota la nostra vida hauria de respondre a una observança quaresmal, ens diu sant Benet. Iniciem el temps de conversió per excel·lència, un temps de pelegrinatge, i així com el poble escollit vagà durant quaranta anys pel desert fins arribar a la terra promesa, així nosaltres, durant quaranta dies, fem camí vers la veritable terra promesa, vers el paradís recuperat, la Pasqua.

Crist ens ho demana, com ens diu l’Apòstol: reconciliem-nos amb Déu, amb aquell que és benigne i entranyable, ric en l’amor. Tant ens ha estimat que va enviar perquè fos tractat com a pecador el qui no havia experimentat el pecat; l’envià per compartir la nostra humanitat fins a la mort i així, per ell, poguéssim ser justos segons la justícia de Déu. Aquesta és la gràcia que hem rebut, en aquesta hora favorable, en aquest dia de la salvació; ara és el temps d’oferir-nos a Déu per pròpia voluntat amb el goig que ens dona l’Esperit Sant. Donant, ajudant, pregant i dejunant, ens diu l’Evangeli; però no pas amb presumpció i vanaglòria, no pas creient-nos dignes de cap recompensa, no pas davant la gent perquè ens vegin; perquè aleshores, si tenim la recompensa humana, no podrem pas esperar-la de Déu; donant i ajudant sense que la mà esquerra sàpiga que fa la dreta, pregant tancats amb pany i clau, dejunant amb la cara neta i perfumada.

El camí vers la Pasqua no és un camí per recórrer a toc de trompeta, plantant-nos cada dues passes per les cantonades, amb posat trist, el cap cot i la cara desfigurada. És un camí per fer-lo guardant amb tota puresa la pròpia vida, abstenint-nos de quelcom de superflu, donant-nos a la pregària, a la lectura, a l’abstinència i al dejuni. Esquinçant-nos els cors i no els vestits. Reconeixent-nos pecadors però confiats que el Senyor crearà en nosaltres un cor ben pur, farà renéixer en nosaltres un esperit ferm i ens tornarà, per la victòria de Crist sobre la mort, el goig de la salvació.

Per a Déu no hi ha secrets, ell és qui està present en els llocs més amagats, qui coneix i reconeix el nostre cor esquinçat. Déu ho veu tot perquè d’ell ve tot, per ell passa tot i a ell va tot; davant dels seus ulls la nostra ànima apareix tal com és, sense tocs de trompeta, ni falsos posats.

Imposant-nos alguna cosa més, avancem en el nostre camí personal vers la Pasqua. Jesús no ha mort en la creu tant sols per amor als homes, el seu amor és llavor de vida, de la creu neix la vertadera vida. Aquesta és la nostra esperança, la nostra certesa, la que ens dona la fe. La creu és la porta que s’obre davant nostre i ens condueix a la presència de Déu. Per alleugerir el pas, per fer el camí menys feixuc i no córrer el risc que acabem caient pel camí, hem de donar, ajudar, pregar i dejunar per tal de, finalment, adorar, agrair i veure. La creu és el símbol del perdó, de la compassió, de la purificació; arribant-t’hi establim la comunió amb Crist que, de l’arbre de la creu, ha fet brostar la salvació, la llavor de la vida veritable; en la nit santa de la Pasqua de la tenebra n’ha fet llum, de la mort vida. En aquest camí no tot són flors i violes; hi ha temptacions, falses i efímeres aclamacions, traïcions, solitud, sofriments; però a la fi hi ha la salvació, la victòria sobre la mort, la vida vertadera i plena, la salvació, el gran regal de Déu a la humanitat.

Disposem-nos a recórrer-lo amb fermesa, promptitud, joia i fe.

12 de febrer del 2018

DILLUNS DE LA SETMANA VI DURANT L’ANY / II

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Monestir de Solius

Jm 1,1-11; Salm 118,67.68.71.72.75.76; Mc 8,11-13

La Paraula de Déu és per a nosaltres un mirall. En l’escriptura és Déu qui ens parla, que ens fa prendre consciència del que som, ens posa en presència de Déu i ens emplaça a continuar pel bon camí, pel camí de Crist. El camí de Crist acaba en la resurrecció i passa per la creu, hi passa necessàriament; aquest és també el nostre camí. La nostra vida no transcorre per entre un jardí de roses i si en trobem alguna també topem amb les seves espines. Les circumstàncies de la vida, la realitat de cada dia, les dificultats que ens trobem, tot plegat ens porta inevitablement penes i adversitats. Ens cal esmerçar-nos a seguir endavant quan patim decepcions, quan hem d’acceptar renúncies i privacions que no podem pas evitar i que acceptem ben sovint amb dolor.

El més important per a nosaltres és saber-nos en companyia de Crist. Ell és feu home per anar davant nostre, mostrant-nos el camí. Amb Crist com a referent aprenem a associar les dificultats de la nostra humana condició amb Crist, veritable home, veritable Déu. Aleshores, emmirallant-nos en Crist, podem unir la nostra vida a la d’Ell, tot i les humiliacions o els sofriments. Sant Benet expressa aquesta doctrina d’una manera admirable en el pròleg de la Regla quan demana d’avançar en el nostre camí «no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participant dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne» (RB Pròleg, 50).

Ens ho diu també avui la carta de sant Jaume; sempre que passem proves, siguin quines siguin, ens hem de tenir per molt feliços; les hem d’afrontar com un repte, no pas negatiu, sinó com a quelcom que ens farà refermar-nos en la constància un cop superem l’entrebanc, que ens farà créixer en Crist. És la constància, sols la constància la que ha de dur les obres a bon terme. Ens ho diu també el salmista: «M’ha fet bé haver sofert tantes penes, hi aprenc els vostres decrets».

També el quart graó de la humilitat en la Regla ens exhorta a avançar en les dificultats i contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que ens facin, sense dir res, amb convicció, abraçant-nos a la paciència i aguantant ferms, sense defallir ni fer-nos enrere, com diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». Complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies.

Tenim sempre el Senyor al nostre abast, però ens hi hem d’adreçar amb fe, sense dubtar, per tal que el seu amor ens conforti com ens ha promès. No posant Déu a prova, no demanant-li un senyal, sinó confiant en Ell.

Estem a les portes de la Quaresma, un temps privilegiat per fer camí, per preparar la Pasqua. La vida monàstica ens hi ajuda amb la pregària, amb el treball i per damunt de tot amb el contacte amb la Paraula de Déu. Demanem al Senyor la saviesa necessària i Ell, que dona de bona gana, sense doldre-li, ens ajudarà; però demanem amb fe, perquè, si dubtem, ens diu la carta de sant Jaume, serem com les ones a mercè del vent. Sols essent constants podrem dur les obres, la nostra vida, a bon terme.

4 de febrer del 2018

DIUMENGE V DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Jb 7,1-4.6-7; Sl 146; 1Co 9,16-19.22-23; Mc 1,29-39

«Jesús sortint de la sinagoga se n’anà amb Jaume i Joan per dirigir-se a casa de Simó i Andreu». A la sinagoga hi havia curat en dissabte un home posseït d’un esperit maligne. A Natzaret, el seu poble, a la sinagoga, tampoc el van rebre bé. I diu l’evangeli que Jesús s’admirava de la seva falta de fe. Aquest saltar-se la norma, la llei, el dissabte, per fer el bé i curar, exasperava els jueus.

La institució, tota institució, adquireix una rigidesa que no sempre ajuda a créixer en més humanitat. Ho vam veure amb la celebració del Concili Vaticà II, que ens recorda aquests dies la lectura de la vida de Pau VI. Una tensió que ja va començar, com llegim a Gàlates (2,11s) amb sant Pere i sant Pau, i que ha continuat amb el pas del temps.

Sembla que tota institució, i molt més la religiosa, no afavoreix l’atenció a la persona, sinó que està més preocupada pel compliment de la norma. I avui, com ahir, i com ha de ser sempre, la norma és per a la persona i no la persona per a la norma i la llei, perquè llavors ens deshumanitzem i deshumanitzem la societat.

Necessitem contemplar la persona de Jesucrist. Ell és l’home. Sempre desbordant d’humanitat. Ens diu l’evangeli que «va sortir de la sinagoga i va anar a la casa de Simó i Andreu». I es troba amb la sogra de Pere malalta, postrada al llit.

Què fa Jesús?

«Es va acostar, la va mirar, li va donar la mà, la va fer aixecar». Quatre verbs que posen de relleu la profunda humanitat de Jesús. Acostar-se, mirar, donar la mà, fer aixecar. Quanta necessitat tenim avui d’aquests quatre verbs! És aquesta la proximitat de Jesús a les persones, exercitant-se en aquelles paraules que ell mateix, Jesús, subratlla en una altra ocasió: «No he vingut a ser servit, sinó a servir i donar la vida» (Mt 20,28).

La sogra de Pere, un cop curada, es posa ella mateixa a servir. Heus aquí un signe de la presència de Déu en la nostra vida, del nostre veritable encontre amb Jesucrist: «el servei». Un servei que neix de l’encontre amorós amb el Senyor, que en guarir-nos ens fa partícips del seu mateix esperit, que és sempre un esperit de servei.

Però Jesús no es deixa atrapar per la seva fama, per la gent que el busca amb admiració, i continua el seu camí per entrar en altres cases: «anem a d’altres llocs», diu als deixebles, «als pobles veïns, per portar-los la Bona Nova, perquè aquesta és la meva missió». La seva missió, per tant i la missió dels qui es troben amb ell i se senten curats.

Ja veieu la importància de la casa. La casa, en l’àmbit de la revelació, té un lloc important. La casa és un espai on Déu es dóna a conèixer. Es veu com Déu mateix té casa. Cadascú som casa, la seva casa. Diem en rebre la comunió: «Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva».

Déu és a casa teva. Espera sempre en el teu cor. Ets una casa habitada per Déu. Però només quan s’entra a casa sabem que hi ha algú esperant-te. Sí, perquè sol succeir amb freqüència en la nostra vida aquella afirmació de sant Agustí: «Jo estava fora i tu estaves dintre».

Podem estar fora, o adormits. Demana-li que trenqui la teva sordesa com a sant Agustí, o que posi un despertador potent a la tauleta de teu llit, de manera que obrint els ulls la teva mirada s’encreui amb la seva, i que acceptis la mà que t’ofereix. I seràs curat!

I com ho descobreixes? Doncs atén si fas com la sogra de Pere: aixecant-e i posant-te a servir.

D’altra banda, aquesta és la missió que has rebut com a cristià i com a monjo: anunciar l’evangeli, com ens ensenya sant Pau. «Per guanyar els febles, m’he fet feble com ells. M’he fet tot amb tots per guanyar-ne alguns, sigui com sigui. Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part».

La qual cosa mai serà possible en la teva vida, si no el deixes entrar a casa teva i si no deixes que et desperti. Altrament hauríem de canviar l’expressió de Job en la primera lectura:

«L’home, a la terra, no està sotmès a servitud? No passa la vida dormint?».

3 de febrer del 2018

DISSABTE DE LA SETMANA IV DURANT L’ANY / II

CENTENARI DEL NAIXEMENT DE MOSSÈN RAMON MUNTANYOLA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1R 3,4-13; Sl 118,9.10.11.12.13.14; Mc 6,30-34

Estimades germanes i estimats germans,

Salomó demanà la gràcia de saber escoltar, per poder servir al seu poble i destriar el bé del mal. Comença el seu regnat des de la humilitat, sabent-se pobre i reconeixent que li cal l’ajut de Déu per poder governar el seu poble, el poble que Déu li ha confiat. No demana ni molts anys de vida, ni riquesa, ni la vida dels seus enemics; sinó discerniment per poder escoltar i fer justícia.

També Jesús escolta el clam dels qui el cerquen. Déu és el Pastor de la humanitat. Això significa que Déu vol per a nosaltres la vida, vol guiar-nos als bons pasturatges, on puguem alimentar-nos i reposar; no vol pas que ens perdem, sinó que arribem a la meta del nostre camí, que és precisament la plenitud de la vida en Crist. Jesús es presenta com el pastor de les ovelles perdudes de la casa d’Israel i la seva mirada sobre la gent és una mirada misericordiosa. Ell encarna el model del governant, Ell és el Déu Pastor que amb la seva manera de predicar i amb les seves obres, atenent els malalts i els pecadors, els qui es troben perduts i sols; vol conduir-nos a lloc segur, a la misericòrdia del Pare. És la dinàmica de l’amor, com escrivia el cardenal Vidal i Barraquer l’any 1931 «No els guanyarem pas amb desamor; no és pas amb redreçaments sediciosos o de violència, com reparem els cristians els mals que els afligeixen; és la confiança en la supremacia i fecunditat, àdhuc humanes, de l’Esperit, en la potència de la fe i la caritat actives, ço que ens ha de procurar, amb l’ajuda del Senyor, la victòria».

Allò de més important en la vida, sovint no és pas el que se’ns apareix com a més atractiu. El poder i la glòria del més gran dels reis d’Israel són no res comparats amb la bondat del Senyor. Cada dia ens toca decidir, cada dia hem de cercar el Senyor perquè ens ajudi a discernir. Per a trobar el bon camí ens ajuda la pregària que fa dir al salmista «Us he buscat amb tot el cor, no deixeu que m’aparti dels manaments».

En aquesta eucaristia en què recordem el centenari del naixement de mossèn Ramon Muntanyola i el setanta-cinquè aniversari de la mort del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, confiem-nos a Maria, la mare de Jesús i mare nostra, a qui els monjos recordem especialment cada dissabte. Fem-ho demanant-li que ens ajudi a trobar la voluntat del Senyor en totes i cada una de les nostres accions, com hi ajudà els nostres germans davant tantes dificultats com hagueren d’afrontar, per tal que acabada la cursa es mantinguessin fidels a la voluntat del Senyor i poguessin dir:

«Aquesta és la meva fe,
una fe senzilla i clara».

(Mossèn Ramon Muntanyola)

2 de febrer del 2018

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Un home just i pietós a qui l’Esperit Sant ha promès que no morirà sense haver vist al Messies, espera l’hora en què Israel serà consolat. Una dona d’edat molt avançada que sols havia conviscut amb el seu marit set anys i en portava molts vídua es trobava també allà. Simeó i Anna eren al temple pregant, esperant amatents l’hora de la salvació. Anna no se’n movia mai dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Simeó hi anà guiat per l’Esperit Sant. Alhora, Josep i Maria, curosos amb l’acompliment del que establia la llei de Moisès respecte a la purificació portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor i oferir el sacrifici substitutori prescrit. L’espera de Simeó i d’Anna finalment aquell dia es veié recompensada; entre tants infants que cada dia eren presentats al Senyor un, fill d’una família com qualsevol altre, fet en tot igual a nosaltres llevat del pecat; es agafat en braços per Simeó que beneeix Déu perquè entre les seves mans té aquell qui és el Salvador preparat per a ser presentat a tots els pobles, aquell quim és la llum que es revela a totes les nacions, la glòria d’Israel. Maria i Josep queden bocabadats, admirats i esfereïts alhora, del que es deia d’aquell infant.

Per boca del profeta Malaquies hem escoltat que Déu ha enviat al seu missatger perquè prepari el camí davant seu, el d’aquell Senyor que busquem, l’àngel de l’aliança que desitgem, que entra avui al seu temple. No es parla d’un nen, i malgrat això aquesta profecia troba compliment en Jesús, que gràcies a la fe dels seus pares va ser portat al Temple; i en la seva presentació, en la seva ofrena personal a Déu Pare, s’intueix el sacrifici únic i definitiu, el sacerdoci nou i etern, com en el passatge del profeta. Aquest infant Jesús, que els seus pares, seguint el que prescrivia la llei, presenten en el Temple, és el mateix que, ja adult, purificarà el Temple, esdevindrà ell mateix el temple i el sacrifici definitiu i el summe sacerdot de la nova Aliança.

La Carta als Hebreus ens parla també del tema del nou sacerdoci, d’un sacerdoci que inaugura Jesús i que és totalment nou perquè calia que es fes en tot semblant als germans, a nosaltres, i així pogués ser un gran sacerdot compassiu i acreditat davant Déu per expiar els pecats del poble. Perquè, després que ell mateix haurà passat la prova del sofriment, ens podrà confortar a nosaltres, que som provats al llarg de la nostra vida, amb l’esperança de la plenitud de la participació en la resurrecció d’aquell qui vencé la mort. El tema del sofriment és ben present en el passatge evangèlic d’avui, Simeó anuncia en la seva profecia sobre el Nen a la seva Mare que aquell infant ha estat posat perquè molts a Israel caiguin i s’aixequin; i serà un signe de contradicció i a Maria una espasa de dolor li traspassarà l’ànima. La salvació que Jesús porta al seu poble, que ens porta a nosaltres, i que encarna en si mateix, passa per la creu, per la mort que Ell vencerà i transformarà en oblació de la seva vida per amor a la humanitat. Aquest sacrifici definitiu avui és anunciat al Temple. Un gest certament motivat per les tradicions de l’antiga Aliança, però ple de sentit per la plenitud de la fe i de l’amor que correspon a l’acompliment dels temps, a la presència de Déu i del seu Sant Esperit en Jesús. L’Esperit voleteja en tota l’escena de la presentació de Jesús en el Temple, en particular en Simeó, però també en Anna, en Maria i en Josep. És l’Esperit que porta el consol d’Israel i mou els passos i el cor dels qui l’esperen amatents. És l’Esperit que suggereix les paraules profètiques de Simeó i d’Anna, paraules de benedicció, de lloança a Déu, de fe, d’agraïment perquè per fi els seus ulls poden veure i els seus braços estrènyer la salvació.

«Llum que es reveli a les nacions» aquest signe, específic de la tradició litúrgica d’aquesta festa, és molt expressiu. Manifesta la bellesa i el valor de la vida com a reflex de la llum de Crist; un signe que recorda que Maria portava en braços a la mateixa llum, al Verb encarnat, que va venir per acabar amb les tenebres del món il·luminant-lo amb l’amor de Déu fet home. Només Crist és la llum veritable, la llum que il·lumina tots els homes. Ell és la llum enviada pel Pare, «irradiació esplendorosa de la seva glòria, de l’eterna llum» (Sa 7,25). Ell mateix ens ho ha dit: «Jo sóc la llum del món; el qui em segueix no camina en tenebres, sinó que tindrà la llum de la vida» (Jo 8,12).

Maria i Josep, acomplint l’antiga aliança, presenten Jesús al Pare i Jesús, nova aliança, carregat amb la nostra migradesa, presenta la nostra humanitat a Déu. L’hora de la salvació ha arribat, s’ha manifestat; però lluny d’esplendors, ho ha fet amb la senzillesa d’un infant; no defugint el sacrifici ens redimirà amb el preu de la seva sang. Avui que Jesús fou presentat al temple amb una humanitat com la nostra, també nosaltres presentem-nos davant del Pare amb el cor purificat.