22 de febrer del 2018

CÀTEDRA DE SANT PERE, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1Pe 5,1-4; Sl 22,1-3.4.5.6; Mt 16,13-19

Pere proclama en l’Evangeli d’avui la seva fe. A la pregunta de Jesús «Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?» cap de les respostes que recullen els deixebles l’encerta; la gent té a Jesús per un profeta, un nou Elies, un nou Jeremies o un Joan Baptista retornat a la vida, com creu Herodes, corsecat pel seu remordiment. Quan Jesús fa de nou la pregunta, ara als deixebles directament, dient-los «I vosaltres, qui dieu que sóc?», Pere li respon ràpid, segur i ferm «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu». Els seus l’han reconegut, ho fa aquest sortós pescador a qui Jesús cridà amb el seu germà Andreu vora el llac de Galilea, i ara havent-lo escoltat, havent vist el que fa, havent-lo seguit, havent sentit la veu del Pare que manifestava el seu Fill a la muntanya envoltat per Moisès i Elies; sap del cert que Jesús és el Messies, aquell que el poble esperava des de feia tant de temps. No li ha estat pas fàcil el camí cap a aquest reconeixement, ni tampoc li ho serà d’ara endavant.

Pere ens és un exemple; perquè tot i saber que el Senyor és el seu pastor, que l’ha instituït com a roca on es fonamenta la seva Església, tot i que Jesús li ha dit que té les claus del regne i que tot allò que deslligui a la terra quedarà deslligat al cel i tot allò que lligui a la terra quedarà lligat al cel. Malgrat tot, Pere passarà pels barrancs tenebrosos del dubte al llac de Galilea fins a enfonsar-se per la seva poca fe, una fe encara minsa i feble; s’adormirà a Getsemaní incapaç de vetllar una hora vora el mestre; el negarà tres vegades i fugirà de Roma per salvar-se ell mateix, no fos cas que l’acabessin enxampant i matant també. Dubta i té por, tot i que l’estima i que sap que el té vora seu, que l’asserena i el conforta.

Aquest deixeble de primera hora, pescador pescat per Jesús per esdevenir pescador d’homes, la bondat i l’amor del qual l’han acompanyat gran part de la seva vida, la roca generosa que no cerca aprofitar-se i que no actua amb el ramat que li ha estat confiat com qui disposa de la seva hisenda, donant exemple; es nega com instigat per Satanàs a acceptar que Jesús ha de pujar a la creu per salvar al món i vol impedir-li-ho, ni vol que li renti els peus, i sols després s’hi repensa en sentir el que li diu el mestre i aleshores vol banyar-se tot ell. Pere, en ser tan humà, en dubtar, en tenir por, en adormir-se, en enfonsar-se, en voler rebel·lar-se contra la duresa del pla de salvació, en negar-lo i després plorar-lo, en dir ara no i ara sí, en fugir, ens és un model i un consol en les nostres febleses, pors i dubtes.

A Pere és el Pare mateix qui li ha rebel·lat la filiació divina de Crist, d’aquell que davant seu ha parat taula i amb qui ha compartit la seva copa. Pere ha conegut la bondat i l’amor de Crist, de primera mà, de ben a prop, l’ha tingut a tocar i, malgrat dubtes, pors i endormiscaments, és aquell qui havent-ho deixat tot i havent-lo seguit, l’ha estimat i ha rebut l’encàrrec de pasturar els anyells i de ser la pedra sobre la que Crist mateix edifica la seva Església, aquell a qui les portes del reialme de la mort no li poden resistir, el qui té les claus del regne del cel: el qui lligant a la terra, lliga al cel, i deslligant a la terra, deslliga al cel.

Com a Pere el Senyor ens pregunta cada dia «qui dius que soc?», «m’estimes?», «on vas?». Déu, que sap de les nostres febleses, que prega perquè no defallim, malgrat tot confia en nosaltres, ens allarga la mà un cop i un altre, segur que vora seu vencerem les pors i els dubtes i l’estimarem, perquè el que Ell vol és que rebem la corona de la glòria que mai no es marcirà, que acabem vivint anys i més anys, per sempre, a casa seva.