14 de febrer de 2018

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Tota la nostra vida hauria de respondre a una observança quaresmal, ens diu sant Benet. Iniciem el temps de conversió per excel·lència, un temps de pelegrinatge, i així com el poble escollit vagà durant quaranta anys pel desert fins arribar a la terra promesa, així nosaltres, durant quaranta dies, fem camí vers la veritable terra promesa, vers el paradís recuperat, la Pasqua.

Crist ens ho demana, com ens diu l’Apòstol: reconciliem-nos amb Déu, amb aquell que és benigne i entranyable, ric en l’amor. Tant ens ha estimat que va enviar perquè fos tractat com a pecador el qui no havia experimentat el pecat; l’envià per compartir la nostra humanitat fins a la mort i així, per ell, poguéssim ser justos segons la justícia de Déu. Aquesta és la gràcia que hem rebut, en aquesta hora favorable, en aquest dia de la salvació; ara és el temps d’oferir-nos a Déu per pròpia voluntat amb el goig que ens dona l’Esperit Sant. Donant, ajudant, pregant i dejunant, ens diu l’Evangeli; però no pas amb presumpció i vanaglòria, no pas creient-nos dignes de cap recompensa, no pas davant la gent perquè ens vegin; perquè aleshores, si tenim la recompensa humana, no podrem pas esperar-la de Déu; donant i ajudant sense que la mà esquerra sàpiga que fa la dreta, pregant tancats amb pany i clau, dejunant amb la cara neta i perfumada.

El camí vers la Pasqua no és un camí per recórrer a toc de trompeta, plantant-nos cada dues passes per les cantonades, amb posat trist, el cap cot i la cara desfigurada. És un camí per fer-lo guardant amb tota puresa la pròpia vida, abstenint-nos de quelcom de superflu, donant-nos a la pregària, a la lectura, a l’abstinència i al dejuni. Esquinçant-nos els cors i no els vestits. Reconeixent-nos pecadors però confiats que el Senyor crearà en nosaltres un cor ben pur, farà renéixer en nosaltres un esperit ferm i ens tornarà, per la victòria de Crist sobre la mort, el goig de la salvació.

Per a Déu no hi ha secrets, ell és qui està present en els llocs més amagats, qui coneix i reconeix el nostre cor esquinçat. Déu ho veu tot perquè d’ell ve tot, per ell passa tot i a ell va tot; davant dels seus ulls la nostra ànima apareix tal com és, sense tocs de trompeta, ni falsos posats.

Imposant-nos alguna cosa més, avancem en el nostre camí personal vers la Pasqua. Jesús no ha mort en la creu tant sols per amor als homes, el seu amor és llavor de vida, de la creu neix la vertadera vida. Aquesta és la nostra esperança, la nostra certesa, la que ens dona la fe. La creu és la porta que s’obre davant nostre i ens condueix a la presència de Déu. Per alleugerir el pas, per fer el camí menys feixuc i no córrer el risc que acabem caient pel camí, hem de donar, ajudar, pregar i dejunar per tal de, finalment, adorar, agrair i veure. La creu és el símbol del perdó, de la compassió, de la purificació; arribant-t’hi establim la comunió amb Crist que, de l’arbre de la creu, ha fet brostar la salvació, la llavor de la vida veritable; en la nit santa de la Pasqua de la tenebra n’ha fet llum, de la mort vida. En aquest camí no tot són flors i violes; hi ha temptacions, falses i efímeres aclamacions, traïcions, solitud, sofriments; però a la fi hi ha la salvació, la victòria sobre la mort, la vida vertadera i plena, la salvació, el gran regal de Déu a la humanitat.

Disposem-nos a recórrer-lo amb fermesa, promptitud, joia i fe.