2 de febrer de 2018

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Un home just i pietós a qui l’Esperit Sant ha promès que no morirà sense haver vist al Messies, espera l’hora en què Israel serà consolat. Una dona d’edat molt avançada que sols havia conviscut amb el seu marit set anys i en portava molts vídua es trobava també allà. Simeó i Anna eren al temple pregant, esperant amatents l’hora de la salvació. Anna no se’n movia mai dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Simeó hi anà guiat per l’Esperit Sant. Alhora, Josep i Maria, curosos amb l’acompliment del que establia la llei de Moisès respecte a la purificació portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor i oferir el sacrifici substitutori prescrit. L’espera de Simeó i d’Anna finalment aquell dia es veié recompensada; entre tants infants que cada dia eren presentats al Senyor un, fill d’una família com qualsevol altre, fet en tot igual a nosaltres llevat del pecat; es agafat en braços per Simeó que beneeix Déu perquè entre les seves mans té aquell qui és el Salvador preparat per a ser presentat a tots els pobles, aquell quim és la llum que es revela a totes les nacions, la glòria d’Israel. Maria i Josep queden bocabadats, admirats i esfereïts alhora, del que es deia d’aquell infant.

Per boca del profeta Malaquies hem escoltat que Déu ha enviat al seu missatger perquè prepari el camí davant seu, el d’aquell Senyor que busquem, l’àngel de l’aliança que desitgem, que entra avui al seu temple. No es parla d’un nen, i malgrat això aquesta profecia troba compliment en Jesús, que gràcies a la fe dels seus pares va ser portat al Temple; i en la seva presentació, en la seva ofrena personal a Déu Pare, s’intueix el sacrifici únic i definitiu, el sacerdoci nou i etern, com en el passatge del profeta. Aquest infant Jesús, que els seus pares, seguint el que prescrivia la llei, presenten en el Temple, és el mateix que, ja adult, purificarà el Temple, esdevindrà ell mateix el temple i el sacrifici definitiu i el summe sacerdot de la nova Aliança.

La Carta als Hebreus ens parla també del tema del nou sacerdoci, d’un sacerdoci que inaugura Jesús i que és totalment nou perquè calia que es fes en tot semblant als germans, a nosaltres, i així pogués ser un gran sacerdot compassiu i acreditat davant Déu per expiar els pecats del poble. Perquè, després que ell mateix haurà passat la prova del sofriment, ens podrà confortar a nosaltres, que som provats al llarg de la nostra vida, amb l’esperança de la plenitud de la participació en la resurrecció d’aquell qui vencé la mort. El tema del sofriment és ben present en el passatge evangèlic d’avui, Simeó anuncia en la seva profecia sobre el Nen a la seva Mare que aquell infant ha estat posat perquè molts a Israel caiguin i s’aixequin; i serà un signe de contradicció i a Maria una espasa de dolor li traspassarà l’ànima. La salvació que Jesús porta al seu poble, que ens porta a nosaltres, i que encarna en si mateix, passa per la creu, per la mort que Ell vencerà i transformarà en oblació de la seva vida per amor a la humanitat. Aquest sacrifici definitiu avui és anunciat al Temple. Un gest certament motivat per les tradicions de l’antiga Aliança, però ple de sentit per la plenitud de la fe i de l’amor que correspon a l’acompliment dels temps, a la presència de Déu i del seu Sant Esperit en Jesús. L’Esperit voleteja en tota l’escena de la presentació de Jesús en el Temple, en particular en Simeó, però també en Anna, en Maria i en Josep. És l’Esperit que porta el consol d’Israel i mou els passos i el cor dels qui l’esperen amatents. És l’Esperit que suggereix les paraules profètiques de Simeó i d’Anna, paraules de benedicció, de lloança a Déu, de fe, d’agraïment perquè per fi els seus ulls poden veure i els seus braços estrènyer la salvació.

«Llum que es reveli a les nacions» aquest signe, específic de la tradició litúrgica d’aquesta festa, és molt expressiu. Manifesta la bellesa i el valor de la vida com a reflex de la llum de Crist; un signe que recorda que Maria portava en braços a la mateixa llum, al Verb encarnat, que va venir per acabar amb les tenebres del món il·luminant-lo amb l’amor de Déu fet home. Només Crist és la llum veritable, la llum que il·lumina tots els homes. Ell és la llum enviada pel Pare, «irradiació esplendorosa de la seva glòria, de l’eterna llum» (Sa 7,25). Ell mateix ens ho ha dit: «Jo sóc la llum del món; el qui em segueix no camina en tenebres, sinó que tindrà la llum de la vida» (Jo 8,12).

Maria i Josep, acomplint l’antiga aliança, presenten Jesús al Pare i Jesús, nova aliança, carregat amb la nostra migradesa, presenta la nostra humanitat a Déu. L’hora de la salvació ha arribat, s’ha manifestat; però lluny d’esplendors, ho ha fet amb la senzillesa d’un infant; no defugint el sacrifici ens redimirà amb el preu de la seva sang. Avui que Jesús fou presentat al temple amb una humanitat com la nostra, també nosaltres presentem-nos davant del Pare amb el cor purificat.