12 de febrer de 2018

DILLUNS DE LA SETMANA VI DURANT L’ANY / II

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Monestir de Solius

Jm 1,1-11; Salm 118,67.68.71.72.75.76; Mc 8,11-13

La Paraula de Déu és per a nosaltres un mirall. En l’escriptura és Déu qui ens parla, que ens fa prendre consciència del que som, ens posa en presència de Déu i ens emplaça a continuar pel bon camí, pel camí de Crist. El camí de Crist acaba en la resurrecció i passa per la creu, hi passa necessàriament; aquest és també el nostre camí. La nostra vida no transcorre per entre un jardí de roses i si en trobem alguna també topem amb les seves espines. Les circumstàncies de la vida, la realitat de cada dia, les dificultats que ens trobem, tot plegat ens porta inevitablement penes i adversitats. Ens cal esmerçar-nos a seguir endavant quan patim decepcions, quan hem d’acceptar renúncies i privacions que no podem pas evitar i que acceptem ben sovint amb dolor.

El més important per a nosaltres és saber-nos en companyia de Crist. Ell és feu home per anar davant nostre, mostrant-nos el camí. Amb Crist com a referent aprenem a associar les dificultats de la nostra humana condició amb Crist, veritable home, veritable Déu. Aleshores, emmirallant-nos en Crist, podem unir la nostra vida a la d’Ell, tot i les humiliacions o els sofriments. Sant Benet expressa aquesta doctrina d’una manera admirable en el pròleg de la Regla quan demana d’avançar en el nostre camí «no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participant dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne» (RB Pròleg, 50).

Ens ho diu també avui la carta de sant Jaume; sempre que passem proves, siguin quines siguin, ens hem de tenir per molt feliços; les hem d’afrontar com un repte, no pas negatiu, sinó com a quelcom que ens farà refermar-nos en la constància un cop superem l’entrebanc, que ens farà créixer en Crist. És la constància, sols la constància la que ha de dur les obres a bon terme. Ens ho diu també el salmista: «M’ha fet bé haver sofert tantes penes, hi aprenc els vostres decrets».

També el quart graó de la humilitat en la Regla ens exhorta a avançar en les dificultats i contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que ens facin, sense dir res, amb convicció, abraçant-nos a la paciència i aguantant ferms, sense defallir ni fer-nos enrere, com diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». Complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies.

Tenim sempre el Senyor al nostre abast, però ens hi hem d’adreçar amb fe, sense dubtar, per tal que el seu amor ens conforti com ens ha promès. No posant Déu a prova, no demanant-li un senyal, sinó confiant en Ell.

Estem a les portes de la Quaresma, un temps privilegiat per fer camí, per preparar la Pasqua. La vida monàstica ens hi ajuda amb la pregària, amb el treball i per damunt de tot amb el contacte amb la Paraula de Déu. Demanem al Senyor la saviesa necessària i Ell, que dona de bona gana, sense doldre-li, ens ajudarà; però demanem amb fe, perquè, si dubtem, ens diu la carta de sant Jaume, serem com les ones a mercè del vent. Sols essent constants podrem dur les obres, la nostra vida, a bon terme.