31 de març del 2019

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 5,9a.10-12; Salm 33; 2Co 5,17-21; Lc 15,1-3.11-32

«Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu». No tots tenen el valor de tornar a casa del Pare i dir aquestes paraules. Molts van errants per les grans ciutats, víctimes de la marginació, ferits de cos i d’ànima, rebutjats, motiu de riota o de compassió humiliant, i solitaris: menyspreats segurament també per nosaltres, perquè van mal vestits, o borratxos, o parlant sols, i sense cap seguretat econòmica ni afectiva. Estimats germans i germanes: El Pare, en majúscules, espera el retorn dels fills. No pregunta res perquè el seu Amor i delicadesa són més grans que la seva curiositat i dolor. Per a Ell tots continuem essent persones, encara que estiguem marcats per la societat. «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor».

La paràbola del pare amorós és una bella descripció de Déu, que ens submergeix en el misteri del seu cor. Segurament comprendrà millor l’amor del Pare el fill perdut i reconciliat, que el fill fidel que no sap gaudir de l’amor paternal perquè mai se n’ha vist privat. El germà pecador percep l’abraçada del Pare amb tremolor i llàgrimes. El germà de casa no sap valorar el que ja considera normal. Els creients rebem el missatge de reconciliació que ens ve de Déu; i representem, en el teatre de la vida, cadascun dels papers de la paràbola. Ens podem identificar amb els personatges, perquè tots tres conviuen dins nostre. Com a fills pròdigs, hem d’aixecar-nos i posar-nos en camí de conversió cap a la casa del Pare, vencent la vergonya i el sentiment de fracàs. Com a fills grans hem de saber comprendre la generositat del Pare i voler compartir el seu amor, i perdre els privilegis adquirits. Com a pares, hem de saber acollir una i altra vegada els nostres germans esgarriats. Lo més difícil és perdonar-se a si mateix. La joia de sentir-se perdonat i perdonar, la joia de veure com els altres són perdonats ens fan comprendre per què Déu és ric en misericòrdia.

Déu coneix prou bé la nostra condició. Som febles, però tenim un cor que pot arribar a estimar molt. L’amor ens salva, perquè encara que no siguem capaços d’estimar com cal, sempre podem sentir-nos estimats. El reencontre amorós, el penediment, la prova d’un amor sense límits, sempre són un motiu d’alegria i d’equilibri psicològic. El Pare ens fa revestir: amb la túnica del seu Amor i protecció; amb les sandàlies, que simbolitzen la llibertat de fills per caminar al seu costat; i ens col·loca l’anell de la seva aliança, d’aquest compromís de fidelitat i reciprocitat, que si trenquem ens converteix en éssers desgraciats, abocats a errar com a fills pròdigs sense orientació ni esperança.

La força de l’amor no te en compte el pecat. El món actual té moltes qualitats, i algunes són veritablement excepcionals; però no sap trobar-lo o no té la necessitat d’aquest Déu-Pare, potser perquè no ens sentim fills. Cada persona tenim moltes facetes que cal potenciar. Cal obrir camins que ens facin viure amb plenitud la nostra rica identitat. El camí de la persona vers Déu, el respecte als altres, el món, la cultura, l’art, la contemplació de la creació, la pregària filial... ens permeten entrar millor dins el cor de Déu, que en Jesús ens fa viure «la creació nova», el «món nou» que comença dins nostre. De quina manera? Quan fem cas a Sant Pau que, en la segona lectura, diu: «Reconcilieu-vos amb Déu». La paràbola escoltada és molt suggeridora. A tots ens pertoca meditar-la i completar-la. Les preguntes les hem de respondre amb la nostra pròpia vida. Ara estem invitats a aquest banquet de l’Eucaristia. El Pare ens hi convida. Celebrem-lo, doncs, com a bons germans. Si no estimem, perdem el temps i la vida. Déu, Pare bo i misericordiós, sempre amb els braços oberts, estima i perdona. Alegrem-nos i estiguem contents!

25 de març del 2019

ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Vine Àngel i explica’ns tot això. Perquè els ulls se’ns entelen i necessitem clarividència per creure, creure en un misteri tan gran, tenir certesa de l’existència de Déu, fiar-se completament a la voluntat de Déu, Déu que és amb nosaltres. Hi ha promesa. Hi ha senyal. Hi ha presència.

Cert és que hi ha una promesa. La promesa que Déu vol que tothom arribi al coneixement de la veritat i se salvi. Per això avui celebrem l’encarnació del Fill de Déu, Jesucrist, el Fill etern del Pare. Déu mateix es fa home perquè nosaltres puguem participar de la seva naturalesa divina. Jesucrist, que pel seu cos i la seva sang ens allibera de tot pecat.

Però, a la promesa de Déu, la gent demana un senyal. I el Senyor mateix ens dona un senyal: «La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres».

Ni vedells, ni bous, ni oblacions, ni sacrificis fan desaparèixer els pecats. Però, l’Esperit Sant ha vingut sobre Maria, i el poder de l’Altíssim l’ha coberta amb la seva ombra. Per això, el fruit sant engendrat ha nascut per salvar-nos de tot pecat. És fill de Déu, és Déu amb nosaltres. Aquest és el senyal.

Per Maria, en el nostre temps s’ha obert un espai per poder trobar-nos a la presència de Déu. Presència que ens ofereix Jesús, el nostre salvador. Perquè si Déu és amb nosaltres ja estem salvats. És la presència de Déu en Jesús que farà desaparèixer els nostres pecats.

És per voluntat de Déu que ha vingut Jesús a fer estada en els nostres cors. Ha vingut per alliberar-nos de la foscor del pecat i donar-nos llum per poder viure alliberats de qualsevol mal, viure en el compliment de la seva voluntat i tenir l’oportunitat així de ser salvats.

Per això, hem de demanar en la pregària aquest dies de recés: Beneïu-nos Senyor i que nosaltres rebem la benedicció de la vostra promesa. Parleu-nos i que nosaltres acollim el senyal de la vostra Paraula. Obriu els nostres cors perquè puguem esdevenir lloc d’estada de la vostra presència enmig del món. I que nosaltres com Maria acceptem la vostra voluntat i restem units a Vós per sempre més. Amén.

21 de març del 2019

TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Fuit vir, una vegada hi hagué un home de vida venerable, beneït per la gracia i de nom Benet; així encapçala els seus diàlegs sant Gregori Magne. Sant Benet fou sobretot això, un home, un simple home però la seva vida fou venerable perquè el Senyor el beneí amb la seva gràcia. Per això la seva petjada ha perdurat, però tanmateix era un home, un home per als altres. Deia sant Pau VI que la set de vida personal que sent tothom conserva en l’ideal monàstic tota la seva actualitat. Així sant Benet assedegat tota la seva vida per Crist tot i ser tant sols un home, que no perdé mai la seva humanitat sota la cogulla del monjo, visqué la vida cristiana com una vida humana plenament viscuda en el seguiment del Crist i servint-lo a Ell en els germans; perquè l’home no acompleix assolir la seva humanitat plena sinó és en Crist. Sant Benet, com Abram, marxà del seu país, de casa seva cap allí on l’indicà el Senyor, se n’anà tal com el Senyor li havia dit, per cercar-lo amb tot el seu afany.

Han passat més de catorze segles i aquest home no ha acabat de passar del tot, ha perllongat llur presència en la continuïtat d’un esperit que ha estat molt més fort que la seva mateixa mort. Dir que sant Benet viu en nosaltres seria pretensiós per a nosaltres està clar, perquè la nostra vida no és sovint venerable i si Déu ens beneeix és per la seva gran misericòrdia. Per ajudar-nos Sant Benet escriví i ens deixà unes orientacions, una guia per poder assolir la nostra pròpia humanitat plenament en Crist. La vocació a la vida cristiana viscuda amb radicalitat és sempre un regal de Déu, que potser no valorem com cal, i viure-la en plenitud depèn de la nostra resposta, de com l’acollim. Si Déu ens surt al pas a la nostra vida, si ens marca un camí, la Regla, si ens posa uns mitjans a l’abast, la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu, un lloc, el monestir i unes persones, la comunitat, és per poder servir-nos-en per arribar a Ell. No ens ha cridat pas perquè en siguem dignes, Ell crida a qui vol, quan vol i on vol; cal però que nosaltres com sant Benet escoltant la seva veu el vulguem seguir. El seguirem si la crida de Déu marca un canvi rotund en la nostra vida, ens fa trencar amb tot, amb tota seducció, amb tot egoisme, per estar disponibles i oberts davant de Déu. No és pas un camí fàcil, sant Benet l’ha fet i sap que no és fàcil, que se’ns presenta estret i feixuc, sobretot al començament, però que fixant la mirada en Déu s’eixampla si es corre per la via dels seus manaments en la inefable dolcesa de l’amor.

Sant Benet, fuit vir de vida venerable que havent estat beneït per la gràcia de Déu segueix essent avui per a nosaltres mestre principal de la vida monàstica, no havent-se preferit a sí mateix i donant-se al servei de l’únic rei veritable, rebé la gloria del Senyor i ens mostra aquí i ara el camí per fer-nos-en participar, per fer-nos-hi córrer per aconseguir allò que ens aprofiti per sempre en l’escola del servei diví.

19 de març del 2019

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARÍA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2Sm 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

«Quan una veu ve de Déu no arriba a les oïdes de tots, sinó a aquells que hi estan interessats, perquè es comprengui que el so no és a través de la llengua sinó de la guia d’un signe celestial». (Sant Ambròs, Hom. Gen. III, 2)

S’acaba de proclamar la Paraula de Déu. Una veu de Déu que no arribarà a les oïdes de tots, sinó tan sols als interessats. ¿I quin interès pot tenir avui per a mi aquesta paraula que acabem d’escoltar?

Avui celebrem la solemnitat de sant Josep, una persona humana privilegiada per Déu que li va fer el do singular de dipositar en ell el seu Misteri d’amor.

L’Escriptura ens ensenya que Déu es deixa trobar dels qui el busquen (cf. Sl 9,11). Però en aquest cas, sembla ser que sant Josep no buscava Déu, sinó formar una família amb Maria de Natzaret. En aquest cas, doncs, és Déu el qui cerca l’home. I contemplem com l’home es deixa trobar per Déu. Aquest gest, ja diu molt de com era el cor de sant Josep: un cor senzill, just, ple d’amor; un amor que es deixa trobar per l’Amor diví.

«Un home bo», ens diu l’evangeli d’avui, un home bo que no vol causar cap dany a la seva promesa Maria. Una ànima enamorada. Una ànima enamorada que és, com escriu sant Joan de la Creu, «tova, mansa, humil i pacient» (Proverbis de llum i d’amor, 29).

Tot aquest afer del Misteri diví que des de segles intentava arribar al cor dels homes, com ens ensenya la Sagrada Escriptura, en la seva Història de salvació, va haver d’ocupar força temps del fuster de Natzaret. Temps d’una reflexió silenciosa. I, evidentment, arribà a trobar-se amb el cor de Déu. Ja ho hem sentit moltes vegades: que Déu parla en el silenci del cor. Sant Joan de la Creu també ho expressa molt gràficament quan escriu: «Una paraula va parlar el Pare, que va ser el seu Fill, i aquesta parla sempre en etern silenci, i en silenci ha de ser escoltada ànima endins» (Punts d’amor, 21).

El seu silenci, contemplant el Misteri de Déu que ja apuntava en la seva promesa Maria, el porta a incorporar-se al mateix Misteri d’amor.

El va decidir a això el somni en què s’apareix un àngel? O el seu somni va ser un somiar despert en el silenci del cor i escoltar l’àngel en els gestos i la vida de Maria. El contemplem tot ell dins del Misteri de Déu. Però aquest Misteri es mou sempre i es comunica mitjançant el silenci.

Així que si us interessen aquestes paraules de l’Evangeli, contempleu la figura de Josep, la figura de Maria a Natzaret, i quedeu-vos amb aquella que us hagi arribat a commoure els vostres cors, guardeu-la en silenci, tot esperant que Déu us parli en la vostra vida.

Però en relació amb el Misteri de Déu en la vida de sant Josep, podeu contemplar altres dues figures bíbliques: Abraham i David. La Paraula de Déu ha proclamat sobre ells paraules importants que us poden interessar per a la vostra vida.

Abraham. Tampoc ens diu clarament que buscava Déu. Déu el va buscar i el va animar a emprendre un nou camí, fent-li la promesa d’una gran descendència. I Abraham es va fiar de la Paraula de Déu i va emprendre una nova vida. Però quan Déu entra en la vida d’una persona, sap que l’aventura està assegurada. Perquè Déu és Amor i l’amor obre mil camins. I així fou per a Abraham, que va haver de viure altres moments difícils i apassionants en la seva vida. Però li interessaven les paraules de Déu, no les va deixar en l’oblit, i Abraham tampoc va caure en l’oblit, i és per a nosaltres un exemple de confiança en Déu, d’acceptar el Misteri de l’Amor en la seva vida.

David. També pot ser una bona referència per a nosaltres. Vol dur a terme una iniciativa amb Déu construir-li un temple i Déu no l’escolta. David és una persona amb molts contrastos com podeu llegir a la Sagrada Escriptura: guerres, violències domèstiques, inclòs l’adulteri, exili... però sensible al perdó, a l’amor. I Déu va anar incorporant a poc a poc el seu Misteri d’amor en la seva vida

Quines paraules ens interessen més? Tots tres personatges són interessants i tots tres ens porten a trobar-nos amb Déu, o tots tres ens diuen, en definitiva, que Déu vol trobar-te.

Jo avui donaria preferència a sant Josep, perquè tenim l’oportunitat de comptar també amb l’ajuda de santa Maria, dona especialment sensible a l’Amor diví.

10 de març del 2019

DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 26,4-10; Sl 90,1-2.10-11.12-13.14-15; Rm 10,8-13 i Lc 4,1-13

El temps quaresmal ens prepara, lliurats més intensament a la pregària i a l’escolta de la Paraula de Déu, aquella que tenim molt a prop nostre, al llavis i al cor com ens diu l’apòstol, per celebrar el misteri pasqual donant particular relleu al doble caràcter d’aquest temps: baptismal i penitencial, com ens diu el Concili Vaticà II (Cf. SC, 109). Així la litúrgia ens proposa avui, tot començant el camí quaresmal, de fer-ho de vell antuvi amb Jesús, acompanyant-lo en la seva pujada cap a Jerusalem i sortint des de la feixuguesa del desert, on ha estat portat per l’Esperit, que ha davallat sobre d’Ell després de rebre el baptisme de Joan al Jordà. El desert és el lloc de la pregària i del silenci, de la solitud; allí Jesús resta cara a cara amb el Pare, durant quaranta dies evocant els quaranta anys de travessia pel desert del poble d’Israel quan el Senyor l’alliberà, el feu sortir d’Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de senyals, de prodigis i d’un gran pànic, i el va portar fins al país que regalima llet i mel; com ens diu el llibre del Deuteronomi.

Jesús al desert viu les primícies de la seva missió en intimitat amb el Pare; iniciant un nou i definitiu èxode que aquest cop portarà al nou poble d’Israel, a tota la humanitat redimida, cap a la plenitud de la vida. Cara a cara davant del Pare, Jesús ens mostra que l’home per salvar-se ha de lluitar constantment contra la temptació. El desert, el lloc de l’encontre amb Déu, és també l’escenari de la prova, de la temptació a fer-se enrere. Jesús, el Fill de Déu fet home, com a home és temptat per alliberar-nos a nosaltres de la temptació, com demanem en el Parenostre. Tres cops el diable intenta que desisteixi de la seva missió i prengui un altre camí, oferint-li aliment quan està extenuat de fam, poder quan està sol i desvalgut i prodigis quan està abatut. El tempta perquè adopti un messianisme terrenal; amb el domini de tots els reialmes de la terra; un messianisme de grans gestos, com tirar-se daltabaix del temple per ser endut pels àngels; un messianisme que Jesús rebutja perquè ens vol mostrar que des de la humilitat, des de la nostra humanitat, des de la nostra fragilitat, podem vèncer la temptació, vèncer al maligne i salvar-nos. Jesús sap perquè ha vingut al món, sap que és del Pare i que al Pare ha de tornar. No es deixa temptar, no sucumbeix a poders efímers, resta fidel a la seva missió, ple de confiança en el Pare, feliç d’acomplir la seva voluntat.

L’Evangeli segons sant Lluc ens presenta la peculiaritat de que Jesús és temptat al llarg dels quaranta dies que passa al desert, mostrant-nos així que és temptat com nosaltres mateixos ho som, perquè la temptació ens surt al pas a cada passa de la nostra vida, ens espera rere cada cantonada, perquè el diable s’allunya però tant sols per esperar que arribi una oportunitat millor per poder temptar-nos de nou i amb més força si pot. Jesús ens mostra que el dejuni i la pregària lluny d’afeblir-lo l’enforteixen i així amb la força de la Paraula, ple de l’Esperit Sant i la confiança infinita en el Pare, ens mostra que vèncer la temptació és possible, que a vèncer al diable ens hi ajuda el dejuni, la pregària i la força de la Paraula de Déu. A cada temptació, a cada provocació per demostrar que és el Fill de Déu, Jesús respon amb una cita de l’Escriptura i ens ensenya així, que pouant en la Paraula i plens de l’Esperit Sant, obtindrem la força necessària per a seguir endavant, per a rebatre els enganys del maligne i treure llevat de la malicia.

Les temptacions de Crist al desert no són un parlar per parlar, un relat anecdòtic, Jesús ens hi mostra que Ell ha vingut per a vèncer al diable, per a vèncer el mal i poder esdevenir així nosaltres fills del Pare, lliures del poder del maligne. Jesús ens mostra que és possible vèncer al mal, ens ensenya com fer-ho si amb els llavis reconeixem que Jesús és el Senyor i creiem de tot cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts; sols així serem salvats, perquè la fe que ens fa justos la portem al cor, i la professió de fe que ens duu a la salvació la tenim als llavis. Si creiem que Ell és el Fill de Déu, no serem defraudats; perquè tothom qui invoca el nom del Senyor serà salvat (Cf. Rm 8,10-13). En aquesta crida no hi ha diferències socials, ètniques o culturals; tots tenim el mateix Senyor, que enriqueix als qui l’invoquen amb sinceritat de cor.

En l’inici d’aquest exercici de la milícia cristiana, d’aquest camí cap a Jerusalem, d’aquest combat contra el maligne; deixem-nos tocar per la Paraula de Déu; demanem-li que no permeti que caiguem en la temptació o, encara pitjor, de ser temptadors dels altres i visquem de tota paraula que surt de la boca de Déu.

6 de març del 2019

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

«Ara convertiu-vos amb tot el cor» ens diu la profecia de Joel. La Quaresma és el camí de conversió per excel·lència, un temps per lluitar contra l’esperit del mal, per reconciliar-nos amb Déu, per morir al pecat i poder compartir la victòria sobre la mort que ens dona la resurrecció de Jescrist. La Quaresma és el temps en el qual Déu ens convida a esdevenir cada cop més justos, esquinçant-nos els cors i no els vestits. Convertir-nos significa no tancar-nos en la cerca del propi prestigi sinó en fer que cada dia, en les petites coses, la veritat, la fe en Déu i l'amor es converteixin en el més important, en el motor de la nostra vida.

Jesús evoca en l’Evangeli tres pràctiques religioses jueves, habituals entre els fidels: L’almoina, la pregària i el dejuni. Unes pràctiques que el mateix Jesús va realitzar al llarg de la seva vida en aquesta terra i que l’Església ens convida ara, en aquest temps de conversió a compartir. «Dejunar, o sigui, aprendre a canviar la nostra actitud amb els altres i amb les criatures: de la temptació de “devorar-ho” tot, per sadollar la nostra avidesa, a la capacitat de patir per amor, que pot curullar el buit del nostre cor. Pregar per saber renunciar a la idolatria i a l’autosuficiència del nostre jo, i declarar-nos necessitats del Senyor i de la seva misericòrdia. Donar almoina per sortir de la niciesa de viure i acumular-ho tot per a nosaltres mateixos, i creure que així ens assegurem un futur que no ens pertany. I tornar a trobar així l’alegria del projecte que Déu ha posat en la creació i en el nostre cor, és a dir, estimar-lo, estimar els nostres germans i el món sencer, i trobar en aquest amor la veritable felicitat.» (Missatge del Papa Francesc per a la Quaresma de l’any 2019).

Així la novetat que aporta Jesús és la manera de viure-les aquestes pràctiques, de no cercar-hi el reconeixement dels altres, dels que ens veuen, sinó el del nostre Pare del cel. No viure la nostra fe per ser vistos, admirats i aplaudits pels homes. No viure per la gloria dels homes, perquè aquesta ens allunya de Déu i és tant sols la seva recompensa la que salva. Jesús ens diu que deixem de tocar trompetes cercant la lloança del món, que deixem de quedar-nos palplantats a les cantonades perquè tothom ens vegi pregant, que deixem de dejunar fent un posat trist i hipòcrita cercant el reconeixement dels altres.

Hem de viure sentint-nos tothora observats per l’amor del Pare, cercant la recompensa que el mateix Jesús, per la seva passió, mort i resurrecció, guanyà per a tots nosaltres, ser fills de Déu. Els fills de Déu cerquen que el seus gestos quedin en el secret, es tanquen amb pany i clau per a pregar, es renten la cara i es posen perfum perquè la gent no sàpiga que dejunen, sols el Pare que veu en el secret sap que fem realment. La conversió és sortir de nosaltres mateixos per posar-nos en camí cap al Pare.

La celebració d’avui ens recorda que som pols, que la nostra vida actual acabarà un dia i tornarem a la pols d’on vàrem sortir; ens recorda la nostra finitud, certament, però alhora i fonamentalment és una crida a esdevenir fills de Déu amb Jesús i a participar amb Ell de la íntima relació amb el Pare. Ens convida a convertir-nos lliurement i a creure en l’Evangeli, perquè si creiem en l’Evangeli, en que Jesús és el Fill de Déu fet home per a nosaltres, que és l’amor, lliurament ens convertirem i la nostra vida canviarà.

La Quaresma és el temps de la llibertat; Crist es feu home lliurament, predicà i realitzà miracles lliurament, patí, fou crucificat i morí lliurament; és la llibertat que li permeté de vèncer les temptacions al desert, de superar l’agonia de Getsemaní i de lliurar-se plenament al Pare per tal de salvar-nos. La Quaresma ens revela que tota la vida de Jesús, de principi a fi, fou un sí lliure al Pare, per tal d’alliberar-nos del pecat i mostrar-nos el camí cap a la salvació. Malgrat tot nosaltres ens entestem en escollir de fer el mal, que potser no voldríem fer però que fem. Deixem de fer el mal i aprenguem a fer el bé, ens diu el profeta Isaïes (Is 1,16-17). En aquesta Quaresma, com sempre però més que mai, hem de convertir-nos, satisfer tot el mal  amb el qual hem embrutat l’Església de Crist. L’Església no és pecadora, és santa, som nosaltres els pecadors i pecant embrutem la casa de Déu, entelem la imatge de Déu de tal manera que els homes no poden reconèixer-la i això és un greu pecat, molt greu. De pensament, paraula, obra o omissió manquem i fem mal als homes, a l’Església i a Déu.

«Us ho demano en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu» ens diu l’apòstol. El Pare ha fet el primer pas, ens ha enviat al seu Fill únic, i el fa sempre, constantment, la seva mà està sempre estesa esperant amatent que virem el nostre rumb i anem cap a Ell. En qualsevol època el Senyor ens concedeix l’oportunitat de penedir-nos si veritablement ens volem convertir a Ell (Cf. Sant Climent primer de Roma, Carta als cristians de Corint). Avui, en aquest temps de Quaresma, ens demana de nou la nostra conversió de cor, lliure, sincera, neta i clara. «Ara és l'hora favorable, ara és el dia de la salvació» (2Co 6,2), convertim-nos i creguem en la bona nova.