SOLEMNITAT TRASLLADADA DE SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Ap 12,10-12a; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 5b); 1 Jo 5,1-5; Jo 15,1-8
 
Fruit, se’ns demana fruit. Però, per donar fruit ens cal estar units al cep com les sarments.

Com a cristians hem de ser testimonis, màrtirs com sant Jordi, sabent que la nostra vida, l’hem de donar pel Crist, com Crist ha donat la vida per cadascú de nosaltres.

Jesús mateix ens exhorta: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».

Hem d’estar units al Crist. Hem de deixar-nos esporgar, però no per qualsevol esporgador que va a destall, sinó pel Pare, el nostre Pare, el vinyater del cep veritable.

La meditació de la Sagrada Escriptura, la lectio divina, és un bon instrument per esporgar. Els sagraments, la celebració de la Reconciliació i el Perdó, la celebració de la litúrgia, l’Eucaristia, son eines fonamentals per esporgar. La pregària personal, la nostra relació amb Déu, no deixarà mai de ser unes bones eines amb que Déu ens esporga de tot allò que ens sobra. I així nets, estarem ben disposats per escoltar, per creure, per estimar.

Tot això, ens portarà a una unió més estreta, per estimar Déu i els fills de Déu, per vèncer el món, per estar amb Crist, imitant-lo en la vida i en la mort, com sant Jordi què és un imitador de la passió de Crist.

Si creiem, imitarem, acceptarem, ens unirem i donarem fruits de resurrecció i vida eterna. Sols ens falta obrir les portes del nostre cor, de bat a bat, a la Paraula de Déu. I, que la Paraula de Déu com saba nova es faci vida en la nostra vida.

Tal com sant Jordi va fer en el seu seguiment, redrecem la nostra vida atansant-nos més estretament a Crist: Escoltem-lo, seguim-lo i donarem molt de fruit.

MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Montserrat

75 anys de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat

Fets 1,12-14; Sl 86,1-2.3-4.5.6-7 (R.: 1a); Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-56

75 anys de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Un poble s’aplega amb fe. Un poble mira amb esperança. Un poble escolta amb amor. L’amor d’un poble per la mare, l’amor d’una mare per un poble. Perquè la mare ens visita, ens ve a l’encontre, igual que Maria va a casa de Zacaries i saluda a Elisabet. Els crits de benedicció son dels fills per a una mare. Maria és beneïda entre totes les dones, pel fruit que ens porta de salvació amb el seu Fill, des de les seves entranyes.

Nosaltres ens hem de preguntar, veritablement: Qui soc jo? Perquè ens vingui a visitar la Mare de Déu. Ella és feliç perquè ha cregut. No rebutgem la seva abraçada , els seus consells, les seves festes, el seu amor, la seva donació, la seva protecció des de petits, des del naixement, sempre vetllant i mirant com va creixent el fill estimat. Perquè som fills estimats. No siguem desagraïts i tinguem fe.

Som poble que s’aplega en la fe, amb una devoció a Maria, la Mare de Déu, en un lloc especial, en una muntanya santa, rodejada d’oliveres símbol de pau.

Som poble que mira amb esperança, els ulls d’aquell infant que ens presenta la Verge, el Fill de Déu, Jesús el nostre salvador.

Som poble que escolta amb amor aquella benedicció d’elecció perquè fóssim sants. Déu, per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist.

Maria amb la seva venerable imatge ens mostra el Fill, ens ofereix el Fill, perquè sapiguem a qui hem de seguir, a qui hem de creure i siguem feliços.

Fa 75 anys vam entronitzar la imatge de Santa Maria, en aquell tron preciós que hi ha al monestir de Montserrat, una ofrena de tot un poble. Ara Maria ens visita, i nosaltres també ens podem fer una pregunta: Tenim en el tron del nostre cor Maria amb el seu Fill?

Perquè Maria ens visita, ens visita cada dia i al final de cada jornada ens dona un bes per anar a dormir quan li cantem la «Salve».

DIUMENGE DE PASQUA. MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8 i Jo 20,1-9

«Déu el ressuscità el tercer dia.»

Tal com deien les escriptures aquell cos torturat i mort, sense cap alè de vida ha abandonat el sepulcre. No l’ha abandonat pas perquè algú l’hagi retirat, l’ha abandonat perquè ja no és el seu lloc, no pot estar entre els morts el qui és viu. El pla de Déu, el pla de la salvació passa per l’encarnació, per la predicació de la bona nova, per la passió i la mort a la creu, per l’estada al sepulcre i, fonamentalment, per la resurrecció. Aquest és el pla de Déu, és Déu qui s’encarna, és Déu qui en la seva naturalesa humana mort clavat en creu i és Déu qui ressuscita. Ens pot sorprendre aquesta afirmació de Pere perquè Crist és Déu tanmateix, però en la resurrecció del Senyor s’apunta la nostra pròpia resurrecció i també nosaltres, si en som mereixedors, serem ressuscitats per Déu, com no podria ser d’altra manera.

Tenim l’enigma de la tomba buida, un fet que queda ben clar en veure Maria Magdalena la pedra treta i després Pere, el deixeble estimat i la mateixa Maria Magdalena que el cos ja no hi és a dins del sepulcre on l’havien dipositat. És l’evidència física, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia d’estar. A partir d’aquí tenim l’experiència de fe de cadascun dels personatges. Maria Magdalena primer creu que ha estat robat, el seu procés personal la porta a reconèixer al Senyor quan aquest i sol quan aquest la crida pel seu nom; en el món jueu el nom i saber el nom d’algú representa molt més que un simple coneixement, és signe de relació directe. El deixeble estimat sols en veure la tomba buida creu, tot i que encara no ha lligat caps amb l’Escriptura, és el primer en creure. Pere no acaba de veure-ho clar, aquell qui l’havia negat, està desconcertat davant les evidències. Tres camins personals de fe, experiències de fe que poden representar la de cadascun dels lectors del relat.

«Heu ressuscitat juntament amb el Crist.»

La resurrecció de Crist no és una resurrecció individual, aquell qui no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu i s’abaixà fins a fer-se obedient acceptant la mort i una mort de creu no es guardà tampoc gelosament la seva igualtat amb Déu pel que fa a la seva resurrecció sinó que ressuscità per tal que nosaltres també puguem ressuscitar.

Jesús confià a Maria Magdalena la seva missió personal, tornar al Pare alhora que transmet la filiació a tots els seus, ara Déu és Pare de tots. Una confessió l’anunci de la qual ha estat encomanada a una dona. Maria Magdalena no sols té una experiència que comunicar als deixebles, haver vist i reconegut al Senyor, sinó també un encàrrec clar, comunicar que ara tots som fills de Déu.
 
«Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.»

Després de l’experiència personal tenim l’experiència comunitària, eclesial. La comunitat es trobarà reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades. És per l’Esperit Sant que la comunitat rebrà les forces necessàries per acomplir la missió encomanada i rebrà el poder suficient per perdonar els pecats. Certament Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts, sense la resurrecció la nostra fe seria una fe desesperançada, sense la resurrecció la comunitat, l’Església, hauria romàs esporuguida en no rebre la força de l’Esperit. Experiència personal i experiència comunitària dos marcs per la fe, però és realment quan l’experiència de fe és comunitària quan es rep l’Esperit Sant i es reben dons com el de poder perdonar els pecats.

DIUMENGE DE PASQUA. VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11 i Lc 24,1-12

Molt de matí les dones que van al sepulcre es troben amb dues evidències: la pedra apartada i el sepulcre buit, el cos del Senyor dipositat allí hores abans amb certes presses no hi és. Ara sabem que no pot estar entre els morts aquell qui ha ressuscitat, però en aquell moment elles no hi cauen; li havien sentit dir que al tercer dia venceria la mort, però en principi les sospites van més cap un robatori del cos i es malfien els seus seguidors de les autoritats i les autoritats dels seus deixebles, en un primer moment el desconcert és la sensació imperant en uns i altres. Han de ser dos homes vestits de blanc, dos àngels, els qui els facin memòria del que s’havia anunciat sobre el Messies de com havia de morir i ressuscitar, perquè es recordin del que Jesús havia predit i lliguin caps. Tots els relats de la resurrecció del Senyor passen per l’estupefacció, el desconcert i la sorpresa passant per un més o menys elevat grau d’incredulitat, abans d’arribar a ser experiència del ressuscitat. El que havien viscut feia pocs dies havia estat molt dolorós: la mort del mestre, la dispersió dels deixebles, la por fins a tancar-se a casa. De fet era el primer cop que contemplaven la resurrecció perquè al cap i a la fi Llàtzer, el fill de la vídua o d’altres, de fet havien tornat a la vida, a la mateixa vida que havien perdut, mentre que Crist és glorificat. Tornar un mort a la vida ho havia realitzat fins i tot el mateix Elies amb el fill de la viuda de Sarepta i ho faria també Pere amb Tabita; però el que ara ha succeït és molt més gran que tornar a algú a la vida, per grandiós que això sigui; Crist vencent la mort d’una vegada per sempre ens guanyà per a tots una vida que no té fi, una vida eterna, una vida gloriosa.

No és pas que all llarg de la història de la salvació el poble d’Israel no hagués contemplat prodigis. La creació, el mar obert per deixar passar al poble alliberat, Déu parlant amb Abraham o amb Moisès, ja eren signes; tampoc no és que els profetes no ho haguessin anunciat; però la gran novetat de la història costa d’acceptar, no és fàcil d’entendre que Déu ha enviat al seu Fill únic fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, que aquest havia de patir i morir a la creu per finalment ressuscitar amb un cos gloriós i retornar al Pare per seure a la seva dreta.

Aquells primers testimonis necessitaran l’explicació dels àngels, la presència mateixa del Senyor, que davant d’ells mengi, que els cridi pel seu nom; són les experiències personals de la resurrecció; perquè la fe és primer que tot una experiència personal, però sempre per a ser compartida, per a ser viscuda en comunió dins de l’Església; d’antuvi és sempre una experiència personal, que cal viure-la abans de transmetre-la; però sempre també cal transmetre-la, no ens la podem quedar tant sols per a nosaltres mateixos. Vivim la fe no sols a partir del que llegim en l’Escriptura sinó també a partir del que han viscut els qui ens han precedit en el senyal de la fe i és a partir d’aquí que en fem experiència personal. És el que el Concili Vaticà II ens diu, que la nostra fe es recolza en la Sagrada Escriptura i en la Tradició (LG, 14). També aquelles dones i els deixebles després de la seva experiència del ressuscitat la comparteixen, cadascú en la mesura de com l’ha viscuda; formant així la tradició que nosaltres hem rebut. La nostra experiència del ressuscitat es fonamenta en l’Escriptura i en l’experiència del ressuscitat que ha anat fent l’Església. Per l’Escriptura i per la tradició sabem que realment el Senyor ha ressuscitat i que realment l’obra de la redempció s’ha completat, per la fe n’estem certs i ho creiem. Tot i que divendres al migdia tot semblava perdut, el pla de Déu s’ha acomplert tal com estava previst. Les dones es recordaren llavors del que Jesús havia predit. En paraules de sant Hipòlit de Roma «la nit densa i fosca s’ha aclarit, i l’odiosa mort ha estat relegada a la foscor; la vida irromp en el món, tot desborda de llum indeficient i tots els qui neixen entren en possessió del món nou.» (Homilia 6 en la Pasqua)

DIVENDRES SANT. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

«Mireu l’arbre de la Creu, on morí el Salvador del món.»

Al bell mig del jardí del paradís hi havia un arbre, l’arbre del bé i del mal, un arbre que donava un fruit que feia goig de veure i que era temptador d’agafar-lo i menjar-lo perquè  donava coneixement i entre les explicacions temptadores de la serp i la decisió d’Adam i d’Eva de desobeir al Senyor, aquests en menjaren i el pecat entrà en la història de la humanitat.

Ara tenim davant dels ulls un altre arbre, no està pas al mig de cap paradís, ans al contrari, està plantat al bell mig d’un petit turó on s’acostuma a ajusticiar als malfactors. En aquest arbre el fruit que hi penja no fa pas goig, ens ho ha dit rel profeta Isaïes, tothom s’esglaia de veure’l, de tan desfigurat que està, ni tant sols sembla un home, no te res d’humana la seva presència. És l’arbre d’on penja tot el sofriment humà, aquell qui hi està penjat porta damunt seu les nostres malalties, els nostres dolors, perquè no els ha refusat i és la seva pena la que ens ha de tornar la pau i les seves ferides ens curen. El dolor humà no es fa atractiu, no el desitgem pas però malgrat això existeix i hi hem de conviure; tampoc Déu no l’ha defugit, ha enviat al seu propi Fill perquè ens fes justos tot prenent damunt seu les nostres culpes. No és Déu un déu cruel a qui el sofriment li plagui, Déu és misericordiós i benigne que s’ha fet solidari dels nostres dolors fins a acceptar la mort i una mort de creu.

«Mireu l’arbre de la Creu, on morí el Salvador del món.»

La creu instrument de mort, d’escarni i d’opressió ha esdevingut signe d’alliberament. No és pas una contradicció, entrava dins dels plans de Déu que el seu Fill ens estimés fins a l’extrem i tant sols ho podia demostrar compartint la nostra sort. De res hagués valgut un Déu victoriós allunyat i aliè al dolor humà perquè hagués estat, en certa manera, un déu insensible i insolidari. Aquest rei dels jueus és certament rei, però la seva reialesa lluny de ser proclamada pels poderosos és combatuda i blasmada per una munió de gent alenada pels grans sacerdots. Aquest rei que té l’arbre de la creu com a tron, espines per corona i una canya per ceptre; no rep crits de victòria, escolta les burles dels soldats, el bram que demana per a ell la pena de la creu per part d’una multitud, que ha oblidat ben aviat els crits de joia del diumenge anterior, i com a homenatge rep bufetades i escopinades; substituint aquells mantells, aquelles branques d’olivera i de palmera que encatifaven el camí d’entrada a Jerusalem en honor del fill de David. Ens ho ha dit el salmista, ara és la befa dels enemics, la burla dels veïns i l’esglai dels coneguts. Tant d’esglai que fins i tot els més propers se’n desentenen i neguen ni tant sols conèixer-lo i els més agosarats el segueixen a distància; com a vegades fem nosaltres amb les desgràcies dels altres.

La creu d’aquell primer Divendres Sant és signe de tot menys de victòria, però malgrat això s’ha convertit allí mateix en la bandera de la llibertat respecte al pecat, en la senyera de la solidaritat envers el dolor i el sofriment, en el símbol de la nostra redempció. Per la creu i en la creu el patiment humà no ha desaparegut, però ha adquirit un nou sentit. Aquest nou gran sacerdot no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses, les ha compartides; no ens rebutja quan intentem acostar-nos al seu tron de gràcia, sinó que es compadeix de nosaltres i ens concedirà, arribada l’hora, l’auxili que necessitem. Perquè Ell, com ens ha dit la Carta als cristians Hebreus, tot i que era el Fill de Déu aprengué en el sofriment que és el patir convertint-se així en font de salvació eterna. Perquè «No és el poder el que redimeix, sinó l’amor. Aquest és el distintiu de Déu, Ell mateix és amor. Quantes vegades desitjaríem que Déu es mostrés més fort! Que actués durament, que derrotés el mal i creés un món millor. (...) Nosaltres sofrim per la paciència de Déu. I, malgrat això, tots necessitem de la seva paciència. Déu, que s’ha fet anyell mansuet, ens diu ben clar que el món se salva pel Crucificat i no pels qui crucifiquen. El món és redimit per la paciència de Déu i destruït per la impaciència dels homes.» (Benet XVI 24 d’abril de 2005).

La tenim tant a la vista la creu que quasi hem oblidat el seu sentit. En paraules de santa Teresa Beneta de la Creu: «és el símbol de tot allò difícil i pesat, i que resulta tan oposat a la naturalesa, que, quan un pren aquesta càrrega sobre si, té la sensació de caminar cap a la mort.» (La ciència de la creu, I,2). Potser a hores d’ara estem recuperant una mica més el seu sentit, perquè per una part, no pas petita, de la nostra societat, la creu ha esdevingut quelcom com un signe d’imposició, es rebutja la seva presència i cal recordar sempre aquelles paraules de Benet XVI: «l’Església no imposa, sinó que proposa lliurement la fe catòlica, sabent bé que la conversió és el fruit misteriós de l’acció de l’Esperit Sant» (Benet XVI 2 d’octubre de 2008); la fe, que te en la creu el seu símbol més sublim, és do i obra de Déu.

«Mireu l’arbre de la Creu, on morí el Salvador del món.»

Aquesta història, la nostra història, no acaba pas al calvari i per això mateix la mort ja no és sinó el pas cap a una nova vida plena i perdurable. Qui està penjat de l’arbre de la creu, aquest fruit d’aparença tant pot atractiva és el Salvador del món. Per salvar-nos ha estat provat en tot, llevat del pecat; ha estat detingut, interrogat, escarnit, abandonat, traït i crucificat. Però no és aquesta també la situació de tanta gent al nostre món? No és aquesta la conseqüència directe de la guerra, dels desequilibris socials, de les injustícies i de l’afany per posseir i per tenir poder?

Jesús, el Crist, aquest rei dels jueus reconegut amb sorna per Pilat, defensat tant sols per una espasa, és però el testimoni de la veritat i ha vingut a salvar al món, a tot el món. No és segurament això el que molts esperaven i per això mateix l’han rebutjat i han anat de dret a fer caure l’arbre verd, però fent-ho en primer lloc ajuden al pla de Déu, sense saber-ho ni encara menys voler-ho, i en segon lloc es fan insolidaris amb qualsevol sofriment d’altri, anteposant els seus interessos per damunt de qualsevol altra cosa, fins i tot de Déu i de la veritat. Malgrat la creu, malgrat la passió, malgrat la mateixa resurrecció, el dolor no és pas absent del nostre món, potser perquè no som prou capaços de ser-ne testimonis i de viure’l aquest misteri de la creu.

Mirem l’arbre de la creu amb confiança i amb esperança, reconeixent en ell aquell qui morí per a redimir al món i que és font de salvació eterna, aquell en qui tot s’ha complert, aquell qui és capaç de compadir-se per nosaltres fins a l’extrem de morir per nosaltres, aquell qui és testimoni de la veritat, aquell en qui ha dipositada l’esperança de la resurrecció que no ha de trigar a arribar; malgrat el silenci de la creu, malgrat el silenci del sepulcre o tal volta gràcies a la creu i al descens del Fill de Déu fet home al país de la mort, hem estat redimits i la mort ha estat vençuda.

DIJOUS SANT. MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

«Feu això per celebrar el meu memorial.»

L’Eucaristia és passat, en ella i per ella fem memòria d’un fet concret. L’apòstol sant Pau, en el relat que acabem d’escoltar, el més antic de la institució, ens transmet la tradició que ve del mateix Senyor. L’Eucaristia com a memorial és en primer lloc record d’un fet que va succeir realment. Com aquell que instituí Déu davant de Moisès quan guiava al poble d’Israel perquè fes memòria del seu alliberament i el celebrés com un pelegrinatge en honor del Senyor. No és pas que aquella fos una aliança incompleta, era la que convenia aleshores entre Déu i el seu poble. Però calia renovar-la cada any actualitzant el sacrifici pasqual mitjançant la mort d’un cabrit o d’un anyell que calia menjar cenyits, amb les sandàlies posades i el bastó a la mà, perquè era el símbol d’un poble en marxa vers la terra promesa, vers el nou regne que Déu els havia de donar i que calia que conquerissin amb el seu esforç i governessin seguint la voluntat del Senyor. El poble d’Israel conservant antigues tradicions pròpies d’un poble ramader centrà el sentit d’aquella festa en el seu caràcter alliberador i el que tal volta havia estat una festa natural esdevingué en un memorial de la salvació, l’obra de Déu en favor del seu poble. Ben aviat però les infidelitats van debilitar aquella aliança i Déu envià al món al seu Fill únic perquè fos aquell sacerdot únic que calia i ell mateix la víctima que d’una vegada per sempre establís l’aliança de tots els homes amb Déu sense necessitat de repetir el sacrifici. Per això l’Eucaristia no és quelcom repetitiu, és cada vegada nova i alhora és memorial d’aquella única i exclusiva Eucaristia que celebrà Jesús amb els seus deixebles a les portes de llur passió i crucifixió, però sobretot a les portes de la seva resurrecció. Aquella Eucaristia fou única i Crist és l’únic summe sacerdot digne de fe, com ens diu la Carta als Cristians Hebreus. Moisés essent el servidor de Déu va ser qui li va parlar cara a cara; però Crist és el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació. Moisés tant sols va visitar Déu en una tenda; però Crist ha construït un santuari no fet per mans humanes sinó construït amb pedres vives, com ens diu la primera Carta de sant Pere (Cf. 1Pe 2,5). Aquesta nit del sopar pasqual de Jesús enllaça amb la tradició jueva que ens parla d’una primera nit que fou la de la creació; d’una segona nit, que fou la de l’aliança amb Abraham; d’una tercera nit la de l’èxode pasqual quan Déu es manifestà a favor del seu poble i d’una quarta nit que és la nit messiànica, la nit de la nova creació, la nit de la vertadera salvació.

«Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni.»

L’Eucaristia és present, actualització de l’acció de Jesús tot i que no aporta ni canvia res del seu lliurament, fet un cop per sempre. Abans de la seva mort Jesús va portar a terme quelcom més gran que un simple gest per a expressar el sentit de la seva vida i de la seva mort. Va estimar fins a l’extrem, es va lliurar Ell mateix i ens va ensenyar com recordar-ho i celebrar-ho en la seva absència, a l’espera de la seva vinguda definitiva. Menjar i compartir el pa vol dir compartir la vida; compartir taula és formar una comunitat. En aquest sopar qui convida, celebra, presideix i es lliura és el mateix Crist, compartint i alimentant-nos així amb la seva mateixa vida. Compartint nosaltres la seva taula entrem en comunió amb Ell i entre nosaltres, per tal d’arribar a ser el que hem sumit, cos de Crist, que és l’Església.

L’Eucaristia manifesta en el pla sacramental el sentit profund de la mort i de la resurrecció de Crist; una comunicació entre aquesta nostra vida en comunió amb la font de tota vida, que és Crist, aquell que fa de nosaltres una única família amb un sol cos, l’Església. Crist es fa present entre nosaltres en la taula de l’Eucaristia, per una seva presència real. En paraules de sant Pau VI: «tal presència es diu real, no per exclusió, com si les altres no fossin reals, sinó per antonomàsia, perquè és també corporal i substancial, perquè per ella certament es fa present Crist, Déu i home, sencer i íntegre. Falsament explicaria aquesta manera de presència qui s’imaginés una naturalesa, com si diguéssim, «pneumàtica» i omnipresent, o la reduís als límits d’un simbolisme, com si aquest augustíssim sagrament no consistís sinó tan sols en un signe eficaç de la presència espiritual de Crist i de la seva íntima unió amb els fidels del cos místic» (Mysterium fidei, 5)

«Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet.»

L’Eucaristia és també futur, mira al futur perquè és anticipació de la darrera vinguda del Crist i per això mateix és alhora transformadora dels nostres cors. «Anunciar la mort del Senyor «fins que vingui» (1Co 11, 26), comporta per als que participen en l’Eucaristia el compromís de transformar la seva vida, perquè tota ella arribi a ser en certa manera «eucarística». Precisament aquest fruit de transfiguració de l’existència i el compromís de transformar el món segons l’Evangeli, fan resplendir la tensió escatològica de la celebració eucarística i de tota la vida cristiana.» (Ecclesia de Eucharistia, 20).

Si compartim la seva taula, si escoltem la seva Paraula, si rebem el seu cos i la seva sang no podem restar indiferents als altres, la nostra vida no pot transcórrer com si no l’haguéssim rebut. Ens ho mostra l’Evangeli que hem escoltat, compartir la taula de la Paraula i de l’Eucaristia, compartir el pa i el vi, compartir el cos i la sang del Crist s’ha de transformar en servir als germans tot reconeixent en ells la imatge del Senyor. El relat del rentament dels peus té un contingut molt concret; l’estructura sacramental implica l’estructura eclesial, l’estructura de la fraternitat. Aquesta estructura significa que els cristians han d’estar sempre disposats a fer-se servidors els uns dels altres, i que únicament d’aquesta manera podrem actualitzar-la, fent-ne memòria i vivint l’Eucaristia. Vivint-la fent el que Ell mateix va fer i que fa també ara, ja que el Senyor que seu a la dreta del Pare, en virtut de la seva intercessió, ens renta els peus dia rere dia en el moment en què els nostres llavis pronuncien la frase del Parenostre: «perdoneu les nostres culpes». Quan preguem l’oració del Senyor, quan diem les paraules del Parenostre, el Senyor s’inclina cap a nosaltres, agafa de nou una tovallola i ens renta els peus, ens renta dels pecats, ens purifica d’allò que el baptisme ens havia netejat i que nosaltres hem embrutat. (Cf. Ratzinger, J., El camino pascual, 114-120). Nosaltres sols podem arribar a transformar els nostres cors per arribar a servir als germans, qui ens renta de veritat és el Crist. Tal com ho va fer als seus deixebles fins i tot al qui no volia, fins i tot al qui el traïa.

En paraules del Papa Francesc: «És així, amb senzillesa, que Jesús ens dona el sagrament més gran. El seu és un gest humil de donació, un gest de compartir. En la culminació de la seva vida, no reparteix pa en abundància per a alimentar a les multituds, sinó que es dona, es parteix a si mateix en el sopar de la Pasqua amb els deixebles. D’aquesta manera, Jesús ens mostra que l’objectiu de la vida és el donar-se, que allò més gran és servir. I avui trobem la grandesa de Déu en un tros de pa, en una fragilitat que desborda d’amor i desborda de donació.» (Àngelus 6 de juny de 2021).

DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

«Senyor, estic disposat a anar amb vós a la presó i a la mort.»

Simó Pere serà garbellat com el blat perquè s’acosta l’hora de la veritat, l’hora d’optar per la fidelitat o per la por, l’hora de seguir o de fugir, l’hora de morir per ressuscitar o de viure la vida caduca. Però al cap i a la fi res no és el que sembla, els plans de Déu van per un camí tant distint als nostres que fins i tot els deixebles s’adormen de por, incapaços de vetllar. Tot just després d’haver estat envigorits pel cos i la sang del Senyor, els ulls se’ls clouen en el moment cimal de l’obra de la redempció. No saben reconèixer els signes, tot i que el mateix Crist els hi ha anunciat; somien amb aquells trons des d’on el mestre els ha dit que governaran les tribus d’Israel i en les seves oïdes encara ressonen els crits del diumenge «Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor», aquells crits aclamant al rei muntat en un pollí, tal com ho havia anunciat  el profeta Zacaries: «Alegra't, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, en un pollí, un fill de somera» (Za 9,9). I el poble de Jerusalem havia cridat de goig i si l’haguessin fet callar aquells a qui feia nosa tanta joia, haurien cridat les pedres de la ciutat santa des de les de la muralla fins a les del temple. Simó està ben disposat, però una cosa és el que estem disposats a fer fins i tot de cor i una altra, a vegades ben diferent, el que acabem fent.

«Jo em comporto entre vosaltres com el qui serveix».

La clau els hi dona Jesús, ens la dona també a nosaltres; la clau és el servei, la disponibilitat total a fer la voluntat del Pare, no pas de boca sinó de cor. Jesucrist és el qui ha vingut a servir i no pas a ser servit i aquest servei està a punt d’arribar al moment clau, al moment de donar la vida en servei del Pare i donar-la pels altres, també per nosaltres. Ho escriurà temps a venir l’apòstol Pau: «amb prou feines trobaríem algú que volgués morir per un home just; més ben dit, potser sí que algú estaria disposat a morir per un home bo. Però Déu ha donat prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors» (Rm 5,7-8). Aquell qui essent de condició divina no s’ha guardat la seva igualtat amb Déu amb gelosia, s’ha fet el nostre servidor fins a acceptar la mort i una mort de creu i ha donat la seva vida a la creu pels pecadors. Crist ha fet l’opció pels pecadors, no ha vingut a salvar els justos, millor dit no ha vingut a salvar als qui es creuen justos, no ha vingut a cridar-los a ells, sinó als pecadors (Cf. Mt 9,13). Amb ells ha menjat i begut, amb ells ha caminat, a ells també els ha cridat a seguir-lo i entre dos pecadors morirà, perquè al final ha estat comptat entre els delinqüents.

«Senyor, aquí hi ha dues espases.»

No és el moment de les espases, n’hi ha de sobres amb dues perquè Jesús faci la darrera guarició tornant l’orella al criat del gran sacerdot, tornant fins al darrer instant bé per mal. Des del primer moment aquest rei ha mostrat que no era com els altres reis, no era com cap altre rei, ni tant sols com David símbol nacional i de l’aliança del poble amb Déu. David fou també pecador, David s’hagué de penedir després de patir les conseqüències del pecat i al llarg de la seva vida hagué de defensar amb l’espasa el seu regne i el seu tron d’enemics exteriors i interiors. Però el Messies tot just nascut va ser posat en una menjadora i humanament, als ulls dels homes, res no el distingia dels altres sinó era en senzillesa de cor i humilitat. Déu no ha enviat al seu Fill al món per provocar cap guerra, cap altra que l’eterna lluita entre el bé i el mal; més aviat ha vingut a destruir les guerres i a implantar el regnat de l’amor. Però no li han fet massa cas, tant sols alguns l’han seguit i en el moment clau fugen esporuguits, perquè la seva fe no té encara la fortalesa que tindrà Pere quan sigui capaç fins i tot de confortar als germans revestit amb la força de l’Esperit. Ara la fortalesa de tant sols algun provoca una lleu resistència, una lluita minsa que el mateix Jesús corregeix tornant l’orella a aquell criat a qui li havien tallat en el tumult.

«Si a un arbre verd fan això, què serà de l’arbre sec?»

Aquesta no serà una mort qualsevol, aquell a qui han agafat armats amb espases i garrots, aquell a qui el sanedrí, Pilat i Herodes, uns per  por, altres per odi, han portat fins a la mort, és l’arbre verd, aquell qui ha vingut a sostenir als cansats, aquell qui en cap moment s’ha donat per vençut, malgrat haver rebut assots, malgrat haver-li arrancat la barba, malgrat haver rebut ofenses i escopinades, tal com havia profetitzat Isaïes, ni s’ha fet enrere, perquè malgrat les aparences, malgrat el que un cop mort a la creu pugui semblar als ulls dels qui contemplen aquella escena, l’arbre verd és el primer brot d’una vida nova, d’una vida plena nascuda de la victòria sobre el pecat i sobre la mort.

«No dona; no el conec de res.»

Com Pere moltes vegades neguem conèixer-lo al Crist. Pere el negà de paraula tres vegades abans d’arrencar el plor; aquell qui estava disposat a morir pel mestre i havia tret l’espasa, repetí tres cops que de res el coneixia. Quantes vegades de paraula i d’obra no mostrem pas conèixer-lo. Si el seu llegat és l’amor fins a l’extrem de donar la vida pels injustos, cada vegada que fallem, que neguem l’amor al proïsme, que li neguem refugi, aixopluc, vestit, pa, aigua, visites a la presó o en la malaltia; el neguem com Pere i masses vegades dels nostres d’ulls no en surt ni una sola llàgrima.

«T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís.»

El paradís, la vida eterna, sembla lluny de la realitat del calvari i malgrat el que sembli n’està ben a prop, perquè està a punt d’arribar aquella llum que trencarà la tenebra de la nit, la foscor del pecat i de la mort i la vencerà per sempre més i el qui anomenem bon lladre n’és el primer convidat a aquesta gloria. La misericòrdia del Senyor no té més límit que la duresa del nostre cor, no té altre distància que la que posem nosaltres, com aquells coneguts i aquelles dones que s’ho miraven a distància entre la por i l’astorament. Però en aquella solitud, en aquell cos torturat i escarnit, en aquell fred sepulcre, hi ha la llavor de la vertadera vida. Guardem també nosaltres el repòs, guardem tot el que hem escoltat reposant-ho en el nostre cor i preparem perfums i ungüents perquè l’hora s’acosta. Recuperem la disposició al servei tal com ens l’ha ensenyat el Crist, perdem la por, guardem l’espasa i mirem l’arbre de la creu, l’arbre verd, amb la confiança d’aquell bon lladre, perquè en ell hi ha penjat el Salvador del món, aquell qui és el camí, la veritat i la vida; la vida en plenitud, la vida eterna. Ara tot és foscor, també en el nostre entorn, però la llum és a punt d’esclatar, la llum per a tot el món, una llum que el món necessita com mai. Però tal volta per arribar a la llum cal passar abans per la tenebra, com per arribar al sepulcre buit cal passar abans per Getsemaní, pel calvari, per azots, escarnis, traïcions i negacions.

«Encara que la victòria sobre el pecat i la mort, aconseguida per Crist amb la seva creu i resurrecció no suprimeix els sofriments temporals de la vida humana, ni allibera del sofriment tota la dimensió històrica de l'existència humana, malgrat això, sobre tota aquesta dimensió i sobre cada sofriment, aquesta victòria projecta una llum nova, que és la llum de la salvació. És la llum de l'Evangeli, és a dir, de la Bona Nova.» (Sant Joan Pau II, Salvifici Doloris, 15). És la llum del Crist ressuscitat victoriós sobre la mort.