DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

«Senyor, estic disposat a anar amb vós a la presó i a la mort.»

Simó Pere serà garbellat com el blat perquè s’acosta l’hora de la veritat, l’hora d’optar per la fidelitat o per la por, l’hora de seguir o de fugir, l’hora de morir per ressuscitar o de viure la vida caduca. Però al cap i a la fi res no és el que sembla, els plans de Déu van per un camí tant distint als nostres que fins i tot els deixebles s’adormen de por, incapaços de vetllar. Tot just després d’haver estat envigorits pel cos i la sang del Senyor, els ulls se’ls clouen en el moment cimal de l’obra de la redempció. No saben reconèixer els signes, tot i que el mateix Crist els hi ha anunciat; somien amb aquells trons des d’on el mestre els ha dit que governaran les tribus d’Israel i en les seves oïdes encara ressonen els crits del diumenge «Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor», aquells crits aclamant al rei muntat en un pollí, tal com ho havia anunciat  el profeta Zacaries: «Alegra't, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, en un pollí, un fill de somera» (Za 9,9). I el poble de Jerusalem havia cridat de goig i si l’haguessin fet callar aquells a qui feia nosa tanta joia, haurien cridat les pedres de la ciutat santa des de les de la muralla fins a les del temple. Simó està ben disposat, però una cosa és el que estem disposats a fer fins i tot de cor i una altra, a vegades ben diferent, el que acabem fent.

«Jo em comporto entre vosaltres com el qui serveix».

La clau els hi dona Jesús, ens la dona també a nosaltres; la clau és el servei, la disponibilitat total a fer la voluntat del Pare, no pas de boca sinó de cor. Jesucrist és el qui ha vingut a servir i no pas a ser servit i aquest servei està a punt d’arribar al moment clau, al moment de donar la vida en servei del Pare i donar-la pels altres, també per nosaltres. Ho escriurà temps a venir l’apòstol Pau: «amb prou feines trobaríem algú que volgués morir per un home just; més ben dit, potser sí que algú estaria disposat a morir per un home bo. Però Déu ha donat prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors» (Rm 5,7-8). Aquell qui essent de condició divina no s’ha guardat la seva igualtat amb Déu amb gelosia, s’ha fet el nostre servidor fins a acceptar la mort i una mort de creu i ha donat la seva vida a la creu pels pecadors. Crist ha fet l’opció pels pecadors, no ha vingut a salvar els justos, millor dit no ha vingut a salvar als qui es creuen justos, no ha vingut a cridar-los a ells, sinó als pecadors (Cf. Mt 9,13). Amb ells ha menjat i begut, amb ells ha caminat, a ells també els ha cridat a seguir-lo i entre dos pecadors morirà, perquè al final ha estat comptat entre els delinqüents.

«Senyor, aquí hi ha dues espases.»

No és el moment de les espases, n’hi ha de sobres amb dues perquè Jesús faci la darrera guarició tornant l’orella al criat del gran sacerdot, tornant fins al darrer instant bé per mal. Des del primer moment aquest rei ha mostrat que no era com els altres reis, no era com cap altre rei, ni tant sols com David símbol nacional i de l’aliança del poble amb Déu. David fou també pecador, David s’hagué de penedir després de patir les conseqüències del pecat i al llarg de la seva vida hagué de defensar amb l’espasa el seu regne i el seu tron d’enemics exteriors i interiors. Però el Messies tot just nascut va ser posat en una menjadora i humanament, als ulls dels homes, res no el distingia dels altres sinó era en senzillesa de cor i humilitat. Déu no ha enviat al seu Fill al món per provocar cap guerra, cap altra que l’eterna lluita entre el bé i el mal; més aviat ha vingut a destruir les guerres i a implantar el regnat de l’amor. Però no li han fet massa cas, tant sols alguns l’han seguit i en el moment clau fugen esporuguits, perquè la seva fe no té encara la fortalesa que tindrà Pere quan sigui capaç fins i tot de confortar als germans revestit amb la força de l’Esperit. Ara la fortalesa de tant sols algun provoca una lleu resistència, una lluita minsa que el mateix Jesús corregeix tornant l’orella a aquell criat a qui li havien tallat en el tumult.

«Si a un arbre verd fan això, què serà de l’arbre sec?»

Aquesta no serà una mort qualsevol, aquell a qui han agafat armats amb espases i garrots, aquell a qui el sanedrí, Pilat i Herodes, uns per  por, altres per odi, han portat fins a la mort, és l’arbre verd, aquell qui ha vingut a sostenir als cansats, aquell qui en cap moment s’ha donat per vençut, malgrat haver rebut assots, malgrat haver-li arrancat la barba, malgrat haver rebut ofenses i escopinades, tal com havia profetitzat Isaïes, ni s’ha fet enrere, perquè malgrat les aparences, malgrat el que un cop mort a la creu pugui semblar als ulls dels qui contemplen aquella escena, l’arbre verd és el primer brot d’una vida nova, d’una vida plena nascuda de la victòria sobre el pecat i sobre la mort.

«No dona; no el conec de res.»

Com Pere moltes vegades neguem conèixer-lo al Crist. Pere el negà de paraula tres vegades abans d’arrencar el plor; aquell qui estava disposat a morir pel mestre i havia tret l’espasa, repetí tres cops que de res el coneixia. Quantes vegades de paraula i d’obra no mostrem pas conèixer-lo. Si el seu llegat és l’amor fins a l’extrem de donar la vida pels injustos, cada vegada que fallem, que neguem l’amor al proïsme, que li neguem refugi, aixopluc, vestit, pa, aigua, visites a la presó o en la malaltia; el neguem com Pere i masses vegades dels nostres d’ulls no en surt ni una sola llàgrima.

«T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís.»

El paradís, la vida eterna, sembla lluny de la realitat del calvari i malgrat el que sembli n’està ben a prop, perquè està a punt d’arribar aquella llum que trencarà la tenebra de la nit, la foscor del pecat i de la mort i la vencerà per sempre més i el qui anomenem bon lladre n’és el primer convidat a aquesta gloria. La misericòrdia del Senyor no té més límit que la duresa del nostre cor, no té altre distància que la que posem nosaltres, com aquells coneguts i aquelles dones que s’ho miraven a distància entre la por i l’astorament. Però en aquella solitud, en aquell cos torturat i escarnit, en aquell fred sepulcre, hi ha la llavor de la vertadera vida. Guardem també nosaltres el repòs, guardem tot el que hem escoltat reposant-ho en el nostre cor i preparem perfums i ungüents perquè l’hora s’acosta. Recuperem la disposició al servei tal com ens l’ha ensenyat el Crist, perdem la por, guardem l’espasa i mirem l’arbre de la creu, l’arbre verd, amb la confiança d’aquell bon lladre, perquè en ell hi ha penjat el Salvador del món, aquell qui és el camí, la veritat i la vida; la vida en plenitud, la vida eterna. Ara tot és foscor, també en el nostre entorn, però la llum és a punt d’esclatar, la llum per a tot el món, una llum que el món necessita com mai. Però tal volta per arribar a la llum cal passar abans per la tenebra, com per arribar al sepulcre buit cal passar abans per Getsemaní, pel calvari, per azots, escarnis, traïcions i negacions.

«Encara que la victòria sobre el pecat i la mort, aconseguida per Crist amb la seva creu i resurrecció no suprimeix els sofriments temporals de la vida humana, ni allibera del sofriment tota la dimensió històrica de l'existència humana, malgrat això, sobre tota aquesta dimensió i sobre cada sofriment, aquesta victòria projecta una llum nova, que és la llum de la salvació. És la llum de l'Evangeli, és a dir, de la Bona Nova.» (Sant Joan Pau II, Salvifici Doloris, 15). És la llum del Crist ressuscitat victoriós sobre la mort.