DIUMENGE IV (LÆTARE) DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Js 5,9a.10-12; Sl 33,2-3.4-5.6-7 (R.: 9a); 2C 5,17-21; Lc 15,1-3.11-32

Alegreu-vos, reconcilieu-vos, estimeu-vos.

Alegreu-vos, feu festa, estigueu contents, sereu consolats, ens diu el cant d’entrada d’aquest quart diumenge de Quaresma.

Se’ns està invitant a l’alegria enmig de les incerteses d’aquest món, perquè no ens podem quedar enganxats en aquest desert.

Si avui se’ns convida a alegrar-nos, és perquè el nostre camí quaresmal albira la meta, o almenys està orientat ple de deler espiritual cap a la Pasqua.

La Quaresma és un temps privilegiat que tenim per pensar, reflexionar i meditar. I, què hem de pensar? Què hem de reflexionar? Què hem de meditar? Només una cosa: la relació que tenim amb Déu.

Sí, la relació que tenim amb Déu, relació entre Déu i nosaltres, i nosaltres amb Déu. Relació que passa per Jesucrist, que és el pont que uneix la nostra humanitat a la seva divinitat, i atansa la divinitat a la nostra humanitat.

Alegrem-nos, reconcilieu-vos, estimeu-vos.

Reconcilieu-vos, perquè Déu ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. L’exemple el tenim en la paràbola de l’evangeli que hem escoltat. Jesús presenta la relació del pare i dels dos fills.

Com n’és el pare acollidor, espera i guaita, té paciència. D’enamorat el pare es commogué quan el veié, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. La misericòrdia d’aquest pare és la misericòrdia de Déu, que espera que la llibertat de fill pròdig, d’aquest fill de Déu, s’adoni, reflexioni dintre seu i reconegui el seu pecat.

Pecat que Déu sempre perdona i oblida. Déu retorna la dignitat perduda desmesuradament, perquè tot és poc per al qui retorna a casa sa i estalvi. Però, el fill gran sembla que això de perdonar i oblidar, no ho té encara molt clar.

Quantes vegades se sent dir: jo perdono, però no oblido. Sembla que enlloc de misericòrdia la persona es vol quedar en la misèria.

Alegrem-nos, reconciliem-nos, estimeu-vos.

Estimeu-vos, en això coneixerà tothom que sou deixebles meus. És el manament de Jesús. Nosaltres en aquest temps de reflexió hem d’obrir els ulls del cor per adonar-nos de veure el que tenim, el que hem rebutjat, el que ens hem separat i allunyat.

Nosaltres podem tenir la mateixa actitud del fill pròdig i endinsar-nos en el pecat; podem tenir la mateixa actitud del fill gran, com els mestres de la Llei i els fariseus que murmuren, i sentir enveja perquè el pare és bo i perdona. Però, també se’ns convida a tenir l’actitud del pare i estimar, perdonar i oblidar les ofenses sempre. I això, és el treball que se’ns ha manat als cristians. El sagrament de la penitència, la reconciliació i el perdó ens obre el camí cap al retorn d’Aquell que ens havíem allunyat.

L’Eucaristia ens convida ara a participar de la Pasqua, no de la Pasqua que els israelites celebraren en acció de gràcies en entrar a la terra promesa, a la plana de Jericó, sinó de la Pasqua cristiana, el memorial que per la mort i la resurrecció de Jesucrist ens ha reconciliat amb l’amor de Déu i ens exhorta a reconciliar-nos amb els germans, el proïsme i els més necessitats d’aquest desert.

Alegrem-nos, reconciliem-nos, estimem-nos.

ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 7,10-14;8,10; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38

Guerra, crisi, inflació, refugiat, són paraules que han entrat a formar part del nostre llenguatge de cada dia. I diràs tu, que el cel s’ha tornat fosc i espès. L’home està preocupat. Com podem celebrar que Déu és amb nosaltres?

Déu parla, vol i actua.

Nosaltres hem d’escoltar i respondre a la seva paraula, a la seva voluntat, a la seva obra.

Perquè el mal està a l’aguait. La serp antiga ens vol arrossegar a la desesperació, a la confrontació, a la destrucció.

Però, Déu vol la salvació, no la destrucció de la humanitat. Per això Déu actua.

I tenim una noia que s’ha avançat a l’escolta, que ens ha avançat la resposta. «La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres».

Maria és aquesta noia anunciada per Isaïes, senyal i portadora del signe més preclar de la voluntat, del quefer de Déu.

Posem els ulls en Maria, la plena de Gràcia, que s’ha posat tota ella a la disponibilitat del seu creador.

Déu vol la nostra salvació. Per això, ens fa el do de la seva misericòrdia, amb l’encarnació del seu Fill, el nostre redemptor, que és Déu i és home.

«Déu és amb nosaltres», perquè nosaltres ens obrim a escoltar, com Maria, la voluntat de Déu. «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». Maria accepta la paraula de Déu, la seva voluntat, i ens obri el camí, la veritat i la vida de la salvació.

Davant de tantes adversitats que ens envolten, que ens constrenyen, que ens ofeguen, posem el nostre cor en el fruit sant que naixerà, de les entranyes de Maria concebut per obra de l’Esperit Sant, i que l’anomenaran Fill de Déu.

Jesucrist és el nostre salvador absolut, ell que ha vingut a fer la voluntat del Pare, com està escrit: Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat.

I la voluntat ha estat l’ofrena del seu cos, feta una vegada per sempre per complir la voluntat de Déu, per redimir-nos a nosaltres de tots els nostres pecats.

Ara en l’Eucaristia fem el seu memorial, amb el pa i el vi, en el seu cos i la seva sang, que per la fe ens alimenten per seguir la vida esperançats en el seu camí d’amor i de pau, perquè Déu és amb nosaltres.

Si Maria és disponible a la voluntat de Déu, si Jesús ha vingut a complir la voluntat de Déu, crec que cada home i cada dona sap perfectament que si vol seguir el camí, la veritat i la vida que ens han estat oferts, la primera cosa que ha de fer és posar-se a l’escolta de la Paraula de Déu, que ha estat encarnada en el seu Fill Jesucrist i complir la seva voluntat.

No hem d’oblidar mai que hem estat cridats a participar de la seva naturalesa divina.

TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

L’home de Déu Benet tenia un objectiu, tenia un model i tenia un camí a seguir. La seva meta era arribar al Regne de Déu, el seu model fou Crist al qual res va anteposar i el camí que escollí per arribar a la meta seguint el seu model fou la vida monàstica que ell mateix ens ensenya en la seva Regla que ara també és la nostra Regla.

Però el seu no fou un camí que vulgues viure en solitud, no es guardà per a ell tot sol la seva meta, ni volgué ser l’únic en imitar al Crist; la seva vida fou vertaderament una vida per als altres donant-se ell mateix al servei de l’únic rei veritable, defugint així els reialmes mundans. Podia ben bé dir sant Benet com el mateix Crist «la gloria que vós m’heu donat, jo també els l’he donada a ells.» Com Abram marxà del seu país, deixà la família i la Roma de la seva infantesa i joventut, per anar a un nou país, per començar una nova vida, primer en solitari i després de vèncer les temptacions del desert, la visqué en comunitat acabant per esdevenir els seus hereus espirituals un gran poble, el poble de Déu que fem camí cap a la vida eterna seguint els preceptes de la Regla i tenint com a model al Crist: així esdevingué Benet un mestre admirable de la perfecció evangèlica. La seva perllongada i íntima unió amb Crist el va portar a reunir al seu voltant a altres germans per a realitzar «els designis i propòsits grandiosos als quals se sentia cridat per inspiració de l’Esperit Sant» (Pius XII, Fulgens radiatur, 21 de maç de 1947). Enriquit per la llum divina, Benet s’ha convertit en llum i guia per als qui busquem al Crist i ens cal ser acompanyats pel camí del Senyor. (Cf. Sant Joan Pau II, 7 de juliol de 1999).

Diem de Benet que és el nostre pare, pare en el monaquisme, pare espiritual i certament ho és, per què, Qui com ell no ens mostra els camins que hem de recórrer sota el guiatge de l’Evangeli? Qui com ell ens prevé d’aquells falsos camins que semblen rectes però el terme dels quals s’enfonsa fins al pregon de l’infern? Benet és el nostre pare i com a tal ens aconsella i guia vers el mateix fi al que ell arribà. «Sant Benet qualifica la Regla com a «mínima, escrita només per a l’inici» (73, 8); però, en realitat, ofereix indicacions útils no sols per als monjos, sinó també per a tots els qui busquen orientació en el seu camí cap a Déu. Per la seva moderació, la seva humanitat i el seu sobri discerniment entre l’essencial i el secundari en la vida espiritual, ha mantingut la seva força il·luminadora fins avui. En buscar el veritable progrés, escoltem també avui la Regla de sant Benet com una llum per al nostre camí. El gran monjo continua sent un veritable mestre que ensenya l’art de viure el veritable humanisme.» (Benet XVI, Audiència general de 9 d’abril de 2008).

Avui celebrem el seu trànsit, el moment en que, qual Moisés sostinguts els ja febles braços pels seus deixebles, fou enduta la seva ànima cap al cel; quan, en paraules de Pius XII «Sant Benet, passats innombrables treballs per la glòria de Déu i la salvació dels homes, va canviar sortosament el desterrament d’aquest món per la pàtria del cel, la part que al Sant li va correspondre en aquesta tasca de reconstrucció.». (Pius XII, Fulgens radiatur, 21 de maç de 1947).

Benet es mantingué fidel, havent lliurat un bon combat, acabà la cursa conservant la fe; per això li fou reservada aquesta corona victoriosa atorgada per la justícia pel Senyor, per l’únic jutge just; una corona que vol compartir amb tots els qui anhelen la manifestació del Senyor, una corona que ens convida a compartir també avui a nosaltres (Cf. 2Tm 4,7).

DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 3,1-8a.10.13-15; Sl 102,1-2.3-4.6-7.8 i 11, 1C 10,1-6.10-12; Lc 13,1-9

«Us asseguro que si no us convertiu, tots acabareu igual.» ens ha dit Jesús per dos cops en l’Evangeli que avui hem escoltat, explicant-nos que no som pas millors que aquells galileus malmenats pel seu pecat o que aquells divuit homes aixafats per la torre de Siloè, que no som pas millors que ningú. La conversió de cor és l’objectiu del camí quaresmal i tot cercant-la Jesús interpreta els fets històrics en clau de salvació, interpreta els signes dels temps com a signes de Déu.

En totes les etapes de la història, en cada moment de la nostra vida, el Senyor ens ofereix la possibilitat de convertir-nos, però el primer pas per la conversió és penedir-nos de les nostres faltes, dels nostres pecats, deixant de fer el mal que desplau al Senyor i obrant el bé que li plau. Déu és present al llarg de la història de la humanitat, es fa el trobadís amb nosaltres, sempre a l’espera de tocar els nostres cors, sempre obert a la nostra conversió. Parla poc directament als homes al llarg de la història, ho fa tant sols a homes concrets, destinats d’antuvi a ser el seu instrument, són els profetes, vertadera veu de Déu davant dels homes. Com parla a Moisès cridat per Déu mentre pasturava el ramat del seu sogre per a contemplar-lo en una bardissa que cremava però no es consumia, trobant-lo així a través d’un signe extraordinari. Quan crida, Déu demana total disponibilitat a qui crida, ens demana com a única resposta aquest «aquí em teniu» generós i decidit de Moisès, que sols podrem donar alliberats dels nostres egoismes, de les nostres pors, dels nostres dubtes.

Hem de témer Déu, no pas tenir-li por; l’hem de reverenciar, descalçant-nos del pes de les nostres culpes per tal d’arribar a descobrir a aquell que és qui és. Ell és el qui perdona les culpes i guareix de tota malaltia, el qui rescata de la mort la nostra vida, el qui ens sacia d’amor entranyable, el qui fa justícia als oprimits, el qui és lent per al càstig i fidel en l’amor. Nosaltres quan pequem som com aquella figuera que no dona fruit però a la que el Senyor no mana de tallar-la, ans al contrari deixa fer a qui la cava, la fema i espera encara per a veure si es converteix i dona fruit.

La lentitud de Déu per a castigar és una mostra palpable del seu amor, un amor sempre esperançat en la nostra conversió. Però no és una esperança a fons perdut, cal que nosaltres per donar fruit rebutgem allò que no és bo, que no obrem el mal que ofèn al Senyor un mal que tant sovint fem i el resultat del qual són les guerres, els exilis, el dolor nascut de l’odi; quan el nostre fruit hauria de ser sempre l’amor. Ens hem de deixar cavar-nos i amarar-nos d’amor per part d’aquell qui és molt més que cap profeta, molt més que Moisés, deixar-nos convertir pel mateix Crist, el déu amb nosaltres, el déu encarnat, el déu que parla cara a cara amb la seva creatura. No podem perdre el temps de la nostra vida i cal que n’aprofitem cada moment per a apropar-nos a aquell que és bondat i justícia infinites.

Jesús parlà als qui eren presents de dos esdeveniments amb molts morts, però Jesús, a diferència dels fariseus, no els llegeix com un càstig pels presumptes pecats de les víctimes, sinó com una invitació a la conversió de tots. Convertir-se vol dir donar bons fruits ja, ara i aquí. Com una figuera, com una vinya que han de donar bon fruit, en cas contrari es talla i es crema. No en tenen prou la figuera o el cep amb haver estat plantats, com no en tenim prou nosaltres en haver estat batejats per a salvar-nos. El poble d’Israel murmurant camí de la terra promesa no en tenia prou amb haver estat elegit per Déu si al cap i a la fi el desagradava i li era infidel. Tampoc nosaltres li som plaents criticant, murmurant o vivint una fe aparent.

Déu es presenta cada dia davant nostre, a vegades de la manera més insospitada i en el lloc més imprevisible per a parlar-nos, per a convidar-nos a la conversió, per a oferir-nos la nostra salvació, vertader i únic camí cap a la llibertat. Mai no podrem acabar d’entendre aquesta llibertat que ens ofereix Jesucrist, immensa, infinita com el seu amor. La llibertat sols adquireix el seu autèntic sentit quan alliberada del pecat s’exercita en el servei de la veritat que salva, quan cavada i regada per l’amor infinit de Déu ens deslliga de tota servitud i dona fruit en nosaltres, per als altres i en Crist, aquell qui és el qui és.

DIMECRES DE CENTRA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

«Soc només pols i cendra» digué Abraham al Senyor (Gn 18,27) tot intercedint pels justos de Sodoma. Tant sols des de la humilitat, des de la consciència de la nostra petitesa ens podem adreçar al Senyor; sempre però confiats en la seva gran misericòrdia. La Quaresma és un temps fort, un temps privilegiat, un temps on poder girar confiats la mirada cap al Senyor amb més força encara. No és un temps privilegiat sols per sí mateix, sinó per damunt de tot perquè és el camí que ens porta cap a la Pasqua, cap a la plenitud. És aquest un temps de reconciliació amb Déu, un temps de conversió. No és el temps de la hipocresia, tampoc és un temps per viure endebades, per recórrer en va, no és un temps perdut. És un camí que ens porta cap a la vida plena, lliure del pecat, viscuda al costat del Crist gloriós que per la seva passió, mort i resurrecció ha guanyat per a nosaltres la Vida, amb majúscules. En aquest camí però hi trobem dificultats. Jesús mateix les compartí amb nosaltres per tal de mostrar-nos com vèncer-les. Del desert a Getsemaní Jesús és temptat, Ell que no va experimentar el pecat, va voler ser temptat per tal que nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu, com ens ha dit l’Apòstol. La seva ascensió vers Jerusalem, vers el seu enlairament a la creu, el seu descens al país dels morts, no fou endebades, no fou un temps perdut; Ell ens obrí camí cap al Pare, Ell el primer d’entre els morts i el primogènit dels ressuscitats ens obrí el camí cap a la vida de la gloria. El camí cap a la Pasqua no és un camí planer, és un camí ple de perills, de riscos, de temptacions. Al desert, el lloc emblemàtic i privilegiat per a trobar a Déu i alhora on Satanàs posa els seus paranys aprofitant la debilitat humana, Jesús fou temptat però en la solitud la pregària esdevingué la seva força. A Getsemaní a les portes de la passió i a un tret de pedra d’uns endormiscats Pere, Jaume i Joan; Jesús fou temptat de nou però en sortí vencedor tot pregant fins a suar sang.

També nosaltres som temptats, «davant l’amarga desil·lusió per tants somnis trencats, davant de la preocupació pels reptes que ens concerneixen, davant del desànim per la pobresa dels nostres mitjans, tenim la temptació de tancar-nos en el propi egoisme individualista i refugiar-nos en la indiferència davant el patiment dels altres» (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma de l’any 2022). Així també nosaltres per la pregària podem arribar a vèncer la temptació, no malversant la gràcia que hem rebut, sinó certs i confiats de que en tot moment som sostinguts per l’esperit magnànim d’aquell contra qui hem pecat, d’aquell qui sempre s’encén de gelosia per la seva creatura i pel seu gran amor ens convida sempre a reconciliar-nos amb Ell. Aquest camí cap a la Pasqua no el podem fer amb les alforges buides, cal que les buidem de tota vanaglòria, del que és pura imatge, pura façana i les omplim d’autenticitat; sense tocs de trompeta sinó més aviat mirant que la nostra mà esquerra no sàpiga el bé que fa la dreta; cal que les omplim d’una pregària amagada, d’un dejuni que mostri una cara rentada i un cos perfumat. El que importa és fer camí cap al Pare, cap a aquell per qui no hi ha secrets, cap a aquell que veu tot el que és amagat, que veu el que hi ha al fons dels nostres cors i no es refia d’aparences enganyoses.

Ara és de nou l’hora de la conversió, ara és de nou l’hora d’esquinçar-nos els cors perquè ara és de nou l’hora favorable, ara és de nou el dia de la salvació, ara és de nou l’hora per recobrar el goig de saber-nos salvats. Iniciem avui de nou aquest camí vers la celebració anual de la Pasqua, anunci de la nostra pròpia Pasqua. Fem-ho recordant que som pols, fem-ho demanant al Senyor arribar a la meta amb ànima pura, demanant-li el perdó dels nostres pecats i fem-ho sempre certs de la misericòrdia del Senyor i del seu immens amor per nosaltres. Perquè en paraules del Papa Benet XVI: «La resurrecció de Crist anima les esperances terrenals amb la «gran esperança» de la vida eterna i introdueix ja en el temps present la llavor de la salvació.» (Spes Salvi 3,7).