DIA CINQUÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1 Jn 2,3-11; Sl 95,1-2a.2b-3.5b-6 (R.: 11a); Lc 2,22-40

Tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies. La litúrgia els ha proposat especialment a la nostra contemplació aquests darrers dies. El Magnificat, el Benedictus, i avui ens proposa el tercer, el Nunc dimitis. Aquests càntics són tan valuosos, que l’Església en fa l’objecte de la seva pregària tres vegades al dia, cada dia. A la Bíblia els càntics profètics tenen una gran importància. En els moments cabdals de la història de la salvació hi ressona sempre el càntic de la profecia. Recordem-ne un, només: després del pas del Mar Roig, la profetessa Maria, germana de Moisès i d’Aharon, entona el càntic de la salvació per excel·lència, aquell càntic que fem ressonar cada any en la nit pasqual, i que l’Apocalipsi posa en llavis dels redimits a la porta de la Santa Ciutat de Jerusalem, l’esposa de l’Anyell: «Canteu al Senyor per la seva gran victòria» (Ex 15,21).

Tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies. El Magnificat surt del cor i dels llavis d’una verge d’Israel. El Benedictus, d’un sacerdot caduc i estèril. El Nunc dimitis d’un ancià, al llindar de la mort. El càntic profètic fa esclatar la llosa on la mort ha empresonat la vida, tal com la llum esquinça els fils de la tenebra i esvaeix la fosca més espessa. El càntic profètic obre l’àmbit de la mort a la possibilitat d’una nova vida: una verge, un sacerdot caduc i estèril, un ancià... són ells els qui fan reflorir la profecia a l’espona del bressol del Messies d’Israel. En el capvespre del món, tres càntics profètics, el de Maria, el de Zacaries i el de Simeó anuncien l’adveniment de l’Espòs d’Israel, el qui li porta la vida.

Tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies. Tots tres comparteixen una paraula: Israel. «Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares» (Lc 1,54-55). «Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, ha visitat el seu poble i l’ha redimit» (Lc 1,68). «Llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble» (Lc 2,32). És un Messies per al poble, un Espòs per al poble en la seva viduïtat, un poble cridat a encarnar en la història el projecte de Déu, projecte manifestat en la Llei del Sinaí, projecte interpretat per la paraula dels Profetes, projecte que es torna vida i lloança en el llibre de les pregàries d’aquest poble, els Salms. La Llei, els Profetes i els Salms acompanyen, preparen l’adveniment del Messies. En preparen l’acompliment i en segellen la plenitud. Per això tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies.

El càntic d’avui, tanmateix, resplendeix per una certa novetat, una certa grandesa, que supera i transcendeix les expectatives del poble. El Messies esperat és glòria d’Israel, però és també llum de tots els pobles. El càntic profètic de Simeó engrandeix l’escletxa, que ja trobàvem en l’Antic Testament, per on la llum del Messies promès a Israel pot omplir de claredat els pobles que viuen a les fosques, a les ombres de la mort, i oferir-los també a ells la possibilitat d’una nova vida.

Per a nosaltres, al capdavall, passar a través d’aquesta escletxa és quelcom molt concret i molt realista, al fil de la primera carta de Joan que hem proclamat: «Per saber si coneixem Jesucrist, mirem si complim els seus manaments» (1Jo 2,3). Complir els manaments vol dir permetre que la Paraula de llum i de vida que l’Evangeli fa ressonar i encarna en la nostra realitat, transformi les nostres paraules, els nostres actes, tota la nostra existència en el càntic nou dels redimits, «perquè puguem lloar dignament la grandesa del naixe-ment del Fill de Déu» (oració col·lecta del dia).

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

La història de la relació de l’home amb Déu és una història d’amor apassionat de Déu per la seva creatura. Malgrat les infidelitats de l’home l’amor de Déu tot ho perdona, però no ho fa per permetre’ns de caure de nou en el pecat, ho fa per oferir-nos una salvació definitiva. Són molts els moments en que al llarg de la història Déu ha obert les portes de la salvació a l’home, tantes com vegades l’home ha tancat les portes del seu cor a Déu. Déu ha parlat als homes en moltes ocasions i de diverses maneres, però sovint l’home ha clos l’oïda al que deien els profetes, considerant-los profetes de calamitats que venien a alterar la comoditat en que pel pecat l’home s’havia instal·lat. Aquesta relació entre l’amor de Déu i el seu desig de ser correspost davant el rebuig de l’home, roman visible en tota l’Escriptura. A Abraham li feu entendre que desitjava formar un sol poble que visqués unit a Ell mitjançant una aliança eterna. Al poble que fugia d’Egipte guiat per Moisès li va demostrar que desitjava que gaudís de la llibertat imprescindible per a estimar-lo i rendir-li culte. A través dels profetes va dir clarament que desitjava portar de retorn al seu costat als seus fills esgarriats i ensenyar-los a tractar-se els uns als altres amb el mateix amor què Ell manifestava a les seves creatures. Una vegada i una altra va demostrar Déu el seu desig d’ajudar i consolar al seu poble en la peregrinació per la vida. Una vegada i una altra els va donar senyals portentosos del seu amor i de la seva compassió. Una vegada i una altra va poder veure el poble que la mà de Déu estava sempre estesa, i una vegada i una altra el poble la va rebutjar. Però per a Déu sempre arriba el moment, per a l’autor de la carta als Hebreus són els darrers dies, per a l’autor del quart Evangeli és l’hora de Déu. Per a aquell per qui no hi ha temps per què Ell mateix és el temps, no importen les nostres dilacions, sap esperar perquè sap estimar i la resplendor de la seva gloria no pot ser en cap cas enterbolida per la nostra mundanitat sempre caduca i limitada. Déu sap molt bé que vol, Ell vol la nostra salvació, vol que recuperem la seva imatge impresa en l’home des del mateix moment de la creació i per això mateix tot i saber també que nosaltres no li ho posem fàcil, sap esperar el moment, el temps, l’hora oportuna. El poder de la seva Paraula sosté l’univers, per aquest poder tot a vingut a existir i sense Ell ni l’existència, ni la vida, ni la llei no tenen ni sentit, ni cabuda. L’exemple més gran de l’amor de Déu és que la Paraula s’ha fet carn i davant d’aquesta llum res no pot la foscor del nostre pecat, davant d’aquell qui és la veritat, res no poden les nostres falsedats. L’amor de Déu sobreabunda des de la seva plenitud mitjançant la gràcia que arriba als nostres cors si nosaltres els obrim a la seva acció. De moltes maneres i per mitjà de molts profetes Déu havia parlat als homes, els havia cridat a la conversió, però en Jesucrist l’obra de la redempció arriba a la seva plenitud; ara per Jesucrist és l’hora de la nostra salvació. Els passos del missatger que anuncia la pau, la bona nova i la salvació ja se senten. Déu mitjançant la Paraula s’ha encarnat, s’ha fet carn, s’ha posat cara a cara davant nostre i ens crida, ens interpel·la perquè el rebem escoltant la bona nova i acollint gràcia sobre gràcia. L’encarnació i el naixement del Fill de Déu fet home com nosaltres i per nosaltres no és una anècdota, no és un tendre relat per escoltar i oblidar; afecta a l’essència mateixa de la nostra existència perquè és la gran oportunitat que Déu ens ofereix per acollir-nos a la seva misericòrdia. Podem tancar-nos de nou a la seva gràcia, com ho feren tants abans que nosaltres rebutjant quan no perseguint i matant als profetes; però deixar passar aquesta oportunitat seria com deixar escapar la vida pel confort d’un instant. El Pròleg del quart Evangeli ens situa davant l’elecció de la Paraula divina. No rebre-la vol dir no escoltar la seva veu, no configurar-se amb Ell. En canvi, quan l’home, tot i la seva fragilitat i el seu pecat, surt sincerament a l’encontre de la Paraula, de Crist, comença una transformació radical; perquè rebre-la vol dir deixar-se configurar amb Crist, amb el Fill únic del Pare. (Cf. Benet XVI, Verbum Domini, 50).

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL GALL
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

Un nen en bolquers, posat en una menjadora. La senzillesa de la presentació davant del món del Fill de Déu fet home contrasta amb la multitud d’exèrcits celestials lloant Déu i cantant glòria, fent un crit per la pau i una crida a la bona voluntat dels homes. L’escena del naixement del Messies es veu envoltada d’aquesta doble naturalesa: divina i humana, que emmarca la gran nit del misteri del naixement del Salvador. Déu no te pressa i ha deixat passat els temps, ha anat oferint mitjançant els profetes múltiples oportunitats per a la conversió dels cors dels homes. Déu no desespera mai, no perd mai l’esperança de que en un moment o altre, per més que passi el temps, l’home tornarà la vista vers Déu i deixant actuar sobre d’ell la gràcia divina, recuperarà la imatge perduda de Déu que rebé en la creació i perdé per la seva, per la nostra, iniquitat. Són dues les grans nits on actua el misteri de la redempció, Déu no cerca grans escenografies, ni postes en escena espectaculars, Déu actua de nit cercant la íntima discreció, com la suavitat amorosa amb que planteja a l’home la possibilitat de tornar a Déu, de qui s’havia apartat per la desobediència. Aquest infant, indefens, ploraner, amb calfreds per la inclemència del recer que ha trobat; és ni més ni menys que el Fill de Déu, Déu mateix fet innocència per mostrar-nos que per tornar cap a Déu no hi ha altra camí que el de la humilitat, perquè si no ens fem com els infants no entrarem al Regne de Déu (Cf. Mt 18,3). És així com l’amor de Déu s’ha revelat als homes, cercant a aquells de bona voluntat que estimen al Senyor. Tots seran els cridats, però en aquella nit plàcida i santa, l’àngel ho comunica a uns pastors que, com David abans de ser ungit, es dediquen a guardar el ramats que els han estat confiats. Aquell infant anuncia ja aquella mateixa nit del seu infantament que ha vingut per a ser llum del món. El poble anava a palpentes, a les fosques, la humanitat havia creat un món tenebrós; la llum de Déu esclata i trenca les tenebres en que la impietat i els desigs mundans havien deixat a la creatura de Déu. Una llum que ens convida a una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, com ens ha dit l’Apòstol. Però Déu no es limitarà a trencar la foscor d’una nit, sap que per trencar la tenebra de la nostra ànima li cal anar molt més lluny. Posat en una menjadora aquell infant anuncia ja aquella mateixa nit del seu infantament que ha vingut per a ser aliment baixat del cel i els qui mengin d’aquest pa, viuran per sempre. Res d’això sembla possible aquella nit on un bou i una mula donen una precària escalfor, uns pastors fan d’improvisada cor d’aquell rei i un Josep, encara esporuguit, i una Maria, encara torbada, miren d’assumir, sempre amb disponibilitat a la voluntat del Pare, allò que els toca representar en el pla de salvació. Una altra nit quan arribi l’hora i Jesús es posi a taula amb els seus els dirà que els lliura el seu cos i la seva sang entregat per la nostra salvació de la qual fem memorial en cada Eucaristia; aquest cos i aquesta sang són els mateixos que bateguen en aquella menjadora anunci de la creu on serà lliurat per nosaltres el Fill de l’home. Per això ha vingut, per això s’ha fet carn, per això ha nascut, per estimar fins a l’extrem; per compartir les nostres fragilitats i misèries i ha començat a fer-ho ja des del inici de la seva existència terrena, en aquesta plàcida i santa nit, en el silenci tranquil, compartint la pobresa, la nuesa i la precarietat. Ell fet un sense llar, Ell fet un passavolant no acollit enlloc, Ell també rebutjat per la societat i ben aviat Ell també fet emigrant, exiliat i represaliat. Així és com ens estima Déu, fins a l’extrem; en paraules del Papa Benet: «Déu que és l’amor perfecte i subsistent, es va revelar en Jesús assumint la nostra condició humana. D’aquesta manera ens ha indicat també el camí de l’amor que és el perdó i la solidaritat. Aquest és l’únic camí que porta vers la pau.» (1 de gener de 2006). La pau que estima el Senyor, la pau que dona veritablement gloria a Déu; feta carn i posada en una menjadora com a anunci de que el cos i la sang del Redemptor són aliment de salvació, l’únic aliment que salva. Avui ha nascut el Salvador, que és el Messies i el Senyor.

NADAL DEL SENYOR

MISSA VESPERTINA DE LA VIGILIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Oratori de la infermeria de Poblet, 24 desembre 2022
Is 62,1-5; Sl 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

Quantes vegades el poble s’apartà del camí marcat pel Senyor Déu; quantes vegades feu cas omís de les crides a la conversió per part dels profetes; quantes vegades el cor dels homes s’endurí i s’allunyà del Senyor. Però la paciència i la misericòrdia de Déu són infinites, el seu amor és immens com la distància del cel a la terra i sempre sap compadir. La història de la salvació està plena d’infidelitats, fins i tot el mateix David, tret pel profeta d’entre pletes i ramades per conduir al seu poble, acabà sucumbint a la luxúria per la dona d’altri. La història de la humanitat és la suma de les històries personals de cada home i de cada dona i alhora la nostra pròpia història personal és com un resum del conjunt de la història del poble, amb moments de fidelitat, amb moments d’allunyament, amb moments on l’amor per Déu preval i amb moments on la cobejança i l’egoisme ens fan anar pel mal camí, ens allunyen de Déu.

Però poc a poc, pas a pas, tot va succeint perquè es vagi acomplint el pla de Déu. No és pas que Ell vulgui o cerqui la nostra infidelitat, no pas, però ens sap fràgils, febles i vulnerables; per això sabia que caldria rescatar-nos, salvar-nos i ho feu de manera admirable, assumint la nostra humanitat. Per això nasqué d’una noia, escollida per Déu Pare, que fou mare per obra de l’Esperit i que engendrà humanament al Fill de Déu. Jesús vertaderament s’encarnà, és feu un com nosaltres per mostrar-nos així que malgrat totes les nostres febleses, és possible acostar-nos de nou a Déu, que sempre és possible apropar-nos-hi perquè el mateix Déu s’ha acostat a nosaltres. Aquesta és la grandesa de la celebració del Nadal, adonar-nos-en de que els braços de Déu estan sempre oberts per abraçar-nos i per rebre’ns; tot i que nosaltres no en siguem dignes, no siguem ni tant sols dignes de deslligar-li el calçat dels peus; Ell ens fa dignes de ser fills de Déu per mitjà de la seva gràcia. Manté sempre obertes les portes del seu amor i està sempre disposat a mantenir l’aliança amb nosaltres. El Nadal no és una celebració per a ser endolcida per un fals sentimentalisme; el Nadal és per a ser viscut amb el reconeixement del gran misteri de la salvació. Darrera l’escena de Maria i Josep amb un infant al seu esguard; hi ha la disponibilitat de Josep i de Maria a la fer la voluntat de Déu, malgrat pors i malgrat torbacions; però sobretot en aquest infant hi ha la presència de Déu mateix vingut al món així feble i humil per mostrar-nos que cap a Déu sols hi podem anar conscients de la nostra feblesa; com febles foren David o Jacob; el mateix Abraham o Roboam. Ja no estem abandonats, de fet no hi hem estat mai; ja no estem desolats, de fet sols hi estàvem per les nostres misèries; el Senyor ha vingut per reconstruir la nostra relació amb el Pare i el Pare està content de tenir-nos com a Fills, fets fills per aquest infant que avui recordem amb Josep i Maria en una establia; però no ens deixem emportar per un limitat, tendre i escadusser sentimentalisme. Tenim davant els ulls la nostra salvació, tenim davant els ulls l’encarnació de l’amor de Déu; aquell que manté per tots els segles el seu amor; aquell que apareix avui com un raig de llum per il·luminar la foscor del nostre cor, la foscor del món.

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
Ct 2,8-14; Sl 32,2-3.11-12.20-21 (R.: 1a i 3a); Lc 1,39-45

«Una veu! El meu estimat! Mireu, ve trescant per les muntanyes, saltant per les collades. El meu estimat es semblant a una gasela o a un cervatell. Mireu-lo! És darrera la nostra tanca, aguaitant per la finestra, espiant per les gelosies. El meu estimat parla i em diu: Aixeca’t, amiga meva, bonica meva, i vine!»

El Càntic dels Càntics és considerada la història d’amor per excel·lència, la historia d’amor entre Déu i el se poble que ens endinsa en la propera festa de Nadal. L’estimat ve trescant per les muntanyes, saltant per les collades, semblant a una gasela o a un cervatell. La imatge recull el paisatge muntanyós de la Judea, els camins del qual transita la verge Maria en el seu itinerari envers Elisabet. No són els carrers de llums enlluernadores de la gran ciutat, sorollosos de multituds, de comerç. És un camí rústic que es perd pel bosc de les muntanyes de Judea i que amaga, en un poblet insignificant de les perifèries de Jerusalem, aquestes dues dones excepcionals, Maria i la seva cosina Elisabet, amb els seus dos nadons en les seves entranyes.

Segons la tradició jueva, «per culpa dels pecats dels homes, la presència de Déu s’havia anat allunyant del món, però amb el Càntic dels Càntics ha tornat a la terra». La meguilah, el rotlle del càntic dels càntics, es llegeix el shabat de la festa de pasqua. El «saltar» de l’estimat és la pasqua, el pas de Déu envers el poble, el pas de l’Èxode, del mar Roig. Més que un simple pas, la pasqua és un veritable salt. Déu salta els pecats del poble. Saltant per damunt de la nostra indignitat, de les nostres misèries, expressa el seu perdó, la seva indulgència envers nosaltres. El saltar de l’Estimat per damunt de les collades indica que l’acció salvadora de Déu realitza un capgirament de l’ordre establert de les coses. Déu, amb les seves obres sorprenents, fa que per a Ell tot sigui possible: els homes de cor altiu són dispersats, els poderosos són enderrocats del soli i els rics es tornen sense res, mentre els humils i els pobres són exaltats i omplerts de bens. La visita de Déu capgira la nostra zona de confort, les nostres seguretats. Déu mostra la seva misericòrdia en el fet que perdona els nostres pecats, passant d’ells, saltant-los per damunt.

Això és quelcom molt significatiu per tots nosaltres: el fet de que Déu no s’atura davant del pecat de l’home, l’estimat no s’atura darrera de la tanca de les nostres infidelitats, Ell sap trobar les finestres i les gelosies des d’on ens fa sentir la seva veu i ens diu «aixeca’t» de les teves ferides, del teu pecat, de la teva vida passada. Aixeca’t i reneix, perquè ja ha passat l’hivern i el temps de la primavera ha arribat, perquè Déu mira la teva petitesa i obra en tu meravelles.

D’alguna manera la primavera comença avui, ja que amb el solstici d’hivern la llum del sol torna a créixer i els dies comencen de nou a allargar-se. Avui, l’antífona de la O ens cridarà l’atenció sobre la llum que ve de l’Orient. Amb la llum que torna a créixer en el cosmos, neix a Betlem la llum del Crist que dissipa les fosques del nostre interior.

Maria va a la casa de la seva cosina Elisabet, on el miracle de la vida ha vençut l’hivern de l’esterilitat. El camí de Maria és un camí envers el Cel, no hi ha cap esperança mundana que l’atura. La Verge es dirigeix amb promptitud cap a les altures, perquè no pensa en sí mateixa, tan sols pensa en ajudar a la seva cosina més anciana, més feble que ella. Maria es posa en camí oblidada de si mateixa, com l’Estimat i l’estimada del Càntic s’obliden totalment de si mateixos en la joia de l’amor. Per això Maria surt de casa seva i el seu viatge és un viatge d’alegria, de gratuïtat, de servei. L’auxili que Maria presta a Elisabet no són les obres que fa, sinó el fet de portar-li a Jesús, de compartir-lo en la seva casa. L’alegria de Maria és contagiosa com una llum que entra per les gelosies del nostre cor, per inundar les tenebres del nostre interior. Qui pot tindre por del perdó de Déu, ara que Déu s’ha fet un infant? En aquesta nova Arca de l’Aliança que és Maria, Déu ens visita, se’ns fa absolutament proper, i no ens demana fer res de gran, res de extraordinari, per merèixer el seu perdó i el seu amor. No ens demana fer grans coses, sinó tindre fe, com la fe de Maria que és objecte de meravella, d’exultació i de goig: «feliç tu que has cregut!» En la visitació de María aprenem a respondre a Déu amb aquesta fe pura de Maria, que és com la fe d’Abraham, fe que ens condueix en un viatge d’alegria.

Portem Jesús a les persones que més ho necessiten, com Maria ho fa amb Jesús, en el sagrari del seu interior. Com Maria, fem de Jesús el veritable regal de Nadal pels altres, no els objectes costosos. Regalar Jesús és servir i oblidar-se de si mateix, regalar l’alegria profunda que roman.

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 7,10-14; Sl 23,1-2.3-4ab.5-6 (R.: 7c i 10b); Rm 1,1-7; Mt 1,18-24

Oh cel, deixa caure la rosada; que el bé plogui dels núvols, i que la terra obri el seu si, per fer-ne germinar la salvació.

És el que hem cantat en el cant d’entrada. Realment el nostre món està assedegat, necessita la rosada, necessita la pluja, necessita el bé del cel, per bescanviar el mal en bé, per fer germinar la salvació.

De vegades busquem un senyal, demanem un senyal. Davant del mal que hi ha arreu de vegades ens descoratgem i fins i tot la nostra fe es retira i apareix la por.

Aquest dies privilegiats de la litúrgia d’Advent ens obren el cor, ens obren la ment a contemplar el misteri de Déu. Déu que ens ha creat, ens porta ara la seva salvació que és ell mateix, ell mateix qui ens ve a il·luminar les nostres foscors.

I si ara és temps de muntar el pessebre, amb les seves figuretes, també podem fixar-nos en els personatges que avui ens interpel·len en les lectures que hem escoltat.

El profeta Isaïes anuncia la voluntat de Déu, el senyal preclar de la salvació de part de Déu: «La Verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel».

Aquesta Verge és Maria, promesa amb Josep. Però, davant els designis de Déu, davant del seu Misteri, ens trobem amb el dubte de Josep.

Josep que és el personatge silenciós en l’evangeli, dubta i pensa com desfer l’acord matrimonial, davant la situació en que Maria espera un fill per obra de l’Esperit Sant.

Josep té por. Josep discerneix com solucionar aquest problema, però cal l’ajuda de l’àngel de part de Déu que li expliqui el designi de Déu i la seva actitud davant el Misteri.

L’àngel del Senyor li treu les pors, l’encoratja, li fa créixer en la fe i minvar en la por. L’àngel del Senyor li anuncia que Maria ha concebut per obra de l’Esperit Sant. I aquest Fill, Josep s’ha d’encarregar de posar-li el nom, el nom de Jesús, el qui salva, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.

I és així, que Déu es val de Josep per portar a terme el seu pla de salvació, gràcies a Maria que ha acceptat la voluntat de Déu sobre ella. Josep accepta la voluntat de Déu dintre del Misteri de l’encarnació del Fill de Déu en les entranyes de Maria Verge. Josep complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, pren a Maria a casa seva com esposa.

Així, el diví nadó rep l’aixopluc d’un home bo que li esdevindrà pare de família, la sagrada família de Jesús.

Nosaltres com sant Pau també hem estat cridats, a ser apòstols, des del nostre lloc en el monestir, des de la nostra vida de família, des del nostre lloc de treball, si som cristians estem destinats a ser anunciadors de la Bona Nova de Déu.

I aquesta Bona Nova és la salvació de Déu que arriba a tota la humanitat per mig del seu Fill, Jesús, que ens porta el perdó dels pecats, la pau, la salvació.

I és així, que Jesús salvarà dels pecats el seu poble, que som nosaltres. Com diu l’oració col·lecta d’avui, per la seva passió i la seva creu, siguem conduits també nosaltres a la glòria de la resurrecció.

I si ve el Salvador, hem de fer els solcs en la nostra terra interior, perquè pugui amarar-se de la seva rosada del cel i així podrà germinar la salvació en els nostres cors, i podrem créixer i donar fruits com a fills de Déu.

Que sapiguem viure aquestes festes que s’atansen amb fe, esperança i caritat fraterna, perquè Déu ens ve al nostre encontre des de la humilitat del diví nadó. Amén.

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

Inaugurem aquesta darrera setmana d’Advent, les anomenades fèries majors, que ens preparen amb immediatesa per al Nadal, amb una oració esplèndida, que hem dit per cloure els ritus inicials d’aquesta missa. La trobem ja, si més no essencialment, en els sacramentaris més antics de la litúrgia romana: «Oh Déu, creador i redemptor de la naturalesa humana, vós heu volgut que el qui és la vostra Paraula s’encarnés en les entranyes de Maria, sempre verge; escolteu benignament les nostres pregàries i feu que, així com el vostre Fill ha assumit la nostra humanitat, ens vulgui fer participar igualment de la seva divinitat».

Amb poques paraules hem resumit la història de la salvació en els tres moments del seu desplegament: la creació —Déu Pare—, la redempció mitjançant l’encarnació de la Paraula —Déu Fill—, amb vista a la nostra divinització, per participació, en l’horitzó de la glòria futura —Déu Esperit Sant—.

Déu va crear la naturalesa humana com una realitat plenament receptiva i oberta a la riquesa insondable del seu misteri, va crear l’home i la dona oberts a un diàleg fecund i permanent amb ell, font d’amor i de vida. La por i la vergonya, tanmateix, conseqüència del pecat, trencaren aquest diàleg basat en la confiança. I és just ací que comença la segona part del drama, per pura i graciosa condescendència i dignació divina: la redempció. Hi ha un primer moviment, la creació, i un segon moviment, la redempció. Per tal de dur-la a terme, Déu assumeix la realitat creada. L’encarnació és l’assumpció per part de Déu de la nostra realitat trencadissa, limitada, condicionada, ferida pel pecat. Una assumpció que arriba fins al darrer extrem, el de la mort. Però, qui és el subjecte de l’encarnació? La Paraula, el Verb de Déu. Déu assumeix la realitat creada tal com s’hi havia comunicat des de sempre, per la Paraula, a través de la Paraula. De fet, l’evangeli que hem proclamat avui, és ja una història humana, encarnada, de la Història en majúscules de Déu. Però en el moment culminant del drama de la redempció, és la Paraula dita pel Pare, engendrada pel Pare, el seu Verb, que es revesteix de carn en les entranyes d’una verge creient d’Israel, i es fa home, un home concret, Jesús de Natzaret. I així es dona pas al tercer moviment del drama, en el qual la força divinitzadora del mateix Esperit que ha fet possible l’encarnació del Verb, i que a la creu es vessa plenament per la seva carn esquinçada, ens assumeix a nosaltres en aquest procés, per fer-nos participar plenament del misteri de Déu.

Tot això, germans, ho hem dit, ho hem confessat, ho hem pregat amb l’oració inicial de la missa. Una oració que, en la seva essència, el diaca, o el sacerdot si s’escau, repeteix en veu baixa cada dia mentre tira unes gotetes d’aigua al calze ple de vi que servirà per a la consagració: «Que així com barregem aquesta aigua i aquest vi, participem de la divinitat d’aquell que es dignà a compartir la nostra condició humana». És un moment molt bell, i molt senzill de la litúrgia, que passa desapercebut: l’aigua, en la seva casta simplicitat, es dissol en la naturalesa del vi, en la seva força, en el seu aroma, en el seu color, i, misteriosament, sense deixar de ser aigua, participa de l’essència del fruit de la vinya.

A això, germans, estem cridats, a ser aigua en el vi, a bescanviar la nostra insipidesa pel gust de la divinitat. Per pura gràcia d’aquell que, clavat a la creu, quan ja havia vessat tot el vi del calze de la seva divinitat, va tenir set de la nostra humanitat. Que aquest Nadal en sigui encara una penyora. Amén.

SANT JOAN DE LA CREU, PREVERE I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

MONESTIR DE LES CARMELITES DESCALCES DE TARRAGONA
Is 43, 1-3a.4-5; Rm 8, 14-18.28-30; Jo 17, 1.17-26

Ni les aigües de la incomprensió el van ofegar, ni el foc de la injustícia el va cremar; perquè tenia al Senyor al seu costat, era preciós davant d’ell, de gran valor i el Senyor l’estimava. Joan de la Creu, el “frailecico” que deia santa Teresa, viu la seva vida a batzegades, pujant muntanyes i baixant valls, amb nits fosques i clarors d’estrelles; però sempre amb un rumb precís, amb una meta clara: Crist. I és que es deixava portar per l’Esperit, com a veritable fill de Déu; per això per a ell els sofriments que va patir no tenien ni punt de comparació amb la gloria amb la que somiava. La vida de Joan de san Maties és tota ella un poema apassionat d’amor, ell és un enamorat de Crist i és Crist qui centra la seva vida. Com diu l’Apòstol els qui estimen a Déu tot els serveix per al bé, fins i tot els moments de feblesa, de dolor, de solitud, de desencís. Com ell mateix ho descrivia: «ahora con dolores, ahora con horrores y miedos, con intento de desquietar y turbar por este medio a la parte superior y espiritual del alma, acerca de aquel bien que entonces recibe y goza.» (La noche oscura; 23,4). També ell fou predestinat a reproduir la imatge del Crist i fou predestinat, cridat, justificat i a la fi glorificat amb la santedat.

Joan de la Creu no tenia por perquè el Senyor Déu estava amb ell. Estava cert d’això i sabia que tant sols penetrant en el seu més profund interior podria cercar-lo, tant sols el trobaria des de la pau interior per «poder entrar en esta oscuridad interior, que es la desnudez espiritual de todas las cosas, así sensuales como espirituales, sólo estribando en pura fe y subiendo por ella a Dios.» (Subida al Montes Carmelo; Canción segunda, capítulo 1,1). La seva mirada estava fixada al cel, sols anhelava conèixer-lo cada dia més, estimar-lo cada dia més i arribar així a la fi al mateix Crist.

La fe no és fàcil, creure no és fàcil, és certament una gràcia però que ens costa a vegades cara, el seu preu pot ser molt elevat. Tampoc en els nostres temps la fe és fàcil, perquè la fe no està de moda, perquè els membres de l’Església, humans com som hem comés i seguim cometent masses errors que ens fan aparèixer davant dels nostres germans com a imatges no tant sols imperfectes sinó quasi bé negatives de Déu. Ens cal tenir-ho clar, la mirada l’hem de fixar en el Crist, hem de decidir-nos per no conèixer res més que Jesucrist i encara crucificat com escriu l’Apòstol (Cf. 1Co 2,2). I per fixar la mirada tant sols en el Crist hi ha un únic mitjà, la fe, que ha de ser llum per als nostres passos. I alhora «la fe es noche oscura para el alma, y de esta manera la da luz; y cuanto más la oscurece más luz la da de sí, porque cegando la da luz, según este dicho de Isaías (7, 9): Porque si no creyeres, no entenderéis, esto es, no tendréis luz.» (La noche oscura; 3,4). La fe és lluita, agonia, en el sentit estricte del terme de lluita i ànsia per aconseguir un desig vehement. I Joan de la Creu agonitzava, anhelava més que res arribar vers aquell que coneixia per la fe, perquè el mateix Senyor se li havia donat a conèixer.
El camí de Joan de la Creu és un camí vital. Tota la seva vida fou esmerçada en cercar, seguir i tractar de trobar al Crist, malgrat tants entrebancs perquè «muchas cosas que en este camino acaecen a los seguidores de él, de gozos, penas y esperanzas y dolores: unos que proceden de espíritu de perfección, otros de imperfección.» (Subida al Monte Carmelo; Pròleg,7) El camí de Joan de la Creu fou un camí de fe; per a ell la fe en Crist era el centre, l’anima i el sentit de tot. «La segunda, por parte del medio o camino por donde ha de ir el alma a esta unión, lo cual es la fe, que es también oscura para el entendimiento, como noche.» (Subida al Monte Carmelo; Capítol 2,1).

El camí de Joan de la Creu és un camí espiritual, místic; «es menester que el camino y subida para Dios sea un ordinario cuidado de hacer cesar y mortificar los apetitos; y tanto más presto llegará el alma, cuanto más priesa en esto se diere.» (Subida al Monte Carmelo; Capítol 5,6).

Per Crist en la creu ens vingué la vida, sant Joan per la creu arribà a la vida. Aquest màrtir incruent patí no obstant martiri; fou assotat amb la calumnia, coronat per les espines de la incomprensió dels seus, traspassades les seves mans i els seus peus pels claus de la persecució i malgrat tot es mantingué ferm perquè estava cert que el Senyor estava en ell i ell en el Senyor. «si se acabase ya de entender cómo no se puede llegar a la espesura de sabiduría y riquezas de Dios, si no es entrando en la espesura del padecer de muchas maneras, poniendo en eso el alma su consolación y deseo! Y cómo el alma que de veras desea sabiduría, desea primero de veras entrar más adentro en la espesura de la cruz, que es el camino de la vida, por que pocos entran! (Mt. 7, 14). Porque desear entrar en espesura de sabiduría y riquezas y regalos de Dios es de todos; mas desear entrar en la espesura de trabajos y dolores por el Hijo de Dios, es de pocos, así como muchos se querrían ver en el término, sin pasar por el camino y medio a él.» (Cántico espiritual, Declaración, 9).

La creu com a camí és una idea repetida sovint en el món espiritual carmelità, tant sols cal recordar a santa Teresa Beneta com a exemple. Una idea que el nostre món, massa acomodatici sovint rebutja com defuig qualsevol referència al sofriment propi i dels altres; però encara que vulguem amagar-lo el món és ple de sofriment, és ple de creus personals i col·lectives. La creu no s’escull, la creu ens la proposa Crist i agafar-la, assumir-la no és fàcil i en sant Joan en tenim un clar exemple, aquest camí de fe i espiritual que fou la seva vida el recorregué en gran part carregat amb la creu al coll, però estava cert de que si patia com Crist i amb Crist, també seria glorificat amb Ell.

Però la creu buida, per si sola no té cap sentit, qui li dona sentit és aquell qui fou clavat en ella; essent elevat en aquell tron d’ignomínia compartí i dignificà el sofriment al món. És aquesta gesta gloriosa i alhora dolorosa la que mostra a la humanitat fins a quin extrem ens estimà Crist i és aquest amor el que atrau a sant Joan vers la creu i des de Crist clavat en creu estimar als homes, a tots també als qui el perseguiren fruit del seu desamor. En paraules de sant Joan Pau II, bon coneixedor d’aquell frare agosarat davant de Déu, estimat per a uns i odiat per a d’altres: «Una de les coses que més criden l’atenció en els escrits de Sant Joan de la Creu és la lucidesa amb què ha descrit el sofriment humà, quan l’ànima és envestida per la tenebra lluminosa i purificadora de la fe.» (Segovia 4 de novembre de 1982).

Quin és el llegat avui de sant Joan de la Creu? Què ens diu avui a nosaltres el poeta místic per excel·lència? No, no és tant llunyà com ens podria semblar a primer cop d’ull, no és tan inabastable com podríem considerar-lo en un primer moment; perquè l’arrel de la seva saviesa, el motiu del seu combat espiritual lliurat contra ell mateix, les seves febleses i contra els homes que al seu temps no el van entendre; està també al nostre abast; el coneixem, sabem qui és, ens crida també a nosaltres a apropar-nos-hi, a conèixer-lo; és Crist que també avui eleva els ulls al cel i demana al Pare que ens santifiqui en la veritat, aquella veritat que ens fa lliures i alhora compartint el sofriment del món, de tots aquells homes i dones que pateixen odis, guerres, persecucions, calumnies i qualsevol creu que la nostra societat és capaç d’alçar en la multitud de calvaris que poblen el nostre món desesperançat. La celebració de sant Joan de la Creu al bell mig de l’Advent no és pas una casualitat; ell és el model de l’espera, a vegades turmentosa, a vegades silenciosa; però sempre confiada. Tota la seva vida fou un esperar, un cercar, un anhelar, un desitjar el Crist; «me esperaba quien yo bien me sabía, en parte donde nadie parecía.» (La noche oscura. Canciones del alma; 4).

DIUMENGE III D’ADVENT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 35,1-6a.10; Sl 145,7.8-9a.9bc-10; Jm 5,7-10; Mt 11,2-11

La litúrgia ens convida, ens apresa en aquest tercer diumenge d’Advent a alegrar-nos perquè el Senyor és a prop. D’aquesta urgent invitació a l’alegria, que caracteritza la litúrgia d’avui, rep el seu nom el tercer diumenge d’Advent, anomenat tradicionalment diumenge Gaudete. En efecte, aquesta és la primera paraula en llatí de l’antífona d’entrada d’avui: Gaudete, és a dir, alegreu-vos perquè el Senyor és a prop. Viure aquest temps d’Advent, viure aquest temps d’espera com una gràcia és al que ens convida cada any la litúrgia; no pensant tant sols en el dolç record d’aquell esdeveniment de fa vint-i-un segles, sinó pensant fonamentalment en el darrer adveniment, quan el Senyor vindrà a instaurar el seu regne de manera definitiva. És sobretot aquest darrer adveniment el que hem d’esperar amb joia, com una festa perquè és aquest darrer quan veurem al Senyor en gloria i majestat, quan tindrem al nostre Déu per fer justícia, quan arribarà la paga de Déu perquè Ell mateix vindrà per salvar-nos. La bella profecia d’Isaïes, el profeta de l’Advent per excel·lència, ens anuncia el Regne de Déu; un regne que el mateix Fill ens va donar a conèixer de manera humil, quasi silenciosa en una petita població com Betlem i en un discret lloc com una establia. No era la manera com esperaven molts l’arribada del Messies, però és la manera com Déu es volgué manifestar al seu poble i alhora a tota la humanitat.

Ens hem de mantenir a l’espera, com ens ha dit la carta de sant Jaume, a l’espera dels fruits preciosos. Esperant i acollint pacientment la ruixada de la gràcia; primer cal la pluja primerenca, la millor, la que ja ens ha vingut amb la ruixada de la bona nova que ens portà Crist; després cal que arribi la pluja tardana la de la missió de l’Església, formada per imperfectes, però perfecte en ella mateixa com a ambaixadora de la redempció. Si el Senyor és a prop, no hi ha d’haver lloc per a les queixes els uns dels altres; per les desavinences, per les lluites; tot ha de ser lloc per a la paciència, la mansuetud i l’esperança. Avui ha de ser l’Església l’autèntic profeta, com Joan que va donar testimoniatge de la veritat sense compromisos; sense por a denunciar les transgressions als manaments de Déu, fins i tot quan els protagonistes eren els poderosos; sense por a la presó, sense por a ser sacsejat pel vent de la indiferència; sempre amatent a preparar el camí al Salvador.

Com ho feu Joan, el més gran de tots els qui les mares han portat al món i alhora petit al Regne del cel que ha de venir. Aquell regne on no hi haurà cecs a la fam dels altres, ni sords als crits dels menystinguts, ni coberts per la lepra de l’egoisme i la indiferència, ni morts a l’esperança, ni desvalguts davant de Déu. Serà quan la Bona Nova s’acomplirà i no deixarà a ningú decebut, perquè l’amor de Déu arribarà arreu.

El Nadal s’apropa, la celebració de la memòria del primer adveniment s’acosta, es a tocar. Però que hi sortim a veure? Uns llums que trenquen la fosca de manera puntual i incompleta? Una fal·lera consumista sense fre? Una joia escadussera que ens mou a felicitar-nos de manera teatral i sovint falsa? Viure el misteri de la redempció, reviure l’encarnació del Fill de Déu fet home com nosaltres i per nosaltres poc te a veure amb tot això, és molt més; amb Crist nascut d’una dona tota la dinàmica de la humanitat va canviar i esdevé un tast del Regne on Déu ens hi vol si nosaltres ens hi deixem convidar, si acceptem de debò la seva invitació feta pel mateix Crist de manera personal i intransferible a cadascun de nosaltres i de manera col·lectiva i comunitària a tota la humanitat mitjançant l’Església.

«En Crist la religió ja no és un «buscar a Déu a les palpentes» (cf. Ac 17, 27), sinó una resposta de fe a Déu que es revela: resposta en la qual l’home parla a Déu com al seu Creador i Pare; resposta feta possible per aquell Home únic que és al mateix temps el Verb consubstancial al Pare, en qui Déu parla a cada home i cada home és capacitat per a respondre a Déu. Més encara, en aquest Home respon a Déu la creació sencera.» (Sant Joan Pau II, Tertio milennio adveniente, 6). No ens cal esperar a cap altre, és Ell el qui havia de venir, va venir i vindrà i ningú quedarà decebut.