FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

Inaugurem aquesta darrera setmana d’Advent, les anomenades fèries majors, que ens preparen amb immediatesa per al Nadal, amb una oració esplèndida, que hem dit per cloure els ritus inicials d’aquesta missa. La trobem ja, si més no essencialment, en els sacramentaris més antics de la litúrgia romana: «Oh Déu, creador i redemptor de la naturalesa humana, vós heu volgut que el qui és la vostra Paraula s’encarnés en les entranyes de Maria, sempre verge; escolteu benignament les nostres pregàries i feu que, així com el vostre Fill ha assumit la nostra humanitat, ens vulgui fer participar igualment de la seva divinitat».

Amb poques paraules hem resumit la història de la salvació en els tres moments del seu desplegament: la creació —Déu Pare—, la redempció mitjançant l’encarnació de la Paraula —Déu Fill—, amb vista a la nostra divinització, per participació, en l’horitzó de la glòria futura —Déu Esperit Sant—.

Déu va crear la naturalesa humana com una realitat plenament receptiva i oberta a la riquesa insondable del seu misteri, va crear l’home i la dona oberts a un diàleg fecund i permanent amb ell, font d’amor i de vida. La por i la vergonya, tanmateix, conseqüència del pecat, trencaren aquest diàleg basat en la confiança. I és just ací que comença la segona part del drama, per pura i graciosa condescendència i dignació divina: la redempció. Hi ha un primer moviment, la creació, i un segon moviment, la redempció. Per tal de dur-la a terme, Déu assumeix la realitat creada. L’encarnació és l’assumpció per part de Déu de la nostra realitat trencadissa, limitada, condicionada, ferida pel pecat. Una assumpció que arriba fins al darrer extrem, el de la mort. Però, qui és el subjecte de l’encarnació? La Paraula, el Verb de Déu. Déu assumeix la realitat creada tal com s’hi havia comunicat des de sempre, per la Paraula, a través de la Paraula. De fet, l’evangeli que hem proclamat avui, és ja una història humana, encarnada, de la Història en majúscules de Déu. Però en el moment culminant del drama de la redempció, és la Paraula dita pel Pare, engendrada pel Pare, el seu Verb, que es revesteix de carn en les entranyes d’una verge creient d’Israel, i es fa home, un home concret, Jesús de Natzaret. I així es dona pas al tercer moviment del drama, en el qual la força divinitzadora del mateix Esperit que ha fet possible l’encarnació del Verb, i que a la creu es vessa plenament per la seva carn esquinçada, ens assumeix a nosaltres en aquest procés, per fer-nos participar plenament del misteri de Déu.

Tot això, germans, ho hem dit, ho hem confessat, ho hem pregat amb l’oració inicial de la missa. Una oració que, en la seva essència, el diaca, o el sacerdot si s’escau, repeteix en veu baixa cada dia mentre tira unes gotetes d’aigua al calze ple de vi que servirà per a la consagració: «Que així com barregem aquesta aigua i aquest vi, participem de la divinitat d’aquell que es dignà a compartir la nostra condició humana». És un moment molt bell, i molt senzill de la litúrgia, que passa desapercebut: l’aigua, en la seva casta simplicitat, es dissol en la naturalesa del vi, en la seva força, en el seu aroma, en el seu color, i, misteriosament, sense deixar de ser aigua, participa de l’essència del fruit de la vinya.

A això, germans, estem cridats, a ser aigua en el vi, a bescanviar la nostra insipidesa pel gust de la divinitat. Per pura gràcia d’aquell que, clavat a la creu, quan ja havia vessat tot el vi del calze de la seva divinitat, va tenir set de la nostra humanitat. Que aquest Nadal en sigui encara una penyora. Amén.