DIUMENGE DE PENTECOSTA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23

«Ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant», ens ha dit l’Apòstol. Podem considerar algunes vegades la tercera persona de la Trinitat com una mena d’afegit, com una manera de referir-nos a la força o a l’amor de Déu, o fins i tot a la dinàmica relacional entre el Pare i el Fill. Però la realitat és que l’acció de l’Esperit es ben present en la nostra vida, en la nostra vida de fe, de creients; hi és des del mateix moment ens que ens incorporem a l’Església, pel baptisme. Però sobretot l’acció de l’Esperit està present en la història de la salvació. És aquell Esperit de Deu que planava sobre les aigües abans de la creació, aquell alè de vida que infongué Déu a l’home.

Escrivia Pius XII que «per inspiració del diví Esperit van escriure els sagrats escriptors aquells llibres que Déu, conforme a la seva paterna caritat amb el gènere humà, va voler liberalment donar per a ensenyar, per a convèncer, per a corregir, per a dirigir en la justícia, a fi que l’home de Déu sigui perfecte i estigui advertit per a tota obra bona» (Divino Afflante Spiritu, 1). L’Esperit està present doncs en l’Escriptura.

Està present sobretot en l’Església ja des del seu origen com ens diu el Concili Vaticà II: «L’Esperit Sant obrava ja, sens dubte, en el món abans que Crist fos glorificat. Malgrat això, el dia de la Pentecosta va davallar sobre els deixebles per a romandre amb ells per sempre; l’Església es va manifestar públicament davant la multitud; va començar la difusió de l’Evangeli per la predicació entre els pagans» (Ad gentes, 4). I l’Esperit segueix i seguirà present en l’Església fins a la fi dels temps, com escrivia sant Joan Pau II: «L’Esperit Sant, doncs, farà que l’Església perduri sempre en la mateixa veritat que els apòstols van sentir del seu Mestre.» (Dominum et vivificantem, 4).

L’Esperit, aquella alenada que Crist feu arribar a uns deixebles tancats a casa per por, aquella ventada violenta que omplí tota la casa on es trobaven la diada de Pentecosta asseguts tots junts en un mateix lloc; segueix present, segueix omplint, segueix alenant sobre l’Església i sobre cadascun de nosaltres. A vegades ens costa de reconèixer la seva acció perquè actua sobre cadascun d’una manera diversa, com diversos son els dons, com diversos son els serveis, com diversos són els carismes i valent-se de cadascun de nosaltres actua en bé de tots.

La presència, els dons i l’activitat de l’Esperit van fins i tot més enllà de l’Església, més enllà de les persones de fe per arribar al conjunt de la història, a tots els pobles, a totes les cultures, com arribà a aquella gent desconcertada que sentia parlar als apòstols cadascú en la seva pròpia llengua; com arribà a jueus o grecs, a esclaus o lliures. L’Esperit actua en bé de la humanitat, no fa accepció de persones perquè Déu s’ha compromès amb l’home des de sempre, des de la mateixa creació i aquesta és precisament la nostra gran esperança, l’esperança de tota la humanitat, en sigui o no conscient. Com diu l’Apòstol: «l’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors.» (Rm 5,5).

«Celebrem avui la gran solemnitat de Pentecosta. Encara que, en un cert sentit, totes les solemnitats litúrgiques de l’Església són grans, aquesta de la Pentecosta ho és d’una manera singular, perquè marca, arribat al cinquantè dia, el compliment de l’esdeveniment de la Pasqua, de la mort i resurrecció del Senyor Jesús, a través del do de l’Esperit del Ressuscitat.» (Benet XVI, 12 de juny de 2011). Tot forma part d’un mateix pla, del pla de la salvació i si l’Esperit actuà en la verge que concebé un fill, també actuà en la resurrecció, perquè l’Esperit és vida.

El poder de l’Esperit és el poder de la vida de Déu, aquell que planava sobre les aigües en l’alba de la creació i que, en la plenitud dels temps, va aixecar a Jesús de la mort. És el poder que ens condueix, a nosaltres i al nostre món, cap a l’arribada del Regne de Déu. Crist concebut per obra de l’Esperit Sant i nascut de la Mare de Déu, va venir entre nosaltres per a portar-nos aquest Esperit. Com a font de la nostra vida nova en Crist, l’Esperit Sant és també, d’una manera molt veritable, l’ànima de l’Església, l’amor que ens uneix al Senyor i entre nosaltres i la llum que obre els nostres ulls per a veure les meravelles de la gràcia de Déu que ens envolten. L’Esperit és vida, és llum i és amor. (Cf. Benet XVI 20 de juliol de 2008).

L’Esperit il·lumina la vida en l’amor donant als qui el segueixen l’interès per les coses de l’Esperit, per damunt dels interessos per les coses terrenals que porten a la mort, perquè les coses de l’Esperit duen a la vida i a la pau. Viure d’acord amb l’Esperit vol dir deixar-lo actuar, deixar-lo habitar en nosaltres, perquè és aleshores que som vertaderament del Crist. L’Esperit és vida, aquell qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, creiem que donarà la vida als nostres cossos mortals. (Cf. Rm 8,1-11).

Amb aquesta esperança, amb aquesta certesa, que és un do de l’Esperit Sant, confessem que realment Jesús és el Senyor i rebem d’Ell, com els deixebles el vespre d’aquell mateix diumenge de la resurrecció, el do de la pau, la missió de proclamar la bona nova amb la nostra vida i l’alè de l’Esperit Sant que dona ales a l’evangelització i que mou a estimar.

ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 ; Mt 28,16-20

«Heu sentit que us deia: “Me’n vaig, però tornaré a vosaltres.” Si m’estiméssiu, us alegraríeu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo.» (Jn 14,28). Havia dit Jesús als seus deixebles. La marxa de Jesús els deixà bocabadats mirant al cel, encara no havien acabat d’entendre la seva resurrecció quan els deixava per tornar al Pare. El Crist ens obre camí, va obrint el camí de la nostra redempció i ho fa desconcertant als seus. Si els havia costat d’entendre que Jesús havia de morir, que li calia compartir la nostra mort per tal de vèncer-la, encara els costà més de reconèixer al Fill de Déu en la tomba buida, en aquell que els sortia al pas camí d’Emaús, entrava a casa amb les portes ben tancades o els trobava bora el llac de Galilea. Després de la passió se’ls presentà viu i ho havien comprovat de moltes maneres, durant quaranta dies se’ls havia aparegut i els havia parlat del Regne de Déu. I quan encara no havien acabat d’entendre tot això els deixà per tornar al Pare, ens ha feixat per preparar-nos estada al seu regne, en aquell regne al que tots estem convidats a participar-hi. És el Senyor mateix, ens ho ha dit l’Apòstol, qui concedeix el do espiritual d’una comprensió profunda i de la seva revelació; sols així podem conèixer vertaderament qui és Ell i coneixent-lo a Ell, conèixer a quina esperança ens ha cridat i quines riqueses ens té reservades.

«Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20) Havia dit Jesús als seus deixebles. La seva marxa, la seva ascensió al cel podia semblar que deixava orfes als deixebles; però res més lluny de la realitat. Un cop fet home, un cop mort per nosaltres, un cop ressuscitat del sepulcre i un cop pujat al cel, anunciant així la nostra pròpia resurrecció i la nostra mateixa ascensió al cel; Crist segueix present en el món, ja no deixarà mai de ser-hi present, dia rere dia fins a la fi dels temps, quan tornarà gloriós. Aquesta és la part que falta encara per que el pla de salvació sigui completat; però per ajudar-nos-hi en aquest camí cap al Regne definitiu ens ha enviat l’Esperit, aquell que envigorí i vertebrà l’Església i ens ha deixat la mateixa Església, anunci de l’Església celestial i definitiva, anunci del Regne. Crist que venia del Pare ha tornat al Pare; nosaltres que som imatge del Pare, que hem enterbolit aquesta semblança per la culpa, ara som cridats a seguir-lo i a tornar un dia amb el Pare per la seva intercessió. Ho sabem això però com els mateixos deixebles abans havien dubtat, a vegades també en dubtem (Cf. Mt 28,17).

«No tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21) Havia dit Jesús als seus deixebles. Els indicava, els mostrava així, quin camí hi porta al Regne, guardant i ensenyant a guardar tot el que Ell ens ha manat. «El qui va baixar és el mateix que després ha pujat més amunt de tots els cels, per dur a plenitud totes les coses» (Ef 4,10). Crist ha mort com nosaltres morim, Crist ha ressuscitat com nosaltres un dia ressuscitarem, Crist ha pujat al cel per seure a la dreta del Pare com nosaltres esperem poder pujar-hi un dia. Aquesta és la nostra esperança. «Després d’haver passat per la humiliació de la seva passió i mort, Jesús ocupa el seu lloc a la dreta de Déu, ocupa el seu lloc al costat del seu etern Pare. Però també va entrar en el cel com a Cap nostre. Segons les paraules de sant Lleó el Gran, “la glòria del Cap” es va convertir en “l’esperança del cos” (cf. Sermó sobre l’Ascensió del Senyor). Per a tota l’eternitat Jesús ocupa el seu lloc de “primogènit entre molts germans” (Rm 8, 29): la nostra naturalesa està amb Déu en Crist. I com a home el Senyor viu per sempre intercedint per nosaltres davant del seu Pare (cf. He 7, 25). Al mateix temps, des del seu tron de glòria envia a tota l’Església un missatge d’esperança i una crida a la santedat.» (Sant Joan Pau II 24 de maig de 1979). És aquesta la nostra esperança, és aquesta la nostra fe, els ulls fits al cel.

DIMARTS DE LA SETMANA VI DE PASQUA

MISSA VOTIVA DE L'ESPERIT SANT
CAPÍTOL DE LA CONGREGACIÓ CISTERCENCA DE LA CORONA D'ARAGÓ

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 16,22-34; Sl 137,1-2abc.2d-3.7c-8; Jo 16,5-11

«Us convé que me’n vagi, si no me n’anava no us vindria el Defensor» digué Jesús a uns deixebles que l’escoltaven amb un cor ple de tristesa. Els deixebles en aquell moment no podien entendre de que els parlava Jesús, però Ell sabia que seria la força de l’Esperit la que envigorirà els seus cors i els donarà la força i la confiança necessàries per a fer arribar la bona nova de la salvació arreu de la terra. La vocació va estretament lligada a l’Esperit, sense deixar actuar l’Esperit no hi ha lloc per a l’acció de Déu. Els deixebles en aquell moment no ho podien intuir, però aviat batejaran en el nom de Pare, del Fill i de l’Esperit Sant perquè plens de la seva força esdevindran evangelitzadors.

Un dia cadascun de nosaltres, segurament també com els deixebles sense entendre ben bé com, vam sentir una crida, la de la vocació monàstica i deixant actuar la força de l’Esperit vam respondre afirmativament al Senyor. La crida, com la dels apòstols vora el llac de Galilea, no és sinó un primer pas, un començar a caminar vers una meta a la que no arribem sinó és a la fi dels nostres dies, és el que sant Benet defineix a la Regla com arribar tots junts a la vida eterna. Perquè la nostra cursa, com la dels mateixos deixebles, no és una cursa en solitari sinó en equip, podríem dir que és una cursa de relleus on una generació relleva a una altra no interrompent així la carrera. Potser avui podem tenir la sensació de que no hi ha relleu, de que al menys costa molt i molt trobar qui agafi el testimoni i rellevi a les generacions grans de monjos i monges per tal de donar continuïtat a les comunitats. És cert que hi ha moltes comunitats que envelleixen, que disminueixen en nombre i fins i tot que desapareixen o corren el risc de desaparèixer; a tots ens venen al cap exemples concrets. Sembla que la vida monàstica, la vida religiosa, la vida de fe sinó ha passat de moda sí que no està en el seu millor moment.

Ha deixat Déu de cridar? No hi ha qui l’escolti quan crida? El nostre món és sord a la veu de Déu? D’una banda la societat ha canviat, s’ha secularitzat diem, Déu ha deixat d’estar present en gran part en la formació de les noves generacions, no pas en la formació acadèmica o curricular, que també, sinó sobretot en la formació humana, en la formació com a homes i dones que se saben imatge de Déu, creats per Déu i cridats a arribar a Déu. Malgrat tot Déu segueix cridant i la pregunta de l’escarceller a Pau i a Siles «Senyors, què he de fer per salvar-me?» segueix esperant la mateixa resposta: «Creieu en Jesús i us salvareu.»

El missatge de Crist no envelleix, sempre és actual però la intensitat de la resposta fluctua i essent conscients d’això hem de mirar de viure’l amb la màxima fidelitat i sinceritat possible, donant el millor de nosaltres mateixos, confiats i lliurats a la força de l’Esperit. No podem viure la crida, la vocació, la vida monàstica de manera acomodatícia, rutinària ni tampoc cedint a estereotips purament d’imatge, folklòrics. L’autenticitat és l’única manera de viure la crida de Crist, l’única manera d’avançar cap a la vida eterna i el Regne de Déu; l’autenticitat és l’única manera de viure la fe.

Ens deia el nostre Abat General en la seva darrera carta de Quaresma: «La veritable conversió consisteix a permetre que el Déu viu i present transformi la nostra vida a la seva imatge, per estimar com Déu estima, perdonar com ell perdona, servir com ell serveix, donant la vida com ell la dona. Però quin és el mitjà a través del qual s’esdevé aquesta transformació? S’esdevé a través de la comunió que Crist ens concedeix de viure amb ell i amb el Pare, en el do de l’Esperit Sant.» (Carta per a la Quaresma de 2023).

Estimar, perdonar i servir és el camí que porta cap a la veritat sencera. L’amor del Senyor dura per sempre, però qui sap si potser no ens convé ara tenir el cor ple de tristesa, com els deixebles, per tal d’obrir-nos més sincerament i de cor al Defensor. Com deia el Papa Francesc als participants al darrer Capítol General del nostre Orde el que cal és: «estar més disponibles per al Senyor, amb totes les vostres forces, amb les fragilitats i les reflorides que ell us dona. Per això lloem Déu per tot, per la vellesa i per la joventut, per la malaltia i per la bona salut, per les comunitats de tardor i les de primavera.» (17 d’octubre de 2022).

La tardor porta a l’hivern, certament; però ambdues estacions preparen l’esclat de vida de la primavera, si sabem sembrar la llavor de l’amor, del servei i del perdó no ha de trigar a florir de nou la veritat. El Senyor té encara moltes coses per dir-nos.

SANTS FELIP I JAUME, APOSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1C 15,1-8; Sl 18,2-3.4-5 i Jo 14,6-14

«Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?» (Jn 14,9)

Felip, aquest home de Betsaida com Pere i Andreu, a qui trobà Jesús quan anava camí de Galilea i li digué «Segueix-me», aviat va confessar a Natanael que havia trobat en Jesús a aquell que havien anunciat Moisès, els llibres de la Llei, i també els profetes; Jesús, fill de Josep, de Natzaret. Felip, deixeble de primera hora amb Pere i Andreu, es transformà ràpidament en evangelitzador convidant a Natanael a seguir també a Jesús tot dient-li «vine i ho veuràs». Felip sap que de Natzaret pot sortir cosa bona, no es limita a anunciar, a predicar un missatge, convida a Natanael a viure’l, tal com ell mateix havia estat convidat per Jesús a viure’l. Felip és un exemple de que la fe en el Crist no és per teoritzar-la, és una experiència vital que ha d’ocupar tota la nostra vida, cada minut d’ella. Però malgrat seguir a Jesús des de primera hora Felip no ha acabat d’entendre que aquest i el Pare són u, malgrat el temps que fa que està amb Jesús encara li cal veure al Pare i no el reconeix en el Fill; la fe és un camí cap a la veritat i la vida, no pas una meta en sí mateixa.

«Il y a si longtemps que je suis avec vous, et tu ne m’as pas connu, Philippe! Celui qui m’a vu a vu le Père; comment dis-tu: Montre-nous le Père?» (Jn 14,9)

Aujourd’hui encore, Philippe nous invite à connaître et à suivre Jésus, à aller vers lui et à le voir, car ce n’est que par la proximité que nous pouvons vraiment le connaître, et ce n’est qu’en le suivant qu’il deviendra un élément fondamental, le centre de notre vie. C’est aussi ce que saint Benoît nous invite à faire dans la Règle, à nous centrer sur le Christ, à ne jamais rien faire passer avant Lui; ce n’est qu’ainsi que nous irons vraiment vers Lui et ce n’est qu’en le voyant que nous verrons le Père. Le Christ est le chemin, la vérité et la vie. Le chemin pour aller où ? La vérité. La vérité pour obtenir quoi ? La vie.
«Felipe, ¿tanto tiempo hace que estoy con vosotros y todavía no me conoces? El que me ve a mí ve al Padre: ¿por qué me pides que os deje ver al Padre?» (Jn 14,9a)

También nosotros caemos a veces en la tentación de pedir al Señor un signo extraordinario, una muestra palpable de que Él y el Padre son uno. La vida monástica, habitualmente, no está hecha de grandes signos, son los pequeños signos de cada día los que van conformando nuestra vida en Cristo. También a nosotros se nos ha dicho: «Ven y lo veras». En un momento u otro de nuestra vida; descubrimos un monasterio y algún discípulo de Jesús nos dijo directamente a nosotros: «ven y lo verás». Esta es la llamada, la vocación que hemos recibido como un don, como un regalo. La fe es gracia para ser vivida, un camino hacia el Padre pasando por aquel que es el camino, la verdad y la vida. No, no nos hemos convertido en vano a la fe, aunque seamos también nosotros como uno nacido fuera de tiempo, a distancia de Felipe y de Jaime, también el Señor nos ha llamado a seguirle, nos ha llamado a obrar como Él. Él que está en el Padre y con el Padre, nos invita a creer y creyendo a obrar según nuestra fe.

«Qui em veu a mi, veu el Pare» «Si me conocéis, también conoceréis a mi Padre»

«Celui qui m’a vu a vu le Père» (Jn 14,9b)

Allò de més important no és tant sols escoltar els ensenyaments del Crist, atendre les seves paraules; el més important és conèixer-lo, fer-ne experiència. En paraules del Papa Benet Crist no és tant sols un mestre, un amic, un germà; Ell és una manera de viure, amb intimitat amb Ell, amb familiaritat, tant sols coneixent-lo de prop podrem descobrir la vertadera identitat de Jesucrist (Audiència general 6 de setembre de 2006). Tant sols coneixent-lo podrem viure amb Crist com Felip i Jaume.

I que és la nostra vida de monjos sinó un viure prop d’Ell? ¿Qué es la vida monástica sino reconocer a Cristo en el hermano o la hermana? C’est pour ça que saint Benoit nous invite à accomplir chaque jour par les œuvres les préceptes de Dieu et «ne rien préférer à l’amour du Christ» (RB 4,21).