29 de setembre del 2017

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Mira! Veus el cel obert? Veus el Fill de l’home? Veus els àngels pujant i baixant?

Mirar, reconèixer, creure, veure, són les accions que hem de fer avui.

Netegem-nos els ulls del cor. En la nostra vida hem de mirar molt, obrir els ulls a la llum deífica. Estovar-nos d’aquesta realitat humana des del cor al cor de l’altre.

«T’he vist», li diu Jesús a Natanael. I ara a nosaltres Jesús ens mira, ens veu sempre, encara que vulguem amagar-nos sota la figuera, sota una aparença superficial. Jesús ens veu transparents i no podem amagar-nos.

De part nostra ens cal reconèixer la seva presència, reconèixer la presència de Jesús enmig nostre, en la nostra comunitat, en la nostra església, en la nostra societat, en la nostra vida, en el nostre cor interior, en aquesta Eucaristia en la qual partirem el pa i combregarem el seu cos per a la nostra vida eterna.

Natanael reconeix Jesús, el Fill de Déu. Nosaltres com a monjos, com a cristians, hem de reconèixer que Jesús viu, ara i ací, a la nostra presència.

Ens cal creure, creure molt en la presència de Jesús enmig nostre, «perquè allà on n’hi ha dos de reunits en nom meu», allí hi sóc, ens diu Jesús. Si creiem de veritat en aquesta relació tan estreta amb Jesús no tindrem mai cap por. La fe esvaeix qualsevol por.

I la fe ens farà viure per veure coses molt més grans. Veurem el cel obert i aquesta relació, aquesta comunicació dels àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home.

Obrim tots els nostres sentits, per poder cantar en la nostra vida «a la presència dels àngels» i veure el Senyor.

17 de setembre del 2017

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Sir 27,30-28,7; Sl 102; Rm 14,7-9; Mt 18,21-35

Estimats germans i germanes: Quantes vegades haurem de perdonar? A la Missa, després del Parenostre i abans de donar-nos la pau «amb un signe de reconciliació i d’amistat», el sacerdot, amb les mans esteses, diu una oració demanant a Déu que ens alliberi de tots els mals, que hi hagi pau, que ens guardi de pecat i de qualsevol pertorbació; manifesta la confiança en la misericòrdia de Déu, en l’acompliment de la nostra esperança i en la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador.

Penso que aquesta oració ens proposa tres punts de reflexió:

«Allibereu-nos, Senyor, de tots els mals». Anar a missa i fer pregària implica un compromís que ens invita a estimar i perdonar. Però moltes vegades deixem de fer el bé que voldríem, perdem la pau, i les bones relacions amb els altres queden trencades. Déu vol que tinguem un cor pur i penedit, una actitud d’amor i perdó. Per això ens cal recordar els Manaments, que són llum que il·luminen el camí. Jesús, que ens coneix perfectament, ens diu: No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors, el metge no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No hi ha pau sense perdó. No hem de catalogar els homes en bons i dolents; en els més bons hi ha l’amenaça de la tendència vers el mal, i en els més dolents el desig del bé. Jesús ens accepta com som, però vol que canviem.

Necessitem saber què és el perdó cristià i els mecanismes que ens hi condueixen. No som totalment lliures. Volem, però no sempre sabem o podem. Coneixem les dificultats a posar en pràctica les bones intencions. La paraula perdó ens produeix una certa incomoditat perquè l’orgull, les enveges, la rancúnia, i altres males herbes viuen dins nostre. Si som conscients de la nostra feblesa, acceptarem més fàcilment els altres. Personalment no em resigno a veure les persones tal com es manifesten; m’agrada veure-les tal com poden arribar a ser sense l’influencia de les seves circumstàncies i limitacions. Sense perdó la vida seria un infern. Qui perdona és un sembrador d’esperança.

«Senyor, per la vostra misericòrdia deslliureu-nos de qualsevol pertorbació». Si estem en mans de Déu, vivim com a perdonats i aprenem a perdonar. La primera lectura exposa les conseqüències negatives de l’odi i la rancúnia, i recomana amb insistència de saber perdonar els altres: Perdona els altres el mal que t’han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis. Perdonar no és fàcil, sempre requereix una actitud valenta. Si amb humilitat i realisme reconeixem les nostres faltes i sentim agraïts el perdó de Déu, serem capaços de perdonar els altres. Quina és l’ensenyança de la paràbola d’avui? Déu, en la seva infinita bondat, supera les nostres expectatives i ens ho perdona tot; i nosaltres —pobres de nosaltres!— som mesquins i poc considerats en relació als nostres semblants. Si el perdó procedeix de l’amor, no ha de tenir mesura ni límit. L’amor fa miracles.

«Esperem, Senyor, l’acompliment de la nostra esperança». El perdó no ha de ser el compliment d’un manament, sinó el fruit més preciós de l’amor. Si estem en una actitud de perdonar, sabrem en quin moment haurem de fer-ho, i aleshores ho farem sense esforç, amb naturalitat, i sense complexos. La Paraula de Déu, font d’esperança, ens ho repeteix: Déu és el Pare del fill pròdig; Jesucrist és el bon Pastor que cerca l’ovella perduda; l’Esperit de Déu és qui ens il·lumina i recorda avui que el model de perdó el trobem en el salm que hem cantat: Déu perdona, guareix, rescata de la mort, ens sacia d’amor, no acusa, no guarda rancúnia, no ens castiga, llença les nostres culpes lluny de nosaltres. I tot això perquè és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. El nostre amor es renova sempre que celebrem l’Eucaristia. Siguem bondadosos i afectuosos els uns amb els altres, i perdonem-nos tal com Déu ens ha perdonat en Crist (cf. Ef 4,32). Hauria de ser així perquè som del Senyor.

8 de setembre del 2017

NAIXEMENT DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Maria, sempre Verge, santa Maria, Mare de Déu. Avui celebrem el vostre naixement com l’aurora del nostre ésser humà. El nostre ésser humà que busca una mare que l’acaroni, que en tingui cura i que li ensenyi el camí de la vida i el porti a bon terme. Són molts els pobles que avui us preguen perquè ens mostreu als vostres braços el Fill de Déu, Jesús el nostre salvador. Vós naixeu Verge Maria perquè el nostre futur sigui assegurat. Plena de Gràcia, doneu-nos el fruit del vostre ventre, Jesús el qui ens allibera de tot mal.

L’arrel de la nostra història es troba en aquesta genealogia que ens porta fins a Jesús fill de Maria. I si avui celebrem la solemnitat de la nativitat de Maria, estem celebrant el nostre naixement com a poble salvat. Sí, en tota aquesta genealogia hi ha de tot, com en qualsevol comunitat humana. Però, és clar que Jesús és el nostre salvador absolut.

Maria, per obra de l’Esperit Sant, ha concebut. Josep home bo, es proposa de desfer l’acord matrimonial en secret per no fer mal a Maria. Però, els designis de Josep i de Maria no eren els designis dels homes. Eren els designis de Déu. Perquè Déu crida, crida a acollir la seva voluntat. Josep accepta el designi de Déu, com Maria ja havia acceptat ser la mare de Fill complint l’Escriptura quan diu: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu és amb nosaltres».

Gràcies a Maria Déu és amb nosaltres. Avui en la nativitat de Maria ens acostem a fer també com Maria, la voluntat de Déu en nosaltres. Així, acceptant la presència del Fill que és la pau, podem viure en pau, perquè Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen. A nosaltres ens toca ara, com diu sant Pau, ser imatges vives del Fill que ens crida, ens fa justos i ens glorifica.

Maria ha obert la porta a la voluntat de Déu i aquesta porta romandrà oberta fins a la fi dels temps. Acollim en aquesta solemnitat de la nativitat de Maria el seu exemple de vida lliurada a la voluntat de Déu. I, lliurem-nos també nosaltres, hereus d’aquesta genealogia, a posar la nostra vida al servei de Déu.

2 de setembre del 2017

SANT BERNAT, MONJO DE POBLET, I SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

BENEDICCIÓ DE LA NOVA IMATGE DE SANT BERNAT,
DONADA PELS MUNICIPIS I PELS FIDELS D'ALZIRA I DE CARLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Salm 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

«Els qui sofriran amb constància fins a la fi se salvaran». Ahmet Ibn al-Mansur sofrí amb constància fins a la fi, ell i les seves germanes foren cridats pel Senyor d’una vida còmoda a una vida de testimoni. Aquell jove nascut a Carlet se sentí cridat per Déu; aquí els cants dels monjos foren l’instrument del qual es valgué Déu per convertir-lo del príncep Ahmet Ibn al-Mansur en el monjo fra Bernat; naixent així a Poblet a una nova vida, a una vida en Crist.

La vida del cristià es fonamenta en un goig immens, el de la certesa de la salvació; un goig que el monjo Bernat decidí generosament de compartir amb els seus, aconseguint que el seguissin les seves germanes, i així, pel martiri, tots tres junts nasqueren a la vida vertadera i eterna a Alzira. Sofriren pel fet de ser justos, no els espantà allò que esporugueix a la gent, perquè saberen donar resposta, serenament i amb respecte, donant raó de l’esperança que tenien en el seu cor, guardant neta llur consciència. Sofriren per haver obrat el bé, per haver volgut compartir el màxim bé, la seva fe, que els fou concedida per voler de Déu. Déu esdevingué el seu protector tot i que semblava que el seu cos sucumbia a la mort davant llurs enemics, que queien davant la traïció del seu germà; tot i que semblaven atrapats en el llaç dels qui volien devorar-los, dels qui els volien la mort; com si es trobessin ran de l’abisme, a tocar del fons del país dels morts i que girant-se al seu voltant ningú no els ajudava, compartint la solitud de Crist a la creu. No es preocuparen ni del que havien de dir ni del que havien de fer; en ells parlava i actuava l’Esperit del Pare i per això a la fi se salvaren. Tot i que el seu destí fou tingut pels homes per un mal, ells estaven certs de tenir el Senyor al seu costat i donaren així testimoni davant dels estrangers.

Avui sant Bernat, màrtir, torna a Poblet, «coronant de primavera l’abadia, com no es marceix la murtrera dins d’Alzira i de Carlet». Avui Ahmet Ibn al-Mansur, la memòria del monjo fra Bernat, es fa present de nou en aquest el seu monestir. Una imatge no és res i ho pot ser tot; un tros de bronze sortit de la mà d’un artista pot esdevenir penyora i memòria d’una vida dedicada a la recerca de Déu donant testimoni joiós, encomanadís de la bona nova de l’Evangeli. Aquesta imatge que avui lliureu i que ve de Carlet, on nasqué a la vida terrena, i d’Alzira on nasqué a la vida vertadera, aquella que no te fi; arriba a Poblet com si de nou aquell jove s’embadalís amb els cants de lloança a Déu d’aquesta comunitat que, com ell, cerca Déu sota la Regla de sant Benet, i tornés així a néixer a una vida de fe per encomanar-nos de nou la joia de la salvació.

Bernat, Maria i Gràcia continuen essent avui testimonis de fe, ho són enmig de les vostres poblacions en terres valencianes, on el rei Jaume sojornà i recuperà el culte a aquests màrtirs insignes perquè fent-ne memòria no s’oblidés ja mai llur testimoni. Bernat, Maria i Gràcia sortiren a sembrar tot plorant i tornaren cantant d’alegria; sembraren amb llàgrimes als ulls i ara criden de goig a la sega. L’amor els enfortia i els feu vèncer en el combat plens de joia i de coratge. El que se’ls va confiar, ho varen retornar amb escreix, donant la seva vida per Crist.

Que, seguint l’exemple de Bernat, Maria i Gràcia, Déu ens doni sempre la força de ser els seus testimonis. Ens doni la força per viure l’esperança cristiana en el martiri amagat de cada dia.