8 de setembre de 2021

NAIXEMENT DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mi 5,1-4; Sl 12,6ab.6cd; Rm 8,28-30; Mt 1,1-25

L’evangelista Mateu se centra en la figura de Josep per situar el naixement de Jesús, anomenat el Messies. De la genealogia d’aquest home bo, pren el Fill de Déu la seva naturalesa humana, esdevenint així també fill d’Abraham i fill de David. L’Evangeli d’avui sintetitza la doble naturalesa del Crist; en la seva vinguda al món humana i divina. Humana seguint una genealogia que recorda la que en el Gènesis s’atribueix a Adam, essent així ara i aquí el Crist el nou Adam i representant la seva vinguda al món la nova creació. Una genealogia on ja ha actuat la gràcia de Déu també a través d’algunes dones; Tamar fou instrument de la gràcia divina per difondre l’estirp messiànica; gràcies a la valentia de Rahab Israel va poder entrar a la terra promesa; gràcies a Rut s’instaurà en quatre generacions la dinastia de David i per Betsabé, la muller d’Uries l’hitita, Salomó esdevingué rei després de David. A través d’aquestes dones Déu va anar actuant en la història del seu poble i ara a través de Maria arriba la definitiva salvació.

A través d’una dona, d’una dona com qualsevol altra, arriba la nostra salvació, una dona però que gaudirà de tres gràcies especials: la seva concepció immaculada, la seva virginitat abans, durant i després del part i la preservació del seu cos de tota corrupció en ser assumpta al cel en cos i ànima. Poc s’ho devien imaginar Joaquim i Anna que aquella nena de la que avui celebrem la seva arribada a la vida humana, estava predestinada a esdevenir la porta de la salvació per a tota la humanitat. Com Bet-Lèhem Efrata semblava massa petita per figurar entre les famílies de Judà; també Maria apareixia davant dels qui l’observaven massa petita i indefensa com per a poder ni imaginar que actuaria en ella la força de l’Esperit i que portaria a les entranyes al Fill de Déu.

Hi ha aquí present la naturalesa divina. Ens ho diu sant Pau, Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, Déu crida per decisió seva, Déu ens coneix des d’abans que existim i Déu ens fa justos i ens glorifica; tant sols Déu pot fer-ho. Tot això s’ha acomplert en Maria, a ella Déu l’ha cridat, a ella Déu l’ha volgut Inmaculada abans de que existís, a ella Déu l’ha fet justa i l’ha glorificat al cel; perquè a ella Déu l’ha estimat més que a qualsevol altre dona.

Potser sí que Josep va sospitar un adulteri i seguint el que establia la llei li passà pel cap de desfer en secret l’acord matrimonial, de repudiar-la. Però en ell també Déu havia actuat, havia sembrat en ell la llavor de la bondat, l’havia fet un home just i atent a la veu de Déu que li parlà en somnis per mitjà d’un àngel. Totes les peces van anar així encaixant i aquella que havia concebut per obra de l’Esperit Sant tingué un fill, aquell qui havia dubtat de la seva virtut, ni que fos per uns instants, però que coneixia la seva santedat i la perfecció d’aquella noia, acollí a Maria a casa seva i al infant li posà el nom de Jesús; perquè tant sols així Jesús fill de Déu i fill de Maria podia salvar dels pecats al seu poble.

En paraules de sant Bernat: «Amb totes les forces del nostre cor, amb els nostres més vius sentiments i anhels, venerem a Maria, perquè és voluntat del Senyor que tot ho rebem per Maria. Sí, és voluntat seva, però en favor nostre.» (Sermó en el Naixement de Maria, 7)

Tot això s’esdevingué, com destaca l’evangelista Mateu, perquè s’acomplís allò que havien predit els profetes; perquè a la fi s’acomplís la voluntat del Pare com posa en boca de Jesús sant Mateu a Getsemaní. Maria entra avui en la història de la humanitat, però ja estava d’antuvi en els plans de Déu. Maria és la porta privilegiada cap al Crist per això es fa la trobadissa en tants indrets on avui celebrem una Mare de Déu o altre, perquè ella sempre està prop nostre, és aquesta seva proximitat, la seva profunda humanitat, la que ens la fa també propera a nosaltres en cada moment de la nostra vida en la tribulació i en la joia, en el dolor i en l’alegria.

Maria està tothora present vora nostre per dir-nos com a Canà «feu tot el que Ell us digui» (Jn 2,5); i amb això com si no ens digués gran cosa, ens ho ha dit tot.

2 de setembre de 2021

SANTS BERNAT, MARIA I GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Sir 51,1-12; Sir grec 51,1-8; Sl 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6 (R.: 5); 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-22

Quin nom portem?

«Per la vostra gran bondat i per amor del vostre nom us heu posat a favor meu enfront dels enemics”. “Us heu fet el meu protector i el meu ajut».

Senyor, doneu-nos més fe. Perquè nosaltres des del baptisme portem el vostre nom, portem el nom de cristians, portem el nom de Crist, el nom de la filiació divina amb el Pare, pel seu Fill, en l’Esperit Sant defensor.

Portar el nom de Crist implica saber donar una resposta a tothom qui ens demani la raó de l’esperança que tenim.

En aquesta vida, en la nostra pròpia història, potser sembrarem amb llàgrimes; però si tenim la fe en l’esperança futura, el goig no ens el traurà ningú a l’hora de la sega en la vida eterna. L’exemple el tenim en els sants màrtirs, com ara avui celebrem sant Bernat, Santa Maria i Santa Gràcia.

Amet es convertí en Bernat amb el baptisme, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

Bernat gravà en el seu cor el nom de Jesucrist. En la solitud i el silenci de la vida monàstica va donar raó de l’esperança que tenia.

Al monestir, en comunitat s’abrusà del foc de l’amor diví, de l’amor del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, l’amor de Déu trinitari, que abans no coneixia i ara vol donar-lo a conèixer als germans.

Bernat es posà en camí, anà a convertir els seus germans, a salvar-los, a anunciar-los que Jesucrist és l’únic Salvador absolut.

Zaida i Zoraida passen a esdevenir Maria i Gràcia, convertint-se a Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, Déu u i tri, únic Déu veritable en tres persones; però altres no accepten raons, ni fe, ni esperança, ni amor.

«Un germà trairà el seu germà». I així, el mateix germà de Bernat, Maria i Gràcia, mogut per l’odi pel fet de portar el nom de Crist, els induí a donar testimoni de la seva esperança, sofrint amb constància fins a la fi.

Així, Déu els acollí al seu regne. Així, entraren a formar part dels màrtirs de Crist. Així, portant el nom de cristians, glorifiquen Déu amb el seu testimoni de fe, d’esperança de la glòria futura i de caritat vers els qui encara no coneixen Déu.

A nosaltres avui Bernat, Maria i Gràcia, ens interpel•len en la nostra fe viscuda, en la nostra esperança amb la misericòrdia de Déu i en la nostra caritat vers el proïsme més necessitat.

L’actitud del monjo ha de ser la de donar raó de la nostra esperança. És a dir, el ser i el viure la nostra fe amb la unitat amb Déu Pare, Fill i Esperit Sant.

I a partir d’aquesta unitat amb Déu, per mig de la nostra vida de pregària, caldrà vessar aquesta unitat vers els altres germans, vers els altres cristians , vers els altres que toquen a la porta del nostre cor.

Perquè màrtir vol dir testimoni, nosaltres hem d’esdevenir testimonis de Crist amb tota claredat, puresa i amor que pertoca al qui és imatge de Déu.

Quin nom portem? Portem el nom de Crist, visquem la nostra vocació amb la fermesa, puresa, joia, bellesa i bondat que hem rebut per gràcia de Déu. Siguem agraïts a la bondat i a l’amor que cada dia ens arriba de part del seu Fill Jesucrist. I, gastem la nostra vida en bé del proïsme amb la força que rebem de l’Esperit Sant.

Així, com els sants màrtirs Bernat, Maria i Gràcia, donarem glòria a Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.

29 d’agost de 2021

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 4,1-2.6-8, Sl 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5; Jm 1,17-18.21b-22.27; Mc 7,1-8a.14-15.21-23

Els manaments són per guardar-los i per posar-los en pràctica, tant sols així podem obrar honradament, sense fer mai cap mal al proïsme. La Paraula de Déu salva, te poder per a salvar-nos i és signe de salvació; però no ens podem limitar a escoltar-la, no ens podem limitar a predicar-la; cal practicar-la i guardar-nos nets de malícia, com ens ha dit sant Jaume en la segona lectura.

El monjo és aquell qui viu en contacte estret amb la Paraula, aquell qui la medita nit i dia, però ha de ser sobretot, com qualsevol cristià, qui la practica.

Per això ens sentim com a comunitat profundament avergonyits perquè l’ombra de la sospita plana sobre el que ha pogut ocórrer en aquesta església fa pocs dies. Perquè si un germà de comunitat comet una falta, quan peca, en certa manera es pot dir que peca tota la comunitat sigui per acció  o per omissió i el superior ha de ser el primer en assumir-ho i darrera d’ell cada germà. És per això que ens sentim profundament avergonyits perquè hem estat, al menys, pedra d’escàndol per als creients i per als no creients, quan hauríem de ser sempre tant sols missatgers de pau i generadors de serenor en tot moment. Quan s’escandalitza no si val a invocar circumstàncies, moments o condicions; perquè el mal de l’escàndol no sap d’aquestes coses, sols sap del dolor que poden acabar provocant les nostres accions i hem escandalitzat abans que a ningú a qui va observar un fet, que de ser cert, mai no s’hauria d’haver produït. Pequem de pensament, paraula, obra i omissió i és del nostre cor, com ens ha dit Jesús en l’Evangeli, que surten els pensaments dolents que ens porten a cometre accions que contaminen a l’home. Si honorem al Senyor amb els llavis però els nostres cors es mantenen lluny d’Ell, de res no val la lloança, esdevé així paraules buides; perquè per pregar cal posar-hi tot el cor i si el cor es mou cap a Déu les nostres obres no poden apartar-se d’Ell i sols el qui obra així, d’acord amb els preceptes del Senyor, mai no caurà, com ens ha dit el salmista.

Per això ens sentim com a comunitat intensament adolorits, perquè tal volta hem fet mal a un innocent, perquè tal volta hem fet mal a una família, perquè tal volta hem fet mal a tota l’Església i a molta altra gent. No podem afegir ni treure res als manaments del Senyor; no fer mal al proïsme ha de ser en tot moment el gran eix del nostre comportament, perquè tant sols així podem estimar a Déu i als germans com a nosaltres mateixos. Intensament adolorits també perquè un germà nostre està essent investigat i la misericòrdia també ha de prevaldre per a ell, acompanyant-lo espiritualment, procurant-li els mitjans per guarir les seves ferides, amb una defensa justa que ha d’emparar-lo fins a una resolució definitiva. Ens dol profundament l’ocorregut i manifestem el compromís i la voluntat decidida de lluitar contra tota mena d’abusos a l’Església i de fer d’aquest Monestir, amb les oportunes mesures de prevenció, un lloc segur per tothom (cf. Comunicat 26 d’agost de 2021).

Per això ens sentim com a comunitat humilment penedits pel que hàgim pogut fer malament. La misericòrdia del Senyor és immensa però no és mai un xec en blanc, per acollir-nos-hi cal penedir-nos, cal implorar el perdó amarat del propòsit d’esmena; sols així Déu ens escoltarà, tant sols així els germans ens podran acollir de nou confiats i refiats. En paraules del papa Francesc «de la mateixa manera que hem de prendre totes les mesures pràctiques que ens ofereix el sentit comú, les ciències i la societat, no hem de perdre de vista aquesta realitat i prendre les mesures espirituals que el mateix Senyor ens ensenya: humiliació, acte de contricció, oració, penitència. Aquesta és l’única manera de vèncer el mal. Així el va vèncer Jesús.» (24 de febrer de 2019).

Estamos avergonzados, con dolor y arrepentidos porqué la duda nos ensombrece con aquello que haya podido dar lugar a escándalo, por ello tenemos el máximo interés en que la justicia aclare los hechos y poder así llegar a la verdad que nos pueda hacer libres. La sanación llega únicamente cuando se conoce la verdad y es preciso apartar todo aquello que pueda ensombrecerla, con las consecuencias que esto tenga. Solo a partir de la verdad podremos avanzar esperanzados hacia el Señor. Como nos recuerda el Catecismo de la Iglesia Católica: «El octavo mandamiento prohíbe falsear la verdad en las relaciones con el prójimo. Este precepto moral deriva de la vocación del pueblo santo a ser testigo de su Dios, que es y que quiere la verdad. Las ofensas a la verdad expresan, mediante palabras o acciones, un rechazo a comprometerse con la rectitud moral: son infidelidades básicas frente a Dios y, en este sentido, socavan las bases de la Alianza.» (CIC 2464).

Sempre i en tot moment la veritat s’ha d’imposar i per tal d’esbrinar-la hem de posar al servei dels qui la cerquen, en els diferents àmbits, tots els elements que tinguem a l’abast, sense cap recança ni restricció. Al servei de la veritat, que és l’única que ens pot fer lliures, hi hem d’esmerçar tots els esforços. Aquella veritat que Déu ja sap d’antuvi i que els homes hem de maldar per dilucidar, perquè la temptació de carregar als altres quelcom infamant, d’escampar calúmnies ens pot enterbolir l’ànima i cal evitar fins i tot aquells qui volent ajudar acaben per enterbolir la veritat.

Vivim en una societat de la imatge i correm el risc d’esdevenir tant sols espectadors, vivint un nou fariseisme, creient-nos justos sense mirar al fons del nostre propi cor. La fe no és viure en l’exterioritat, en l’aparença, és veure el que passa al nostre voltant sempre com una invitació a la conversió. Busquem sovint la pròpia justícia en les regles, les formes, les idees, les explicacions i en defenses corporativistes, tant se val que no corresponguin a la veritat; quan el que cal és treballar la misèria que rau en nosaltres per així néixer de nou.
Tots tenim quelcom a guarir, tots hem de néixer de nou, tots ens hem de purificar amb honestedat de les males accions. Sense això, el nostre testimoni d’amor, també el comunitari en un monestir, és pura façana, un esforç inútil o, pitjor encara, un judici fariseu del germà que ha caigut. Cal preguntar-li sempre a Jesús amb seriositat i honestedat “què ens vols dir amb el que ha passat?”.

Ens cal reconèixer-nos avui avergonyits, adolorits i penedits perquè el dubte plana damunt nostre, perquè potser no hem fet el bé que volem sinó el mal que no voldríem haver fet, com diu sant Pau. Amb una única veu per a aquesta comunitat hem manifestat amb claredat i rotunditat l’obertura immediata de la investigació prèvia prevista en aquests casos pel Dret Canònic i la col·laboració amb les autoritats policials i judicials per tal d’aclarir els fets i depurar les responsabilitats que se’n poguessin derivar (cf. Comunicat 26 d’agost de 2021). La veritat al final sortirà a la llum i és això el que ens interessa a tots, això és el vertaderament important. Fins llavors tot seran ombres, dubtes, especulacions més o menys malintencionades o benintencionades.

En palabras del Papa Francisco: «Mirando hacia el futuro nunca será poco todo lo que se haga para generar una cultura capaz de evitar que estas situaciones no solo no se repitan, sino que no encuentren espacios para ser encubiertas y perpetuarse. El dolor de las víctimas y sus familias es también nuestro dolor, por eso urge reafirmar una vez más nuestro compromiso para garantizar la protección de los menores y de los adultos en situación de vulnerabilidad.» (Carta del papa Francisco sobre los abusos sexuales a menores, agosto 2018).

Estem avergonyits, adolorits i penedits per l’ombra del dubte del que hàgim pogut fer malament, del que hagi pogut semblar a d’altres que hàgim fet malament, però confiem en primer lloc en la justícia i en darrer lloc i sempre en aquella Justícia, amb majúscules, final i definitiva que neix de Déu.

24 d’agost de 2021

SANT BARTOMEU, APÒSTOL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ap 21,9b-14; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Jo 1,45-51

Fa ja quasi cent anys, el president Macià va encunyar una expressió feliç, que es va fer molt popular entre el poble català, «la caseta i l’hortet», que recollia el seu somni per a cada ciutadà, per a cada català, un símbol de seguretat, de prosperitat, de llibertat. A la Sagrada Escriptura trobem una expressió semblant per designar la mateixa realitat: «Mentre va viure, la gent de Judà i d’Israel, des de Dan fins a Beerxeba, estigué segura, cadascú sota la seva parra i sota la seva figuera». Ho llegim al primer llibre dels Reis (5,5).
La parra i la figuera són la metàfora d’aquesta seguretat, d’aquesta prosperitat. Amb un matís, però: el símbol fa referència al do, a la gratuïtat de Déu. La parra i la figuera no precisen de la cura dels homes per donar el seu fruit saborós, i remeten a la Terra Promesa. Són per això un símbol eloqüent de la generositat i de l’opulència de Déu.

Jesús, hem llegit a l’Evangeli, veu Natanael sota la figuera. Li surt a l’encontre precisament en el punt on es configura la seva identitat de ver israelita, d’home que troba el seu sentit en la gratuïtat i en la llibertat del do de Déu. Tanmateix, no obraríem bé si ometéssim el procés humà que explicita i concreta aquest do de Déu: Dos deixebles de Joan segueixen Jesús; un d’aquests, Andreu, anuncia Jesús, el Messies, l’Ungit, al seu germà, Simó Pere.
Després Jesús troba Felip, i li diu: «Segueix-me». Finalment, Felip troba Natanael, el nostre Bartomeu, i li anuncia Jesús (cf. Jo 1,35-49). Remarco la importància d’aquesta cadena de relacions humanes, a través de les quals es va dibuixant el camí d’accés a Jesús, el Crist, a través de les quals s’articula la crida de Déu.

I qui és aquest Crist? Aquest ungit de Déu? És Jesús, algú molt concret, humà, el fill de Josep, de Natzaret. «De Natzaret, en pot sortir res de bo?». La pregunta, germans: la pregunta. Sens proposa la tasca de desxifrar el misteri de Déu a través de l’entramat de les relacions i de les contingències humanes, senzilles, aclaparadorament banals, de la nostra existència. Sí, com uns mots encreuats, en els quals ens cal trobar la paraula justa que conté la definició de la nostra salvació: Jesús, el nostre Mestre, el Fill de Déu.

La Llei i els Profetes han escrit la identitat d’aquest Jesús. Hem d’aprofundir, doncs, en aquests llibres sagrats, en aquesta escriptura, que conté el projecte amorós de Déu. I el projecte, al capdavall, es concreta en un nom, en una trajectòria humana: «Jesús, fill de Josep, de Natzaret». En una ascendència i en una geografia. En una història i en un somni. El somni de Jacob, el somni d’una escala que comunica el cel i la terra, el somni de la nit de Pasqua: «O vere beata nox, in qua terrenis cælestia, humanis divina iunguntur: o nit realment benaurada, que uneix el cel i la terra, en la qual l’home retroba Déu!».

Natanael, que vol dir «Déu dona». Déu és do. Tu i jo, som do de Déu. La nostra existència és do de Déu.
Aquesta és la seguretat, la nostra seguretat, la nostra parra i la nostra figuera, la caseta i l’hortet. Una realitat molt senzilla i molt humana, sòbria, en la qual Déu ens surt a l’encontre i ens revela el sentit i la veritat de la nostra existència, regal tota ella, tota ella aigua que brolla del gorg de la seva misericòrdia; el Déu que, com hem cantat en el salm 144, «és justícia en tots els seus camins i misericòrdia en totes les seves obres».

Justícia i misericòrdia, les pedres que nosaltres haurem d’afegir als fonaments de la ciutat santa, Jerusalem, la núvia, l’esposa de l’Anyell, l’Església. Amén!

15 d’agost de 2021

ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Maria és la persona més lligada íntimament i indissolublement al seu fill, al nostre Redemptor. Fou destinada des del mateix moment de la seva concepció a ser la mare del nostre Salvador i aquella que en néixer no patí la corrupció del pecat original no podia tampoc en morir patir la corrupció de la carn.

Maria és tant sols una dona, una dona com tantes altres al llarg dels segles hi hagut, però és única en tant que Déu mirant la seva petitesa l’ha fet benaurada. En ella i per ella ha actuat la gràcia de Déu en bé de tota la humanitat. Maria és l’exemple més clar de com estima Déu a la seva creatura, aquesta dona que té el sol per vestit i la lluna sota els peus, en visió de l’Apocalipsi, fou elegida per Déu. Si per un home, Adam, vingué la mort i per un altre home, Crist, vindrà la resurrecció; per una dona, Eva, nasqué la humanitat a la mort i per una altra dona, Maria, neix ara la nova humanitat redimida a la vida eterna.

Maria ens fa encara més proper a Jesús, el Fill de Déu fet home en el seu ventre virginal; perquè ella fou qui el va concebre, el va donar a llum, el va alletar, el tingué a la seva falda i l’amanyagà contra el seu pit en paraules de Pius XII. Maria fou amb qui va fugir a Egipte, qui va escoltar l’anunci de que una espasa li travessaria el cor, qui el va educar i qui va patir en perdre’l al temple.

Maria fou la qui dient-ho als criats a Canà de Galilea ens diu també a nosaltres feu el que Ell us digui (cf. Jn 2,5). En definitiva és aquella a qui de la creu estant Jesús ens confià i alhora ens hi confià esdevenint així la nostra mare (cf. Jn 19,26). Als peus de la creu Maria participa per la fe i de manera presencial en l’abaixament total del Fill de Déu, participa de la seva mort. Sortoses realment les entranyes que el van dur i els pits que van criar al nostre Redemptor (cf. Lc 11,27).

Però la glòria és de Déu, tant sols és de Déu. Tot en Maria és pur do, tot s’ha obrat en el Crist i com ens diu sant Pau en la carta als Efesis hem estat salvats per la gràcia. Maria és una invitació a descobrir el camí cap a la nostra pròpia assumpció, és gràcies a la seva fe que Maria rebé tal do, és feliç perquè ha cregut i ens convida a nosaltres a creure.

Una dona així no podia baixar al silenci del sepulcre, la gràcia que Déu havia obrat en ella no la podia deixar a mercè de la corrupció. Maria participa ja de la resurrecció, participa ja de la gloria que ens ha estat promesa a tots; ella és la primera benefactora de l’obra redemptora del seu fill.

Maria va néixer i va viure com qualsevol de nosaltres, Maria va morir com morirem qualsevol de nosaltres i Maria ha estat rescatada de la mort i ha pujat al cel com ens ha estat promès a qualsevol de nosaltres si com ella som fidels al Senyor, si com ella ens deixem amarar de la gràcia de Déu, si com ella humils i petits es deixem omplir dels béns de Déu. Ella és beneïda entre totes les dones perquè és beneït el fruit de les seves entranyes, perquè el Totpoderós ha obrat en ella meravelles.

Maria és la primera en participar de la redempció, conscient de que en ella es realitza la promesa feta als nostres pares, que en ella, com escriu sant Joan Pau II, convergeix tota l’economia salvífica (cf. Redemptoris Mater, 36b).

En paraules de sant Bernat «Ens ha precedit la nostra Reina. Sí, se’ns ha anticipat i ha estat rebuda amb tals honors, que els seus servents la segueixen plens de confiança i cridant: Porta’ns amb tu. Els pelegrins hem enviat per endavant la nostra advocada; és la mare jutge i la mare de misericòrdia, Negociarà amb humilitat i eficàcia la nostra salvació.» (Sermó 1 en l’Assumpció de Santa Maria, 1).

25 de juliol de 2021

SANT JAUME, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; Sl 66,2-3.5.7-8 (R.: 4); 2C 4,7-15; Mt 20,20-28

La vida és un do que rebem, un do preciós que ens ha estat donat, un do que com a cristians no és mai per al nostre propi profit, sinó per als altres.

Aquest és el nostre paradigma: El Fill de l’home, Jesucrist, ha donat la vida com a preu de rescat per tots els homes.

La nostra centralitat és el Crist. Si tenim en el centre de la nostra vida el Crist, no podem tenir cap por, no tindrem cap ressentiment, davant dels Herodes de torn, d’aquests regnes terrenals que es desfan com terrissa sense coure.

Obeir Déu és primer que obeir els homes. Aquesta és la clau de pas dels cristians de tots els temps. Obeir Déu primer de tot, posar els nostres ulls en els ulls de Jesucrist, posar el nostre cor en l’Esperit de la fe, posar la mort de Jesús en el nostre cos moridor, perquè també en el nostre cos es manifesti l’esclat de la seva vida, l’esclat de la resurrecció.

Sant Jaume obeí Déu primer que els homes. Així, sant Jaume donà la vida. I així, des dels primers apòstols fins als nostres dies hi ha cristians que avui estan donant la vida com a testimoni de la fe en Jesús ressuscitat.

I cadascú de nosaltres estem cridats també a ser testimonis, a donar raó de la nostra fe en Jesús ressuscitat. Perquè hi ha un Regne, però, no com els d’aquest món, sinó etern, per sempre al cel que és la nostra meta.

Hi ha un desig: «Maneu que aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra». La mare vol el millor per als seus fills, sense saber que està demanant. Perquè hi ha un calze, una prova, un lliurament de tota la persona per causa de Jesús.

Hi ha una indignació: No podia ser d’altra manera, per part dels altres deu apòstols que encara no es poden imaginar que implica ser seguidor de Jesús i del seu Regne.

Hi ha un missatge, clar i ras: Servir i donar la vida per tothom. Però, això a nosaltres sembla que ens va massa gran. El cristià no fa vacances, ni torns, ni jornades partides. Si hom és cristià ho és sempre. Per tant el testimoni que ha de donar de la seva fe és continuo.

La disponibilitat en el servei pel Regne de Déu és per tota la vida, cada dia, cada hora, cada minut, cada segon, la vida del cristià ha d’estar en camí, cap a la meta, cap a l’encontre amb Jesús.

Un camí que es va fent des de la pregària contínua a Déu Pare, Fill i Esperit Sant. Un camí que passa per posar el nostre cor i les nostres mans al servei dels altres. Un camí que sense anar molt lluny comença en el teu veí, en el qui tens més a prop que està més necessitat de fe, d’esperança i de caritat.

Que sant Jaume ens acompanyi en el nostre camí de la fe, perquè puguem obrir els nostres braços a la voluntat de Déu, obeint la voluntat que Déu vol de nosaltres en la nostra vida, perquè arribem a ser partícips de la glòria de Jesucrist, de la seva mort i de la seva resurrecció. Així arribarem i seurem al Regne que Déu ha preparat per als qui l’estimen.

11 de juliol de 2021

EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT I PATRÓ D’EUROPA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 1; Col 3,12-17; Mt 19,27-30

Sant i estimat, compassiu, bondadós, humil, seré, pacient; l’home de Déu Benet era estimat per Déu perquè ho havia deixat tot per seguir-lo. El seu primer gest és un gest de ruptura, Benet trenca amb la seva vida, amb tot allò que fins aleshores l’havia rodejat; la decrepitud de la Roma del seu temps que ja no tenia res per oferir-li li presentava tant sols un futur incert que el podia empènyer al precipici. Aquesta és la primera crida de Déu a Benet, i ell opta per l’abandó de la còmode rutina que li proporcionava aquell imperi a punt d’esfondrar-se i escull la solitud i el desig de plaure tant sols a Déu; portant una vida honrada, recte; guardant els camins dels justos, cercant la intel·ligència; com ens ha dit el llibre dels Proverbis. Déu el volia per a Ell i el cridà a la solitud, al silenci, per parlar-li de tu a tu, per parlar-li directament al seu cor.

Benet, home de Déu, escoltà la veu del Senyor que li parlà enmig del brogit del món que el rodejava i que volia enlluernar-lo amb els seus plaers equívocs i ell ho deixà tot i alhora no deixà res, perquè allò que deixava res no valia als ulls de Déu; la seva és una crida a canviar el món, no tant sols a canviar ell mateix sinó a canviar-ho tot al seu voltant.
Benet és un home de Déu per als altres, seguint l’exemple de l’únic mestre que és el mateix Crist. L’experiència eremítica, l’experiència de solitud i de desert de Benet el preparà per a poder afrontar el gran repte que el Senyor li ha posat davant dels ulls, convertir la vida monàstica en un camí cap a Déu viscut en comunitat. El Senyor no crida als qui als ulls del món són dignes, crida a qui vol i quan vol per tal de que arrelin vora l’aigua de la fe i donin els bons fruits de la caritat; per això és feliç l’home que s’hi refugia. Benet «en contemplar a Déu va comprendre la realitat de l’home i la seva missió. En la seva Regla es refereix a la vida monàstica com a «escola del servei del Senyor» i demana als seus monjos que «res s’anteposi a l’Obra de Déu», és a dir, a l’Ofici diví o Litúrgia de les Hores. No obstant això, subratlla que l’oració és, en primer lloc, un acte d’escolta, que després ha de traduir-se en acció concreta. «El Senyor espera que responguem diàriament amb obres als seus sants consells», afirma.» (Benet XVI, 9 d’abril de 2008)

Benet home de Déu fou cridat pel Senyor a cercar la pau, no tant sols a trencar amb el seu passat sinó sobretot a construir un futur per als monjos. La seva conversió, el seu camí de conversió, fou i encara és un camí per compartir-lo amb els altres, no se’l quedà per a ell, el feu tot sol i no li fou un camí fàcil, canviant la seva escala de valors, els seus prejudicis, la seva conducta, les seves falses seguretats. El canvi de l’home de Déu Benet és un canvi en profunditat, arrelat profundament en la seva fe, en la creu i en un amor sincer i profund al Crist. Benet acull la crida, trenca amb els lligams que el retenien i inicia el seu camí de conversió.

Benet, home de Déu, perdent-ho tot pel Crist ho guanyà tot pel mateix Crist. D’estudiant prometedor passà a ser un solitari cercador de Déu; cridat a la pau però per arribar-hi havia de lliurar molts combats. «Sant Benet estava convençut que només després d’haver vençut aquestes temptacions podia dirigir als altres paraules útils per a les seves situacions de necessitat. D’aquesta manera, després de pacificar la seva ànima, podia controlar plenament els impulsos del seu jo, per a ser artífex de pau al seu voltant.» (Benet XVI, 9 d’abril de 2008). Benet era un home com qualsevol altre, el seu mèrit, la clau de volta de la seva conversió és haver escoltat i haver seguit la crida del Crist. Benet no es va proposar d’antuvi res, es va deixar fer, es va deixar endur pel mateix Crist i aquest com havia anunciat a Pere si abans anava on volia, ara obrint els braços al Senyor deixà que Ell el cenyís i el portés allí on abans ni tant sols havia pensat en anar.

L’home de Déu Benet demana que qui truca a la porta del monestir cerqui Déu de veritat. No que se cerqui ell mateix, ni cerqui honors o plaers, reconeixements o satisfaccions. Benet havia entès que Déu és el centre de la vida del cristià, la nostra vida és cristocèntrica perquè d’Ell ve tot, per Ell passa tot i tot va cap a Ell (cf. Rm 11,36). Per això Benet tot allò que feu, fos de paraula, fos d’obra, com ens ha dit l’Apòstol, ho feu en nom de Jesús, adreçant per Ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies.

L’home de Déu Benet per a emprendre aquest seu camí de conversió va comptar amb esplèndides i fortíssimes armes com són l’obediència al Senyor, la humilitat, la paciència; amarades per la pregària. Per entendre el camí de Benet, per mirar de seguir-lo cal assumir que la vida monàstica és una escola del servei diví, a imitació de la que formaven els dotze al voltant de Jesús. Benet no és res més que un deixeble del Crist, un dels qui l’han seguit, un dels qui han deixat cases, germans i germanes, pare i mare i camps per rebre molt més i aspirar a posseir la vida eterna. Un monjo no pot voler ser res més que un deixeble del Crist; per escoltar-lo, per obeir-lo i per seguir-lo. Tant sols essent els darrers podrem aspirar a ser mereixedors de ser els primers.

Benet l’home de Déu que «havia decidit de donar-ho tot aquí en la terra per trobar-ho tot després en el cel» (Diàlegs II) no és el nostre objectiu, el nostre objectiu és el que tenia el mateix Benet i aquest no és altre que el mateix Crist, la meta del seu camí i del nostre; el seu model i el nostre; el seu mestre i el nostre. En paraules de sant Joan Pau II «aquest camí de vida pot ser recorregut tant sols en determinades condicions, és a dir, en la mesura en què s’estima a Crist amb cor indivís i es conserva una genuïna humilitat. Llavors el cristià, conscient de la seva indigència i feblesa, entra amb ajuda de Déu en la vida espiritual, s’allibera del que el destorba, contempla més clarament la seva naturalesa autèntica com a persona, i en les profunditats més íntimes de la seva ànima descobreix a Déu present.» (Sant Joan Pau II, 11 de juliol de 1980).

29 de juny de 2021

SANTS PERE I PAU, APOSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere no té ni plata ni or, però té
quelcom molt més valuós, la seva fe en Crist. Pau ja no persegueix ni atropella l’Església de Déu, ja no sobrepassa dins del judaisme molts compatricis de la seva edat, ja no és més zelós que ningú de les tradicions dels seus pares; però té ara quelcom molt més valuós, la seva fe en Crist.

Apòstols de primera i de darrera hora Pere i Pau per l’encontre amb Crist han esdevingut autèntics pilars de l’Església i la gràcia de la fe adquirida per Pere en ser cridat dels primers vora el llac de Galilea i per Pau en caure del cavall camí de Damasc és el que tenen i és el que ens donen, anunciant la bona nova de Crist.

Pere i Pau són per a nosaltres models en la fe perquè reberen aquesta gràcia del mateix Crist però també perquè són febles com nosaltres mateixos ho som i en el seu camí Pere s’enfonsarà a l’aigua al primer ventijol, negarà al mestre i fugirà; però alhora plorarà, per tres cops li manifestarà com l’estima i per Ell patirà presó i per Ell donarà la vida; perquè Pere a la fi sempre es penedeix, sempre sentint-se pobre pecador referma llur fe retornant a Crist, a qui aniria sinó?

Pau es gloria de les seves febleses i les accepta de bon grat, per Crist patí injúries, adversitats, persecucions i angoixes; hebreu, israelita, descendent d’Abraham i servidor de Crist, patí treballs, presons, bastonades, assots i naufragis; sentint-se fort en la seva feblesa.

El Senyor reservava per a ells la corona del martiri que s’havien guanyat a pols, per això avui celebrem la seva mort, quan havent arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port, en el martiri mostraren la seva fidelitat.
De Pere celebrem també el seu magisteri, la seva càtedra; de Pau commemorem la seva conversió i dels dos el seu martiri. Pere i Pau, israelites fidels, en haver conegut al Crist, en haver fet experiència presencial i testimonial de la seva resurrecció han esdevingut pares del nou poble de Déu; la trobada amb Crist capgirà les seves vides i els va conformar en la fe fins a donar-ne testimoni amb la seva pròpia vida.

Si Crist morí amb els peus prop de la terra i el cap prop del cel, significant així que del cel havia vingut i alliberada la terra del pecat al cel se’n tornava; Pere morí amb el cap vora la terra i els peus cap al cel, simbolitzant així a l’Església que arrelada a la terra i tenint-lo a ell per fonament, dirigeix les seves petjades cap al regne del cel, l’Església celestial. Pau regà amb llur sang la terra romana com amb la seva paraula abrandada havia amarat tota la gentilitat i envigorit la mateixa Església.

Aquesta Església amb la que fem camí, és tant sols de Crist, no és pas l’Església de Pere ni la de Pau; però ambdós en són tant fidels servidors que sense ells tot hauria estat diferent. Pere fou el capdavanter en la confessió de la fe i Pau el qui la posà a plena llum i l’acostà als gentils, a nosaltres mateixos, segons una antiga tradició. «Pere i Pau són amics de Déu de manera singular, perquè van beure el calze del Senyor. A tots dos Jesús els va canviar el nom en el moment en què els va cridar al seu servei: a Simó li va donar el de Cefes, és a dir, pedra, d’on deriva Pere; a Saule, el nom de Pau, que vol dir petit.»
(Joan Pau II 29 de juny de 2003); significant així que l’encontre amb Crist canviant el rumb de llurs vides, fou per a ells un nou naixement, com per a nosaltres el baptisme.

Pere i Pau són per a nosaltres models en la fe, models en la fidelitat i també models en la lluita contra la feblesa. El seu camí esdevé tant profundament humà que ens hi podem sentir tots identificats. Perquè també nosaltres massa sovint ens enfonsem a causa del dubte, de la poca fe; també nosaltres a voltes necessitaríem una llum esclatant i una veu del cel estant per treure’ns del nostre ensopiment espiritual; també nosaltres neguem al mestre cada vegada que incomplim el seu mestratge; també nosaltres plorem els nostres pecats.

Però com Pere i com Pau podem recobrar la serenor i el recte camí cap al Crist mitjançant la fe i l’amor. També a nosaltres com a Pere el Senyor ens pregunta i «tu qui dius que soc jo?»; també a nosaltres ens qüestiona dient-nos «m’estimes?» i també a nosaltres com a Pau ens diu «Jo sóc Jesús»; així per mitjà de l’Escriptura i de la tradició de l’Església arrelada en Pere i Pau el mateix Jesús ens mostra en els seus sants apòstols el camí de la fidelitat.

Pere és la roca sobre la que Jesús edificà la seva Església i malgrat tot la roca sovint trontollava, però de cada sotragada en sortia més ferma tant que fins i tot les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Pau apareix davant nostre com la figura d’un apòstol fecund i profund, de la proximitat de la paraula del qual cadascun de nosaltres pot treure profit.
Per ells, Crist se’ns fa proper i amb ells la nostra fe arrela en la mateixa experiència del Crist ressuscitat.

Demanem-li al Senyor la fortalesa de Pau en les adversitats, demanem-li per a nosaltres la humilitat de Pere per aixecar-nos cada cop que caiguem i esdevenir així fidels a l’amor de Crist; perquè tant sols Ell té paraules de vida eterna.