21 de febrer de 2021

DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

RITU DE L’ELECCIÓ I INSCRIPCIÓ DEL NOM DEL CATECUMEN IVAN CALLEJA

Gn 9,8-15; Sl 24,4-5b.6-7b.8-9; 1Pe 3,18-22; Mc 1,12-15

El Concili Vaticà II subratlla dos característiques principals d’aquest temps de Quaresma que estem tot just encetant: El caràcter baptismal i el caràcter penitencial; dos aspectes íntimament units i relacionats l’un amb l’altre. D’una banda la Quaresma està molt marcada per la preparació dels catecúmens pel baptisme, que té en la vetlla pasqual la seva culminació, quan recordem el misteri central de la nostra fe, quan aquell cos que va ser mort a la creu, fou retornat per l’Esperit a la vida, com ens ha dit sant Pere en la segona lectura. D’altra banda aquest temps quaresmal és una invitació a la reconciliació i a la conversió que tenen en el sagrament de la penitència el seu centre, el signe pel qual nosaltres restablim amb el Pare aquella aliança que per Noè tenia per símbol un arc en els núvols. Per aquestes dues característiques la Quaresma és un temps privilegiat per escoltar la Paraula de Déu, per pregar, per practicar la caritat i la solidaritat.

Aquest camí quaresmal el vivim de manera comunitària, en comunió eclesial; cada comunitat parroquial o religiosa en comunió amb la comunitat que totes elles formen, que és l’Església particular i totes les esglésies particulars unides pel vincle de la caritat formant l’Església universal. Un temps de conversió que culmina amb la renovació de les promeses baptismals en la nit santa de la Pasqua per als ja batejats i en la recepció dels tres sagraments d’iniciació: baptisme, confirmació i Eucaristia, per als catecúmens. Per a aquesta comunitat, per aquesta part de l’Església diocesana de Tarragona i de l’Església universal que fa camí a Poblet; aquesta Quaresma és doncs un temps doblement privilegiat perquè unim al nostre propi camí cap a la Pasqua el del Ivan a qui el Senyor bondadós i recte vol mostrar i ensenyar el bon camí i encaminar-lo per ell.

Aquest camí Ivan té un rostre molt concret, el d’aquell qui és el camí la veritat i la vida; Crist, el Fill de Déu fet home per nosaltres. Aquell qui morí una vegada per raó dels pecats, com ens ha dit sant Pere, aquell just que va morir pels injustos per tal de poder conduir-nos a Déu. Sí Ivan Ell, el Crist, va morir per tu, va morir per tots i cadascun de nosaltres. I ara Ell et crida pel teu nom, que avui expressaràs públicament, com cridà als seus deixebles que reparaven les xarxes vora l’aigua o estaven asseguts recaptant impostos; cadascú en la seva circumstància, perquè la crida a la fe és personal i intransferible i com ells respongueren deixant-ho tot, tu també Ivan deixaràs moltes coses per acostar-te a una de molt més important, la fe en Crist nostre Senyor.

Al llarg d’aquest camí teu aniràs aprofundint en la Paraula, en la doctrina, tot plegat significat pels diferents ritus, perquè la fe s’expressa en l’Església per mitjà de la litúrgia com a eina fonamental; ho faràs en comunitat, perquè la fe és per ser viscuda en comunió amb tot el poble Déu, amb tota l’Església; però fonamentalment aquest camí serà personal i l’has de viure interiorment amb força, conscient del compromís que vols adquirir.

Un camí que culmina amb el baptisme. Així com per l’aigua en temps de Noé se salvaren unes poques persones, ara per Jesucrist i per l’aigua del baptisme, la salvació esdevé universal. Amb Noé se salvaren vuit en total, però allí mateix quedà establerta una aliança que és signe de l’amor que Déu ha guardat des de sempre per tots i cadascun dels homes i dones que generació rere generació han poblat la terra. Pel baptisme ens ha dit Pere, no tant sols queda net el cos, sinó que el que és molt més important, demanem a Déu una consciència bona i això tant sols és possible gràcies a la resurrecció de Jesucrist.

L’Esperit empenyé Jesús cap al desert, el mateix Esperit que actua sobre nosaltres en el baptisme i que a tu Ivan t’ha empès cap al Crist. El desert, a més de ser lloc de trobada amb Déu, és també lloc de temptació i de lluita espiritual. El lloc on el poble d’Israel feu camí durant quaranta anys però on va sofrir moltes temptacions. Jesús també anà al desert, com el seu poble; hi anà en el moment d’inaugurar la seva activitat messiànica, però Ell es deixà empènyer per l’acció de l’Esperit Sant, en un període de solitud i de prova espiritual, que superà amb l’ajuda de la paraula de Déu i amb la pregària.

És el mateix Esperit que a tu Ivan i a tots nosaltres ens ha d’ajudar a progressar aquesta Pasqua en la participació del misteri de Crist, descobrint alhora la nostra pròpia identitat i naturalesa com a fills de Déu, fets fills del Pare per la passió, mort i resurrecció de Crist, ja que és aquest el principal do de l’Esperit.

El Senyor et crida ara a tu Ivan a viure la Quaresma com a camí cap al baptisme, camí cap a la participació de la Pasqua. I aquesta comunitat, el Poble sant de Déu del que tots nosaltres formem part, t’hi vol acompanyar i alhora participar-ne, per poder així renovar les nostres promeses baptismals la nit santa de Pasqua amb més força encara, seguint el fil de la idea expressada per sant Joan Pau II: «Podria afirmar-se que aquesta vida, en un cert sentit, es transforma en un “segon catecumenat”? (...) si “catecumenat” significa (...) la disponibilitat interior projectada a perseverar en la fe i a madurar en ella, llavors l’expressió “segon catecumenat” té un sentit plenament apropiat. Perquè la catequesi respon a una necessitat de la fe: a la necessitat de professar-la, de perseverar i de créixer en ella.» (19 de desembre de 1984).

L’Església et crida Ivan en nom de Crist als sagraments pasquals. Tant de bo que nosaltres amb l’ajut de Déu puguem amb la nostra feble fidelitat ajudar-te a arribar-hi. Que per aconseguir-ho Crist ens sigui a tots camí, veritat i vida. Ell que ens crida a la conversió i a creure en la bona nova del l’Evangeli.

17 de febrer de 2021

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Ara és el temps de la conversió, ara és el temps de la reconciliació, ara és el temps de fer el bé. Ara és el temps de donar, d’ajudar, de pregar i de dejunar. Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació.

Iniciem avui el temps de preparació per a la celebració del misteri central de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Certament any rere any celebrem i recordem al llarg de l’any litúrgic que el Fill de Déu es feu home per a la nostra salvació, que Déu davallà fent-se obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia pecat perquè en Ell nosaltres fóssim fets justos segons la justícia de Déu, com ens ha dit l’apòstol. Déu baixà perquè l’home pogués pujar; el Fill de Déu morí per tal de que nosaltres poguéssim participar de la seva resurrecció en qualitat de fills de Déu, fills amb el Fill.

Potser de tant recordar-ho correm el risc de fer-ho d’una manera rutinària, monòtona, com sense adonar-nos-en de la centralitat d’aquest misteri en la nostra vida. No es tracta de fer un posat trist com els hipòcrites, no es tracta d’anunciar res a toc de trompeta, ni de plantar-se drets a les cantonades de les places perquè tothom ens vegi. No es tracta de cercar el reconeixement humà; res de tot això, perquè aleshores ja tindríem la nostra recompensa i no podríem esperar-ne cap altra, no podríem esperar la que realment val la pena, la del Pare.
Es tracta d’esquinçar-nos els cors, de rentar-nos la cara, de posar-nos perfum i de confiar en aquell per a qui no hi ha secrets, aquell qui veu el que és amagat perquè és present en els llocs més amagats i sap que hi ha realment dins del nostre cor. Sap si hi ha vertader esperit de conversió o si ja estem prou satisfets de nosaltres mateixos, sap si el nostres cors s’esquincen o si el nostre dejuni, la nostra almoina, la nostra pregària, el nostre dol i el nostre plor són tant sols una façana, una imatge per promocionar-nos a nosaltres mateixos oblidant de convertir el nostre cor cap a aquell qui tant ens estima, aquell qui esborra les faltes, qui crea un cor ben pur i ens pot retornar el goig de la salvació.

Ara és el moment de la conversió. La nostra vida, la vida dels monjos, hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, ens diu sant Benet a la Regla. Guardant la pròpia vida amb tota la seva puresa, esborrant les negligències, retraient-nos de tota mena de vicis, donant-nos a l’oració, a la lectura i a l’abstinència. Vet aquí que vol dir convertir-nos, esquinçant-nos el cor i no els vestits, com ens demana el profeta Joel. Esperar amb una joia plena de deler espiritual la santa Pasqua. (Cf. RB XLIX).

Ara és el moment de viure aquesta Quaresma amb esperança, sentint que en Jesucrist som testimonis de l’esperança que ens dona aquell qui lliurà la seva vida a la creu, aquell a qui el Pare va ressuscitar al tercer dia, deixant buit el sepulcre i omplint de sentit la nostra vida. Ara és l’hora de ser capaços de donar raó de la nostra esperança a tots els qui ens envolten. (Cf. Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma de 2021, 2).
Donant, ajudant, pregant, dejunant, és a dir mostrant la nostra caritat perquè tant sols l’esperança ens capacita per viure la caritat, en expressió de sant Joan Clímac. (Citada pel Papa Benet a l’Audiència general del 11 de febrer de 2009).

Una esperança viscuda de nou aquest any en un context incert sobre el futur més immediat, quan hi ha molta gent que pateix, se sent abandonada, sola o angoixada. En aquets context la Quaresma és més que mai el temps de l’esperança, vivint-la en la confiança de que amb la renovació de les promeses baptismals la nit de Pasqua renaixerem com a homes nous, gràcies a la força de l’Esperit Sant.

Fem aquest camí quaresmal, aquest camí de conversió, sota la llum de la resurrecció que ja s’albira, perquè Crist és la nostra esperança i l’esperança és la porta de la caritat (Papa Benet, Audiència general 11 de febrer de 2009).

«La caritat ens uneix a Déu (...), la caritat ho suporta tot, la caritat és pacient; en ella no hi ha res sòrdid ni res altiu; la caritat no admet divisions, no promou discòrdies, sinó que ho fa tot en la concòrdia; en la caritat trobem la perfecció tots els elegits de Déu i sense ella res no plau a Déu.» (Sant Climent I, papa, Carta als cristians de Corint).

L’esperança ens porta a la caritat i tant sols per aquesta el Senyor es compadirà de nosaltres i ens farà participar del goig de la seva salvació.

14 de febrer de 2021

DIUMENGE VI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Lv 13,1-2.45-46; Sl 31,1-2.5.11; 1C 10,31-11,1; Mc 1,40-45

«Tant bon punt m’ho he proposat, Senyor, m’heu perdonat la culpa comesa.» ens ha dit el salmista. Amb aquest esperit es presentà davant Jesús un leprós, algú que segons la llei no podia establir contacte amb ningú, una persona considerada impura, condemnada a viure aïllada, a qui els sacerdots havien manat d’anar escabellat, amb els vestits esquinçats, tapat fins a la boca i obligat a declarar-se impur quan algú se li acostés. A algú així, Jesús el tocà amb la mà i li parlà. La desesperació d’aquest home que no demanava la salut sinó recuperar la dignitat de fill de Déu, fou recompensada amb la fe; la seva humilitat, que el portà a dirigir-se al Senyor agenollat al terra, rebé el regal de la purificació. Per l’encontre amb Jesús passa d’exclòs a beneït per Déu amb el do de la puresa recobrada. Per això no se’n pot estar de proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, malgrat que Jesús mateix li recomanà seriosament de no dir-ho a ningú.

Jesús s’adapta a tots, no busca allò que li convé a Ell, sinó el que convé als altres, com ens ha dit l’apòstol a la segona lectura. Per fer-ho no dubte a transgredir les rígides i a voltes inhumanes regles de la llei: parla, toca i guareix aquell qui pels sacerdots és impur, aquell qui té en la seva malaltia la mostra evident del rebuig de Déu, del pecat.

Però no, aquell home de fet no era rebutjat per Déu sinó pels qui, potser de bona fe, creien obrar en nom de Déu. Per això a aquell home el mateix Fill de Déu el guareix de cos i d’ànima. És Jesús qui va a l’encontre dels marginats, dels pobres, dels malalts, dels pecadors per situar-los al millor lloc en el Regne de Déu. Jacob feia trampes, Pere tenia un caràcter fort, David fou un adúlter, Noé s’emborratxà, Jonàs fugi de Déu, Pau era un assassí, Marta s’angoixava, Tomàs dubtava, Sara era impacient, Moisès un tartamut, Zaqueu massa petit d’estatura, Abraham un vell, Llàtzer un malalt que acabà morint, Maria Magdalena una pecadora, Mateu un recaptador o Felip lent a entendre; però malgrat tot això o potser precisament per això, tots ells foren elegits per Déu. Déu no és un déu excloent, Déu no castiga amb el flagell de la malaltia; Déu no vol la mort del pecador, sinó la seva conversió i la seva vida. I en situacions difícils ens demana la confiança del leprós, sabedor de que tant sols la voluntat de Déu ens pot ajudar.

Avui també l’enfermetat s’abat sobre la nostra societat, avui també assenyalem amb l’estigma de la solitud al qui sofreix, avui també tenim por del qui està malalt i la seva malaltia ens fa sentir incòmodes, avui també intentem amagar tot aquell qui no considerem pur als nostres ulls, sense valorar que ho és als ulls de Déu.
Per això avui també tenim necessitat d’aprendre de Jesús, potser més que mai. L’actitud, les paraules i els gestos de Jesús ahir cap als marginats del seu temps ens interpel•la avui a nosaltres. Tot ho hem de fer a glòria de Déu, ens ha dit sant Pau. Com també sant Benet a la Regla ens demana d’atendre als mallats de la comunitat abans de tot i per damunt de tot i servir-los com si fossin realment el Crist.

Veure Crist en el germà que sofreix, com el mateix Crist veia als altres com a germans seus, topa en una societat a voltes tancada i indiferent, quan no exclusivista. Seguir l’exemple de Pau com ell seguia el del Crist, prioritzar el que convé als altres per damunt del que ens convé a nosaltres, xoca en una societat en la que ens sentim còmodes amb els qui són com nosaltres, amb aquells que pensen i volen el mateix que nosaltres, perquè això al cap i a la fi ens dona seguretat; mentre que davant dels que són diferents, dels que pensen, senten i volen de manera diferent a la nostra, ens sentim sovint insegurs, inquiets quan no ens omplen de temor.

Jesús no té por de parlar, de tocar i de purificar a aquell qui està al marge de la societat, a aquell qui ho necessita. És la universalitat de la salvació que ens porta el Crist, aquell qui opta per fer opció preferencial pels marginats i ens convida a nosaltres a fer-la també.

Quina fe la del leprós, quina serena generositat la de Jesús, aquell qui ens absol de les faltes i sepulta els nostres pecats.

Que el Senyor ens atorgui la fe del leprós per dir-li confiats: «si voleu» i la gràcia d’escoltar de boca de Jesús: «Sí que ho vull.»

No ens cal res més.

8 de febrer de 2021

MISSA EXEQUIAL DE FRA MARC (ANICET) VALLÈS I ROVIRA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27a; Sl 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14; 1Jo 3,1-2 i Jo 14,1-6

«Espera en el Senyor, sigues valent», ens ha dit el salmista. Aquest és el vertader sentit d’aquesta celebració en memòria i pregària pel nostre germà Marc: l’esperança. La vida de tot creient té un únic objectiu i aquest no és altre que trobar-se amb el Pare, arribar davant seu, poder viure a casa seva tots els dies de la vida, de la vida vertadera i eterna; d’aquella que el Fill de Déu fet home ha guanyat per a nosaltres amb la seva mort en creu i la seva resurrecció.

«L’home no puja, Déu baixa», escrivia simplificant-ho fra Marc (Visita guiada al monestir de Santa Maria de Poblet, pàgina 8). Déu es va fer home per compartir en tot la nostra humanitat llevat del pecat, per compartir les nostres malalties, els nostres sofriments, les nostres angoixes, la nostra mort. El nostre germà ha conegut ben de prop el que és la malaltia i l’angoixa, primer tenint cura de tants germans malalts i ancians, a la fi essent ell mateix malalt i ancià. Tot plegat per a la fi poder compartir amb el Senyor la seva resurrecció que és l’acompliment d’una esperança com la de Job, que enmig de tanta tribulació, està cert que el seu defensor viu i ell viu amb el seu defensor de tal manera que un dia podrà contemplar Déu amb els seus propis ulls.

És aquesta mateixa esperança la que ha guiat la vida del nostre germà Marc, una esperança que ha viscut tocant de peus a terra, al llarg dels seus més de vuitanta anys de vida i més de seixanta de vida monàstica, nascut a l’Empordà i arrelat a Poblet, on el portà la tramuntana de l’Esperit. Una esperança posada en la promesa del Senyor, i aquesta promesa com escriu sant Agustí, «és la vida eterna, on res no hem de témer, on res no ens pertorbarà, d’on no serem mai expatriats, on no morirem, on no plorarem el qui se’n va, ni desitjarem l’arribada de ningú» (Tractat sobre l’Evangeli de sant Joan). Avui demanem al Senyor que el nostre germà gaudeixi ja d’aquesta promesa, que la vegi feta realitat i la visqui en plenitud.

En paraules del nostre fra Marc «la vida és quelcom que depèn de nosaltres mateixos i de Déu» (Visita guiada al monestir de Santa Maria de Poblet, pàg. 20). Certament viure-la, creure en aquesta esperança depèn de nosaltres i és alhora regal, gràcia de Déu; és la prova més gran d’amor que ens ha donat el Pare, aquell que ens reconeix com a fills seus; com diu la carta de sant Joan. La clau és la confiança, ens ha dit el quart Evangeli, confiats en una vida que no acaba, on ja no hi ha sofriment i on tot és amor.

«On vius?» preguntava fra Marc als visitants, sorpresos no tant per la pregunta com per la inexactitud de la seva resposta, que donava pas a un joc dialèctic entre divertit i de resultat incert per al seu interlocutor. Però també es posava ell mateix una pregunta encara més important: Per a què i per a qui vivim? «Què és el més important que hem de fer en aquesta vida?» (Visita guiada al monestir de Santa Maria de Poblet, pàg. 3). «Si vivim, vivim per al Senyor i si morim, morim per al Senyor, per això tant si vivim, com si morim, som del Senyor», respon sant Pau (cf. Rm 14,8). Aquesta ha estat la vida de cristià, de monjo del nostre germà; seguint el camí cap a l’objectiu que el mateix sant Benet ens marca, la vida eterna. Tenint de model aquell qui és el camí, la veritat i la vida: Crist.

Tota la nostra vida, si ho mirem bé, no és sinó un preparar-nos per a aquesta hora que ha arribat ja per a fra Marc, l’hora de viure vertaderament, la del veritable encontre amb el Senyor, l’hora de néixer de nou i estar-se allí on està el Senyor, allí on Ell ens ha preparat estada, on hi ha lloc per a tots.

La vida dels monjos, la de tot cristià, però molt especialment la nostra, és un recórrer el camí cap a aquesta hora de plenitud i de vida, un camí al llarg del qual tenim pors, on ens surt al pas qui ens vol esfereir, on tan sols la certesa de poder fruir de la bondat del Senyor aixeca un mur que res ni ningú no és capaç d’esfondrar. Aquest camí és el que el nostre germà Marc ha conclòs avui i nosaltres, confiant en Déu, confiant en Jesucrist, el seu Fill, demanem que gaudeixi ja de la contemplació de la claror de la mirada del Senyor i sigui considerat digne d’ocupar una d’aquelles estances que Crist ens hi ha preparat.

I ara Marc et preguntem a tu: On vius? On tens els peus? I demanem per a tu que visquis a la casa del Senyor, allí on el Senyor està, que els teus peus reposin segurs al seu temple, que respiris l’aire pur de l’eternitat; que El Senyor t’hagi concedit de ser semblant a Ell i poder veure’l tal com és. Recordant allò que vas escriure «allà on estiguis, amb qui estiguis, sol o acompanyat, el Pare està sempre present ja sigui en tu mateix, en la bondat de la creació i amb els qui t’envolten» (Visita guiada al monestir de Santa Maria de Poblet, pàgina 41).

Has estat valent, el teu cor no ha defallit, has esperat en el Senyor, acabada la cursa t’has mantingut fidel. Demanem per a tu que estiguis ja amb el Senyor, com ho has demanat amb tota l’ànima, que estiguis allí on no es perd mai l’alegria, que havent escoltat Ell el teu clam frueixis en el país de la vida de la seva bondat.

Que Ell, el Verb encarnat per a l’home salvat, sempre misericordiós, t’hi aculli avui a tu i demà a tots nosaltres amb el Pare i l’Esperit Sant.

2 de febrer de 2021

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Jesús quaranta dies després de néixer acudeix per primer cop al Temple. L’hi porten els seus pares Josep i Maria, aquells qui tenien per costum pujar un cop a l’any a Jerusalem, perquè eren uns bons observants de la Llei. El llibre del Levític, és a dir la Llei, estableix que al quarantè dia del naixement d’un infant mascle la mare tenia que oferir un sacrifici de purificació per tal de recuperar la seva puresa i alhora rescatar al primogènit en record de l’Èxode. Aquest sacrifici quedava establert en l’oferiment d’un anyell i un colomí o una tórtora i en cas de que la pobresa de la família no ho permetés, el preu del rescat eren dues tórtores o dos colomins.

Maria, la mare del Fill de Déu, la tota pulcra a qui no cal certament cap ritus de purificació perquè ha estat concebuda sense màcula, tant sols pot oferir el sacrifici dels pobres. La família de Jesús, la que acull, aixopluga i educa al Messies, s’ha de conformar amb un petit sacrifici per tal de complir tot el que ordenava la Llei del Senyor. L’àngel de l’aliança entra al temple fidel a la Llei i pobre entre els pobres. Aquell qui és com el foc fonedor, com el sabó de fer bugada, que ha de fondre i depurar als descendents de Leví entra en el temple, a la casa del seu Pare, humil i pobre.

Ens ho ha dit la Carta als Hebreus, Jesús s’ha emparentat amb nosaltres per destruir al diable, té el domini sobre la mort i ha vingut per fer-nos lliures. Però per portar a terme aquesta seva tasca, per acomplir la voluntat del Pare, per redimir-nos, per expiar els pecats del poble, s’ha fet en tot semblant als germans, feble entre els febles. Déu fet carn, tan home que Simeó el pot prendre en braços i agafant-lo a Ell abraça la salvació. Ell no ha vingut pas a salvar als àngels, sinó als homes i per això ha esdevingut un home com nosaltres, per poder ser d’aquesta manera el sacerdot compassiu i acreditat davant de Déu.

Aquest rei de la gloria a qui els seus pares porten al temple, apareix als ulls de tots com un infant més, no crida pas l’atenció ni dels guardes del temple, ni dels grans sacerdots. Però ja hi ha algun cor atent, preparat d’antuvi per haver practicat la justícia i la pietat, dedicat nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions; que està obert a la revelació i veu acomplert allò que Déu li havia promès. Simeó i Anna han vist i reconegut en aquell infant al Salvador que serà presentat no tant sols al temple sinó a tot el món, perquè Ell és la llum que ha vingut per il·luminar a tots els pobles, no tant sols la gloria del seu poble, sinó la salvació universal, promesa per Déu des de sempre.

Jesús, Maria i Josep obedients a la Llei se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret havent acomplert tot el que manava la Llei. Jesús tornarà al Temple molts altres cops; allí disputarà amb els doctors i mestres de la llei, essent tant sols un infant que creixia, es feia fort i era entenimentat; però a qui Déu li havia donat el seu favor. Allí al Temple hi acudirà amb els seus deixebles, hi ensenyarà, hi instruirà el poble i hi anunciarà la bona nova, també hi expulsarà als cobradors i venedors que han fet d’aquell lloc una cova de lladres i allí els seus, un cop Ell mort, ressuscitat i pujat al cel, hi seran contínuament beneint Déu.

Perquè aquest noi serà motiu que molts caiguin i molts d’altres s’alcin, serà una senyera combatuda que causarà a Maria un dolor tant fort com una espasa que traspassa l’ànima, perquè el preu de la salvació és la creu, i a nosaltres ens portarà una gran joia en rebre pel seu sacrifici i la seva resurrecció el regal de la salvació eterna.

En el lloc de l’encontre entre Déu i el seu poble, Jesús es presentat i ofert al Pare; Ell s’ofereix certament per a la nostra salvació com la víctima única i definitiva oferta per a la salvació de tota la humanitat. Externament complia un precepte de la Llei, de fet es presentava als qui el vulguin reconèixer i confessar. Ell és el Senyor valent i poderós, victoriós en el combat contra el pecat; el Fill de Déu fet home per a la nostra redempció, llum per a les nacions.

26 de gener de 2021

SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

«Als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot.» Moguts per la confiança en l’omnipotència de Déu i cercant l’esperit de simplicitat els nostres Pares fundaren un nou monestir. La confiança en Déu i la simplicitat són la clau de volta de l’espiritualitat cistercenca; una simplicitat viscuda de cor que, amb l’ajut de Déu, els nostres Pares aconseguiren de viure al nou monestir.

Robert, Alberic i Esteve cercaven de viure amb més intensitat l’esperit de la Regla. La vida monàstica s’havia anat poc a poc viciant de la societat que l’envoltava i molts monestirs havien acabat per esdevenir més nuclis de poder polític i econòmic que no pas fogars espirituals. Els fundadors de Cister no volien fer una nova obra, són hereus de la tradició monàstica occidental i alhora recullen les inquietuds dels moviments monàstics com els Pauperes Christi dels segles XI i XII, uns i altres eren per damunt de tot homes delerosos de trobar una via més d’acord amb el missatge evangèlic.

Robert, Alberic i Esteve vivien amb la sensació de no ser fidels a la seva professió, al seu compromís amb Déu, de no viure segons l’esperit de la Regla de sant Benet. Aquells homes pietosos, els nostres Pares en el monaquisme, s’entristien i es planyien quan al seu esguard no es guardava la Regla i la seva professió havia esdevingut als seus ulls un perjuri. L’origen del nou monestir, l’origen de Cister està en la fidelitat, en la recerca d’un lloc propici pel gènere de vida monàstica capaç de persistir en els descendents, de propagar-se en els fills dels fills, mantenint-se viu aquest esperit a cada generació. Així fundaren, il•luminats per la gràcia divina, el 21 de març de 1098, dia en el que s’esqueia el Diumenge de Rams, el nou monestir en aquell desert, en aquell paratge solitari, boscós i poc fèrtil que els hi havia estat ofert per residir-hi.

Robert, Alberic i Esteve creien en la vida monàstica viscuda amb aquest esperit de simplicitat i de fidelitat i creien fermament de poder viure-la així, perquè com ens ha dit la carta al cristians Hebreus «creure és posseir anticipadament els béns que esperem.» Ells, com el mateix sant Benet, no cercaven altra cosa que servir en l’escola del servei diví i el seu camí no fou pas fàcil, fou necessàriament estret en els seus inicis.

Robert, que amb llibertat havia obtingut com Abraham la capacitat de fundar un llinatge, fou de nou reclamat pel seu monestir d’origen i atenent aquell gran clamor en conjunt, dels monjos de Molesmes, en paraules del Papa Urbà, hagué d’abandonar ben aviat l’empresa tot just un any després de començada. Ho feu a risc de ser acusat pels monjos del nou nat monestir de deslleial, desafecte i traïdor, però malgrat tot, confiat en fer la voluntat del Senyor, obeí als seus superiors sense haver posseït encara allò que Déu li prometia. Restaren aleshores a Cister vuit dels vint-i-un fundadors, pocs però de molt valor, en paraules del Petit Exordi.

Alberic, apòstol de la igualtat, aquell qui estimà la Regla i als germans havia obeït també la invitació d’anar-se’n a la terra que havien de posseir en herència i per això la seva bondat no ha estat pas oblidada. Home lletrat, versat tant en les ciències divines com en les humanes, religiós i sant; havia patit molt tant a Molesmes com a Cister per defensar el seu ideal monàstic. Home fort, intrèpid i perseverant que sense cercar mai la gloria del reconeixement humà va resistir quan tot semblava esfondrar-se. Amb els seus, seguint la rectitud de la Regla en allò que feia referència a la seva vida, s’emmotllaren tant a la norma eclesiàstica com a les prescripcions de la Regla, despullant-se de l’home vell i revestint-se de l’home nou per tal que la seva posteritat es mantingués fidel a l’aliança i els seus fills fossin fidels gràcies a ells.

Esteve profeta de la fraternitat entre les noves comunitats que s’anaven fundant, amant de la Regla i del lloc havent-ho deixat tot per amor a l’Evangeli no deixà de rebre en aquest món el cent per u, tenint sempre posada l’esperança en la vida eterna. Begué amb fruïció en la Sagrada Escriptura i en els Pares, esdevenint amb ell el nou monestir un veritable fogar de cultura monàstica.

Robert, Alberic i Esteve ho deixaren tot per seguir al Crist, per viure amb autenticitat i simplicitat la Regla del nostre Pare sant Benet. Encesos d’una mateixa caritat cercaren d’imitar al Crist i esdevingueren pares i mestres d’una multitud de fills en l’escola del servei diví, els nostres pares i mestres.

Avui ens diuen, avui ens demanen, de viure sense anteposar res al Crist, conformant la nostra voluntat a la d’Ell, vivint amb simplicitat i autenticitat l’esperit de la Regla.

Robert, Alberic i Esteve no crearen una regla a la seva mida, no cercaren pas d’imposar la seva voluntat a ningú; es confiaren a les mans de Déu, ho donaren pels altres, vivint amb sinceritat l’Evangeli tenint la Regla com a model i guia, oferint la seva vida a Crist.

Per això moguts pel seu exemple demanem avui al Senyor de poder córrer amb tota l’ànima cap a la vida eterna posant en pràctica també nosaltres la fe a través de la caritat.

25 de gener de 2021

CONVERSIÓ DE SANT PAU, APÒSTOL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 22,3-16; Fets 9,1-22; Rm 15,15-16.20-25.28-29; Sl 116 (R.: Mc 16,15); Mc 16,15-18

A la segona lectura d’ahir, diumenge, manllevada de la primera carta als Corintis, sortia una paraula grega molt interessant: Pau parlava de la figura d’aquest món que passa: σχμα το κσμου (7,31). D’aquí ve la nostra paraula esquema. El terme grec és riquíssim de significat. Fa referència a quelcom aparent, al que es veu a l’exterior, també serveix per designar el paper, el rol d’un actor. I és que «en el gran teatre del món» sovint vivim sense pensar, sense anar a fons, representant el paper que la vida i les circumstàncies ens han assignat. És exactament el que li passava a Saule, aquell jueu zelós de la Llei, que representava el paper que la tradició dels pares li havia assignat. Per això el seu procés de conversió ha de passar per una llum encegadora, per una mena de núvol de foscor i de no saber, en el qual haurà de purificar i considerar com a escòria, potser, tots els rols, tots els papers, totes les figures que fins ara li havien estat avantatjoses. Li caldrà passar de la figura a la realitat, de l’ombra a la veritat. Ananies, missatger de la gràcia de Déu, que això vol dir el seu nom, és escollit per guiar-lo en aquest pas, en nom de la comunitat, de l’Església, per ajudar-lo a desempallegar-se de la figura de la Llei i revestir-se de la veritat de la Gràcia, l’única justícia que el pot salvar en Jesucrist.

De la mà de Pau, que porta l’espasa tallant de la Paraula, i sota la mirada de Pere, que porta les claus, tanquem avui la porta de la setmana de pregària per la unitat dels cristians. Pere va aprendre a deixar la seva figura de pescador de peixos en el seguiment concret de Jesús, aferrat al seu mantell, pels camins de la Terra Santa, i esdevingué així pescador d’homes. Pau, en canvi, ho rep tot de l’Església, a través d’Ananies. Per això, en aquestes dues figures, de Pere i Pau, en les seves tensions i en els seus acords, en les seves maneres diferents d’esdevenir deixeble, també nosaltres som cridats a deixar de banda els nostres esquemes de divisió per esdevenir artífexs de la gràcia de la veritable comunió, en el Crist Pantocràtor, Senyor de la història, que ens somriu serè des del seu tron de glòria.

Amb el bellíssim responsori que cantarem aquest capvespre, en iniciar la festa solemne dels sants abats de Cister, cloguem, doncs, plens de desig, i més humils, si pot ser, aquests dies de pregària intensa: Per causa de l’aliança del Senyor i per les lleis paternes, els sants de Déu perseveraren en l’amor de la germanor, perquè en ells hi hagué sempre un sol esperit i una sola fe. Que el Senyor de la glòria, Jesús, u amb el Pare, u amb el Sant Esperit, ens ho concedeixi també a nosaltres. Amén.

21 de gener de 2021

SANTS FRUCTUÓS, BISBE, AUGURI I EULOGI, DIAQUES, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Dn 3,14-20.91-92.95; He 10,32-36; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 5b); Jo 17,11b-19

El món, els deixebles i Jesús.

Jesús prega, prega pels deixebles, prega per la unitat dels deixebles, prega perquè siguin u. Unitat que aquesta setmana tenim encomanada en la nostra pregària per tots els cristians d’orient a occident.

Jesús vetllava mentre estava amb ells.
Però, ara és l’hora, l’hora que havia d’arribar, l’hora de la seva passió, mort i resurrecció, l’hora de la seva glorificació i els deixebles quedaran a la intempèrie del món.

El món que no ha reconegut la llum de Jesús, el món que prefereix viure amb els seus ídols, els seus costums i no vol obrir-se a la llum de la veritat.

Així, els deixebles, i ara com abans, els seguidors de Jesús, sempre se’ls espera que hauran de sostenir lluites i sofriments.

Sofrint amb constància van poder complir la voluntat de Déu el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi.

Tots estaven en el món, com nosaltres estem enmig d’aquest món tan tocat avui per la pandèmia. Però, ells no eren del món perquè no van acceptar, no es van identificar en els valors ombrívols del món.

Jesús prega al Pare pels deixebles perquè els preservi del maligne, perquè enviats al món siguin consagrats en la veritat, i esdevinguin testimonis de la llum, de la bona nova i en la veritat puguin netejar d’ombres el món.

Ara Jesús prega en nosaltres, en les nostres hores de pregària, en la litúrgia monàstica, perquè amb constància, malgrat els sofriments, cadascú ens obrim a la llum dels bens millors que Déu ens ha promès i que duren per sempre.

Preguem sempre per acollir la voluntat del Pare en la nostra vida, en la nostra comunitat, en els cristians de totes les confessions. I amb constància perseverem en la veritat de la fe amb el testimoni i l’exemple que ens han deixat els sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi.

17 de gener de 2021

DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
1S 3,3b-10.19; Sl 39,2.4ab.7.8-9.10 (R.: 8a i 9a); 1C 6,13b-15a.17-20; Jo 1,35-42

¿Què voleu?

Aquesta pregunta directa que fa Jesús als que el seguien, ens la fa avui a cadascú de nosaltres, ens la fa a cada cristià, ens la fa a cada monjo. Què voleu?

L’ésser humà és l’ésser que vol, desitja, busca. És l’ésser que busca més enllà de les pròpies necessitats de supervivència. És l’ésser que desitja alguna cosa més, més enllà del seu propi “jo”.

Tal vegada vol moltes coses per satisfer els desitjos de la carn. Però, tal vegada busca per satisfer un desig molt més preuat, un desig únic que el porti a la plenitud. No es tracta de voler moltes coses, sinó de trobar el qui és tot per a tu.

Sempre hauríem de donar gràcies per les persones que ens han ajudat en el camí de la fe, en el camí del coneixement, del descobriment de Jesús.

Sempre hi ha algú que ens indica cap a on hem de mirar, a qui hem d’escoltar, per on hem d’anar.

Joan indica als deixebles: «Mireu l’anyell de Déu». Elí indica a Samuel que escolti i atengui què vol el Senyor.

CRIDA el Senyor, ens crida, a dintre el cor ens ha posat el desig de voler buscar-lo a ell, només a ell. Perquè cadascú de nosaltres som santuaris preciosos de l’Esperit Sant.

«Veniu i ho veureu». Els diu Jesús als deixebles que el seguien. També a cadascú de nosaltres, si ens considerem cristians, Jesús està contínuament dient-nos: «Veniu i ho veureu». Però, despistats com som ens podem oblidar fàcilment que Jesús ens CRIDA.

On viu Jesús? A quina hora el trobaré a casa? Els deixebles han anat a veure on s’allotjava i s’han quedat amb ell aquell dia.

El monjo el busca a la cinc de la matinada al cor de l’Església, en la pregària comunitària, en la litúrgia diària, en el treball quotidià. Perquè un dia el va trobar a les seves quatre de la tarda. I, per això, va decidir d’entrar al monestir. Tots hem tingut la nostra hora d’encontre, de trobament, que ens ha fet canviar la vida que portàvem.

Trobar Jesús canvia la vida de la persona, canvia la vida d’Andreu, el germà de Simó. I quan hom ha estat tocat per la gràcia de Déu, tot ha quedat en un segon o tercer pla, perquè el desig de Déu és molt més preuat que cap altra cosa.

El qui de veres ha trobat a Jesús, no pot fer altra cosa que viure’l i donar-ne testimoni, anunciar-lo, comunicar-lo amb la seva vida. I com no, indicar al teu germà on és Jesús.

Jesús mirà Simó i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra». Jesús ens mira avui també, a cadascú de nosaltres que ens atansem a buscar-lo. Jesús veu el nostre interior, el seu preciós santuari. Jesús sap tot el que com a ésser humà hom pot fer en bé de tota la humanitat.

Per això, Jesús ens té assignat un nom, un nom que significa la tasca a realitzar en la comunitat, en l’Església, en la societat. Cristià és el nom, és el teu nom. Cristià ve de Crist, ungit. Tenim la tasca com a cristians d’ungir els nostres germans.

Tenim el deure d’ungir amb l’oli de la fe, amb l’oli de l’esperança, amb l’oli de la caritat. Perquè com a cristians estem obligats a expandir la fragància de la nostra unció, del do de la salut espiritual que necessita el nostre món.

10 de gener de 2021

BAPTISME DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 55,1-11; Sl Is 22; 1Jo 5,1-9; Mc 1,7-11

«Són tres els qui donen testimoni: l’Esperit, l’aigua i la sang» ens ha dit la primera carta de sant Joan i els tres donen testimoni de Déu a favor del seu Fill. Avui el qui al calvari donarà testimoni amb la seva sang, rep ell el testimoni de l’Esperit i és batejat amb l’aigua de conversió. Jesús es batejat per Joan, aquell qui està lliure de pecat rep un baptisme d’aigua, un baptisme precursor com els qui reben els qui acudeixen a Joan, ja que encara no s’ha completat el misteri de la nostra salvació. Crist mateix preguntà als grans sacerdots i als notables del poble «El baptisme de Joan, d’on venia: de Déu o dels homes?» (Mt 21,23). Aquells no li volgueren respondre per por a donar-li la raó o a enemistar-se amb el poble; però Jesús al Jordà donà el just testimoni de la missió encomanada a aquell que era una veu que clamava en el desert, aquell qui predicava un baptisme de conversió per al perdó dels pecats (cf. Mc 1,4), aquell qui no essent digne ni de portar-li les sandàlies (cf. Mt 3,11), era més gran que cap altra nascut de dona i alhora més petit que el darrer en el Regne del cel (cf. Mt 11,11).

Jesús al Jordà s’abaixà per compartir el baptisme amb nosaltres pecadors; es batejà entre pecadors necessitats de conversió, com morirà entre malfactors. El Pare l’ha fet en tot igual a nosaltres llevat del pecat, i Ell s’ha fet obedient fins a acceptar el baptisme de Joan, fins a acceptar la mort i una mort de creu. Al Jordà el cel s’esquinçà, davallà l’Esperit i el Pare clamà al seu Fill estimat en qui s’ha complagut. El baptisme de Jesús no és tant sols l’inici solemne de la seva vida pública, tal com manifestà Pere tot just abans de ser Maties l’escollit per la sort per substituir a l’apòstol traïdor, Pere parlava de que l’elegit fos un dels qui havien acompanyat a Jesús durant tot el temps que convisqué amb els apòstols, des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut cap al cel (cf. Ac 1,21-22).

El baptisme del Jordà és sobretot part del pla de salvació unit indissolublement al misteri de la passió, mort i resurrecció; una teofania, una nova epifania, en la que es manifesta la Trinitat santa i on els Pares de l’Església hi veuen el moment en que Jesús confereix a l’aigua la capacitat de ser matèria del nou baptisme, aquell que batejarà en veritat, amb la força de l’Esperit. Com hi veuen també l’anunci d’una nova vida, tal com un colom anuncià a Noé la fi del diluvi al Jordà la persona de l’Esperit com un colom davallà sobre la persona del Fill fet home, mentre la veu del Pare clamà des del cel proclamant que aquell és el seu Fill estimat. Amb Noé el cel s’obrí de núvols, amb Crist s’esquinçà. Amb Adam el cel es tancà i amb Crist s’obri a l’home nou.

Jesús no es bateja per que el baptisme li aporti res de nou a Ell, es bateja per aportar Ell al nostre baptisme la força de l’Esperit, la força de la Trinitat. Com Jesús no mort perquè la mort li aporti res, mort per donar-nos a nosaltres la vida.

Amb Jesús el baptisme de conversió de Joan es transforma i esdevé comunió amb Crist, amb aquell Déu que no romangué ocult, amagat, sinó que es manifestà, que es feu home, que tingué un nom, que ens deixà la seva Paraula, que patí, morí i ressuscità per nosaltres, per a salvar-nos. «Crist és el Déu viu que entra en el nostre temps, en la vida de cada dia», en la nostra història (Benet XVI, 8 de gener de 2006). Així com per la seva resurrecció entrem a la vida eterna, així pel seu baptisme entrem a la vida de la fe. Amb el baptisme tots nosaltres esdevenim fills estimats de Déu, perquè nosaltres pel baptisme participem d’una manera nova de la relació única i singular de Jesús amb el Pare, manifestada al Jordà. El baptisme, la fe és un do de Déu, és gràcia, participació en el misteri de la redempció en el qual Déu és feu fill de l’home perquè l’home arribés a ser fill de Déu (cf. Benet XVI, 8 de gener de 2012).

Escrivia sant Màxim de Torí «Algú, potser, dirà “Si era sant, per què va voler ser batejat?” Escolta el per què: Crist és batejat no per a ser ell santificat per les aigües, sinó perquè les aigües siguin santificades per ell» (Sermó 100 sobre la sagrada Epifania). Aigües amb les quals nosaltres hem estat batejats.

6 de gener de 2021

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

«On és el rei dels jueus que acaba de néixer?» es pregunten uns mags. Un rei que ha vingut assenyalat per una estrella, pel cosmos, per la creació; una estrella que s’aixecat per indicar-los el camí. Si la nit de Nadal un esclat de llum sorprengué a uns pastors que dormien al ras i que escoltaren la veu d’un àngel que anunciava una gran meravella; avui un estel porta a uns mags de llunyanes terres per presentar homenatge a aquest rei; un rei que la nit de Nadal vingué al món al bell mig del poble d’Israel i avui s’ha manifestat a tot món.

Un rei que no se sap massa bé on ha nascut, però que malgrat això inquieta al rei Herodes, el rei dels jueus ara al servei de Roma, que cercarà de matar-lo. Aquest rei que ha nascut, que anuncien els àngels i els estels, no respon a les característiques habituals dels reis d’aquest món, perquè el seu regne no és d’aquest món. Ha vingut, s’ha fet carn, per comunicar allò que no havien conegut les generacions passades, allò que Déu ha volgut ara revelar per l’Esperit.

Avui per obra de l’Esperit la verge ha tingut un fill; demà per obra del mateix Esperit els apòstols de Crist rebran la missió de comunicar la gràcia de Déu arreu del món; aquesta gràcia que s’ha fet tota ella humanitat en la persona del Fill i que havia estat anunciada de temps antics assenyalant a Bet-Lèhem com el lloc d’on sorgiria un príncep que havia de pasturar el nou Israel, com David, també nascut allí, l’havia pasturat en l’antigor.

Les tenebres i les fosques nuvolades que embolcallen la terra veuen aparèixer la llum de la gloria del Senyor, aquella  llum que resplendeix en la foscor i que la foscor no ha pogut ofegar; aquella llum que ve d’aquell qui té en ell la vida, una vida que és llum per a nosaltres (Cf. Jo 1,4). Escriu un antic himne d’Epifania «L’estel d’orient llançà els seus primers raigs en les tenebres i els llançà als cecs i vingueren i reberen molta llum. Portaren les seves ofrenes i reberen la vida, adoraren i se n’anaren». (Himne 1).

Ha arribat la llum a Jerusalem i a tot el món, avui a la gloria del Senyor s’hi acosten uns homes vinguts de llunyanes terres perquè la salvació és universal. La tradició de l’Església ha interpretat al llarg dels segles aquest passatge evangèlic de Mateu a la llum del capítol 60 del profeta Isaïes i del Salm 72, que hem escoltat. Els mags que venien d’orient han esdevingut així reis de Tarsís, Aràbia i Sabà i els presents en regals portats sobre els lloms d’onades de camells i dromedaris de Madian i d’Efà. Ahir aplegaren per aquell infant tots els ramats de Quedar i li presentaren els anyells de Nebaiot; avui li porten de lluny or i plata per glorificar el seu nom (Cf. Is 60 7 i 9).

Avui celebrem la manifestació del Senyor a tots els pobles. Un Senyor que és home i com a tal morirà; un Senyor que és Rei d’un regne que no és d’aquest món i un Senyor que és el Fill unigènit de Déu; tres atributs d’aquest infant representats pels tres dons de la mirra, l’or i l’encens. Aquest infant és aquell qui transformarà l’aigua en vi a Canà i convertirà el vi en la seva sang en cada Eucaristia, aquell a qui la veu del Pare reconeixerà com a Fill seu al Jordà.

El Senyor ens crida a nosaltres a ser com aquells pastors que dormien al ras la nit de Nadal, que s’aixecaren i cercaren l’estable amb Maria, Josep i el nen per adorar-lo i oferir-li quelcom del poc que posseïen; com aquests mags que veient aixecar-se una estel, emprengueren un llarg viatge i en veure on s’aturava trobaren allí el nen amb Maria la seva Mare i prosternats li oferiren els seus dons i el seu homenatge. Els seus, com Herodes, no l’acolliren, el món no l’ha reconegut, sols ho han fet aquells a qui els ha estat anunciat (cf. Jo 1.10) per la veu d’un àngel, per un raig de llum i per un estel lluminós.

El misteri de Nadal, la manifestació del Senyor, ens convida a aixecar-nos, a emprendre el camí cap a Ell, ens convida a cercar-lo, a interpretar els signes dels temps que ens l’anuncien també avui i anar a trobar-lo i a adorar-lo. L’adoració és la finalitat del camí; en paraules del Papa Francesc «si perdem el sentit de l’adoració, perdem el sentit del moviment de la vida cristiana, que és un camí cap al Senyor, no cap a nosaltres mateixos.» (Homilia 6 de gener de 2020).

El camí de la fe, de la vocació cristiana ens demana d’aixecar-nos per deixar tot allò que ens és un destorb per anar cap a Déu. La llum que resplendí a la nit, l’estel que s’aixecà en llunyanes terres, són tant sols un anunci, cal seguir-los per arribar al qui és la llum veritable que en venir al món il·lumina a tots els pobles.

Escrivia sant Joan Crisostom «els mags no veien sinó un estrella; però quan van abandonar llur pàtria, veieren al mateix sol de justícia. Es podria dir que ni tant sols haguessin continuat veient l’estel si haguessin romàs al seu país. Afanyem-nos perquè també nosaltres, malgrat que molts ens ho vulguin impedir, puguem córrer cap a la casa d’aquest infant, a l’encontre del Senyor.»  
(Sant Joan Crisostom, In Matthaeum homiliae, 6,5 [PG 57, 78]).

Anem cap al qui és la llum veritable que il·lumina tots els homes.

1 de gener de 2021

SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Rafael Barruè, prior de Poblet

Conservar, recordar i meditar

«Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava». I nosaltres?

Conservar

La informació, la desinformació, la conformació, la formació, són moltes les noticies que saturen el nostre espai interior.

Ara cal destriar i conservar en el nostre cor, com Santa Maria ho feia, allò de bo, allò de bé, allò de millor que ens ve de Déu.

Perquè la benedicció ha vingut, ens ve i ens vindrà sempre del Senyor. És el Senyor qui gira cap a nosaltres la seva mirada per beneir-nos i protegir-nos, per guardar-nos, per fer-nos veure la claror de la seva mirada, per apiadar-se de cadascú de nosaltres i donar-nos la pau, ara i pels segles dels segles. La pau que només ell, Jesucrist, pel seu naixement, ens pot donar, la pau que ve del seu amor incondicional a tota la humanitat.

Nosaltres ens podríem preguntar: Cap a on tenim la mirada? Cap a on tenim posats els ulls en els desitjos d’aquest any nou? Perquè sols des de la pau, sols des d’un cor pacificat es podrà avançar en el bé, en la benedicció que rebem de Déu. Ens cal sempre conservar el seu do de la pau, la seva pau en el nostre cor.

Recordar

L’any nou se’ns presenta com un repte en el temps. En aquest temps de crisi sanitària, econòmica, política, social, ecològica, espiritual, ens hauríem de recordar i molt que no estem sols.

Perquè Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, la Verge Maria. Recordem que per Maria, amb el seu sí, hem rebut l’autor de la vida, Jesús el nostre salvador. Per això, podem anomenar-la Mare de Déu. Ja que va concebre per obra de l’Esperit Sant i ha portat en el seu si el Fill unigènit de Déu. Hauríem de recordar sempre que Jesús ha vingut a rescatar-nos de l’esclavatge en que estàvem conformats. Perquè si no obrim els ulls, si no obrim el cor com Maria al misteri de l’encarnació, podem romandre esclaus de les nostres pròpies lleis. Hauríem de recordar sempre que gràcies al Fill hem rebut la condició de fills, la condició d’hereus per gràcia de Déu. Per això, cal que no oblidem que no estem sols, que som fills estimats del mateix Pare, units en l’Esperit que ens fa cridar: “Abbà, Pare!”. Aquests records han de ser els que alimentin el foc del nostre cor, del nostre esperit, tot aquest l’any que comencem.

Meditar

L’alegria del Nadal ens arriba avui en la humilitat, ens les persones humils, en els qui viuen al ras, en els pastors, en Maria, en Josep, en Jesús.

Si no sóc humil, si no visc al ras, si no deixo de banda el meu egoisme, si no deixo les meves seguretats, si no abandono la closca sota la qual visc, no puc viure a la intempèrie, a cel descobert, sense sostre ni recer.

Si visc al ras podré escoltar la noticia que em dóna Déu per mitja dels seus àngels, el que vol dir-me, la noticia principal per a la meva existència, la seva voluntat per a la meva vida, la noticia de la nostra salvació.

Els pastors, els humils, els qui viuen al ras, anaren a Bet-Lèhem, a la casa del pa, trobaren Maria i Josep amb el nen a la menjadora, el lloc on es presenta el pa viu baixat del cel.

Havent-ho vist, contaren les noticies que els havien dit d’aquell infant, i tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors. Els qui guardaven les ovelles encomanades ara escampen la noticia encomanada, la noticia de l’hora de la salvació, de l’any del Senyor, del temps de gràcia per al nostre rescat.

«Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava».

Maria meditava. Amb tot aquest aldarull Maria, sempre Verge, sembla que resta atenta, expectant, silenciosa, conservant totes aquestes coses en el seu cor de mare. Maria acull el do de Déu, la benedicció de Déu, el Fill, el salvador del món, conservant cada record de bondat, de bé i de millor que per gràcia ha rebut de Déu, meditant-ho tot amb immaculada serenor. Maria intuïa cada esdeveniment sorprenent de part de Déu com una gràcia per a tota la humanitat. Maria intuïa que la salvació arriba per a tots els més desafavorits i desvalguts de generació en generació.

El pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit. Els humils han pogut veure i sentir.
Sense humilitat mai podrem sentir ni veure el que Déu ens té preparat per a nosaltres. Tenim una escala, se’ns dubte, se’ns ha deixat l’escala de la humilitat per anar baixant a veure, sentir i meditar tot el do de Déu que se’ns ha estat ofert.

El do és Déu mateix, Jesús, el que ens salva, el que no pot ser més a prop nostre que quan ens apropem i se’ns dóna a l’Eucaristia, i que quan lloem Déu en la litúrgia hi és present amb nosaltres. Però, al ras també el trobem a Jesús. Si hem baixat l’escala de la humilitat i estem al seu nivell, al ras, ens trobarem amb Jesús en cada malalt, en cada presoner, en cada foraster, en cada persona que està assedegada d’amor.

Que Santa Maria, sempre Verge Immaculada, Mare de Déu i Mare de l’Església, ens ajudi en aquest any que comencem amb el seu exemple d’humilitat. Perquè amb humilitat puguem rebre la pau i la benedicció en el nostre cor. Perquè el nostre camí de meditació ens porti a una acció salvífica vers cada germà nostre, fills tots del mateix Pare.

«Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava».

Doncs: conservem, recordem i meditem.