25 de desembre del 2021

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

De nou Nadal, certament per segon any consecutiu un Nadal atípic marcat per la pandèmia i els sofriments i les restriccions que provoca, però malgrat tot Nadal. Així ens ho han anunciat ja fa setmanes les llums als carrers, les campanyes comercials i un neguit per comprar. Sembla com si el Nadal s’hagués convertit tant sols en uns dies marcats per una certa sensibilitat que no va més enllà de la superficialitat. Quan anem a buscar a l’armari de les coses que usem poc, aquelles caixes on guardem les figures del pessebre, qui sap si heretades dels pares o comprades amb esforç i il·lusió al llarg dels anys, i quan les desemboliquem del paper que les protegeix; ens trobem amb els rostres coneguts de Maria, Josep i el Nen amb l’àngel, els reis i els pastors. En acabar les festes amb més pressa que tristor les emboliquem de nou amb el paper de la nostra nostàlgia i les tanquem amb la naftalina de la rutina amb que hem celebrat el Nadal. En desar-les queda poc o res del misteri del Nadal fins el següent any en que tornarem a muntar el pessebre. Tot plegat una rutina, que potser fins i tot ens mou a la sensibilitat, una sensibilitat massa sovint amb data de caducitat al 7 de gener. Però aquestes figures inanimades que desem a la cambra dels mals endreços i retrobem un any rere l’altre, tenen ànima, tenen un sentit, que tal volta s’escapa ja de la nostra percepció.

Fa dos mil anys, any amunt any avall, un emperador Romà, Cèsar Octavi August, decretà de fer un cens al seu imperi i en la més allunyada província d’aquest, un home, que es deia Josep, i una noia, que es deia Maria, es veieren obligats a anar a Betlem a inscriure’s, perquè ell era del llinatge de David i el d’ella poc importava aleshores. Qui es pot imaginar en aquesta parella que no trobà aixopluc enlloc l’instrument privilegiat de l’acció salvadora de Déu? Un fet històric puntual i quasi anecdòtic que de sobte quadra amb els plans de Déu, amb el pla de la salvació que Déu havia dissenyat de temps antics per tal de que l’home recuperés la seva íntegra plenitud, aquella imatge de Déu enterbolida pel pecat. Així es revela, de manera senzilla i simple, l’amor de Déu, com ens ha dit sant Pau.

La glòria de Jesucrist, el Déu gran i salvador nostre, es mostra en la fragilitat d’un infant posat en una menjadora fill d’uns pares que ni lloc a l’hostal han pogut trobar. No és aquest un fet intranscendent, en aquesta simplicitat es manifesta Déu mateix; aquest infant per inversemblant que sigui és el Conseller-prodigiós, el Déu-heroi, el Pare-per-sempre, el Príncep-de-pau que havia anunciat Isaïes. Per això podem ben bé dir que avui ha arribat la salvació a la terra, avui ha entrat a la nostra vida, a la vida de tota la humanitat. El naixement a Betlem no és un fet aïllat; amb l’encarnació, la passió, la mort, la resurrecció, l’ascensió al cel i la glorificació del Fill de Déu, forma part d’un únic pla, el de la nostra salvació. Com escriu sant Agustí avui «celebrem, doncs, amb alegria l’adveniment de la nostra salvació, de la nostre redempció. Celebrem aquest dia de festa, en el qual el gran i etern Dia, engendrat pel qui és també gran i etern Dia, va venir al dia tan breu d’aquesta nostra vida temporal» (Sermó 185).

El Nadal ha d’entrar en els nostres cors, en la nostra vida; no es pot quedar en mera superficialitat, en una simple rutina que podem anar buidant de contingut amb el pas dels anys. Déu s’ha fet home, això és el que ha fet el zel del Senyor, com escriu Isaïes, perquè Déu és molt zelós, zelós del seu amor per la seva creatura fins a l’extrem de fer-se com ella per tal de redimir-la, fins a l’extrem de néixer en una menjadora, de morir en una creu i de compartir la seva resurrecció, la seva victòria sobre la mort, amb tots els qui escolten la seva Paraula i la segueixen.

El misteri de Nadal és massa gran per guardar-lo en una capsa al traster passats uns dies, la seva contemplació, la seva transcendència ha d’omplir la nostra vida de cada dia perquè Déu ha vingut al món per quedar-s’hi, per canviar les nostres vides, el nostre dia a dia i no tant sols durant dues setmanes, sinó per sempre. Aquesta alegria immensa, aquesta gran llum que ha vingut per treure’ns de les tenebres del pecat, ens ha de moure ha anunciar de dia en dia que el Senyor ha vingut a salvar-nos.

Avui ens ha nascut un salvador que és el Messies, el Senyor. No ens en podem estar de contar-ho a tots els pobles perquè el cel se n’alegra, la terra hi fa festa, jubilen els camps i també els nostres cors s’han d’abrusar de joia.

Escriu sant Lleó el Gran que «no hi pot haver lloc per a la tristesa, quan neix aquella vida que ve a destruir el temor de la mort i a donar-nos l’esperança d’un eternitat feliç.» (Sermó I en el Nadal del Senyor).

No tinguem por de donar glòria a Déu que ha vingut a portar la pau a la terra, a aquells que l’estimen.