24 de desembre del 2007

VIGÍLIA DE NADAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà
2Sa 7, 1-5. 8b-12. 14a. 16; Sl 88, 2-3. 4-5. 27 i 29 (R.: 2a); Lc 1, 67-79

«Ha arribat la plenitud del temps. Déu envia el seu fill a la terra», hem cantat al començament amb paraules de Pau als Gàlates (4, 4). Aquesta exclamació fa d'avui, 24 de desembre, vigília de Nadal, un dia tot especial, ple d'expectació i de sant neguit.

En aquest dia, antigament, els monjos, a la sala capitular, a l'ho­ra de prima, escoltaven l'anunci del Nadal, en el cant solemne del martirologi. L'anunci, que nosaltres proclamarem aquesta nit santa, és la narració, joiosa i contemplativa, d'això que hem cantat tan concisament en l'introit. En efecte, amb la calenda de Nadal desgranarem la història de la salvació, des de la creació del món i de l'home i de la dona, passant pel diluvi, la crida d'A­braham, la sortida d'Egipte, la unció de David com a rei, fins arribar al punt culminant d'aquesta història, a la plenitud del temps d'aquesta llarga gestació del Messies d'Israel: «Jesucrist, Déu etern i Fill de l'etern Pare —cantarem—, volent santificar el món amb la seva vinguda, havent estat concebut per obra de l'Esperit Sant, passats nou mesos des de la seva concepció, a Betlem de Judà, neix de la Verge Maria, fet home.»

Bernat, en escoltar fa prop de nou segles aquest anunci, exclamava ple d'admiració: «Un crit de joia ressona avui per tota la terra; un crit de joia i de salvació. Hem escoltat una paraula bona, una paraula de consol, una paraula que destil·la goig, digna de tota la nostra veneració. Jesucrist, el Fill de Déu, neix a Betlem de Judà» (sermó en la vigília de Nadal, I). El nostre temps, el temps humà de la nostra història, és assumit per Déu, en Jesús, l'infant de Betlem. La nostra història humana esdevé també història de Déu. Els nostres camins es troben amb els camins de Déu. El món i la nostra realitat, tan fràgil i trencadissa, són santificats, salvats, per la vinguda de Déu en la nostra carn.

Déu ens visita, germans! Ve per redimir-nos! Beneïm el Senyor, el Déu d'Israel, fidel i compassiu! Advent i Nadal són el temps de la visita de Déu! Preparem-nos-hi, avui, a acollir el misteri d'aques­ta visita! És un misteri digne de tota la nostra veneració!

13 de desembre del 2007

DIJOUS DE LA SETMANA II D'ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 41, 13-20; Sl 144, 1 i 9. 10-11. 12-13ab (R.: 8); Mt 11, 11-15

«I ni que no ho volguéssiu creure, Joan és Elies, el qui, segons les profecies, havia de venir». I, qui és Elies? Un profeta de foc, segons el Siràcida, amb una paraula ardent com una torxa. El nom d'Elies vol dir: «El Senyor és Déu», i sabem en efecte, pel llibre dels Reis, que aquesta va ser la missió del profeta: ser testimoni de la primacia del Déu d'Abraham, d'Isaac, de Jacob i de Moisès, el Déu que parlà en el foc de la bardissa i que donà la seva Instrucció, la seva Paraula al poble, al Sinaí. La missió d'anunciar, amb la vida i amb les paraules, que el Senyor, i només ell, és Déu.

Elies, un profeta de foc endut en un carro de foc. Després del seu rapte, és com si tota l'Escriptura bategués sota l'impuls del seu esperit transmès al deixeble Eliseu, en l'espera de l'Adveniment del Messies, el Crist. Elies és també el profeta de l'Advent.

Si Joan és Elies, el profeta designat per a tornar en el temps futur i per a preparar el seu poble per a aquest temps futur i definitiu, si Joan és Elies, vol dir que ens trobem ja en l'acompliment d'aquest temps futur. Joan assenyala Jesús, un de nosaltres, que passa entre nosaltres, i diu: «El Senyor és Déu, és el nostre Déu». En efecte, en Jesús, el futur de Déu és ja un present que salva, que vivifica la història.

Sí, però no, encara no. El camí continua per a nosaltres: el camí de la fe, sovint enmig de foscors. És ben inquietant, cap al final del mateix evangeli de Mateu, l'afirmació sarcàstica d'un dels qui envoltaven Jesús clavat en creu: «Deixa, a veure si ve Elies a salvar-lo». Afirmació que és la resposta al clam de Jesús, «Elí, Elí, Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?», un clam que Déu deixa, de moment, sense resposta.

Creguem-ho, germans, Joan és Elies, el profeta dels darrers temps, de l'expectació acomplerta, el profeta de la definitivitat de Déu.

10 de desembre del 2007

DILLUNS DE LA SETMANA II D'ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 35, 1-10; Sl 84, 9ab i 10. 11-12. 13-14 (R.: Is 35, 4d); Lc 5, 17-26

«Avui hem vist coses increïbles»; «avui hem vist paradoxes», llegim literalment a l'evangeli d'aquest segon dilluns d'Advent. Sí, germans, l'evangeli és paradoxal, supera les nostres opinions, els nostres parers; Déu està més enllà dels productes de la nostra ment, i per això ens sorprèn i ens meravella. Un Déu —si em permeteu de capgirar el text de Lluc— que entra per la teulada a les nostres vides, desbaratant tots els nostres esquemes.

El misteri de l'encarnació, que a l'oració col·lecta d'avui hem demanat «de poder arribar a conèixer sense errors», és, ben mirat, la gran paradoxa del nostre Déu, el Déu cristià: el veritable rostre de Déu només el podíem conèixer contemplant el rostre humà de Jesús; el misteri de Déu solament podia fer-se'ns accessible a través d'un encontre humà; la santedat de Déu se'ns podia revelar tan sols en l'àmbit profà d'una biografia humana. I això és el que experimenta el paralític: en l'encontre amb Jesús se sent arrabassat per la santedat de Déu; el foc de Déu, que crema i no consumeix, el guareix fins a les arrels de l'ésser de la ferida del pecat, i se sap, podríem dir, recuperat per a Déu i per a ell mateix mitjançant aquest encontre humà. En Jesús Déu abraça el paralític —i amb ell tota la humanitat— amb la bondat del seu amor fidel, i en el desert del cor esquinçat d'aquest home, que és també el de cadascun de nosaltres, assaonat des d'ara per la rosada del perdó, «s'esbadella com l'iris la florida» d'una nova creació.

La icona del paralític portant-se la llitera, tan representada en els sarcòfags paleocristians, ens és oferta en aquest temps d'Advent com la icona del Déu que salva, i que per salvar-nos ve a trobar-nos en la nostra realitat concreta, entrant per la teulada a les nostres vides. Contemplem-la, doncs, aquesta icona, descalços davant el sagrat que se'ns fa proper, i demanem la confiança i el coratge de la fe perquè també nosaltres puguem foradar la incredulitat i fer lloc per a Déu en el nostre espai humà.