DIUMENGE XXX DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ex 22,20-26; Sl 17; 1Te 1,5c-10; Mt 22,34-40

Germanes, germans,

Els qui sentin una certa prevenció envers l'Antic Testament no podran negar que la lectura de l'Èxode que hem escoltat té unes connotacions plenes d'una gran humanitat envers els immigrats, les viudes i els orfes, els grups socials més indefensos d'aquella societat, i que, per aquest motiu, no s'havien de maltractar ni oprimir. El record del passat d'Israel havia de suscitar un bon tracte envers els que es trobaven en la mateixa situació que el poble va experimentar. De la mateixa manera és admirable la sensibilitat que el text mostra en referència al préstec fet als pobres, sense interessos, i el retorn el mateix dia de la penyora del mantell que el pobre necessitava per abrigar-se durant la nit. Realment toca la fibra més sensible de la nostra persona un text tan humà com aquest. I el que també impressiona és com Déu mateix pren gelosament partit en defensa dels més desheretats i escolta compassiu el seu clam.

L'evangeli d'avui és una escena més de les discussions habituals entre Jesús i els saduceus, fariseus i mestres de la Llei. L'escena té lloc a Jerusalem, en les immediacions del temple, poc després que Jesús hi hagués fet la seva entrada triomfal i hagués expulsat els venedors i canvistes del temple. Jesús hi ensenya amb paràboles, per altra banda més punyents i acusadores que les de Galilea, reprèn l'actitud dels prohoms del poble i encaixa els diferents reptes que li presenten com vam veure diumenge passat amb la qüestió dels drets del Cèsar i els de Déu que li formularen uns saduceus, els responsables del temple. Després del fracàs d'aquests, avui entra en acció un dels representants dels fariseus que li formula maliciosament una pregunta sobre el manament més gran de la Llei. Jesús li respon citant-li simplement el text del llibre del Deuteronomi sobre l'amor absolut a Déu i hi afegeix un altre text del llibre del Levític sobre l'amor als altres. Per tant li ve a dir allò que ja sap i que no necessitava preguntar perquè era prou entès en la Llei. Fins i tot eren textos força coneguts per qualsevol bon israelita.

D'alguna manera ens pot sobtar que la Paraula de Déu presenti l'amor a Déu i als altres com un manament. On estarà la gratuïtat de l'amor i la nostra llibertat si ens ho hem de prendre com un manament, com una obligació? Sant Joan ens diu que Déu ha estat el primer d'estimar-nos, i Déu no ho fa per obligació ni per necessitat, sinó per pura benvolença, perquè Ell és amor i estima sempre amb un amor entranyable de Pare. El nostre amor a Déu ha de ser una correspondència generosa al seu amor. De la mateixa manera, pel fet que Déu estima tothom, nosaltres ens hem de fer solidaris d'aquest amor universal de Déu. Vist d'aquesta manera, l'amor a Déu i als altres no pren un aire de comandament sinó d'una decisió lliure i altruista, una decisió joiosa que reconeix en aquest doble amor el fonament de la pròpia identitat com a criatures estimades i volgudes per Déu i com a éssers en solidaritat amb tots els fills que Déu estima. Estimar és un deure que ha de ser fruit d'una entrega generosa i convençuda més que d'una imposició externa.

I què voldrà dir estimar el Senyor, el nostre Déu, «amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament?» El text del llibre del Deuteronomi és radical, exigent i integral. Té en compte tota la persona. Déu ha de ser estimat per damunt de tot i de tots. No hi ha excepcions, no hi ha rebaixes. O tot o res, podríem dir. Déu ha de ser estimat amb un amor absolut perquè Ell és el Déu únic i sobirà de tot que s'ha donat a nosaltres totalment. Analitzem ara cada una de les parts. En primer lloc «amb tot el cor». El cor és la seu dels sentiments, de les emocions, dels afectes i en el fons de la voluntat. Estimar Déu amb tot el cor voldrà dir dirigir totes aquestes potències cap a Déu tot adherint-nos fermament i decididament a la seva voluntat. «Amb tota l'ànima». L'ànima equival a la nostra interioritat més fonda, més secreta, més autèntica. Estimar Déu amb tota l'ànima voldrà dir que tot el nostre esperit es deleixi i es desvisqui únicament per Déu. «Amb tot el pensament». El pensament és la nostra facultat discursiva i és molt voluble i esmunyedís. Algú s'ha atrevit a dir que «només Déu mereix ser pensat», perquè ell és l'únic absolut i l'únic necessari, al costat del qual tot perd consistència i interès. Per tant es tracta de focalitzar tota la potencialitat i versatilitat del nostre pensament cada cop més cap a Déu per tal que sigui Ell l'objecte principal del nostre pensar i obrar. Però tot aquest procés no pot ser mai fruit de l'esforç de la voluntat. Només podrem estimar Déu amb totes les nostres facultats si abans ens hem deixat estimar per Ell i ens hem deixat educar pel seu amor. I això només s'aconsegueix escoltant i meditant la seva paraula amb una fe viva i una dedicació i atenció amatent a les coses de Déu. En resum hom estima Déu si compleix la seva voluntat. Qui estima Déu, esmerça el seu temps a lloar-lo, l'adora, li dóna gràcies de tot i mira de fer sempre el que li agrada.

Jesús posa com a segon manament l'amor als altres com a nosaltres mateixos. L'altre ha estat creat a imatge de Déu com jo mateix i per tant és objecte d'una benvolença particular de Déu. Amb altres paraules, si Déu estima els altres amb un amor tan preferent, per tal d'estar en perfecta sintonia amb Déu, nosaltres hem d'estimar també els que Ell estima. I com més i millor ho farem més ens assemblarem a Ell i esdevindrem objecte del seu amor benvolent. Estimar l'altre voldrà dir interessar-se per ell, respectar-lo, desitjar-li tot bé, perdonar-lo.

Certament, aquest amor total a Déu, i als altres com a nosaltres mateixos no deixa de ser una meta a assolir, conscients com som que encara estem molt lluny d'haver-hi arribat. Però tampoc no es tracta de fer coses extraordinàries sinó de viure la nostra vida ordinària sortint del nostre egoisme que ens esclavitza i ens paralitza i mostrar-nos sol·lícits envers Déu i envers les necessitats dels altres.

SANT LLUC, EVANGELISTA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet

«Que els fidels, Senyor, proclamin la glòria del vostre regne». Aquest verset que hem utilitzat com a resposta del salm, ens parla de com ha de ser la missió dels cristians: els fidels han de proclamar la glòria del regne de Déu. Els fidels són els creients, aquells qui han estat cridats a la fe, aquells qui han rebut el do de la vocació cristiana: aquells, doncs, qui havent conegut el senyor Jesucrist, havent-hi cregut, ara són enviats a proclamar la gloria del seu regne. Lluc és un d'aquests: cridat a descobrir el rostre humà de Déu, per fer-lo conèixer a tots els homes, per predicar-lo d'un cap a l'altre de la terra, per anunciar-lo a totes les generacions a través del seu Evangeli. Nosaltres, tots els qui som aquí presents i tots els qui naveguem per aquest món dins la nau de l'Església, també som d'aquests que cridats hem estat enviats a proclamar la glòria del seu regne. Déu ens envia a fer conèixer les seves gestes i la magnificència gloriosa del seu regne.

La gesta de Déu per excel·lència és la seva presència visible enmig dels homes, aquella presència que en la carn humana manifesta l'esplendor divina de la glòria invisible. Visibilitat de l'invisible, heus ací la magnificència gloriosa del seu regne. És aquesta la lògica del regne de Déu: l'invisible que es fa visible, l'impalpable que es fa palpable, l'inaccessible que es fa accessible. En poques paraules, la glòria del regne de Déu, que tots els fidels del Senyor estem cridats a proclamar, és la resplendor del rostre humà de Déu que humanitza la humanitat deshumanitzada perquè la divinitza.

Humanització de la humanitat per la divinitat humanitzada: per això el regne de Déu és a prop nostre. I per això, la missió del cristià és fer proper el Regne de Déu entre tots aquells germans nostres que Déu ens fa propers en el camí de la vida. Proclamem la glòria del seu regne!

DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 25,6-9; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14

Quan llegim notícies com les de les morts sagnants a què els membres de l'Estat Islàmic sotmet no només els cristians de Síria i Iraq, sinó també els seus mateixos correligionaris que no comparteixen la seva tradició islàmica; o quan ens refereixen els milers de morts que l'ébola ha sembrat en les terres africanes; o quan.... cada vegada que ens parlen del dolor, del sofriment o de la mort, el text que hem llegit en la primera lectura, el text d'Isaïes, sembla que sigui música celestial, és a dir, quelcom d'irreal, imaginari, expressió, al màxim, d'un desig de bona voluntat. Veient el que veiem, com podem creure que «el Senyor de l'univers farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort?» Música celestial. De fet, sí: és música celestial, no perquè ens parli de quelcom imaginari, sinó perquè és Paraula de Déu, paraula que ve del cel, paraula que ens parla d'allò que hi ha de més real. Déu, en Crist, ha engolit ja la mort i ha eixugat totes les llàgrimes del nostres ulls, tot i que encara hàgim de viure aquesta realitat sota el vel de la fe i l'ancora de l'esperança; i aquesta realitat és la que tant Isaïes com l'Evangeli que hem proclamat descriuen amb la imatge de la celebració festiva d'un banquet.

El que més s'assembla a la vida de plenitud en Déu, aquella vida on no hi regna ja la mort i on totes les llàgrimes seran completament eixugades; el que més s'hi assembla d'entre les coses d'aquest món és una festa de convit; un banquet com el que el rei de l'Evangeli ofereix als seus comensals. I la imatge és adequada no tant pel menjar i la beguda, que també, sinó sobretot pel que el banquet significa pels convidats: un moment de convivència fraterna, joiosa, festiva; un moment on no es fa res i s'està en companyia de qui s'estima; un moment on es comparteix allò que un és amb els altres, conjuntament. L'alegria, la joia, el goig que neixen del fet d'estar junts, celebrant la festa, és la millor imatge que tenim d'entre les coses humanes per comprendre com serà, com és, la vida celestial, la vida en Déu i amb Déu.

No crec que hi hagi ningú que no hagi fet al llarg de la vida un tast d'aquesta experiència, fins i tot aquells que es converteixen en botxins o assassins dels altres. Per això, Jesús pot apel·lar a aquesta experiència genuïnament humana per parlar-nos del seu Regne. Tot i així, malgrat que tot sigui a punt per a la festa, malgrat que ens inviti a venir a la festa, sempre podem refusar d'anar-hi, no fer cas d'aquesta invitació o, fins i tot, no estar preparats, no tenir a punt el vestit de festa. Hi refusa qui no escolta les paraules de l'Evangeli, qui creu que tot és música celestial en el sentit d'irreal, d'imaginari. Qui ofegat per les preocupacions d'aquest món, qui obturat pels efectes que fa el mal i el dolor d'aquest món, aquests no fan cas dels missatgers del rei que invita a noces: s'exclouen ells mateixos de la festa. Però més trist és encara el cas d'aquells que invitats i entrats ja a la festa no duen el vestit de gala. Aquests són els qui, d'entre nosaltres cristians, es reclouen sobre si mateixos, es tanquen en el seu petit món; aquells qui criden Senyor, Senyor, però que exclouen la relació amb els altres de la seva vida. El vestit de festa ens l'anem fent en aquest món quan, vivint la invitació al banquet sota el vel de la fe i ancorats per l'esperança, l'anem teixint amb la força viva de la caritat: una caritat que sempre és estimació i servei del proïsme, d'aquells qui Déu ens dóna per fer junts el camí de la vida, ja sigui el marit, la muller o els fills, ja siguin els germans de la comunitat monàstica. Quan, per les raons que sigui, ens tanquem en el nostre petit món, ens oblidem de servir els més propers, ens allunyem de les petites celebracions, quan —en poques paraules— deixem de degustar quant és de bo i agradable viure tots junts els germans, deixem de preparar-nos el vestit de festa. Perquè el nostre vestit festiu no serà sinó el que ens fa revestir de Crist, i ens revestim de Crist quan sortim de nosaltres mateixos per servir i estimar els nostres germans, per donar la vida per ells. Ja que hem sentit la veu que ens invita a noces no ens hi excloguem deixant de preparar-nos el vestit de gala.

DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Som vinya. Fructificar, vol dir donar fruit. El Regne de Déu se’ns ha donat perquè el fem fructificar. En els més de dos mil anys de història de l’Església, sabem que hem donat fruit bo, però de vegades dolent. En els quasi vuit cents anys del monestir, també podem veure els bons fruits i els dolents. En els anys que jo tinc, en els anys que tenim cadascú de nosaltres també podem esbrinar els fruits de la nostra vida. Perquè la nostra persona, com a cristiana en el món, no pot fer altra cosa que fructificar. Ai, si no ho fa! Vols dir que és cristià? Un cristià mort no és un cristià.

Sóc cep. La pedra que corona l’edifici és l’altar, és el Crist i els nostres ulls se’n meravellen. Perquè Crist és la pedra que corona l’Església. Crist corona la comunitat. Crist és la pedra que de vegades rebutjo, sempre que hi peco. Crist és la pedra que corona el món, l’univers creat se sosté per ell, encara que molts no se’n adonen. Per això, molts viuen sense Déu i així fan maleses, per tot arreu raïms agres.

Hem d’esdevenir bon raïm. Conversió és el que ens cal. No per res, de vegades vivim de renda, perquè un dia vam entrar al monestir, vam fer la professió. Però, en la vida del cristià ens convé posar-nos al dia, amb una conversió sincera, sense fal•làcies. Acudint a la pregària i a la súplica. Perquè la tasca que Déu vol de nosaltres és que donem fruit. I, quin fruit s’espera d’un creient, d’un cristià, d’un monjo? Sant Pau ens diu: «Allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d’elogi».

Crist és o no és, la clau de volta de la nostra vinya, de la nostra família, de la nostra comunitat, de la nostra vida? Crist és o no és la corona del nostre cep, nostre ésser? Només des de la vida en Crist podrem celebrar l’acció de gràcies pels bons raïms, pels fruits rebuts i donats, per al bé de tothom fructificats.