29 de setembre del 2020

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Conèixer, creure, veure. Unes actituds que cada cristià ha de tenir present dia rere dia. Jesús ens veu, no cal que ens amaguem sota una figuera. Jesús ens coneix, sap perfectament si som falsos o veritables cristians, molt abans que nosaltres ens n’adonem.

De part nostra està el creure. Creure en el Fill de Déu. Conèixer la seva victòria sobre el pecat i la mort per la sang de l’Anyell. Veure el cel obert, sí, obrir-nos a poder contemplar més enllà dels nostres ulls terrenals.

Hem de reconèixer que som uns necessitats. Per això, hem de creure en Déu, que ens envia sempre els seus missatgers secrets. Els quals sense fer molt de soroll ens protegeixen.

Sols els ulls de la fe poden conèixer com Déu ens defensa de tot mal. Sols un cor obert pot creure en la força que Déu ens dona en el camí de la nostra vida. Sols unes mans ben disposades al servei dels altres poden veure com Déu ens guareix i guareix, el qui de la malaltia estant confia i posa l’esperança en la seva benedicció.
Som uns necessitats, per això els àngels que pugen i baixen sobre el Fill de l’home, ens protegeixen.

Que l’àngel Sant Miquel ens defensí del maligne, la Serp Antiga, l’anomenat Diable i Satanàs, que desencamina el món i vol dividir-nos.

Que l’àngel Sant Gabriel ens doni força per acceptar la voluntat de Déu, en la nostra vida quotidiana.

Que l’àngel Sant Rafael ens guareixi mentre fem camí, malgrat la situació sanitària en que estem vivint, i ens acompanyi cap a la millor unió amb Déu.

Ens cal conèixer Déu que és amor. Ens cal creure en el seu Fill Jesucrist que ens estima. Així podrem veure en els nostres ulls de la fe els àngels que ens protegeixen, cada moment de la nostra història.

14 de setembre del 2020

EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Nm 21,4b-9; Sl 77,1-2.34-35.36-37.38 i Jo 3,13-17

La creu és un símbol omnipresent, potser ja no tant en el conjunt de la nostra societat ara més plural en l’aspecte religiós o simplement no interessada en aquesta realitat de la mateixa naturalesa humana. Però encara avui no hi deu haver ningú que no reconegui aquest símbol com quelcom vinculat a la religió si no és capaç de relacionar-lo directament amb Crist. Però per a nosaltres creients, la creu no és un símbol, la creu és una realitat viva, viva també avui. Viva perquè el misteri de la redempció, de la passió, mort i resurrecció del Senyor és sempre viu i la creu n’és el pas ineludible; viva perquè en el nostre món hi ha moltes creus repartides no pas a grat dels qui les porten sinó a caprici dels qui les carreguen als altres.

Quan mirem la creu, quan girem els ulls vers aquest arbre, que és arbre de vida i no de mort, amb Crist hi veiem clavats a molts altres crucificats: emigrants que es juguen la vida per trobar una llar i un plat a taula i són clavats en la creu de camps de refugiats infectes; lluitadors per la llibertat i pels drets que són crucificats en una presó, a l’exili quan no directament assassinats; tanta gent que porta la creu de la lluita diària per mantenir la seva família o per donar-los una llar evitant ésser desnonats; tantes dones maltractades clavades a la creu d’una convivència perillosa; tanta gent gran clavats en un llit sense una veu familiar o una mà amiga que els demostri amor; moltes creus de dolor. Són les creus de tants calvaris com hi ha al món i que tal volta o no veiem o han acabat per ser tan habituals que ja no hi prestem atenció.

Per compartir aquestes creus el Fill de Déu, no volent guardar-se gelosament la seva divinitat, és feu com un home qualsevol i acceptà fins i tot la mort, una mort dura, ignominiosa, una mort de creu. Però aquí no acaba la seva missió. Sense creu no hi ha resurrecció, però la creu de Jesús no té cap sentit sense la resurrecció. És aquesta la nostra esperança, una esperança que no ens allibera de les responsabilitats socials davant les injustícies i els desgavells, davant de les creus d’aquest món en les que tal volta potser nosaltres crucifiquem als altres, però que situa l’horitzó molt més enllà del que aquesta vida nostra d’ara pot suposar.

Crist fou el qui baixà del cel i en pujà de nou, com escoltà Nicodem de boca de Jesús, i si ho feu fou perquè no ens perdem cap de nosaltres, perquè tinguem amb Ell i per Ell vida eterna. Aquesta és la grandesa de la creu que d’instrument de mort per Crist fou transformada en arbre de la vida. En la creu rau la nostra esperança fruit de l’amor de Déu que ens ha estimat tant, que ens ha donat el seu Fill únic com a redemptor i Ell per redimir-nos patí una mort de creu abans de ser exalçat per damunt de tot altre nom, per la seva resurrecció que és esperança de la nostra.

Les nostres creus són ara i aquí signe de desesperació i desolació, passant per la creu de Crist esdevenen llavor d’esperança. D’allí on vingué la mort, ens ha de venir la vida, la vida vertadera, plena i perdurable; en la creu hi ha la llavor de la salvació, la vida i la resurrecció.

13 de setembre del 2020

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 27,30-28,7; Sl 102,1-2.3-4.9-10.11-12; Rm 14,7-9 i Mt 18,21-35

«Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem als nostres deutors»; hem repetit aquesta frase no set vegades sinó setanta vegades set, milers de vegades. És una de les peticions del Parenostre, de l’oració que Jesús deixà als seus deixebles, però potser prestem poca o cap atenció al que significa, al que ens compromet o tal volta sols ens fixem en demanar el perdó per a nosaltres i oblidem que això va unit a perdonar també nosaltres.

La nostra societat s’omple de frases com «ni oblit, ni perdó», «perdonar sí, però oblidar mai», fins i tot la frase feta que diu «això no té perdó de Déu» i tantes altres similars que, diguem-ho clar, res tenen a veure amb el que Jesús ens va ensenyar. Ens ho ha dit directament el llibre del Siràcida, és odiós irritar-se i guardar rancúnia i el venjatiu toparà amb la venjança del Senyor. No perquè Déu sigui pas venjatiu, sinó perquè nosaltres ens empresonem en la rancúnia.

L’Evangeli d’avui és ben clar, aclaparadorament clar. En el relat Déu és el rei, nosaltres el ministre corrupte que ha malgastat el que tenia i el que no tenia i el nostre germà és l’altra col•lega que ens deu una mínima part del que ens acaba de ser perdonat. Déu és el rei compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor del que ens parla el salmista, amb un amor immens, que llença les nostres culpes lluny de nosaltres. I nosaltres som el qui ens entestem a anar-les a buscar de nou i recollir-les, som el qui agafa i escanya al pobre, qui acolla a l’innocent per acabar tancant-lo a la presó pensant que hem triomfat quan de fet ens hem enfonsat en l’absoluta derrota, en el pou sense fons del no perdó.

A Déu no l’enganyem pas, com a aquest rei del relat que no triga gaire a ser informat de tot el que havia passat i encara menys a agafar a aquell mal home, posar-lo en mans dels botxins i manar de torturar-lo; i no, el rei aleshores no és cruel, és just, perquè ell seu ministre ha deixat escapar ben conscientment l’oportunitat de convertir-se i després d’haver estat objecte de la misericòrdia del seu Senyor ha estat incapaç d’aprendre la lliçó, ben pràctica d’altra banda, i acaba per ser el més injust dels homes per un grapat de diners.

El perdó és necessari per a viure, per a sobreviure, en una doble direcció ja que ens cal ser perdonats, però també ens cal perdonar. La rancúnia, tal voltes l’odi no porten enlloc més que a augmentar la distància amb el Senyor i quan ens allunyem d’Ell ens allunyem del seu favor per voluntat nostra.

Recordar-nos dels manaments, pensar en la mort, recordar la fi que ens espera; tot plegat ens porta cap a Crist, ens porta a abandonar la rancúnia, a no tenir en compte l’ofensa rebuda. Ens porta a deixar la nostra vida en mans del Senyor, a viure i a morir per al Senyor, aquell qui és sobirà de vius i de morts, com ens diu l’Apòstol.

Perdonar les culpes dels altres per a que ens perdonin les nostres; perdonar als qui ens ofenen perquè les nostres ofenses ens siguin perdonades, aquesta és la clau. Hi ha un marc concret per a això, és un dels sagraments més sovint oblidats, aquell al que substituïm per la frase «jo em confesso directament amb Déu», «no em calen intermediaris», «no tinc necessitat d’explicar a ningú més que a Déu les meves coses» o «Ell ja les sap, ja sap com soc, no cal ni que li digui». Déu sap com som, sap que és el que ens cal però nosaltres hi tant que ho necessitem de reconèixer-nos pecadors per obtenir el perdó, saber-nos en falta i fer propòsit d’esmena, manifestar la voluntat de convertir el nostre cor a imatge de la bondat del Senyor, d’aquell qui ens perdona, d’aquell qui és font de perdó.

Aquell mal ministre, que amb les seves corrupteles, malauradament un fet ben viu avui en tants nivells de la vida política i econòmica, acabà per arrastrar a la desgràcia a tota la seva família. De fet no s’havia penedit, s’havia llençat als peus del rei, havia fet teatre, tot un espectacle que fins i tot arribà a convèncer per uns instants al rei; però el seu cor restava de pedra i poc va trigar a demostrar-ho.

La nostra societat, les nostres famílies, les nostres comunitats són diverses, plurals; sovint hi ha lloc per al desacord i massa sovint aquest pot acabar en l’ofensa. Davant d’aquesta realitat, tant habitual, tant humana, que tant sovint acaba amb presons, exilis, separacions i venjances del tot injustes; ens cal perdonar i ser perdonats, ens cal el perdó i no set vegades, sinó setanta vegades set, infinitament.

La clau rau en estimar a Déu i als altres, en recordar sovint aquest manament que per Jesús els resumeix a tots; perquè l’amor tot ho perdona.

Els monjos en la darrera oració del dia, tot acabant Completes, invoquem l’omnipotència i la misericòrdia de Déu. Sols Déu és omnipotent i del tot misericordiós; nosaltres perdonant participem de la seva misericòrdia i rebent el seu perdó de la seva omnipotència.

En paraules de sant Agustí: «quan diem: Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem als nostres deutors, ens obliguem a pensar tant en el que demanem com en el que ens cal fer, no fos cas que siguem indignes d’aconseguir allò que demanem.» (Carta a Proba, 11).

8 de setembre del 2020

NAIXEMENT DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Maria, celebrem el vostre naixement. I, el nostre cor s’omple d’amor i de bellesa entre cants de festa. Avui us contemplem envoltada amb humil roba de lli blanc que ens parla de senzillesa, de puresa i d’humilitat. Avui, envoltada pels vostres pares, la família i els amics de casa vostra, guaiteu del bressol estant.

Maria, obriu els ulls a la vida, obriu els ulls amb tota la humanitat abandonada «fins que la mare haurà tingut un fill». Un fill que «es presentarà a fer de pastor amb la majestat del seu Déu. Ell serà la pau».

Maria, obriu l’oïda ben atenta a l’acompliment del que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir Déu-és-amb-nosaltres.

Maria, obriu les mans, no per filar lli encara, perquè filareu el misteri de Déu encarnat per obra de l’Esperit Sant. Ara, aixequeu les mans per lloar Déu, juntament amb tota la humanitat, amb tota la genealogia on hi som tots inserits.

Maria, heu estat cridada des de la vostra concepció immaculada a ser imatge viva del Fill, és a dir a fer la voluntat de Déu Pare. La mare i verge sou vós, Maria, destinada a portar Jesús, el Salvador, a la humanitat abandonada.

Nosaltres, cridats també a ser imatge del Fill, serem benaurats com vós Maria, si acceptem Jesús, el Fill, i el concebem espiritualment.

Molts artistes, i en tants pobles, han esculpit la imatge de Maria presentant-nos als braços Jesús, el Fill. Com a signe d’identitat, els cristians hauríem de portar, com Maria, al davant Jesús. És a dir, presentar des del nostre cor la bellesa i l’amor de Jesús, a tota la humanitat abandonada. Som imatge, recuperem la semblança amb el Fill de Déu.

Ell ens ha cridat. Obrim els ulls per contemplar el misteri de Déu. Obrim l’oïda per escoltar les prescripcions de la paraula de Déu. Obrim les mans per treballar vers el proïsme més necessitat.

Maria, Mare de Déu, tenir-vos com a mare ens ajuda amb els vostres ulls misericordiosos cada dia a fer el que hem estat cridats: donar glòria a Déu.

6 de setembre del 2020

DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ez 33,7-9; Sl 94; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20

«Estimar és tota la Llei». «Déu és amor». Estimar és estar arrelats profunda i totalment en Déu. L’única obligació, l’únic deure, ens recorda avui sant Pau a la Carta als Romans, ha de ser el d’estimar-nos els uns als altres. La nostra naturalesa està creada, estructurada per viure aquesta llei: Per això afirma sant Agustí: «Senyor, ens heu fet per a vós, i nostre cor està inquiet fins que no descansa en vós».

I quan a Jesús li pregunta un Mestre de la Llei sobre quin és el primer manament (Mt 22,37s) respon citant el precepte de l’amor a Déu. Però afegeix una precisió que no se li havia demanat: suggereix al jurista que li pregunta que no hi ha un gran manament sinó DOS: estimar el proïsme, un manament igual o equivalent al precepte d’estimar Déu. Tot està, doncs, recollit en aquesta dimensió de l’amor. No hi ha més que un manament: ESTIMAR. Un amor idèntic amb dos objectius diferents: Déu i el proïsme.

Sant Bernat, i també la resta de la teologia cistercenca, té escrites paraules bellíssimes sobre l’amor. Així quan ens diu: «L’amor és suficient en si mateix, és plaent per si mateix. El mèrit i el premi de l’amor està en ell mateix. No requereix un altre motiu. El fruit de l’amor està en practicar-lo. Estimo perquè estimo, estimo per estimar. Gran cosa és l’amor. D’entre totes les emocions, sentiments i afectes de l’ànima l’amor és l’única cosa amb què la criatura pot correspondre al Creador. L’únic que vol és ser estimat».

Estimar és tota la Llei. Però, donem la impressió amb freqüència que som «il·legals». Que aquesta Llei no ha arribat a penetrar en el nostre cor. Ja heu sentit l’Evangeli, que posava de relleu la dificultat de trobar-se les persones mitjançant el diàleg; la dificultat de posar-se d’acord en el camí d’aquesta vida. La qual cosa sembla sorprenent quan la Paraula de Déu ens assegura que tot el que demanem des d’aquesta dimensió de l’amor que ens obre a la unitat, ens ho concedirà, perquè, a més, Déu ja és present a tot grup o comunitat unida i reconciliada

El salm que acabem de cantar ens crida l’atenció, i ens dona la clau de la dificultat de trobar-nos, de fer camí d’unitat: «Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor: no enduriu els vostres cors».

La saviesa d’aquest salm ens la confirma la història de la humanitat, la vida concreta de cadascú de nosaltres: Quantes petites coses de la nostra vida diària ens van tancant en els nostres desitjos personals, en els nostres capricis, fins a fer-ne llei! I d’aquesta manera ens tornem «il·legals», ja que canviem l’expressió: «Estimar és tota la Llei», per una altra de semblant, però que ens allunya els uns dels altres: «Estimar-me a mi mateix és tota la llei».

El problema, d’aquí la seriosa advertència de el salmista, pot estar en la nostra duresa de cor; que caminem per la superfície de la vida, anem relliscant per les senderes d’aquesta existència nostra, de la qual, d’altra banda, tan sovint ens queixem. I és que la simple escorça de la vida acaba per assecar-se, i fer-se dura, insuportable.

Contempleu la vida, la creació... d’on ve tanta bellesa que podem contemplar en tantes i tan diverses manifestacions de la vida a la natura? Li ve d’estar estretament unida a les arrels. Doncs el mateix passa amb nosaltres, amb les persones. Perdem la nostra qualitat humana quan ens separem de les nostres arrels. Per això sant Bernat ens torna a suggerir aquestes belles paraules: «Obriu l’oïda del vostre cor a aquesta veu interior i escolteu atents a Déu que parla en la intimitat, no a mi que us parlo des de fora. La veu del Senyor és potent, la veu del Senyor és magnífica, sacseja el desert, trenca els secrets i fa saltar a les ànimes esmussades. No cal esforçar-se molt per advertir aquesta veu».

Ho heu escoltat quan ha estat proclamada en les lectures de l’Eucaristia d’avui. Es tracta de deixar que baixi fins a les arrels, fins al cor, i deixar, o millor col·laborar amb aquesta Paraula de Déu, perquè vagi renovant la vostra vida.

2 de setembre del 2020

SANTS BERNAT, MARIA I GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom».

Cristià, aquest és el nom, el nom que ve de Crist. Nom que en els nostres dies continua sent odiat en molts indrets del món. Però, que el cristià posa tota la seva fe, la seva esperança i el seu amor, fins donar la vida per Crist.

Ahmet tot passant per Poblet arribà a la fe en Déu. Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Batejat i consagrat ara Bernat vivia gojos del favor que el Senyor li havia fet per gràcia, alliberant-lo i salvant-lo de qualsevol mal. Entre els cants, la litúrgia, la pregària i el treball va anar forjant-se la seva fe. Fins que, va arribar el dia que va estar a punt per a donar una resposta a la raó de la seva esperança.

Havia d’anar a anunciar el do de Déu als seus germans de sang. Les seves germanes assoliren la fe. Maria i Gràcia van entendre molt aviat també el nom de cristià, el nom de Crist. Nom que els va portar a tots ells, Bernat, Maria i Gràcia, a experimentar el dolor: «Un germà trairà el seu germà». «Sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom».

Van estar provats, com l’or al gresol. Van sofrir pel fet de ser justos, per haver obrat el bé. Però, es van deixar fer al voler de Déu, reverenciant-lo de tot cor. Sofriren amb constància fins a la fi. Mantenint-se fidels, donaren la vida per Crist. Per això, ara celebrem la seva entrada a la glòria. La constància en la fe els va portar a la salvació de Déu. L’aparentment fracàs de la seva vida humana, els va obrir les portes de la glòria del cel per a la vida eterna.

Nosaltres en fer memòria dels nostres màrtirs Bernat, Maria i Gràcia, hauríem de ser humils i meditar si som constants en la nostra vida de monjos, si estem sol·lícits a donar raó de la nostra esperança, com els nostres avantpassats. Perquè la tasca de la nostra comunitat és com sempre ha estat, donar testimoni de Crist en el nostre món, avui tan secularitzat, però avui com abans tant necessitat de fe, d’esperança i de caritat.

Que els nostres màrtirs Bernat, Maria i Gràcia ens ajudin a saber donar la vida per Crist en la nostra tasca quotidiana. Amén.