14 de setembre de 2020

EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Nm 21,4b-9; Sl 77,1-2.34-35.36-37.38 i Jo 3,13-17

La creu és un símbol omnipresent, potser ja no tant en el conjunt de la nostra societat ara més plural en l’aspecte religiós o simplement no interessada en aquesta realitat de la mateixa naturalesa humana. Però encara avui no hi deu haver ningú que no reconegui aquest símbol com quelcom vinculat a la religió si no és capaç de relacionar-lo directament amb Crist. Però per a nosaltres creients, la creu no és un símbol, la creu és una realitat viva, viva també avui. Viva perquè el misteri de la redempció, de la passió, mort i resurrecció del Senyor és sempre viu i la creu n’és el pas ineludible; viva perquè en el nostre món hi ha moltes creus repartides no pas a grat dels qui les porten sinó a caprici dels qui les carreguen als altres.

Quan mirem la creu, quan girem els ulls vers aquest arbre, que és arbre de vida i no de mort, amb Crist hi veiem clavats a molts altres crucificats: emigrants que es juguen la vida per trobar una llar i un plat a taula i són clavats en la creu de camps de refugiats infectes; lluitadors per la llibertat i pels drets que són crucificats en una presó, a l’exili quan no directament assassinats; tanta gent que porta la creu de la lluita diària per mantenir la seva família o per donar-los una llar evitant ésser desnonats; tantes dones maltractades clavades a la creu d’una convivència perillosa; tanta gent gran clavats en un llit sense una veu familiar o una mà amiga que els demostri amor; moltes creus de dolor. Són les creus de tants calvaris com hi ha al món i que tal volta o no veiem o han acabat per ser tan habituals que ja no hi prestem atenció.

Per compartir aquestes creus el Fill de Déu, no volent guardar-se gelosament la seva divinitat, és feu com un home qualsevol i acceptà fins i tot la mort, una mort dura, ignominiosa, una mort de creu. Però aquí no acaba la seva missió. Sense creu no hi ha resurrecció, però la creu de Jesús no té cap sentit sense la resurrecció. És aquesta la nostra esperança, una esperança que no ens allibera de les responsabilitats socials davant les injustícies i els desgavells, davant de les creus d’aquest món en les que tal volta potser nosaltres crucifiquem als altres, però que situa l’horitzó molt més enllà del que aquesta vida nostra d’ara pot suposar.

Crist fou el qui baixà del cel i en pujà de nou, com escoltà Nicodem de boca de Jesús, i si ho feu fou perquè no ens perdem cap de nosaltres, perquè tinguem amb Ell i per Ell vida eterna. Aquesta és la grandesa de la creu que d’instrument de mort per Crist fou transformada en arbre de la vida. En la creu rau la nostra esperança fruit de l’amor de Déu que ens ha estimat tant, que ens ha donat el seu Fill únic com a redemptor i Ell per redimir-nos patí una mort de creu abans de ser exalçat per damunt de tot altre nom, per la seva resurrecció que és esperança de la nostra.

Les nostres creus són ara i aquí signe de desesperació i desolació, passant per la creu de Crist esdevenen llavor d’esperança. D’allí on vingué la mort, ens ha de venir la vida, la vida vertadera, plena i perdurable; en la creu hi ha la llavor de la salvació, la vida i la resurrecció.