27 de gener del 2013

DIUMENGE III DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ne 8,1-4a.5-6.8-10; Sl 18, 8.9.10.15 (R. : Jo 6,63b); 1Co 12,12-30; Lc 1,1-4; 4,14-21

Germanes, germans,

Amb aquest diumenge tercer durant l'any reprenem pròpiament el ritme ordinari d'aquest cicle C en el qual anirem endinsant-nos en els misteris de la vida de Jesús de la mà de l'evangelista sant Lluc, autor també del llibre dels Fets del Apòstols, que ve a ser com la continuació de l'evangeli on ell exposa l'activitat apostòlica de l'Església sorgida de la Pentecosta. El tercer evangelista és d'origen grec i es dirigeix a les comunitats creients de la diàspora, és a dir, a les comunitats hel·lenístiques que han acceptat l'evangeli de Jesús. Per això el seu grec és més culte que el dels altres evangelistes. Lluc, tant en el pròleg del seu evangeli com en el dels Fets dels Apòstols van dirigits a un tal Teòfil, procediment corrent en els escrits antics. A més Teòfil significa «el qui estima Déu» i en aquest sentit tots els lectors dels escrits de Lluc poden apropiar-se aquest nom. Lluc s'esmerça, així almenys ho afirma, en donar-nos una informació segura i ordenada dels fets de la vida històrica de Jesús. És del seu interès també, dibuixar-nos una fisonomia plena d'humanitat del Jesús històric. Dante ja va dir d'ell que era l'evangelista de la mansuetud del Crist. Per tant, Lluc vol donar a conèixer als seus lectors la dolcesa exquisida del Mestre de Galilea. I així ho veiem tant en les seves paràboles, com en els seus miracles i en el tracte amb la gent: amb els pecadors, els pobres, els malalts, les dones i les viudes. També li agrada de presentar Jesús en oració, d'una manera més freqüent fins i tot que els altres sinòptics. Per a Lluc Jesús és, a més, el veritable Salvador del món, ja des de l'anunci de l'àngel als pastors, passant pel càntic de Simeó, fins al final del seu evangeli amb la missió dels apòstols de convertir tots els pobles en el seu nom. El mateix nom de Jesús, anunciat per l'àngel Gabriel a Maria, significa «Déu salva».

La taula de la paraula d'avui ha estat ben substanciosa i amb uns textos bíblics escollits força extensos. La primera lectura és del llibre de Nehemies, un llibre per a molts segurament desconegut. Nehemies era un governador de la Jerusalem restaurada després de l'exili de Babilònia enviat per un benèvol rei persa perquè restaurés les muralles de la ciutat de Jerusalem. La seva activitat se situa a mitjans del segle V abans de Crist. Junt amb ell va actuar el sacerdot Esdres, que dóna nom també a un altre llibre bíblic, com a restaurador del culte a Jerusalem. En retornar el poble de Babilònia a Terra Santa es va haver d'organitzar tot de nou, materialment, culturalment i moralment. Nehemies fou l'artífex de la part material i Esdres de la formació cultual i moral. Esdres i els levites que l'acompanyaven es van disposar a instruir el nou poble en el coneixement de la Llei. Ho hem vist en el fragment que hem escoltat en la primera lectura, escollida, per altra banda, pel seu paral·lelisme amb el text de Lluc que hem sentit en l'evangeli. Lluc presenta Jesús com el nou Esdres que comunica la Paraula de Déu al Poble. Ell que era la Paraula, en expressió de sant Joan, s'identifica ell mateix amb ella. Enmig de l'assemblea, a la sinagoga de Natzaret, el seu poble, després que el seu nom ja s'havia fet famós pels seus miracles i per la seva autoritat en la forma d'ensenyar, ell, la Paraula eterna del Pare, enviat per Ell com a Salvador del món, dret enmig de l'assemblea, llegeix un fragment del llibre d'Isaïes on hi ha tot un programa messiànic alliberador que Jesús assumeix integralment. Isaïes profetitzava la presència enmig del poble d'un profeta ungit de Déu que seria portador d'un missatge de consolació i alliberament per al Poble. Aquest text té un parentiu amb els càntics del Servent de Déu. Amb els miracles que Jesús ha portat ja a terme dóna a entendre als compatriotes de Natzaret que ell és el protagonista de l'acció messiànica anunciada per Isaïes. La seva presència enmig del Poble ja és l'acompliment d'aquella profecia i en ell s'inaugura l'any de gràcia del Senyor, és a dir el procés redemptor i alliberador que anirà més enllà de la condonació dels deutes i de la llibertat dels esclaus de què parlava la Llei amb motiu de l'any jubilar. Amb sobirana autoritat Jesús s'autoproclama com el Messies esperat.

Germanes, germans, acabem de celebrar la setmana per la unitat dels cristians i justament la segona lectura d'avui, de la primera carta als cristianes de Corint, sant Pau, preocupat per la unió d'aquella comunitat conflictiva, utilitza la imatge del cos humà com a signe del Cos de Crist, que és l'Església, aquesta Església que, com el cos humà, consta de molts membres que exerceixen distintes funcions però que tots col·laboren al bé del conjunt i al creixement integral de tot el cos. Què se n'ha fet, germanes i germans, de la túnica indivisa del Crist quan llegim que ni tan sols els soldats romans, al peu de la creu, no gosaren trossejar-la? La unitat de l'Església demana la submissió de tots els membres a la llei del Crist. Però això no pot ser obra ni de la nostra perícia ni del nostre esforç. Qui fa créixer i viure l'Església és l'Esperit Sant, ànima increada de la mateixa pel fet de ser Déu. Per tant, la unió entre els cristians serà més estreta i eficaç com més dòcils siguem a l'Esperit Sant vivificador que actua invisiblement en tots els batejats. I aquest Esperit és el mateix que animava el desig vehement de Jesús quan demanava insistentment al Pare que tots fóssim u.

En la reflexió que ens proposen les lectures d'avui seria bo que ens preguntéssim ara i aquí amb quin interès i atenció escoltem la Paraula de Déu en cada eucaristia. I si som capaços d'aplicar-nos aquesta Paraula i apropiar-nos-la per tal que sigui una Paraula que actuï eficaçment en les nostres vides. La Paraula de Déu és viva i eficaç, diu l'autor de la carta als Hebreus. La Paraula de Déu té una força totpoderosa, capaç de transformar les nostres vides. Però això demana fe, és a dir una adhesió personal i confiada a Déu, i un convenciment absolut de la seva eficàcia salvadora. En aquest any de la fe hauríem de centrar amb més interès la nostra atenció interior en la Paraula de Déu, tal com ens proposa el Papa Benet en la seva Carta Apostòlica, la Porta de la Fe, quan diu que hem de «redescobrir el gust de nodrir-nos amb la Paraula de Déu» (n. 3), per tal que, tot familiaritzant-nos més amb ella tinguem també nosaltres fits els ulls en Jesús, l'únic que pot comunicar-nos paraules de vida eterna.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PARA AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 3r durant l'any (Cicle C)

Dels sermons d'Orígenes, prevere
(Sobre l'evangeli segons sant Lluc I,6.XXXII: SC 87,108-109.386-393)

«Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit d'escriure-t'ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l'ensenyament que has rebut». Hom podria pensar, llegint aquestes paraules, que l'evangeli ha estat escrit per a un personatge anomenat Teòfil. Vosaltres, però, tots els qui m'escolteu, si sou uns homes veritablement estimats per Déu, sou «teòfils», i és per a vosaltres que ha estat escrit l'evangeli. El qui se sap estimat per Déu és fort. Troba el seu vigor i la seva fortalesa en Déu i en la seva Paraula, pot comprovar la solidesa de l'ensenyament que ha rebut i comprendre en Crist el missatge de l'evangeli.

«En aquell temps, Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable». Però ara, després d'haver lluitat i superat les tres temptacions que esmenta l'Escriptura, «Jesús se'n torna a Galilea ple del poder de l'Esperit». Ple del poder de l'Esperit, sí, perquè acaba de trepitjar la Serp i de vèncer el Temptador en un combat singular. Jesús, doncs, torna a Galilea i la seva anomenada s'escampa per tota la regió.

«Ensenyava en les sinagogues d'ells i tothom el lloava». Compte però, a considerar sortós només aquell auditori del Crist i a jutjar-vos vosaltres mateixos privats del seu ensenyament. Si el que llegim en l'Escriptura és veritat, el Senyor continua parlant avui en aquesta nostra assemblea, i no només en aquesta, sinó en totes les altres aplegades arreu del món per escoltar la seva paraula. I així com Déu, en altre temps, quan cercava profetes que parlessin als homes en nom seu, trobà per exemple Isaïes, Jeremies, Ezequiel o Daniel, també avui Jesús cerca mitjans i instruments adients —i tant de bo que jo en sigui— per transmetre la seva paraula, per tal que el seu ensenyament arribi a tots els pobles i pugui ser lloat per tots.

«I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia per costum, i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: l'Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit». No fou pas per atzar, sinó pel voler de Déu, que Jesús desplegà el volum i hi trobà el passatge que es referia a ell. Si està escrit que «un ocell no cau a terra si no ho permet el Pare i que fins i tot té comptats els cabells» dels apòstols, ¿seria casualitat que hom li lliurés el volum del profeta Isaïes i que hi trobés precisament aquest text que expressa el misteri de Crist: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit?»

Considerem, doncs, el sentit de les paraules del profeta i la interpretació que en fa Jesús a la sinagoga aplicant-se-les a ell mateix. «M'ha enviat —diu— a portar la Bona Nova als desvalguts». Els desvalguts, els pobres, designen els gentils. Eren realment pobres, no posseïen res de res: ni Déu, ni la Llei, ni els Profetes, ni justícia, ni cap altra virtut. És per això que Déu l'ha enviat als pobres, com a missatger, «a proclamar als captius la llibertat». En altre temps tots érem captius i el Maligne ens tenia encadenats i subjectats al seu poder. Jesús ha vingut «a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum». ¿Trobaríem un ésser més oprimit i capolat per la sofrença que l'home, abans de ser guarit i alliberat per Jesús? «A proclamar l'any de gràcia del Senyor». Ací, la paraula de Déu expressa un misteri. El futur no es podrà comparar amb aquest temps nostre. Aquest any del Senyor, portador de tota gràcia, serà una realitat insòlita, totalment nova. I tot això ens és anunciat perquè, després de passar de les tenebres a la llum i de l'esclavatge a la llibertat, guarits de totes les nostres ferides, arribem a la plena possessió d'aquest any de gràcia del Senyor.

«Després plegà el volum, el donà a l'ajudant de la sinagoga i s'assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús». També ara, si voleu, els qui formeu aquesta assemblea, podeu posar els ulls en Jesús, el Salvador. Quan amb la mirada interior del vostre cor contemplareu la Saviesa, la Veritat i el Fill únic de Déu, tindreu, certament, els ulls posats en Jesús. Sortosa aquella assemblea, de la qual diu l'Escriptura que tots tenien els ulls posats en Jesús! Sortosos també vosaltres si teniu els vostres ulls, no els del cos, sinó els del cor, ocupats a mirar Jesús! Quan el mirareu, el vostre rostre irradiarà la seva llum i la seva contemplació, i podreu dir amb el salmista: «El nostre estendard és la claror de la vostra mirada, Senyor!»

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Maria Lluïsa,

El diumenge proper, tercer de durant l'any, l'evangeli recull un text de sant Lluc, que ens ofereix el primer anunci de la Bona Nova de Jesús. Quan comença la primera evangelització. Avui, amb l'Any de la Fe, estem obstinats a portar a terme una nova Evangelització, en una societat difícil, potser més difícil que en temps de Jesús. Encara que això mai no es pot saber amb certesa. A Jesús, de fet, al final el rebutgen i el crucifiquen. Avui també Jesús és rebutjat i crucificat. Potser, això ens podria posar davant d'aquest evangeli de la primera evangelització realitzada per Jesús, i considerar alguns punts que ens puguin donar llum per a la nostra evangelització.

«Jesús ve ple del poder de l'Esperit». Ha estat en el silenci del desert, i ve ple del poder de l'Esperit. «I la seva anomenada s'estengué per tota la regió». Va als seus, a Natzaret, i a la sinagoga com solia fer cada dissabte, com a persona profundament religiosa. I llegeix Isaïes: «L'Esperit reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit ... Avui es compleix aquesta escriptura» dirà més avall. És veritat, arriba a Natzaret precedit per la fama de ser portat per aquest Esperit. A continuació posa en relleu la motivació de la seva vinguda: «portar la bona nova als desvalguts, anunciar la llibertat, retornar la llum als cecs, alliberar els oprimits... Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». No cal dir que un missatge d'aquest calibre era per despertar l'interès. Per això subratlla l'evangeli: «tots a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús».

Tots miren Jesús. Podríem entendre: tots els que estaven en aquell moment a la sinagoga, i també tot el poble jueu que habitualment escoltava la Paraula de Déu, reunit a la sinagoga.

«Jesús s'assegué». Possiblement mirant aquella gent del seu poble. Ells tenien els ulls posats en Jesús. Es creuen les mirades. Aquest gest és molt important en l'evangelització: la mirada de l'evangelitzador, i la mirada de qui és evangelitzat. L'evangeli subratlla repetides vegades la mirada de Jesús: quan crida els seus deixebles (Jn 1,38), la mirada al Pare (Jn 5,19), la mirada a la pecadora (Jn 8,8), la mirada al jove ric (Mc 10,21), Zaqueu (Lc 19,5), a Pere que l'acaba de negar (Lc 22,61)... I altres més, totes elles de gran interès.

No tots accepten la mirada de Jesús, però Jesús manifesta la força de l'Esperit que mou tota la seva persona i la seva vida, complint aquest anunci primer, com un gest profund, extrem, d'amor que el porta a la Creu. Ell passava mirant, escoltant, fent el bé, en una paraula estimant amb la força del seu Esperit d'amor.

I avui ens preguntem com ha de ser una persona evangelitzadora, i tu m'envies una resposta preciosa que has recollit d'una entrevista a un cardenal: «Una persona evangelitzadora seria aquella que, només veure els seus ulls, sents que et parla i estima com el Crist».

Volem evangelitzar en aquest segle XXI, però no hem d'oblidar que Jesús va venir, per començar, amb la força de l'Esperit. No comença amb programes o projectes, sinó en la solitud del desert, per contemplar en aquest silenci el rostre del Pare. I amb la mirada del Pare en el seu cor, Crist mira la gent que el miren.

Maria Lluïsa, et desitjo moltes estones de silenci per contemplar el rostre del Pare, per mirar, després, a la gent a qui serveixes, des del cor. Des del cor, una abraçada,

+ P. Abat

26 de gener del 2013

SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 44, 1.10-15; Sl 149 1-6.9; He 11, 1-2.8-16; Mc 10, 24-30

1098. És una època feudal, una època dura. La necessitat d’una subsistència econòmica, porta a viure en dependència del senyor feudal. Molts abusos i injustícies. Això dels abusos i injustícies continua de viva actualitat. Dominava la idea que cada individu ja tenia assignat el seu lloc en aquest món, des de tota l’eternitat. Avui, en el nostre temps la persona és més conscient de la seva dignitat humana, i dels seus drets. Encara que no falten grups privilegiats que continuen creient que cadascú ja té determinat el seu lloc en aquesta societat. Amb aquest panorama feudal augmenten les riqueses en els monestirs, són atretes les masses. El monestir esdevé un signe del triomf escatològic, una anticipació de la Jerusalem celestial. Es porta la mirada al més enllà, per oblidar que cal afrontar la vida aquí, exercitant-se en viure uns valors profundament humans.

Arriba el segle XI i amb ell comença un gran viratge:

Sorgeixen noves experiències monàstiques eremítiques i cenobítiques. Retorn a l’ideal dels Pares del Desert, un compromís més efectiu amb la pobresa i la perfecció personals. Es desperta una nova sensibilitat. Apareixen personatges carismàtics. Entre aquests els sants abats de Cister. Una nova sensibilitat, encara enmig d’unes referències socials religioses no gaire favorables: el fenomen de les croades, enfrontaments entre el papat i l’imperi, simonia i tràfic de béns eclesiàstics.

El monaquisme portarà llum i esperança a aquella societat. Influirà en l’economia i la societat a Europa i en la reflexió teològica, almenys fins a l’aparició dels ordes mendicants i les universitats.

I avui, què? En una societat que té molt de feudal, però amb més refinament, ens hauríem de preguntar pel paper del monaquisme, pel sentit de la vida monàstica. Avui la societat necessita «escoltar un càntic nou. Necessita cantar lloances a Déu» en una societat on l’home està cada dia més abandonat en mans de l’home. Alhora que es busca esborrar el nom de Déu de la seva memòria. Avui es busca aprendre i cantar altres càntics: cant i lloança a la degeneració i a la injustícia, a l’anul•lació de la persona i a la manipulació, a la ignorància i a la corrupció. Els mass-media van plens d’aquests cants. No és fàcil escriure un cant nou. Un cant nou que sorgeixi d’un Monestir Nou. Però hauríem d’intentar-ho, de desitjar-ho.

És una de les raons que ens porten a celebrar avui als nostres sants pares. Ells van ser capaços de dur a terme la fundació d’un Monestir Nou, i «cantar un càntic nou», que va deixar una profunda empremta a Europa. La història és un testimoni fidel d’aquest servei cistercenc a Europa. Evidentment, van haver de pagar el preu de la creu. Però això sempre és i serà així. La fe no té un altre suport que el Crucificat. Però la fe, d’altra banda, no té altra raó de ser.

Nosaltres venerem els sants abats de Cister, i els celebrem perquè «encara que és impossible als homes salvar-se, per a Déu no ho és». Nosaltres hauríem de deixar-nos interpel•lar per la Paraula de Déu. En quina mesura jo també estic afectat pel tema del jove ric? En quina mesura em despulla o em deixo despullar per abandonar-me amb confiança a la voluntat de Déu? En una paraula, si estic disposat, portat de la mà de Déu, a passar per l’ull, pel forat d’una agulla.

Va ser arriscada l’aposta dels sants abats de Cister, com ho va ser segles abans la d’Abraham, com ho ha estat sempre l’aposta dels que estan disposats a viure la fe en el Ressuscitat. Però els sants abats ho van fer «i no han estat oblidats. La seva esperança no s’ha acabat». Hem rebut una rica herència, i els pobles o els monestirs, avui, parlem i celebrem la seva saviesa. Nosaltres, la seva descendència, guardem el seu record, perquè «la seva caritat no sigui oblidada», és a dir, perquè el seu servei d’un càntic nou es continuï escoltant a Europa i al món.

La nostra vida, la vida monàstica, té avui una raó de ser en una Europa vella, confusa, desorientada; la necessita aquest món injust que cada dia obre nous camins de deshumanització i d’injustícia. Però que, avui també, i més que mai, necessita que li lletregin la paraula DÉU, incorporada en una cançó nova, harmoniosa, que es deixi escoltar des del recinte d’un Monestir Nou. Però l’assaig per encertar en una cançó nova té un preu: «passar pel forat d’una agulla».

20 de gener del 2013

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY
Diumenge 2n durant l'any (Cicle C)

Del comentari al Diatéssaron, de sant Efrem de Nísibis
(Llibres V,1-1.XII,1 2: SC 121,107-112.213-214)
«Veient que s'acabava el vi, la mare de Jesús li diu: No tenen vi. Jesús li respon: Mare, ¿per què m'ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». És a dir, «jo no m'imposo, que s'adonin ells mateixos que manca el vi, i que em demanin de beure». Parlant així, Jesús volia fer esclatar davant els ulls de Maria la immensitat del seu do. La pressa de Maria fou un xic excessiva, i Jesús n'hi fa retret. Ella, però, que ho conservava tot en el seu cor, sabia prou què anava a fer el seu fill. Ens ho mostra clarament quan diu als servidors: «Feu tot el que ell us digui».

«Encara no ha arribat la meva hora». Vol dir l'hora de la seva mort. No ha arribat encara la seva hora i, tanmateix, després de la proesa del desert on acaba de vèncer l'Enemic, veiem Jesús, com un heroi, acudir a aquestes noces meravelloses per realitzar-hi una nova gesta.

¿Per què, com a primer signe, nostre Senyor va mudar la naturalesa de l'aigua? Fou, en primer lloc, per mostrar que la divinitat que havia transformat la naturalesa dins les piques de pedra, havia transformat aquesta mateixa naturalesa dins les entranyes de la verge. Semblantment, com a coronament dels seus miracles, obrirà una tomba per deixar ben clar que la voracitat de la mort no el pot engolir. Autentificà, doncs, i confirmà el doble capgirament del seu naixement i de la seva mort mitjançant aquesta aigua transformada substancialment en vi, sense que, en canvi, les piques de pedra sofrissin cap alteració. Era el símbol del seu cos, miraculosament concebut i meravellosament creat dins d'una verge, sense intervenció d'home. Les sis piques ens fan pensar en la verge que l'ha portat al món. En aquelles, la humilitat de l'aigua de la font fou transformada en la grandesa del vi millor. En Maria, en canvi, la grandesa i la glòria de la divinitat bescanviaren llur aspecte pel de la feblesa i la ignomínia. Si va canviar l'aigua en vi, fou, doncs, per fer palès el misteri de la seva concepció i del seu naixement.

Això, però, no és tot. En un lloc despoblat, nostre Senyor multiplicà el pa, i ara, a Canà, canvia l'aigua en vi. D'aquesta manera habituava la boca de l'home al seu pa i al seu vi, fins al moment que els donaria el seu cos i la seva sang. Els va fer gustar un pa i un vi transitoris, per excitar en ells el desig del seu cos i de la seva sang vivificadors. Els donà liberalment aquestes coses petites perquè sabessin que el seu do suprem fóra gratuït. Els les donà de franc, encara que les hi haurien pogudes comprar, perquè sabessin que no els demanaria de pagar una cosa de valor inestimable, puix que encara que haguessin pogut pagar el preu del pa i del vi, no podien pagar el seu cos i la seva sang. Ens ha donat aquestes coses d'una manera gratuïta per atreure'ns, perquè ens hi atansem i rebem aquesta cosa tan gran que és l'Eucaristia. Ens ha atret per mitjà d'unes coses agradables al paladar, per arrabassar nos cap a allò que vivifica les ànimes. Ha amagat la dolçor en el vi que ha fet, per indicar als convidats quin tresor tan magnífic s'amaga en la seva sang vivificadora.

Com a primer signe, va fer un vi que alegrés els convidats, per manifestar així que la seva sang fóra l'alegria de totes les nacions. El vi intervé en totes les alegries imaginables; i, d'una manera semblant, tots els alliberaments estan relacionats amb el misteri de la seva sang.

Va donar, finalment, als convidats un vi excel·lent que els transformà l'esperit, per fer los saber que la doctrina amb què els abeuraria els transformaria el cor. En efecte, en aquestes «piques destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus», nostre Senyor hi vessa la seva doctrina, per manifestar que ell ha vingut segons la Llei i els profetes, però per renovar-ho tot amb la paraula del seu ensenyament, com l'aigua transformada en vi. «Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist». Aquest vi, doncs, que originàriament no era més que aigua, era el símbol dels primers manaments portats a la perfecció. L'aigua transformada era la Llei perfeccionada. Els convidats begueren allò que havia estat aigua, però sense trobar-hi el gust d'aigua. Igualment, nosaltres, quan sentim els manaments antics, els gustem en el seu sabor nou. Al precepte de: «ull per ull i dent per dent, l'ha substituït la perfecció de: Al qui et pegui en una galta, para li també l'altra».

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Maria Josep,

Gràcies pel testimoni de la teva carta on em parles dels teus viatges a països de missió d'Hispanoamèrica: «observo com mentre en el nostre món occidental la gent voleteja per la vida, amb por, molta por, tancant-se a altra gent, convivint només amb els imprescindibles, i que deixen de lluitar, es cansen de lluitar... a l'altra banda, en altres latituds observo gent, també de tot tipus, però que entenen la vida com un privilegi, més que com un dret, atresoren malalties, injustícies i fam, però sempre conserven el gest amable de la fraternitat».

Viure la vida com un privilegi, Maria Josep, és viure amb un somriure, tal com ho contemples en aquests països que visites cada any. Allà viuen la vida cara a cara. Viuen conscients d'estar embolcallats en la bondat de la vida que saben descobrir i viure des de la senzillesa de la seva mirada.

Aquí no. Aquí vivim la vida embolcallats en coses. I la vivim una mica com els nens viuen una joguina desmuntable que els regalen. L'agafen amb gran il·lusió, i als pocs minuts ja l'han desmuntada, i com que no els ensenyen a practicar la imaginació i a crear, l'abandonen i ja en volen una altra picant de peus. Aquí no vivim la vida, la suportem, i fugint del pes de la vida, anem adquirint amb els dies un ritme més gran. Perdem la consciència de la bellesa i de la bondat de la vida. Se'ns congela a la cara el somriure, aquest somriure amable d'aquesta gent de la missió que visites anualment. I el caràcter se'ns fa adust, ens sentim arrossegats per una «vida que no és vida». I, no obstant això, portem les fonts de la vida amb nosaltres, dins nostre. Però d'aquesta riquesa no en som conscients del tot. Desconeixem aquesta paraula de l'Escriptura: «el qui t'haurà reconstruït et prendrà per esposa, com un jove esposa una donzella; el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núviaA».

És difícil viure l'experiència d'aquesta paraula en una societat en què l'alegria de la unió matrimonial és molt efímera, ja que no s'arriba a viure una relació humana profunda, ni tan sols en la vida matrimonial. Ho impedeix el ritme de la vida social i econòmica. D'altra banda, aquest ritme vital ens impedeix arrelar en el coneixement de nosaltres mateixos, o despertar en nosaltres una consciència de la profunditat de la nostra persona. A més, també, el ritme de la vida impedeix el silenci que tota persona necessita per escoltar en el seu interior l'alegria de Déu... ja que és evident que no és factible escoltar i viure l'alegria de la nostra relació amb Déu.

Necessitem aturar-nos, callar, escoltar... la nostra interioritat. L'experiència dels hostes de la nostra vida monàstica és de temor, inquietud, davant aquesta possibilitat d'enfrontar-nos a nosaltres mateixos. Però ens hi hem d'enfrontar, perquè el que portem dintre és més gran, més generós, que el que portem fora. Fora roman la diversitat, la multiplicitat, allò de més confús si vols, però dins hi ha la unitat de la nostra vida, la remor de la font. Font de llum, de saviesa, de vida. Tot el millor neix allà dintre, i neix de manera diversa en cadascú, de manera que també puc arribar a advertir que quan estic obert a una relació cordial i de confiança amb els altres estic posant uns bons fonaments per arribar a viure la meva vida amb una somriure permanent. Que pot ser el bon vi que alegra el cor dels altres.

María Josep, moltes gràcies pel teu bell testimoni. Una abraçada,

+ P. Abat

13 de gener del 2013

Diumenge després d’Epifania: BAPTISME DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Expectació. Qui serà el Messies? Sospita. Tal vegada serà Joan? «Jo us batejo només amb aigua, Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc». Queda clar que Joan no és el messies, aigua només davant del foc i de l’Esperit Sant. Però, l’aigua renta, purifica, neteja. Joan embellís el camí de conversió, i el poble es feia batejar. Perquè el poble viu en l’expectació. I quina expectació quan Jesús fou també batejat: «S’obrí el cel i baixà cap a ell l’Esperit Sant», mentre pregava.

No cal dir que per a viure en l’expectació cadascú de nosaltres sabem que és necessari la pregària. Cadascú de nosaltres sabem que és l’únic camí per poder escoltar la veu del cel. I, quina veu? «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut».

Expectació. S’ha revelat l’amor de Déu, la glòria del Senyor. Ha estat perdonada la culpa, deixant-nos nets per fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé. És això veritat?

Repensem la nostra fe. La majoria de nosaltres hem estat batejats per la fe dels nostres pares. En els anys hem anat desenvolupant el nostre creure. Jo recordo la confirmació com si fos ahir, perquè ho vaig viure amb expectació.

Ara, cadascú podem fer examen de consciència. Vivim apassionats per fer el bé? Vivim la nostra pregària amorosa, la nostra relació amb el Crist, la nostra expectació amb Déu i amb el proïsme?

De vegades penso que encara no he baixat a l’aigua, no he acabat de ficar els peus al riu. Com el foc sota l’aigua fa pujar l’aigua com vapor cap amunt, així nosaltres immersos en aquest riu de la nostra vida necessitem de Crist per poder pujar cap a Déu.

Cal sobrietat, justícia i pietat per reconciliar-nos amb Déu i el proïsme. Així serem un poble apassionat per fer el bé. I així, amb expectació, podrem veure el cel obert i escoltar la veu que ens diu: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut».

Senyor «envieu el vostre alè, i renoveu la vida sobre la terra».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE NADAL
Baptisme del Senyor (Cicle C)

Del comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ambròs, bisbe
«Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat». El Senyor ha estat batejat, no perquè li calgués ser purificat, ans per purificar les aigües, a fi que, rentades per la carn de Crist, que no coneix el pecat, obtinguessin el poder de batejar. Tothom, doncs, qui s'immergeix en aquest bany santificat pel Crist, queda net dels seus pecats.

Si Crist s'ha rentat per nosaltres, o millor, si ens ha rentat en el seu cos, molt més ens caldrà a nosaltres purificar-nos dels nostres mancaments. Quina meravella! Quin misteri tan gran! Tot i la immensitat del món on el gènere humà es troba dispersat, malgrat les distàncies i les fronteres que separen els països, ara, en un sol instant, en un sol cos, Déu desfà el malentès de l'antic engany i vessa la gràcia del Regne celestial. Només Crist s'ha submergit en el Jordà, però tots nosaltres n'hem sortit amb ell; un de sol s'ha abaixat per enlairar-nos a tots; un de sol ha pres damunt seu els nostres pecats per purificar-nos a tots. «Renteu-vos, pecadors —clama l'Apòstol—; purifiqueu els vostres cors!». Crist, que no necessitava ser purificat, s'ha deixat rentar per nosaltres.

«Mentre pregava, s'obrí el cel i baixà cap a ell l'Esperit Sant». Considerem ara el misteri de la Trinitat. Afirmem que Déu és un de sol, i, tanmateix, confessem el Pare i el Fill. Trobem escrit: «Reverencia el Senyor, el teu Déu, adora'l a ell sol», però el Fill declara que no està sol quan diu: «Jo no estic sol, perquè el Pare és amb mi». Tampoc ara, al Jordà, no està sol, perquè el Pare i l'Esperit Sant testimonien la seva presència: és evident que la Trinitat mai no es pot desunir. «En figura corporal com un colom». ¿Per què un colom? Perquè la gràcia del baptisme reclama la senzillesa de cor: «Sigueu senzills com els coloms». En altre temps, segons la imatge de l'Escriptura, després del diluvi, un colom volà cap a l'arca salvada de les aigües. El significat d'aquell colom l'he après del qui ara s'ha dignat a davallar en forma de colom. La branca d'olivera i l'arca prefiguraven la pau i l'Església, i el fet que, enmig de totes les adversitats de la vida, l'Esperit Sant continua donant a la seva Església una pau fecunda. David, no en dubtis, es referia al mateix misteri quan exclamava: «Oh, si tingués les ales del colom!»

«I una veu digué des del cel: Ets el meu fill, el meu estimat; en tu m'he complagut». Hem vist l'Esperit sota una figura corporal. Vegem també el Pare. Tanmateix, el Pare no el podem veure. Escoltem-lo, doncs. El Fill és igualment invisible en la seva divinitat, perquè «Déu ningú no l'ha vist mai». Així, si el Fill és Déu, en tant que Déu no el podem veure, se'ns ha volgut mostrar en un cos, i com que el Pare no en tenia, de cos, per donar-nos la fermança que és realment present en el seu Fill, ha dit: «Ets el meu fill, el meu estimat; en tu m'he complagut». Si vols saber que el Fill sempre és amb el Pare, llegeix aquestes paraules del Fill: «Si pujava dalt al cel, hi sou present, si m'ajeia als inferns, també us hi trobo». Si et cal, encara, el testimoniatge del Pare, ja has sentit Joan: fes-li confiança, doncs. També Crist li ha fet confiança fins al punt de deixar-se batejar per ell, i davant d'ell el Pare ha acreditat el Fill amb les paraules vingudes del cel que ja has escoltat: «Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m'he complagut». No sóc pas jo qui ho diu, ni un home qualsevol, ni un àngel, ni un arcàngel; Déu mateix fa sentir la seva veu i des del cel proclama: «Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». Sí, escolteu-lo quan diu: «Jo i el Pare som u». Qui no creu en el Fill, no creu tampoc en el Pare que dóna testimoni del Fill. Si dubtes del Fill, dubtes del testimoniatge del Pare. Quan el Pare diu: «en qui m'he complagut», es reconeix ell mateix en el Fill. És com si digués: «Tot el que és del Fill és meu», tal com el Fill diu: «Tot el que és del Pare és meu». Si, doncs, el Pare i el Fill participen d'una mateixa potència divina, entre ells no hi pot haver cap diferència.

Creguem en el Pare, la veu del qual hem escoltat transmesa pels elements de la natura posats al seu servei. El món ha cregut gràcies a ells, que cregui també gràcies als homes. Si uns elements que no poden parlar ni tenen intel·ligència l'han induït a la fe, molt més el testimoniatge dels qui podem parlar i coneixem Déu gràcies a la intel·ligència que d'ell mateix hem rebut.

CARTA DES DEL MONESTIR

Estimat Miquel,

Gràcies per la teva felicitació nadalenca, i escrita a mà, que recull amb més fidelitat la vibració del cor, i que en aquest cas jo crec que recull la vibració del teu cor, un cor amb desig de vida espiritual:

«Un dia a Natzaret
va néixer un nen, l'univers
es va aturar per mirar-lo
i un àngel
que passava li va fer un petó al front.

»Un altre dia, a Jerusalem
un home agonitzava
penjat d'una creu, l'univers
es va aturar per plorar-lo
i un àngel
que passava li va ordenar de fer ploure petons sobre els homes».

Gràcies. Veritablement, el misteri que acabem de celebrar i que es clausura amb la celebració del Baptisme del Senyor és un bes de Déu a la humanitat, una pluja de besades sobre tots els homes. Sobre tots. Ho diu la Paraula: «Ara veig que Déu no fa diferències, a favor d'uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui».

Déu no fa distincions, tota criatura és seva. Déu estima el que és seu. El Naixement del Verb revestit de la nostra fràgil naturalesa és un petó entranyable de Déu. Escriu sant Bernat: «L'espera dels antics pot manifestar-se meravellosament amb les primeres paraules del Càntic: que ell em besi amb besos de la seva boca! En aquells temps tot el que estava dotat del sentit espiritual percebia la gràcia immensa que anaven a portar aquests llavis. I amb aquestes paraules gràvides de tots els desitjos, l'ànima desitjava no veure's privada de la indicible dolçor promesa». (Sermó II sobre el Càntic)

El bes és una conjunció de cossos exterior i afectuosa, signe també d'una unió interior. Mitjançant el servei de la boca es busca un intercanvi mutu, la conjunció de cos i ànima, per transmetre una mateixa respiració, la vida mateixa.

Un primer petó, bonic, únic, mitjançant el qual «Déu esdevé home i l'home esdevé Déu».

Però Jesús passa després fent el bé. Cada mirada seva, cada paraula dels seus llavis serà un petó per als homes, les dones, els nens que l'escolten. En cada un d'aquests petons, el cor va impregnant l'univers en una profunda relació d'amor, fins a buidar-se del tot a la creu, i donar pas a una pluja generosa d'amor sobre tota la humanitat.

De qualsevol nacionalitat que sigui, Déu no fa distincions. El seu petó és una oferta d'amor i de vida per a tota persona humana. Això ens demana, Miquel, ser en la nostra vida tolerants amb els altres, buscar a la vida de l'altre l'empremta de Déu, l'empremta que en la seva ànima ha deixat el petó de Déu, mitjançant Jesucrist, el Senyor de tots.

Un cop més, moltes gràcies per aquesta felicitació tan suggerent. Una abraçada,

+ P. Abat

6 de gener del 2013

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 712.7-13; Ef 3,2-3.5-6; Mt 2,1-12

Aquests dies el món dels adults, com cada any per aquestes dates, va molt mogut, preparant cavalcades de reis, regals; per unes hores s'aturen a mirar-se els seus fills. Realment, però, ¿els miren els seus fills? Tenen temps per mirar-los, dialogar amb ells? O més aviat aquests adults s'estan mirant a si mateixos i volen viure unes hores d'il·lusió, d'esperança, que necessiten també ells... I de fet, difícilment els arriben a infondre una profunda il·lusió per viure al llarg del nou any. Com a màxim els aclaparen amb quantitat de joguines, que no sempre sintonitzen amb els centres d'interès dels fills.

Un botó de mostra de la situació familiar en aquests moments podria ser el comentari d'una nena de 8-9 anys a una amiga seva de la mateixa edat. La nena, testimoni assidu de baralles violentes, molt dures, dels pares, comentava a la seva amiga que desitjava que se separessin aviat, i afegia: «el que no entenc és com he pogut arribar a néixer».

Un altre botó de mostra és que en moltes classes d'escola primària la majoria d'alumnes procedeix de famílies desestructurades.

Tota aquesta introducció pot semblar no tenir res a veure amb el misteri d'Epifania que avui celebrem. Però aquesta és part de la realitat social sobre la qual s'hauria de projectar el Misteri de Déu que avui se'ns manifesta per a tots els homes.

La Paraula de Déu que hem escoltat es revela com a llum per a tots els pobles, creients i no creients. «Arriba la llum, clareja com l'alba la glòria del Senyor per il·luminar les tenebres que envolten la terra, les fosques nuvolades que cobreixen les nacions». Pobles que busquen la llum, que necessiten la llum. Tots necessitem aquesta llum de Déu que se'ns manifesta, però el desig i la recerca d'aquesta llum no és igual en tots.

D'una banda tenim els Mags que procedeixen del món pagà, han vist la seva estrella, i busquen fins que troben la llum. Els sacerdots tenen referències del naixement d'aquesta llum, però no es mouen, resten indiferents; és el món religiós que es creu posseir la garantia de la veritat. La veritat, la llum... per què buscar, si ja la tenim? I el poder enemic de la llum. Quantes mentides, i foscors continua havent-hi en els espais del poder!

Hi ha un text del Concili Vaticà II comprometedor, tant, que algú es va preguntar com els pares conciliars l'havien admès. Diu així: «Es pot pensar amb tota raó que el futur de la humanitat està en mans dels qui sàpiguen donar a les generacions futures raons per viure i raons per esperar». (GS 31)

En un món desorientat, desesperançat, cada vegada més oprimit, qui està posant la llum de futur, d'una nova il·lusió i esperança? No n'hi ha prou amb dir Crist, com una idea bonica de la nostra ment. Les raons que necessita avui la humanitat no són les raons fredes de la ment, sinó aquelles raons de les quals parlava Pascal: «el cor té raons que la raó no comprèn». L'home necessita avui les raons del cor, que guarda les fonts de la vida, com suggereix el llibre de Proverbis: «Sobretot vetlla el fons del cor, que d'allí surt la vida». (4,23)
L'evangeli ens ensenya que el Misteri de Déu que ve a il·luminar la humanitat, arriba per camins diferents als de la religió. Que tota religió, o millor, tot home religiós cal que es pregunti sempre si el Déu que adora és el Déu que pot donar llum per al futur de la humanitat.

L'evangeli ens diu que hi ha un curtcircuit seriós, greu, en el món del poder i en el món de la religió, de cara a un futur.

L'evangeli ens ensenya també que uns Mags, que han percebut una certa llum, es posen en camí d'una recerca, es pregunten, adoren, ofereixen, es transformen, perquè l'encontre amb la llum, l'encontre amb Jesús fa canviar de camí, porta a camins nous, que és tot un símbol d'una veritable transformació interior.

L'Escriptura diu que el deixeble del Crist és llum en el Senyor, d'aquest Senyor que es proclamava com a llum del món, i qui el segueix no camina a les fosques.

L'Església està cridada a perllongar la llum del Crist en aquest món, a donar raons per viure i per esperar, i per estimar. Però l'Església ets tu, sóc jo, som nosaltres ... Pregunta't, doncs, què fas amb la llum, si tens aquesta llum. Perquè la llum de Déu pot venir pels camins més inesperats.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE NADAL
Epifania del Senyor

Del comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ambròs, bisbe
Sant Mateu ens informa d'un misteri no pas poc important. Sant Lluc, com que ja el va trobar suficientment explicat, va creure que l'havia d'ometre i limitar-se al misteri contingut en la menjadora del seu Senyor, i per això el va passar per alt.

Doncs bé, aquest infant, que tu, per la teva manca de fe, consideres poca cosa, uns mags vinguts de l'Orient l'han trobat després de fer un llarg camí, i ara es prosternen per adorar-lo, l'anomenen rei i reconeixen que ressuscitarà, oferint-li dels seus tresors or, encens i mirra. ¿Què signifiquen aquests dons, ofrena d'una fe veritable? L'or és per al rei, l'encens per a Déu, la mirra per a l'home mortal. Tenim, d'una banda, el distintiu de la reialesa: l'or; d'una altra, el sacrifici ofert a la potència divina: l'encens; i, finalment, els honors d'un enterrament que, en comptes de descompondre el cadàver, el conservarà: la mirra. Quan llegim i escoltem tot això som invitats a fer-li ofrena d'uns presents semblants, perquè també nosaltres «portem un tresor en gerres de terrissa». Si tu no has d'atribuir-te tot el que ets, com si ho tinguessis de tu mateix, ans ho has d'atribuir al Crist, molt més en el Crist has de considerar no allò que és teu, sinó el que és de Crist. Els mags han obert les seves arquetes per oferir-li presents. ¿Vols saber quina bella recompensa n'han obtingut? Se'ls ha aparegut una estrella, però, en arribar al lloc on era Herodes, s'ha ocultat a la seva mirada. Se'ls apareix novament al lloc on hi ha el Crist i els mostra el camí que hi mena. Aquesta estrella és el camí; i el camí és Crist, ja que pel misteri de l'Encarnació Crist és l'estrella, tal com està escrit: «Surt de Jacob una estrella, s'aixeca un ceptre a Israel». Així, on hi ha el Crist, hi ha l'estrella, perquè ell és «l'estel resplendent del matí». La llum mateixa que irradia el Crist és, doncs, el signe que ens l'indica.

Escolta encara un altre ensenyament. Els mags arriben per un camí i se'n tornen per un altre, perquè després d'haver vist Crist i d'haver-lo comprès, se'n van, no en dubtis, molt millors que no havien vingut. Hi ha, de fet, dos camins, un que porta a la mort, i un altre que porta al Regne; el primer és el dels pecadors, i condueix a Herodes; el segon és el de Crist, i mena a la pàtria, ja que això d'ací baix és un exili passatger, tal com està escrit: «Fa massa temps que he de viure amb els qui no volen pau». Guardem-nos, doncs, d'Herodes, el qui reté, per un temps, el poder d'aquest món, i mirem d'obtenir una estança eterna a la pàtria del cel. Si «Crist ho és tot i és en tots», el poble escollit no és l'únic a qui Déu ofereix aquesta recompensa. Ja veus, doncs, que no fou perquè sí, que, entre els caldeus, considerats els més entesos en l'art dels nombres, Abraham cregués en Déu, o que els mags, que conreen les arts de la màgia per atreure's la benvolença de la divinitat, creguessin que realment el Senyor ha nascut a la terra; no fou perquè sí, i és ben de debò que aquests pobles allunyats ens ofereixen un testimoniatge d'autèntica pietat i ens mouen al temor de Déu.

Els mags anuncien el naixement d'un rei; Herodes s'inquieta, convoca els grans sacerdots i els lletrats del poble, i s'informa del lloc on ha de néixer el Messies. Els mags anuncien simplement un rei; Herodes s'informa del Messies: així, doncs, reconeix que aquest Messies és el rei sobre el qual demana informació. Si s'informa del lloc on havia de néixer, és que el Messies havia estat ja prèviament anunciat, altrament, no se n'hauria pogut informar. Oh insensat! ¿Per què no creus en la vinguda d'aquell que veus? ¿Per què no creus en l'adveniment d'aquell que tu mateix afirmes que ha de venir?

¿Qui són aquests mags? ¿No són, potser, els descendents d'aquell Balaam que va profetitzar: «Surt de Jacob una estrella»? Sí que ho són: hereus seus per la fe tant com per la descendència. Balaam va veure una estrella en esperit, els mags l'han vista amb els propis ulls i han cregut. Han vist una nova estrella, mai no vista des de la creació del món; han escrutat el cel i hi han descobert una nova creatura i, tot fressant els camins de la terra, refiats de la profecia: «Surt de Jacob una estrella, un ceptre s'aixeca a Israel», han partit a la recerca de l'home nou, que és el regal de Déu als homes. Han reconegut que aquesta estrella assenyalava l'Home Déu. Han adorat el nadó: segur que no l'haurien adorat si haguessin cregut que era un infant com els altres. El mag ha comprès que aquí acabaven les seves arts i la seva recerca, i tu, ¿no t'adones que tens al davant els dons que Déu et preparava? El mag presenta el seu homenatge a un estranger, i tu, ¿no reconeixes el qui Déu t'havia promès? Ell creu, encara que li calgui renunciar a moltes coses, i tu, que hi surts guanyant, ¿no vols creure?

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Carme,

Em dius que «avui ha estat un dia sense crepuscle, la foscor d'un migdia anormal s'ha fos imperceptiblement amb la negror més intensa d'una nit sense estrelles... gemecs de vent que ronden per l'altre costat de les portes, de tant en tant un raig ve a encendre una llum blanca intensíssima, sento que la meva vida la van modelar forces que ja estaven actives abans que jo nasqués... i que formo part també d'aquesta tempesta».

Tots formem part d'aquesta tempesta de la vida, tots sentim que la nostra vida l'han modelat forces actives abans que nosaltres naixéssim. Per això algú ha escrit: «tot ésser humà porta des que neix un llibre dintre, encara millor que el llibre exterior de fora, però que ens ho tanquen a base de preocupacions i ja ningú es dóna compte d'aquesta llum escampada en la bellesa del llibre del cosmos».

Hi ha dies sense crepuscle, hi ha dies amb la negror de la nit, i en aquests moments, en aquests temps que vivim, dies que es reiteren amb freqüència, que tornen una i altra vegada, o més aviat que no necessiten tornar. La bellesa i la bondat del cosmos segueixen reflectint la llum del seu Creador, però nosaltres que vivim la vida amb un ritme més intens, frenètic diria jo, ens fem més incapaços de percebre aquesta riquesa espiritual que ens ofereix el món. Ens modelen la vida des de fora, ens incapaciten des de fora la vida, que segueix sent bella, que es mereix viure-la, però que no arribem a viure-la en profunditat. Ens envolta la tempesta de la vida.

Això, ja dona lloc una primera preocupació. I se'ns hi afegeixen paulatinament altres preocupacions que augmenten el buit i la foscor d'aquest llibre interior, cridat a escriure pàgines de bellesa, i fer-ne un recinte de llum, que aporta, en definitiva, sentit a la vida.

Tenim necessitat d'una estrella que il·lumini en la nostra nit. Ens diu la Paraula sagrada: «el poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum». Potser avui d'aquesta gran llum, d'aquesta estrella de la nit no ens queda sinó la nostàlgia, ja que en el fons la nostra vocació és la llum. Vivim un temps en la foscor per néixer a la llum del temps, però en el temps la nostra llum no és diàfana, hi ha raigs de llum que brillen en la negror de la nit, però roman en nosaltres la nostàlgia de la llum plena.

Necessitem, en el desconcert del camí, tornar a contemplar l'estrella que ens il·lumini el caminar. Necessitem recuperar la il·lusió d'una infància que se'ns està esvaint.

Potser podria donar-nos alguna llum aquesta festa d'Epifania, on contemplem l'homenatge i el reconeixement d'un nen que ens revela les fonts de la vida, de la llum, i desvetlla l'alegria. Potser ens podria servir aquesta festa per descobrir la nostra dificultat per pronunciar una sola paraula de nen. Potser ens pot servir aquesta festa per conscienciar-nos de la necessitat d'un canvi del nostre cor d'adults. Adults que caminem enmig d'una creixent foscor, immersos en la voràgine d'una tempesta, que quartera les nostres esperances.

Carme, que tornin els crepuscles de llum i de color a la teva vida. Una abraçada,

+ P. Abat

1 de gener del 2013

SOLEMNITAT DE SANTA MARIA, MARE DE DÉU

Homilía predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 712.7-13, Ef 3,2-3.5-6; Mt 2,1-12

«Causen alarma els focus de tensió i contraposició provocats per la creixent desigualtat entre rics i pobres, pel predomini d'una mentalitat egoista, que s'expressa també en un capitalisme financer no regulat. A part, les diverses formes de terrorisme i delinqüència internacional, representen un perill per a la pau els fonamentalismes i fanatismes que distorsionen la veritable naturalesa de la religió, cridada a afavorir la comunió i la reconciliació entre els homes». (Benet XVI, missatge per a la Jornada de la Pau 2013)

Però podríem afirmar amb un contemplatiu: «però hi ha pau al món. On es troba? En els cors dels homes i les dones que són savis perquè són humils, prou humils per estar en pau enmig de l'angoixa, per acceptar el conflicte i la inseguretat vencent-los amb l'amor, perquè comprenen qui són, i, per tant, posseeixen la llibertat que és la seva veritable herència. Són els fills de Déu. No cal anar a buscar-los als monestirs, són a tot arreu. Potser no passen el temps parlant de la pau, però coneixen la pau, coneixen Déu i han trobat el Crist enmig de la batalla». (T. Merton, Pensaments de la solitud, Benaurats els pacífics, p. 81)

Avui trobem i contemplem aquesta pau a la falda de Santa Maria: el seu fill Jesús, nounat. «Crist, la nostra pau», o com diu l'oració col·lecta, «Crist, autor de la vida». Dues paraules entrellaçades: pau i vida. Sense la pau no hi ha autèntica vida. Una vida plena brolla d'un cor pacificat. Pau i vida sempre seran un fruit preciós que fa madurar en nosaltres la benedicció de Déu, com ens ensenya la benedicció que hem escoltat en la lectura primera, benedicció recomanada pel Senyor a Moisès i que és també molt adequada per a nosaltres: «Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada, i s'apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la seva pau».

I és que la benedicció arrossega sempre una vigorosa energia de vida i d'amor. És un recrear de nou. Sant Pau diu als Efesis que «el Pare ens ha beneït en el Crist amb tota mena de benediccions espirituals i materials perquè siguem sants».

En el Crist som fets homes nous, humanitat nova. Heus aquí que faig noves totes les coses, una novetat de vida que es forja en l'escolta de la Paraula, i en guardar-la al cor. Com fa Maria, quan es van succeint els esdeveniments amb motiu del Naixement del seu Fill. «Conservava aquests records en el seu cor i els meditava».

Potser nosaltres som més inclinats a guardar les coses quan els altres han actuat de manera incorrecta cap a nosaltres, però aquest guardar les coses negatives ens treu pau del cor. Necessitem exercitar-nos en la guarda de les coses positives; recórrer a tot allò que ens pacifiqui el cor: la consideració de les meravelles de la creació, viure una relació personal amb els altres que ens permeti descobrir la grandesa i dignitat de les altres persones.

La presència de l'altre és el fonament de la llei, de la justícia i de la pau. L'impuls ètic, i no diguem la dimensió religiosa de la nostra vida, no és tant fruit del jo, com de la presència de l'altra persona. Aquesta responsabilitat cap el proïsme es converteix en una part constitutiva de nosaltres mateixos. La proximitat de l'altre articula les nostres obligacions cap a ell. Aquesta dimensió és la que ens ha vingut a descobrir el fet de l'Encarnació de Déu, el fet que el nostre Déu s'ha revestit de la fragilitat de la nostra naturalesa humana, i que ens descobreix el que l'home mai podia pensar o imaginar: un Déu fet home, una divinitat profundament humana.

Per això, amb raó escrivia Joan XXIII: «per molt que els homes facin tots els progressos tècnics i econòmics de què siguin capaços, no hi haurà pau ni justícia en el món fins que no arribin a recuperar el sentit de la seva dignitat com a criatures i fills de Déu, que és la primera i última causa de tota la creació. Allunyat de Déu, l'home no és sinó un monstre, per a si mateix i per als altres, ja que el correcte ordenament de la societat humana pressuposa el correcte ordenament de la consciència humana pel que fa a Déu, que és la font de tota justícia, de tota veritat, i de tot amor». (Mater et Magistra)

Que el Senyor us miri, avui i al llarg d'aquest nou any, que el Senyor us toqui, avui i al llarg d'aquest nou any, perquè ell us beneeixi d'acord amb aquella paraula de sant Agustí: «Em vas tocar i vaig quedar embolcallat en les flames de la teva pau» (Confessions X,27).