20 de gener del 2013

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY
Diumenge 2n durant l'any (Cicle C)

Del comentari al Diatéssaron, de sant Efrem de Nísibis
(Llibres V,1-1.XII,1 2: SC 121,107-112.213-214)
«Veient que s'acabava el vi, la mare de Jesús li diu: No tenen vi. Jesús li respon: Mare, ¿per què m'ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». És a dir, «jo no m'imposo, que s'adonin ells mateixos que manca el vi, i que em demanin de beure». Parlant així, Jesús volia fer esclatar davant els ulls de Maria la immensitat del seu do. La pressa de Maria fou un xic excessiva, i Jesús n'hi fa retret. Ella, però, que ho conservava tot en el seu cor, sabia prou què anava a fer el seu fill. Ens ho mostra clarament quan diu als servidors: «Feu tot el que ell us digui».

«Encara no ha arribat la meva hora». Vol dir l'hora de la seva mort. No ha arribat encara la seva hora i, tanmateix, després de la proesa del desert on acaba de vèncer l'Enemic, veiem Jesús, com un heroi, acudir a aquestes noces meravelloses per realitzar-hi una nova gesta.

¿Per què, com a primer signe, nostre Senyor va mudar la naturalesa de l'aigua? Fou, en primer lloc, per mostrar que la divinitat que havia transformat la naturalesa dins les piques de pedra, havia transformat aquesta mateixa naturalesa dins les entranyes de la verge. Semblantment, com a coronament dels seus miracles, obrirà una tomba per deixar ben clar que la voracitat de la mort no el pot engolir. Autentificà, doncs, i confirmà el doble capgirament del seu naixement i de la seva mort mitjançant aquesta aigua transformada substancialment en vi, sense que, en canvi, les piques de pedra sofrissin cap alteració. Era el símbol del seu cos, miraculosament concebut i meravellosament creat dins d'una verge, sense intervenció d'home. Les sis piques ens fan pensar en la verge que l'ha portat al món. En aquelles, la humilitat de l'aigua de la font fou transformada en la grandesa del vi millor. En Maria, en canvi, la grandesa i la glòria de la divinitat bescanviaren llur aspecte pel de la feblesa i la ignomínia. Si va canviar l'aigua en vi, fou, doncs, per fer palès el misteri de la seva concepció i del seu naixement.

Això, però, no és tot. En un lloc despoblat, nostre Senyor multiplicà el pa, i ara, a Canà, canvia l'aigua en vi. D'aquesta manera habituava la boca de l'home al seu pa i al seu vi, fins al moment que els donaria el seu cos i la seva sang. Els va fer gustar un pa i un vi transitoris, per excitar en ells el desig del seu cos i de la seva sang vivificadors. Els donà liberalment aquestes coses petites perquè sabessin que el seu do suprem fóra gratuït. Els les donà de franc, encara que les hi haurien pogudes comprar, perquè sabessin que no els demanaria de pagar una cosa de valor inestimable, puix que encara que haguessin pogut pagar el preu del pa i del vi, no podien pagar el seu cos i la seva sang. Ens ha donat aquestes coses d'una manera gratuïta per atreure'ns, perquè ens hi atansem i rebem aquesta cosa tan gran que és l'Eucaristia. Ens ha atret per mitjà d'unes coses agradables al paladar, per arrabassar nos cap a allò que vivifica les ànimes. Ha amagat la dolçor en el vi que ha fet, per indicar als convidats quin tresor tan magnífic s'amaga en la seva sang vivificadora.

Com a primer signe, va fer un vi que alegrés els convidats, per manifestar així que la seva sang fóra l'alegria de totes les nacions. El vi intervé en totes les alegries imaginables; i, d'una manera semblant, tots els alliberaments estan relacionats amb el misteri de la seva sang.

Va donar, finalment, als convidats un vi excel·lent que els transformà l'esperit, per fer los saber que la doctrina amb què els abeuraria els transformaria el cor. En efecte, en aquestes «piques destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus», nostre Senyor hi vessa la seva doctrina, per manifestar que ell ha vingut segons la Llei i els profetes, però per renovar-ho tot amb la paraula del seu ensenyament, com l'aigua transformada en vi. «Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist». Aquest vi, doncs, que originàriament no era més que aigua, era el símbol dels primers manaments portats a la perfecció. L'aigua transformada era la Llei perfeccionada. Els convidats begueren allò que havia estat aigua, però sense trobar-hi el gust d'aigua. Igualment, nosaltres, quan sentim els manaments antics, els gustem en el seu sabor nou. Al precepte de: «ull per ull i dent per dent, l'ha substituït la perfecció de: Al qui et pegui en una galta, para li també l'altra».