31 de desembre del 2008

NADAL

Dia 7è dins l’Octava de Nadal

Homilia predicada per fra Lluís Solà
1 Jn 2, 18-21; Sl 95, 1-2. 11-12. 13 (R.: 11a); Jn 1, 1-18

A la conclusió del cànon romà, que aquests dies anem repetint, abans de la doxologia final, diem: «Per Crist Senyor nostre, pel qual vós continueu creant tots els béns, els doneu vida, els beneïu, els santifiqueu i ens els doneu». Déu, en Crist, la seva Paraula encarnada, continua sostenint, recreant la realitat, donant-li vida, benedicció i sentit, tot fent-la participar de l’àmbit de la seva santedat. Va ser amb la Paraula que va començar la simfonia de la creació, i és amb la Paraula que Déu reassumeix la seva obra per portar-la a la plenitud.

Rellegim avui el pròleg de l’evangeli de sant Joan com una invitació a rellegir amb profunditat la realitat que ens envolta, la nostra pròpia realitat, la nostra història, traspassada, vivificada des de dins per aquest Logos de llum i de vida, sentit i plenitud divina de tot. Així, el Nadal que anem desgranant, és com la festa de la transfiguració de la realitat i de la història, la festa de la transfiguració de cada dona i de cada home, perquè ens en revela el sentit veritable. Jesús, el Verb, ve per explicar-nos el Pare, per obrir-nos-en les entranyes i el misteri, però ve també per desvelar el significat diví de la creació, el signficat diví de l’home i de la dona, intèrprets d’aquesta creació.

És consolador saber que Déu, en Jesús, se’ns revela com a Logos, com a sentit de les coses, com a raó i pensament de les coses. En català tenim aquell verb tan entranyable: enraonar! Quan parlem, els catalans «en-raonem», això és, rellegim, amb la paraula, la realitat, per tal de comprendre-la i donar-li sentit tot fent-la nostra, assumint-la amb el nostre verb. És una paràbola del que fa Déu quan, per mitjà del seu Verb encarnat, enraona, reprèn, reassumeix tota realitat i la transfigura omplint-la de sentit, de logos diví.

Sí, Nadal és la solemnitat de la creació i del temps transfigurats, eucaristitzats en la llum i la vida divines que resplendeixen en l’Infant de Betlem, Logos i Saviesa del Pare, Pa de Vida ofert a la menjadora-altar de la Casa del Pa —Betlem, l’Església—, aliment per al nostre cos, per al nostre cor i per a la nostra intel·ligència. Confessem-ho ben joiosos, en aquest tombant d’any que ens recorda la nostra caducitat i, alhora, la nostra vocació d’eternitat. Amén.

26 de desembre del 2008


Dia 2n dins l’Octava de Nadal
SANT ESTEVE, PROTOMÀRTIR

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 6, 8-10. 7, 54-60; Mt 10, 17-22
Estimats germans i germanes,

Estem vivint dies molt intensos. Celebrem el segon dia del Nadal, i ja recordem el primer martiri. No ens podem adormir perquè el temps corre molt de presa i cal aprofitar les reflexions que l’Església ens proposa. Visquem l’experiència consoladora de la bondat i la fidelitat de S. Esteve, el primer màrtir. El cor s’esponja i s’alegra en contacte amb el corrent de vida que neix quan Déu es fa home i quan els homes sants són invitacions constants a submergir-se en aquesta Vida. Jesús neix a la nostra vida i Esteve neix a la Vida de Déu. La nit de Nadal les campanes van tocar alegrement recordant el naixement de Jesús. Nosaltres, agraïts, ens alegrem i vivim.

Van matar Esteve perquè molestava i posava en evidència les falses seguretats d’aquells que l’acusaven. El van apedregar, i el màrtir sofria. La nostra sensibilitat és contrària a la pena de mort, però hi han altres actes de violència. Hem d’evitar tirar les pedres que fan més mal: les pedres de les crítiques, de les envejes, de les indiferències, de les tècniques d’assetjament psicològic, la plaga tan estesa que anomenem “moobing”. A nosaltres segurament no se’ns demanarà de morir màrtirs. Però Jesús ens adverteix que tindrem dificultats. Aguantar un moment tots sabem fer-ho. El que costa és tenir paciència fins al final. Però els problemes ens ajuden a ser humils i realistes, i mostren el grau d’autenticitat i de fermesa de la nostra fe. Les dificultats mai són inútils. Déu, que ens ajuda, treu bens dels mals quan no perdem la fe. Diguem-ho metafòricament: la fe fa caure murs de separació, anima a florir la terra seca, la bondat i la joia brillem com a llums que comuniquen esperança. Si fixem al Cel la mirada, podrem pregar pels nostres perseguidors i estimar els qui no ens estimen, com diu l’oració col·lecta.

Esteve, “home ple de fe i de l’Esperit Sant”, se sentia en mans de Déu; per això tenia una pau profunda. Nosaltres copsem l’amor del Crist que els sants posseeixen i comuniquen. M’impressiona molt la presència de Saule, tot aprovant la mort d’Esteve. Hi veiem el misteri meravellós de la misericòrdia de Déu. Estic convençut que l’exemple d’Esteve va obrir el procés de conversió de Pau. Perseguidor i perseguit, els dos són sants i companys a la presència de Déu. Aquesta setmana hem llegit a Matines un text d’Isaïes: “Diu el Senyor: Vet aquí que faré una cosa nova, que ja apunta, ¿no us n’adoneu?. Sóc jo, sóc jo aquell qui esborro les teves infidelitats i no em recordo dels teus pecats” (43,18-28).

Segons un abat benedictí, la vida d’un monjo - i també la vida de tot ésser humà- ha de ser un esforç d’aprenentatge, un intent de purificació, i un exercici constant de fidelitat en les coses petites que ens ajuden a superar els grans reptes quan arriben. És tracta d’un treball lent, monòton, llarg, de cada dia, que generalment no es manifesta eficaç. Però arriba l’hora que el Senyor té prevista: l’hora del testimoni heroic d’Esteve o de la conversió de Saule. No coneixem els camins i els procediments per mitjà dels quals el Senyor actua en nosaltres. El Pessebre de Betlem i la creu del Calvari són les dues vores del camí que ens condueix cap a Déu. Quan permetem que Déu faci en nosaltres, com S. Pau, ens trobem alliberats; i mirem amb ulls nets i transparents, com S. Esteve. Així podrem dir: “Jesús, Senyor, rebeu el meu esperit”; és a dir, rebeu, Senyor, la meva vida sencera, els meus pensaments, les meves accions, les meves mancances... us les ofereixo. Aquí ho teniu tot!.

Jesús, el Senyor, ja ha vingut. Ell ve a cridar-nos i a consolar-nos, fent-se company dels nostres misteris de dolor, tal com ha deixat escrit l’abat benedictí esmentat. En canvi, ens fa ara participar dels seus misteris de goig en la fe i en la Litúrgia de Nadal, preparant-nos a viure l’esperança compartint amb Ell els seus misteris de glòria. La pregària ens disposa a comprendre millor els misteris de llum, com el de l’Eucaristia. En aquesta Celebració Eucarística hem de repetir interiorment les paraules del Salm responsorial, el 30: “Senyor, confio el meu alè a les vostres mans... Guieu-me i conduïu-me... Salveu-me per l’amor que em teniu”.

25 de desembre del 2008

NADAL DEL SENYOR

Missa del Dia

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52, 7-10; Sl 97, 1-6; He 1, 1-6; Jn, 1-18

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau, i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu: «El teu Déu és rei» … Alceu el crit d’alegria, danseu …

La Paraula de Déu ens ofereix, en aquesta lectura, un quadre de gran bellesa. El missatger camina lleuger sobre les muntanyes, sobre la bellesa de la creació, per anunciar el naixement de la Bellesa en el si de la humanitat. La Bellesa que salva el món. Aquesta Bellesa ja anunciada en la bellesa de la creació i cantada pels poetes:

Aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que per tot brilla...

La fascinació del cel blau, les coses fetes als meus ulls i els meus ulls i els meus sentits per a elles ... Quina formosor, Senyor, quan es mira amb la teva pau en la nostra mirada ... (Joan Maragall).

O la Bellesa que van cercar altres, i en la seva recerca van deixar el segell de Déu en les seves pàgines de bellesa i de llum:

«En la seva recerca, no van renunciar
a la palmera, l’olivera, els ocells,
el xiprer, el sol, les roses,
la lluna, les estrelles, la font
el foc, la llum i el fervor
per una i totes les coses.
En el límit de tot límit,
tampoc van callar l’amor
i les ànsies de Déu
que en el cor cremava
i a totes les coses donaven la seva llum».
(D. Sabiote)

Ens ho recorda també la Paraula: d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació, la victòria, del nostre Déu. És la victòria de la llum i de l’amor que es fa palesa en l’àmbit de la creació. Però ens convé guardar la distància, la distància contemplativa per no caure en el pecat que denuncia el poeta:

«Romaneu distants.
M’encanta escoltar com les coses canten.
Les toqueu: es tornen mudes i rígides,
Vosaltres em mateu totes les coses».
(Rilke)

És necessari desvetllar l’esperit contemplatiu, que ens acosta al misteri de les coses, desvetllar l’esperit contemplatiu que ens allunya de la rigidesa del judici amb el qual encasellem el món, les persones, els esdeveniments. Desvetllar l’esperit contemplatiu que revifi el foc que crema dintre i que ens permeti treure llum, ser llum, proclamar l’amor. És necessari mirar-ho tot amb la pau en el cor. Perquè aquesta pau prepara el silenci on es pot escoltar la Paraula, mitjançant la qual ens ha parlat Déu:

En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes, però, ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot ... resplendor de la glòria de Déu ... i que sosté l’univers.

Però, ja que la bellesa de la creació es troba en la serenitat del seu silenci, receptiva com és sempre a la glòria del seu Creador, també nosaltres serem receptius a aquesta Paraula que ens segueix parlant avui si ens prenem de debò el servei del silenci:

«El silenci és l’espai d’aquest Infant.
El silenci és l’espai del naixement de Déu.
Només si nosaltres mateixos
entrem en l’espai del silenci,
arribem al lloc
on s’esdevé el naixement de Déu».
(Benet XVI)

El silenci per acollir la Paraula. Per llegir a Déu. Per exercitar-nos en aquesta lectura de Déu, en la creació, en els esdeveniments, en la vida dels altres, en les Escriptures. Perquè la Paraula que en el principi era amb Déu, i que per ella tot ha vingut a l’existència, continua estant a la dreta de la seva Majestat en les altures. I continua exercitant-se en la seva preciosa obra de creació. És en la Paraula, on estava la vida, on continuen estant les fonts de la vida, i des d’on la remor de les seves aigües es projecta com a llum per a les tenebres. Llum per a continuar l’obra de creació, la permanent novetat, com ens ensenya sant Ireneu:

«Què és el que ens aporta de nou el Senyor amb la seva vinguda? Aporta tota novetat, aportant la seva pròpia persona anunciada per endavant. Perquè el que era anunciat per endavant era precisament que la Novetat venia a renovar i revifar l’home».

Per a poder arribar a ser fills de Déu, si creuen en el seu nom, com ens ha subratllat l’evangeli. Això és: néixer de Déu.

NADAL DEL SENYOR

Missa de la Nit

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9, 2-7; Sl 95, 1-3.11-13; Tt 2, 11-14; Lc 2, 1-14

Que em besi amb besos de la seva boca!, aquest crit del profeta, expressió d’un viu i profund desig, s’ha complert, ha tingut resposta per part del Senyor.

I es compleixen les paraules del profeta Isaïes: el poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa. Es compleixen les paraules de sant Pau: S’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes.

L’àngel del Senyor torna a dir-nos aquelles paraules que van omplir de llum la nit de Betlem: No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui us ha nascut un salvador, trobareu un nen en una menjadora.

Que em besi amb besos de la seva boca! Jo he vist resplendir sobre meu el seu rostre; jo he percebut la seva alegria; jo he tingut l’experiència de com els seus llavis destil·laven la gràcia.

Has fet aquesta experiència? Si? Canta al Senyor, beneeix el seu nom. Conta la seva glòria, conta els seus prodigis... No has fet aquesta experiència? Desitja el bes de la seva boca.

«El bes és una unió dels cossos, externa, afectuosa, signe i estímul d’una unió interior. El bes se serveix de la boca i cerca, mitjançant un intercanvi mutu, l’íntima unió, no únicament dels cossos sinó de les ànimes. Avui, en la celebració d’aquest misteri de Nadal, el Crist-Espòs ofereix a l’Església, la seva esposa, a la humanitat, el bes del cel, quan, el Verb encarnat, l’atreu cap a Ell, en una unió tan íntima que es fa u amb ella, Déu fet home, home fet Déu, o Déu humanitzat, home divinitzat. És el bes que ofereix a l’ànima fidel, la seva esposa, a la humanitat, i li deixa una alegria personal inundant-la de la gràcia del seu amor. Atreu cap a Ell el seu esperit, i li infon el seu, per formar un únic i un sol esperit» (Guillem de Saint Thierry, Comentari sobre el Càntic dels càntics, SC 82, Paris 82, p. 113).

Has fet aquesta experiència? Doncs, canta al Senyor, beneeix el seu nom. Conta la seva glòria, conta els seus prodigis... No l’has feta? Desitja el bes de la seva boca. Desitja la seva abraçada, el bes de Déu. Diu una cançó: Déu espera que l’home torni a ser nen, per rebre’l en el seu si. Però l’home perd el camí tot desitjant volar. La veritat és a baix! Això és quelcom que els homes no aprenen mai. Cal volar baix, perquè a baix hi ha la veritat... (F. Cabral).

Però els homes no aprenen mai, i desitgen volar alt, el vol que dóna el poder, el vol que dóna els diners, o el vol que dóna el desig de ser més que l’altre. I així ens situem tots en l’àmbit de dues paraules: opressors o oprimits. Ens ha estat donat un fill. El seu nom és Pare per sempre, Príncep de la pau. Cal volar baix, perquè a baix hi ha la veritat.

Necessitem desvetllar la capacitat contemplativa que portem a dintre. Solament la contemplació ens permetrà sortir del cercle d’aquestes dues paraules. No a la vara de l’opressor, no al jou de la seva càrrega, no a la bota que esclafa... No a renunciar a la dignitat i a la grandesa de la nostra naturalesa humana.

Déu s’ha fet home. Déu s’ha revestit de la naturalesa humana. El més bell, el més gran en aquest món és la naturalesa. És l’home. El més sagrat és la persona. Què és l’home, Senyor, perquè te’n recordis?... Això és molt gran, desborda la imaginació humana!

Necessitem desvetllar la capacitat contemplativa. Aturar-nos i contemplar el Misteri. Aquest Misteri que es desplega en el quadre evangèlic de Lluc que acabem d’escoltar: Va sortir un edicte... Tothom anava a inscriure’s... Maria que, esperava un fill, infantà la Llum... i diposità la Llum en una menjadora, la Llum va brillar en la nit, i es va confondre la glòria de cel i la pau de la terra.

Contemplar el bes donat, animat del més profund amor, a la humanitat. No es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res...

L’home perd el camí tot desitjant volar. I la veritat és a baix! Cal volar baix, perquè a baix hi ha la veritat. És quelcom que els homes no aprenen mai...

Sant Pau ens ofereix també el seu ensenyament, per posar-nos en el camí de la veritat: S’ha revelat l’amor de Déu, i ens ensenya que abandonem la impietat, els desigs mundans, i portem una vida de sobrietat, de justícia i de pietat... mentre esperem.

Que em besi amb un bes de la seva boca!...

Passaran nits infinites de solemnes litúrgies i ritual
Abans de néixer un Déu en nosaltres
Després, en la ruta fosca i silenciosa
Respira... respira l’amor, la vida, la tendresa, el dolor
En Ell, en l’altre, en tu, en mi...

Però tu, cada dia, en tota ocasió, sempre... revifa el desig:

Que em besi amb un bes de la seva boca!

22 de desembre del 2008

ADVENT

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
1S 1, 24-28; Lc 1, 39-56

Dissabte passat, tot comentant l’Evangeli de l’anunciació, se’ns deia que «l’esdeveniment més gran de la història divina i humana, (...) l’encarnació del Fill de Déu, (...) s’esdevé en l’àmbit d’un diàleg, (...) a través de la paraula, pel camí de la paraula. (...) Un diàleg —se’ns deia encara— respectuós, ple de reverència, de Déu envers la seva criatura, creada lliure, a la seva imatge i semblança, i de la criatura, Maria, envers Déu, que li revela el seu misteri amagat». L’Evangeli que acabem d’escoltar, complement escènic del de l’anunciació, desplega tota la fecunditat de què era portador aquell diàleg. En efecte, Maria, gràvida de la paraula de la vida, se’n va decidida a socórrer la seva cosina d’edat avançada i a punt ja d’infantar, sense que aquesta li hagi ni tant sols comunicat una paraula. La força del Verb que ha fecundat dins les seves entranyes i que ha fecundat plenament el seu cor, l’empeny a fer-se decididament proïsme de la seva cosina necessitada. En virtut d’aquesta força es converteix alhora en portadora de bona nova, en anunciadora del misteri que ara s’amaga en les seves entranyes: Maria, atenta al clam dels més necessitats en virtut de la Paraula que ha escoltat i ha acollit, obre l’espai a Déu perquè aquest continuï el seu diàleg enmig dels homes, com ho demostra l’entusiasme amb què Joan percep i acull la visita del Verb de Déu, ambdós des de les entranyes de les seves respectives mares, i com ho demostra també el profetisme inherent a aquest diàleg i que acompanya tots els qui acullen aquesta mateixa Paraula; Elisabet que proclama: Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà.

El diàleg que Déu inicià amb Maria en l’anunciació desplega la seva fecunditat en la resposta de Maria a la invitació de la paraula a fer-se proïsme i queda coronat quan Maria entona un nou càntic de lloança a Déu: el seu Magnificat; un càntic on Maria recull i fa noves totes les meravelles que Déu ha fet envers el poble de la seva Antiga Aliança. Ella, des de la seva petitesa, plena com està de la Paraula, ha comprès l’acció de Déu en la seva vida i en la del seu poble i n’ha fet un càntic de lloança. També nosaltres estem cridats a deixar-nos fecundar per la Paraula, a respondre a la invitació d’aquesta paraula a fer-nos proïsme dels altres i, en el capvespre de la nostra vida i de cada dia, a recollir en un càntic nou la meravellosa obra que Déu ha fet en nosaltres i a través nostre. Que ens hi ajudi la qui és mare i mestra de l’Església!

21 de desembre del 2008

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
2Sa 7, 1-5. 8b-12. 14a.16; Rm 16, 25-27; Lc 1, 26-38

Estimats germans i germanes,

Les lectures d’avui ens presenten dos protagonistes: el rei David i la Mare de Jesús. David era un home conquistador, victoriós, seductor i apassionat, que volia construir un temple al Senyor a Jerusalem. Però Déu, que li parlà per mitjà del profeta Natan, no vol quedar-se tancat dins d’un espai, sinó que desitja caminar al llarg de tot el món fent companyia a l’ésser humà. David no va descobrir que Déu té una casa més gran i més càlida: la comunitat humana. Amb la col·laboració de Maria, Déu viu en un temple i una casa absolutament humans. En Jesucrist descobrim Déu que es fa present on nosaltres tenim la nostra casa i la nostra vida, amb tot el que això significa.

Avui som molts els qui vivim en una actitud de recerca, fent preguntes més o menys conscientment: ¿Qui és Déu i com el podem conèixer? Jesucrist... ¿quina esperança i garanties ens dóna? ¿és Ell a qui esperem? ¿D’on ens ve la felicitat i el sentit de la vida?: ¿de l’Església, dels cursets d’autoajuda, de les filosofies exòtiques, dels grups que prometen l’harmonia interior, dels diners, dels estimulants? Hi ha persones que fan molts quilòmetres cercant fora i lluny... però no entren dins d’una església a escoltar el silenci, com Maria; a llegir els Evangelis; i a fer créixer la llavor que el Sagrament del Baptisme ha sembrat dins del nostre cor. L’Evangeli d’avui ens anima a dedicar un temps a la pregària. Si no contemplem Crist, desconeixem la Vida que Ell ens ofereix. Maria va poder dir “Sí” perquè escoltava Déu. “Que es compleixin en mi les teves paraules”. De moment no té res clar, però es fia i diu “Sí”. La resposta de Maria canvia radicalment la seva vida. El canvi no pot concretar-se només en paraules i en desitjos d’un món millor, sinó en fets, en compromisos i responsabilitats. La disponibilitat de Maria durarà sempre, fins i tot al peu de la creu es mantindrà ferma perquè no va perdre l’esperança: “A Déu, res no li és impossible”.

L’ Església pot semblar incomprensible; qualsevol comunitat cristiana, imperfecta i feble; la societat, desencaminada. Però Crist ve per tot això, precisament: a curar els malalts, a redreçar els vençuts, a intentar-ho de nou amb els de cor endurit. Aquest convenciment inspira molta confiança, invita a la tolerància, i a una visió més optimista de les capacitats de cada persona. Perquè no som un número ni un nom més de la llista, sinó fills estimats de Déu, estimats i capaços de donar una resposta, com Maria. Així, doncs, podrem admirar sobre la marxa fins i tot la bellesa més amagada, descobrir-la encara que sigui enmig del fang, i alçar-la vers Déu. La vida pot esdevenir bella i enriquidora si descansa sobre una base sòlida i positiva: l’Amor de Déu, l’únic capaç de satisfer la immensa necessitat d’amor que tots tenim.

“No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor”. Amb persones fidels i generoses, Déu segueix fent meravelles. Els nostres plans i plantejaments han de canviar totalment per poder mantenir-nos fidels. Ho som, no pels nostres mèrits, sinó per l’ajut del Senyor i la nostra constància.

Nadal és l’encontre històric de Déu amb la humanitat, que comença amb el “Si” de Maria. Però el projecte de Déu no s’ha esgotat. Hi ha molt a fer. Déu necessita homes i dones de bona voluntat que siguin capaços de dir “Sí”, com Maria. Preparar el Nadal vol dir esperar Jesús i acollir-lo en cada persona i a tot moment. Vivim realment el Nadal quan la nostra mirada es fa neta i el nostre cor tendre, com el d’un nen; i quan la nostra fe es fa madura i ens atrevim a llençar-nos al buit, confiant que caurem en els braços de Déu.

Ja sentim la proximitat del Nadal. Aquest temps entranyable i familiar ens regala la tendresa d’un Infant, el record d’una etapa molt bonica de la nostra vida i el desig de les coses millors i més belles. Germans estimats, girem la mirada cap a l’Infant Jesús. Vetllem contemplant-lo i preguem estimant-lo. Ell ve també en aquesta Eucaristia. Preparem-nos per tal d’acollir el seu Amor en el bressol del nostre cor.

20 de desembre del 2008

ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 7, 10-14; Sl 23, 1-2. 3-4ab. 5-6 (R.: 7c i 10b); Lc 1, 26-38

En rellegir el fragment evangèlic d’avui per preparar aquest comentari, he recordat les paraules saboroses de santa Teresa en el seu Llibre de la Vida explicant la visió d’un àngel formós que li traspassà el cor amb un dard de punta flamejant.

En el fenomen que explica santa Teresa, ella no hi té cap mena de paper actiu: només en pateix els efectes. A Maria, en canvi, en el relat d’avui, la contemplem com una dona que dialoga, des de la seva llibertat i responsabilitat de dona, amb Déu, que li parla a través del missatger, l’àngel Gabriel. Se’n poden dir moltes coses de la bellíssima pàgina evangèlica que acabem de proclamar. Però em quedo amb aquesta, el diàleg.

Un Déu que dialoga, que proposa, que invita. L’esdeveniment més gran de la història divina i humana, que és a la base de la nostra fe cristiana, l’encarnació del Fill de Déu, el Logos etern, la Paraula increada, s’esdevé en l’àmbit d’un diàleg. És clar: «dia-logou», que vol dir a través de la paraula, pel camí de la paraula. És així com Déu irromp en l’espai de la nostra llibertat, amb la Paraula, com també amb la paraula va irrompre en el silenci del no-res, al principi de tot, per a suscitar la vida i el sentit de tot.

Un diàleg respectuós, ple de reverència, de Déu envers la seva criatura, creada lliure, a la seva imatge i semblança, i de la criatura, Maria, envers Déu, que li revela el seu misteri amagat. L’alegria de Déu, de què és portadora la paraula adreçada a Maria, provoca en ella torbament i meravella, tot iniciant-la, amb un gran respecte i amb gran delicadesa, pels camins d’accés a la Bellesa. Perquè el relat d’avui, germans, és ple de bellesa. I aquesta sola bellesa ja és una petjada de Déu, ja és evangeli, bona notícia. Per la Paraula, acollint-la i donant-la al seu torn pel consentiment de la fe, Maria accedeix a la Bellesa, accedeix al Misteri, i Déu, com a Logos, com a sentit del món i de la història, en reprèn possessió recreant-los, reorientant-los vers el seu horitzó de llum i de joia. I tot això, tan sols i nogensmenys en virtut d’aquell «que es faci en mi» ple de confiança, de Maria.

Que es faci, germans, la Paraula, en nosaltres! Amén.

18 de desembre del 2008

ADVENT

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Jr 23, 5-8; Mt 1, 18-24

Estimats germans i germanes,

Jeremies pronuncia una profecia plena d’esperança. Déu continua confiant en el seu poble, continua oferint-li la salvació: “Faré germinar un rebrot legítim del llinatge de David... El seu nom serà: El Senyor-és-el-nostre-bé”. Un àngel digué: “Josep... li has de posar el nom de Jesús”. A la Bíblia, el nom defineix la persona. Jesús, en hebreu, significa “Déu salva”. Si unim ara els significat dels dos noms, llegirem: El Senyor és el bé que salva, és Déu salvador. Però Ell necessita la nostra resposta: quan fem el bé col·laborem amb Jesús en la seva obra salvadora. Encara que de vegades tenim por, hem de confiar com Maria i Josep. Es fa difícil comprendre els designis i la voluntat de Déu, tan com no identificar la voluntat de Déu amb la nostra. La llei escrita sobre paper, o sobre taules de pedra com la de l’Antiga Aliança, és prou fàcil de comprendre. Però la escrita en el cor requereix un procés de conversió llarg i no sempre fàcil perquè ens aferrem massa a les tendències del nostre “jo”. Déu resideix i es troba bé dins d’un cor purificat i generós. “Feliços els nets de cor: ells veuran Déu” (Mt 5, 8). Sí, feliços, perquè ja en aquesta vida gaudeixen a la presència del Senyor i coneixen els seus camins!

Si el nostre cor estima Déu, confiarem en Ell. I si no ho comprenem tot, sabrem el que és bo per a nosaltres; i que el Senyor ens assigna un paper discret i humil, però que sempre és important si està fet amb amor. Josep tenia un gran dubte, no perquè no es fiés de Maria ni perquè ignorés el que havia passat. No acaba de comprendre quin és el seu paper en aquest misteri de la salvació. En un somni se li diu que a ell també se’l necessita. I llavors, Josep accepta amb totes les seves conseqüències. Total disponibilitat. Sense pensar-s’ho massa, sense postures heroiques, sense preguntes, obeeix els plans de Déu portat per un gran amor. Un gran exemple, el de Josep, per a tots nosaltres, que no comprenem ni la meitat ni molt menys, que no les tenim totes, però que sabem esperar amb paciència perquè confiem que Déu mateix és l’única paga. Nosaltres continuem fidels perquè Jesús és dintre del nostre cor, com era present dins la llar de Josep i de Maria.

Visquem amb esperança. Falten pocs dies per al Nadal. L’esperança està unida al compromís de la fe i a l’actitud d’estimar. El Déu de l’esperança omple la nostra fe d’alegria i de pau; la seva presència ens fa viure esperançats (cf. Rm 15, 13). Preguntem-nos avui per què perdem sovint l’esperança si Jesús ens ve, ens cerca i ens espera. Advent serà un temps de salvació i d’esperança si, com Maria, sabem esperar Jesús plens d’amor; i si, com Josep, la nostra espera no es limita als grans programes i projectes, sinó a preparar la nostra casa, la nostra vida, per tal que Jesús visqui dignament dins nostre. Que aquesta Eucaristia ens ajudi.

14 de desembre del 2008

DIUMENGE III D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Is 61, 1-2a. 10-11; Sl Lc 1, 46-48. 49-50. 53-54 (R.: Is 61: 10b); 1Te 5,16-24; Jn 1, 6-8. 19-28

Germans,

L’alegria és el tema dominant d’aquest tercer diumenge d’Advent, diumenge anomenat Gaudete, és a dir, ‘Alegreu-vos; viviu contents’, en expressió de sant Pau als cristians de Tessalònica. I, perquè hem de viure contents? No tant perquè el Nadal ja s’acosta –pensem que la celebració del Nadal no tingué lloc fins l’any 325, durant la pau constantiniana i, per tant, després de l’era de les primeres persecucions-, sinó que hem de viure contents perquè el Senyor està venint incessantment i d’una manera definitiva. Jesús vingué al món per primera vegada en el Nadal de fa més de dos mil anys, però ara nosaltres esperem una nova vinguda del Senyor, la seva vinguda definitiva i gloriosa quan aquest món que veiem serà totalment transformat i nosaltres anirem a l’encontre del Fill de l’Home, que vindrà com a jutge suprem de la humanitat i de la història, per compartir la seva glòria per tota l’eternitat. Aquest és el sentit propi de l’Advent i el motiu de la invitació a l’alegria de sant Pau. Tanmateix, mentre esperem aquesta segona vinguda, de la qual només el Pare en sap el dia i l’hora, la celebració del Nadal ens predisposa a l’acolliment del Senyor donat que Jesucrist és el mateix ahir, avui i pels segles. I cal no oblidar que tots els misteris de la vida del Crist, tot i ser esdeveniments passats, despleguen la seva eficàcia salvadora més enllà del temps i de l’espai pel fet de ser misteris divins.

El profeta Isaïes, el tercer Isaïes en la lectura d’avui, enmig d’una situació d’extrema incertesa i de precarietat per part dels exiliats que retornen de Babilònia a la Terra Promesa, exulta amb goig desbordant i anuncia un futur prometedor i ple de glòria. Amb un ric simbolisme i amb belles imatges poètiques, canta al Déu alliberador i salvador que ofereix al seu Poble una nova oportunitat, una nova etapa esperançadora. En la mateixa línia, i prefigurant el Poble d’Israel, Maria, la més virtuosa solista de tots els temps, en el salm responsorial canta amb el seu Magnificat la salvació que ve de Déu. Ella serà la portadora fidel del missatge i de la promesa feta carn en el seu ventre virginal. Per això ella també s’alegra en el Senyor que ha fet meravelles en ella perquè s’ha buidat tant de si mateixa que ha esdevingut receptacle fecund i amorós del Déu fet home, el seu Fill i Senyor.

Vora el Jordà trobem avui el Baptista, tal com vèiem diumenge passat. Submergim-nos també nosaltres en aquest riu de salvació, perquè el Jordà és per a nosaltres el mateix Crist. Donem pas al Crist ja que ell és el Senyor i l’Espòs. Nosaltres només som els servents i els amics de l’Espòs. Per altra banda ell és també la Llum, la Veritat més transparent, la Bellesa suprema i la Bondat més pacificadora. Així com el Precursor, també nosaltres estem cridats a ser testimonis de la Llum i de la Veritat. Obrim una ruta al Senyor, donem-li entrada en la nostra vida, ell que ve amb la majestat d’un rei, però també amb la humilitat d’un pobre que truca a la nostra porta perquè el deixem entrar i mengem plegats, bella imatge de cada eucaristia.

Joan és assetjat per les preguntes dels sacerdots i levites que qüestionen insidiosament i insistentment la seva identitat. Ell afirma que no és res del que ells pensen: ni Elies, ni el profeta esperat i menys encara el Messies. Ell és senzillament ‘una veu que crida en el desert’, un simple enviat de Déu per preparar els camins del Senyor. Joan prefigura d’aquesta manera la mateixa Església, enviada també a preparar la vinguda definitiva del Senyor. Per això també ella és qüestionada avui dia sobre la seva identitat. En la seva aparença humil i pobra és portadora d’un missatge únic de salvació. És més, ella és el lloc de la presència privilegiada viva i operant del Déu viu. En l’Església reposa l’Esperit del Senyor que l’ha ungida i l’ha enviada a portar la Bona Nova als desvalguts. Com a nou Israel, ella és la dipositària de totes les esperances que el món i la humanitat sospiren. Però, com Joan, molt sovint també ella és una veu que crida en el desert, una veu no escoltada, rebutjada i fins i tot ridiculitzada.

Continuem, germans, fent camí cap a l’encontre del Senyor que ve. Apressem la seva vinguda, tal com ens hi exhorta l’autor de la segona carta de Pere. Pensem que tot el que ens rodeja és relatiu, que ho són també el nombre d’anys de la nostra vida i tot el que posseïm. Visquem atents a allò que és essencial i que perdura i no posem el cor en els béns caducs i fugissers. Que Jesucrist sigui sempre la nostra passió dominant, la nostra única riquesa i la nostra perenne i més saludable alegria.

13 de desembre del 2008

DISSABTE DE LA SETMANA II D’ADVENT

Santa Llúcia, verge i màrtir

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La Sicília, on l’Església posseïa un vast patrimoni, era, en els segles 6è i 7è, un dels graners de Roma. Les relacions econòmiques van conduir a Roma nombrosos sicilians i aquests hi van aportar el culte de les seves dues verges màrtirs: Llúcia de Siracusa i Àgata de Catània. La ciutat apostòlica romana les va acollir en la seva litúrgia com a dues germanes d’Agnès: Agnès la “pura”, Àgata la “bona”, Llúcia la “brillant”, segons l’etimologia dels noms que durant molt de temps es preferí de posar en relleu. De Llúcia ens en han quedat tres coses —que és l’essencial, als ulls del papa sant Gregori el Gran—: un nom que canta en el cor de l’Església, una data que en perpetua el record anual, i una tomba on el poble hi ve a cercar protecció. És sens dubte l’any 303 quan Llúcia va patir el martiri, a Siracusa, durant la persecució de Dioclecià. És “patrona” de les modistes.

La litúrgia d’aquest dissabte de la II setmana d’Advent ens proposa el tema de la “llum”, com ens ho ha referit una oració de la missa, i ocupa un lloc preeminent en la litúrgia de l’Advent. Zacaries, el pare de Joan Baptista, saludava el Messies —ja pròxim— com el Sol que ve del cel, i nosaltres l’invoquem amb un títol semblant durant aquests dies d’espera, quan diem: “Veniu, Sol naixent, esplendor de la llum eterna”. Crist, el sol de trenc d’alba, és tanmateix la llàntia que brilla durant la nit i vers la qual puja l’aclamació vespertina de l’Església, en dir: “¡El goig i la llum de la glòria eterna del Pare, i de l’Altíssim i Santíssim, Crist Jesús!”.

La primera lectura ha estat del Llibre de l’Eclesiàstic (cap. 48, 1-4. 9-11), que ens afirma que Elies tornarà novament. I és que l’elogi del profeta Elies en el llibre de Sirac conclou amb una al·lusió a la seva vinguda a la fi dels temps per a preparar els cors dels homes en ordre al judici diví. Jesús, a l’evangeli, farà una interpretació de semblant passatge, dient, però, que és Joan Baptista el que ha vingut en la figura d’Elies.

I és que a l’evangeli de sant Mateu (cap. 17, 10-13), l’evangelista ens ha dit que, efectivament, Elies ja ha vingut i no l’han reconegut. I és que després de la seva Transfiguració, en la qual Pere, Jaume i Joan van veure com Moisès i Elies acompanyaven el seu Mestre en la glòria, Jesús els manifestava que ja havia vingut el profeta dels últims temps per a preparar els camins del Senyor, i ho era en la figura de Joan Baptista, per a renovar-ho tot i preparar així la seva pròpia manifestació.

I per acabar, fem-ho amb l’oració de santa Llúcia, en que el Senyor ens fa demanar que “per la intercessió gloriosa de la Santa ens ajudi ara a celebrar el seu martiri i a fruir per sempre de la seva glòria”. Que així sigui. Amén.

11 de desembre del 2008

DIJOUS DE LA SETMANA II D’ADVENT

Homilia predicada per F. Lluís Solà
Is 41, 13-20; Sl 144, 1 i 9. 10-11. 12-13ab (R.: 8); Mt 11, 11-15

El salm responsorial d’avui, el 145 (144), ens resumeix, en la resposta que hem repetit, tot, ni més ni menys, el que la Bíblia ens explica sobre Déu. Ens hi aturem una mica, com prop d’una font d’aigua fresca, en el nostre camí d’Advent, en el qual ens preparem a acollir, en Jesús, aquest Déu que ve, per ser, ell mateix, font d’aigua fresca per a totes les sets dels nostres deserts —re­cordeu Isaïes, a la 1a lectura!

El salm 145 és un salm molt important: és el darrer, de fet, del salteri. Després d’ell segueixen cinc salms que són com els cinc «Glòria al Pare» de tot el llibre, un llibre, recordem, que està dividit en cinc parts. Aquest salm, alfabètic, és un autèntic brodat, de clara factura sapiencial. Té exactament 150 paraules, com els 150 salms del salteri. Al bell mig del salm, trobem la confessió joiosa del regnat universal de Déu: fins a 4 vegades la paraula rei, regnat. A més, els tres versets centrals on es troba aquesta confessió de la reialesa de Déu, corresponen a les lletres hebrees que fan la paraula melek, rei. Com us deia, un autèntic brodat, una pura meravella literària, retòrica i sapiencial.

Doncs bé, aquest salm tan important ens parla de Déu, ens diu qui és Déu, i com actua Déu, com regna Déu. Ho hem cantat cinc vegades. Déu, el Senyor, és graciós (hanun) i se li commouen les entranyes de misericòrdia (rahum), és lent per a la ira, ric, o millor, gran en l’amor. I ací trobem aquella paraula cabdal, tan central en la teologia de la Bíblia: amor, hesed, tendresa, la tendresa de Déu. Així és com la Sagrada Escriptura defineix Déu, l’Indefinible: Gràcia i Tendresa, dues paraules per a l’Advent.

El nom de Déu no el podem pronunciar, el seu misteri més profund no el podem profanar, però se’ns donen aquestes paraules, gràcia i tendresa, com aigua fresca que raja de la font, perquè les meditem, perquè les contemplem, en Aquell que és la Paraula, i que esperem, i en la mirada del qual descobrirem, a Betlem i a Jerusalem, al pessebre i al calvari, la gràcia i la tendresa del nostre Déu, del nostre Rei que ve a instaurar el seu regne. A ell la glòria pels segles. Amén.

3 de desembre del 2008

DIMECRES DE LA SETMANA I D'ADVENT

Sant Francesc Xavier

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Celebrem avui la memòria de sant Francesc Xavier, el jesuïta apòstol i missioner del país del sol naixent. Pertany a la raça dels conqueridors d’imperis, però, mentre que els conqueridors partien per a plantar els seus estendards dels reis d’Espanya i Portugal en el Nou Món i en les illes del Pacífic, ell va optar, seguint a sant Ignasi de Loiola, pel servei del Rei etern. Francesc va néixer al Castell de Xavier, al regne de Navarra, l’any 1506, i es va unir al primer grup dels companys d’Ignasi mentre estudiava a París, l’any 1534. El 1541, fou destinat per sant Ignasi per a la missió de les Índies portugueses, on, al llarg d’onze anys de treball, en els quals l’oració i la penitència tindrien la mateixa importància que la predicació, aquest missioner recorreria desenes de milers de quilòmetres amb el fi d’anunciar la Bona Nova a l’Índia (anys 1542-43, 48, 51-52), a Ceilan (anys 44-45), a les illes Moluques (anys 45-47) i al Japó (anys 49-51). Hagués volgut comunicar a tots els joves cristians la mateixa passió per la glòria de Déu i per a la salvació de tots els homes que l’havia portat a ell mateix a terres llunyanes: «Em venen desigs d’escriure a la Universitat de París —li confià a sant Ignasi— per a dir-los-hi quants milers i milions de pagans es podrien convertir si hi hagués operaris». Francesc morí a l’illa xinesa de Sanxao, a les portes de la Xina, l’any 1552.

La litúrgia d’Advent, a fi de preparar-nos per a la trobada amb el Senyor, que serà al Nadal, ens ha ofert la imatge del banquet messiànic, en el qual, des dels profetes (primera lectura) fins a l’Apocalipsi, està sempre present en la Bíblia: serà el banquet al que convida el Rei a tots els desvalguts, donat que els primers invitats se n’han excusat d’assistir-hi; o l’àpat de les noces de l’Anyell, mitjançant el qual aconsegueix l’Església la seva bellesa. Banquet futur que Crist va prefigurar en la multiplicació dels pans (a l’evangeli), i la qual anticipació ens l’ofereix l’Eucaristia.

A la primera lectura, el Senyor ens ha dit que disposarà un festí per a tots els pobles i eixugarà les llàgrimes de tots els rostres. I és que en l’apocalipsi del llibre d’Isaïes (cap. 25, 6-10a), se’ns anuncia el banquet messiànic, al qual seran invitats tots els pobles. I suposarà la victòria sobre la mort i proporcionarà la felicitat al món sencer.

Mentre que a l’evangeli (de Mateu, cap. 15, 29-39) hem vist com Jesús curava molts malalts i multiplicava els pans, o sigui que en multiplicar Jesús els pans per a donar de menjar a la multitud famolenca que el seguia, anunciava la proximitat del banquet messiànic, la qual anticipació –com ja s’ha apuntat- l’és l’Eucaristia.

I acabem amb les oracions de la missa, que són pròpies del sant, on, a la col·lecta, ens ha fet demanar «que els cors dels vostres fidels creixin en el zel de propagar la fe i que arreu la vostra Església s’alegri amb una nombrosa fillada». A l’oració sobre les ofrenes, ens ha dit que «nosaltres, donant un bon testimoniatge de l’evangeli, ens afanyem cap a vós amb els nostres germans». I, al postcomuni, en què, «vivint més d’acord amb la nostra vocació, assolim amb ell el premi dels bons treballadors de l’evangeli». Que així sigui. Amén.

2 de desembre del 2008

DIMARTS DE LA SETMANA I D'ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 11, 1-10; Sl 71, 1-2. 7-8. 12-13. 17 (R.: 7); Lc 10, 21-24

Ahir, el salm 121, un dels 15 cants de pelegrinatge, marcava l’inici del nostre itinerari d’Advent cap a Jerusalem, ciutat de pau. Avui, un altre salm, el 71, ens pinta el retrat espiritual del Rei pacífic que habita en aquesta ciutat de pau. En efecte, el salm comença així: «Déu meu, doneu al rei la vostra justícia, al fill del rei, el vostre dret». El fill del rei és Salomó, això és, «el Pacífic». El salm 71 és doncs el salm del rei pacífic, i el nostre rei pacífic, com cantarem aviat en la litúrgia de Nadal, és Crist, fonament de la nostra alegria i de la nostra esperança d’Advent.

Com és aquest rei, quines són les bases de la pau que ve a instaurar? La justícia i el dret en són el tret distintiu. Justícia i dret en relació als humils. Justícia i dret, de fet, designen una manera de viure harmònica que sap situar el propi horitzó humà en l’horitzó de Déu, que sap confrontar amb la seva Paraula els propis camins des de la llibertat i la confiança. El rei pacífic ve, doncs, per inaugurar un nou estil de relacions humanes, no basades en el predomini del fort, en la lògica del poder, sinó en la valoració i l’acolliment de l’humil, del fràgil, del petit. I el do que ens porta el nou rei, allò que defineix el seu regnat, l’era que ve a inaugurar, és la plenitud de la pau, el «shalom», la superabundància de la gràcia de Déu que es vessa com la rosada i amara la nostra terra, la terra del nostre cor.

Els pobres, els desvalguts, els febles, els qui no tenen defensor, tots aquells l’horitzó dels quals és la mort, el no-res, constitueixen el tresor i la predilecció d’aquest rei. Precisament ve per salvar-los a ells, per introduir-los en la plenitud del seu regne.

Nosaltres, doncs, església, poble en camí cap a Jerusalem, preguem aquest salm i fem-ne melodia i motiu de la nostra benedicció i de la nostra lloança d’Advent: «Que es perpetuï el seu nom, que duri com el sol. Que sigui benedicció per a tots els pobles, per a totes les famílies, per a la nostra comunitat. Que la seva pau sigui el fonament de la nostra alegria i de la nostra felicitat». Amén.

23 de novembre del 2008

JESUCRIST, REI DE L'UNIVERS (Cicle A)

Diumenge XXXIV

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 34, 11-12; Sl 22, 1-6; 1Co 15, 20. 26-28; Mt 25, 31-46

L’evangeli ens presenta una escena de gran magnificència, grandiosa: Jesús, segur de la seva autoritat, del seu poder, afirma: Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós...

Aquest Fill de l’home ha aparegut humil a la seva existència terrena, però en realitat és Fill de Déu, i al final apareixerà en el seu tron de glòria, per posar fi a tota la història humana.

Apareix Crist, el Fill de Déu, de nou en una visió universal, per separar els uns dels altres, com el pastor separa les ovelles de les cabres.

Això serà així? Crist té interès que tinguem molt present aquest panorama grandiós d’un judici universal, escruixidor?

Perquè també llegim a l’evangeli aquestes paraules de Crist: Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m’ha enviat, tenen vida eterna... ha passat de la mort a la vida... (Jn 5, 24). Escoltar el missatge de Jesús, la seva Paraula aquí baix, sembla ja el ticket per a la vida eterna, i no caldrà esperar ni fer cua.

També diu Jesús: Us ben asseguro que arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els morts sentiran la veu del Fill de l’home, i els qui l’hauran escoltada viuran... Ve l’hora que tots els qui són als sepulcres sentiran la seva veu i en sortiran; els qui hauran fet el bé, per a ressuscitar a la vida, i els qui hauran obrat el mal per al judici... (Jn 5, 25s). Ja ha arribat l’hora, diu Jesús. El més important és escoltar la veu del Fill de l’home. Sembla que aquí baix, en el temps de la nostra vida tenim l’opció de recollir el ticket per passar, sense esperar la decisió del judici.

I encara dirà en un altre moment: Als qui escolten les meves paraules, i no les guarden, no sóc jo qui els condemno, perquè no he vingut a condemnar el món... El qui em rebutja ja té qui el condemnarà: és la paraula que jo he predicat, la que el condemnarà... (Jn 12, 47) Aquí fa l’efecte que aquest judici final no serà un prendre consciència de com hem acollit i viscut en aquest món el missatge del Fill de l’home. És a dir, quina opció hem fet pels camins d’aquest món.

Amb què ens quedem: amb l’espectacle de la fi dels temps, o amb aquestes recomanacions que ens fa Jesús per al temps d’aquesta vida a la terra? De fet, en la ment dels creients, ha quedat molt gravada aquesta escena del judici com un element més dels Novíssims: mort, judici, infern i glòria. I sempre amb un tarannà escruixidor, paralitzant, de por... que després, habitualment, no té una projecció important en la vida concreta del creient.

Jo crec que resulten més atractius els ensenyaments de Jesús que fa durant la seva vida, els ensenyaments i la seva mateixa vida. Els ensenyaments suggerits en aquestes paraules de Joan:

Qui escolta el meu missatge, la meva paraula, i creu en Aquell que m’ha enviat posseeix vida eterna i no se’l crida a judici.

Us ben asseguro que arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els morts sentiran la veu del Fill de l’home, i els qui l’hauran escoltada viuran.

El qui escolta les meves paraules jo no el jutjo...

Són ensenyaments que porten a tenir un dinamisme de vida, ja ara, sense esperar cap judici final. Sembla ser, doncs, que la preocupació de Crist no és ficar-nos en el cap aquella escena del judici final. El nostre Rei no és un Rei que ve amb aires de venjança, a condemnar. És un Rei que té les seves tropes «disperses», en aquest món, en els llocs de la misèria. Un Rei que passa revista a les seves tropes. Però, com ho fa?

Va donar menjar als famolencs. Es va compadir d’ells, perquè eren com ovelles sense pastor. I després desenforna pans per a cinc mil.

Donà beure a l’assedegat. I per això diu a la samaritana: qui begui de l’aigua que jo li donaré, el seu interior serà una deu. Quines coses fa la Paraula del Senyor!

Va acollir els forasters. Això li va costar una mica més, si pensem en la seva primera reacció amb la dona cananea, o en el centurió que demana la curació del seu criat, pel qual intercedeixen també els qui l’acompanyaven.

Va vestir el despullat. Amb una paraula de perdó a la dona adúltera. O com diu Pau: essent ric es va despullar de la seva condició per a enriquir-nos amb la seva nuesa. Així ens ofereix el seu vestit a tots.

Va visitar els malalts, o deixava que s’acostessin a ell. D’aquest gest n’hi ha moltes pàgines a l’evangeli. Sembla que van ser els seus predilectes.

Va visitar els empresonats. Enviant un missatge a Joan Baptista, o la llibertat a Barrabàs.

Aquests són els gestos de Crist, clars, concrets; un dinamisme de viva compassió per tot l’humà. Veritablement si Déu es va encarnar en l’home, allò de més important en aquesta vida és l’home. Crist, el nostre Rei, ens ensenya a acostar-nos a l’home, amb una actitud receptiva, compassiva. Aquesta escena grandiosa de l’evangeli comença a ser una realitat aquí i ara..., s’acosta l’hora, millor dit, ja ha arribat…, Però molts sembla que segueixen mirant al cel, quan Crist es troba ja entre nosaltres. Recordeu la Paraula de Jesús: Jo seré amb vosaltres fins a la fi dels temps. L’evangeli d’avui ens ensenya els espais on el podem trobar, els rostres on el podem contemplar.

16 de novembre del 2008

DIUMENGE XXXIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

Les celebracions d’aquests diumenges del mes de novembre, acabant l’any litúrgic i preparant el nou de l’Advent, són —d’una part— com una invitació a avaluar el nostre camí cristià. De l’altra, ens fan mirar cap al futur d’una manera explícita, tot educant-nos en el sentit «escatològic» (de pensar en el dia que el Senyor ens cridi al seu si), que ha de tenir la comunitat cristiana: és que som pelegrins, vers una pàtria definitiva —la del Cel— que no és pas la present. Així doncs ¿realment la nostra vida, tot el que fem, està al servei del Regne de Déu? ¿realment la nostra vida dóna fruit al servei de l’Evangeli? Aquests, i d’altres, serien els punts o temes que deurien ser motiu de meditació nostra en voler fer balanç d’aquest any que es va esgotant. Aspecte que lliga molt bé amb el dels «talents» que ens ha proposat l’evangeli d’avui, talents que se’ns donen per a fer-los fructificar. D’aquí que avui se’ns convidi a prendre’ns ben seriosament les activitats de l’Església i les persones que s’hi dediquin siguin fruit de l’esforç de tots. I que nosaltres mateixos treballem pel Regne de Déu, i d’alguna manera els nostres talents hi contribueixin. De cara al futur, se’ns recorda la necessitat d’estar vigilants, amatents als signes que Déu ens faci avinents. Aquest tema de la «vigilància» ja ens va ser encetat el diumenge passat, amb la paràbola de les verges prudents. Totes les lectures d’avui –la de sant Pau, la segona, està triada d’entre les cartes que miren més a la darrera vinguda del Senyor- són un cant a la feina, a l’activitat, a saber aprofitar el temps, perquè no sabem mai quan se’ns acaba. Mirar endavant no és pas superflu, és —com ens ho deien les lectures del diumenge passat— la veritable saviesa, la de pensar segons Déu.

Tornant a la paràbola (de l’evangeli) dels administradors i les altres lectures d’avui que ens volen dir que hem de treballar. Hem de complir, cadascun de nosaltres, les obligacions del propi estat. Primerament, perquè hem de comprendre bé que només som «administradors» de les coses —no en som amos, l’amo n’és Déu—: Com és la vida, el cos, la salut, la vigoria i el bon delit, els sentits corporals, les facultats espirituals i les qualitats i aptituds que puguem tenir..., tots són dons de Déu que ens els ha atorgat perquè els administrem segons els seus manaments i posats al seu servei. I a fi que en traguem profit i rendiment a favor nostre i a favor de la societat en què vivim, i així col·laborem en el desenvolupament d’aquest món que Ell ha creat, per fer-lo més fraternal i humà. L’exemple que ens ha proposat la primera lectura és el de la bona mestressa de casa, que treballa diligentment en bé del marit, dels fills i dels indigents. I això ens vol dir que tots hem d’esmerçar les nostres energies complint bé les obligacions d’estat que ens corresponen. Jesús també ens ha deixat el seu evangeli, que és un tresor de saviesa, perquè l’apliquem a les nostres vides i el fem fructificar en obres de fe, d’esperança i de caritat. Quan arribi el dia del Senyor: en el moment de la mort, quan Ell ens cridi al seu si, o bé quan a la fi dels temps nostre Senyor tornarà gloriós, sobtadament, a judicar el món, llavors ens demanarà compte de com hem usat i com hem fet rendir els dons —els talents— que ens havia confiat. Si no n’hem extret cap profit, o si els hem aprofitats només per al nostre egoisme, o bé si els hem fet rendir a glòria seva i a profit dels altres en compliment amorós del nostre deure. Que aleshores puguem sentir les belles paraules de l’amor —Déu—, que ens digui: «Has estat un administrador bo i de tota confiança, entra a celebrar-ho amb el teu Senyor» al Cel.

Tota Eucaristia —la missa— ens és la reproducció incruenta de la immolació de Jesús per a nosaltres a la creu. Però, és també un mirar al futur, un preparar els últims temps de cadascú, o bé de tota la humanitat. Bé ho recordem en cada missa, en dir —després de la consagració— «esperem el vostre retorn, Senyor Jesús». Així recordem que tots els valors d’aquest món tenen una meta i tota la nostra vida té la seva raó de ser només en Déu. Aquest PA i aquest VI que aportem a l’altar, «fruit de la terra i del treball dels homes» (ofertori), són un símbol clar pel qual aportem a l’Eucaristia el fruit del nostre treball. D’aquesta manera, tota la nostra vida, amb les seves fatigues i èxits, s’uneix a la donació pasqual de Crist en l’Eucaristia. Siguem-ne conscients, i demanem a Déu que tot això ens sigui gràcia i benediccions, ara, i ens sigui alhora penyora de la vida futura a la qual tots aspirem i Déu ens hi convida d’anar-hi i ens hi té un lloc preparat.

Que així sigui per a tots. Amén.

13 de novembre del 2008

LA DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Cr 5, 6-10. 13-6, 2; Sl 83; 1Pe 2, 4-9; Lc 19, 1-10

«Que n’es d’amable, el teu temple,
Senyor de l’univers!
Tot jo sospiro i em deleixo
pels atris del Senyor:
Ple de goig, i amb tot el cor,
aclamo el Déu que m’es vida».

Així comença el salmista aquest poema que és el salm 83; amb la bellesa d’una nostàlgia viva: amable, sospiro, deleixo, aclamo... són paraules que traspuen d’un cor enamorat, d’un cor ple de tendresa pel seu Déu, pel Déu que és la font de la seva vida. Quina delícia: delectar-se pel Déu viu... Delectar-se, sospirar... és la nostàlgia per Déu. Una imatge viva, seductora d’un Déu amable apassionat per l’home i que desvetlla nostàlgies, desitjos, passions.

Aquest salm va contra la rutina en el tracte amb Déu. Què és el que provoca en el salmista tant d’entusiasme, tanta dolçor, tant d’afecte? No és simplement el temple, sinó Aquell que habita en el temple. En la foscor del temple, com ens diu la lectura del llibre de les Cròniques, però per a omplir de llum i de desig els qui penetren en el temple per a lloar-lo. Amb Déu trobarà el secret de la seva vida i una força interior que li permetrà caminar per un camí recte d’acord amb la llei del Senyor.

Aquest salm és un recurs preciós per revifar la nostàlgia de Déu, per a desitjar-lo més ardentment. I si tenim aquest desig, sabem que tenim ja aquest do que ens ve de Déu. Diu sant Agustí: Déu dilata el desig perquè creixi i creixent arribi a Déu. Déu no podria donar una cosa petita al qui desitja; Déu no podria donar res del que Ell ha fet: es donarà a si mateix, Ell que va fer totes les coses.

Qui és aquest Déu pel qual sospira la meva ànima; com és la seva casa pels atris de la qual em consumeixo de desig? Sant Bernat utilitza una imatge del profeta Isaïes: Bona feina! Aquestes pedres (les pedres vives del temple de Déu) tenen la doble soldadura del ple coneixement i de l’amor perfecte. Com més a prop estan de Déu, que és amor, més gran és l’amor que les uneix entre si.

Bona feina! És l’expressió d’Isaïes que sedueix Bernat. Però és interessant tot el context d’aquesta expressió del profeta Isaïes. Així quan llegim:

A qui serà semblant Déu, quina imatge utilitzaré per donar-lo a conèixer? L’escultor fon una estàtua, l’orfebre la recobreix d’or. S’encoratgen un a l’altre, i diuen de la soldadura: ¡Bona feina!

La bona soldadura del coneixement i de l’amor perfecte. Aquest pensament de sant Bernat ens ha de portar a la consideració de les paraules de sant Pere: Acosteu-vos a ell, que és la pedra viva, rebutjada pels homes, però escollida i preciosa als ulls de Déu. A la pedra angular, a Crist. Ens hi acostem com pedres vives, per entrar en la construcció del temple. Així serem llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa, poble que Déu s’ha reservat per proclamar la lloança de Déu que ens crida a la seva llum admirable.

Poble de Déu. En un poble tots es coneixen. I no ens coneixem en aquest petit poble que és la nostra comunitat? Coneixement i amor perfecte. Calen totes dues coses.

Ens coneixem les nostres virtuts i els nostres defectes. Arribem a saber els gustos, les fallades, el cantó fosc de la vida de l’altre. Però no ho utilitzem com a matèria de judici i de distanciament, sinó més aviat com aquells detalls foscos, que hi ha en la seva vida, però que serveixen per a posar de relleu les seves llums, les seves virtuts. Perquè aquestes sí que necessitem utilitzar-les. Perquè tots som pedres vives per entrar a formar part de la construcció del nou temple de Déu, la pedra angular del qual és Crist. És important en aquesta tasca d’edificació del temple de Déu el clarobscur de cada membre de la comunitat. Déu ens ha fet així. Podríem recordar aquella expressió forta, enigmàtica de Pau: Déu ens ha deixat a tots captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots. Déu necessita del nostre clarobscur, com la matèria més apropiada perquè l’Esperit vagi fent el seu treball de purificació en nosaltres, per mostrar el seu gran cor a través de la seva generosa misericòrdia. Coneixement i amor perfecte. Déu ens coneix tal com som i ens estima amb la perfecció del seu amor. Així ha de ser també en la nostra vida.

A nosaltres ens convé aquest clarobscur per a viure una permanent tensió cap a la llum; per a col·laborar amb l’Esperit diví en el treball d’anar polint les arestes del cor, d’anar polint les arestes de la pedra que som, de manera que puguem acoblar-nos amb els nostres germans i deixar que l’Esperit de Déu edifiqui el seu temple sant. Coneixement i amor perfecte. Ens coneixem, però per ser generosos, per viure un amor generós.

És possible, si som sincers, que no ens vegem com a pedres dignes als ulls de Déu, i fins i tot, des d’una actitud humil, als ulls dels altres. Però, com Zaqueu, hem sentit parlar de Jesús, fins i tot hem llegit els seus ensenyaments, i busquem, una vegada més, la seva mirada. La mirada de Jesús és capaç de purificar el nostre cor, com va purificar la vida tota de Zaqueu.

Ets baix d’estatura? No importa, enfila’t a la figuera! Potser vol allotjar-se a casa teva.

2 de novembre del 2008

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Diumenge XXXI durant l'any

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 25, 6-9; Sl 22; 2Tm 2, 8-13; Jn 11, 32-45

Maragall acaba el seu Càntic Espiritual amb aquestes paraules: «Sia’m la mort una major naixença»

La mort és un naixement més gran, per al qual necessitarem uns nous ulls i un cos nou. Morir és acabar de néixer. Déu no ens crea per veure’ns morir, sinó per dur-nos cap a la vida que és Ell mateix. Per aplegar-nos al voltant d’aquesta taula del banquet que ens té preparat, mostrant-nos com la imatge de Déu és molt diferent de la que es fan els homes. El nostre Déu és un bon amfitrió que ens té preparat un gran banquet. Un banquet de plats gustosos, i de vins selectes, de plats gustosos i suculents, de vins selectes i clarificats. Un banquet on s’engolirà la mort per a sempre. Aquell dia es dirà: Aquí teniu el vostre Déu.

Ho podem dir nosaltres? ho diem nosaltres? Aquí teniu el vostre Déu. És aquesta la nostra imatge de Déu? Transmetem en aquesta vida, nosaltres, els creients, la imatge d’aquest Déu que ens espera amb una festa preparada? Aquesta vida és el lloc on preparem la festa, fabriquem la vida que esperem. En tal cas morir no és una desgràcia, sinó que és el que millor li pot succeir a una persona responsable de la seva vida.

En aquesta vida, viscuda amb sentit profund, com més visc més sóc capaç de viure, i arriba un moment que sóc tan capaç de viure, que la vida en el temps i en l’espai ja no pot satisfer i em moro. Recordo una conferència d’un metge oculista de 108 anys, que ens deia que sentia desitjos d’anar-se d’aquí, de morir, perquè havien marxat ja tots aquells que estaven més a prop seu, amics i parents pròxims, i aquesta solitud el duia a buscar aquesta altra dimensió de la vida. El que aquest metge experimentava físicament, també, o millor, ho podem viure espiritualment els creients.

En la vida hi ha coses que són nostres, per exemple, els trets personals; en la mort conflueixen totes elles. És a dir, que si en la vida hi ha coses intransferibles, molt nostres, la mort és totalment nostra. Cadascú mor la seva pròpia mort. La mort no es repeteix mai; ningú no ha mort ni morirà com jo moriré. Morir és allò de més personal que jo faré en tota la meva vida. Tota la vida junta no és tan personal com ho serà la meva mort. La mort és la gran propietat de l’Home, l’única propietat que no destorba el seu ésser; és la seva grandesa i la seva dimensió. I és de tal profunditat i calibre el misteri de la mort que cadascú la viu d’una manera única i personal, i és de tal transcendència que la mort meva, la mort que jo he de «viure» no l’ha viscut mai ningú en tota la humanitat.

Però és mitjançant l’amor que anem preparant aquest nou naixement. El camí d’aquesta vida, ens permet anar desvetllant la capacitat per a l’amor que ens ha donat Déu, vivint aquest amor que és ja un morir a si mateix, de manera que la vida vagi sent un assaig per al naixement definitiu, o l’entrada al banquet de plats gustosos, suculents…

Com la personalitat de cadascú, la mort s’elabora, fermenta i madura en les profunditats de l’ésser de cadascú, en els immensos silencis de la solitud personal, en la vasta serenitat en què pot escoltar-se només la veu de Déu. Això vol dir que la mort s’esdevé segons la profunditat i intensitat amb què la vida ha estat viscuda, és a dir, que la mort és «petita» si la vida ha estat pobra en experiència espiritual, però la mort és gran i estel·lar si la vida ha estat viscuda en cada instant amb responsabilitat i consciència.

I aquesta grandesa de la mort que guarda relació amb la vida és en raó de l’amor amb que hem viscut la vida d’aquí. Estimar és aprendre a morir. És morir. És obrir el camí del nou naixement. És obrir les portes del banquet del nostre Déu.

Però, a més, aquest Déu, el nostre Déu, no el meu o el teu, el nostre, el Déu amb nosaltres, s’ha fet presència viva en aquesta vida per parlar-nos el llenguatge de l’amor, per viure l’amor, i un amor fins a l’extrem. I per ser així un punt de referència permanent per a la nostra existència, per al nostre viure provisional d’aquesta vida. Per a viure-la en l’amor i amb l’amor.

Per això fem memòria de Jesucrist, ressuscitat d’entre els morts. Per això ens diu Pau quina és la doctrina segura: Morir amb Ell, per viure també amb Ell, ser constants en les proves per a regnar amb Ell. Confiar sempre en Ell encara que no arribem sempre a ser-li fidels, ja que Ell roman fidel. I no negar-lo mai, ja que Ell no ens va a negar.

No és gaire fàcil viure aquesta dimensió de la nova vida, de la resurrecció, que és el que dóna avui sentit a la nostra celebració. Si Crist no hagués ressuscitat la nostra fe no tindria sentit. Però Crist ha ressuscitat i aleshores… tenim aquesta fe, aquesta seguretat en aquest néixer definitiu a la plenitud de la vida? O ens passa com a Marta? Marta coneixia Jesús, els tres germans vivien una amistat profunda amb Jesús, però la mirada de Marta no arribava més enllà de l’horitzó d’aquí baix, si s’ha de jutjar per l’escena de l’evangeli que acabem d’escoltar.

En qualsevol cas farem bé de recollir una vegada més la paraula de Jesús i guardar-la en el cor: No t’he dit que, si creus veuràs la glòria de Déu?

1 de novembre del 2008

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7, 2-4. 9-14; Sl 23, 1-6; 1Jn 3, 1-3; Mt 5, 1-12

Avui, el Déu omnipotent i etern ens dóna el goig de celebrar en una sola festivitat els mèrits de tots els sants… Així ens dirigim a Déu en l’oració-col·lecta per arribar mitjançant tots aquests intercessors a assolir la misericòrdia divina, el seu perdó.

Avui, ens diu sant Bernat, els honorem tots alhora, encara que no amb la mateixa intensitat, ja que cadascun d’ells encarna la santedat segons la seva personalitat. Uns mereixen ser satisfets d’honor perquè van ser veritables amics seus. Van Viure identificats amb la seva voluntat. Vivien aquella expressió del salmista: per a mi el millor és estar al costat de Déu. Una altra forma de santedat és la d’aquells que van superar la persecució. Van blanquejar les seves vestidures en la sang de l’Anyell. Una altra mena de santedat és la d’aquells que corren actualment però que encara no han arribat a la meta.

Però la font de tota santedat la tenim en l’evangeli. La font de la suprema benaurança se’ns ofereix mitjançant la saviesa de les Benaurances. Aquesta és la saviesa de Déu. Les benaurances ens parlen de Déu. I nosaltres trobem aquesta felicitat quan vivim en el nostre camí sota el temor de Déu, com diu l’Escriptura: Feliç l’home que es manté vigilant. Feliç el qui tem el Senyor i segueix els seus camins. Una felicitat del tot diferent de la d’aquells als quals ja no fa por el camí de la vida, perquè viuen i canten: Feliços els qui viuen a casa teva, lloant-te per sempre. Però, per a tots, la font d’aquesta felicitat, la font de la vida és Déu. Les benaurances ens parlen de Déu.

Llegir les benaurances és, en primer lloc llegir el cor de Déu tal com Jesús el descriu en pronunciar-les. No neixen solament d’un cor i de les seves entranyes d’home, sinó d’un nucli més íntim que Ell mateix. D’un cor abrandat d’amor, el cor d’aquell a qui anomena: Abba, Pare (o literalment: Papa!)

Ja molt abans de Jesús s’anomenava a la divinitat «pare», amb la idea de l’origen de la vida, per això nosaltres utilitzem el nom de «mare». Israel parla també de Déu com a «pare», per indicar la intervenció de Déu en la història del seu poble. En Jesús «Abba» no és la mare de la vida, ni el pare que intervé en la història. És aquell en qui es pot confiar, de qui podem refiar-nos totalment, amb qui podem respirar.

No es tracta de pare o mare en el sentit masculí o femení. És una cosa i l’altra també. No és una mare que reté afectivament el nen, sinó una mare que el porta al món enviant-lo cap a la vida. No és un pare que li imposa el seu nom, la seva imatge, la seva autoritat, sinó un pare que li obre camins de llibertat, amb el desig que corri la seva pròpia aventura. El nostre Déu, no és un Déu que ens recorda els deures i obligacions… El Déu dibuixat per Jesús és Amor, té un únic desig: que els éssers humans facin la seva pròpia vida i siguin «amor».

Les benaurances parlen, sobretot, de Déu. D’un Déu-Amor. Ens revelen que Déu és pobre, és mansuet, és pau, és compassiu, és just… No són un programa moral per a la nostra vida. Sí, toquen el nostre cor, ens conviden a canviar el nostre comportament, però són sobretot la revelació del cor de Déu. Un Déu que convida a lligar el nostre cor amb el seu.

Per què puja el Senyor a la muntanya per a impartir el seu ensenyament?

Per poder comunicar els manaments del cel, deixant el que és terrenal i buscant el sublim (Cromaci). Per dur el poble a una vida més alta (Jeroni). Per fer conèixer els més sublims ensenyaments del Pare i del Fill (Agustí). Per posar davant els nostres ulls que tot aquell que ensenya la manera que té Déu de fer justícia ha de revestir el seu ensenyament amb les més altes virtuts espirituals (anònim).

Jesús en el Sermó de la Muntanya no parla de Déu, o amb Déu, parla a Déu mateix. Qui em veu a mi veu també el Pare. Qui m’escolta a mi escolta el Pare. Després, al llarg de la seva vida entre nosaltres, viurà fidelment tot allò que ha ensenyat a la Muntanya. Aquest ensenyament a la Muntanya ha de ser tot un signe eloqüent per a nosaltres:

Per revifar el desig de Déu, per desitjar elevar-nos fins a l’altura d’aquesta saviesa divina, per assumir de manera més vital el misteri de Déu. I per damunt de tot perquè, agafats amb força per l’amor d’aquest Déu Pare i Mare, correm l’aventura de la vida, per la sendera de la llibertat. Una llibertat que s’alimenta, que creix, arriba a la maduresa, i s’expressa en l’amor.

26 d’octubre del 2008

DIUMENGE XXX DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Ex 22, 20-26; Sl 17; 1Te 1, 5c-10; Mt 22, 34-40

Germans, germanes,

Els textos evangèlics que anem llegint aquests darrers diumenges pertanyen a la tradició sinòptica, i, per tant, són comuns a Mateu, Marc i Lluc, essent l’evangeli de Marc el model original. Tanmateix, no sempre hi ha coincidència perfecta en els relats que narren els tres evangelistes. Cada evangelista ha deixat la petjada en la seva obra segons la pròpia perspectiva, tenint en compte, a més, la comunitat destinatària dels seus escrits. El fragment de Mateu que hem escoltat avui, per exemple, ofereix un escenari conflictiu que no trobem en el text paral·lel de Marc ni tampoc en el de Lluc. Mateu és un lletrat jueu esdevingut cristià, d’aquí que el seu evangeli ve a ser com un relat dramàtic en el qual Jesús exigeix del poble jueu una adhesió sense reserves a la seva persona. Malgrat el seu insistent reclam, el poble d’Israel no reconeix Jesús ni el seu missatge salvador i per això els pagans són admesos al Regne de Déu en lloc d’Israel, que, degut a la seva incredulitat, n’és descartat, tal com llegim en la paràbola dels vinyaters homicides. Mateu, a més, presenta Jesús com el nou Moisès, que no ha vingut a abolir la Llei antiga sinó a completar-la i a donar-li un contingut alliberador.

Des de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem i la seva enèrgica purificació del temple, els màxims representants del poble no paren de seguir-li la pista importunant-lo amb qüestions que a més de ser comprometedores no deixen de ser fins i tot retorçades. Un té la impressió que tant els saduceus com els fariseus i els partidaris d’Herodes, amb els mestres de la llei de cada bàndol, saduceu i fariseu, a part de tenir molt poca feina eren d’allò més recargolats. I el curiós del cas és que en el fons uns i altres no es tenien la més mínima simpatia, eren grups antagònics en molts aspectes. Tanmateix, malgrat les incompatibilitats existents entre ells, a l’hora d’anar contra Jesús, per allò de què els enemics del meu enemic són els meus amics, tots feien pinya. Ho vam veure diumenge passat amb la qüestió espinosa de si era lícit o no de pagar el tribut al Cèsar, quan els fariseus se serviren també dels partidaris d’Herodes per formular-li aquella pregunta insidiosa. Després d’aquella escena, seran els saduceus els qui qüestionaran Jesús sobre la resurrecció dels morts, escena que es llegeix un diumenge del cicle C en la versió de Lluc.

Avui és un mestre de la llei fariseu qui li proposa la pregunta sobre el primer manament de la llei. Sorprèn justament que tot un mestre de la llei s’atreveixi a inquirir què pensa Jesús sobre el tema, quan ell no formava part del cercle dels mestres de la llei. Fixem-nos, però, que la nostra perícopa comença dient que els fariseus es tornaren a reunir quan s’assabentaren que Jesús havia fet callar els saduceus amb el tema de la resurrecció dels morts. Això vol dir que la nostra escena és un nou contraatac per intentar de fer caure Jesús. Un mestre de la llei, ben segur el de més autoritat dins el grup, s’avança cap a Jesús tenint darrere seu un cor de fariseus atents al diàleg. Els deixebles de la mentida enfront del Mestre de la veritat insubornable. Ens trobem, per tant, davant un clima tens i conflictiu.

La qüestió del legista no té res d’innocent, malgrat semblar tan elemental. Jesús li respon amb les mateixes paraules de l’Escriptura que el doctor de la llei sabia prou bé. Qui no sabia quin era el primer manament de la Llei! Tot jueu piadós recitava cada dia, i tant Jesús com el mestre de la llei ho feien, sens dubte, el Shemà Israel, Escolta Israel: El Senyor el nostre Déu és l’únic Déu. Estimaràs el senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces, text que trobem al llibre del Deuteronomi. La qüestió del doctor de la llei no era, per tant, una pregunta de catequesi ni una simple endevinalla. L’evangelista ens diu clarament que la seva intenció era de provar Jesús. En el text original grec el verb emprat equival també a temptar o posar a prova. Però quina mena de parany li volia posar a Jesús aquell savi fariseu, podríem preguntar-nos nosaltres ara?

Aquest representant del grup fariseu en el fons vol qüestionar l’autoritat de Jesús, com si es digués a si mateix, “a veure si aquest predicador galileu és més gran que Moisès”. I d’aquesta manera ens trobaríem davant d’un tema cabdal de la teologia del primer evangelista, ja que com he dit més amunt, per a Mateu Jesús és el nou Moisès. Jesús accedeix a respondre a la pregunta i ho fa donant a la resposta una ampliació que el legista no s’esperaria, perquè l’originalitat de la resposta de Jesús no es troba en les idees de l’amor a Déu i al proïsme, sinó en el fet que ell aparella els dos manaments donant-los la mateixa importància. I encara més, fonamenta tota la llei i l’ensenyament dels Profetes en aquests dos manaments. En aquest sentit, doncs, Jesús supera el mateix Moisès sintetitzant tota llei en els manaments de l’amor a Déu i al proïsme.

Vet aquí la lliçó que podem treure nosaltres d’aquesta pàgina evangèlica: l’amor a Déu és inseparable de l’amor al proïsme. Des que el Déu gran i provident, el Pare de Nostre Senyor Jesucrist, es va mullar fins al fons amb la humanitat, ja no podem parlar de Déu sense l’home ni de l’home sense Déu. Déu sense l’home equivaldria a negar la humanitat de Jesús, Déu i home veritable, així com tota la seva passió per l’home; i l’home sense Déu esdevé un monstre depravat, i la història de tots els temps és testimoni evident d’aquesta horrible esquizofrènia. Pel fet que cada home és imatge de Déu, també és estimat gratuïtament per ell amb un amor preferencial. I si Déu estima tots els homes amb un amor personal i immens, també nosaltres hem d’estimar aquells que Déu estima, ja que d’aquesta manera ens assemblarem més a ell.

Germans, germanes, que aquesta eucaristia, que és el sagrament de l’amor i l’expressió màxima de l’amor que Déu ens té per la donació del seu Fill estimat, ens doni la força per estimar Déu per damunt de tot i d’estimar els altres amb el mateix amor amb què ell els estima.

5 d’octubre del 2008

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal
Is 5, 1-7; Fl 4, 6-9; Mt 21, 33-43

«La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici».

No heu llegit mai què diu l’Escriptura...? Una de les maneres més habituals amb què els evangelistes s’adrecen a Jesús és amb el nom de mestre. Per això, els seguidors de Jesús, tant els d’aleshores com als d’ara, tots nosaltres que ens hem reunit en el seu nom, s’anomenen deixebles. Jesús és mestre fonamentalment perquè ens ensenya el camí, la via, que condueix cap al Pare, aquell camí que es recorre seguint-lo a ell, un seguiment que és sempre imitació i cura de tenir els mateixos sentiments que el mateix Crist. Ell és aquest camí segur, que se’ns traça rectament perquè ell és la veritat i que se’ns fa agradós de seguir perquè ell és, precisament, la vida. Del mestratge de Jesús, en voldria destacar avui un aspecte, molt a to amb l’Evangeli que acabem d’escoltar. No heu llegit mai què diu l’Escriptura... ? Jesús és, en efecte, el nostre mestre també en la comprensió de l’Escriptura, una comprensió que passa per la referència a la seva persona. No en va, l’Església ens assegura que el centre de l’Escriptura és la persona i el misteri del Fill de Déu.

Jesús —ho hem sentit— ha proposat directament als grans sacerdots i als notables del poble una paràbola. La paràbola fa servir un tema preciós als ulls dels israelites —el tema de la vinya—, un tema recurrent al llarg de tota l’Antiga Aliança, un tema estimat de tota la literatura veterotestamentària, un tema que, alhora, es fa palesament present també en la predicació de la Nova Aliança.

En efecte, la vinya és el símbol d’Israel, de tot el poble escollit; per això, els vinyaters són els responsables del poble, els seus caps religiosos que haurien de cuidar la nineta dels ulls de Déu. Les atencions que la vinya rep per part del propietari de la paràbola són metàfora de les atencions que Déu ha tingut envers el seu poble des dels inicis de l’Aliança; l’enumeració de les precaucions tècniques subratllen aquest amor i, alhora, el dret de propietat del Senyor Déu. La vinya de la paràbola és, doncs, imatge del seu poble estimat. Amb aquesta paràbola, que sant Mateu col·loca en un context de creixent conflicte entre Jesús i els dirigents del poble, el Senyor Jesús exposa al mateix temps l’acció salvadora de Déu envers el seu poble i el rebuig a aquesta acció que el poble i, especialment, els seus dirigents, li ofereix com a resposta. Els caps del poble, a qui Jesús proposa la paràbola, han maltractat des de sempre tots els profetes que Déu els enviat per a recollir el seu fruit de conversió i de justícia, i ara maltracten el seu propi Fill, que Déu els ha enviat com últim intent, com última oportunitat per a convertir-se, el Fill que arribaran, fins i tot, a matar.

És dins d’aquest context que l’Evangeli introdueix una altra paràbola, petita, colofó de la primera. Em refereixo al fragment del salm 117 que trobem en aquest Evangeli. La nova paràbola és la cita d’un salm i es tracta de la lectura personal que el Senyor fa d’uns versets d’aquest salm. Aquesta lectura concreta del Senyor, que completa la primera paràbola, ofereix el sentit dels versets del salm. Si la paràbola dels vinyaters anuncia el misteri pasqual, aquesta referència al salm 117, expressa el sentit de la mort i de la resurrecció de Jesús. La pedra que rebutjaven els constructors (...): un rebuig que és agreujat si ens adonem que el mot grec que utilitza és un terme que designava l’anul·lació d’una moneda que hom creia falsa. (...) ara corona l’edifici. La pedra que corona l’edifici, la pedra angular, la clau de volta, és la pedra que dóna sentit i remata la construcció, aquella pedra que la completa. Qui ha estat rebutjat d’aquesta manera tan cruel, és el veritable Fill de Déu, el seu enviat: la clau de volta de tota la història de la salvació.

Jesús, doncs, està llegint l’Antic Testament aplicant a la seva persona els temes més importants i les imatges més eloqüents d’aquest. Allò que desconcerta els seus interlocutors és, precisament, que faci parlar els textos de l’Antic Testament, en definitiva, d’ell mateix, de Jesús. Aquesta serà la raó última del seu rebuig, del rebuig de la pedra angular, per part d’aquells amb qui està parlant. Amb la narració de la paràbola de la vinya, Jesús es posa davant els dirigents jueus no només com igual als profetes, sinó que com el veritable Fill del propietari de la vinya, de Déu. La sort del fill de la paràbola no és sinó la que ell mateix correrà. Fent ús dels versets del salm 117, curosament col·locats en el clímax de la tensió entre el mestre i els dirigents del poble, Jesús ofereix el sentit últim de la seva paràbola i ens revela el sentit profund —la seva aplicació a la persona i al misteri de Crist— d’aquest mateix salm.

En efecte, amb l’Evangeli d’aquest diumenge, aprenem —entre moltes altres coses que l’oïda atenta no pot deixar escapar— que el nucli de la clau de lectura de l’Antic Testament és la referència del text sagrat a la persona i al misteri de Crist, el Nou Testament. El lector arquetípic, modèlic, de la Paraula és, precisament, Aquell que és ell mateix la Paraula. Gràcies a la seva encarnació, el Verb de Déu, la Paraula eterna de Déu que estava amb Déu des del principi i que és Déu, pot llegir-nos i comentar-nos amb paraules humanes la seva mateixa paraula oferta en Aliança. Aquestes paraules humanes del Verb amb les quals ell llegeix i comenta la seva Paraula, són el nucli primordial del Nou Testament. Com ens recorda Sant Gregori el Gran: «l’Antic Testament és profecia del Nou Testament; i el millor comentari a l’Antic Testament és el Nou Testament».

Comença avui al Vaticà, amb la celebració eucarística, la XII Assemblea General Ordinària del Sínode del Bisbes, disposada a reflexionar sobre la presència i irradiació de la Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església. Acompanyem, germans, aquests dies, l’assemblea sinodal amb la nostra pregària perquè l’únic mestre de l’Església il·lumini aquells que han rebut l’encàrrec d’ensenyar aquesta paraula per al bé de tots nosaltres.

14 de setembre del 2008

L'EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Diumenge XXIV durant l'any

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Nm 21, 4b-9; Fl 2, 6-11; Jo 3, 13-17

Si el Cristianisme és un missatge d’amor,
per què hem de celebrar la festa de la creu, que és un instrument de tortura?

Estimats germans i germanes,

Jesucrist ha volgut manifestar-nos la seva solidaritat amb el dolor humà, tot compartint-lo per tal de guarir-nos. Jesús ens revela a la creu un Déu que pateix amb nosaltres, que penetra el nostre dolor i el transforma. Els seus braços oberts són una invitació a superar les nostres creus, perquè ens acull amb la seva misericòrdia i perdó. Els seus braços oberts són, també, una invitació a sentir-nos solidaris amb els altres, obrint-nos al seu dolor i alliberant-los pel nostre amor i comprensió. Davant de l’espectacle del mal i del dolor en el món, hi ha persones que cauen en la desesperació i deixen de creure en Déu. Però altres persones, a les quals els repugnen igualment la maldat i el sofriment, troben en el Crist crucificat la força per solidaritzar-se amb els qui sofreixen i per intentar construir un món més humà.

Jesús ens invita a prendre la nostra pròpia creu i a seguir-lo. Ens resulta difícil acceptar la nostra creu, és a dir: la tendència insistent al pecat, el conjunt de defectes que ja ens coneixem tan bé, les incomprensions, els records negatius del passat, les pors del present, les inseguretats del futur, els complexos que ens condicionen, la manca d’amor que ens deixa insatisfets. Jesús ens va ensenyar amb paraules i amb fets, i també en el silenci de la creu, que hem d’estimar els enemics, fer el bé als qui no ens estimen, pregar per aquells que ens ofenen, fer als altres allò que volem que ells ens facin. Cal llegir sovint el «Sermó de la muntanya», als capítols 5, 6 i 7 de Mateu. Si reflexionem les propostes de Jesús, ens adonem que hem de ser valents, evitant de justificar les nostre febleses, indecisions i infidelitats.

El signe de la creu continua essent contradictori, com el misteri del dolor. Està comprovat que qui no sofreix resta immadur; qui refusa el sofriment, es rebel·la i no troba la pau; però qui l’accepta, amb paciència i serenor, s’uneix a Déu i es santifica. El sofriment de Jesús a la creu no ve a justificar cap sofriment, però li dóna un altre sentit. En la creu, Jesús ens salva perquè ens dóna el seu amor, i el seu amor es capaç de convertir-nos i de canviar el nostre cor. En la creu, Jesús ens il·lumina perquè, malgrat el seu sofriment, no va deixar d’estimar ni de perdonar. Crist, penjat a la creu, ens va obrir un nou camí, on són possibles els sentiments nobles i les accions generoses.

Per tot això, la creu de Jesucrist —us ho confesso— provoca en mi un sentiment d’amor i d’admiració. Quan contemplo Jesús, amb les braços oberts a la creu, em sento estimat incondicionalment, la meva creu perd pes i importància, i miro d’una altra manera als altres. Vaig descobrint que per guarir les nostres ferides cal contemplar les de Crist. Si l’acceptació de la nostra creu de cada dia ens fa més humans, si ens uneix més a Jesucrist i ens ajuda a estimar els altres... vol dir que hem comprès el seu sentit més profund. La creu esdevé, doncs, signe d’amor i de reconciliació; i, per tant, de fe i d’esperança. Avui celebrem, en paraules de l’antífona al Càntic de Maria de Vespres, «la victòria de Crist» i «el triomf dels sants».

Durant aquesta setmana hem escoltat un fragment de la carta de sant Jaume: «Sempre que passeu proves, siguin quines siguin, tingueu-vos per molt feliços: heu de saber que, superant la prova, els creients us refermeu en la constància. I la constància ha de dur les obres a bon terme» (Jm 1, 2-4). Les paraules d’aquesta homilia també volen donar esperança —perdoneu-me si no ho aconsegueixo. Quan superem el túnel negre de la prova, ens espera la Llum que tot ho il·lumina: així, podem contemplar l’alegria dels nets de cor, l’esforç d’aquells que no poden superar les seves limitacions, la bellesa del perdó, les possibilitats d’aquells en qui ningú creu, l’amor que no s’apaga encara que ho sembli, el goig de voler estimar i de sentir-nos estimats.

A l’Eucaristia, memorial del sacrifici de Jesucrist a la creu, Ell ens fa participar del seu Cos i de la seva Sang, per tal de donar-nos força per a seguir amb joia, esperança i agraïment el nostre camí de cristians.

8 de setembre del 2008

EL NAIXEMENT DE SANTA MARIA, VERGE

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Mi 5, 2-5; Sl 12, 6; Rm 8, 28-30; Mt 1, 1-16. 18-23

En el segle V existia a Jerusalem un santuari marià, al costat de les restes de la piscina Probàtica. Hi ha també, en aquest lloc, restes d’una basílica bizantina i unes criptes excavades a la roca que, segons la tradició, van formar part del que es considera la casa natal de la Verge.

En aquesta venerable Església sembla que sant Joan Damascè va pronunciar el seu bell sermó sobre la Nativitat de Maria. Una valuosa peça oratòria que ens mostra l’eloqüència i la devoció mariana del Damascè. El naixement de la Verge és considerat pel Sants Pares bizantins com el començament dels misteris de la salvació, i per això el celebren a l’inici del seu any litúrgic, el primer mes del qual és el setembre. I l’any litúrgic bizantí es clou amb la festa de la Dormició, a l’agost.

Joan Damascè acaba el seu sermó amb aquesta vibrant salutació:

Salve, oh Probàtica, sacratíssim santuari de la Mare de Déu!
Salve, oh Probàtica, casa paterna de la Reina!
Salve, oh Probàtica, en temps passats pleta d’ovelles de Joaquim, i ara Església, que ets com un cel per al ramat espiritual de Crist. Tu no reps ara un àngel que ve amb un ministeri (com a la Probàtica), sinó l’Àngel del gran consell (Is 9, 6) que ha descendit silenciosament com una pluja de bondat, i que ha restablert tota la naturalesa malalta… Salve, oh Probàtica, que la teva gràcia augmenti encara més!

L’entusiasme d’aquest Sant Pare és també una invitació per a nosaltres. Avui, quan celebrem la Nativitat de Santa Maria, que la nostra salutació no sigui una mera paraula, sinó un desig més viu d’estar a prop d’ella. Acompanyar-la, i que ens acompanyi. Que, en saludar-la, ens sentim acollits per ella. Que, en saludar-la, ens deixem moure per l’entusiasme i la devoció, com ho van fer tants Pares al llarg dels segles: sant Andreu de Creta, sant Bernat, sant Amadeu de Lausana, sant Joan Crisòstom …

A Maria no hi podem acudir amb una salutació freda. No podem, ni ho hem de fer. Ella va estar sempre oberta al foc de Déu, al foc de la seva Paraula, com també ens assenyala sant Joan Damascè, quan escriu:

Tu desitges alimentar-te amb les paraules divines i créixer com olivera fecunda a la casa de Déu, (Sl 52, 10) com un arbre plantat a la vora dels corrents d’aigua (Sal 1, 3) de l’Esperit, com un arbre de vida que, en el temps preestablert per Déu, ha produït el seu fruit (Ap 22, 2), o sigui Déu encarnat, vida eterna de totes les criatures.

Desitjar vivament alimentar-nos de la Paraula divina. Com ella. Un aliment que després donarà el seu fruit per a tots els homes: Crist, Déu encarnat, vida eterna. És l’homenatge més gran, la nostra millor devoció que podem oferir a Santa Maria.

Maria la contemplem dintre d’una llarga tradició, al llarg de la qual la Paraula de Déu va realitzant la configuració del seu poble, amb el qual duu a terme una Aliança. Al llarg de tots els segles d’aquesta tradició, com veiem en la genealogia que hem escoltat a l’evangeli, l’home no sempre és fidel. El poble viu i camina amb daltabaixos. Però Déu es manté fidel. Déu continua cridant. I esperant. I, simultàniament, oferint la seva gràcia. Diu bé l’Escriptura: La paciència de Déu és la nostra salvació. Déu vol la reconciliació amb tots els homes. I espera pacientment que els nostres camins i els nostres pensaments es vagin orientant cap als seus, i d’aquesta manera puguem anar vivint ja des d’ara aquesta salvació de Déu. Aquesta paciència divina tindrà a la fi la resposta més fidel en la humil serventa que serà Maria, la humil oient de la seva Paraula.

Salteu de goig, muntanyes, criatures de naturalesa racional que desitgeu els cims de la contemplació espiritual. Ha sorgit esplendorosa la muntanya del Senyor, que supera totes les serralades i els turons, o sigui, que està per sobre dels àngels i dels homes, i de la qual s’ha dignat a desprendre’s corporalment, sense intervenció de mà d’home, la pedra angular, Crist, que és una sola persona i que uneix el que està separat: la divinitat i la humanitat, els àngels i els homes, els gentils i l’Israel segons la carn, que s’unifiquen en l’Israel segons l’esperit.

Aquest goig el fa possible l’acceptació per part de Maria del missatge diví, per donar lloc a la reconciliació dels homes amb Déu, així com a la reconciliació dels homes entre si. No hi pot haver, en efecte, veritable reconciliació de l’home amb Déu, sinó n’hi ha alhora entre els homes.

Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, als qui estimen Déu tot els serveix per al bé, ens ensenya Pau. El bo i el dolent, els problemes i les dificultats, els obstacles de tota mena … l’amor ho sap aprofitar tot, tot, per al bé. Altrament ja no seria amor.

Avui el Verb de Déu, creador de l’univers, ha compost un llibre nou, que el Pare ha emès des del seu cor i que ha estat escrit amb el càlam o llengua divina de l’Esperit.

Necessitem llegir aquest llibre, meditar-lo molt, guardar el seu missatge en el cor, i deixar que el mateix Esperit de Déu vagi reescrivint el misteri diví en nosaltres.

7 de setembre del 2008

DIUMENGE XXIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Ez 33, 7-9; Sl 94; Rm 13, 8-10; Mt 18, 15-20

Germans i germanes,

Els temes que ens proposa l’evangeli d’avui són el de la correcció fraterna, difícil i delicada a l’hora de posar-la en pràctica i que malgrat tot el Senyor ens demana de fer-la i ens ensenya la manera de portar-la a terme, l’autoritat de lligar i de deslligar concedida a l’Església i que Jesús ja havia concedit a Pere amb motiu de la seva confessió messiànica, i finalment, la importància i el poder de la pregària feta en comú.

El fragment de l’evangeli que hem escoltat correspon a una part del quart bloc de discursos amb què sant Mateu estructura el seu evangeli. Prèviament ha parlat de l’atenció als nens i als febles, dels qui són causa d’escàndol i dels qui estan en perill de perdre’s. L’escena catequètica d’avui té com a auditori el grup íntim dels deixebles en la petita casa de Cafarnaüm. Jesús els alliçona pastoralment de cara a com hauran d’actuar en cada comunitat eclesial concreta. Com a exemple els proposa el cas d’un membre de la comunitat que es posa en actitud de pecador públic, un cas que fa incompatible la permanència d’un determinat membre en la comunitat eclesial. Per tant, es tracta d’una situació realment greu i escandalosa. L’evangeli indica un procediment semblant, bé que més suavitzat, que el que seguien altres associacions contemporànies d’Israel: començar per una entrevista personal, de cor a cor. Després, en el cas que el germà culpable no entrés en raó, insistir amb la mateixa correcció davant un cert nombre de testimonis, i si encara s’obstinava en la seva mala conducta, recórrer a l’arbitratge de tota la comunitat en la qual s’hagi produït l’escàndol. En el cas extrem que fins i tot arribava a menysprear la reprensió de la comunitat, aleshores, que sigui excomunicat de la mateixa com un membre aliè, és a dir, com un pagà o un publicà. Malgrat la dràstica sentència final, sempre li queda oberta la porta, a aquest membre reticent, amb la condició que reconegui la seva culpa i es converteixi sincerament demanant perdó davant la comunitat cristiana.

La regla de sant Benet, que dedica dotze capítols al codi penal, o sigui la sisena part de la mateixa regla, té uns capítols que els monjos tenim ben presents en aquest moment i que retraten perfectament aquesta perícopa evangèlica. Es tracta concretament dels capítols vint-i-set i vint-i-vuit. El primer parla de la sol·licitud que ha de tenir l’abat envers els excomunicats, i el segon, sobre els qui, després de corregits sovint, no volen esmenar-se. Sant Benet es fa ressò de l’ensenyament de Jesús i l’aplica al cas d’un germà culpable, exclòs temporalment de la comunitat. El nostre Pare Fundador preveu l’excomunió per als germans que cometen faltes greus per tal que, privats de la relació amb els membres de la comunitat, s’adonin de com necessiten dels germans pel seu equilibri psicològic i moral. D’aquesta manera l’excomunió esdevé com una mena de teràpia que ajuda el germà malalt a revisar la seva conducta així com a enyorar de retrobar-se de nou amb els seus germans. I per tal d’aconseguir la guarició del germà excomunicat, sant Benet aplica els mateixos procediments indicats en l’ensenyament de Jesús, fins arribar, en el cas extrem que el culpable no es retractés, a la sanció definitiva, que el sant legislador anomena el ferro de l’amputació, és a dir, l’expulsió del membre del monestir, que l’abat portarà a terme, no fos cas –afegeix sant Benet- que una ovella malalta contagiés tot el ramat. Però aquesta mesura definitiva serà el resultat d’una llarga i pacient negociació amb el germà culpable.

L’evangeli d’avui, doncs, ens proposa el difícil tema de la correcció fraterna. Sense arribar, però, al cas extrem de l’excomunió, al llarg de la nostra experiència i vida de fe ens podem trobar amb situacions i persones que demanin una intervenció decidida per tal de convèncer-los del seu error, sempre amb la intenció de voler el seu bé i el de la comunitat. Es necessita coratge, tacte i oportunitat per afrontar el problema amb garantia d’èxit. Coratge, perquè es tracta de fer veure a algú que no actua correctament i que el seu comportament fins i tot perjudica la vida de la comunitat, cosa que l’individu culpable tal vegada ignora o no ho vol assumir. Certament, és una labor delicada de discerniment per part de la persona que hagi de negociar seriosament amb el germà que va errat. Cal que els seus arguments es fonamentin en la veritat i que ell mateix tingui prou autoritat moral per convèncer el germà malalt del seu error. Tacte i prudència, perquè es tracta de condemnar el pecat però d’estimar el pecador, i els mitjans a emprar per a aconseguir-ho s’han de basar simultàniament en el respecte i en l’amor. Santa Teresina deia que els problemes no s’han de combatre mai frontalment, sinó per sobre o per sota, i aquesta pot ser una forma intel·ligent d’atacar el mal sense que el malfactor es posi tens i d’aquesta manera pugui esdevenir més receptiu i vulnerable a les exhortacions convincents que se li proposin. I finalment oportunitat, perquè l’avinentesa del moment i les circumstàncies pot facilitar la tasca del canvi de conducta del transgressor. S’ha de deixar passar temps perquè el qui va errat reflexioni serenament i vagi adonant-se de la gravetat de la situació que hagi pogut provocar amb el seu mal comportament.

Vet aquí, germans i germanes, com podem portar a terme aquella obra de misericòrdia espiritual de corregir el qui va errat. Però no oblidéssim mai que també nosaltres podem ser objecte de reprensió i correcció. Que quan ens toqui a nosaltres, doncs, siguem prou humils per rendir-nos sincerament a l’evidència i agrair la intervenció dels qui ens corregeixen pel nostre bé i pel bé del grup. D’aquesta manera aprendrem a estimar la veritat i ens deixarem afaiçonar per ella i pels qui tenen el deure onerós de vetllar per la pau i la concòrdia entre tots.

Jesús ens invita encara a ser assidus a la pregària comunitària i a viure-la amb fe convençuts que el Pare del cel ens concedirà sempre el que li demanem perquè la pregària feta en comú té la garantia de la presència del Crist, i, units al Crist, serem objecte de la benevolència del Pare.